04 de juliol 2012

CASP 2012: 600 ANYS DEL COMPROMÍS

- 29, 30 DE JUNY 1 DE JULIOL 2012 -


File:El Compromiso de Caspe 1867 Teófilo de la Puebla.jpgUn any més l'aragonesa població de Casp reviu una de les celebracions històriques més esperades, El Compromís de Casp de 1412, una reunió de nou notables, tres per estat, representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya, que tenien per objectiu decidir qui succeiria l'últim rei Martí l'Humà mort el 1410.

I clar, en aquest 600 aniversari ARCOFLIS no hi podia faltar al igual que en altres edicions anteriors.

Però situem-nos en el tram històric en el que ens trobem i en que s'emmarca el Compromís de Casp i els seus pretendents a la Corona.

File:Marti l'humà.jpg
Martí I l'Humà
Martí I l’Humà morí el 31 de maig de 1410 sense haver nomenat successor. Els pretendents que optaven a la corona eren:

Jaume II d’Urgell: Era el comte d’Urgell, el major terratinent de la Corona d’Aragó. Pertanyia a l’alta noblesa. Es diu que era el candidat més popular al Principat, Mallorca, la major part de València (amb especial fervor a la capital) i a les terres d’Osca (l’Aragó vell). Sembla ser que no comptava amb el suport de la baixa noblesa (cavallers i homes de paratge) ni de la burgesia. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 5è grau en línia col·lateral per via masculina. Amb la dinastia: 3r grau en línia col·lateral per via masculina (besnét del rei Alfons III el Benigne). A més a més era cunyat de Martí, en estar casat amb la seva germanastra Isabel d’Aragó (o de Fortià). Quan Isabel i Jaume es casaren ella no va haver de renunciar als drets hereditaris que pogués reclamar com a filla de Pere III el Cerimoniós.

Lluís de Calàbria: Duc d’Anjou i comte de Provença; així com rei nominal de Nàpols. Quan morí el seu pare passà a dir-se “d’Anjou” abandonant el “de Calàbria” que li havien atribuït per diferenciar pare i fill. Lluís tenia només set anys quan va morir el rei Martí, la qui defensava els seus drets a la corona era la seva àvia, l’antiga reina Violant de Bar, i el seu pare, Lluís duc d’Anjou. En general tenia el suport de tots els antiurgellistes, a destacar Roger Bernat de Pallars, Guerau Alemany de Cervelló, Pere de Fenollet i de Narbona, i Garcia Fernández de Heredia. Però més endavant, després de la mort d’aquest últim, tothom l’abandonarà per la candidatura de Ferran de Trastàmara. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 4t grau en línia col·lateral per via femenina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via femenina (nét per part de mare de Joan I d’Aragó). Quan la seva mare, de nom també Violant, es casà amb Lluís d’Anjou va haver de renunciar als drets reials, per tant jurídicament el seu fill no tenia possibilitats.

A la mort del rei aquests dos eren els principals contendents entre els quals es debatia el tron amb possibilitats reals d’arribar-hi, gràcies al recolzament dels diferents poders fàctics dels regnes. Però també n’hi havia d’altres:

Ferran d’Antequera: Infant de Castella i Duc de Peñafiel, era el major terratinent de Castella, dominava directament tota la meitat meridional d’aquest regne. Des del 1406 també n’era el regent pel seu nebot Joan II, actuant de facto com el rei, tot i que ja feia molt més temps que dirigia la política castellana a causa de les dolences del seu germà Enric III, el qual delegava sovint en ell les funcions de govern. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 3r grau en línia col·lateral per via femenina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via femenina (nét de Pere III el Cerimoniós). Quan la seva mare Elionor d’Aragó es va casar amb son pare Joan I de Castella (el primogènit del rei Enric II) els dos consogres es van discutir perquè el rei català volia que Elionor renunciés als drets reials i el rei castellà s’hi va negar rotundament, prevalent finalment la voluntat d’aquest últim. Més tard, però, Pere va decretar en el seu testament el 1387 que les dones de la família reial no podien tenir drets successoris, fet que ja era un costum secular dels regnes.

Alfons I de Gandia i de Foix, també dit Alfons el Vell (en contraposició al seu fill Alfons de Gandia i d’Arenós el Jove): Duc de Gandia. Va rebre poc suport, bàsicament a les seves pròpies terres. Com que va morir el març del 1412 els seus drets passaren al seu fill. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 5è grau en línia col·lateral per via masculina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via masculina (nét de Jaume II el Just). El seu fill tenia, com és lògic, un grau més en els dos casos: 6è i 3r respectivament.

Joan de Prades i de Foix: Comte de Prades. Germà petit d’Alfons de Gandia. Va rebre encara menys suport. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 5è grau en línia col·lateral per via masculina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via masculina. Evidentment igual que el seu germà però sense possibilitats al ser el petit; però per damunt del seu nebot Alfons.

Isabel d’Aragó: Filla de Pere III el Cerimoniós i la seva última esposa Sibil·la de Fortià. Tot i que quedava automàticament descartada per ser una dona es presentaria com a candidata.

Frederic de Luna: Comte de Luna. Fill bastard o natural de Martí el Jove. En aquest moment tenia 8 anys i els seus tutors eren els cavallers germans Pere de Torrelles i de Blanes i Ramon de Torrelles i de Blanes. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 2n grau en línia troncal il·legítima per via masculina. Amb la dinastia: 1r grau en línia troncal il·legítima per via masculina.

Els tres estats s'havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara dit "el d'Antequera", en detriment de l'altre candidat Jaume II d'Urgell. Fou fruit d'un interregne de dos anys molt violents, amb invasions castellanes, influències del Papa Luna i un conjunt de circumstàncies que acabaren determinant l'elecció de Ferran abans i tot que tingués lloc el Compromís.

Una decisió que va aturar sens dubte una guerra civil entre germans on la paraula va tenir més força que l'espasa, motiu sempre de cel.lebració.

I amb aquest esperit de festa marxarem de Vilafranca del Penedès sobre les quatre de la tarda. La temperatura era calorosa, d'uns 26 graus, però res d'especial si tenim en compte que quan varem arribar a Casp a les set el termòmetre marcava 39 graus, temperatura a la que estàvem acostumats doncs cada any feia més o menys la mateixa per aquestes dates.

Només arribar ja vam trobar als amics caspolins dels Santjoanistes, els arquers de ARMECAS i les trompetes i timbals dels Heràldics de Casp que tots junts, feien per el públic, un acte previ a la visita del castell consistent en una petita emboscada i aldarull entre cavallers i arquers.

Descarregat el cotxe, vam prendre possessió de la sala reservada a nosaltres per a dormir. Ens canviarem de roba per adequar-nos a l'època requerida i mentre esperàvem el primer acte del divendres, van arribar els nostres companys de A.C.H.A. que després de fer el mateix ens dirigíem plegats al primer acte.

La nostra participació començava així en una desfilada del tres estats que, partint de tres llocs diferents de la població, confluïren en la plaça davant de l'escalinata de l'església on es va fer el pregó de les festes a càrrec dels polítics

Seguidament aniríem a sopar per acabar la jornada a altes hores de la matinada fent-nos passar el calor com tant bé com vam poder abans d'anar a dormir.

El matí del dissabte era igual de calorós, ens llevàrem matí per anar a esmorzar alguna cosa i gaudir d'unes estones d'aire condicionat abans de visitar el mercat. Una vegada fet el recorregut del mateix tornarem als carrers de Casp per a reunir-nos amb els companys més dormilegues i seguir xerrant i refrescar-nos a l'ombra de una bona terrassa.

Ja quasi a l'hora de dinar tornarem al col.legi, que ens feia de residencia per aquests dies i de menjador, on dinarem juntament amb els altres grups de recreació històrica que també havien vingut a les celebracions el que ens donava també l'oportunitat de retrobar-los i saludar-los.

La segona participació de ARCOFLIS era el torneig de tir amb arc, un clàssic que es va celebrant en les últimes edicions i que va guanyant cada vegada més més adeptes. El públic va gaudir molt dels arquers i de la seva punteria, animant i fent broma amb els arquers locals doncs ja se sap que la confiança...

El torneig va ser força renyit doncs eren molt bons tots els arquers i arqueres participants. Després d'anar eliminant arquers en cada prova que es feia va quedar un clar guanyador. Per a nosaltres va recaure el tercer i quart lloc doncs Jaume Montull i el David Milà aconseguiren aquests llocs respectivament donant-nos una gran satisfacció.

A continuació i en el mateix lloc es feia una recreació d'una batalla medieval en la que unes tropes intentaven assaltar un castell fortament defensat per arquers, cavallers i homes d'armes.

Al acabar la batalla ens vam ajuntar tots per a sopar. El temps havia canviat. Del intens calor existent els dies anteriors i en les edicions anteriors havíem passat a un temps fresc, amb un molest aire que va fer que es trenqués un mite doncs sempre havia fet calor a Casp per aquestes dates

L'últim acte del dia era el de la representació del Compromís de Casp. Es feia una representació a les mateixes escales de l'església per al públic assistent on s'explicava tot el que havia succeït per elegir un nou rei, l'entrada dels compromissaris, les seves deliberacions i la sortida dels mateixos proclamant l'elecció feta i anunciant el successor.

En aquest moment es on intervenim els grups recreacionistes doncs a la sortida dels Compromissaris s'organitza una comitiva que desfila per els carrers de Casp anunciant la bona nova

La comitiva va anant circulant per els carrers principals de Casp precedida per els Heràldics de Casp que amb els seus timbals i trompetes eren seguits per els Compromissaris i la resta de grups de recreació on ens trobàvem nosaltres.

La gent no parava d'aplaudir i fer fotos a tots fins que vam arribar a una plaça on es donava per finalitzat l'acte amb l'encesa d'un cartell que deia "Caspe 1412" i un concert de música celta.

Continuarem la nit per les terrasses i carrers de la vila prou concorregudes en aquelles hores fins que vam decidir d'anar a dormir.

El diumenge al matí quedava l'últim acte de participació recreacionista, la desfilada d'acomiadament dels Compromisaris que d'una manera més informal circulava per els carrers de Casp parant de tant en tant en algún carrer o barri on els veins havien preparat diverses degustacions molt del agrat de tota la comitiva

Al acabar recollirem les nostres coses, dinarem i ens despedirem dels nostres amics fins a una nova i propera trobada.

La nostra felicitació i reconeixement a la gent de Casp que fan any rera any que ens sentim com a casa.


Més fotos de l'esdeveniment a:



26 de juny 2012

LA CUINA MEDIEVAL CATALANA (s. XII - s. XV)

La cuina medieval catalana era rica i refinada, incloïa un repertori sorprenent de salses i era considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. En els àpats hi era present la dona, la qual cosa no succeïa en altres cultures.

Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gurmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner.

Naturalment, hi havia altres estils d’alimentació, corresponent als pagesos, a les classes pobres, als religiosos… Les receptes poden ser d’allò més simples (com ara uns espinacs bullits) o d’allò més exquisides (peces farcides).

És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.

Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses…

Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…

Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...

La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…

La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.

Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).

Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.

La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).

L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval –el Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna.

En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.

La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.

La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals.

Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.

Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc.

Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.

Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.

Fitxer:Peasants breaking bread.jpg

05 de juny 2012

LA MORT I ELS SEUS RITUS. PLORANERES MEDIEVALS

ALTA EDAT MITJANA

A la primera edat mitjana els ritus de la mort estaven dominats per la família i amics del difunt, qui protagonitzaven les escenes del dol i acompanyament. Aquests ritus eren fonamentalment civils i el paper de l'església es reduïa a l'absolució ántuma i pòstuma.

9gvj3s
Sepulcre de Donya Blanca de Navarra, Nájera la Rioja
L'escena del duel es trobava dividida en dos actes successius i immediats: durant el primer, les manifestacions eren salvatges (al més pur estil antic) o així havien de semblar-ho: "a penes es constatava la mort, al seu voltant esclataven violentes manifestacions de desesperació ", circumstància que contrastava amb la calma i senzillesa del moribund tot esperant la mort. Aquests gestos de pena i dolor només eren interromputs per l'elogi del difunt, segon acte d'aquesta escena; habitualment hi havia un "guia" del duel qui s'encarregava de les paraules de comiat, fent especial èmfasi en l'espontaneïtat dels acompanyants (familiars, amics, senyors i vassalls del difunt).

El duel solia durar algunes hores, el temps de la vela, de vegades el temps de l'enterrament: un mes com a màxim en les grans ocasions; la gent es vestien de vermell, de verd, de blau, del color dels vestits més bells per honrar el mort.

BAIXA EDAT MITJANA

Les convencions socials ja no solien expressar la violència del dolor i s'inclinaven des del moment de la mort cap a la dignitat i el control d'un mateix: ja no semblava tan legítim ni tan poc tan usual perdre el control d'un mateix per plorar els morts. El duel medieval expressava l'angoixa de la comunitat visitada per la mort. Les visites del duel refeien la unitat del grup, recreaven la calor dels dies de festa (retorn a l'antic): les cerimònies de l'enterrament es convertien també en una festa de la qual no estava absent l'alegria, on el riure feia que amb freqüència les llàgrimes desapareguessin.

Detall Sepulcre de Donya Urraca Díaz d'Haro (s. XIII) Abadia de Santa Maria de Sant Salvador, Cañas, la Rioja

Allà on les manifestacions tradicionals del dolor subsistien, com en l'Espanya dels segles XIV i XV (encara persistien les ploraneres i el duel tenia per objecte descarregar el patiment dels supervivents), la seva aparença d'espontaneïtat i el seu dolorisme s'han atenuat; el que no es volia dir mitjançant paraules o gestos, es significava llavors per el vestit i el color: "Al segle XII, Baudry, abat de Bourgueil, assenyalava com raresa estranya que els espanyols es vestissin de negre en morir els seus parents".

En la segona edat mitjana, i més particularment després de l'establiment de les ordres mendicants (carmelites, agustins, caputxins i dominics), la cerimònia del duel, la vetlla i l'enterrament va canviar de naturalesa, la família i els amics, ara silenciosos, han deixat de ser els principals actors d'una acció desdramatitzada. D'ara endavant, i probablement a partir dels segles XII i XIII, els principals papers estaran reservats als sacerdots (ordres mendicants especialment), a persones semblants a monjos, laics amb funcions religioses, com les ordres terceres o els confrares, és a dir, als nous especialistes de la mort.

Així, l'acompanyament es converteix en una solemne processó escolàstica: els parents i amics no van ser per descomptat apartats, però en els seguicis ordinaris són tan discrets que arriba a dubtar de la seva presència; pobres i nens d'hospital (expòsits o abandonats) comencen a integrar el seguici segons la riquesa i generositat del difunt, alhora que intercedirien en favor seu davant la cort celestial.
Es donava en tota la geografia espanyola, però sobre el País Basc:

canas1
Imatge de ploraneres de l'Abadia de Cañas La Rioja
La processó solemne del seguici es converteix així en la imatge simbòlica de la mort i els funerals; l'ordre i composició del seguici eren fixats pel mort en el testament (costum que persisteix en els segles XVI-XVIII): "Des seu últim sospir , el mort no pertany ja ni als seus iguals o companys, ni a la seva família, sinó a l'església, la lectura de l'ofici dels morts a substituït les antigues lamentacions ". També va ser molt comú l'ofici ridícul de les ploraneres-assenyala Larramendi-, que es llogaven i pagaven perquè fossin plorant i lamentant a crits darrere del difunt (...). Hi va haver antigament a Guipúscoa semblants ploraneres, que es deien «aldeaguilleac», «adiaguilleac», «erostariac», a Biscaia. I encara que les van desterrar llargs temps ha, no només han quedat els noms bascos de les ploraneres, sinó també alguns residus d'aquella costum. Perquè les dones van seguint el cadàver del seu marit, no només plorant llàgrimes vives i serioses, sinó gemegant i parlant en veu aixecada. »Un dels decrets dictats pel bisbe de Pamplona, don Pedro Pacheco, en la seva visita pastoral verificada a Tolosa l'anus 1541, prohibeix a les dones que «plorin donin veus i palmellades, pertorbant els oficis divins», en les misses cantades de difunts. Aquest és comú en varies zones ja que hi ha casos en que l'església no permet aquesta presència, especialment dins el temple, per pertorbar a causa dels seus crits el desenvolupament normal de l'ofici.

Segons escriu el P. Fra Miguel de Alonsótegui en el capítol V del llibre 1. º de la «Crònica de Biscaia», referència recollida de la «Història General de Biscaia», de Iturriza, hi va haver en aquest Senyoriu el costum de llogar dones que a la capçalera del difunt ploressin, públicament, lloant, amb cançons tristes i laments, els adorns, les proeses i gestes del mort (...). Aquest costum va ser prohibida pel Fur de Biscaia i va caure en desús per la persuasió dels capellans, principalment, «a qui l'excessiu plor i la cridòria que formaven els impedia celebrar amb devoció els oficis divins».

Entre altres diversos autors, Gorosabel es fixa en aquestes dones que «caminaven" llanteando "(plorant)», segons la seva expressió.

Per Juan José de Basteguieta sabem que a Guipúscoa s'ha conegut a l'anomenada «Negarti plazako» (la ploranera de la plaça), i la casa on vivia se l'ha anomenada «negartijena».

Detall portada de Santa Maria de Uncastillo, Saragossa

En una altra font es troba això:

Després de la defunció el difunt era embolicat en un sudari de tela blanca i era vetllat pels familiars abans de ser enterrat. L'enterrament es realitzava de manera ràpida no només per evitar contagis i malalties sinó per allunyar el fantasma de la mort de la família o el poble.

En el cas dels més acomodats, o que el difunt formés part d'una confraria, el funeral suposava una enorme despesa, ja que incloïa un pompós seguici amb lluminàries i la processó de pobres i ploraneres contractats per a l'ocasió.

Detall Porta Speciosa de San Salvador de Leyre, Yesa, Navarra

L'enterrament per a aquests afortunats tenia lloc al cementiri parroquial i comportava sovint la sepultura perpètua, encara que la majoria eren inhumats en vasts cementiris comuns-com els de les ciutats-, simples descampats on solien realitzar tota mena d'activitats profanes (mercat, jocs , etc.).

La solemnitat caracteritzava el trasllat del cadàver des de la casa fins al lloc d'enterrament. Els familiars, companys d'ofici i les ploraneres (en major nombre quan el finat era de classe social elevada ja que rebien una gratificació) acompanyaven el cadàver.

Durant la trajectòria les campanes de les esglésies tocaven per espantar els dimonis. Cants, pregàries i plors eren els sons del seguici durant el viatge. El blanc era el color habitual del duel, estant el negre reservat per a les famílies aristocràtiques.

Cementiris i esglésies eren els llocs d'enterrament. El desenvolupament econòmic de la baixa edat mitjana va motivar la proliferació de capelles en esglésies i catedrals. Després de l'enterrament la família havia d'oferir un dinar als acompanyants. El seu objectiu era reconstruir la cohesió de la comunitat. Després del primer aniversari de la mort se celebrava una missa amb la que es posava punt final al dol que havia guardat la família.

tumba-del-caballero-sancho-saiz-de-carrillo
Tomba d'un cavaller castellà.

Els gemecs femenins, que formen part del ritual mortuori i que en certa mesura perpetuen la llarga tradició de les ploraneres grecollatines. Aquests plors i gemecs rituals que trobem al voltant del llit del moribund, en la vetlla i al cementiri, són sempre produïts per dones, els "agents essencials del ritu funerari" en paraules de M. Mauss. Recordem referent a això que eren dones les que s'encarregaven del amortallament i de la vetlla del difunt. Les "pleureuses" confereixen un caire dramàtic a la mort, criden, ploren, resen, en cap moment són assistents passius, l'emoció els agita, les seves mostres de dolor són sempre apassionades. Vegem per exemple el que ens explica Mengarde Buscaih: "Quan la meva sogra va morir, vaig assistir al seu enterrament llançant tremendes vociferacions. No obstant això, tenia els ulls secs, perquè sabia que la estimada dona havia estat heretitzada en vida ". Els homes gemeguen amb discreció.

Sepulcre de Donya Urraca Díaz d'Haro (s. XIII) Abadia de Santa Maria de Sant Salvador, Cañas, la Rioja

En un document del segle XV narra això:

A Oriola es va celebrar el 2 d'octubre de 1497. Tot el Consell es va vestir de baieta, tela de llana, fluixa i de poc cos en senyal de dol. Es van disposar dos túmuls en el trajecte de la processó-soterrament, un a Santiago i un altre a la Colegiata, en la processó es van trencar tres escuts, dos banderes de dol eren portades pels dos nobles més importants de la ciutat, i al pal·li (espècie de dosser col.locat sobre quatre o més vares llargues) el portaven destacats prohoms oriolans: Masquefa, Rocamora, Fontes, Monsi de Castañeda, Maça, Rocafull i entre ells mossèn Antoni de Gasque. Cerimònia curiosa en els seus actes i popular, atès que el cavaller Joan Palomares anava preguntant als portadors de la bandera, als jurats i consellers "Quina novetat és aquesta?" I, als seus contestacions, les ploraneres i les que no ho eren d'ofici s'unien als seus crits i xiscles, mentre s'arrencaven amb les mans robes i cabells amb tota l'estridència possible.

Sepulcre del Cavaller Sancho Sáiz de Carrillo, coneguda com Les Ploraneres

La manera en què manifestaven el dolor era variada: a través de laments, (que podien adoptar fins i tot la forma de crits estentoris i descontrolats), donant-se cops al pit, (el qual de vegades deixaven al descobert), tirant-se terra sobre la cara , cap i cos, (tractant amb això d'ocultar la presumible bellesa externa), o tirar-se amb energia dels cabells, (despentinant-los, o fins i tot arrencant-los), és a dir, en conjunt manifestant una conducta que donés sentit compte del profund dolor que implicava la pèrdua d'un ésser estimat, a través d'un comportament clarament atípic i allunyat de l'estat assossegat i tranquil que era normal en la vida quotidiana.

En un altre lloc el Cid demana:

Mano que no lloguin
ploraneres que em plorin
resten les de Jimena
ense que altres llàgrimes comprin

Com veurem, suposa la pervivència medieval d'uns usos documentats en època romana, contra el fort arrelament van xocar les prohibicions reiterades de l'església i fins i tot les que provenien del poder civil.

Una d'elles, invocada tradicionalment per la historiografia donada la riquesa de detalls que aporta, correspon al sínode burgalès del bisbe Cap de Vaca de 1411. Sense cap dubte, el paràgraf que es dedica a aquesta pràctica injuriada té un gran poder evocador. S'hi censura: “el malo e aborrescido uso que cuando alguno muere los homes e las mugeres van por los barrios e por las plaças aullando e dando bozes espantables en las iglesias e otros lugares, tañendo bozinas e faziendo aullar los perros, e rascando las caras e mesando las crines e los cabellos de las cabeças, e quebrando escudos, e faziendo otras cosas que no convienen; e esto fazían los gentiles no creyendo la dicha resurrección”…

Sepulcre de Donya Tota Pérez de Azagra, segona esposa de Don Diego López de Haro

Més d'un segle després i en context sevillà es descriu el mateix gènere de celebració en aquests termes: “Assi desta manera quedó en nuestro tiempo la manera de enterrar los caballeros, que los llebaban en sus andas descubiertos, vestidos de las armas que tuvieron, y puesto el capellar de grana y calzadas las espuelas, su espada al lado y delante las banderas que habia ganado y otras muchas cosas de gentiles. A ciertas partes de la ciudad se paraban, quebrando los paveses y escudos de la casa. Llevaban una ternera que bramase, los caballos torciendo los hocicos y los galgos y lebreles que había tenido, daban de golpes para que aullasen. Tras de ellos iban las endechaderas, cantando en una manera de romances lo que había hecho y cómo había muerto. Esto quitó la Inquisición por ser color de gentiles y judíos y negocio que aprovechaba poco para el alma”. En ambdós textos es conjuguen elements que corresponen a les diferents esferes del ritual funerari. D'una banda hi ha els aspectes externs d'una ritualització del dolor els antecedents directes es troben al món romà encara que la seva incidència-fins i tot iconogràfica-ja es documenta en la civilització egípcia. Ens referim a les ploraneres. Els integrants del seguici-siguin homes o dones, però principalment aquestes últimes-ploren, s'esgarrapen, s'estiren les seves barbes i cabells i evoquen les virtuts del difunt de viva veu.

També està en connexió amb la lírica tradicional castellana, ja que està formada per cançonetes populars que es transmetien oralment per això que siguin anònimes. La forma mètrica generalment més utilitzada és la nadala.

Els seus principals gèneres són plany, plor o complanta (cançons funeràries que expressen el dolor per la mort d'un ésser estimat), maies (cançons que canten l'arribada de la primavera i l'amor en el mes de maig), cançons de treball que tracten sobre les deferents feines del camp), cançons d'amor, cants de noces ...

En el folklore apareix aquesta cançoneta titulada La Llorona, en la qual la dona s'encarrega dels serveis de les ploraneres per a les honres fúnebres del recentment mort espòs:

Llóralo bien lloradito
Que te voy a dar colmado
Y un puñadito.

Detall del Sepulcre de Donya Leonor Ruiz de Castro, Santa Maria a Villalcázar de Sirga, Palència

22 de maig 2012

MONTSÓ 2012: HOMENATGE A GUILLEM DE MONT-RODÓN

- 18, 19 I 20 DE MAIG 2012 -

Montsó representa la segona sortida de l'any i el nostre debut en tan emblemàtica localitat.

Fitxer:Escudo de Monzón.svgDes de la perspectiva històrica, Montsó ocupa un lloc de privilegi en els llibres per haver estat capçalera d'una important comanda de l'Orde del Temple i seu en nombroses ocasions de les Corts de la Corona d'Aragó, entre els segles XIII al XVII. La catedral de Santa Maria del Romeral de planta romànica i el castell amb orígens al segle IX (Torre de l'Homenatge) van acollir a reis i nobles. El nen-rei Jaume I va passar part de la seva adolescència en la fortalesa després de la mort del seu pare Pere II a la batalla de Muret (1213), sota la tutela dels templers. Sentinella del pas entre les valls del Segre i el Cinca, el castell montisonense sempre va ser un bastió molt disputat.

EL CASTELL DE MONTSÓ

Envoltat pels rius Sosa i Cinca, l'espadat pujol sobre la qual s'alça l'imponent castell templer, va haver de ser colonitzada en època ibèrica, almenys ho va ser el turó pròxim de Les Celias, important jaciment iberoromà de Tolus o Tolous, cristianitzat amb el santuari Verge de l'Alegria.

Els àrabs arriben a Montsó en el 714, dient-li Monsons. El seu enclavament en el límit dels districtes de Osca i Lleida va servir per provocar alguns enfrontaments entre els poders respectius. L'any 872, Is-mail de la família Banu Qasi de Saragossa va capturar al governador d'aquesta ciutat i després va ocupar la població de Montsó, mentre el seu germà Mutarrif s'apoderava el mateix dia d'Osca, era dels Banu Amrus, dominant així la marca Superior.

La reacció de la direcció cordovesa va propiciar que en el 873, Jalaf, senyor de Barbitaniya, assaltés Montsó lliurant a Ismail a l'emir Muhammad. Posat en llibertat Ismail va tornar a Montsó amb ànim venjatiu, ideant un pla per casar-se amb la filla de Jalaf, al néixer-los un fill va convidar al seu sogre i vuit cunyats, als que va apressar i matar tot seguit a tots. El cronista al-Udri registra activitat bèl.lica a Montsó en el primer terç del segle X, i en segle XI pertanyia als Banu Hud, ocupant la ciutat el Cid Campeador al capdavant de l'exèrcit musulmà d'al-Mutamín de Saragossa -1083 -, "sense que el rei Sancho-Sancho Ramírez-que ho presenciava tot s'atrevís a fer un pas per impedir-ho".

La gran ofensiva sobre el Cinca encapçalada per l'infant Pere va aconseguir ocupar les places fortes de Estada, Estadilla i Montsó -1089 -, sent distingit amb el títol de rei de Montsó. Però en una de les seves "aceifas" (expedición bèl.lica sarraïna que es fa a l'estiu) els musulmans es van apoderar novament de la població. Recuperada pel senyor Tizón, probablement va caure en mans almoràvits en 1126, lliurant-la al comte Ramon Berenguer III de Barcelona que el va poder tornar a l'entrevista sostinguda amb Alfonso I -1127 - en el castre de Calassanç). En 1130 figura com léñente García Ramírez futur rei de Navarra i nét del Cid.

A la mort d'Alfons I -1134 - la vila va ser concedida com senyoriu a un ric-home anomenat Tizón, designant en aquell temps al castell Mont Tizonis en consideració al seu nou senyor, del qual podria derivar el nom de Montsó.

Agafant-se a l'estrany testament del Batallador, l'orde del Temple rep de Ramon Berenguer IV, que governava a Aragó des 1137, els castells de Montsó, Chalamera i Mongay, convertint-se així el castell de Montsó en la principal comanda del Temple en el regne aragonès. Els templers inicien el 1143 la transformació de la fortalesa en convent, seguint les pautes austeres dels cistercencs.

Una etapa transcendental en l'esdevenir del castell l'uneix a la infància de Jaume I, doncs aquí va romandre en total aïllament entre agost de 1214 i tal vegada juny de 1217, encarregant-se el gran mestre del Temple Guillem de Montredon de la seva tutela. Acompanyat del seu cosí el comte de Provença va estar en situació de tancament, gairebé presoner, durant dos anys i mig. Amb nou anys va ser proclamat rei, sortint d'aquestes venerables pedres amb rumb a Saragossa, encara que durant tota la seva vida seguirà profundament unit a l'ordre templera i fortalesa de la vila.

Un segle després el papa va dissoldre l'orde del Temple. L'exèrcit de Jaume II el va assetjar durant set mesos i va conquistar el castell, defensat pel comanador Berenguer de Bellvis -1308 -, lliurant les possessions templeres a l'ordre militar de Sant Joan de Jerusalem, concretament Montsó el 1317. Fou perdent importància amb el temps , mantenint-se la comanda fins al s. XVIII. Testimoni d'aquesta decadència va ser el geògraf portuguès Labaña a principis del s. XVII: "... a la part alta hi ha un antic castell molt arruïnat, fort per aquells temps, en el qual encara hi ha en peu l'església de Sant Nicolau ..."

El rei Pere IV va afavorir les institucions comunals de Montsó convocant a la vila nombroses corts, reunides a la espaiosa nau de la col.legiata. L'igual que la muralla d'Osca, l'enfrontament castellà-aragonès del s. XIV va comportar reparacions al tancat i fossat del castell.

Posteriorment els fets d'armes van ser més puntuals. En la guerra de la independència catalana "Guerra dels Segadors" contra Felip IV -1640 -, el castell es va rendir davant l'exèrcit franc-català de La Motte -1642 -, sent recuperat l'any següent per les tropes castellanes de Felip de Silva. El castell va ser reformat, afegint-li amplis bastions.

Durant la guerra de Successió, Francesc Barnoya va guanyar als montisonens a la causa de l'arxiduc i va capturar als francesos que custodiaven el castell -1705 -, retenint-dos anys. Novament el van conquerir els archiducals després dur setge que va provocar la ruïna de la vila -1709 -. En un pla de 1710 les fortificacions s'estenien fins al veí turó de Santa Quitèria, unint-se al castell per un passadís cobert.

En la guerra de la Independència va ser assetjat diverses vegades, amb successius canvis de mà. Durant la guerra civil de 1823 va ser rendit pels realistes, convertint-se en caserna d'artilleria fins a finals del segle XIX.

En els últims anys el castell ha adquirit notable rellevància local, augmentada pels camps de treball que el Centre d'Estudis de la Història de Montsó (CEIMO) realitza cada estiu.

El castell s'assenta sobre un turó de cim esplanada, d'uns 125 m d'eix màxim, mostrant tendència triangular deforme. Es puja des del centre del nucli urbà montisonense per costeruda via acondicionada per vehicle convencional. Està tancat i té horari de visita.

I feta aquesta breu ressenya històrica sobre el castell de Montsó tornem a la crònica d'aquest esdeveniment.
Novament i convocats pels nostres companys de A.C.H.A. tornarem a carregar les nostres coses i ens disposarem de nou a viatjar en una altra aventura medieval confiant que el que a estat últimament el nostre major enemic, el temps i sobretot la pluja, desaparegués.

Però no pintava així el part meteorològic que donava poca aigua la tarda del dissabte i la del diumenge, però ja hi arribarem.

El divendres desprès de dinar ens dirigirem a Montsó, la segona població en importància d'Osca, on dues hores més tard hi arribarem. Allí vam trobar als companys de A.C.H.A., que mentre esperaven al gruix de les seves tropes, ens donaven la rebuda i ens indicaven on hauriem de muntar el campament.

El campament es muntava en un indret enjardinat, a la Azucarera, on una immensa i alta xemeneia presidia imponent tota la plaça. La zona estava prop de dos poliesportius que ens servien per a menjar i dormir per els companys que no duien pavellons ni tendes medievals. Com que feia sol i molta calor vam decidir de muntar ignorant el temps que podia fer en els pròxims dies ja que la pluja anunciada era molt petita.

Just al costat ja feia una bona estona que havien muntat els companys gironins de Casus Bellic que ja tenien molt avançat el seu espai del campament. I amb això muntarem el nostre pavelló i una tenda normanda. En aquest temps ja havien arribat el gruix de companys que faltaven, els Feudorum Domini, els Factio Exsul i la resta de A.C.H.A. que per que no es fes de nit, acabades les salutacions, començaren a muntar la seva part de campament.

La nit va caure i vam sopar tots junts sota el cel estrellat. Entre xerrades i riures va transcórrer l'estona fins a l'hora d'anar a dormir on només dues anècdotes ens durien al dia següent. La primera i lamentable va ser un petit robatori a una de les tendes per part d'un marroquí que va entrar i robar alguns objectes petits. Al ser vist i agafat per alguns dels nostres va deixar-ho tot i va fugir amb la cua entre les cames. L'altra va ser que, durant la nit quan tots dormíem, en els jardins del campament havien saltat els aspersors de regar mullant les tendes el que ens donà la sensació d'haver plogut al dia següent.

El dissabte va despertar molt assolellat i amb una temperatura càlida que ens va fer oblidar ben aviat els incidents de la nit anterior. Ens llevarem i esmorzarem plegats en un dels pavellons habilitats per a tal fi mentre preparàvem el primer dels actes i decidíem com posar l'exposició d'armament dins del campament.

Una vegada l'exposició es posà en marxa va començar la nostra participació en l'esdeveniment en forma de desfilada pels carrers de Montsó a la recerca del jove rei Jaume I que envoltat de cavallers templers esperava a les escales de l'Ajuntament per a ser conduit en desfilada fins a la zona del mercat on el poble feia les seves actuacions mentre tornàvem al nostre campament.

Nous companys van anar arribant al campament, en aquest cas els joves de Vall-llobera, que s'afegirien a nosaltres mentre seguíem fent activitats pròpies de campament i els companys seguien endavant amb l'exposició d'armament explicant i responent a tota consulta que els hi feien els sorpresos vianants i públic assistent. Dues hores més tard va arribar l'hora de dinar, a la que vam respondre de bon gust, en un dels pavellons.

Finalitzat l'àpat ens vam prendre uns moments abans de tornar al campament per a fer un cafè i xerrar una mica gaudint del bon sol que feia en aquella hora abans d'afrontar una molt i molt aigualida tarda com veurem.

El poble seguia fent les seves representacions, nosaltres fent vida de campament preparant un torneig de tir amb arc quan de sobte s'obrí el cel i comença a ploure fort, unes gotes grosses que poc a poc o mullaren tot sense donar-nos temps a reaccionar i així va ser durant quasi tota la tarda, plovia tota l'estona i només parava uns breus instants per a tornar-hi amb més força. Hi havia una sèrie d'actes previstos per a la tarda com el torneig de tir amb arc, el vestir al cavaller i la batalla medieval i juntament amb els actes del poble una pujada al castell que va tenir que ser també interrompuda per la forta pluja que caigué.

En una estona que va parar la pluja coincidí amb l'hora de sopar. Soparem i a la tornada ens ajuntarem sota un tendal del campament tots els grups a xerrar, jugar i fer gresca alternant novament amb la pluja que no ens volia deixar en aquella jornada.

El diumenge tornà a ser un dia de sol, igual que el matí del dissabte. Desprès d'esmorzar tornarem a muntar l'exposició d'armament i desprès discretament anàvem buidant tot el que podíem de les tendes i pavellons que poc a poc s'anaven eixugant per evitar un nou aiguat en el dia que recollíem tot i tornàvem a casa.

Com que en el dia anterior no vam poder fer la batalla se'ns proposà de fer-la en aquest matí al igual que la pujada amb el rei al castell per fer-ne també una visita.

La batalla feia referència a un grup de mercenaris que volien rescatar al rei Jaume I del seu captiveri a Montsó sent defensat les tropes de la ciutat, arquers i soldats. El transcórrer de la batalla fou el següent...

Els mercenaris s'apropaven a la nostra posició. El capità va ordenar als arquers que estiguessin alerta situant-los en el flanc dret de les tropes i posant als soldats i homes d'armes a l'esquerra del mateix. Quan es van apropar i situar a tir de fletxa va ordenar als arquers disparar els seus arcs i així o vam fer fins que cap fletxa va quedar ens els nostres buiracs. Els atacants es defensaren fent un mur d'escuts i avançant poc a poc a traves de la pluja de fletxes caient sota elles alguns mercenaris.

Sortejat el primer impediment continuaren avançant fins a trobar-se amb la segona línia de defensa que espada en mà i escut en l'altra els esperaven per a engegar una lluita ferotge en la que finalment i desprès de nombroses baixes els defensors es feien amb la victòria retenint així al monarca en el seu castell.

Seguidament i desprès d'un breu respir començàvem la pujada al castell amb la comitiva reial que seguia als cavalls dels templers que obrien la marxa.

Arribats tots al castell es feien uns actes a la capella del mateix on les autoritats van fer els seus discursos d'agraïment. Com que de política no en parlem o deixarem aquí doncs l'intervenció dels mateixos no va ser molt del nostre grat. Acabat l'acte es baixa de nou al castell on recolliríem tots els nostres estris, els pavellons i les tendes estaven ja secs, per carregar-los en els nostres vehicles abans d'anar a dinar.

Desprès de dinar encara quedava un vestir al cavaller però l'amenaça d'una nova pluja estava just al caure i va ser el moment de marxar una vegada ens vam acomiadar dels nostres amics i companys fins a una altra trobada que esperem sigui més seca que les dues últimes. Els companys acabaren el seu vestir just quan es va posar a ploure de nou fet que ens acompanyà durant quasi tot el viatge de tornada.


Més fotos de l'esdeveniment a: