Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MISCELANEA ARQUERA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MISCELANEA ARQUERA. Mostrar tots els missatges

08 de gener 2011

YABUSAME, ARQUERO SAMURAI A CABALLO

El Yabusame se remonta al Período Kamakura (1192 – 1336) y era un ritual ofrecido a los Dioses. Consistía en una competición en la cual un arquero montado lanzaba su caballo en veloz carrera durante la cual debía disparar tres flechas y acertar a tres blancos.

Cada una de estas bellas flechas tenía en la punta un objeto en forma de bola, llamado Kabura, el cual producía un silbido cuando la flecha volaba por el aire y en la cola tenía plumas

La Kabura representa al sol, la pluma representa la tierra, y acertar al blanco con la flecha representa la armonía entre el cielo y la tierra, una unión natural y un lazo entre todas las cosas que esperamos y por las que rogamos para el presente, y su corazón representa la paz y prosperidad, coexistencia y prosperidad mutuas.

Los clanes poderosos ejercían protectorados en diferentes áreas o gobernaciones feudales, en ellas realizaban competencias de sus artes marciales, según un antiguo escrito, presentando sus técnicas en honor a los Dioses en un gran Templo Sintoísta.

Hay varias escuelas de Yabusame, pero en el presente las principales son Ogasawara y Takeda.


EL ARCO JAPONÉS O YUMI.

1.- Introducción

El empleo del yumi (arco) es muy anterior al de la katana y fue precisamente su uso a caballo, disciplina conocida como kyba no michi, donde el samurai empezó a forjar su leyenda de gran guerrero.

Disparar flechas al galope puede parecer una cuestión sencilla pero, como veremos en este artículo, es una maniobra muy complicada que se ve seriamente afectada tanto por la morfología del caballo como por el diseño de la armadura. Estos dos elementos condicionaron notablemente tanto el diseño del arco como la dinámica de tiro haciendo que el estilo japonés, pese a no ser el más efectivo, sea el de mayor belleza plástica y el que más destreza requiere .

2.- Un arco asimétrico y muy largo.

El arco japonés es un arma de gran tamaño, entre 215 y 245 ctm, y aunque esto ya es en si muy inusual (solo el viejo longbow ingles se acerca a estos guarismos) lo que realmente lo convierte en un arma única es su asimetría ya que la flecha no se coloca en el centro del arco sino, aproximadamente, en el primer tercio inferior de este.
El gran tamaño ayuda a que la maniobra de tensado requiera menos esfuerzo físico y eso permite al arquero armarlo con más facilidad pero sobretodo aguantar más tiempo con la flecha lista incrementando así el tiempo que puede dedicar a apuntar.

La asimetría venía impuesta por la montura ya que con su tamaño si la fechase colocase en el centro del arco el extremo inferior de este golpearía en el caballo haciendo imposible el disparo.

Su uso militar fue a caballo (yabusame) y a pie (kyujitsu). Gran parte de la tecnología desarrollada para este arma se centraba más en el proyectil que en el propio arco, diseñando distintos tipos de puntas de flecha con propósitos específicos. Dentro de la corriente de modernización de las artes marciales de Japón, el arte del kyujitsu se ha transformado en el kyudo, fuertemente vinculado a la doctrina Zen, que se ha convertido en la última manifestación de esta tradición de tiro con arco, a salvo de localizadísimos festivales rurales en los que aún se practica yabusame

Imagen

3.- Composición

El arco tiene una estructura laminar y aunque en un primer momento, guerras Gempei, eran fabricados con madera de árbol caduco reforzado con bambú posteriormente se uso solo este ultimo elemento tanto para la fabricación como para el refuerzo.
Las cualidades adhesivas del pegamento no eran muy buenas ni la resistencia al agua adecuadas y eso hizo que se emplease Junto de Indias y un lacado natural purificado denominado urushi que hacia que el arco pudiese resistir los embates de las duras condiciones climáticas. Pese a ello ni el arco ni las armaduras estaban diseñadas para combatir bajo la lluvia y mientras los primeros perdían tensión y eficacia las segundas, por la acción del agua en los cordajes, se volvían pesadas e incómodas.
La cuerda del arco, parte fundamental del arma, estaba fabricada con fibra vegetal, por lo general de cáñamo o ramiro, y estaba recubierta de cera natural para aumentar su resistencia y para hacerla más lisa. La tensión que producía era máxima y eso hacia que en ocasiones fuese necesaria la ayuda de varias hombres para montarlo, que no para armarlo.

El ya (flecha) era de bambú y su fabricación culminaba con la colocación de tres plumas de águila o halcón en su cola (en ocasiones se empleaban plumas de cisne o de ganso). Dichas plumas, como ocurre en otras culturas, servían para dar estabilidad al ya durante el vuelo y para ello le impriman un giro que podía ser tanto de derecha a izquierda como de izquierda a derecho. Cada "ya" tiene un género (masculinas "ya" se llaman "haya"; femeninas "ya" son "otoya"); creado de las plumas de los lados alternos del ave, "hayaya" giran conforme a las manecillas del reloj y las "otoya" del lado contrario. La "haya" es la primera en ser tirada.

El arquero o "Kyūdōka" llevan un guante en la mano derecha, llamado "yugake". Hay diferentes estilos de "yugake", pero típicamente están hechos de piel de venado. Los practicantes pueden elegir entre un guante duro (con un endurecido pulgar) o un guante suave (sin el pulgar). Hay diferentes ventajas en ambos

Imagen

4.- La maniobra de tiro

El arquero japonés a caballo, por las limitaciones ya citadas (armadura y montura), solo podía disparar desde el lado izquierdo del caballo, de forma perpendicular a la línea de desplazamiento de este y en un arco cerrado de unos 45 grados, esto es, entre las 9 y las 11 si seguimos el código del reloj que se emplea en la orientación militar moderna.

La dinámica de tiro era única y estricta y empezaba levantando el arco por encima de la cabeza para salvar al caballo. Echo esto se comenzaba a bajarlo lentamente mientras se separaban ambas manos extendiendo la izquierda casi por completo y llevando la derecha hacia atrás hasta casi tocar la oreja momento en el que el arquero podía efectuar el tiro.
Conseguir un blanco en estas condiciones era difícil y eso hacia necesario que el arquero fuese sometido a innumerable horas de entrenamiento en las cuales se pasaba a pleno galope junto a una línea de pequeños tacos de madera redondos que ejercían como blancos. Esta práctica recibía el nombre de yabusame y ha llegado hasta nuestros días convertida en disciplina deportiva y de competición.

Tener buenos resultados en el yabusame no implicaba tener éxito en campaña ya que durante el combate además de tener que disparar sobre un blanco móvil este devuelve el fuego sobre el arquero reduciendo la concentración de este y las posibilidades de acierto.

5.- Un arma poco mortífera.

Aunque pueda parecernos un arma contundente el arco, sobretodo con el empleo de armaduras, no era un arma muy mortífera y se conservan varios relatos en los que se describen samuráis desplazándose por el terreno de batalla con más de una docena de flechas clavadas y quebradas.
Las batallas se decidían siempre en la confrontación cuerpo a cuerpo y/o a caballo empleando la katana y el tanto no obstante todas las contiendas empezaban con un intercambio de flechas en el que parte de estos proyectiles habían sido modificados para que emitiesen fuertes silbidos que tenían por objeto llamar la atención de los kamis (dioses).

El arco fue usado también con profusión por los ashigaru, tropas regulares de infantería, hasta que estos fueron dotados de arcabuces siglos después pero su técnica de disparo era muy diferente ya que sujetaban el arco horizontalmente.

6. – El kyudo

Hoy en día existe una práctica deportiva de tiro con arco denominada kyudo que pese a practicarse de pie y no a caballo puede considerarse como uno de los herederos del arte de lucha samurai.

Se trata de una disciplina donde todo está reglado y donde cada movimiento ha sido estudiado y medido y donde nada se improvisa.

Kyūdō (弓道:きゅうどう, Kyūdō), que literalmente significa "camino del arco", es el arte japonés de la arquería. Es un arte marcial japonés (gendai budō); no debe confundirse con el Yabusame, que es el tiro con arco a caballo, ni con el Kyu jutsu, que es únicamente la técnica del tiro. Se estima que existen aproximadamente medio millón de practicantes del kyūdō; es practicado por hombres y mujeres de todas las edades. El kyūdō es un deporte curioso en el sentido de que una persona puede dominar el arte a los 90 o incluso los 100 años de edad.

Propósito del Kyūdō

Imagen
ImagenEn su forma más pura, el kyūdō es practicado como un arte y busca el desarrollo moral y espiritual del individuo. Muchos arqueros lo ven como deporte, pero la meta que los más devotos practicantes esperan alcanzar es "seisha seichu", "tiro correcto es golpe correcto". En el kyūdō, lo deseado es la acción única de expansión ("nobiai") que resulta en un tiro liberado naturalmente. Cuando el espíritu y el balance del tiro son correctos, el resultado es que la flecha llega al blanco. Abandonarse a sí mismo completamente en el tiro es el objetivo espiritual. A este respecto, muchos practicantes creen que la competitividad, la reexaminación y cualquier oportunidad que coloque al arquero en esta situación es importante; por el contrario, hay otros que evitan las competencias y examinaciones de cualquier clase.

ImagenEl Yabusame fue diseñado como una manera de agradar y entretener a la multitud de dioses que velan por Japón, estimulando sus bendiciones para la prosperidad de la tierra, la gente, y la cosecha.
Un arquero de yabusame galopa hacia abajo en una pista de 255 metros de longitud a alta velocidad. El arquero principalmente controla a su caballo con las rodillas .


A medida que se acerca a un objetivo, apunta su arco y la flecha es apoyada junto a su oreja antes de dejar volar la flecha con una nota profunda de In-Yo-En-Yo (luz y oscuridad). La flecha es contundente y de forma redonda a fin de hacer un sonido más alto cuando golpea la diana.

ImagenArqueros experimentados pueden utilizar las flechas con puntas en forma de V. Golpear a los tres objetivos se considera un logro admirable. El Yabusame se ha diseñado para reproducir el ritual de destino óptimo para dar un golpe mortal a un oponente que llevaba una armadura completa samurai (O-Yoroi) en la cual quedaba un espacio justo debajo de la visera del casco desnudo.
Ser seleccionado como un arquero yabusame es un gran honor. En el pasado, eran elegidos entre los mejores guerreros. El arquero que realiza el mejor disparo recibe una tela blanca, lo que significa favor divino.
ImagenCon la llegada de los portugueses y sus armas de fuego en la mitad del siglo XVI, el tiro con arco comenzó a perder su importancia en el campo de batalla. En la Batalla de Nagashino en 1575, grupos de arcabuceros a las órdenes de Oda Nobunaga y Tokugawa Ieasu dispararon sus armas de fuego en salvas y prácticamente aniquilaron las cargas de caballería del clan Takeda.
El arquero a caballo fue revivido en el Periodo Edo (1600-1867) por Ogasawara Heibei Tsuneharu (1666-1747) bajo el mando del shogun Tokugawa Yoshimune (1684-1751). Teniendo en cuenta que la nación estaba en paz el tiro con arco, así como otras artes marciales militares se hizo más como un método de desarrollo personal que como un entrenamiento militar.
ImagenYabusame se lleva a cabo en distintos momentos del año, generalmente cerca de Sintoísta santuarios. En mayo, el Kamo no Matsuri Tradicionalmente, incorpora demostraciones de tiro montado con arco (yabusame).


CABALLOS

ImagenLa mayoría de los caballos japoneses son descendientes de las importaciones chinas y coreanas, y hubo algunos cruzamientos con caballos indígenas que existían en Japón desde la edad de piedra.
Aunque los registros de los caballos en Japón datan del Período de Jomon, Que jugaron poco o ningún papel en la agricultura japonesa temprana o los conflictos militares hasta que los caballos del continente se introdujeron en el siglo IV.
ImagenLos samurai lucharon como caballería durante muchos siglos; y los caballos fueron utilizados principalmente como animales de tiro y para la guerra. Entre la aristocracia, algunos fueron especialmente reconocido por su equitación.
Los samuráis eran particularmente expertos en la materia de la utilización de tiro con arco a caballo.
ImagenEn la pre -Meiji Japón, los caballos sólo se consideraron en un contexto de guerra. Las mujeres japonesas no montaba a caballo porque el caballo estaba reservado para los guerreros samurai.
Desde 1958, una estatua de un caballo en Santuario Yasukuni ha reconocido las contribuciones de los equinos en japonés acciones militares . Otros monumentos públicos en diversos lugares de Japón conmemoran los caballos en la guerra de Japón, por ejemplo, la Nogi Santuario en Kyoto.

Imagen Imagen Imagen Imagen Imagen Imagen Imagen

Artículo extraido del blog de Pedro Adolfo Rodríguez Díaz  SAMURAI - BUSHI

18 de juliol 2010

JACK CHURCHILL, L'ÚLTIM ARQUER EN COMBAT

Jackchurchill.jpgJack Churchill (Jack Malcolm Thorpe Fleming Churchill) va néixer a Hong Kong el 16 de setembre de 1906, fill de pares anglesos. L'any 1926 es va graduar com a oficial a l'acadèmia militar de Sandhurst i va tenir un període de servei a Birmània. Ja llavors, les seves excentricitats i amor per la història anglesa començava a marcar el seu caràcter. Allà on altres oficials portaven una fusta, Jack Churchill portava una Claymore. La típica espasa medieval.

Interpel.lat per la seva espasa, Churchill va afirmar: Qualsevol oficial que no porta la seva espasa, no està adequadament vestit!

Així mateix, Churchill, a més d'aprendre a tocar la gaita escocesa va començar a practicar l'arquería, en la qual aviat va despuntar. El 1936 va deixar l'exèrcit i va començar a treballar com a editor d'un diari. No obstant això, els seus coneixements de arqueria així com les seves habilitats amb la gaita, li van permetre fer petits papers secundaris en les pel·lícules Sabu i El lladre de Bagdad.

La seva habilitat amb l'arc, li va permetre formar part de la selecció nacional anglesa que va participar en el campionat mundial d'arc a Oslo el 1939, i allí li sorprengué la guerra. Després d'un retorn a Anglaterra ple de peripècies, es va enrolar de nou en l'exèrcit no sense abans passar per la botiga Purle of London, on va encarregar un longbow de fusta de teix espanyol de 100 lliures de potència construït a la manera medieval. Així mateix va encarregar un bon nombre de fletxes de caça de fusta i dos arcs d'acer. D'aquesta manera, amb els seus arcs i la seva claymore, es va unir al Manchester Regiment, just a temps d'embarcar amb la força expedicionària que va ser enviada al continent.

Durant els primers mesos de la guerra, mentre els alemanys feien miques Polònia amb la seva "guerra llampec", els anglesos i francesos es van quedar quiets en les seves posicions. La força expedicionària anglesa es va assentar al desembre sobre posicions de la línia Maginot. Churchill, va aprofitar la calma per practicar tant com va poder amb el seu arc. Lamentablement, els dos arcs metàl.lics, que sobresortien de la del darrere d'un camió on transportaven el seu equip, es van doblar més enllà de la recuperació, quan el camió va haver de fer marxa enrere contra una paret.

Va ser en aquest període d'inactivitat bèl.lica, frustrat i irritat per la política oficial de no fer res que pogués provocar als alemanys, que Churchill va decidir fer un gest simbòlic que va pensar que no només li donaria satisfacció personal sinó que crearia certa alarma i sorpresa en les línies enemigues.

El 31 de desembre de 1939, mentre estava de patrulla sobre els gelats i ondulats terrenys en terra de ningú davant de les posicions angleses, va avançar silenciosament fins a una posició que estava entre 50 i 80 metres de les trinxeres alemanyes. Va agafar una de les seves fletxes, es va endur la corda a la galta i la va deixar anar. Va escoltar com la fletxa impactava contra la terra gelada amb un sonor "crac". No hi va haver cap reacció en les línies alemanyes, així que Churchill va repetir la maniobra amb una segona fletxa. Aquesta vegada va escoltar veus alemanyes i agitació a la trinxera davant seu, encara que no va saber si havia encertat o no a algun enemic. Més tard va declarar que el que més li havia dolgut de l'episodi havia estat no haver pogut anar a recuperar les seves fletxes. (Les fletxes li havien costat cadascuna més de 10 xílings i sabia que el ministeri de la guerra no s'havia de preocupar de reposar el cost de semblant munició!).

Després les coses es van tòrcer. Quan Polònia va estar acabada, els alemanys van moure les seves forces davant de la frontera francesa i aviat els panzer alemanys rugien per les Ardenes trencant les línies aliades en dos i aïllant a la força expedicionària britànica, que va quedar aviat tancada amb l'esquena contra el mar a la ciutat costanera de Dunkerque.

El 27 de maig, Churchill estava al comandament d'una força mixta que defensava una posició en el poble de l'Épinettes. Prop de Bethune. Dos dies abans, Churchill havia estat ferit lleument però havia declinat abandonar el seu lloc. Va ser avisat de que els alemanys s'acostaven. Davant la posició britànica, a poca distància, hi havia un mur que els alemanys podien fer servir per aproximar-se a la posició britànica sense ser vistos i protegir-se darrere seu. Però a la dreta hi havia un gran graner, que quedava a l'alçada del mur, i on hi havia una gran obertura a la paret del nivell superior que es feia servir per ficar les bales de palla que es suspenien amb una politja. Aquesta obertura havia de tenir una vista clara sobre la part de darrere del mur.

Churchill va agafar a un parell de fusellers i armat amb el seu arc, va flanquejar la seva pròpia posició i després va arribar fins al graner. Després de pujar a les golfes i quedar a l'alçada de l'obertura, va veure que després del mur havien cinc soldats alemanys. Estaven a trenta metres de l'obertura del graner, sense sospitar que el grup de Churchill els acabava de prendre el flanc.

Churchill va xiuxiuejar als seus dos homes que no obrissin foc fins que la seva fletxa arribés a destí. Després havien d'obrir foc ràpid. Mentre els seus homes prenien posicions, Churchill va tensar el seu arc. Es va portar la corda a la galta i va disparar al Feldwebel (sergent) que comandava el grup d'alemanys. La fletxa va entrar per la dreta de l'alemany, enfonsant-se en el seu pit fins a les plomes. Els seus homes van obrir foc i els alemanys restants van caure com bitlles.

Jack Churchill no agradava de deixar les coses a mitges, així que va anar a tractar de recuperar la fletxa, però no va poder treure-la del cos i en el forcejament, se li va trencar, deixant la punta dins del cadàver. En aquest moment, una metralladora pesada alemanya va obrir foc sobre ells i van haver de deixar-ho tot per posar-se a cobert.

La pàgina 21 del diari de guerra de la 4 ª brigada d'infanteria amb data del 30 maig 1940 diu:

"Una de les incidències més celebrades de l'evacuació de Dunkerque va ser la visió del capità Churchill, marxant per la platja amb el seu arc i les seves fletxes. Les seves accions en el Saar amb les seves fletxes són conegudes per molts i el seu disgust per no haver pogut practicar amb elles tant com li hauria agradat, ha estat notable. El seu exemple i bona feina amb el seu grup de metralladores han estat una gran ajuda per a la 4 ª brigada d'infanteria ".

Jack Churchill "El Lluitador" com l' anomenaven els seus homes, va ser l'únic i últim soldat anglès que en segles, durant una guerra i en territori francès, havia matat a un enemic amb un arc i una fletxa.

Jack Churchill a la dreta portant una espasa

SABIES QUE... (II)

PUNTES DE FLETXA

*** Des del punt de vista aerodinàmic, la forma idònia d'una punta de fletxa és el cilindre rematat en con (forma d'ús o bala). Però aquesta forma, que és la utilitzada en competició, no és útil per a la caça, ja que al mateix temps que penetra en els teixits de l'animal l'astil fa de tap evitant el desencadenament de l'hemorràgia. Dit això, la forma idònia per a la caça és aquella que tenint un desenvolupament aerodinàmic suficient, permet crear una ferida àmplia que no pugui ser taponada pel mànec. La forma ideal és aquella radial amb aspes de secció hemifusiforme que deixés en l'animal una zona cruenta àmplia i impossible de taponar pel mànec. Dins d'aquest grup, l'única accessible a la seva fabricació amb els mitjans disponibles al Paleolític és la plana (de dues aspes). Aquells primitius arquers ja ho sabien.

TAXA D'ARMES

*** En l'Anglaterra medieval, La Taxa d'Armes (1.252) i l'Estatut de Winchester (1.285) eren dos textos legals que obligaven al continu entrenament en el noble art de la arqueria a tot mascle major de set anys tots els diumenges i festes de guardar sota l'amenaça de duríssimes penes. Així els reis s'asseguraven la disponibilitat de gran quantitat d'arquers per a les seves baralles. Per cert van ser els arquers un dels primers col.lectius que va aconseguir canviar el sistema de reclutament forçós pel de contracte mercantil passant a rebre un sou o salari.

DISTÀNCIA

*** Un estudi realitzat per Sixton Pope i publicat el 1974, sobre les distàncies de tir aconseguides amb rèpliques exactes de longbow medievals de teix pur, va donar com a resultat que les seves fletxes superaven el límit dels 400 metres. Aquest estudi dóna la raó a les cròniques de batalles medievals, on s'assegurava que la primera descàrrega de arqueria sobre l'enemic no es produïa mai abans dels tres-cents passos, per tal d'infringir el major dany possible a l'enemic.

BÉZIERS

*** A Béziers, antiga fortalesa gala que després va ser colònia romana, va patir un dels episodis més sagnants que es coneixen en la història de l'arquería. L'any 1.209 va ser devastada i incendiada pels croats de Simó de Monfort, a qui li va costar un gran esforç bèl.lic fer-se amb la ciutat, en part "per culpa" dels arquers que la defensaven. Tal va ser la ira d'aquest home, que va ordenar assassinar a tots els arquers, i això que era 23 de desembre, vigília de nit de Nadal. En total van morir 15.000 persones, no hi va haver pietat ni per a aquells que es van refugiar en els temples catòlics.

AMAZONES

*** Per què a les guerreres antigues se les anomena "amazones"?. Tot sembla indicar que aquest terme ve de la mitologia grega i molt concretament relacionat amb la deessa Àrtemis. Segons la mitologia descendent d'Ares, el déu de la guerra, i d'aquí la seva principal dedicació a aquest "ofici". Les amazones estaven unides pel seu caràcter guerrer, es governaven a si mateixes dirigides per una reina i s'unien amb estrangers per procrear. Aniquilaven als seus fills varons en el mateix moment del naixement, però protegien a les seves filles educándolas en l'art de la guerra. Eren temudes, admirades i combatudes.

BATALLA DE HASTINGS

*** La plena i baixa edat mitjana, estan caracteritzades en el terreny bèl.lic per dos fets constatats, la importància de la cavalleria pesada i per l'efectivitat de l'anomenat arc anglès. A les 9 del matí del 14 d'Octubre de 1.066, a les planes de Hastings, Anglaterra, es van enfrontar l'exèrcit normand al comandament de Guillem el Conqueridor, i el saxó rei Harold. Els primers van atacar col.locant-se en tres línies, arquers, infanteria pesada i cavalleria. La càrrega de la infanteria es va estavellar sense èxit contra la muralla d'escuts formada pels saxons, però a continuació dos simulacres de fuga per part normanda van desorganitzar les files saxones, que es van dedicar a perseguir l'enemic en aparent fugida. L'exèrcit del rei Harold fou atret a una zona descoberta, on va rebre una pluja de fletxes per part dels arquers normands, després i només després, Guillem el Conqueridor va llançar la seva cavalleria contra les disperses files saxones, que davant el que se'ls venia a sobre , es van donar a la fuga. La victòria normanda va ser total i, fins i tot, el rei Harold va morir en la batalla. Aquesta va quedar per sempre reflectida en el famós Tapís de Bayeux.

FERIDES

*** Quan un soldat, arquer o cavaller resultava ferit en combat, el dolor produït per les terribles fletxes, destrals, llances i espases era realment insuportable i evidentment en aquella època no existia la morfina. No obstant el sofriment era alleujat amb la rosella comuna, planta que presenta propietats narcòtiques i sedants i que en tota l'edat mitjana va ser utilitzada en ungüents més o menys màgics.

TORNEIG

*** Un dels torneigs de tir amb arc més antic, i que encara se celebra, és el conegut com Ancient Scorton Arrow i es va iniciar en Yorkshire (Anglaterra) l'any 1.673. A 1.781 es va fundar, també a Anglaterra, la Royal Toxophilite Society. És evident que en "això de la arqueria" els anglesos s'enduen la palma.

GUERRA DE LES DUES ROSES

*** Si ha existit una guerra en aquest món, on els arquers fossin els seus protagonistes, aquesta sens dubte va ser la Guerra de les dues Roses en el segle XV. Però sabem el perquè d'aquest nom?. Els rivals eren la casa dels York contra la dels Lancaster, i mentre que en l'escut d'armes dels primers figurava una rosa blanca, a la dels segons el color de la rosa era el vermell. D'aquí el nom de la Guerra de les dues Roses, una autèntica guerra civil que va tenir lloc a Anglaterra entre 1.455 i 1.485. Trenta anys de guerra que van començar només dos anys més tard d'acabar la guerra dels 100 Anys entre Anglaterra i França.

"CRÒNIQUES" DE SECCAMBI

*** En 1348, és a dir, en els començaments de la Guerra dels Cent Anys, la pesta negra va assolar Europa, causant una terrible mortaldat i greus danys econòmics. En una representació que es fa d'ella en les "Cròniques" de Seccambi (Lucca, Arxiu di Stato), que data del segle XV, (on es recullen també, entre altres fets, diversos episodis de l'esmentat conflicte anglo-francès, així com l'ascensió de la casa de Lancaster al tron ​​d'Anglaterra), es representa a la pesta com una mortífera pluja de fletxes. Que diferent manera de veure les plagues, si ho comparem amb les imatges apocalíptiques que il.lustren les nombroses reedicions del Beat realitzades en els segles X i XI!

BATALLA DE "GLADIATOR"

*** Entre les anècdotes que envolten la producció cinematogràfica de Gladiator destaquem la batalla que es produeix al principi del film, on s'observa una batalla en la qual participen nombrosos arquers. Neil Corbould, expert en efectes especials, va supervisar el llançament de 16.000 fletxes incendiàries, a la vegada que arquers autèntics i màquines especialment dissenyades llançaven altres 10.000 més per completar l'escena. Fins ara mai s'havia recreat una batalla amb tanta riquesa de detalls i mitjans. Un autèntic regal per als nostres ulls!

BATALLA DE ARSUF

*** La reconquesta de Jerusalem pel sultà Saladí l'any 1187 provocarà la Tercera Croada en què van participar Ricard I d'Anglaterra, l'emperador Frederic I i Felip II de França. Els croats anglesos van arribar a Acre des d'on es dirigeixen cap a Jaffa a través de la costa. Alguns quilòmetres a les afores d'Acre la cavalleria turca de Saladí va atacar la part posterior de la formació creuada però l'atac fou repel.lit. L'avanç de la columna croada es veuria entorpit pel continu assetjament sarraí. La fustigació va durar diversos dies fins que van arribar a Haifa. El campament creuat fou instal.lat al costat del riu rebent les provisions de la flota que avançava per la costa. A l'alba del 7 de setembre 1191 els croats van aixecar el seu campament i van creuar el riu Rachetaillee, trobant-se amb un gran exèrcit sarraí que bloquejava el seu avanç. L'exèrcit sarraí es va dirigir cap al flanc esquerre creuat i Ricard va procedir a l'organització del seu exèrcit en cinc divisions. La cavalleria turca de Saladí, recolzat per llancers àrabs i arquers nubis, va continuar el seu atac al flanc esquerre però Ricard va aguantar i va contenir l'atac, esperant el cansament de les muntures sarraïnes. A mitja tarda els cavallers hospitalaris i francesos no van resistir la pressió i es van llançar a la càrrega contra l'ala dreta de la cavalleria de Saladí. Davant l'èxit inicial Ricard va enviar als templers, bretons i angevins en una segona càrrega cap al flanc esquerre sarraí.

Veient els resultats del contraatac creuat, Saladí va enviar la seva guàrdia personal a la lluita. Els croats van aguantar un cop més l'empenta i van continuar amb el seu atac el que va provocar la derrota de bona part de les tropes sarraïnes mentre que la resta es va dispersar als turons properes a Arsuf. Les baixes de Saladí es van xifrar en uns 7.000 soldats. Després de la victòria els croats es van dirigir cap a Jaffa sense oposició, arribant a la ciutat en tres dies. Des d'allà es van dirigir a Jerusalem, arribant fins a 20 quilòmetres de la Ciutat Santa. A causa de les fortes defenses, a la proximitat de l'exèrcit de Saladí a la rereguarda i al mal temps regnant, el rei Ricard va decidir retirar-se cap Ascaló. La tercera Croada finalitzaria amb el pacte entre Saladí i Ricard pel qual es garantia a comerciants i pelegrins el lliure accés a Jerusalem, mantenint al ciutat en mans sarraïnes. La franja de terreny entre Tir i Jaffa quedava en mans creuades igual que la illa de Xipre.

SABIES QUE ...

EL CREUAT

*** Un manuscrit que data del segle XII i escrit per Roger, duc de Lunel i capità de la Primera Croada (1096-1099), va ser lliurat a l'escriptor i descendent del mateix Stephen J. Rivelle, el qual després de gairebé cinc anys d'estudi, el va convertir en el llibre "El Creuat". Aquest manuscrit-diari conté infinitat de termes i referències militars, referents a diversos artefactes de l'època, entre elles a l'arquería, tant cristiana com turca. De molt recomanable lectura, sobre el setge d'Acre, es va escriure: L'home que jo tenia al meu costat durant l'assalt, va caure amb dues fletxes clavades al pit i no havia arribat a terra quan tres més s'havien sumat a les anteriors. Els arquers turcs de dalt de la muralla no paraven de udolar i maleirnos. Quan per fi vam arribar a la part superior de la muralla, hi havia dos soldats que lluitaven per apropiar-se del mecanisme del pont. Un va proferir un crit i va caure a terra, l'altre va retrocedir dues passes, amb les plomes d'una fletxa sortint-li per la boca.

SOBRE ARQUERES

*** El terme "arquer de l'edat mitjana", pertany en general als segles XI, XII, XIII i XIV, quan estava en el seu màxim apogeu. Aquest terme, sempre fa referència al gènere masculí, i segons ens explica la història hi va haver molt poques excepcions a aquesta regla. Però alguna cosa devia passar per alt als historiadors, quan recents manuscrits datats ni més ni menys que al segle XIV, confirmen l'existència d'arqueres, almenys en l'activitat cinegètica (caça). En la guerra aquest terme no ha estat demostrat.

EL VELCRO

*** Al juliol de 1.951, en ​​un prat de Suïssa, un grup d'amics estan practicant el tir amb arc. Entre ells es troba Georges de Mestral, enginyer de professió i bon arquer, a qui aquesta excursió al prat li va semblar un martiri perquè portava un jersei de pura llana i se li van adherir les llavors dels cards. Ja a casa després d'entretenir-se en treure una a una totes les llavors, va inventar el Velcro, que tots hem utilitzat alguna vegada.

A LA XINA

*** Hi ha documents que proven que a la Xina, el tir amb arc es remunta a la dinastia Shang (1766-1027 a. de C.). Ells van ser els primers a tenir "un carro de combat" tirat per dos cavalls, que portava un conductor, un llancer i un arquer.

LA TORRE DE LONDRES

*** The Tower of London (la Torre de Londres), que durant molt temps va ser l'arsenal dels exèrcits anglesos, rebre en l'any 1.359 la gens menyspreable xifra de 20.000 arcs, 50.000 cordes per als mateixos i 850.000 fletxes com a magatzem per als seus exèrcits .
Però si això passava l'any 1.359, només un any més tard en 1.360, entre els mesos de maig i juny, la mateixa Tower of London engrosaría els seus dipòsits amb 10.000 arcs més i 500.000 noves fletxes. Evidentment Anglaterra s'estava preparant a consciència per a combatre els francesos.

BATALLA D'AGINCOURT

*** Va ser en la batalla d'Agincourt (Azincourt), eren les 11 hores del 25 d'octubre de 1.415, dia de Sant Crispí, i enfrontats dos exèrcits, les tropes angleses i els seus eterns enemics els francesos.
El bàndol anglès (Rei Enric V) constava de 6.000 arquers ben proveïts i 1.000 infants, mentre que en l'exèrcit francès (Condestable de França, Carles d'Albret) el componien 10.000 infants, 4.000 ballesters genovesos, 1.600 cavallers (cavalleria pesada) i 8.000 infants.
El resultat de tan singular batalla va ser una gran victòria per l'exèrcit anglès que va perdre en la batalla 200 homes entre els quals hi havia el Duc de York i el Comte de Suffolk, mentre que en el bàndol francès van deixar les seves vides en el camp de batalla Carles d'Albret, 53 ducs, 38 comtes, 500 membres de la noblesa i 5.000 infants.

EL BORN

*** Joan Amades, relata que a la Barcelona medieval, els arquers i ballesters es trobaven en el "born" o exterior de la muralla on tiraven una fletxa a un pal o pal vertical per provar la seva precisió. Els qui no encertaven quedaven automàticament eliminats i els que encertaven retrocedien uns passos i continuaven amb la competició fins que guanyava l'arquer que encertava a major distància. Potser és aquesta l'única vegada en què el component precisió-distància es manifesta documentalment en l'arquería.
Tot sembla indicar, que l'antic mercat del "borne" a Barcelona era justament el lloc de trobada d'aquests arquers.

JAUME I

*** El Rei Jaume I, El Conqueridor (1213-1276), fill de Pere II d'Aragó, va ser educat i entrenat en el noble art de la arqueria pels templers al castell de Montsó (Osca), qui a part d'aconsellar i assistir en les seves conquestes, van desencadenar el que avui seria una campanya publicitària a convertir-lo als ulls del poble com a defensor del Sant Grial.

BATALLA DE CRÉCY

*** A la Batalla de Crécy, el 26 d'agost de 1346 dos exèrcits lluitaren, el bàndol anglès (Rei Eduard III) el componien 3.900 cavallers com a cavalleria pesada, 11.000 arquers situats en dos flancs, manats pel Príncep Negre, fill primogènit del rei, i 5.000 infants, de l'altra banda el bàndol francès (Rei Felip VI) compost de 12.000 cavallers de cavalleria pesada, 6.000 ballesters genovesos mercenaris, 20.000 membres de la milícia urbana, i una divisió de cavalleria sota el comandament exclusiu del Rei Joan de Bohèmia .
Cal dir que tota aquesta cavalleria francesa va fer un total de 16 càrregues contra les tropes angleses, però ni un sol cop, van aconseguir establir combat cos a cos. A cada càrrega es calcula que tenia un cost de 1.000 morts. Explica la història, que en aquesta batalla, els anglesos van demostrar, per primera vegada en territori continental que l'arc era superior a la ballesta tant en abast com en rapidesa de tir.

L'ARC DE CUPIDO


*** La forma d'arc que es coneix popularment com el de Cupido (arc amb mànec endarrerit i braços molt recorbats), no és altre que el típic model que usava el poble Escita (3.000 a. de C.), segons s'ha demostrat en finalitzar els desenterraments de Pazyryk . Entre les seves característiques, la principal era la seva elevada relació tensió-llargària, amb el que un arc relativament curt, de 127 cm. de longitud, podia ser tensat fins gairebé els 90 cm. sense arribar al límit del trencament. Les fletxes que utilitzaven els habitants d'aquesta antiga civilització tenien les puntes petites, molt afilades i fetes en la seva totalitat de bronze.

EL MARY ROSE

*** Si sabem tantes coses sobre l'arquería medieval, ho devem en part a una curiosa història:
El Mary Rose era un flamant vaixell de guerra de la marina anglesa, de fet era l'orgull d'aquesta nació, fins al punt que era el vaixell insígnia de la seva armada. Era un vaixell que ja portava peces d'artilleria, en concret tres pisos de canons tant per banda de babord com d'estribord. Un dia, prop del castell de Sout Sea a Postsmounth, els portons o troneres dels seus canons estaven oberts com a mostra del seu poder militar i, va ser llavors, quan possiblement es va produir un desplaçament de càrrega degut en gran part a l'excés de pes, ja que la seva línia de flotació es trobava perillosament prop de les troneres del pis inferior i va començar a entrar l'aigua sense possibilitat de tancar el seu pas, provocant el seu enfonsament. Dels 700 tripulants, 300 eren arquers i només 40 van aconseguir salvar la seva vida aferrant-se als mastiles que emergien de la superfície de l'aigua. Era el 19 de juliol de 1545.
El cas és que després de molts esforços, la marina anglesa va aconseguir reflotar la nau a l'any 1.985 i va trobar intactes 139 longbows o arcs llargs fabricats en una exquisida fusta de teix pur, més de 2.500 fletxes, moltes d'elles incendiàries, i moltes més en caixes o buiracs de 24 unitats proveïdes de letals puntes de guerra barbades i perfectament greixades amb greix d'ànec.
També es van trobar els esquelets dels que alli van perdre la vida. Aquells que tenien els ossos del braç dret més desenvolupats que els de l'esquerre i desviacions en la seva columna vertebral, eren sens dubte els arquers.

MÉS DEL MARY ROSE

*** La història de l'enfonsament i posterior reflotació del Mary Rose és de tots coneguda, el que ja no és tan conegut és que entre el material d'arquería que es va rescatar de les profunditats, a més dels longbows i les fletxes, van aparèixer els protectors de braç que van utilitzar els arquers, però, com és possible que hagin arribat fins a nosaltres després d'estar gairebé 500 anys al fons del mar?. La resposta és senzilla, la majoria no eren de cuir, sinó d'ivori.

MAHOMA

*** La frase "Cada encert en la diana ens acosta un esglaó més a la felicitat completa" va ser dita per Mahoma, el profeta de l'Islam i a més gran arquer del que avui dia se segueix conservant el seu arc, un arc senzill d'un home senzill.

BATALLA DE HALIDON HILL

*** Una batalla poc coneguda i no menys important en el món de l'arquería va ser la de Halidon Hill, el 19 de juliol de 1333, que va enfrontar els escocesos de Moray i Douglas contra el rei Edward III d'Anglaterra, el seu exèrcit més els de Balliol i Norflolk. El rei anglès, tenia dos flancs recolzats per ambdós regiments d'arquers, dels quals a un senyal del Sheriff de Londres van llançar les seves fletxes contra l'enemic. Segons Jim Bradbury, en el seu llibre The Medieval Archers, els arquers eren exactament 4.680. Cal imaginar la mortaldat que les seves temibles fletxes causaven cada vegada que eren disparades contra l'enemic.

VIRILITAT

*** Guillermo el Conqueridor, després d'aconseguir la rendició d'Anglaterra a la batalla de Hastings l'any 1.066, va ordenar immediatament el desarmament de tots els vençuts, amb l'única excepció de que aquells que s'havien rendit se'ls permetés conservar el seu arc com a símbol de la seva virilitat.

KINDROCHIT

*** Al Castell de Kindrochit, prop d'Edimburg i relacionat amb la Batalla de Flodden, es segueixen trobant en l'actualitat, entre altres coses, meravelloses puntes de fletxa en força bon estat de conservació.