01 d’agost 2011

ANENTO 2011: LA GUERRA DELS DOS PERES

- 22, 23 i 24 JULIOL 2011 - 

ANENTO

Archivo:Escudo de Anento.svgAnento es troba a la província de Saragossa, situat a 929 metres d'alçada sobre el nivell del mar a la Comarca del Camp de Daroca a uns 85 km. de Saragossa capital. Té una població d'uns 150 habitants i el seu terme municipal limita amb la província de Terol.

La història de Anento transcorre paral·lelament als altres pobles de la ribera del Jiloca, al municipi es conserva la torrassa celtíber que marca l'existència d'un poblat Iber davant de l'actual ubicació ja que va estar habitat per la tribu ibera dels Bellos.

Anento té un marcat caràcter medieval en el seu traçat. Una de les seves costrucció més significatives, l'església de Sant Blai conté un ampli atri ogival.

És una construcció romànica del segle XIII, a la que més tard en el segle XIV s'afegiria el pòrtic i entrada gòtica, i la torre de pedra, adossada a l'església, sembla obra del segle XV.
És un edifici de maçoneria i pedra carreu amb volta de canó apuntat i coberta a dues aigües directament sobre la volta. Té un pòrtic als peus del segle XIX i un altre cap al sud ocupant tot el costat de l'església i la porta primitiva; aquest probablement del segle XIV. En aquest costat queda coberta la porta primitiva del segle XIII: té arc de mig punt amb dues arquivoltes decorades amb dents de serra i rosetes, del mateix moment són l'absis, la nau i la torre, amb caràcter militar.

A l'interior es conserva un ric museu: a l'absis, riques pintures murals del segle XIV i el magnífic retaule major de pintura sobre taula realitzat pel Mestre Blasco de Grañén en dates properes a 1420 i considerat com del bo i millor de l'art gòtic aragonès , dedicat a Sant Blai, Sant Zenó i el Patrocini de la Verge. En les capelles laterals, tres retaules del segle XVI: el de Sant Joan Baptista, de principis del segle XVI, el de Sant Roc i el de Sant Antoni de la segona meitat; hi ha a més algunes talles interessants així com riques obres d'orfebreria. Sense oblidar el cor que està cobert de guixeria mudèjar així com la trona, de finals del segle XV. A més després del retaule s'amaga un conjunt de frescos tardorrománics o protogòtics datats en el segle XIV, trobats en les seves parets cap a 1989.

A la part més alta de la població es troba l'ermita dedicada a Santa Bàrbara que compta amb un interessant retaule del segle XVI

Una bona influència del pas musulmà per la vila són els regadius i el castell existent ja el 1347 i situat en un bell paratge de pinedes, situat des de dalt d'un escarpe domina completament la localitat. En 1120 el rei Alfons I el va incorporar al regne d'Aragó.

L'any 1248 aquest lloc es deslliga de la dependència de Daroca per privilegi de Jaume I El Conqueridor passant a formar part de Sesma del Camp de Gallocanta en la Comunitat de Llogarets de Daroca, que el 1838 va ser dissolta.

En 1357 Anento és atacat pels castellans, en la guerra dels Peres, que si bé no van aconseguir prendre el castell si que van incendiar el poble.

Del castell queda en peu la muralla principal amb dues torres bessones, a més de les restes d'altres. Envoltat per un fossat excavat a la roca, encara es conserven restes significatives de la muralla reforçada per tres ferms torrasses. Va servir de resistència contra els soldats castellans de Pere el Cruel, en les accions dels anys 1360 i 1361.

El 1445 va tornar a l'activitat bèl.lica quan el conestable de Castella Álvaro de Lluna va atacar Aragó.

El poble presenta un interessant urbanisme en pendent amb estrets carrerons i abundància de petites places: algunes cases mostren portades d'arc apuntat, corresponents al segle XV. Sota l'església, mirant a l'horta, hi ha una casa amb les armes dels Guallart. En aquest conjunt de cases destaca l'església parroquial de Sant Blai situada a l'est i orientada en la mateixa direcció.

Com altres punts turístics cal destacar la torre celtiberica de Sant Cristòfol, el Recuenco, la bassa del molí i dos peirons molt típics del sud d'Aragó que solen consistir en una columna d'uns tres metres d'alçada feta de blocs de pedra culminada normalment en una creu de ferro o una esfera de pedra. Habitualment sol tenir una o diversos rajoles policromades amb algun motiu religiós, Mare de Déu o Sant. Mentre que un es va erigir en honor a la Verge del Pilar, l'advocació de l'altre es desconeix, de manera que s'ha col.locat un pessebre de fang en la seva fornícula.

I una altra menció especial mereix el Aguallueve, una formació calcària en la qual diverses deus d'aigua han format un espectacular relleu càrstic a l'entorn de les quals hi ha un microclima en què es troben molt diverses espècies de molses i falgueres

->>>>----------------------->

Frescs es presentaven els dies 22, 23 i 24 de juliol en què anàvem a visitar de nou la localitat saragossana de Anento. De nou, perquè és ja la tercera edició en què ARCOFLIS està present i esperem que no sigui l'última.

Anento és un d'aquests petits pobles aragonesos, amb carrers estrets i empinades costes encara que no per això mancat d'encant. És d'aquests pobles que conviden al relax i la desconnexió d'aquest atrafegat món.

La nostra partida des de Vilafranca del Penedès va estar marcada per una molt fina pluja, el que al País Basc anomenarien xirimiri o calabobos en altres llocs. Aquesta fina pluja no tenia perquè espantar ni restar ganes de fer uns quants quilòmetres per veure de nou als nostres amics i compartir altres bones estones amb toc medieval amb la gent de Anento.

Arribarem més o menys a l'hora de berenar, hora en la qual els nostres companys de AC.H.A. i Fidelis Regi, co-responsables de l'esdeveniment, ja havien muntat la seva part de campament. Després de les efusives salutacions de retrobament desenganxem el remolc del nostre cotxe, on van els estris medievals, i el acostem a la zona de campament per iniciar el muntatge dels nostres pavellons i tendes.

La zona de campament era la mateixa de cada any. Una espècie de parc amb verda herba amb frondosos arbres que ens protegeixen de l'intens sol estiuenc als que any rera any agraïm profundament la seva presència ja que creen un petit microclima, més fresc i agradable, que la intensa calor que algunes vegades es pateix a la resta de la localitat.

En el seu centre hi ha uns gronxadors i una mena de castell on juguen i es diverteixen els més menuts i aquest any hem vist com han instal.lat multitud d'aparells per fer exercici que permeten que qualsevol pugui exercitar a l'aire lliure en tan bon ambient i de manera gratuïta . Tot un encert i una gran iniciativa que hauria de ser adoptada per moltes poblacions.

Vam muntar dos pavellons i una tenda normanda i en acabar ens vam posar les vestimentes pròpies de la gent que, segles enrere, poblaven la nostra geografia. Amb això va arribar la nit i l'hora del sopar. El parc també compta amb taules per fer picnics i menjars que vam aprofitar degudament. Vam ajuntar unes quantes taules per donar cabuda a tots i ens vam posar a sopar. Com cadascun o cadascun grup portava coses diferents no eren d'estranyar les frases tipus ... passa'm el fuet, heu provat aquesta truita, eh, que porto això o allò altre, etc. de manera que a nivell gastronòmic anem que molt ben servits.

Finalitzat el sopar i adaptant-nos al programa d'actes hi havia un contacontes. Molta de la canalla del poble acompanyats pels seus progenitors i gent gran esperaven a la plaça aquest esdeveniment. L'espera va concloure quan un company de AC.H.A. nostre estimat Ramon els va explicar no un, ni dos, sinó tres contes a un públic expectant i entregat que escoltava atentament tot el que Ramon els anava comptant.

I no seria un esdeveniment medieval si en finalitzar aquest acte no ens agaféssim un temps de taverna, hores nocturnes de xerrada i relaxació amb els companys acompanyades de refrescs, aiguardents, licors i begudes espirituoses que aixequen l'ànim a més d'un igual que els escots de les taverneres que entre copa i copa ballaven al so de la música que sonava a la taverna.

Cansats pel viatge, el muntatge, les xerrades i les ballaruques nocturnes ens vam anar a dormir esperant el següent dia.
El dissabte va aparèixer tranquil, els pobladors del campament anaven a poc a poc despertant, alguns a base de cafè, altres amb una bona dutxa. Un cop tots drets i esmorzats començava una nova jornada amb moltes coses a fer.

A les tasques pròpies del campament se li van començar a sumar els actes propis del programa de l'esdeveniment i un dels primers era la desfilada en el qual el Infanzón Martín Polo, al capdavall defensor de Anento, els seus cavallers i seguici composat per músics, vilatans i belles dames, entraven triomfalment i es passejaven pels carrers de la vila rebent l'afecte dels seus habitants.

Aquesta entrada culminaria a la plaça del poble on es va seguir amenitzant l'estada del Infanzón i les seves tropes amb música i balls a càrrec del bufó Pepín Banzo. els músics de Gordobordón i les exòtiques danses orientals d'Aswan.

Tanta desfilada i ball obren la gana a qualsevol i per tal de mitigar la falta d'aliment procedirem al dinar. D'ella es va encarregar l'ajuntament per mitjà d'un càtering compost per una cassola de pagès, aigua, vi negre i melons i síndries de postres. Exquisit.

Satisfeta ja la sensació de fam provinent dels tràfecs matinals arribava l'hora del descans del guerrer. Mentre uns descansaven fent la migdiada en els seus pavellons i altres dedicaven el seu temps a xerrades i jocs diversos, un grupet vam anar passejant per un camí on ens trobavem alguna font de tant en tant per arribar finalment al Aguallueve i refrescar-nos.

Tal com hem esmentat anteriorment, el Aguallueve es tracta d'un brollador que cau contínuament en forma de gotes d'aigua, creant un espectacular relleu, amb parets de pedra i molsa, i petites grutes amagades al seu interior.

I aquí en les seves fresques, o com alguns les van definir més tard, fredes aigües va ser on el nostre petit grupet es va donar al descans. Tímidament van entrant en el seu gens càlid element aquós, cridant de fred alguns, tremolant altres, però que a l'estona gaudien de content nedant d'un extrem a un altre. Feia gust veure junts als aguerrits guerrers, els precisos arquers, les belles dames i als xavals gaudir com ningú en tan agradable entorn.

Al campament, els nois de A.C.H.A. van muntar un taller d'esgrima per a nens, un taller d'escriptura i una exposició d'armes, un arquer de ARCOFLIS anava rebaixant amb la seva eina de fuster unes seleccionades fustes que li serviran per construir-se un longbow o arc llarg creant amb això l'expectació de tots els presents.

D'altra banda dos membres de Fidelis Regi estaven també actius, un va desplegar tota la seva armadura en una manta entretenint-se a treure l'òxid de la mateixa i dedicant-se a donar explicacions als curiosos sobre qualsevol aspecte de la mateixa i l'altre s'exercitava amb una partida d'escacs en un tauler de la seva pròpia creació.

De tornada al campament vam notar que l'ambient estava enrarit i hi havia molta agitació. Es respiraven aires de propera batalla, el marc prebèl.lic era tan palpable que alguns dels arquers vam agafar els nostres arcs i ens vam anar a afinar la punteria en una zona apartada creada amb aquesta finalitat.

Un cop afinats els nostres instruments, arcs i fletxes, vam tornar al campament on les notícies no eren gens encoratjadores ja s'estava preparant la defensa d'Anento davant un imminent atac de les tropes castellanes.

I bé ... com en això de la recreació de vegades estas en un bàndol i altres en un altre doncs ens va tornar a tocar ser castellans, malvats per als anentins, com en les anteriors edicions, així que a partir d'aquest moment la narració serà explicada com arquer castellà a les ordres del rei Pere I de Castella.

La història, la següent ... En l'any 1357 les tropes del rei Pere I de Castella arrasaven les terres aragoneses en l'anomenada Guerra dels dos Peres. En el seu avanç cap a València, els castellans van assetjar Daroca i van arribar a les portes de Anento.
Martín Polo, infanzón aragonès i escuder del rei don Pedro IV d'Aragó, torna a la seva vila i decideix plantar cara als castellans i defensar Anento amb el suport de la solidesa de les seves muralles i el seu castell. La decisió de defensar la població resultaria funesta, ja que les tropes castellanes van acabar cremant el poble, però el castell va romandre invicte gràcies a la valentia de Martín Polo i els anentins.

Anento recorda aquestes tristes jornades en la recreació de la batalla per la defensa del seu castell i del seu caseriu.
I en això estem però, com hem dit, des del bàndol contrari, així que seguim narrant els fets tal com els vam viure ...

El nostre petit grup estava format per un capità, alguns homes d'armes i arquers. La nostra missió era prendre el parc on les tropes de Anento al comandament de Martín Polo s'havien fet fortes. Travessem la plaça major del poble on vam trobar poca resistència, fins a arribar a les portes del parc on es veien els pendons anentins onejant en el campament.

Eren alguns més que nosaltres però no tenien arquers. S'havien atrinxerat amb tot el que podien per evitar el nostre atac construint defenses i proteccions amb tota la fusta que van trobar en els erms propers. El cel que fins llavors era clar s'anava alternant amb núvols baixos que a estones amagaven el sol. Des d'ambdós bàndol s'ensumava la por, l'ansietat i el nerviosisme presents en qualsevol batalla.

Avancem fins posar-nos a tir de fletxa de l'enemic que, amb la veu d'alarma donada amb anterioritat, ja s'havia protegit. Ens miraven en silenci, atents a qualsevol moviment, amb els nervis tensos, acariciant les seves espases al mateix temps que subjectaven amb fermesa els seus escuts, esperant, pacients ...

De sobte va sonar una veu familiar, arquers !!! va cridar el nostre capità. Els homes d'armes van retrocedir els mateixos passos que vam avançar nosaltres per trobar-nos cara a cara amb aquell munt de fustes i escuts que tenien com a missió resistir els nostres atacs.


Cara a cara, amb les ordres clares, reduir el nombre de defensors i facititar l'atac dels nostres soldats, era el nostre moment. Les nostres mans dirigien una simfonia mortal, mentre una subjectava l'arc, l'altra col.locava, tibava i deixava anar les motíferas fletxes que rabents impactaven al seu destí, unes en els escuts, altres en els cossos dels nostres enemics.

Després de les primeres andanades els homes d'armes van prendre de nou el front, espasa en mà, i van carregar contra les forces anentines. Van haver de retirar-se ja que els anentins encara eren molts i els arquers vam haver de reduir, de nou, l'enemic. I així ho vam fer, andanades i andanades de fletxes els queien a sobre, crits punyents de dolor es sentien però no aconseguien fer callar els xiulets de les nostres fletxes.

En una ostentació d'intel ligència, Martín Polo, després de la primera massacre rebuda a causa de les fletxes havia ordenat portar del castell pals de foc amb què poder defensar-se del atac dels arquers. Això ens va sorprendre ja que a la tercera andanada havien escombrat als arquers, Jo que vaig ser ferit en un braç que em impedia utilitzar el meu arc, em vaig retirar a una posició des de la qual vaig poder veure el desenllaç de la batalla.

Els anentins després d'haver-se lliurat de l'assetjament dels arquers es van sentir forts i van sortir a camp obert a repel.lir l'invasor amb els seus escuts i espases. Les forces dels dos bàndols estaven molt igualades per la qual cosa es pressentia una dura i terrible lluita amb incert guanyador. Sang, membres retallats, munts de cadàvers i de ferits transformaren el verd paratge en un macabre escenari.

Les espases que colpejaven amb força anaven a poc a poc perdent el seu ímpetu i el cansament anava creixent per moments. Des d'ambdós contendents s'animava a no decaure i seguir la lluita amb el que es perllongava l'horror durant més temps. Uns avançaven, altres retrocedien uns metres, després al revés, sense que la batalla caigués d'una o altra mà.

A poc a poc les tropes s'anaven delmant i una nova empenta dels anentins encoratjats pel seu heroi Martín Polo van decantar la batalla al seu favor. Va ser el mateix Martín Polo qui va acabar amb la vida del nostre capità i les seves tropes van acabar per fer presoners a la resta de tropa que amb prou feines encara aconseguia estar en peu i entre les quals em trobava.

Amb gran alegria va ser aclamat el nom de Anento, Aragó i Martín Polo pels anentins que havien aconseguit repel.lir les tropes castellanes.

Una gran batalla que com sempre en finalitzar fa que a qualsevol recreacionistas participant li pugin les calors i acabi com sempre al costat de la taverna explicant com ha estat la seva particpació en la lluita i les seves impressions juntament amb els altres companys partipants. D'aquesta manera entre cerveses, rialles i xerrades va arribar l'hora de sopar.

Aquesta vegada ja en el bàndol anentí vam acudir en processó a ajuntar-nos amb el poble per sopar conjuntament. Migas, ternasco d'Aragó i mousse de maduixa van ser les viandes escollides mentre que aigua i vi negre les begudes.

I per tal com és nit d'alegria i celebració l'anteriorment esmentat bufó Pepin Banzo va amenitzar la vetllada al costat de les exòtiques ballarines de Arwen. Que per mi que el tal Pepín va a comissió dels metges locals que van haver de encaixar, de nou, més d'alguna mandíbula desencaixada per les arts humorístiques de l'esmentat bufó. I el que ens va fer riure.

Però una altra sorpresa ens esperava la nit ja que al costat de la taverna la gent de Gordobordon havien preparat un espectacle de música i foc. Unes hores més de taverna i a dormir.

El diumenge al matí, després de la rutina del despertar, vestir-se, esmorzar, etc, ens va remetre als últims actes de l'esdeveniment, la missa medieval a la Església de Sant Blai en la qual assistia tot el poble i els recreacionistas que en desfilada sortien des del campament per, un cop acabada la missa i en el pòrtic de l'església, assistir al nomenament de cavaller que feien els Fidelis Regi amb la col.laboració de AC.H.A.

Una vegada nomenat el cavaller ens dirigirem a la plaça del poble on s'hi celebraven danses i balls festius a càrrec de Gordobordon que van servir de pont per al dinar de cloenda de l'esdeveniment.
Un cop acabada la mateixa vam desmuntar els nostres pavellons, carregar de nou els nostres cotxes, acomiadar-nos dels nostres vells i nous amics fins a un molt proper esdeveniment i vam partir amb un tros de Anento en els nostres cors envers les nostres cases.

Per la nostra part dir que per molts anys més poguem assistir a les festes medievals de Anento


Més fotos de l'esdeveniment en:

29 de juny 2011

CASP 2011, COMMEMORACIÓ DEL COMPROMÍS

- 25 JUNIO 2011 -

Història del Compromís de Casp

Archivo:Escudo de Caspe.svgEn 1412 un controvertit esdeveniment va estar a punt de propiciar una guerra civil a la Corona d'Aragó. El 31 de maig de 1410, la mort de Martí I, - conegut com l'Humà pel seu caràcter bondadós i per la protecció que li va prestar a les Humanitats - originà un problema successori, ja que un any abans Martí el Jove, fill de Martí I i de Maria, comtessa de Luna, havia mort també sense descendència, i del seu segon matrimoni amb Margarida de Prades, Martí I no va tenir fills.

El Tron va quedar sense hereus directes i desitjat per molts pretendents iniciant-se així un període anomenat Interregne, que va culminar amb el Compromís de Casp.

Davant aquesta situació, les Corts, reunides a Alcanyís van decidir intentar nomenar un nou rei i encomanar aquesta tasca a nou compromissaris - tres per cada un dels Estats forals - que a aquest efecte es van reunir a la localitat de Casp.

Els aspirants al Tron van ser l'infant de Castella - Ferran d'Antequera -, fill de Leonor, germana gran de Martí; Jaume, comte d'Urgell, besnét per línia paterna d'Alfons IV d'Aragó, Alfons, duc de Gandia i cosí segon de Martí i nét per línia paterna de Jaume II; Lluís, duc de Calàbria, fill del Rei de Nàpols; Lluís d'Anjou i de Violant, filla de Joan I d'Aragó i neboda carnal de Martí, i finalment Fadrique, fill natural de Martí de Sicília , legitimat per Benet XIII i per qui Martí l'Humà havia mostrat bastant afecte. Tots van enviar ambaixades per exposar els seus drets. El que menys interès va suscitar va ser el duc de Gandia, ja que era ancià i va morir aviat. Fadrique, menor d'edat, tenia pocs partidaris, el duc de Calàbria comptava amb el suport dels Lluna i va buscar també el de Granada i Anglaterra. Ferran d'Antequera tenia a Aragó un nombrós partit, la influència de Castella, la del papa Benet XIII i la de l'element eclesiàstic.

COMPROMISO DE CASPE: FRAGMENTO DEL BORRADOR
Fragment del borrador
El 15 de febrer de 1412, representants dels tres Parlaments - aragonès, català i valencià - van acordar elegir nou persones que decidissin sobre la successió en el tron, en el termini de dos mesos prorrogables per altres dos. Les deliberacions van tenir lloc a la vila de Casp, equidistant de les capitals dels tres Estats. El senyoriu de la vila es va lliurar, durant el temps que duressin les deliberacions, als nou compromissaris. Es va col.locar en la localitat una important guàrdia armada per tal de reforçar la seguretat dels comissionats.

Van ser designats compromissaris personatges de cert renom. Per Aragó, Domingo Ram, bisbe d'Osca; Francès d'Aranda, donat per la Cartoixa de Porta Coeli i Berenguer de Bardají, lletrat, per Catalunya, Pere Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, Guillem de Vallseca, lletrat i Bernat de Gualbes, lletrat i conseller de Barcelona. I per València, Bonifaci Ferrer, prior general de la Cartoixa, el mestre fra Vicent Ferrer, dominic i el lletrat Giner Rabasa, que va ser substituït per Pere Beltrán.

Archivo:Caspe.gif
Arbre genealògic dels candidats al tron ​​(els aspirants van en cursiva, els reis d'Aragó en negreta).

El 18 d'abril es van reunir els compromissaris al castell de Casp, on van sentir els al.legats dels pretendents. Des del principi, la controvèrsia semblava limitada a dos dels aspirants: Ferran d'Antequera i el Comte d'Urgell. El primer compromissari que va parlar va ser Sant Vicenç, a favor de Ferran al que devia adjudicar-se el tron "per justícia, segons Déu i en la seva consciència" (indicava Zurita). L'arquebisbe de Tarragona creia "més útil" l'elecció de Ferran, tot i que considerava preferents els drets del Comte d'Urgell i el del Duc de Gandia, amb l'inconvenient que els dos eren de condició similar. A aquesta opinió es va adherir Vallseca. Pere Beltrán va declarar que no estava en condicions de fallar.

El 24 de juny es va procedir a la votació. El primer a votar a favor de Ferran va ser Sant Vicenç Ferrer i al seu vot es van adherir el seu germà Bonifaci Ferrer, els aragonesos Francès d'Aranda, Berenguer de Bardají, el bisbe d'Osca i el català Bernat de Gualbes. L'arquebisbe de Tarragona no va votar a Ferran, encara que va manifestar creure convenient després; Vallseca es va declarar obertament pel comte d'Urgell.

I així va resultar elegit l'infant de Castella, Ferran d'Antequera, fill gran de la germana gran de Martí I l'Humà per sis vots contra dos i una abstenció.

La designació de Ferran d'Antequera va correspondre així a dos regnes, Aragó i València, al suport de l'Església a través de Benet XIII i per mitjà del cartoixà Bonifaci Ferrer i el dominic Vicenç Ferrer, i la burgesia barcelonina representada pel conseller Bernat de Gualbes.

L'elecció no obeïa tant a raons de legalitat com d'utilitat. Doncs un interès econòmic vinculava a la burgesia catalana amb Ferran d'Antequera, la llana castellana de La Mesta, en mans del poderós Infant de la casa de Trastàmara, necessària per a la seva indústria tèxtil, i trobar nous mercats per als seus productes. Ferran va obtenir a Casp la unanimitat aragonesa, la majoria valenciana amb els dos vots de l'Església i la minoria catalana amb el vot del burgès Bernat de Gualbes. En donar suport a la causa de Ferran, la burgesia catalana va fer triomfar, amb la nova dinastia, la fórmula pactista com a dret constitucional de la Corona d'Aragó. Aquesta oligarquia es va fer pagar els serveis prestats a Casp. Les Corts de 1413 regularitzaria i donarien forma estable i permanent a la Diputació del General o Generalitat (Generalitat en català) i això va consagrar el triomf del principi pactista.

Els documents notarials de les deliberacions de la decisió de Casp van ser llegits solemnement el 28 de juny de 1412, després d'un sermó de Sant Vicenç. La sentència va ser molt celebrada a Aragó, menys a València i molt menys a Catalunya. Aquest descontentament va tractar de pal.liar-l'ho Sant Vicenç amb un nou sermó exaltant les virtuts de Ferran, el qual havia demostrat àmpliament la seva vàlua i dots de govern durant la seva regència a Castella, en la minoria del seu nebot Joan II, fill del seu germà Enric III.

Archivo:Ferrando I d'Aragón.jpg
Fernan I d'Aragó
La decisió de triar a Ferran d'Antequera va ser més per evitar una guerra amb Castella que d'altra cosa i va augmentar el malestar dins de la Corona.

D'aquesta manera la branca menor de la casa de Trastàmara va quedar instal.lada també a la Corona d'Aragó. L'establiment d'una mateixa dinastia a Castella i Aragó va ser un poderós factor en el camí de la unificació espanyola.

Amb el pas dels anys es va veure que el compromís de Casp va resultar ser més desfavorable per a Aragó que el que se suposava. La decisió que es va fer per evitar una guerra, va posar en el tron ​​a un rei que el poble no volia. En ser castellà, va eliminar molts costums aragoneses, una d'elles l'idioma aragonès (amb tots els seus dialectes), ja que va ser el principi del final d'aquesta llengua que es començaria a considerar de classe baixa, ja que en la cort es començava a generalitzar l'ús del castellà, i més endavant portaria una unió amb Castella (Ferran el Catòlic, el seu nét, es casaria amb Isabel de Castella, provocant el naixement d'Espanya) el que a la llarga perjudicaria a Aragó, quedant com terra de ningú entre Catalunya i el centre del nou regne.

Archivo:Proclamación del Compromiso de Caspe.jpgEl Compromís ha estat contemplat com a exemple de maduresa de les institucions de la Corona d'Aragó, que van afrontar la transició dinàstica sense caure en la guerra civil. Amb ell van quedar vinculades dinàsticament les corones d'Aragó i Castella i es va gestar la potència política hispànica que donaria els seus primers fruits a finals del segle XV.

Va ser una solució pacífica a la situació de buit monàrquic en què estava immersa la Corona d'Aragó, i com a tal, digne de commemorar.

->>>>-------------------->

...I com és digne de commemorar, ja que allà vam estar de nou. Per a nosaltres la nostra novena edició, moltes més per als nostres amics de Casp que any rere any porten a bon port tan emblemàtic esdeveniment en la geografia espanyola.

En aquesta edició de 2011 els dies 24, 25 i 26 de juny van ser els elegits per ser les dates que més s'acosten a les del 28 de juny quan va ser proclamat Ferran de Trastamara com Ferran I d'Aragó donant fi així als dies de deliberació que conformen el Compromís de Casp.

I si alguna cosa hi ha en comú cada any és l'enorme calor que regna per aquestes dates en aquesta localitat aragonesa. Temperatures de fins a 40 º s'han donat en alguna de les seves edicions i que estoicament hem aguantat en algun dels seus actes.

Més fresquets que altres anys i carregats amb molt menys material ens vam dirigir el dissabte 25 de bon matí a Casp amb la intenció de per passar el dia, participar en algun dels seus actes i saludar de nou als nostres vells amics.

El primer que vam fer en arribar va ser treure'ns la roba actual i posar-nos les nostres vestimentes medievals per a posteriori buscar als nostres amics els Sanjuanistas de Casp membres de l'ACR Penya Resaka que tenien un acte previ al menjar. Els localitzem al seu local on després de les efusives salutacions vam ser obsequiats amb freds refrescs que ens van treure per un moment la calor que pesava sobre els nostres caps.

Havien muntat un trebuchet i es procedien a traslladar-lo a la zona del Plano on seria utilitzat com a arma llancívola contra els almogàvers que regentaven la taverna d'aquesta zona. Arribats a la fi i anunciada prèviament la nostra presència vam carregar aquesta mortífera arma amb globus d'aigua i caramels que van fer les delícies de tots els assistents, uns pel dolç sabor dels caramels i altres pel refrescant globus que en explotar omplia d'aigua a la concurrència rebaixant la calor.

Finalitzat l'acte vam compartir amb els nostres amics una estona de xerrada i descans. Això últim acompanyat de cervesa freda i bones viandes és un autèntic plaer i així ho vam viure amb ells continuant més tard una ruta gastronòmica per diferents bars i restaurants que hi l'anomenen "tapa i trago" i que, en aquesta la seva 6 ª edició, per 2 € podies degustar plats i begudes en més de vint establiments de la localitat pel matí i per la tarda.

Vam seguir bona part dels establiments oberts de dia allò que ens va servir de dinar i després dels cafès i una mica de sobretaula ens va apropar a la següent activitat en la qual participaríem de forma activa.

Aquesta vegada es tractava de tir amb arc, activitat de la qual s'extreu el nostre nom. Doncs bé vam tenir l'ocasió de tirar unes quantes fletxes amb els arquers de Casp fent honor a la invitació feta dies anteriors pels amics d'Arquers Compromissaris organitzadors de la tirada.

És molt grat per a nosaltres veure com en una població com la de Casp en la qual l'esport del tir amb arc era fa només uns anys inexistent comprovar com a dia d'avui hi ha nombrosos arquers i d'un nivell molt alt. Qui sap ... potser, ens agradaria pensar així, vam tenir alguna cosa a veure amb aquesta afició aportant alguna cosa, potser les nostres visites en cada edició, etc. igual que els molts recreacionistas arquers que també visiten la ciutat del Compromís any rere any. Passa el mateix amb la població lleidatana de Ciutadilla que és també un orgull per a la arqueria.

Ens vam posar les proteccions, prepararem els arcs, vam treure les fletxes dels buiracs ja deixar-les anar sobre les improvisades dianes que en aquest cas van ser diverses fruites i llonganisses, molt d'acord amb l'ambient medieval que es respirava. Nombrós públic es va aplegar per seguir les evolucions dels arquers que per torns anaven afinant la seva punteria fletxa a fletxa.

El sopar estava previst a les nou del vespre, aviat per sopar però el següent acte així ho requeria i no era altre que la representació del Compromís i de tot el que va passar en ell. De nou i al costat de l'ACR Penya Resaka i els Sanjuanistas, amfitrions d'un improvisat sopar en la qual ens van complimentar amb tota classe de menjars i begudes, va transcórrer el sopar abans de la desfilada, en el qual participàvem cada any i que en aquest vam haver de declinar en favor del retorn a les nostres llars concloent així un dia fantàstic que se'ns va fer molt curt en companyia dels nostres amics i que esperem en futures edicions poder acompanyar de nou en tots els actes.



Més fotos de l'esdeveniment a:


17 de maig 2011

TARRACO VIVA 2011

Canviant una mica el terç dins de la recreació i tornant també uns segles enrere ens trobem amb Tarraco Viva, un esdeveniment dedicat al món romà que es celebra a Tarragona al mes de maig i en el qual cada any acudim els membres de ARCOFLIS per visitar-lo.

Allà es poden trobar tots els elements del món romà, gladiadors, patricis, plebeus, ibers, soldats, sacerdots, esclaus, etc. veure oficis i eines utilitzades en l'època, sabaters, pescadors, comerciants, filadores, cosidores, etc.

També com a activitats és fan tallers per a nens i grans, es visiten museus i exposicions, es fan conferències, es representen obres de teatre, antics ritus i cerimònies, es pot veure lluitar als gladiadors i veure en acció a les tropes romanes en campament i fent instrucció militar a part de degustar també la gastronomia pròpia de l'imperi romà, etc.

En definitiva que és un esdeveniment de recreació molt recomanable amb moltes activitats i de gran valor històric i cultural que recomanem encaridament a tots.


Per veure més fotos del que vam veure allà visiteu:

13 de maig 2011

CIUTADILLA 2011


- 29, 30 D'ABRIL i 1 DE MAIG DE 2011 -

Pràcticament sense haver desfet la maleta del nostre anterior esdeveniment i ja ens trobem immersos en una nova aventura

Com ja anunciàvem en l'anterior entrada a la setmana següent de la nostra estada a Hostalric visitàrem, els dies 29, 30 d'abril i 1 de maig, Ciutadilla i el seu castell.

Ciutadilla

Archivo:Escut de Ciutadilla.svgCiutadilla és un municipi català que es troba a la comarca de l'Urgell dins la vall del riu Corb, a la província de Lleida. El poble està situat a 515 m d'altitud i la poderosa silueta del castell marca la inconfusible imatge de la serra, des d'on es dominen els horitzons oberts de l'Urgell i la Segarra. Es troba assentada en l'extrem de la petita serra que perfilen la vall del Corb i el barranc de Boixerons, on aquest baixa de les alçades veïnes de Belltall i dibuixa un ampli descens per l'últim tros, circula la carretera que puja de Montblanc i arriba a Tàrrega. Té una població d'uns 250 habitants i la seva principal activitat econòmica és l'agricultura. Quant a la ramaderia, les principals granges són de bestiar porcí.
El seu paisatge transcorre enmig de cultius de secà com cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos que conviden a passejar recorrent als seus camins.

El Castell

El castell de Ciutadilla va funcionar com a fortalesa militar fins que al segle XVI es va reformar com a palau a l'estil renaixentista. Va estar habitat fins a 1908. L'exterior conserva l'aspecte de fortalesa tot i les reformes. El pati interior té forma de trapezi i en un dels seus costats hi havia una gran escala que portava a una galeria superior. A la dreta de la porta d'entrada hi ha una torre de base quadrangular amb una alçada total de set pisos.

Les primeres notícies sobre del castell són del segle XI. La construcció de l'alta torre de l'homenatge, l'element més destacable de la grandiosa construcció, que cal situar, almenys en la part alta, al segle XVI quan els Guimerà, transformen el castell en palau renaixentista sense renunciar, però, a mantenir el caràcter de fortalesa.

Si es consulta la història, es troba els Guimerà des de la reconquesta i fins ben entrat el segle XVII, en gairebé totes les batalles bèl.liques del país. A Ciutadilla, quan només es parla de les muralles del castell en un document de l'any 1029, es nomena Guerau de Guimerà com a senyor jurisdiccional, seguint el fil dels senyors del lloc després trobareu diferents Gispert de Guimerà, entre ells el Gispert que en el segle XVI converteix l'antiga fortalesa militar a palau renaixentista aixecant la gallarda torre de l'homenatge.

En arribar al 1702, José Meca, en virtut del seu matrimoni amb Isabel de Cardona, Rocavert i Guimerà obté el títol de Marquès de Ciutadilla, passant el marquesat el 1824, als Sentmenat, en la persona de Francisco de Paula Sentmenat i Claro.

El castell s'utilitza com palau dels senyors fins el 1835
.
Abandonat a les inclemències del temps, el 1908, comença a enderrocarse una part de l'edifici per anar cedint poc a poc la majoria dels elements arquitectònics, ajudat pel vandalisme.

A finals del segle passat van començar les obres d'una mínima restauració per aturar la total degradació.

Avui el Marquès de Ciutadilla és Joaquim Sagnier de Sentmenat, que ha cedit l'herència dels seus avantpassats a un Patronat format per l'Ajuntament, el Consell Comarcal de l'Urgell, diferents administracions i entitats com la Fundació Castells Culturals de Catalunya i els Amics del Castell. Aquest Patronat del qual també forma part el propi Marqués, s'ocupa de la rehabilitació del conjunt.

Per ARCOFLIS Ciutadilla no és cap desconegut i més pel seu esdeveniment medieval del que vam ser co-creadors o co · fundadors i co-organitzadors des del seu inici l'any 2003 fins a la seva 5 ª edició el 2007 i participant en la resta d'edicions fins al moment.

En aquesta, la seva novena edició, la metereologia no estava molt clara. S'anunciava pluja, que per sort no va arribar però sí una baixada de temperatures i vent sobretot a les tardes.
A causa d'altres compromisos per part dels nostres companys d'armes, ARCOFLIS es va veure limitat a només tres persones en l'esdeveniment de la mateixa manera que els va passar als nostres amics de A.C.H.A. que per casualitat també eren tres així que vam muntar conjuntament campament entre els sis.

I en aquesta tessitura ens trobàvem el divendres a la tarda després de descarregar el nostre vehicle i deixar totes les nostres coses a terra abans de començar a muntar el campament. Muntem primerament la tenda normanda, la més fàcil de muntar, deixant per més tard el pavelló medieval, més complicat per només tres persones i més si fa vent. Vam rebre l'ajuda dels nostres veïns de campament i mentre ho muntàvem una ràfega d'aire va partir la creueta de la mateixa que és d'on parteixen els pals per donar-li la seva forma i espai. Al final ho vam arreglar amb cola i uns sergents que la van subjectar amb força i es va mantenir intacta durant tot l'esdeveniment.

Un cop muntat el campament conjunt i després de saludar a tots a l'esplanada i prendre unes cerveses a la taverna del castell, veient que s'acostava l'hora de sopar vam decidir anar a la veïna població de Tàrrega a tastar uns cargols a la llauna, típic de les terres lleidatanes i uns entrecots de bou completant l'àpat amb un bon vi, gelats, cafès i begudes espirituoses.

Un cop sopats tornarem al campament. La nit era tranquila, estelada, sense núvols ni vent. Vam seure al campament en el que després de cerveses fredes, xerrades i rialles vam anar a dormir.

El matí del dissabte va aparèixer igual que a la nit, sense un núvol, sense vent i amb sol de manera que, després d'esmorzar a la taverna del castell, vam decidir muntar el tendal per tal de poder passar el dia a l'ombra. Un cop muntat i saludat a nous companys que anaven també arribant ens vam vestir de gala per a realitzar una desfilada pels carrers del poble que finalitzava amb la benedicció dels estendards de cada grup al pati de l'església.


Finalitzat l'acte es pujava de nou al castell on s'efectuaren exhibicions d'esgrima medieval i en l'esplanada el clan víking Hávamál nomenava en cerimònia al seu Jarl (cap del clan).

Vam menjar al campament, amanida i pollastre, i ens vam preparar per els actes de la tarda a l'esplanada que van començar amb exhibicions de tir amb arc i acabar en una batalla medieval.

La tarda es tornava lletja, núvols grisos anaven tapant el blau regnant durant tota la jornada i el vent començava a bufar amb més força allò que ens va obligar a desmuntar i treure el tendal que haviem posat de bon matí. Fet això vam anar a veure la batalla. Dos tropes cara a cara van lluitar per obtenir certa relíquia de la santedat que prèviament havia estat robada d'un exèrcit a un altre. Cavallers i arquers van demostrar les seves habilitats en ella fins que hi va haver un únic vencedor.

Seguidament vàrem baixar al poble per veure el mercat medieval allí situat i ja fosc vam pujar en processó des del poble al castell amb torxes per sopar en aquest, moment que vam aprofitar també per fer el mateix al bar del poble. Després de sopar vam pujar de nou al campament on de nou vam tornar a gaudir d'una nit estelada.

I ens vam aixecar el diumenge al matí, ens vam vestir, esmorzar a la taverna i ens vam preparar per participar en el torneig de tir amb arc. Traiem les fundes dels arcs, fixant bé les cordes, ens vam posar les proteccions, vam seleccionar les nostres fletxes i a participar. Les dues primeres rondes ens van bé però vam caure en la següent, ja més difícil, els dos membres de ARCOFLIS que hi vam participar. Personalment el dolor d'una ferida feta en el meu dit índex en dies anterioes que m'havia deixat amb la meitat de la ungla va fer que no pogués tibar i apuntar tan fàcilment i em va fer fallar el tir. Així que una altra vegada serà i felicitats al campió, campiona en aquest cas.

Acabat el mateix vam amb la màxima celeritat a desmuntar tot el campament i carregar-ho tot als cotxes abans d'anar a dinar per evitar vent i potser possible pluja a la tarda. Quan vam acabar la missió i ja vestits de paisà vàrem baixar al poble per menjar juntament amb la seva gent en un dinar popular que es realitza cada any en finalitzar l'esdeveniment. L'excel lent menjar precedí al comiat dels nostres amics i del poble fins a una nova edició.

Des de ARCOFLIS i com cada edició donar les gràcies al poble de Ciutadilla i la seva gent, poble acollidor com pocs que cada any té un comportament exemplar donant sempre el millor de si que ens tracta molt bé i que ens enorgulleix tenir la seva amistat.


Més fotos de l'esdeveniment a: