Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA MEDIEVAL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA MEDIEVAL. Mostrar tots els missatges

25 d’octubre 2016

AGINCOURT: 601 ANYS DESPRÉS

25 D'OCTUBRE DE 2016
Traducció i adaptació: Jaume Montull Rué 
sobre un article de Bernard Cornwell el 25 d'octubre de 2015 en el diari The Telegraf 

Avui es 25 d'octubre, una data força especial per els anglesos doncs tal dia com avui es compleixen 601 anys de la famosa batalla d'Agincourt en terra francesa.

L'any passat en seu 600 aniversari el famós escriptor Bernard Cornwell feu un article al prestigiós diari The Telegraf on, per commemorar tal data, feu un relat, a vegades de manera crítica, dels aspectes de tan famosa batalla.

Avui, just un any després, hem recuperat aquest article que hem traduït, adaptat i s'ha inclòs més documentació i per celebrar els 601 anys de la batalla d'Agincourt, el 25 d'octubre de 1415


->>>-------------------->

La batalla d'Agincourt és la història de la grandesa que l'home comú assoleix, tal i com escriu Bernard Cornwell, de manera que segueix sent important passats 600 anys


La batalla d'Agincourt es va lliurar en un camp de fang al nord de França avui fa 601 anys en diumenge - el dia de Sant Crispí 25 d'octubre 1415. Reis, prínceps, ducs i nobles van abundar en cada costat. Es va convertir aleshores i s'ha mantingut des de llavors com una de les més famoses victòries d'Anglaterra.

La llegenda de la batalla d'Agincourt diu clarament que fou guanyada pels arquers i les seves fletxes. No del tot. També va ser guanyada per homes que fan servir martells de guerra ben aplomats, maces i alabardes, pics de bec, que mal vestits lluiten cos a cos. L'enfrontament es va lliurar en un camp fins als genolls de fang, i va ser més una massacre que una batalla. En la famosa pel·lícula de Laurence Olivier, Enric V, es mostren cavallers francesos a cavall en una càrrega, però Cornwell, assegura que foren molt pocs els homes que muntaren a cavall.

Els francesos van arribar a peu, i la batalla es va reduir als homes "copejadors", altres homes armats amb martells, maces i destrals. Una espasa no podia penetrar en l'armadura i no tenia el pes suficient per a fer caure un home als seus peus, però si que amb una alabarda es podia fer caure al genet de manera ràpida i una vegada a terra era molt fàcil i simple aixecar la visera de la víctima i lliscar un ganivet a través d'un ull.

Així va ser com van morir centenars d'homes; el seu últim espectacle a la terra fou la punta d'una daga. No és un relat de la cavalleria, sinó més aviat dels homes blindats que en acte de pirateria entre uns i altre trencaven les extremitats i aixafaven cranis. En un moment de la batalla, quan Enric V s'espera un atac contra la seva retaguarda, que mai es va materialitzar, va ordenar matar als presoners acabats de capturar. Van ser assassinats. Agincourt fou brut, horrible i sense pietat, i que encara es celebri com un moment d'or en la història d'Anglaterra...

Gran part de la llegenda és certa. La major part de l'exèrcit anglès eren arquers i les seves fletxes van causar enormes danys.

Enric V era un líder inspirador. El rei va lluitar a la primera fila i tenia una espasa decorada amb la seva corona. Divuit francesos havien fet un gran jurament per matar-lo i tots ells va morir als peus de l'Enric, ja siguin sacrificats pel rei o pel seu guardaespatlles. I tot i la recent controvèrsia acadèmica, sembla segur que els anglesos van ser superats terriblement en nombre.

En l'alba freda i humida del 25 d'octubre, any 1415, ningú podia esperar que l'exèrcit d'Enric V podia sobreviure aquest dia. Tenia al voltant de 6.000 homes, més de 5.000 dels quals eren arquers, mentre que els francesos comptats eren almenys 30.000 i estaven tan segurs de la seva victòria que, abans d'unir-se a la batalla, van enviar alguns reforços nouvinguts de distància. Al vespre, del dia de Sant Crispí, el petit exèrcit anglès havia entrat en la llegenda.

El rei anglès no hauria d'haver estat a Agincourt. Enric V havia envaït Normandia en l'esperança de fer una conquesta ràpida, la de Harfleur, un port estratègic, però la tardança deguda a la tenaç defensa de la ciutat feu que el seu exercit, a la fi del setge, estigués colpejat per la disenteria, els malalts morien i la temporada de campanya arribava a la seva fi. El consell més assenyat suggereix que Enric ha de tirar pel dret i navegar de tornada a Anglaterra, però com el regne li havia prestat grans quantitats de diners per envair França i com que tot el que podia mostrar era un port colpejat i maltractat, tornar a casa s'assemblava sospitosament a una derrota.

En el seu lloc, va decidir marxar a Calais amb, probablement, res més en la ment que burlar als francesos que, tot i que s'havien reunit en un exèrcit, no havien fet absolutament res per alleujar els valents defensors de Harfleur. Enric V volia humiliar els francesos presumint de les seves banderes, però amb el dubte de que realment volia fer front a aquest gran exèrcit francès amb el seu propi exèrcit d'homes esgotats.


Els francesos havien estat ociosos durant tot l'estiu, però ara, de cop i volta, es van despertar i es van traslladar a bloquejar el camí de retirada d'Enric V.

Enric va tractar d'evitar-los. Una marxa destinada a durar vuit dies, s'estirà fins a setze. Els anglesos, esgotat el seu menjar, amb molts malalts de disenteria i xops per les pluges de tardor sense fi, van ser conduïts lluny de la costa a la recerca d'un lloc per creuar el riu Somme i després van caminar cap al nord per descobrir que l'exèrcit francès els esperava en un camp de fang entre els boscos d'Azincourt i Tramecourt. Els anglesos quedaren atrapats.


Els francesos van anar estrenyent el cercle als anglesos de tal manera que Enric V va haver de atacar-los. S'esperava que els francesos l'atacarien, i va ordenar als seus arquers que per protegir-se dels cavallers a cavall fessin un embull d'estaques afilades dissenyades per travessar als pits dels sementals. Però els francesos es van mantenir immòbils, de manera que Enric es va veure obligat a avançar sobre ells. Realment va dir "Anem, nois! '? Sembla que així fou, però siguin quines sigui les seves paraules, els anglesos es va armar amb les seves estaques i es van obrir pas entre el fang per acostar-se a la línia francesa.

I els francesos, tot i que havien d'haver vist als anglesos totalment desordenats, no van fer res. Van deixar que els homes d'Enric arribessin a estar a distància de tir i què, un cop més, les estaques estaven de nou clavades a terra i la línia de batalla es va reformar en un camp llaurat recentment que havia estat amarat per la pluja constant. Si s'hagués de suggerir una de les causes de la derrota francesa, seria potser el fang.


Ambdós bàndols es troben ara a poc més que un parell de centenars de passos de distància. Els anglesos, de manera sorprenent, han tingut temps per reposicionar-se, i ara els arquers comencen la batalla disparant una andanada de fletxes. Almenys més de cinc mil fletxes convergeixen des dels flancs, van tallar el pas als francesos que atacaren una vegada va caure la primera fletxa. atacar. Un grapat de francesos va avançar a cavall, tractant d'aconseguir un dels flancs dels arquers, però de fang, estaques i fletxes foren derrotats fàcilment aquests cavallers. Alguns dels cavalls, embogits pel dolor, galoparen cap enrere a través dels homes d'armes franceses, esquinçant les seves files en el caos.


Uns vuit mil homes d'armes francesos avançaven a peu.

Ningú sap quant de temps van perdre per cobrir els dos-cents o més passos que separaven dels homes d'armes d'Enric, però no va ser una aproximació ràpida. Estaven travessant a través d’una terra profundament arada, de traïdors solcs i plena de fang que anaven batent fent els cascs dels cavalls. I com que estaven sent colpejats per milers de fletxes es van veure obligats a tancar les seves viseres dels cascs.
Els cavallers francesos tenien molt poca visibilitat a través de les petites obertures oculars dels seus cascs, la seva respiració es va contenir, i encara seguien caient les fletxes. El veredicte convencional suggereix que els francesos van ser frenats per aquesta tempesta de fletxes, però el principal efecte de les fletxes era retardar i obligant-los a tancar les seves viseres, deixant mig cecs als atacants.

Els francesos coneixien bé als arquers anglesos i gal·lesos. L'arc llarg era capaç de disparar una fletxa sobre dos-cents passos amb una precisió que no seria igualada fins que l'arma de canó d'ànima ratllada va ser inventada. En Agincourt alguns haurien estat abatuts per fletxes amb punta barbada "puntes de caça" als pocs cavalls que van atacar la línia anglesa, però la gran majoria de les fletxes eren amb punta punxant, puntes de fletxes llargues i primes sense pues que es van fer per perforar l'armadura. Un bon arquer podia disparar fàcilment quinze fletxes per minut, per la qual cosa cinc mil cinc arquers podien disparar 75.000 fletxes en un minut; més de mil fletxes en un segon.

Per què els francesos no implementa els seus propis "longbowmen" arquers d'arc llarg? De fet, disparar un arc llarg exigia dues habilitats difícils; la primera, una habilitat per tensar un arc extraordinàriament poderós (almenys tres vegades més potent que un modern arc de competició) i la segona, perquè la corda es va assenyalar a l'orella, l'habilitat de compensar l'objectiu de la fletxa. Es requeria anys per a un home el desenvolupar els músculs i habilitat, i per raons que mai s'han entès completament, com van sorgir homes així a Gran Bretanya, però no en el continent.


*** Nota: Aquest fet sobre els arquers anglesos gens comú al continent podia ser degut a que en la Anglaterra de Eduard I es va crear l'any 1275 l'Estatut de Winchester que regulava i fixava les condicions de reclutament militar i la seva supervisió per agents de l'autoritat reial. Entre altres coses aquest Estatut obligava al continu entrenament en el noble art de la arqueria a tot mascle major de set anys tots els diumenges i festes de guardar sota l'amenaça de duríssimes penes. Així els reis s'asseguraven la disponibilitat de gran quantitat d'arquers per a les seves baralles. Per cert van ser els arquers un dels primers col.lectius que va aconseguir canviar el sistema de reclutament forçós pel de contracte mercantil passant a rebre un sou o salari.***


Així com la primera línia francesa que avança està sent colpejat en repetides ocasions per les fletxes, i tenint en compte que si una fletxa amb punxó no hagués penetrat en l'armadura de plaques, era suficient per a fer caure un home enrere. És probable que al voltant de mil fletxes estiguessin caient sobre els atacants cada segon. Si l'avanç va trigar quatre minuts (i segurament que es va perdre més temps), llavors una quantitat de 300.000 fletxes haurien pogut impactar sobre els vuit mil homes.

Fins i tot si els anglesos es trobaren per sota de les fletxes obligant a reduir la seva taxa de tir en un terç, llavors encara haurien tirat 100.000 fletxes contra els 8.000 homes que lluitaven i si la llegenda és correcta, llavors molt pocs francesos haurien pogut sobreviure.


No obstant això, el francesos van sobreviure, i la majoria van arribar a la línia dels anglesos i van començar a lluitar amb llances més curtes, alabardes, destrals i martells de guerra. La lluita es converteix en una lluita cos a cos i empenyent, una massacre al fang. Però si tantes fletxes havien disparat, com es que els francesos sempre sobreviuen per arribar a les línies angleses i començar una baralla assassina? La resposta probablement rau en la eterna carrera d'armament. La tecnologia havia avançat amb l'armadura i l'armadura de placa era en la seva majoria prou bona per resistir les puntes bodkin de les fletxes angleses.

I com eren de bones aquestes puntes? L'elaboració de les fletxes era una activitat industrial a gran escala a Anglaterra, però, pocs homes van entendre exactament el que va succeir quan el ferro es va endurir en l'acer (la tècnica habitual era afegir ossos al forn, que augmentaven el contingut de carboni) i, sens dubte, moltes de les fletxes angleses simplement s'arrugaven en contacte amb l'armadura de l'enemic.

"Tenien l'aniquilació esperada i van obtindre la victòria"
Així que els molts van arribar a ser pocs, esgotats pel fang, alguns van ser ferits i els anglesos, van gaudir tallant del luxe de tenir les viseres aixecades. El que sembla haver succeït és que la primera fila dels francesos, penosament esgotats, maltractats pel fang, ferits per les fletxes i desorganitzats pels cavalls van entrar en pànic i ensopegant amb els ferits, es van convertir en víctimes fàcils dels homes d'armes anglesos.

No hi hagués hagut l'horrible so dels martells de trituració dels cascs, els crits dels homes que van caure, i sobtadament el rang més important de França retallat i els seus homes caiguts convertits en un obstacle per als que estan darrere, que, sentint l'empenta cap endavant per les files del darrere, viatgen sobre el cossos acabats de caure i així convertir-se en víctimes. Un testimoni va afirmar que la pila de morts i moribunds era tan alt com un home, una exageració òbvia, però sens dubte, les primeres baixes franceses va fer una muralla per protegir els homes d'armes anglesos.

Els francesos havien atacat el centre de la línia anglesa on es trobaven el rei, els nobles i l'alta burgesia. El seu objectiu havia estat prendre presoners, i així arribar a enriquir-se amb els rescats, però ara que el centre era un brou de matar i, per escapar d'aquest lloc, els francesos es van ampliar el seu atac per assaltar ala arquers que probablement havien esgotat les seves fletxes. No obstant això, els arquers havien estat equipats amb alabardes, destrals i altres armes de mà, i es va defensar.



El arquers portava poca armadura, i en el fang enganxós tenien molta més mobilitat que els seus adversaris de placa blindada , i qualsevol home capaç de tensar la corda d'un arc de guerra havia de ser molt fort per tant una destral a les seves mans seria una arma espantosa . I així, els arquers es van unir a combatre cos a cos i els cansats francesos van morir per centenars.


La segona línia francesa, vuit mil homes a peu, va tractar de mantenir als seus col·legues assetjats, però ells també van ser tallats i la resta dels francesos simplement es va esvair. L'extraordinària, terrible batalla havia acabat. El camp estava ara gemegant amb homes horriblement ferits, homes estesos en piles, homes en l'asfixiant fang, els morts, els homes amarats de sang . Potser fins a cinc mil francesos van morir aquest dia mentre que les pèrdues del bàndol anglès van ser de centenars, potser no tants com dos-cents. Els pocs havien guanyat un extraordinari triomf.


Per què recordem que? Hi havia altres victòries, com Poitiers en 1356, que van ser més decisives i es pot argumentar que en Agincourt s'aconsegueix molt poc doncs a Enric V li van fer falta encara cinc anys de guerra fins que va guanyar les concessions que volia dels francesos i fins i tot llavors la seva mort prematura va demostrar aquests guanys sense valor. Shakespeare va ajudar, però Shakespeare estava jugant amb un públic que ja coneixia la història i volia escoltar-la de nou. Agincourt era famós molt abans que Shakespeare la va fer immortal, però tot i així estaven aquests altres grans triomfs com Poitiers i Crècy, així que per què Agincourt?


Devia d'haver començat amb els contes que els supervivents van dir. Ells esperaven l'aniquilació i obtingueren la victòria. Fins i tot podria ser cert que els arquers, quan la batalla havia acabat, es burlaven dels francesos mitjançant l'aixecament dels dos dits de tensar la corda  de l'arc que l'enemic havia amenaçat amb tallar a cada arquer capturat. Els homes en l'exèrcit d'Enric es creien que havien estat part d'un miracle.

Els pocs havien destruït a la majoria, i la majoria d'aquests pocs eren arquers. No eren senyors ni cavallers ni alta burgesia, però sí carnissers, forners i fabricants d'espelmes dels comtats. Eren els homes ordinaris d'Anglaterra i Gal·les, que s'havien conegut l'impressionant poder de França en la lluita cos a cos i que havien guanyat.

La batalla d'Agincourt és part de la unió d'Anglaterra, l'aparició de l'home comú com una part vital de la nació. Aquests homes comuns van tornar a Anglaterra amb les seves històries i el seu orgull, i aquestes històries van ser contades en les tavernes i una altra, com uns homes atrapats famolencs havia guanyat una victòria increïble. La història encara es recorda, fins i tot sis-cents anys més tard, perquè té tal poder . És un conte de com l'home comú pot arribar a la grandesa. És un conte anglès per a totes les èpoques, una inspiració i per poder estar orgullosos.


El període previ a la batalla d'Agincourt, 1415

<> Dimecres, 11 agost
Anglaterra salpa
Salpa la flota anglesa de Southampton, que consta de 1.500 vaixells que transporten al voltant de 11.000 homes, incloent 2.000 infants, 8.000 arquers i 65 artillers en un gran tren d'artilleria.

<> Dissabte, 14 agost
En arribar a França
L'exèrcit anglès arriba al xef-de-Caux, a l'estuari del riu Sena prop de Harfleur.

<> Dimecres, 18 de setembre
Els exèrcits francès i anglès negocien

Les tropes a Harfleur demanen una treva fins al 6 d'octubre. Aquesta sol·licitud es va rebutjar i els negociadors anglesos informaren al francesos que o es rendien al dia següent o començaria l'atac. Els francesos en una altra proposta digueren que lliurarien la ciutat el diumenge dia 22 de setembre si no els ha arribat cap ajut. Els anglesos accepten aquesta segona proposta.

<> Dimarts, 24 de setembre
En arribar a Harfleur

Enric V desmunta a la porta d'Harfleur, on ara oneja la seva bandera. Va descalç a la capella de Sant-Marti a donar gràcies a Déu per la seva victòria.

<> Dimarts, 8 d'octubre
Marxant a Calais
Enric ha decidit marxar les 100 milles cap a Calais, on es reunirà amb la flota anglesa, tot i la disminució en els seus efectius. Les tropes angleses van partir cap a Calais des de Harfleur; mentre que les forces franceses van cap el riu Somme

<> Diumenge, 20 d'octubre
Els francesos tenen intenció de batalla

L'exèrcit anglès descansa i Enric rep heralds informant de la intenció dels francesos per portar-lo a la batalla abans d'arribar a Calais.

<> Dijous, 24 d'octubre de
cara forces francès de l'Anglès

La ruta dels anglesos cap a Calais està bloquejat per les forces franceses a Agincourt. Els anglesos acampen a Maisoncelle per la nit.

<> Divendres, 25 d'octubre
La batalla. 
Els francesos són vençuts
El dia de la batalla: s'inicia en el matí quan l'exèrcit anglès marxa de Maisoncelles i pren posició a través del camí. El camp de batalla, que consta de 1.000 iardes (914,40 metres) de terreny obert s'estén entre dos boscos, va jugar amb l'avantatge de l'exèrcit d'Enric V superats en nombre, evitant ser dominats per l'exèrcit francès molt més gran i nombrós. La batalla havia acabat al migdia quan l'exèrcit francès va fugir i la resta foren presoners anglesos. Aproximadament 8.000 homes de l'exèrcit francès van perdre la vida; mentre que només hi va haver diversos centenars de víctimes en el bàndol anglès. Entre la noblesa anglesa, el Duc de York fou mort després d'haver estat trepitjat en el fang, però Enric i el seu germà ferit van sobreviure. A continuació, la marxa cap a Calais es va reprendre triomfant, després d'efectuar el saqueig del camp francès com l'acte final de la batalla.


->>>-------------------->

Dit tot això sobre la batalla de Agincourt i per coneixer millor figura de Bernard Cornwell, direm d'ell que va neixer a Londres el 23 de febrer de 1944 és un novel·lista i periodista anglès. A una edat molt jove va perdre els seus pares, un soldat de les Reials Forces Aèries Canadenques i D'una recluta del Cos Auxiliar Femení Britànic. El cognom Cornwell prové de la seva mare. Fou adoptat per els membres d'una estricta secta protestant. Cornwell va cursar diversos estudis y va arribar a ser empleat com a mestre rera el seu pas per l'Universitat

Després va treballar per la BBC i es trasllada als Estats Units on va començar les sagues històriques per les que s'ha fet famós.

En el mes de juny de 2006 fou nombrat Oficial de la Ordre del Imperi Britànic dins de la llista col·lectiva en honor a la reina Isabel II en el seu 80 aniversari.

Hi han tres series de Cornwell publicades en castellà. Son la dedicada a les llegendes artúriques composada per "El rei de l'hivern", L'enemic de Deu" i "Excalibur", la trilogia dedicada a l'arquer Thomas de Hookton personatge de "Arquers del rei", "La Batalla del Grial" i "El setge de Calais" i per últim. la ambientada en les invasions vikingues de Gran Bretanya durant el regnat d'Alfred el Gran (fins el moment) "Northumbria, l'últim regne", "Svein, el del cavall blanc", Els senyors del nord", "La cancó de l'espasa", "La terra en flames", "Mort de reis", "El Lord pagà", "El tro vacant", "Guerrers de la tempesta".

Cornwell també és autor dels nombrosos títols (més de 25) publicats sobre les aventures del fuseller Richard Sharpe com també és autor de molts altres títols publicats, entre ells el que va publicar l'any 2008 titulat "Agincourt" i "1356" l'any 2013.




10 de març 2014

ROBERT HARDY: MOLT MÉS QUE LA MAGIA DE HARRY POTTER

Timoteu Sydney Robert Hardy va néixer a Cheltenham, Anglaterra, el 29 d'octubre de 1925 fill de Jocelyn i Henry Harrison Hardy. Va estudiar a l'Escola de Rugby, el Magdalen College d'Oxford.

Robert Hardy és un dels actors més talentosos de la Gran Bretanya conegut per
milions d'interpretacions magistrals com ara la de Winston Churchill en "Els anys del desert"(1981), Siegfried Farnon en "Totes les criatures grans i petites", Cornelius Fudge, ministre de màgia a les pel·lícules de Harry Potter i molts més personatges de la talla de Sherlock Holmes entre altres.

La majoria de gent el coneix pels seus papers en la pantalla que li han donat gran popularitat, però, pot ser una sorpresa saber que és també un expert acadèmic, conservacionista i persona de gran prestigi en l'arc llarg o longbow.

Des de fa alguns anys és fiduciari del Fons Mundial per a la Vida Salvatge, que estava discutint sobre la moderació i l'equilibri d'una societat urbana en expansió en el camp i la vida salvatge molt abans que tot això estigues de moda.

Robert Hardy va ser, durant 11 anys, administrador de l'Armeria Reial a la HM Torre de Londres. Després es va posar en mans de fideïcomissaris designats pel Parlament que ha estat membre de la Junta on és també administrador Fiduciari del Mary Rose Trust, de la qual ha estat consultor des de 1979. Això li ha permès una oportunitat única per estudiar de primera mà l'arma que és el tema del seu primer llibre, publicat el 1976, "Longbow, a Social and Military History" (L'arc llarg, una història social i militar).

De fet, va ser la primera edició de Longbow que pel seu coneixement especialitzat va captar l'atenció de la Dra. Margaret Rule, directora d'Arqueologia del Mary Rose Trust, que va dirigir, el 1982, el projecte d'excavació i aixecament del vaixell de guerra Mary Rose, quan el primer arc llarg va ser recuperat de les restes del naufragi del vaixell de guerra d'Enric VIII.(Vegeu el Mary Rose en entrades anteriors en aquest bloc).

El segon llibre sobre arcs és una seqüela de l'anterior que porta el nom de "The Great Warbow" (El gran arc de guerra), amb Matthew Strickland que és un estudi en el focus més a prop, el seu ús tàctic i estratègic des d'abans de la batalla d'Hastings en el Mary Rose de mitjans del segle XVI.

Sobre el llibre "Longbow, a Social and Military History" dir que és un llibre meravellosament fàcil de llegir, ricament il·lustrat i ple de detalls fascinants. Segons afirma el mateix Robert Hardy "Mai ha estat fora d'impressió durant 30 anys. Els meus editors ni jo o podem creure donat que és un llibre d'enfocament estret i tècnic."

En una entrevista va quedar clar que el seu entusiasme era anterior a la seva carrera com a actor. Hi havia jugat a arcs i fletxes durant la seva infància Shropshire: "Vaig fer servir una cosa que vaig retallar de la cobertura, amb un tros de corda i una branqueta raonablement recta. Afortunadament mai he fet cap mal, però al poble l'ull d'un nen va ser tocat amb només un arc com a tanca. És bastant letal".

"Tenia uns sis o set anys quan, a casa, a l'àtic, em vaig trobar amb dos arcs llargs. Però en aquell moment jo estava massa feble per fer alguna cosa amb ells. Jo diria que eren de finals del segle XVIII i que estaven secs com ossos. Quan vaig ser prou fort per a posar-hi una corda en ells i tractar de tensar-los els vaig trencar tots dos".

"No hi havia cap tir amb arc a l'escola, almenys no que jo vaig trobar, així que hi havia un gran buit quan no vaig tocar un arc. Després, en la guerra que vaig sortir i ser entrenat a Texas on estava en un molt petit .. .. grup que van ser seleccionats com a pilots de combat putatius. Era increïble que vull dir, em va treure d'Anglaterra amb les seves privacions durant la guerra i no hi havia sucre, xocolata, crema, mantega - ridícul".

"Una de les coses que van fer en l'entrenament va ser posar arcs llargs a les nostres mans, perquè ens ensenyi l'objectiu fos i permetent la compensació de vent i aquest tipus de coses. Eren la versió americana, que és una espècie d'arc pla. És una arma molt eficient, i em vaig emportar a ella com peix a l'aigua vaig seguir tornant a preguntar si podia fer alguna cosa més i va dir: No - ho fa el reconeixement d'aeronaus".

A partir d'aquest moment el seu interès aprofundeix a poc a poc. Es convertiria en un membre de la Societat de Longbow britànica (formada en 1951), i mentre persegueix la seva carrera com a actor, passa deu anys en la investigació abans de publicar el seu llibre sobre l'arc llarg en 1976. Sovint s'ha informat també que ell va desenvolupar el seu interès en la guerra medieval després del seu paper com a Henry V en una producció teatral de l'obra de Shakespeare.

Tres anys més tard, els descobriments dramàtics en un lloc del naufragi al Solent donarien per a una nova edició. Un dia del 1979, un arc llarg va ser trobat dins del nucli del gran vaixell d'Enric VIII el Mary Rose, enfonsat en 1545. Des de fa alguns anys el pacient treball d'exploració de les restes del naufragi havia estat passant sota la inspirada direcció de l'arqueòloga marina Dra. Margaret Rule.



"El seu escriptori estava ple de volums en la fabricació de cordes, cadenes, cables, màstils, etc. sobre la construcció naval de l'època Tudor. Havia d'estar a l'aguait de tot això perquè estaven recorrent la nau sota l'aigua, abans que se l'emportessin, i ella havia d'identificar les coses mentre nedava per sota. Així que ella realment va estudiar com un dimoni i entre els llibres que llegia hi figurava el meu llibre de 1976".

"Un dia, el cap de bussejadors va sorgir portant un gran pal llarg i Margaret va dir: Déu meu, és un arc llarg. Ràpidament va calcular que sigui un dels 240 que s'esmenten en les llistes de càrrega del Mary Rose, al Anthony Roll, a la Biblioteca de Pepys en Magdalene College, Cambridge".

"Es tracta d'un catàleg de tots els vaixells del rei de l'època i del que porten: quants homes, quantes armes, quants arcs, etc. Quan ella va dir que era un longbow es va inclinar sobre la seva espatlla i va dir: " Crec que és només una pica, ja saps, és molt gran". "Després va dir: " Bé, ara, espera un minut, hi ha un llibre ". Va treure el volum del meu llibre i va dir: "Aquest home, Robert Hardy, l'hem de conseguir a ell". Va sonar el telèfon i jo estava absolutament fora de mi de l'emoció".


"Gairebé no hi ha arcs de la veritablement antics doncs mai havien pogut ser autenticats abans que des del llit
sorrejat i fosc del Solent van veure la llum un total de 138 arcs. Una troballa extraordinària. Els arcs, en general, van ser trobats en bon estat, miraculosament, i van ser portats a les sales de treball del Mary Rose Trust. Vaig ser un de l'equip de tres convidats a conservar i examinar les armes. Els meus col·legues van ser Peter Pratt, professor de física del vidre i expert en la tensió i el comportament dels materials sota tensió. El tercer membre del nostre petit grup era l'únic professor de ciència de la fusta, em sembla, que ha existit. Crec que no va ser substituït quan es va retirar. John Levy era el seu nom, al Col·legi Imperial de Ciència i Tecnologia, i ens vam ajuntar perquè tot el que havíem conegut en un simposi a la Universitat de Reading, de nou a principis dels 70, i que es va oposar a la forma en què la gent estava subestimant les habilitats dels nostres avantpassats. Hi Havia una sensació general que els nostres avantpassats de tornada en els segles XIII i XIV estaven coberts de pèl i arrossegaven els seus artells per terra".

Investigacions meticuloses de l'equip van ajudar a revelar quan experiència havia suposat l'evolució de l'arc de teix de fusta que era l'arma de guerra que tot ho conqueria per Anglaterra com es demostra a Crécy i Agincourt. L'instrument devastador va permetre als arquers llençar deu fletxes per minut a una distància de fins a 300 metres, fins i tot, arribar a penetrar una armadura de metall. La tempesta de fletxes que va caure a Agincourt va deixar la xifra de 10.000 morts francesos, caiguts al camp o massacrats poc després; increïblement les pèrdues a angleses van ser d'uns pocs centenars a tot estirar.

Abans de llegir el llibre de Robert Hardy hom pot ingènuament imaginar que per fer els seus grans arcs de guerra, els artesans anglesos simplement seleccionen branques robustes de teix d'un bosc verd proper. De fet, es selecciona la fusta del tronc i es treballa amb extraordinària cura, des del límit entre l'albura i el duramen. L'arbre també havia de ser important doncs havia d'haver crescut recte i tenir almenys 100 anys d'antiguitat. D'un registre es podrien treure només quatre o cinc arcs.

El registre es talla en parts, com una llesca de pastís o com els formatgets del Trivial, d'extrems roms. A la part exterior trobem l'albura que és la fusta més coneguda per resistir la tensió. I el que hi ha al costat d'ella és el duramen, que és totalment diferent de color. La saba (albura) és una espècie de color llimona i el cor va de marró a marró fosc, i que és la fusta més coneguda per resistir la compressió (duramen). Així s'obté un bon laminat de l'arbre. Però el teix havia de tenir altres atributs. Els millors arbres no van sortir dels verds boscos anglesos, en absolut, van venir d'Europa, dels boscos en llocs com Espanya, Àustria, Itàlia i Polònia, on els estius i els hiverns més severs fan que els arbres creixen més lentament i fins i tot lluiten per la seva supervivència que fa que desenvolupin una capacitat de recuperació especial. No creure-ho això, però ara és absolutament provat que importem tants milions de vares que les graderies de teix només ara estan començant a recuperar tots aquests centenars d'anys més tard.

Pel que fa als arquers, l'equip de Mary Rose ha demostrat fefaentment que el longbow anglès tenia un poderós 100-180 lliures de potència, el que requereix homes d'excepcional força per tensar les cordes. Jo vaig dir en la primera edició que, al meu entendre, l'arc llarg usat en batalles com Crécy, Poitiers i Agincourt - el meu instint em va dir que per ser eficaç, ha de tenir una resistència d'una cosa així com 140 a 150 lliures de potència. Vaig descobrir que hi havia un famós caçador americà anomenat Howard Hill, que caçava caça major als Estats Units i se'n va anar a l'Àfrica i va caçar un elefant amb un arc llarg. El seu arc de caça favorit era de 172 lliures de potència, que està més enllà de la capacitat de la majoria de la gent. Molts experts havien considerat aquests valors de potència com inversemblants. Però la investigació de les potències dels arcs del Mary Rose va demostrar la teoria de Hardy. D'altra banda, els esquelets dels arquers que es troben en el casc eren d'homes forts, no necessàriament alts però si amb massives desviacions dels ossos, degut segurament al seu ofici.

Pel que sembla només a través d'una llarga pràctica es podien dominar aquests formidables arcs. I la pràctica era una obligació per a tots els anglesos. En proclamació real La Taxa d'Armes (1.252) i l'Estatut de Winchester (1.285) eren dos textos legals que obligaven al continu entrenament en el noble art de l'arqueria a tot mascle major de set anys que en un dissabte o festa quan estiguessin lliures del seu treball darrere de totes les esglésies de tots els pobles del país. Així o demostren les marques d'esgarrapades a la maçoneria de moltes esglésies parroquials que mostren com els homes solien esmolar allí les seves fletxes. Són en general a la base de pilars de pedra on podien arribar-hi fàcilment, generalment al porxo on podien seure tranquil·lament i treballar fora.

Robert Hardy va parlar amb entusiasme d'AJ. Stirland, la consultora patològica del Mary Rose, que estudià l'evidència arqueològica i esquelètica dels morts per donar una idea dels homes que van servir a la nau, a partir de la seva edat i alçada per a la seva dieta i la condició física. El treball va consistir en l'estudi detallat de les restes macabres, algunes de les quals mostraven distorsions a les espatlles que poden ser el resultat de treballar amb arcs pesats.

L'arc llarg segueix sent una passió per Robert Hardy. Continua donant xerrades sobre el tema i es manté al corrent de les últimes investigacions. Fa molt poc és compli el 40 aniversari de la primera immersió al lloc del naufragi del Mary Rose, i la seva emoció per les revelacions de la nau roman incòlume. Com escriu en "Longbow", "La troballa d'aquest primer arc, a través de la superfície del Solent, va ser per a mi tan màgic com l'aparició d'Excalibur".
Entre altres coses Robert Hardy era un amic proper de l'actor Richard Burton, a qui va conèixer a la Universitat d'Oxford. La seva actuació de veu com Robin Hood en Tale Spinners per a nens, un LP de la dècada de 1960, és considerada una de les millors interpretacions de Robin Hood. La seva veu era també la veu de D' Artagnan en Els tres mosqueters, i de Frédéric Chopin, a La història de Chopin.
Va ser nomenat Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic (CBE) el 1981 amb honors de la reina i un Doctorat Honoris Causa en Lletres per la Universitat de Reading el 1990. Va ser Mestre Bowyer 1990 - 1992, els seus interessos inclouen tir amb arc i equitació. És membre de la Reial Societat i el Toxophilite Longbow club britànic.







05 de juliol 2012

JAUME I D'ARAGÓ: EL CODI MARÍTIM DE BARCELONA DE 1258

A mitjan segle XIII existia un sistema ben establert dels usos o la llei marítima de Barcelona i Tortosa a Espanya, ia Marsella, a França, a més de sistemes similars al nord d'Europa, les lleis de Oleron i les lleis de Wisby. Com es veu, aquestes lleis regulen embarcament i descàrrega dels càrrecs de noli, càrrega, els contractes, els braços, les disposicions, de rescat, peatges, i les relacions entre la tripulació i els comerciants. El conjunt es pot considerar com una codificació dels costums que s'havien desenvolupat en el període de les Croades. Velers i vaixells van ser utilitzats per al transport comercial i dels vaixells i embarcacions havien cobert les cobertes.

Sia notori a tots els que estem, Santiago, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller, en sentir les ordenances escrites a continuació, que vostè, James, els Gruny nostre fidel servidor, han fet que al nostre desig de comandament i amb el nostre consentiment, i que s'han elaborat amb l'assessorament dels honestos, homes d'aigua de Barcelona i amb base en l'ordenança de la mateixa, després d'haver sentit, vist i entès que aquestes ordenances es fes en el nostre honor, i per a l'ús i el benestar dels homes i l'aigua dels ciutadans de Barcelona, ​​després de confirmar el document per l'aplicació autèntica del nostre segell, li atorguem, aprovar i confirmar tots i cada un de les ordenances avall esmentades fetes per vostè i el va dir que els homes honestos de la nostra autoritat. Desitjant que les ordenances d'aquest pot aguantar i s'observa el temps que se'ns va dir per favor, i l'aigua els homes honrats de Barcelona, ​​al comandament dels nostres alcaldes, i els agents judicials, tant presents com futures, que observen totes i cadascuna de les regulacions a sota esmentades , amb fermesa i rigor, si esperen amb confiança per a la nostra gràcia i afecte, i que veuen que s'observen inviolablement, de manera que no els permeten ser molestat per ningú.

1. En primer lloc: ordenem, desig, i el comandament, que el capità d'un vaixell o embarcació de qualsevol tipus i els mariners i els mariners no podran sortir o sortir de la nau o embarcació en la qual van arribar, fins que tota la mercaderia, que es troba a la nau o embarcació, ser donat d'alta a la terra, i fins que aquest mateix vaixell o embarcació es buidaria de llast i amarrat. Però el capità del vaixell o el vaixell serà capaç d'anar a terra amb el seu empleat quan comença a descarregar la càrrega, si la mar es calma, i si potser el temps de manera que no pot complir amb la càrrega de la va dir el capità, si d'estar a la terra, immediatament reparar la nau, va dir o embarcació, i si no ho pot reparar en raó del temps, el seu equip té plens poders i autorització per sortir amb el vaixell o vaixell des del lloc on es va arribar, i per anar al port o fer-se a la mar. No obstant això, si el capità va dir no estar disposat a anar al seu vaixell, els seus comerciants haurà de ser capaç d'ordenar i dirigir amb fermesa, en nom del Rei i el Senyor va dir James Gruny, a la reparació del vaixell o embarcació i posar sobre la seva sanció, com el va dir James Gruny està facultat per col · locar sobre ell. D'altra banda, l'esmentat capità de la nau no s'atreveixen a quedar-se a terra fins que tota la mercaderia que va entrar a la nau o embarcació d'alta. I si els comerciants volen desembarcar del vaixell o embarcació i d'una tempesta ha de sorgir després del seu desembarcament, el capità de la nau o embarcació, si ser-hi, o de la seva tripulació, ha de tenir permís per retirar-se del lloc on va ser amb el vaixell o embarcació i amb la mercaderia continguda en aquest, i de sortir a la mar o la posada a port. Però si els mariners no ho han fet que cada un un càrrec de deu solidificació dels diners de Barcelona, ​​i el capità d'un vaixell de cinquanta solidificació, i el capità d'un vaixell de trenta solidificació, i per sobre de la sanció dictada el capitans de vaixells i embarcacions podrà ser condemnat a reparar tot el dany que els comerciants va dir que va patir per culpa seva. No obstant això, de les sancions, tant anteriors i els escrits a continuació, el Rei rebrà la meitat, i l'altra meitat es destinarà a l'Ordre d'Aigua homes de Barcelona. D'altra banda, les sancions i tots els escrits a continuació es pagaran sempre que sigui la voluntat dels homes honestos d'aigua de Barcelona.

2. També: que la finalitat que tots els vaixells i el vaixell tindrà un secretari de jurat en cada viatge, que serà secretari no escriure res en el llibre del contracte del vaixell o la nau a menys que ambdues parts estiguin presents, a saber, el capità i els comerciants, o el capità i seus mariners, i la dita escrivà ha de ser un home bo i lícit, i farà les despeses de veritable i lícita, i tots els mariners s'espera que juro als capitans dels vaixells i embarcacions que potser de les seves possibilitats, estalviarà, protegir i defensar el capità i tots els seus béns, i la seva nau o embarcació, i els seus aparells i equip, i tots els comerciants que van amb ell, i tots els seus béns i mercaderies, per mar i terra, de bona fe i sense frau. D'altra banda, el secretari va dir que serà almenys de l'edat de vint anys, i si els capitans dels vaixells o embarcacions no voleu que el dit escrivà que no podran sortir de Barcelona o en qualsevol altre lloc on pot ser, fins que tenen un altre empleat, si es pot trobar un.

3. També: manem que en cada vaixell que carrega al mar, de manera que es carrega amb mercaderies per valor de 2.000 solidificació (Barcelona diners), la meitat dels mariners de la nau amb un ofiicer estarà obligat a romandre una nit amb les seves armes a el vaixell, i després d'un vaixell s'ha carregat al mar amb mercaderies per valor de 1.000 solidificació (Barcelona diners), la meitat dels mariners d'aquest vaixell, amb un oficial està obligat a romandre en el seu vaixell per una nit amb els seus braços. També manem que el capità d'un vaixell o embarcació ha de tenir menjar a la nau o artefacte naval suficient per a quinze dies, és a dir, pa, vi, carn salada, verdures, oli, aigua i dos paquets de veles. I si el capità del vaixell o embarcació no estar disposats a fer això, deixi que un càrrec de vint solidificació, i cada un dels mariners i tripulants incórrer en una pena de cinc solidificació.

4. (Provisió per garantir l'assistència que s'ha de donar en les tempestes dels vaixells en perill).

5. També: manem que cap vaixell haurà de carregar per a un viatge ni enviar a les escombraries qualsevol mercaderia de vida i si es carrega amb mercaderies pesades, no s'atreveixen a carregar, excepte pel que fa al mitjà de la baralla, i el capità de l'embarcació prendrà el seu pot, tripulat i amb el seu aparell, igual que s'ha convingut entre el capità i els comerciants les mercaderies és, i si aquest els comerciants temen ser retinguts com a ostatges en qualsevol lloc, el capità del vaixell no entrarà amb el seu vaixell, ni anar al lloc de la celebració dels sospitosos sense el consentiment dels comerciants. A més cada vaixell s'espera que porti dos ballestes amb els seus equips, i un centenar de llances i els escuts de dues, i cada mariner s'espera tenir una llança i una espasa o un projecte de llei. I si els capitans dels vaixells no han d'observar aquesta regla s'incorrerà en una pena de deu solidificació.

6. També: ordenem que si un vaixell o embarcació o vaixell pot prendre amb la seva empresa a Barbaria o altres parts no tindrà una guàrdia, llevat que s'entengui entre el capità del vaixell i els socis de la companyia.

7. També: manem que Mariner cada vaixell que s'espera que faci la feina d'un ballistarius, portarà dos ballestes de dos peus, i una escala de l'escala, i les llances de tres-cents, i un casc i un peto o cuirassa , i una espasa recta o corba. Així mateix, el ballistarii dels altres vaixells s'espera portar a les mateixes armes, però els altres mariners en els vaixells s'espera que tindrà un peto i un casc de ferro, o Maresa COFA , i un escut, dues llances i, i una escala o una espasa corba. Però els mariners en els vaixells s'espera que porti un peto o cuirassa, escut, casc de ferro, o COFA Maresa , i les llances dues, i una escala o una espasa corba. I si la dita mariners no tenen aquestes armes, els capitans dels vaixells o els vaixells no els tindrà, i si ho fan els porten hauran de pagar una multa per cada cinquanta solidificació mariner.

8. També: manem que els mariners dels vaixells o embarcacions, s'espera que ajudi a treure el seu vaixell o pot a la riba, quan el capità del vaixell o vaixell desitjos d'haver de fer, sempre que els mariners mateixos estan presents, i seran substituïts s'espera que faci això en virtut d'un jurament pres per ells.

9. També: manem que els capitans de les barcasses i els que descarreguen a embarcacions compliran bé i en bon estat dels vaixells, embarcacions i vaixells, tota la mercaderia amb els seus barcasses i vaixells, i no es carreguen les seves barcasses o vaixells en excés, i si ho fan carregar en excés, que siguin de la jurisdicció i comandament de dos homes honestos que James Gruny o els seus locum tenens amb l'assessorament dels seus consellers s'hagin designat, i si el va dir que els capitans de barcasses transgredir el mandat i la jurisdicció de la dos homes de bé, anem a reparar tot el dany que la mercaderia ha sofert, en el coneixement dels quals dos homes de bé.

10. També: manem que cada capità d'una barcassa o un vaixell no s'atreveixen a prendre terra qualsevol mariner d'un vaixell o embarcació o vaixell fins que el vaixell o vaixell, va dir ser donat d'alta i buidatge de llast, o fins que l'embarcació, va dir ser donat d'alta, i si ho fan en contra d'això, s'espera que pagui 5 solidificació com a pena per tots els navegants que prenen de la nau o embarcació.

11. També: manem que cada co-propietari d'un vaixell o embarcació, i el comerciant tota, i cada pilot d'una nau o embarcació que accepti els salaris d'aquest vaixell o embarcació s'espera que prengui el jurament que el capità de la nau , igual que els altres marins que no siguin socis, o pilots, o comerciants, i això per un jurament pres per ells a nosaltres.

12. També: manem que un vaixell amb una coberta de coberta no es treu cap article a la terrassa coberta, excepte només els pits de mar dels mariners i comerciants, i el vi i l'aigua que són necessàries per als mariners i comerciants, i si aquest vaixell ha rebosts, no li traurà qualsevol mercaderia en els espanyols, amb l'única excepció de les seves armes i les persones o f dels mariners i comerciants, i l'aparell del vaixell, si ho desitgen, per col · locar allà. D'altra banda tots els vaixells amb una terrassa coberta tindrà quatre escuts i llances dotze, a més dels braços dels mariners i comerciants que naveguen en el vaixell abans esmentat, i si qualsevol mercaderia es realitzarà en el magatzem, haurà de pagar una multa per la mercaderia, que bé es dividirà entre el Rei Senyor i de la Societat d'Aigües dels homes.

13. També: manem que un vaixell amb dues terrasses cobertes no podran enviar o dur a les escombraries qualsevol mercaderia entre el pal major i la popa, amb l'única excepció del seu vaixell amb el seu aparell i la companyia dels mercaders, i si voleu tenir la mercaderia en el mateix lloc, pot fer a través del consentiment dels comerciants, i sense el seu consentiment no s'atreveixen a col · locar qualsevol mercaderia en el lloc, va dir. No obstant això, a la cabina de popa del vaixell que portarà a la seva empresa i la dels comerciants. D'altra banda, a la coberta superior del vaixell va dir que no s'atreveixen a portar aigua o vi, o d'altres mercaderies, excepte només els marins i els cofres dels mariners i comerciants, i en els pallols d'aquest mateix vaixell que haurà No portar a qualsevol mercaderia, amb l'única excepció dels braços que van en aquest vaixell, i l'aparell si es pot col · locar qualsevol allà, llevat que ho facin amb el consentiment de la majoria dels comerciants, i si dur a qualsevol mercaderia en els llocs, va dir, es haurà de pagar la multa imposada igual que està continguda en el paràgraf anterior.

14. També: manem que cada capità d'un vaixell o embarcació, de qualsevol tipus que sigui, haurà d'alliberar al seu vaixell o embarcació i els timons de tots els peatges a tot el domini o senyoriu que sigui, ja sigui dels cristians o àrabs, sense cap despesa ni pagament als mercaders. De la mateixa manera els comerciants han d'alliberar a tota la seva mercaderia, en qualsevol domini o senyoriu que sigui, sense cap despesa als capitans dels vaixells o vaixells, i si la senyoria va dir ha oportunitat de fer els peatges altres, deixar-los en el compromís de dos homes honestos, als que han triat en la nau o embarcació, va dir.

15. També: manem que cada comerciant i navegant que té pel seu propi compte o en companyia del seu res amics en comú a Berberia oa altres parts, abans de marxar de Barcelona haurà d'arribar a un acord amb tres o quatre o més de seus socis, com ell sigui capaç de reunir a diversos de l'esmentada empresa junts, i quan les despeses de la compra s'han fet amb la deliberació de la mateixa empresa, aquest comerciant o l'empresa que transporta les mercaderies no s'acceptarà cap mercaderia de la va dir que els socis, excepte segons el que van acordar en aquell dia en què es va comprometre, i aquest dolor sota d'un jurament que s'hagin pres per a nosaltres i els homes honrats abans esmentat.

16. També: manem que els comerciants o mariners o altres persones que porten a l'empresa a les parts no tindran els seus salaris o de tarifes ni se'ls dóna fins que tornin a Barcelona, ​​i després, quan ells han fet un acord amb els socis de la empresa per a la que tindrà i portar els seus salaris i els va amb el coneixement dels seus socis amb els que van fer l'acord sobre l'empresa abans esmentada. I si el comerciant va dir no ser un navegant o no realitzar l'ofici de mariner, que no tindran els seus salaris o tarifes.

17. També: manem que els comerciants o mariners o altres persones que porten l'empresa no s'atreveixen a portar els béns o de diners en monedes de plata per l'empresa o d'altres persones, excepte per l'empresa que es necessita. Però totes les coses que porten amb ells hauran de pertànyer a l'empresa i estar en la seva possessió, i qualsevol cosa que vendre o comprar o obtenir de qualsevol manera, que es compren i venen, en qualsevol de les parts són, pel bé i l'ús de l'empresa esmentada anteriorment.

18. També: manem que tots els homes que s'han presentat a aquesta ordenança, en qualsevol de les parts que siguin, s'estimen els uns als altres, i protegir i ajudar els altres, tant en les seves persones i en els seus béns en contra de totes les altres persones, així com si es tractés d' els béns particulars de cada un, i ho faran de bona fe i sense cap tipus de frau, en virtut d'un jurament, per a nosaltres i per als mariners honrats de Barcelona.

19. També: ordenem que si un vaixell o embarcació hauria d'haver detingut als molls de Barcelona, ​​així que no podia navegar de seguida, que tots els capitans dels vaixells i vaixells de que la societat amb els seus mariners, malgrat les seves naus o embarcacions estan preparades per vela, haurà d'ajudar a la nau o embarcació, va dir a navegar o fer a la mar i no podran sortir del vaixell o embarcació que es troba detingut fins que han navegat, i si no estan disposats a fer això, el capità de la nau o embarcació, incorrerà en pena de cinquanta solidificació i els mariners de cinc solidificació.

20. També: manem que si algun mariner de morir en el servei de qualsevol vaixell o embarcació, des del moment en què el vaixell o embarcació es va traslladar des de la riba del moll o d'un riu, o des de qualsevol port, el mariner va dir que tindrà tots els seus salaris, igual com s'ha escrit en el llibre del contracte del vaixell o embarcació. I si algun navegant estar malalt o patir lesions a les cames des del moment quan el vaixell o vaixells a la mar, el capità del vaixell o embarcació haurà de donar a aquest navegant seves necessitats en els aliments per a tota la travessia, si el navegant que el viatge, i el mariner tindrà tots els seus salaris. Però si el navegant no estar disposats a anar en el viatge, no tindrà cap salari. Però si el mariner ha acceptat aquestes vitualles lliures per fer la feina en aquesta nau o embarcació, de manera que ell no pot seguir la dita viatge al coneixement de dos homes honestos de la societat, que tindrà només la meitat del seu salari, i si el capità de la nau o embarcació, va dir s'han pagat tots els salaris als marins, no s'espera que dit d'una altra mariner en el lloc del que es va mantenir en terra. I si el capità va dir que s'ha pagat la meitat dels salaris per al mariner que es va quedar, el capità s'espera que dit d'una altra navegant en el seu lloc, i donar-li la meitat restant dels salaris que no paguen. I els mercaders s'espera que l'altra meitat dels salaris per al mariner en la posició de l'altre que no va ser.

21. També: manem que en cada vaixell o vaixell que salpi des del moll de Barcelona que seran nomenats i elegits pels homes en aquest vaixell o embarcació dos procuradors que es distingeixen pels seus coneixements i legalitat les ordres es obeeixen, tant el capità de la nau o el vaixell, i els mariners, i els mercaders que van al vaixell, i tot s'espera fer una pausa i obeir les ordres dels dos procuradors. Aquests dos procuradors triarà a altres homes de la nau amb l'assessorament dels quals faran i ordenar totes les coses que s'han de fer en aquest vaixell, i tot el que es va ordenar als set homes han de ser estrictament obeïdes per tots anem en aquest vaixell. No obstant això, en un recipient els dos procuradors triarà a dos pels consells dels que s'ordenen totes les coses que han de ser obeïdes en aquest vaixell. I l'elecció dels dos procuradors es farà d'aquí a quatre dies o vuit abans de la sortida del vaixell o embarcació, va dir des de les costes de Barcelona, ​​i com molts homes de Barcelona, ​​ja que es troben en altres llocs, àrabs o cristians, s'espera que es fer una pausa i obeir el mandat i l'assessorament dels set o quatre. I siguin quins siguin els homes escollits fan o ordenar que els faci i els ordeno en el nom del Senyor rei, i guardar la seva jurisdicció, i en nom del Consell, dels honestos, homes d'aigua de Barcelona. Però si els dos homes elegits han de partir en vaixells des del lloc on es va arribar amb el vaixell, va dir, al sortir va deixar triar-ne dos més amb l'assessorament de la va dir que cinc consellers que s'aixecarà en el seu lloc, i els dos elegits en la gots triarà dos amb l'assessorament de l'esmentada dos consellers, i si els dos elegits per aquests dos es mouran, deixar-los triar a un altre dos, i així en ordre, i tot el que es durà a terme o ordenats per les persones elegides seran estrictament per tots els altres, i això ho comandament en el nom del Senyor rei, i en virtut d'un jurament.

Donat a Barcelona, ​​al agost 16, l'any 1258.

Segell de Jaume, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, etc


Font.


De: A. de Capmany, ed. Memòries Sobre la Marina, Comerç, i Arts de l'Antiga Ciutat de Barcelona , (Madrid, 1779-1792), vol. II, pp 23-39, reimprès a Roy C. Cova i Herbert H. Coulson, eds,. Un llibre de font per a la Història Econòmica Medieval, (Milwaukee: The Bruce Publishing Co, 1936; reimpressió, Nova York. Biblo i Tannen, 1965), pp 160-168.


Analitzats per Jerome S. Arkenberg, Calç State Fullerton. El text ha estat modernitzat pel Prof Arkenberg.


Aquest text és part de la Reserva d'Internet d'origen medieval . El Llibre és un conjunt de domini públic i permeten copiar els textos relacionats amb la història medieval i bizantí.


A menys que s'indiqui el contrari la forma específica electrònica del document és d'autor. S'autoritza la còpia electrònica, la distribució en forma impresa per a fins educatius i ús personal. Si ho fa es reduplica el document, indiqueu la font. No s'atorga permís per a ús comercial.


© Paul Halsall, octubre de 1998 halsall@murray.fordham.edu

26 de juny 2012

LA CUINA MEDIEVAL CATALANA (s. XII - s. XV)

La cuina medieval catalana era rica i refinada, incloïa un repertori sorprenent de salses i era considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. En els àpats hi era present la dona, la qual cosa no succeïa en altres cultures.

Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gurmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner.

Naturalment, hi havia altres estils d’alimentació, corresponent als pagesos, a les classes pobres, als religiosos… Les receptes poden ser d’allò més simples (com ara uns espinacs bullits) o d’allò més exquisides (peces farcides).

És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.

Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses…

Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…

Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...

La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…

La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.

Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).

Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.

La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).

L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval –el Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna.

En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.

La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.

La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals.

Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.

Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc.

Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.

Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.

Fitxer:Peasants breaking bread.jpg

26 de gener 2012

REIS D'ANGLATERRA DES DE L'EDAT MITJANA

Fitxer:Flag of England.svg

Reis i dinasties d'Anglaterra

Una relació de Reis i dinasties que governaren Anglaterra des de l'Edat Mitjana fins als nostres dies

Saxona (871-1016) (1042-1066)

Fitxer:Wyvern of Wessex.pngAlfred el Gran · Eduard el Vell · Etelweard · Etelstan · Edmund I · Edred · Eduí · Edgard · Eduard el Màrtir · Etelred II · Edmund II · Eduard el Confessor · Harold II · Edgard Ætheling

La Casa de Wessex és la dinastia saxona que va governar el regne de Wessex, al sud-oest d'Anglaterra, i que eventualment unificaria tots els regnes d'Anglaterra sota el seu poder.

També es anomenada la casa de Cedric, ja que Cedric de Wessex (519–534) és considerat el primer rei de la nissaga. L'any 871 el seu descendent Alfred el Gran va esdevenir rei de tot Anglaterra, i la dinastia va mantenir la posició fins el 1016 amb Edmund II. Aquest període, en que el domini de la Casa de Wessex era sovint disputat pels víkings danesos, és conegut com el període saxò.

El rei danès Svend Barbaforcada va reclamar al tron el 1013, i emprengué la conquesta d'Anglaterra que acabà amb l'exili de la casa de Wessex. Ell i els seus successors regnarien fins el 1042, en que la dinastia de Wessex serie restaurada per un breu període. El 1066 els normands van conquerir Anglaterra, amb una decisiva victòria a la Batalla de Hastings en que morí Harold II, l'últim monarca de la nissaga.

Els intents dels anglosaxons de reinstaurar un rei autòcton en la persona d'Edgar Aetheling, un nét d'Edmund II, van resultar infructífers i ladinastia normanda es va perpetuar al tron. Més tard, una neboda d'Edgard (Matilde d'Escòcia) es casaria amb el rei normand Enric I, creant un vincle entre les dues cases.

Danesa (1013-1042)

Fitxer:Coat of arms of Denmark.svgSvend · Canut I el Gran · Harold I · Hardecanut

Aquesta és la llista dels monarques danesos incloent-hi els sobirans de la Unió de Kalmar.

- Regne de Dinamarca (fins al 1396)
- Unió dinàstica de Dinamarca i Noruega (1380-1396)
- Unió de Kalmar (1397-1536)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron suec (1397-1523)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron noruec (1397-1536)
- Regne de Dinamarca i Noruega (1536-1814)
- Regne de Dinamarca (1814-actualitat)
- Islàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. Independent amb el monarca danès com a cap d'Estat 1918-1944. República des de 1944.
- Grenlàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. (Sobirania efectiva de Dinamarca des de 1721)
- Illes Fèroe integrades en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega en 1387)

La Dinastia Oldemburg se cenyí la corona danesa entre el 1448 i el 1863, quan passà a una de les branques laterals, Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg. El Regne de Dinamarca estigué unit dinásticament amb els ducats de Slesvig i de Holstein fins al 1864.

Normanda (1066-1154)

Fitxer:Blason duche fr Normandie.svgGuillem I el Conqueridor · Guillem II el Roig · Enric I · Esteve de Blois · Emperadriu Matilde

La Dinastia Normanda és el nom amb que es coneix la nissaga de monarques que regnà alAnglaterra després de la conquesta normanda (1066) i fins l'arribada al poder de la Dinastia Plantagenet el 1154.

La dinastia fou fundada pel duc de Normandia Guillem I el Conqueridor, que liderà els exèrcits normands a la Batalla de Hastings en la que morí l'últim rei saxò Harold II. Guillem va substituir la noblesa anglosaxona per senyors continentals, introduint el feudalisme a Gran Bretanya però mantenint la dispersió de les terres. La seva tasca d'organització va consolidar la corona i va extendre el seu poder.

A la seva mort, Guillem va repartir els seus regnes entre els seus dos fills. L'hereu Robert rebé el Ducat de Normandia, mentre que Guillem II el Roig heretà Anglaterra. A la mort d'aquest en un accident de caça, Anglaterra passà a Enric Beauclerc, un altre fill de Guillem I.

El testament d'Enric Beauclerc, que morí sense descendència masculina, nomenaven a la seva filla Matilde com a hereva. Matilde, però, era rebutjada per la noblesa per la seva condició de dona i per estar casada amb Jofré V d'Anjou, enemic dels normands. Fou escollit Esteve de Blois, que era net de Guillem el Conqueridor.

L'any 1139 Matilde va aconseguir reunir prou suport per oposar-se a Esteve i s'inicià una guerra civil, que d'entrada fou favorable a Matilde. L'any 1141 va arribar a capturar Esteve i deposar-lo, però al cap de pocs mesos va perdre suports, Esteve va ser alliberat, i es va veure obligada a refugiar-se a Normandia.

Amb la mort d'Esteve l'any 1154 s'extingí la branca masculina de la dinastia Normanda. El tron d'Anglaterra passaria a la línea dels Plantagenet en la persona d'Enric II, fill de Matilde

Plantagenet (1154-1399)

Fitxer:Royal Arms of England (1198-1340).svgEnric II Plantagenêt · Ricard I Cor de Lleó · Joan sense Terra · Enric III · Eduard I · Eduard II · Eduard III · Ricard II

Plantagenet era una dinastia d'origen francès que governà a Anglaterra des de l'extinció de ladinastia normanda el 1154 fins al 1485. Fundada pel comte d'Anjou Jofré V, la dinastia va acumular els ducats de Normandia, Bretanya, Aquitània i Gascunya.

En total quinze monarques Plantagenet van regnar a Anglaterra, incolent-hi els de les branques cadets. La línea inicial va anar des d' Enric II fins a Ricard II el 1399. Després d'ell, dues branques cadets de la línea principal anomenades Casa de Lancaster i Casa de York van disputar-se el tron en una sèrie de guerres civils conegudes com la Guerra de les Dues Roses. Ambdues línies s'extingiren amb la mort en batalla de Ricard III el 1485, i la corona passà a la dinastia Tudor.

Membres de la dinastia van integrar-se a les cases reials d'Anglaterra, Irlanda, Hongria, Polònia,Nàpols, Sicília i del Regne de Jerusalem.

El nom de Plantagenet s'atribueix a Jofré V d'Anjou perquè hom diu que tenia el costum de portar una branca de ginesta al seu casc. Sembla que aquest sobrenom fou inventat per Shakespeare.

Lancaster (1399-1461)

Fitxer:Lancashire rose.svgEnric IV, duc de Lancaster · Enric V · Enric VI

La Casa de Lancaster va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que van pertànyer tres reis d'Anglaterra durant el segle XV. El nom de la casa era degut a que tots els seus membres descendien de Joan de Gant, el 1r duc de Lancaster i tercer fill del rei Eduard III. El símbol de la casa era una rosa roja.

El primer rei de la nissaga va ser Enric Bolingbroke, fill de Joan de Gant, que es rebel·là contra Ricard II i el deposà. Enric es feu coronar com a Enric IV passant per davant de l'hereu aparent de la corona, Edmund Mortimer, de tan sols 7 anys.

Enric IV fou succeït pel seu fill Enric V, un rei guerrer que va reforçar la seva casa al tron d'Anglaterra i guanyà prestigi amb repetides conquestes en territori francès. El següent rei, però, fou Enric VI, un rei feble que patia alienacions mentals. La creixent impopularitat i els atacs de bojeria que patia el rei, així com el malestar per les derrotes a França, van moure a la casa rival de York a presentar la seva pròpia candidatura al tron. Les dues cases s'enfrontaren en una guerra civil que s'anomenaria la Guerra de les Dues Roses(l'emblema dels York era una rosa blanca).

Els Lancaster es van extingir a la Batalla de Tewkesbury el 1471, lluitant contra els York. Però la Casa de Tudor, que derrotà els York a la Batalla de Bosworth i governà Anglaterra del 1485 al 1603, descendia dels Lancasters a través de Margarida Beaufort, la besnéta de Joan de Gant, que es va casar amb el comte de Richmond Edmund Tudor i que fou la mare d'Enric VII d'Anglaterra.

York (1461-1485)

Fitxer:Yorkshire rose.svgEduard IV, duc de York · Eduard V · Ricard III

La Casa de York va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que pertanyien tres delsreis d'Anglaterra de finals del segle XV. La Casa de York descendia d'Edmund de Langley, el primer duc de York i quart fill d'Eduard III.

Edmund de Langley, primer duc de York i quart fill d'Eduard III, tinguè dos fills: Eduard i Ricard de Conisburgh. Eduard va succeïr-lo al ducat el 1402, però morí sense descendència a la Batalla d'Azincourt el1415. El germà petit s'havia casat amb Anna de Mortimer, una besnéta de Lionel d'Anvers, el segon fill d'Eduard III. Anna també era l'hereva del comtat de March, després de la mort del seu germà Edmund el1425. Edmund havia estat l'hereu aparent a la corona anglesa abans de l'usurpació de la Casa de Lancasteren la persona d'Enric Bolingbroke, el 1399.

Ricard de Conisburgh va ser executat pel seu involucrament a la Conspiració de Southampton per deposarEnric V d'Anglaterra. Per això el ducat passà directament al seu fill, Ricard Plantagenet. A través de la seva mare, Ricard també va heredar les terres del comtat de March i els drets al tron dels Mortimer.

Tot el seu distingit llinatge, els consellers del feble rei Enric VI van denegar a Ricard Plantagenet una posició al govern. En especial el duc Joan Beaufort i la reina consort, Margarida d'Anjou, exclogueren a Ricard dels cercels de la cort.

La Guerra de les Dues Roses començà el 1455 amb la primera batalla de Sant Albans. D'entrada les intencions de Ricard eren tan sols purgar els seus oponents polítics lancastrians de la influencia que exercien sobre el rei. No va ser fins l'octubre de 1460 que va reclamar el tron per la casa de York. Aquell any els yorkistes van capturar el rei a la batalla de Northampton, però la victòria va ser efímera ja que el 30 de desembre Ricard i el seu segon fill Edmund morien a la batalla de Wakefield.

L'aspiració al tron de Ricard va ser heretada pel seu fill Eduard. Amb l'ajuda del poderós comte Ricard Neville va derrotar els lancastrians en un seguit de batalles. mentre Enric VI i Margarida d'Anjou estaven combatent al nord, Neville va prendre la capital i va fer declarar rei a Eduard el 1461. Eduard va reforçar la seva causa quan el mateix any va obtenir una victòria decisiva a la Batalla de Towton, en què l'exèrcit dels Lancaster va ser pràcticament eliminat.

La primera part del regnat d'Eduard IV va estar marcada per complots lancastrians i revoltes a favor d'Enric VI. Ricard Neville va canviar de bàndol, i va ajudar a Margarida d'Ajou i el germà rebel del rei a restaurar breument a Enric entre 1470 i 1471. Quan Eduard va recuperar el tron va aconseguir eliminar la pràctica totalitat de la Casa de Lancaster, amb Enric VI morint assassinat a la Torre de Londres el 1471.

A la mort d'Eduard el 1483, la corona va passar al seu fill de 12 anys Eduard. El germà petit d'Eduard, Ricard de Gloucester, va ser nomenat protector del jove rei, i al·legant voler protegir-los, va tancar-los a ell i al seu germà a la Torre de Londres i mai més foren vistos. Mentrestant el Parlament va declarar que els dos nois eren de fet fills il·legítims, basant-se en el fet que el matrimoni d'Eduard IV era invàlid. Ricard, era per tant l'hereu a la corona, i va ser coronat com a Ricard III el juliol de 1483.

Ricard III tenia molts enemics, principalment els simpatitzans dels Lancaster, que ara s'aplegaven al voltant d'Enric Tudor, ja que la Casa de Tudor estava estretament vinculada amb l'extingida Casa de Lancaster. Un intent d'atemptat va fracassar a finals de 1483, però el 1485 Ricard i Enric es veieren les cares a la Batalla del Camp de Bosworth. Durant la batalla, alguns dels aliats de Ricard van canviar de bàndol o bé van mantenir-se al marge de l'acció. Tot i això Ricard va liderar una última càrrega contra Enric Tudor, i va ser mort. Amb ell moria l'últim rei Plantagenet, i fou l'últim rei d'Anglaterra a morir en batalla.

Enric Tudor es va declarar rei i va prendre Elisabet de York, la filla gran d'Eduard IV, com a esposa. D'aquesta manera unia simbòlicament les cases de York i de Lancaster, i es feu coronar com a Enric VII, fundador de la dinastia dels Tudor que va regnar fins el 1603.

La família de la Pole van ser reconguts més tard com a hereus legítims dels York. Després de què Ricard de la Pole morís a la Batalla de Pavia, l'únic vestigi de la dinastia York quedà en la comtessa de Salisbury Margarida Pole.

Tudor (1485-1603)

Fitxer:Tudor rose.svgEnric VII · Enric VIII · Eduard VI · Joana Grey · Maria I · Elisabet I

La Dinastia Tudor prové d'una família del país de Gales que acabaren sent nomenats comtes de Richmond, comtes de Pembroke, ducs de Redford i tenien consanguinitat amb els barons Grey of Wilton. Fora d'Anglaterra eren família dels reis Valois de França i dels ducs de Baviera.

El símbol de la família Tudor era la rosa dels déu pètals, anomenada la Rosa Tudor i que era de color blanc i vermell. Els Tudors arribaren a ser uns reis molt autoritaris i eren molt coneguts pel seu caràcter fort i el color roig dels seus cabells.

La dinastia Tudor regnà Anglaterra des del 1485 fins el 1603.

Mitjançant el matrimoni de la filla del rei Eduard IV d'Anglaterra, els Tudor passarien a la història d'Anglaterra com a reis. Elisabet de Plantagenet es casà amb Enric Tudor (1457-1509) fill d'Edmund Tudor, comte de Richmond (1430-1456) i de Margareth Beaufort (1443-1509). La seva descendència iniciaria la dinastia Tudor per un curt període de temps.

Estuard (1603-1714)

Fitxer:England Arms 1603.svgJaume I d'Anglaterra (VI d'Escòcia) · Carles I · Carles II · Jaume II (VII d'Escòcia) · Maria II · Guillem III · Anna


La Dinastia Estuard neix d'una família d'origen bretó i escocès. Regnaren a Escòcia durant 343 anys (1371-1714) i a Anglaterra durant un període d'uns cent anys. En anglès el llinatge s'escriu Stuart (o Stewart), com en francès. A Escòcia s'escriu Stewart i és pronuncia "Sturt".

Els Estuards han gaudit de nombrosos títols al llarg de la història com comtes d'Arundel i de Lennox, comtes de Moray, marquesos de Bute, ducs d'Albany o ducs d'Aubigny.

El fundador de la família Estuard fou Alan Fitzalan (v1104-1177) a qui anomenaven Alain "Le Steward" Fitzalan, originari de Dol-de-Bretagne. Aquest cavaller era d'ascendència bretona i escocesa. Rebé del rei escocès el títol de Lord Great Steward of Scotland (Senyor Estuard d'Escòcia) que utilitzaran cada cap dels Estuards al llarg de les generacions. Des de la seva arribada a Escòcia, els Estuards han estat molt units a les dinasties reials del regne, els Mac Alpin i els Bruce.

El seu nét Alan es casà amb Eve de Galloway que era una néta del rei anglès Enric I, de la dinastia Normanda.

El seu descendent Robert II, fill de Walter Estuard (1292-1326), fou el primer Estuard rei d'Escòcia. Estava casat amb la princesa Marjorie Bruce d'Escòcia, filla del rei Robert I d'Escòcia. Així s'inicià el canvi de dinastia reial escocesa amb la casa Estuard.

El rei Jaume IV d'Escòcia, que heretà les males relacions amb els reis Tudors d'Anglaterra, intervingué amb un tractat de pau amb el rei Enric VII d'Anglaterra i es casà amb la princesa Margalida d'Anglaterra el 1503. D'aquest matrimoni nasqué Jaume V d'Escòcia.

Quan es quedà vídua, la reina Margalida es casà amb el cavaller Archibald Douglas, Comte d'Angus, i tornà a ser mare de nou. La seva filla fou la mare d'Enric Estuard, Lord Darnley i primer duc d'Albany, que es casà amb l'hereva al tron escocès, Maria Estuard. La darrera Estuard reina d'Escòcia, Maria I fou assassinada per ordre de la reina Elisabet I d'Anglaterra el 1587, i es generà una greu crisi social al regne escocès.

Del matrimoni d'Enric i Maria nasqué un fill, el futur Jaume VI d'Escòcia, qui heretà també el tron anglès el 1603 amb el nom de Jaume I d'Anglaterra. La unió dels trons escocès i anglès formalitzà el regne de la Gran Bretanya.

El seu fill, Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia que tenia molt bones connexions amb França, tampoc ajudà a millorar les relacions amb els seus súbdits al casar-se el 1625 amb una princesa francesa, Enriqueta Maria de França, filla del rei Enric IV de França i Maria de Mèdici.

A Anglaterra esclatà la primera Guerra Civil el 1642. El rei Carles I Estuard, que pretenia agrupar totes les illes britàniques sota una única corona, fou capturat i ajusticiat el 1649 i s'establí una república anomenada Commonwealth d'Anglaterra.

Mort de Carles I, el succeí el seu fill, Carles II, que fou reconegut immediatament a Escòcia, però no a Anglaterra, on era viva la guerra.
Després de la derrota a la batalla de Worcester (1651) Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu. Primer s'establiren a França i després als Països Baixos espanyols i als Països Baixos del nord.

El 1660 es produí la restauració anglesa, i entre 1660 i 1685 Carles II regnà a la Gran Bretanya (Anglaterra, Gales, Irlanda i Escòcia). Molt unit a França, era un home de creences catòliques que va voler atorgar una llei que donés llibertat religiosa pel poble britànic. La coneguda llei era la "Reial Declaració de Indulgencia" de 1672, però el parlament el va obligar a retirar-la. Morí el 1685 reconvertit al catolicisme.

A Carles II el succeí el seu germà, Jaume II d'Anglaterra. Aquest nou monarca va combatre dues rebel·lions internes a Anglaterra. Morí el 1689 després convertir-se al catolicisme com havia fet el seu germà.

A Jaume II el succeïren la seva neboda Maria Estuard (coronada Maria II d'Anglaterra i Escòcia, filla de Jaume II d'Anglaterra) i el seu marit Guillem d'Orange-Nassau (que regnà com Guillem III d'Anglaterra). Foren entronitzats reis de la Gran Bretanya el 11 d'abril de 1689. Guillem III morí el 1702.

Als reis Guillem III i a Maria II d'Anglaterra, el succeïren al tron la seva filla, la princesa hereva Anna Orange, Anna I d'Anglaterra, el 1702. La futura reina havia tingut molts de problemes per donar fills sans i després de molts avortaments i nens que morien al néixer, tingué al príncep Guillem, duc de Gloucester, que morí amb onze anys el 1701, provocant una forta crisis dinàstica.

La llavors hereva al tron, fou coneguda pel famós "Acte d'Establiment" de 1701 que exclou els catòlics de pujar al tron de la Gran Bretanya, i així deixar fora de successió al pretendent més vell de la família Estuard. En cas de morir sense descendència la reina Anna, passaria el tron a la dinastia Hannover, (veure Regne de Hannover) en mans de Sofia del Palatinat, electora de Hannover, luterana i descendent del rei Jaume I Estuard d'Anglaterra. Durant el regnat de la reina Anna I, Anglaterra tingué una forta relació en la coneguda Guerra de Successió d'Espanya (1700-1715), ja que va estar al costat del pretendent al tron espanyol, l'emperador Carles VI d'Habsburg.

Aquesta reina morí el 1714 deixant al tron a Jordi I d'Anglaterra, i a la nova dinastia, els Hannover. Jordi era fill de l'hereva de la reina Anna d'Anglaterra, però aquesta morí el 28 de maig de 1714.

Hannover (1714-1901)

Fitxer:Kingdom of Hanover Arms.svgJordi I · Jordi II · Jordi III · Jordi IV · Guillem IV · Victòria


La Dinastia Hannover o Casa de Hannover és una de les més importants i més antigües families de l'aristocràcia alemanya, originaria de Suàbia i Baviera.

La dinastia Hannover començà sent una sub-branca de la familia ducal de Baviera, ja que el fill petit d'Enric X de Baviera i Saxònia (v. 1100-39), Guillem, fou nomenat duc de Saxònia i la seva descendència, ducs de Brunswick-Lüneburg. El germà de Guillem fou el rei dels romans, Otto IV, el 1198 era casat amb la princesa Beatriu de Hohenstaufen i Angelina de Bizancia, per tant filla dels reis dels romans.

Fou fundada al segle X. Els seus membres han gaudit sempre d'importants distincions i títols de renom. Començaren sent ducs de Brunswick, titol que ha tingut moltes ramificacions al llarg de la seva història, arribant a l'actual branca la Hannover-Lüneburg, reconvertida de la vella Brunswick-Lüneburg.

Molts membres de la dinastia Hannover han estat reis, reis consorts i prínceps, destacant els reis Hannover de la Gran Bretanya, els reis del regne de Hannover o en especial, Otto de Brunswick-Grübenhagen, duc de Calàbria i rei consort de Nàpols al segle XIV.

És important recalcar que descendeixen dels reis anglesos de la dinastia Plantagenet, per la princesa Matilde d'Anglaterra (1156-89) casada amb Enric "El Lleó" Welf, duc de Saxonia (1129-95). Matilde era filla dels reis Enric II d'Anglaterra (1133-89) i de la famosa Elionor d'Aquitània (1122-1204).

També descendeixen de la familia reial danesa amb la que guarden molta parantela, gràcies a les moltes unions entre Hannover i Dinamarca.
Les darreres dues unions més importants de la recent història de la dinastia foren, el casament en 1938 de la princesa Frederica de Hannover, reina de Grècia, mare de la reina espanyola Sofia de Grècia; i la d'Ernest August V de Hannover casat en segones núpcies en 1999 amb la princesa Grimaldi, Carolina de Mònaco.

Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…)

Fitxer:UK Arms 1837.svgEduard VII · Jordi V · Eduard VIII · Jordi VI · Elisabet II

Antic ducat d'Alemanya situat a l'actual estat de Turíngia, pertanyent als anomenats Ducats Ernestins, ja que eren governats per ducs de la línia Ernestina de la casa saxona de Wettin.

El 1825 s'extingí amb Federic IV de Saxònia-Altenburg la casa ducal de Gotha-Altenburg, i es produó una reestructuració dels ducats. Federic de Saxònia-Hildburghausen fou nomenat duc de Saxònia-Altenburg, i els seus successor uniren els ducats de Saalfeld, Coburg, Lichtemberg i Gotha en un de sol.

La casa de Saxònia-Coburg-Gotha amb una hàbil política dinàstica es convertí durant el segle XIX en casa regnant de Bèlgica, Regne Unit, Portugal i Bulgària.

El primer fill d'Ernest I, Ernest II rep el ducat, però el segon fill, Albert es casà el 1840 amb la reina Victòria I del Regne Unit que havia succeït al seu oncle Guillem IV del Regne Unit el 1837. D'aquesta forma es converteix en Príncep consort i Altesa Reial d'Anglaterra. Els seus descendents regnen al Regne Unit fins a l'actualitat, encara que el 1917 van canviar el nom de la dinastia a Casa de Windsor, ja que el nom alemany de la dinastia resultava antipatriòtic durant la Primera Guerra Mundial.