dissabte, 13 d’agost de 2011

PERACENSE 2011: DE RETORN AL CASTELL VERMELL

- 4, 5, 6 i 7 AGOST 2011 - 


El Castell Vermell de Peracense

La seva construcció respon a la necessitat de vigilància del congost sobre el qual s'assenta, lloc de pas per les tropes invasores de Castella durant les freqüents guerres entre els dos regnes. Les primeres notícies documentals d'existència estan en relació amb la conquesta de Albarracín, ja que va ser una de les bases que va utilitzar Pere III per prendre el senyoriu en poder de Pere de Azagra.

Es coneix que durant 1301-1317 va ser el seu alcaid Juan Ximénez de Urrea, sent en una peça clau en la defensa del Regne, gràcies a situació estratègica a la divisòria de les conques de l'Ebre i Tajo. En 1370 era alcaid Gonzalo Fernández de León i en 1373 Pedro Martínez. En 1379 el senyor Jimeno de Urrea el va donar a la Comunitat de Daroca, que va seguir nomenant els seus alcaids fins 1702. Aquesta fortalesa havia estat la més important aixecada per la Corona aragonesa. Al segle XIV va ser reparada i guarnida per utilitzar-se com a base d'aprovisionament dels seus exèrcits, de manera que va intervenir destacadament en la guerra entre Pere I de Castella i Pere IV el Cerimoniós. No va patir cap setge, ja que primera línia fronterera quedava defensada pel castell de Rodenas.

Va servir de presó en 1469 i va haver de posar-se en estat defensa en 1452. Després de la unió de Castella i Aragó amb el matrimoni dels Reis Catòlics, el castell va perdre importància i va caure en l'oblit i posterior abandonament. El seu episodi bèl·lic va ser durant les guerres carlines de 1840, quan va ser habilitat i va viure una gran activitat, albergant entre els seus murs un destacament de soldats isabelins. El 1987 es va iniciar un procés de restauració, basant-se en el projecte de l'arquitecte Pedro Ponce de León.


És, sens dubte, un dels castells més espectaculars de tot Aragó de tot Espanya, tant per la magnitud de la seva obra com per la seva ubicació, en un entorn natural de gran bellesa plàstica. Tota l'obra és de pedra roig, típica d'aquestes terres, de planta quadrada molt irregular que ocupa una superfície d'uns 4.000 metres quadrats. Els seus vessants nord són inexpugnables pel seu emplaçament natural. Està estructurat en tres recintes escalonats segons el terreny. Així, els dos inferiors se situen sobre una superfície plana en els costats sud i oest, per contra, el tercer està situat sobre una zona rocosa en l'angle nord-est.



En els costats oest i sud del citat primer recinte s'alça una muralla formant un angle nord-est. En el costat sud del primer recinte s'aixeca una muralla formant angle recte, és bastant gruixuda, ja que s'aproxima als tres metres d'espessor i està vigilada per tres torrasses, un a la cantonada i dos en el llenç sud, amb moltes sageteres i merlets antigues, està recorreguda per un camí de ronda. A l'extrem nord es troba l'entrada al primer recinte. Antigament era un estret portell en reculada que s'obria al costat del precipici, després de la seva restauració hi ha una porta que porta fins l'albacar. A l'angle sud hi havia les cavallerisses i pessebres, allà s'observen una sèrie de nínxols.



Un llarg mur porta des de la torre de l'homenatge a la muralla sud, on hi ha intercalada una torre quadrada, coneguda com de l'Hospital. Seguida d'una torre que articula els recintes exteriors i intermedis i domina un dels flancs més exposats; des d'ella neix un mur cap a l'exterior que tenia com a missió impedir el pas d'enemics des de les concavitats de les roques.


El recinte central consta d'un gran pati d'armes al qual s'accedeix al costat d'una torrassa que pogué albergar l'església, en aquest recinte hi havia les habitacions de la tropa i l'aljub principal, cobert per volta apuntada de la qual sobreviuen tres arcs de suport . A la zona alta, mirant a l'est, s'han trobat restes d'una capella i un cementiri. Aquest recinte està protegit per una grandiosa torre que alhora, defensa al tercer, que està encinglerat sobre un espectacular penyal, essent els seus elements els característics d'un emplaçament militar no palatí. Destaca la seva porta d'ingrés oberta a la roca i emmarcada per un arc. Fins aquesta torre únicament era possible l'accés amb escala de mà. Després d'ella se situa el cos de guàrdia, a manera de torrassa, defensant les portes exterior i intermèdia. És una construcció de cadirat coberta amb volta i amb escales d'accés als camins de ronda adjacents. Després d'un petit pati descobert s'arriba a la part més alta, on s'obren les estances de l'alcaid. Queda una sala amb un forn i una altra gran des de la qual s'accedeix a dues de diferent mida, una d'elles amb llar de foc interior. Des de la principal es passa a una terrassa on es troba un aljub excavat a la roca.

->>>>---------------------->

I com diem de tornada al castell vermell...
Que ganes teníem d'embarcar de nou en noves aventures després de la molt recent sortida de Anento. Si és que no parem, com fa temps es deia "viatgem més que el bagul de la Piquer"...

Agost era la data clau, el dia D i l'hora H d'un dels esdeveniments més estimats, el de Peracense. Per això durant els dies 4, 5, 6 i 7 d'agost el castell vermell de Peracense vesteix les seves millors gales doncs gent de tot arreu anaven, per uns dies, a deixar anar el seu esperit recreacionista.

Aquest mateix esperit ens contagiava a no ser prudents, jejeje, m'explicaré millor, a portar moltes més coses de les que realment anàvem a necessitar per a l'esdeveniment, fet que una vegada a les portes del castell fes que ens penedissim sobretot per la llarga caminada que hi ha des del pàrquing fins el precís punt on vam plantar els nostres pavellons, però és que aquest esdeveniment s'ho mereixia.

I en això estàvem pensant de bon matí el dijous abans de marxar, carregant el remolc amb els estris de tots i disposats a partir cap a la terolina vila encara que anteriorment vam haver de passar per la ciutat d'Osca a recollir a un dels nostres bons amics de A.C.H.A. que també s'afegia a l'esdeveniment.

Cada any es va aguditzant més l'enginy per al transport dels estris de cada recreacionista des del automòbil fins al castell. La culpa, la porta d'accés i sobretot el camí per arribar-hi. En el nostre primer esdeveniment ja vèiem com els soferts companys les passaven de tots colors per portar les seves coses sota una sufocant calor estiuenca. Així que de primeres ja vam ser pioners a apropar el cotxe per les empinades i estretes rampes d'accés al castell, una temeritat seguida després per molts, que ja no es repetiria en altres edicions. En la segona edició vam acostar el remolc carregat de gom a gom fins a la mateixa porta però el nostre remolc ara és molt gran i va totalment ple de manera que pel pes, les rampes i la grava es feia una mica perillós.

I no lluny de seguir innovant en el tema aquest any estrenàrem un mini carro amb rodes amples i grans amb capacitat per a portar fins a 500 kg de pes fàcilment arrossegats per una persona. Va ser el nova més i ens va treure molt del patiment del pesat transport.

Arribarem després de dinar al pati principal del castell on ens vam trobar amb els organitzadors de l'esdeveniment, els companys de Fidelis Regi, que ja estaven a mig muntar la seva part de campament. Després de les efusives salutacions ens van orientar on muntar els nostres pavellons i botigues i així vam començar amb el transport i el muntatge de la nostra zona.

En aquesta ocasió l'espai de ARCOFLIS comptava amb tres pavellons, una tenda normanda i un tendal de campament que juntament amb les nostres taules i banquetes compartim amb la resta del campament per fer-ne una unitat i un punt de trobada entre els grups participants així com zona comuna per als àpats.

Entre els grups participants aquest any hi havia els amfitrions de l'esdeveniment, els aragonesos Fidelis Regi, els valencians de Aliger Ferrum, els també aragonesos de Militis Christi - Ordre Calatravae, els madrilenys Axil i la seva dona, l'hospitalari català de l'Ordre de l'Acer Negre, el templer de A.C.H.A. al que va ser un honor donar-li allotjament entre nosaltres i la fugaç visita de la gent de Ferruza que també van voler sumar-se a l'esdeveniment. I per descomptat nosaltres, els membres de ARCOFLIS que novament vam tornar a acceptar gustosos la invitació dels organitzadors.

Com dic el dijous va ser dia de muntatge del campament sota una intensa calor i de rebuda de companys que d'un o d'un altre grup anaven arribant. En això que l'hora del sopar va arribar providencialment per donar-nos repòs i recuperar forces i líquids perduts durant la intensa tarda. En finalitzar el sopar van seguir les animades xerrades sota una cel estrellat en una agradable nit d'agost que vaig haver de perdre'm doncs seguia convalescent d'una recent operació i necessitava descans.

El divendres va despertar molt assolellat i amb el cel molt clar, tant que permetia veure molt bé l'increïble paisatge que s'albira des del castell, el més proper, unes increïbles formacions rocoses, i el més llunyà, unes planes de gran cromatisme sense menysprear amb això la tonalitat que de bon matí adquireix el vermellós castell.

Esmorzem amb ganes, ens rentem i esperem a veure que ens tenia preparat l'organització.

De nou per a aquest esdeveniment es van tornar a vestir les sales de l'interior del castell. En una primera, la més propera al nostre lloc, es va tornar a disposar com a ferreria instal·lant novament la forja que tan hàbilment fa servir el mestre Axil aquesta vegada acompanyat a la manxa per la seva senyora que degué d'acabar desidratada de tant foc i calor com hi havia en l'estada i segurament amb mal de cap dels molts cops que el seu marit va atiar al metall. Certament és una de les entranyables imatges que es queden a la retina d'aquest magne esdeveniment.

Una altra de les estades va ser habilitada com a capella en la qual es sentia com peix a l'aigua el cavaller hospitalari de l'Ordre de l'Acer Negre molt ben secundat per alguns altres membres de les altres ordres religioses presents i per algun company de Fidelis Regi. La verge que presidia l'improvisat altar vestia riques teles al seu voltant així com a ben treballades llums.

I en un altre lloc, d'aspecte molt més rude i freqüentat per personatges de la mateixa mida es va assentar el lloc de guàrdia. S'hi guardava la major part de l'armament existent, espases, escuts, llances, cascos, etc, s'hi podia trobar de tot, així com es trobava també amb una guàrdia de merlet tot aquell insensat que gosés entrar en aquest lloc sota les ordres que els sergents que organitzaven la defensa del castell.

Una novetat d'aquest any va ser la inclusió de la ballesta en molts dels quefers de l'esdeveniment ja que era un dels instruments indispensables per a les guàrdies i, com després veurem, també van participar activament en la batalla.

El dia va anar passant al seu ritme entre guàrdies, el menjar, partides d'escacs, algunes migdiades, tallers diversos, noies cosint, brodant, etc.

El nostre company de ARCOFLIS, Xavi, seguia raspallant una i altra vegada, sota la intensa calor, aquell pal que ja va començar a raspallar en Anento i que quan estigui finalitzat es convertirà en un mortífer arc longbow de fabricació pròpia. Ànim company que ja el volem estrenar.

Mentre les nostres dones es donaven a la confecció i costura de peces i tocats fet que les va mantenir gairebé tota la tarda en plena feina i els homes fèiem el mateix amb les nostres coses va arribar l'hora del sopar i amb ella l'arribada al castell de la comitiva dels nobles que l'endemà estaven cridats a consell per part del senyor d'Urrea. Aquesta mateixa nit es forjava, en silenci, una traïció. Després d'aquests esdeveniments el sopar no va oferir res de ser destacat.

El dissabte va tornar a presentar-se assolellat doncs lluny quedaven aquelles tempestes d'aigua que van assolar el castell i els pavellons fa ja dos anys i que encara avui en dia fan que estiguem mirant al cel a cada moment.

Mentrestant la vida seguia al castell de Rui Ximén de Urrea, el qual, sent encara tinent del castell de Peracense havia fet cridar a diversos nobles per una estranya reunió que en realitat era un parany molt ben preparada. Tenia com a finalitat la de descobrir als nobles traïdors al rei i amb això guanyar-se, el de Urrea, novament l'afecte del seu senyor reial.

En aquesta reunió van assistir els nobles. D'una part hi havia els contraris a tot el que afectava al rei amb la figura de Sancho de Antillón al capdavant i, de l'altra, a Artal de Alagón i curiosament a Ximén Cornel, acèrrim enemic del de Urrea, com a defensors de la causa Reial i per tant aliats de Rui Ximén de Urrea Les discussions cada cop van prenent posicionament en un o altre bàndol per part dels nobles presents i s'acaloren més a cada moment.

Arribats a aquest punt de crispació en les negociacions és quan don Sancho de Antillón reclama el suport del senyor de Urrea i els seus per la seva causa però davant la traïdora negativa d'aquest es repten a duel de males formes designant al vencedor com a senyor del castell i les seves possessions. Aquest desafiament tindria lloc al castell, aquesta mateixa tarda, de manera que cinc paladins de cada bàndol s'enfrontessin guanyant el que més victòries obtingués.

La notícia del desafiament va portar certa inestabilitat en el feu i la sensació d'inseguretat es posava de manifest en les contínues rotllanes d'enraonies i suposicions. Amb tot això en l'aire va transcórrer amb certa calma l'hora del menjar a l'espera del que anava a esdevenir unes hores més tard ...

Com arquers al servei del castell de Peracense, i per tant subjectes a les ordres del senyor de Urrea, havíem rebut l'encàrrec de armar-nos bé, per si les mosques, i mosques va haver. Se'ns va demanar que ens situéssim barrejats amb la gent del poble en un lloc lleugerament alt, ben acompanyats d'arc i fletxes, i així dissimulats des del nostre improvisat pedestal observàrem atentament tots els esdeveniments que s'anaven desenvolupant tement, potser, que arribés l'hora de actuar.

Sancho de Antillón i els seus homes van arribar puntualment a la cita on també el senyor de Urrea i els seus cavallers s'hi havia preparat també per al desafiament. Cinc homes contra cinc homes, a escut i espasa, sent els dos últims combatents dels mateixos desafiants, Antillón i Urrea. Amb duresa i destresa en el maneig de les armes van lluitar els cavallers amb tanta igualtat en ells que en finalitzar el quart combat es comptaven per dos les victòries de tots dos contendents de manera que el cinquè combat decidiria la seva sort.

Braus guerrers són els dos nobles, adobats en mil batalles contra l'infidel. Aquesta vegada lluitaven només per ells, per un castell, pel seu honor, la qual cosa feia de la lluita una aferrissada batalla campal, sense presoners, descantellant a cada cop les seves espases i fent retrunyir els cops en els seus escuts. En un moment. un mal cop donat per Antillón va donar avantatge tàctica al de Urrea que aviat aprofità per vèncer al seu rival. Antillón derrotat només va poder demanar clemència abans de ser expulsat del castell.

Mentre abandonaven el castell custodiats per una petita guàrdia el senyor de Urrea es disposava a tornar a la seva cambra i va ser llavors, mentre pujava els esglaons d'accés que conduïen a ells, que va aparèixer la figura d'un arquer que estava amagat en una de les torres. Ràpidament es va posar dret, tensa el seu arc i una enverinada fletxa va sortir veloç en direcció a un indefens Urrea tement tots per la seva vida.

Sort en va tenir que estava a prop don Ximén Cornel, qui sent el seu arxienemic, va mostrar una vegada més els seus dots de cavaller interposant el seu escut entre el noble i la fletxa salvant la vida del senyor de Urrea. Tot va passar molt ràpid, els vençuts marxant, l'arquer a la torre, la fletxa, els crits de traïció i els soldats del castell corrent a donar mort al franctirador quan aquest intentava escapar.

Però no va ser aquest l'últim succés. A tot això els vençuts que abandonaven les portes del castell tenien encara una altra sorpresa que donar-nos doncs Sancho de Antillón ocultava un petit exèrcit a les portes del castell que després de la traïció i encara amb les portes obertes van entrar a prendre el castell per la força. La petita guàrdia que els custodiava en sentir-se inferiors en nombre retrocediren cap a un dels patis del castell on intentaven fer-se forts esperant reforços.

I es van ajuntar al mig del pati les hosts de Urrea defensant l'entrada i les tropes invasores mentre que en l'altre extrem seguia estant el poble que havia assistit a presenciar els duels i, enmig d'ells, nosaltres, els arquers que ho havíem presenciat tot . Els invasors havien entrat ja amb Sancho de Antillón al capdavant comandant-los.
S'havien aturat un moment a calibrar forces davant del de Urrea i els seus que només veure'ls va cridar, "arquers ..."!!!


En menys que canta un gall la primera andanada de fletxes va sortir dels nostres arcs i darrere d'ella altres li van seguir. Don Sancho, molt hàbil, va manar aviat formar un mur d'escuts amb què defensar-se doncs començaven a caure els seus després dels precisos impactes de les fletxes. Després de diverses andanades els nostres homes van avançar anul·lant així la nostra posició de tir al interposar-se al mig.

Antillón ho va aprofitar manant carregar als seus ballesters que, ocults darrere dels escuts, no havien estat vistos i van començar a escombrar a les nostres primeres línies. La resta es va protegir ràpidament darrere dels escuts i es va arribar al cos a cos. La lluita va ser terrible, d'un i altre bàndol anaven caient combatents sota els ulls incrèduls i aterrits de la gent que havia quedat atrapada a l'interior del castell.

La fi de l' enfrontament estava ja proper doncs pocs quedaven ja en peu, cansats uns, ferits altres i morts els menys afortunats. Una nova trobada es va produir entre els nobles però aquesta vegada la victòria va caure del bàndol de Sancho de Antillón que havent capturat al senyor de Urrea va rebre la total rendició del castell. D'aquesta manera el senyor de Urrea va perdre el castell de Peracense a mans del seu nou propietari el senyor Sancho de Antillón per a major glòria d'aquest.

I així va acabar la batalla, els morts van ressuscitar, els arquers i ballesters recuperaren les fletxes llançades i després l'abraçada dels adversaris, com ja és tradició, ens vam fer la foto de grup per anar a refrescar-nos després a la taverna amb freda cervesa i barrejar-nos amb el públic assistent que no parava de fer-nos preguntes, fotos i d'admirar els nostres equipaments.

En aquesta harmonia va arribar la nit i amb ella el sopar i les posteriors xerrades comentant els detalls de la batalla o altres coses d'interès fins que el cansament va començar a fer efecte i ens vam anar a dormir.

El diumenge va arribar i amb ell els últims instants de permanència al castell. Té un sabor estrany doncs te gust a comiat, a desmuntatge de campament, a coses que no hem realitzat, al que si hem fet, a noves idees per al següent any, etc. Al castell seguien les guàrdies i les rutines pròpies de campament. Alguns tímidament començaven a anar desmuntant i arreglant els seus objectes per després de dinar carregar-los en els vehicles i tornant a recórrer el tortuós camí que separava el pati del castell del pàrquing.

Com és tradició cada any abans o després de dinar ens vam reunir tots sota els tendals per analitzar els aspectes positius i negatius que ha tingut l'esdeveniment. Un saludable exercici que ens ajuda a millorar en futures edicions i que ens atorga a tots la responsabilitat que aquest esdeveniment segueixi mantenint els principis i esperit amb què va ser concebut.

I tal com expliquem després va arribar l'hora de dinar, carregar els cotxes, els sempre tristos comiats amb els amics i el també anhelat retorn a casa donant l'últim cop d'ull al castell vermell.



Més fotos de l'esdeveniment a:
https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Peracense2011