dijous, 26 de gener de 2012

REIS D'ANGLATERRA DES DE L'EDAT MITJANA

Fitxer:Flag of England.svg

Reis i dinasties d'Anglaterra

Una relació de Reis i dinasties que governaren Anglaterra des de l'Edat Mitjana fins als nostres dies

Saxona (871-1016) (1042-1066)

Fitxer:Wyvern of Wessex.pngAlfred el Gran · Eduard el Vell · Etelweard · Etelstan · Edmund I · Edred · Eduí · Edgard · Eduard el Màrtir · Etelred II · Edmund II · Eduard el Confessor · Harold II · Edgard Ætheling

La Casa de Wessex és la dinastia saxona que va governar el regne de Wessex, al sud-oest d'Anglaterra, i que eventualment unificaria tots els regnes d'Anglaterra sota el seu poder.

També es anomenada la casa de Cedric, ja que Cedric de Wessex (519–534) és considerat el primer rei de la nissaga. L'any 871 el seu descendent Alfred el Gran va esdevenir rei de tot Anglaterra, i la dinastia va mantenir la posició fins el 1016 amb Edmund II. Aquest període, en que el domini de la Casa de Wessex era sovint disputat pels víkings danesos, és conegut com el període saxò.

El rei danès Svend Barbaforcada va reclamar al tron el 1013, i emprengué la conquesta d'Anglaterra que acabà amb l'exili de la casa de Wessex. Ell i els seus successors regnarien fins el 1042, en que la dinastia de Wessex serie restaurada per un breu període. El 1066 els normands van conquerir Anglaterra, amb una decisiva victòria a la Batalla de Hastings en que morí Harold II, l'últim monarca de la nissaga.

Els intents dels anglosaxons de reinstaurar un rei autòcton en la persona d'Edgar Aetheling, un nét d'Edmund II, van resultar infructífers i ladinastia normanda es va perpetuar al tron. Més tard, una neboda d'Edgard (Matilde d'Escòcia) es casaria amb el rei normand Enric I, creant un vincle entre les dues cases.

Danesa (1013-1042)

Fitxer:Coat of arms of Denmark.svgSvend · Canut I el Gran · Harold I · Hardecanut

Aquesta és la llista dels monarques danesos incloent-hi els sobirans de la Unió de Kalmar.

- Regne de Dinamarca (fins al 1396)
- Unió dinàstica de Dinamarca i Noruega (1380-1396)
- Unió de Kalmar (1397-1536)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron suec (1397-1523)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron noruec (1397-1536)
- Regne de Dinamarca i Noruega (1536-1814)
- Regne de Dinamarca (1814-actualitat)
- Islàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. Independent amb el monarca danès com a cap d'Estat 1918-1944. República des de 1944.
- Grenlàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. (Sobirania efectiva de Dinamarca des de 1721)
- Illes Fèroe integrades en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega en 1387)

La Dinastia Oldemburg se cenyí la corona danesa entre el 1448 i el 1863, quan passà a una de les branques laterals, Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg. El Regne de Dinamarca estigué unit dinásticament amb els ducats de Slesvig i de Holstein fins al 1864.

Normanda (1066-1154)

Fitxer:Blason duche fr Normandie.svgGuillem I el Conqueridor · Guillem II el Roig · Enric I · Esteve de Blois · Emperadriu Matilde

La Dinastia Normanda és el nom amb que es coneix la nissaga de monarques que regnà alAnglaterra després de la conquesta normanda (1066) i fins l'arribada al poder de la Dinastia Plantagenet el 1154.

La dinastia fou fundada pel duc de Normandia Guillem I el Conqueridor, que liderà els exèrcits normands a la Batalla de Hastings en la que morí l'últim rei saxò Harold II. Guillem va substituir la noblesa anglosaxona per senyors continentals, introduint el feudalisme a Gran Bretanya però mantenint la dispersió de les terres. La seva tasca d'organització va consolidar la corona i va extendre el seu poder.

A la seva mort, Guillem va repartir els seus regnes entre els seus dos fills. L'hereu Robert rebé el Ducat de Normandia, mentre que Guillem II el Roig heretà Anglaterra. A la mort d'aquest en un accident de caça, Anglaterra passà a Enric Beauclerc, un altre fill de Guillem I.

El testament d'Enric Beauclerc, que morí sense descendència masculina, nomenaven a la seva filla Matilde com a hereva. Matilde, però, era rebutjada per la noblesa per la seva condició de dona i per estar casada amb Jofré V d'Anjou, enemic dels normands. Fou escollit Esteve de Blois, que era net de Guillem el Conqueridor.

L'any 1139 Matilde va aconseguir reunir prou suport per oposar-se a Esteve i s'inicià una guerra civil, que d'entrada fou favorable a Matilde. L'any 1141 va arribar a capturar Esteve i deposar-lo, però al cap de pocs mesos va perdre suports, Esteve va ser alliberat, i es va veure obligada a refugiar-se a Normandia.

Amb la mort d'Esteve l'any 1154 s'extingí la branca masculina de la dinastia Normanda. El tron d'Anglaterra passaria a la línea dels Plantagenet en la persona d'Enric II, fill de Matilde

Plantagenet (1154-1399)

Fitxer:Royal Arms of England (1198-1340).svgEnric II Plantagenêt · Ricard I Cor de Lleó · Joan sense Terra · Enric III · Eduard I · Eduard II · Eduard III · Ricard II

Plantagenet era una dinastia d'origen francès que governà a Anglaterra des de l'extinció de ladinastia normanda el 1154 fins al 1485. Fundada pel comte d'Anjou Jofré V, la dinastia va acumular els ducats de Normandia, Bretanya, Aquitània i Gascunya.

En total quinze monarques Plantagenet van regnar a Anglaterra, incolent-hi els de les branques cadets. La línea inicial va anar des d' Enric II fins a Ricard II el 1399. Després d'ell, dues branques cadets de la línea principal anomenades Casa de Lancaster i Casa de York van disputar-se el tron en una sèrie de guerres civils conegudes com la Guerra de les Dues Roses. Ambdues línies s'extingiren amb la mort en batalla de Ricard III el 1485, i la corona passà a la dinastia Tudor.

Membres de la dinastia van integrar-se a les cases reials d'Anglaterra, Irlanda, Hongria, Polònia,Nàpols, Sicília i del Regne de Jerusalem.

El nom de Plantagenet s'atribueix a Jofré V d'Anjou perquè hom diu que tenia el costum de portar una branca de ginesta al seu casc. Sembla que aquest sobrenom fou inventat per Shakespeare.

Lancaster (1399-1461)

Fitxer:Lancashire rose.svgEnric IV, duc de Lancaster · Enric V · Enric VI

La Casa de Lancaster va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que van pertànyer tres reis d'Anglaterra durant el segle XV. El nom de la casa era degut a que tots els seus membres descendien de Joan de Gant, el 1r duc de Lancaster i tercer fill del rei Eduard III. El símbol de la casa era una rosa roja.

El primer rei de la nissaga va ser Enric Bolingbroke, fill de Joan de Gant, que es rebel·là contra Ricard II i el deposà. Enric es feu coronar com a Enric IV passant per davant de l'hereu aparent de la corona, Edmund Mortimer, de tan sols 7 anys.

Enric IV fou succeït pel seu fill Enric V, un rei guerrer que va reforçar la seva casa al tron d'Anglaterra i guanyà prestigi amb repetides conquestes en territori francès. El següent rei, però, fou Enric VI, un rei feble que patia alienacions mentals. La creixent impopularitat i els atacs de bojeria que patia el rei, així com el malestar per les derrotes a França, van moure a la casa rival de York a presentar la seva pròpia candidatura al tron. Les dues cases s'enfrontaren en una guerra civil que s'anomenaria la Guerra de les Dues Roses(l'emblema dels York era una rosa blanca).

Els Lancaster es van extingir a la Batalla de Tewkesbury el 1471, lluitant contra els York. Però la Casa de Tudor, que derrotà els York a la Batalla de Bosworth i governà Anglaterra del 1485 al 1603, descendia dels Lancasters a través de Margarida Beaufort, la besnéta de Joan de Gant, que es va casar amb el comte de Richmond Edmund Tudor i que fou la mare d'Enric VII d'Anglaterra.

York (1461-1485)

Fitxer:Yorkshire rose.svgEduard IV, duc de York · Eduard V · Ricard III

La Casa de York va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que pertanyien tres delsreis d'Anglaterra de finals del segle XV. La Casa de York descendia d'Edmund de Langley, el primer duc de York i quart fill d'Eduard III.

Edmund de Langley, primer duc de York i quart fill d'Eduard III, tinguè dos fills: Eduard i Ricard de Conisburgh. Eduard va succeïr-lo al ducat el 1402, però morí sense descendència a la Batalla d'Azincourt el1415. El germà petit s'havia casat amb Anna de Mortimer, una besnéta de Lionel d'Anvers, el segon fill d'Eduard III. Anna també era l'hereva del comtat de March, després de la mort del seu germà Edmund el1425. Edmund havia estat l'hereu aparent a la corona anglesa abans de l'usurpació de la Casa de Lancasteren la persona d'Enric Bolingbroke, el 1399.

Ricard de Conisburgh va ser executat pel seu involucrament a la Conspiració de Southampton per deposarEnric V d'Anglaterra. Per això el ducat passà directament al seu fill, Ricard Plantagenet. A través de la seva mare, Ricard també va heredar les terres del comtat de March i els drets al tron dels Mortimer.

Tot el seu distingit llinatge, els consellers del feble rei Enric VI van denegar a Ricard Plantagenet una posició al govern. En especial el duc Joan Beaufort i la reina consort, Margarida d'Anjou, exclogueren a Ricard dels cercels de la cort.

La Guerra de les Dues Roses començà el 1455 amb la primera batalla de Sant Albans. D'entrada les intencions de Ricard eren tan sols purgar els seus oponents polítics lancastrians de la influencia que exercien sobre el rei. No va ser fins l'octubre de 1460 que va reclamar el tron per la casa de York. Aquell any els yorkistes van capturar el rei a la batalla de Northampton, però la victòria va ser efímera ja que el 30 de desembre Ricard i el seu segon fill Edmund morien a la batalla de Wakefield.

L'aspiració al tron de Ricard va ser heretada pel seu fill Eduard. Amb l'ajuda del poderós comte Ricard Neville va derrotar els lancastrians en un seguit de batalles. mentre Enric VI i Margarida d'Anjou estaven combatent al nord, Neville va prendre la capital i va fer declarar rei a Eduard el 1461. Eduard va reforçar la seva causa quan el mateix any va obtenir una victòria decisiva a la Batalla de Towton, en què l'exèrcit dels Lancaster va ser pràcticament eliminat.

La primera part del regnat d'Eduard IV va estar marcada per complots lancastrians i revoltes a favor d'Enric VI. Ricard Neville va canviar de bàndol, i va ajudar a Margarida d'Ajou i el germà rebel del rei a restaurar breument a Enric entre 1470 i 1471. Quan Eduard va recuperar el tron va aconseguir eliminar la pràctica totalitat de la Casa de Lancaster, amb Enric VI morint assassinat a la Torre de Londres el 1471.

A la mort d'Eduard el 1483, la corona va passar al seu fill de 12 anys Eduard. El germà petit d'Eduard, Ricard de Gloucester, va ser nomenat protector del jove rei, i al·legant voler protegir-los, va tancar-los a ell i al seu germà a la Torre de Londres i mai més foren vistos. Mentrestant el Parlament va declarar que els dos nois eren de fet fills il·legítims, basant-se en el fet que el matrimoni d'Eduard IV era invàlid. Ricard, era per tant l'hereu a la corona, i va ser coronat com a Ricard III el juliol de 1483.

Ricard III tenia molts enemics, principalment els simpatitzans dels Lancaster, que ara s'aplegaven al voltant d'Enric Tudor, ja que la Casa de Tudor estava estretament vinculada amb l'extingida Casa de Lancaster. Un intent d'atemptat va fracassar a finals de 1483, però el 1485 Ricard i Enric es veieren les cares a la Batalla del Camp de Bosworth. Durant la batalla, alguns dels aliats de Ricard van canviar de bàndol o bé van mantenir-se al marge de l'acció. Tot i això Ricard va liderar una última càrrega contra Enric Tudor, i va ser mort. Amb ell moria l'últim rei Plantagenet, i fou l'últim rei d'Anglaterra a morir en batalla.

Enric Tudor es va declarar rei i va prendre Elisabet de York, la filla gran d'Eduard IV, com a esposa. D'aquesta manera unia simbòlicament les cases de York i de Lancaster, i es feu coronar com a Enric VII, fundador de la dinastia dels Tudor que va regnar fins el 1603.

La família de la Pole van ser reconguts més tard com a hereus legítims dels York. Després de què Ricard de la Pole morís a la Batalla de Pavia, l'únic vestigi de la dinastia York quedà en la comtessa de Salisbury Margarida Pole.

Tudor (1485-1603)

Fitxer:Tudor rose.svgEnric VII · Enric VIII · Eduard VI · Joana Grey · Maria I · Elisabet I

La Dinastia Tudor prové d'una família del país de Gales que acabaren sent nomenats comtes de Richmond, comtes de Pembroke, ducs de Redford i tenien consanguinitat amb els barons Grey of Wilton. Fora d'Anglaterra eren família dels reis Valois de França i dels ducs de Baviera.

El símbol de la família Tudor era la rosa dels déu pètals, anomenada la Rosa Tudor i que era de color blanc i vermell. Els Tudors arribaren a ser uns reis molt autoritaris i eren molt coneguts pel seu caràcter fort i el color roig dels seus cabells.

La dinastia Tudor regnà Anglaterra des del 1485 fins el 1603.

Mitjançant el matrimoni de la filla del rei Eduard IV d'Anglaterra, els Tudor passarien a la història d'Anglaterra com a reis. Elisabet de Plantagenet es casà amb Enric Tudor (1457-1509) fill d'Edmund Tudor, comte de Richmond (1430-1456) i de Margareth Beaufort (1443-1509). La seva descendència iniciaria la dinastia Tudor per un curt període de temps.

Estuard (1603-1714)

Fitxer:England Arms 1603.svgJaume I d'Anglaterra (VI d'Escòcia) · Carles I · Carles II · Jaume II (VII d'Escòcia) · Maria II · Guillem III · Anna


La Dinastia Estuard neix d'una família d'origen bretó i escocès. Regnaren a Escòcia durant 343 anys (1371-1714) i a Anglaterra durant un període d'uns cent anys. En anglès el llinatge s'escriu Stuart (o Stewart), com en francès. A Escòcia s'escriu Stewart i és pronuncia "Sturt".

Els Estuards han gaudit de nombrosos títols al llarg de la història com comtes d'Arundel i de Lennox, comtes de Moray, marquesos de Bute, ducs d'Albany o ducs d'Aubigny.

El fundador de la família Estuard fou Alan Fitzalan (v1104-1177) a qui anomenaven Alain "Le Steward" Fitzalan, originari de Dol-de-Bretagne. Aquest cavaller era d'ascendència bretona i escocesa. Rebé del rei escocès el títol de Lord Great Steward of Scotland (Senyor Estuard d'Escòcia) que utilitzaran cada cap dels Estuards al llarg de les generacions. Des de la seva arribada a Escòcia, els Estuards han estat molt units a les dinasties reials del regne, els Mac Alpin i els Bruce.

El seu nét Alan es casà amb Eve de Galloway que era una néta del rei anglès Enric I, de la dinastia Normanda.

El seu descendent Robert II, fill de Walter Estuard (1292-1326), fou el primer Estuard rei d'Escòcia. Estava casat amb la princesa Marjorie Bruce d'Escòcia, filla del rei Robert I d'Escòcia. Així s'inicià el canvi de dinastia reial escocesa amb la casa Estuard.

El rei Jaume IV d'Escòcia, que heretà les males relacions amb els reis Tudors d'Anglaterra, intervingué amb un tractat de pau amb el rei Enric VII d'Anglaterra i es casà amb la princesa Margalida d'Anglaterra el 1503. D'aquest matrimoni nasqué Jaume V d'Escòcia.

Quan es quedà vídua, la reina Margalida es casà amb el cavaller Archibald Douglas, Comte d'Angus, i tornà a ser mare de nou. La seva filla fou la mare d'Enric Estuard, Lord Darnley i primer duc d'Albany, que es casà amb l'hereva al tron escocès, Maria Estuard. La darrera Estuard reina d'Escòcia, Maria I fou assassinada per ordre de la reina Elisabet I d'Anglaterra el 1587, i es generà una greu crisi social al regne escocès.

Del matrimoni d'Enric i Maria nasqué un fill, el futur Jaume VI d'Escòcia, qui heretà també el tron anglès el 1603 amb el nom de Jaume I d'Anglaterra. La unió dels trons escocès i anglès formalitzà el regne de la Gran Bretanya.

El seu fill, Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia que tenia molt bones connexions amb França, tampoc ajudà a millorar les relacions amb els seus súbdits al casar-se el 1625 amb una princesa francesa, Enriqueta Maria de França, filla del rei Enric IV de França i Maria de Mèdici.

A Anglaterra esclatà la primera Guerra Civil el 1642. El rei Carles I Estuard, que pretenia agrupar totes les illes britàniques sota una única corona, fou capturat i ajusticiat el 1649 i s'establí una república anomenada Commonwealth d'Anglaterra.

Mort de Carles I, el succeí el seu fill, Carles II, que fou reconegut immediatament a Escòcia, però no a Anglaterra, on era viva la guerra.
Després de la derrota a la batalla de Worcester (1651) Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu. Primer s'establiren a França i després als Països Baixos espanyols i als Països Baixos del nord.

El 1660 es produí la restauració anglesa, i entre 1660 i 1685 Carles II regnà a la Gran Bretanya (Anglaterra, Gales, Irlanda i Escòcia). Molt unit a França, era un home de creences catòliques que va voler atorgar una llei que donés llibertat religiosa pel poble britànic. La coneguda llei era la "Reial Declaració de Indulgencia" de 1672, però el parlament el va obligar a retirar-la. Morí el 1685 reconvertit al catolicisme.

A Carles II el succeí el seu germà, Jaume II d'Anglaterra. Aquest nou monarca va combatre dues rebel·lions internes a Anglaterra. Morí el 1689 després convertir-se al catolicisme com havia fet el seu germà.

A Jaume II el succeïren la seva neboda Maria Estuard (coronada Maria II d'Anglaterra i Escòcia, filla de Jaume II d'Anglaterra) i el seu marit Guillem d'Orange-Nassau (que regnà com Guillem III d'Anglaterra). Foren entronitzats reis de la Gran Bretanya el 11 d'abril de 1689. Guillem III morí el 1702.

Als reis Guillem III i a Maria II d'Anglaterra, el succeïren al tron la seva filla, la princesa hereva Anna Orange, Anna I d'Anglaterra, el 1702. La futura reina havia tingut molts de problemes per donar fills sans i després de molts avortaments i nens que morien al néixer, tingué al príncep Guillem, duc de Gloucester, que morí amb onze anys el 1701, provocant una forta crisis dinàstica.

La llavors hereva al tron, fou coneguda pel famós "Acte d'Establiment" de 1701 que exclou els catòlics de pujar al tron de la Gran Bretanya, i així deixar fora de successió al pretendent més vell de la família Estuard. En cas de morir sense descendència la reina Anna, passaria el tron a la dinastia Hannover, (veure Regne de Hannover) en mans de Sofia del Palatinat, electora de Hannover, luterana i descendent del rei Jaume I Estuard d'Anglaterra. Durant el regnat de la reina Anna I, Anglaterra tingué una forta relació en la coneguda Guerra de Successió d'Espanya (1700-1715), ja que va estar al costat del pretendent al tron espanyol, l'emperador Carles VI d'Habsburg.

Aquesta reina morí el 1714 deixant al tron a Jordi I d'Anglaterra, i a la nova dinastia, els Hannover. Jordi era fill de l'hereva de la reina Anna d'Anglaterra, però aquesta morí el 28 de maig de 1714.

Hannover (1714-1901)

Fitxer:Kingdom of Hanover Arms.svgJordi I · Jordi II · Jordi III · Jordi IV · Guillem IV · Victòria


La Dinastia Hannover o Casa de Hannover és una de les més importants i més antigües families de l'aristocràcia alemanya, originaria de Suàbia i Baviera.

La dinastia Hannover començà sent una sub-branca de la familia ducal de Baviera, ja que el fill petit d'Enric X de Baviera i Saxònia (v. 1100-39), Guillem, fou nomenat duc de Saxònia i la seva descendència, ducs de Brunswick-Lüneburg. El germà de Guillem fou el rei dels romans, Otto IV, el 1198 era casat amb la princesa Beatriu de Hohenstaufen i Angelina de Bizancia, per tant filla dels reis dels romans.

Fou fundada al segle X. Els seus membres han gaudit sempre d'importants distincions i títols de renom. Començaren sent ducs de Brunswick, titol que ha tingut moltes ramificacions al llarg de la seva història, arribant a l'actual branca la Hannover-Lüneburg, reconvertida de la vella Brunswick-Lüneburg.

Molts membres de la dinastia Hannover han estat reis, reis consorts i prínceps, destacant els reis Hannover de la Gran Bretanya, els reis del regne de Hannover o en especial, Otto de Brunswick-Grübenhagen, duc de Calàbria i rei consort de Nàpols al segle XIV.

És important recalcar que descendeixen dels reis anglesos de la dinastia Plantagenet, per la princesa Matilde d'Anglaterra (1156-89) casada amb Enric "El Lleó" Welf, duc de Saxonia (1129-95). Matilde era filla dels reis Enric II d'Anglaterra (1133-89) i de la famosa Elionor d'Aquitània (1122-1204).

També descendeixen de la familia reial danesa amb la que guarden molta parantela, gràcies a les moltes unions entre Hannover i Dinamarca.
Les darreres dues unions més importants de la recent història de la dinastia foren, el casament en 1938 de la princesa Frederica de Hannover, reina de Grècia, mare de la reina espanyola Sofia de Grècia; i la d'Ernest August V de Hannover casat en segones núpcies en 1999 amb la princesa Grimaldi, Carolina de Mònaco.

Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…)

Fitxer:UK Arms 1837.svgEduard VII · Jordi V · Eduard VIII · Jordi VI · Elisabet II

Antic ducat d'Alemanya situat a l'actual estat de Turíngia, pertanyent als anomenats Ducats Ernestins, ja que eren governats per ducs de la línia Ernestina de la casa saxona de Wettin.

El 1825 s'extingí amb Federic IV de Saxònia-Altenburg la casa ducal de Gotha-Altenburg, i es produó una reestructuració dels ducats. Federic de Saxònia-Hildburghausen fou nomenat duc de Saxònia-Altenburg, i els seus successor uniren els ducats de Saalfeld, Coburg, Lichtemberg i Gotha en un de sol.

La casa de Saxònia-Coburg-Gotha amb una hàbil política dinàstica es convertí durant el segle XIX en casa regnant de Bèlgica, Regne Unit, Portugal i Bulgària.

El primer fill d'Ernest I, Ernest II rep el ducat, però el segon fill, Albert es casà el 1840 amb la reina Victòria I del Regne Unit que havia succeït al seu oncle Guillem IV del Regne Unit el 1837. D'aquesta forma es converteix en Príncep consort i Altesa Reial d'Anglaterra. Els seus descendents regnen al Regne Unit fins a l'actualitat, encara que el 1917 van canviar el nom de la dinastia a Casa de Windsor, ja que el nom alemany de la dinastia resultava antipatriòtic durant la Primera Guerra Mundial.

dilluns, 2 de gener de 2012

VILAFRANCA DEL PENEDÈS 2011 - III ARCOFLIS AMB LA MARATÓ DE TV3

- 9, 10 i 11 DESEMBRE 2011 - 

El mes de desembre sempre ha estat marcat en el calendari per a festes com el dia de la Constitució, el de la Immaculada Concepció i sobretot el dia de Nadal i Sant Esteve. I ara des de fa ja 20 anys el mes de desembre es el mes assenyalat per La Marató, el programa de TV3 que amb clau festiva i de divulgació pretén recaptar fons per a la Fundació de La Marató per a la investigació de diverses malalties.

Es aquest esperit de solidaritat el que fa que arreu de Catalunya es facin paral·lelament també diferents activitats relacionades amb La Marató i aquí es on entra ARCOFLIS que per tercer any consecutiu vam organitzar a Vilafranca del Penedès les III JORNADES MEDIEVALS A FAVOR DE LA MARATÓ DE TV3 amb la col·laboració d'altres grups de recreació històrica medieval vinguts de diferents llocs.

Així va per endavant el nostre més sincer agraïment als grups participants que amb la seva desinteressada col.laboració i solidaritat van fer possible un nou èxit de les nostres JORNADES MEDIEVALS. Un altre èxit de públic doncs aquest any havíem de competir amb una cursa de Marató al barri de l'Espirall, un pista de gel a la rambla, un Madrid-Barça a la tele i més que un pont festiu, un aqüeducte.

De Catalunya vingueren els impressionants víkings del Clan Hávamál, de Aragó els guerrers i dames de A.C.H.A., els nobles aragonesos de Feudorum Domini i els intrèpids arquers de Factio Exsul i des de La Rioja els sempre fantàstics membres de La Milicia Concejil de La Rioiia així com als grups que finalment no van poder assistir-hi però que els hi hagués agradat estar-hi. També donem les gracies a l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès i al Consell Comarcal de l'Alt Penedès per la seva col·laboració.

El divendres desprès de dinar fou l'estona dedicada a organitzar l'escenari de les jornades. Poc a poc vam anar configurant l'aspecte i l'entorn del mateix adaptant-lo a un semblant medieval més acord amb el que havíem de fer en els pròxims dies. Muntarem la taverna, penjarem banderes i estandarts, organitzarem les habitacions i el campament.

Quan la foscor de la ja ben entrada tarda es feu present i amb ella una notable davallada de la temperatura els companys d'altres grups anaven arribant, com també les abraçades i salutacions de benvinguda. Feia dies que no ens veiem, mesos inclòs, i en teníem ganes, moltes ganes de retrobar-nos i de gaudir de nou del que ens agrada.

Acabats els últims retocs del campament va arribar l'hora de sopar, la benvinguda oficial i les últimes indicacions del programa i activitats que duríem a terme. Com que estàvem cansats, uns pel viatge i d'altres per el muntatge, i les activitats del dia següent començaven ben d'hora vam reduir el temps de xerrada nocturna per a poder descansar més.

Tot just feia poca estona que havia sortit el sol i començava a pujar la temperatura diürna que tot el personal es trobava ja esmorzant. Havíem d'agafar forces per el primer acte del dia, una desfilada per els carrers de Vilafranca. Ens vestirem per a la ocasió amb les millors gales, cascs, cotes de malla, espases, pendons, etc. que carregarem en una furgoneta per estalviar-nos bona part del camí que separava el campament del centre de la vila.

Una vegada totalment vestits i equipats començarem a desfilar. Els pendons i banderes eren seguits per els tambors anunciant de lluny el nostre pas. Els seguien tota una serie de personatges medievals, un bisbe, cavallers, nobles, dames, arquers, soldats i vilatans tancant la comitiva el clan dels víkings que anaven repartint programes al temps que recaptaven fons per La Marató.

La gent de Vilafranca es parava al carrer i sortia dels establiments per a veure-ns passar i fer alguna que altra foto amb els seus mòbils doncs no era habitual trobar-se aquesta mena de gent així vestida pel carrer o passejant per el mercat.

La comitiva també tenia un propòsit, el de fer un homenatge al que segles enrere fou fill del rei Jaume I el Conqueridor i que també regnà amb el nom de Pere III el Gran, que morí al Palau Reial de Vilafranca del Penedès l'11 de novembre de 1285 a l'edat de 45 anys. Posteriorment el seu cadàver fou enterrat al monestir de Santes Creus.

D'aquesta manera, creuant pels carrers de Vilafranca i per el mercat arribarem a l'Ajuntament on ens esperava el regidor de cultura senyor Raimon Gusi que ens acompanyà fins a les escales de L'església de Santa Maria just davant de la placa commemorativa de la mor del rei Pere el Gran que s'exhibeix a la façana del Palau Reial.

Una vegada situats als esgraons de l'escalinata de l'església i les tropes formades a peu d'escala, el personatge que feia de bisbe, agafant un to de solemnitat, va fer un llarg i molt interessant repàs a la vida de Pere III el Gran, la seva historia, les seves conquestes i el seu regnat.

Acte seguit fou el regidor de cultura qui prengué la paraula per recordar també la figura del rei, agrair novament a ARCOFLIS la seva iniciativa per organitzar una nova edició de La Marató combinant solidaritat i cultura recordant també el caràcter solidari que sempre ha tingut Vilafranca en aquesta mena d'esdeveniments i va tenir unes paraules d'agraïment per l'esforç desinteressat i col·laboració dels companys de recreació medieval vinguts de fora Catalunya.

Com a autoritat de L'Ajuntament de Vilafranca del Penedès va rebre de mans del president de ARCOFLIS un diploma d'agraïment doncs el Departament de Cultura de Vilafranca col.labora amb nosaltres per a dur a terme aquest esdeveniment.

I per acabar l'acte d'homenatge tornà a prendre la paraula el bisbe qui va iniciar la benedicció d'una ofrena floral que portaven els dos integrants més joves de ARCOFLIS i que representava amb flors les quatre barres sobre fons groc. Feta la benedicció els benjamins acompanyats per el bisbe, el regidor i la resta de gent depositaren les flors sota la placa commemorativa als crits de Visca Vilafranca, Visca el rei Pere el Gran i Visca Catalunya.

Una vegada finalitzat l'acte tornarem ràpidament al campament per continuar amb les activitats previstes. Ens vam treure les armadures, cotes de malla i tot allò que pesava per, desprès d'un petit i necessari refrigeri, dedicar-nos per complert a les zones i feines que cadascú teníem assignades.

A l'entrada del recinte vam situar unes taules d'informació on es repartien els programes d'activitats i tota una resta d'interessant informació per a conèixer més a fons el tema de la Regeneració i trasplantament d'òrgans i teixits tema escollit en aquesta edició de La Marató.

Seguidament mentre un s'endinsava es trobava enfront mateix la taverna que estava justament situada sota una enorme pancarta que deia "Arquers i Companyia de la Flor de Lis ARCOFLIS amb La Marató de TV3" on els nostres visitants podien descansar i agafar forces o senzillament passar una bona estona. Allí servíem tota mena de refrigeris, cafès i quelcom per a picar com a qualsevol terrassa de bar.

I enganxat a ella tenien el taller d'escuts on la quitxalla, dotada de gran imaginació i genialitat, podien pintar el seu escut d'armes donant així un descans als pares que els vigilaven des de les taules contigües. La creació artística dels menuts va ser molt rica i variada i es van veure escuts de tota mena.

Just a la dreta de ambdues zones estava situat el campament. La primera part del mateix estava format per dos pavellons medievals propis del segle XIII, un doble i un de senzill, a mode d'exposició i vestits interiorment a tal efecte amb mobiliari i estris varis.



Més al fons els víkings havien plantat el seu tros de campament més propi de la època que recreen i que estava compost per dues tendes normandes i un tendall on es reunien de tant en tant els membres del clan per a descansar, jugar, beure hidromel i fer algun que altre ritual pagà propi de la seva cultura nòrdica.

I complementant el campament les dues cultures havien muntat una llarga exposició d'armament i vestuari on s'hi podia trobar de tot. Hi havia cascs, espases, cotes de malla, dagues, escuts, destrals, llances, armadures i vestuari propi de guerrers i civils de diferents períodes conformant un ampli ventall que abastava uns quants segles de l'època medieval.

Els nostres companys no van parar de donar explicacions a totes les preguntes que l'encuriosit públic els hi feia, què per que servia aquesta espasa, de quina època era aquest o aquell escut, etc. Els mes menuts gaudien quan subjectaven una espasa o se'ls hi posava un casc al cap i tothom quedava impressionat del pes que havien de subjectar quan tenien a les mans una cota de malla o un determinat casc. I a més contaven també amb una tarima on anaven explicant els diferents tipus de vestuari i armament en directe, vestint i desvestint a algun company que feia de model.

Cap al fons del recinte es trobaven dues zones més. Una, a la dreta, dedicada als jocs comptava amb tallers de manualitats i diferents jocs en els que s'havia de demostrar certa habilitat. Al taller de manualitats s'ensenyava com construir estris malabars i a com fer-los funcionar creant al seu entorn una gran expectació de jovenalla fent equilibris amb pilotes, pals i demés.

I finalitzant a l'esquerra estava el tir amb arc. Aquí es feien demostracions de tir, presentant diferents models d'arcs i fletxes i a tothom que volia se li deixava experimentar la sensació de tirar unes fletxes i convertir-se momentàniament en un arquer sempre sota la acurada vigilància i consell dels nostres arquers que en tot moment donaven tota mena d'explicacions sobre l'arqueria a l'època medieval responen a les moltes preguntes que els hi feien.

De tant en tant els guerrers s'entrenaven en la lluita fent diferents tipus de combats entre ells que feren les delícies del públic assistent. Amb totes aquestes activitats va anar passant el matí i la resta de la tarda doncs la hora de dinar no presenta novetats destacables més que les habituals de descansar i agafar noves forces per a seguir gaudint del que ens agrada.

I així combinant l'ambient didàctic, la diversió i la solidaritat sempre present en aquests dies va arribar l'hora de finalitzar la jornada tancant el campament i atorgant-nos un merescut descans fins al dia següent.

Una vegada recollida la ferralla i fusta per evitar la humitat de la nit i ja tot en ordre arribaren per a nosaltres les hores de relax, de prendre tranquil·lament una cervesa, vi, hidromel o qualsevol beguda i poder xerrar amb els companys. Com que hi havia gana el sopar no va trigar a arribar.

Seguidament desprès del sopar i com es costum de ARCOFLIS en cada edició de La Marató que hem fet vam procedir al atorgament de diplomes i regals de agraïment a tots els grups i persones que ens han ajudar a dur-ho a terme amb el seu esforç i amistat. Dit també que a continuació mentre uns jugaven a un divertit joc que els feia riure bastant, els altres, seguidors de l'esport del futbol contemplaven per la tele un Reial Madrid -- F.C. Barcelona amb victòria del Barça per 1-3 al Bernaveu.

Però no acabava aquí la jornada i així doncs, quant les busques del rellotge es trobaren al capdamunt de l'esfera fou quan s'inicià l'ultim acte del dia, una cerimònia medieval d'enllaç nupcial de la parella formada per la Carmen i l'Eduardo que es casaren uns mesos abans i pels que aquest esdeveniment era una autentica sorpresa que no esperaven pas.

La cerimònia que en un principi havia d'estar celebrada per el ja conegut frare benedictí Enrique de Çaragoça amb el seu toc de humor característic però degut a una indisposició que el va deixar al llit totalment fora de joc va ser finalment oficiada per una altra persona respectant fidelment tot el que el bon frare havia preparat.

Els seus companys de grup els hi van regalar els vestits de boda i nosaltres vam contribuir amb un bon ram de flors i una habitació reservada amb cava, refrescs, fruites,etc perquè passessin una nit inoblidable. I desprès de tantes emocions continuarem de gresca, brindant per la parella, fins arribada l'hora de agafar el llit.

El diumenge al matí fou la continuació de les activitats del dissabte. El public va seguir gaudint de tot el que es feia, de les explicacions que es donaven, dels jocs, de les estones de taverna i del bon dia que feia mentre esperaven impacients l'últim acte d'aquestes jornades, la batalla medieval entre dos exercits.

I arribada l'hora, la batalla començà...

Tot estava en calma pensaren segurament els soldats de la guàrdia apostada fora del recinte, a l'explanada ben bé al costat del mateix, a l'ombra dintre de la seva tenda mentre un grup de dones i nens recollien flors i herbes dels voltants entre cançons i jocs.

Calma relativa que fou alterada quan de lluny sonaren corns de guerra i es divisaren els primers estandarts d'un bel·licós exercit que s'apropava amb no bones intencions. Les dones i la canalla van córrer a trobar refugi i la veu d'alerta fou donada.

No trigaren gaire les tropes defensores a presentar-se a l'explanada per a intentar repel·lir l'imminent l'atac invasor. Es posaren ràpidament en posició al temps que escoltaven ja els crits amenaçadors, cops d'escut i sorolls que feien els atacants per mirar intimidar-los.

Un frare va beneir les tropes defensores al temps que el seu capità encoratjava amb un discurs les seves tropes ajustant les posicions. Quan es van situar a una determinada distancia l'un de l'altre els invasors començaren a disparar les seves fletxes que impactaven en els escuts i causaren les primeres baixes entre els defensors.

Aquests van contraatacar de la mateixa manera, desplegant els seus arquers i obligant als invasors a protegir-se be darrere dels seus escuts si no volien ser abatuts. Una primera línia de cadàvers es trobava ja en terra quan van avançar les posicions arribant al cos a cos.

La lluita era ferotge. Per tot arreu els crits de dolor es tornaven amb els cops d'espases i d'escuts. Un vermellós liquid poc a poc es feu lloc a terra, entre aquell ball de guerrers que lluitaven amb gran ímpetu i que poc a poc anaven quedant reduïts en formidable batalla.

I tant terrabastall devien de fer que no es van donar compte que un altre exercit manat per un emissari reial es presentava en el camp de batalla rodejant-los a tots i fent aturar la batalla sota l'amenaça dels arquers que amb els arcs muntats i les fletxes ja en posició només esperaven una ordre per deixar-les anar.

Frenada així momentàniament la batalla, els dos capitans esgrimiren tot tipus de recursos davant de l'emissari reial que tenint plena potestat ordenà finalment decidir la lluita per mitjà de vuit paladins, quatre de cada exercit, que s'haurien d'enfrontar entre per esbrinar el guanyador de la batalla.

S'enfrontaren en singular duel els vuit paladins donant com a guanyador final als defensors. En veure això de sentir-se perdedors, el capità invasor intentà matar l'emissari reial però fou ràpidament mort per l'espasa del cap de les forces reials que li va veure les intencions evitant així el cop traïdor.

Les altres forces invasores al quedar-se sense cap i desmoralitzades per la derrota fugiren corrent i es perderen en la llunyania i no tornaren a aparèixer. Així una vegada més les tropes abanderades per La Marató guanyaven en una altra batalla, no obstant, la guerra continua i seran molt necessaris en posteriors lluites.

I acabada la batalla dinarem junts tot comentant les incidències de la batalla per desprès de recollir totes les coses i carregar-les en els vehicles acomiadant-nos fins a un proper retrobament posant punt i final a les Jornades Medievals.



Nota de ARCOFLIS

"Aquesta a estat la tercera edició de les JORNADES MEDIEVALS A FAVOR DE LA MARATÖ DE TV3, un projecte solidari que ARCOFLIS inicià fa tres anys amb moltes ganes i ímpetu i en el que hi posem tot el nostre cor i bon fer.

Però cap d'aquestes edicions hagués arribat a bon port sense la desinteressada ajuda que ens brindeu vosaltres, els grups de recreació medieval i les persones i entitats que amb el vostre esforç i col·laboració feu que aquests dies siguin inoblidables i ens animeu a seguir col·laborant amb aquesta gran causa com és La Marató de TV3.

Així doncs durant uns dies ens hem unit també a milers de poblacions, associacions i persones anònimes que fan un veritable esforç solidari donant suport amb els donatius recollits a la Fundació de La Marató en la seva constant lluita en la investigació de malalties. L'esforç durant aquests dies a estat gran, també el cansament. La recompensa és encara més gran. Gràcies a tots pel vostre suport, ajuda, solidaritat i amistat."


Més fotos de l'esdeveniment a:

I aquest video