IBIECA 2012: EXÈQUIES D'EXIMEN DE FOCES

- 23, 24, 25 i 26 D'AGOST DE 2012 -

De nou, un altre esdeveniment de caire medieval se'ns venia a sobre, no era un esdeveniment qualsevol, com molts d'altres que hem fet al llarg dels més de 12 anys que portem recorrent pobles i ciutats assistint-hi. No, aquest era diferent es portava preparant molt acuradament per els nostres companys de Feudorum Domini, amfitrions del mateix i que aplegaren un bon grapat d'amics per a fer-ho possible.

Però anem a pams i comencem per el principi. Com no podia ser d'un altra manera les mainades de ARCOFLIS acudiren prompte a la cita fins i tot un dia abans de la mateixa per a donar un cop de mà en els últims preparatius. Així que per una vegada partirem des de Saragossa una vegada recollit el nombrós material que els nostres com`panys havien aplegat pera a aquesta cita.

I la cita no era altra que el poble de Ibieca a la província de Osca, un poble petit de més d'un centenar d'habitants que guarden amb gran cura un dels tresors medievals com es l'església de Sant Miquel de Foces, una autentica joia.

Aquest temple, únic vestigi de Foces, poble des de fa molt de temps senyoriu pertanyent a la família del mateix nom. Va ser manada construir per Eximino I de Foces en 1249 amb la intenció d'utilitzar-la com a panteó familiar. Al 1259 la va donar a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. Es situa al període de transició del romànic al gòtic. Va ser declarada Monument Nacional en 1916.

Als costats o murs del creuer, amplis arcs, els buits dels quals van ser destinats per protegir els sepulcres de grans dimensions. Dintre d'aquest gran tresor de bellesa que enclou Foces, sempre va destacar la pintura que ornamenta els buits dels sepulcres i que D. Valentín Carderera, pintor de Sant Miquel que va arribar a veure tot el creuer pintat amb passatges de la Verge, va qualificar com a obra de gran valor.

La pintura del sepulcre de D. Atho de Foces representa Jesús crucificat, amb la Verge i Sant Joan als costats al cos alt; sota s'estén una bonica orla bizantina i al centre una cartel·la amb inscripció; sota, dos àngels en actitud de volar, conduint una ànima al cel: a l'intradós de l'arc completen la decoració dos àngels i dos sants.

La decoració del segon sepulcre consisteix en Jesús crucificat també, ocupant el centre, i a ambdós costats els apòstols; una altra bonica orla bizantina que separa aquest quadre del superior que ocupa el timpà, on es representa Jesús assegut a un tron: a l'intradós, a la part alta, hi ha àngels, i sota aquests, Sant Francesc a un costat i Santa Caterina; a l'altre costat, Santa Margarida i Sant Joan Baptista.

L'església, una obra de transició entre el romànic i el gòtic, estava gairebé finalitzada en 1259. En el seu interior hi ha un magnífic conjunt de pintura gòtica, realitzada probablement entorn de l'any 1302. En l'actualitat, després de la seva recent restauració, aquest impressionant temple medieval del segle XIII llueix de nou esplendorós. Les excavacions arqueològiques han descobert a més en el seu exterior restes d'antics murs i estructures. Els veïns de Ibieca van cada any en processó a Sant Miquel de Foces, el dissabte més proper a la festa de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre).

LA HISTÒRIA DEL TEMPLE

Fent una mica de historia a finals del segle XII existia ja en Foces una església dedicada a l'arcàngel Sant Miquel, segons ens diu un document conservat a la Catedral d'Osca. Tanmateix, el superb temple que podem admirar avui és una obra posterior, del segle XIII, i la seva construcció es deu a Eximen de Foces, un dels principals nobles aragonesos de l'època.

Es coneix bé el moment en què l'església de Foces estava pràcticament acabada gràcies a dos importants documents de l'any 1259, el contingut extractar a finals del segle XVIII el Pare Osca. En el primer d'ells, Domingo de Sola, bisbe d'Osca, al.ludeix a la «preciosa i bellíssima» església en honor de Sant Miquel que Eximen de Foces «havia fet i feia construir». Pel segon document, el referit Eximen de Foces lliurava l'església de Sant Miquel i el castell i la vila de Foces als hospitalaris o santjoanistes, amb l'obligació de mantenir-hi un Comendador i tretze frares.

La Comanda santjoanista de Foces seguia existint, si més no, en 1320. En aquest any, en efecte, Guillermo Palay, «Comendador de Sant Miquel de Foces de l'Ordre de l'Hospital», va assistir a una reunió de Corts a Saragossa. Això vol dir, per tant, que els santjoanistes continuaven en Foces anys després de la data, 1309, en què la llegenda situa, com veurem després, el sagnant final dels frares.

ARQUITECTURA I PINTURA

L'església de Sant Miquel de Foces, així doncs, estava gairebé conclosa en 1259. Es tracta, en perfecte acord amb aquesta cronologia, d'una obra de transició entre el romànic i el gòtic. En romànic tardà correspon, per exemple, la bella portada, amb quatre arquivoltes de mig punt. Aquesta portada presenta evidents paral.lelismes amb la d'un altre important monument d'Osca, l'ermita de Santa Maria de Sales.

L'església, d'una sola nau, té planta de creu llatina. La part més plenament gòtica correspon a la capçalera, que presenta tres absis poligonals coberts amb voltes de creueria. Els capitells tenen una bonica, i abundant, decoració escultòrica.

En els murs de l'església es poden observar nombroses marques de picapedrer. S'ha gravat a la pedra, així mateix, un curiós rellotge de sol i un escut amb una creu, que se sol relacionar amb l'Ordre de l'Hospital o Sanjuanista.

En els murs de tancament del creuer es troba disposat un magnífic conjunt de pintura mural gòtica, que fa encara més excel · lent el grandiós monument que és ja de per si Foces. Les escenes del costat de l'Epístola (a la dreta dels absis) pertanyen sobretot a la vida de Sant Joan Baptista, mentre que en el costat de l'Evangeli corresponen a les vides de la Verge i Jesús. A la part inferior d'ambdós murs estan disposats quatre sepulcres sota arcosolis apuntats, que alberguen les pintures ben conservades. En els arcosolis del mur nord o de l'Epístola, en què hi ha representats, entre altres motius, uns esplèndids Calvari i Crucifixió, es troba una importantíssima inscripció llatina, que diu el següent:

ANNO DOMINI MCCCII DIE LUN XIII KALENDAS OCTOBRIS OBIIT NOBILIS ATHO DE FOCIBUS FILIUS QUONDAM NOBILIS EXIMINI DE FOCIBUS QUI HANC ECCLESIAM EDIFICAVIT QUORUM ANIME REQUIESCANT IN PACE AMEN

"L'any del Senyor 1302, dia dilluns 19 de setembre, va morir el noble Atho de Foces, fill del noble Eximen de Foces que va construir aquesta església, les ànimes descansin en pau. Amén."
(la inscripció, curiosament, conté un error, ja que tal com va assenyalar el Pare Huesca, el 19 setembre 1302 no va caure en dilluns sinó en dimecres).

Aquesta inscripció és fonamental almenys per dos motius. En primer lloc, ens proporciona la data en què probablement es van realitzar part, si no totes, les pintures: l'any 1302. A més, ens informa que en un dels sarcòfags està enterrat Atho de Foces, i ratifica, tal com coneixíem pels documents, que l'església havia estat construïda pel seu pare, Eximen de Foces.

Pel que fa als tres sepulcres restants, el situat al costat del de Atho de Foces se sol identificar, encara que això és lluny de ser segur, amb el del mateix Eximen, mentre que en els sarcòfags del mur sud se situen, també sense major fonament, els enterraments d'altres membres de la família. Per tenir més seguretat sobre això caldria estudiar, entre altres coses, els escuts heràldics pintats en els arcosolis.

EL POBLE I EL DESPOBLAMENT

El poble o vila de Foces apareix esmentat en un document de concòrdia entre el bisbe d'Osca i l'abat de Montearagón, pocs anys posterior a la conquesta aragonesa de les terres de la Foia. Aquest poble existia encara, com hem vist, al segle XIII, quan es va construir l'esplèndida església de Sant Miquel. No obstant això, al segle XV estava despoblat.

Foces és, així doncs, una més de les nombroses poblacions medievals que van quedar desertes a conseqüència de la dura crisi del segle XIV, que va tenir en la Pesta Negra de 1348 un dels seus esdeveniments més dramàtics. Amb el temps, van desaparèixer també l'Encomana santjoanista de Foces i el senyoriu sobre el lloc, fins arribar a la situació actual, en què l'església de Sant Miquel forma part del terme municipal de Ibieca.

ELS FOCES

El poble de Foces va donar nom a una de les més importants famílies de la noblesa aragonesa dels segles XIII i XIV (no era infreqüent que un llinatge noble prengués el seu nom d'un poble o lloc, un altre exemple proper, i ben conegut, és el dels Azlor).

Diversos dels membres més destacats de la família Foces portar, com a nom de pila, Ato o Jimeno (Eximen). Així, un Ato de Foces va ser un dels personatges més propers al rei Jaume I el Conqueridor durant la primera meitat del seu llarg regnat. Li va succeir en la confiança del monarca Eximen de Foces, que és, justament, qui va construir l'església de Sant Miquel de Foces. Eximen havia estat nomenat per Jaume I procurador general (una mena de Governador) del Regne de València, conquistat als musulmans poc temps abans. El fill de Eximen va ser Ato de Foces, el personatge enterrat a l'església de Sant Miquel després de la seva mort el 1302.

LES LLEGENDES

La imponent i majestuosa solitud de l'església de Foces va fer que al voltant seu sorgissin diverses llegendes, que, encara que no tenen base històrica, s'han repetint fins a l'actualitat, donant-en molts casos per certes. Per exemple, s'assegura que els frares santjoanistes de Foces utilitzaven com a hospital o hospici l'església de Santa Maria de Liesa, que igual que Foces va pertànyer a un antic poble medieval més tard despoblat, i alberga igualment un magnífic conjunt de pintura mural.

D'altra banda, durant molt de temps es va creure que Sant Miquel de Foces havia pertangut als Templers, en lloc de als Hospitalaris o Sanjuanistas. d'aquesta confusió va néixer, probablement, la més coneguda de les llegendes relacionades amb Foces. La que afirma que la nit de Sant Joan de 1309 els frares santjoanistes van ser degollats, i amb això va desaparèixer per sempre el convent (l'any 1309 és, precisament, el moment en què es produeix la destrucció de l'Ordre dels Templers a mans del rei francès Felip el Bell). Un desenvolupament encara més curiós, i amb trets fins a cert punt antisemites, d'aquesta llegenda, que també es repeteix sovint, s'ha de pel que sembla a Salvador Ayerbe, qui la va donar a conèixer en la seva obra A través del Somontano altaragonès (Osca, 1931 ). Segons aquest autor, el responsable de la matança dels santjoanistes hauria estat un mercader jueu d'Alquézar anomenat Leví, que se sentia ressentit amb un frare alquimista de Foces perquè no havia volgut posar remei al mal d'amors que patia la seva filla Esther.

I d'aquesta manera començava per a nosaltres les Exèquies d'Eximen de Foces, tema central d'aquest esdeveniment.

Arribarem el dijous al matí poc abans de l'hora de dinar al lloc on muntaríem el campament. El lloc escollit era un immens camp de blat just a 500 metres de l'església de Sant Miquel de Foces de qui teniem una vista privilegiada del temple. Feia una calor exagerada tal i com correspon al mes d'agost.

Abans de posar-nos a dinar ens va donar temps a descarregar l'enorme equipatge que tots plegats portàvem per aquest esdeveniment i muntar un parell de pavellons i un tendal per a protegir-nos de la calor mentre dinarem. Al acabar decidirem continuar les tasques de muntatge unes hores més tard, quan la temperatura cedís una mica, refrescant-nos en la piscina municipal que el poble de Ibieca havia posat a la nostra disposició.

Més entrada la tarda continuarem el muntatge del campament mentre anaven arribant nous companys als que saludàvem afectuosament i que també s'afegien a muntar la seva part de campament. Cap al tard la cosa anava agafant forma doncs s'havien muntat ja un bon nombre de pavellons, tendes normandes i tendals així com s'havia configurat també la cuina.

Els veïns del poble havien posat al nostres servei dos lavabos que amagarem darrere uns arbres per mantenir l'harmonia medieval del campament així com també ocultarem de la vista el enorme diposit d'aigua que el poble havia posat a la nostra disposició.

També havia augmentat el nombre de companys que havien arribat fent que el sopar fos prou animat. Al no disposar de molts luxes al campament decidirem desprès de sopar arribar-nos al poble, uns per a dormir en el poliesportiu i d'altres per a passar una estona de conversa amb els companys i amb els vilatans de Ibieca que ens van atorgar una gran rebuda.

Cansats de tant muntatge i arribada l'hora vam anar a dormir al campament quedant embadalits de la claredat amb la que s'observaren els estels enmig del camp sense cap mena de contaminació lumínica.

El descans va lleugerament alterat per l'arribada de nous companys, els gironins de Casus Belic, que a les sis del matí arribaren amb els seus cotxes i es posaren immediatament a treballar al bosc, retirant troncs seca, serrant-los i transportant-los al campament.

Al llevar-nos de bon matí el divendres seguien encara treballant i de fet fins quasi l'ultim dia o van estar fent. La finalitat no era altra que construir una enorme cabana on refugiar-se tot el grup. Poc a poc l'estructura de la mateixa anava agafant forma i es començava a entreveure les dimensions de la mateixa.

Mentrestant la resta anàvem fent la nostra amb les activitats previstes o fent de tant en tant, en les hores mortes i sense cap activitat, viatges a la piscina per a refrescar-nos de l'enorme calor que feia i prendre allí algun refresc a l'ombra. Aquí es on aprofitaren els frares per a fer-se la tonsura consistent a afaitar una part dels cabells d'un clergue

Després de dinar obrirem el campament per que el nombrós public assistent el pogués visitar lliurement meravellant-se de lo ven guarnides que estaven les tendes i pavellons sobretot els que s'havien destinat a capella i el pavelló destinat a l'Eximen de Foces.

La tarda s'anava esvaint poc a poc. La claredat del dia s'anava perdent, apareixien els mosquits que ens van crivellar a tots, però es notava alguna cosa. Un petit rebombori es notava en el si de la tenda d'Eximen. Gent entrant i sortint amb cara de preocupació.

El sol estava a punt de pondre's quan un soldat va sortir ràpidament de la tenda cridant "El meu senyor es mor, aviseu a l'església de Sant Miquel". Com, que el senyor Eximen de Foces es mor, el valerós cavaller. No podia ser, la noticia ens agafava a tots fora de lloc, impossible, ens dèiem els uns als altres intentant enganyar la realitat.

Però no, la noticia era ben certa. Poc a poc cavallers, dames, soldats i tothom que havia escoltat la mala nova s`havia apropat al pavelló a l'espera de notícies. Res de res, el pavelló restava tancat però s'entreveia un constant moviment de gent corren d'un costat a l'altre.

Al lluny, per el camí que rodejava el campament, s'escoltaven els càntics dels frares que des de l'església de Sant Miquel de Foces s'anaven acostant. Fou en aquest moment en que s'obrí una part del pavelló i contemplarem amb estupor la figura jacent d'Eximen de Foces, prou abatut i sense forces, rodejat de la seva família i en considerable mal estat doncs tenia molt minvada la vista i la paraula.

Al arribar els frares i el capellà se'ls demana immediatament procedir a l'extremunció del cavaller a qui la vida al igual que l'ultima claror de la tarda s'apagava. Sota l'atenció del frare l'Eximen es confessà penedint-se de tots els seus pecats i demanant perdó a Deu per totes les seves faltes. El frare el va beneir amb tota solemnitat concloent així l'extremunció.

Llavors el cavaller amb la veu dèbil i trencada per el dolor intern que sentia cridà a la seva família. La seva dona Teresa, el seu fill Atho de Foces i la dona d'aquest Sança Vallés d'Antillón entraren a la tenda on el moribund els hi dirigí unes paraules poc entenedores per els assistents que en silenci restàvem dempeus al voltant de la tenda.

Seguidament Eximen de Foces cridà al seu secretari, el frare benedictí Enrique de Çaragoça, per a fer un canvi de testament per que es compleixin així les últimes voluntats. La família restava en un dels costats de l'estància escoltant amb atenció les modificacions fetes al testament que semblaven força favorables als seus interessos.

Paral·lelament, fora la tenda es procedia a complir un ritus funerari consistent en enterrar els olis, ungüents i embenats que s'havien utilitzat en el cos del senyor de Foces. Dos lacais procediren, sota les ordres d'un dels frares, a donar compliment a la cerimònia fent un bon forat on depositar tots aquests estris tal com se'ls va ordenar.

Poc a poc la vida d'Eximen de Foces s'extingia i ell conscient d'aquest fet tornà a cridar de nou a la família per acomiadar-se definitivament d'ells i de nou havent sol.licitat la presencia d'un frare, fent un últim esforç per demanar de nou el perdó diví dels seus pecats, expirà.

El frare li tancà els ulls fent un clar gest a la família que trencada pel dolor s'agenolla davant el llit del difunt pregant per la seva anima. Desencaixada estava especialment la cara de Atho de Foces quan es dirigí a la multitud allí aplegada en silenci anunciant finalment la mort del seu pare que fou immediatament seguida per les mostres de dolor dels assistents.

Desapareixia així un gran cavaller que ha passat a l'història per a ser un dels grans. El seu fill Atho de Foces anunciava al mateix temps l'inici del dol i de les exèquies fúnebres extensiva a totes les seves possessions, família i també a tot el seu personal.

Acabava així el primer acte de quants s'havien de realitzar. El públic assistent queda meravellat de la gran actuació de tots els participants fent especial atenció al company Mariano que representava al difunt Eximen de Foces per el realisme amb que havia portat tota la trama.

Desprès de sopar tornarem a pujar al poble per seure a xerrar davant d'una cervesa freda i conviure també una estona amb la gent del poble que seguia comentant tots els aspectes del que havien vist. Especial va ser, com a comentari, quan va arribar Mariano, el difunt, molt aclamat i aplaudit per tots.

Acabada l'ultima gota de cervesa i amb el cansament propi d'una intensiva jornada i fent-se ja tard, ens en tornarem al campament a dormir tot esperant la següent jornada que es preveia molt més dura degut sobretot a les activitats que encara quedaven pendents.

El despertar del dissabte no va ser gaire diferent del del dia anterior doncs els companys de Casus Belic seguien amb la construcció de la seva cabana. L'estat de la qual estava a punt de finalitzar-se doncs quedava ja ben poc per a la seva total construcció i posta en servei.

El matí no presentava gaire esforç. Seguia la vida en el campament, amb la feina quotidiana pròpia del mateix. La cuina estava activa i de fet quasi no va parar d'estar-ho en tots els dies que durà l'esdeveniment sota l'experta i incansable mà de la Rocio que molt ben ajudada ens cuinà com els àngels cada àpat.

De la vigilància del campament n'estava encarregat el sergent Assalit de Gúdal, fidel home d'armes del senyor Atho de Foces a qui havia acompanyat en nombroses batalles, qui estava al comandament d'una petita guàrdia que en tot moment vetllava el campament i el protegia. Tenia Assalt de Gúdal sempre al seu costat un excel·lent escuder i assistent en la figura de Roc de Martorell, un jove i prometedor guerrer.

I en aquest moment de calma i tranquil·litat, induïda sens dubte per el dol latent instal·lat en el si del campament, fou quan un dels servents, un lacai del mateix senyor de Foces, entra d'amagat a la tenda del seu senyor i robar un preciós objecte. Al ser descobert fugi corrent perseguit per tota la guàrdia la fins que fou atrapat i posat als peus dels seu senyor.

Don Atho de Foces se'l mirà i li recriminà la seva acció però a l'hora de castigar-lo fou magnànim doncs no volia cap mort més en aquells dies de preparació dels funerals del seu pare i lliberà d'una mort segura al lacai no així de l'escarni del poble doncs va ordenar situar-lo en el cep per a burla e insults de tothom.

Com a voltors la gent s'aplegà al voltant del cep on el lacai amb prou forces intentava mantenir-se dret. Una dona li tirà un enciam al cap maleint-lo per el que havia fet i ràpidament la resta de gent correspongué llançant-li tot tipus de verdures a la cara mentre era insultat i difamat per els guàrdies i els presents.

A continuació d'aquesta situació al pavelló del difunt i presidit per la viuda la senyora Teresa i el seu fill Atho de Foces, ja convertit en senyor de Foces, es va procedir a donar el condol a la família del difunt. Nobles, cavallers i dames s'acostaren a la família per a solidaritzar-se amb el seu dolor i la seva pèrdua.

Entre els nobles assistents s'hi trobava el senyor de Montcada, les seves dues filles, soldats i servents que tot just havien arribat de terres catalanes per visitar al senyor Eximen de Foces amic i company en nombroses batalles del senyor de Montcada qui no s'acabava de creure del tot que el seu amic havia finat. S'aproparen a la família expressant-los el seu dolor i renovant de nou, amb la figura del fill, l'unió d'ambdós cases.

Força estimat era el senyor de Foces doncs una petició final s'escoltà i no era altra que la que provenia dels seus servents que també volien sumar-se a les mostres de condol a la família. Anunciat així al nou senyor de Foces va permetre que els seus lacais mostressin els seus respectes per la mort del seu senyor així com també o van sol·licitar les tropes del mateix senyor a qui també se'ls concedí.

Acabat el condol tots tornarem a les nostres tasques. La guàrdia tornà a patrullar per el campament, la cuina en la seva màxima activitat doncs s'apropava l'hora de dinar i sota els tendals les dones cosien i brodaven i els homes jugaven als escacs o es dedicaven a la confecció de cota de malla.

El dinar ja estava quasi a taula i es sentia ja el seu olor. El que si estava ja finalitzada era la cabana que durant tantes hores de feina havien aixecat al costat del campament. El resultat era esplèndid i meravellós a la vista desprès de tot l'esforç emprat en la seva construcció per el que van ser força felicitats per tothom.

L'aspecte de la mateixa era imponent doncs l'alçada era prou elevada per a donar fe d'això. S'havien fet servir materials naturals com a troncs, pedres, palla, matolls, aigua, canyes i cordills per a lligar bé l'estructura. L'interior era el suficientment gran com per a romandre-hi bé tot el grup que estava format per vuit persones adultes tenint totes elles espai suficient com per a fer-hi vida i poder dormir-hi dintre.

Dinarem tots junts comentant l'excel·lent de la construcció i preparant l'activitat principal d'aquestes jornades, l'enterrament d'Eximen de Foces. Com que la tarda seria llarga mentre uns descansaven fent la migdiada o es relaxaven en la piscina, uns quants posàvem a punt el material a fer servir per l'enterrament.

Entre les coses a preparar hi havia el taüt que havia de dur les restes del difunt al que faltava unir per peces prèviament muntades i preparar també els escuts, la roba del genet que duia un dels cavalls i el material i les espelmes destinades a il·luminar l'interior de l'església.

Amb tot a punt i a l'hora assenyalada es reuní als integrants de la comitiva fúnebre al poliesportiu del poble per els últims detalls i la distribució de la mateixa. D'allí, formada ja la comitiva, ens dirigíem a la plaça del poble a cercar el taüt i la família de Foces per recórrer plegats els dos kilòmetres i mig que ens separaven de l'església de Sant Miquel de Foces, lloc de l'enterrament.

La comitiva era formada per un portador de la creu que amb dos infants portadors de espelmes obrien el pas seguits dels frares que durant tot el trajecte cantaven lloances i cants religiosos. Els seguien les ordres militars representades per hospitalers, templers, l'ordre de Calatrava i l'ordre de Santiago juntament amb els estendards dels diferents grups.

Darrera de les ordres militars i els estendards continuaven la formació el cavall blanc del difunt senyor de Foces que duia únicament per muntura l'escut de la família i un antre cavall de color marró que cavalcava un cavaller perfectament armat amb els colors de Foces i portant l'estendard de la casa del seu senyor.

La part central la composaven el taüt que era portat a coll entre quatre homes forts flanquejats per quatre cavallers amics del difunt que duien cadascú l'escut del seu llinatge a les mans, el fidel sergent Assalt de Gúdal i el seu escuder Roc de Martorell que acompanyaren el fèretre fins a l'ultim moment.

A molt curta distancia eren seguits per la molt afligida família d'Eximen, la viuda, la senyora Teresa, el seu fill Atho de Foces i la seva muller la senyora Sança Vallés d'Antillón. Darrera d'ells anaven una multitud de ploraneres, lacais i poble en general. I uns metres desprès la població de Ibieca i visitants seguien la comitiva amb força interes de no perdre detall de tot el que succeïa.

Al llarg del camí s'anava ponent el sol el que atorgava bellíssimes imatges de la processo funerària i augmentava al mateix temps el cansament per la llarga distància. Sortosament podíem comptar amb la veu de Richard Bradley, un nord-americà resident a Portugal amb una veu prodigiosa pel cant gregorià que ens amenitzà tot el trajecte amb els seus càntics.

Gairebé amb l'ultima claror del dia arribarem a l'església on davant de la porta s'atura novament la comitiva per a fer un altre dels ritus de l'època, el trencament d'escuts. Els quatre cavallers que portaven a les mans els escuts del seu llinatge donaren quatre voltes al voltant del taüt per finalment aturar-se i trencar-los amb ràbia en senyal de dol. Així mateix també les dones s'estiraven els cabells i ploraven en el mateix sentit.

Finalment entrarem a l'església. El portador de la creu es posa a les escales just davant de l'altar de cara als assistents. A la seva dreta tenia els frares i alguns estendards i a la seva esquerra les ordres militars i la resta de banderoles. Com era costum a l'època dins l'església els homes es situaven a la dreta i les dones a l'esquerra tal i com es va fer.

El fèretre es va situar just al mig i la família en un dels flancs del mateix i una vegada tots situats comença la missa, en llatí, clar. Durant la mateixa tornaríem a gaudir de la veu de Richard Bradley que tornà a provocar l'admiració de tothom. La cerimònia fou prou emotiva i una vegada acabada molt aplaudida per tothom el que va fer que ens sentíssim molt orgullosos tots plegats del que havíem fet.

Sortirem de l'església amb la satisfacció de la feina ben feta, cansats però molt contents. Soparem tots junts al campament i aviat anàrem a dormir a descansar de tant llarga jornada per afrontar amb garanties l'última jornada.

Calorós i assolellat també va resultar el diumenge. Al campament seguíem amb les visites per al públic però ja s'ensumava l'aire de l'últim dia, el que fa olor a desmuntatge i acomiadament, però encara quedaven hores i activitats abans de fer-ho. De bon matí el nostre company de ARCOFLIS en Xavi s'exercitava en el maneig del tir amb arc en el que es tot un mestre mentre altres esmorzaven o es vestien per el següent acte.

Ens reunirem de nou tots davant de l'església de Sant Miquel de Foces per a realitzar un acte de conversió d'una jueva a la fe cristiana, cerimònia en la que el convers rebutja les seves creences i abraça la religió catòlica i tots els seus preceptes. Acabada la conversió assistirem tots a l'església on només per els recreacionistes ens explicarien en detall tota l'ornamentació i decoració de l'església de la que més abans hem parlat.

Acabada l'interessant explicació tornarem a reunir-nos amb el públic davant de l'església per assistir a les justes en honor a Eximen de Foces presidides novament per el seu fill Atho i la seva senyora Sança. Les mateixes no eren més que un torneig entre cavallers per mesurar les seves forces honrant així les habilitats guerreres del difunt i de casa de Foces.

Molts guerrers van prendre part en el torneig demostrant les seves habilitats. Poc a poc i per eliminació anaven quedant els millors que s'enfrontarien fins a trobar un guanyador del torneig. Val a dir que la lluita final va ser molt renyida entre un sergent de l'ordre del temple a qui per amistat se li va conferir l'honor de lluitar per Foces i el sergent del mateix Atho de Foces que es negà a lluitar contra la seva pròpia casa i adopta l'emblema de castellà per a fer-ho. Amb la derrota d'aquest últim es donà per a finalitzat el torneig amb un fort aplaudiment del public de qui ens vam acomiadar donant-los les gracies.

Finalitzaven així les Exèquies d'Eximen de Foces.

La resta es ben sabuda, recollir el material, carregar els nostres vehicles, acomiadant-nos dels nostres companys i de la gent del poble fins a una nova edició i tornar finalment a casa.

I desde ARCOFLIS (Arquers i Companyia de la Flor de Lis) dir el següent:
En primer lloc donar les gracies a Feudorum Domini per obrir una nova porta dins la recreació medieval al crear un nou estil de recreació que de segur marcarà tendència. Per la manera i esforç amb el que han preparat i desenvolupat aquest esdeveniment i als companys que hi han participat.
I el nostre segon agraïment per la gent de Ibieca amb el seu batlle al davant, la senyora Toña i tota la gent que ha col·laborat en tot i ens ha fet sentir com a casa. Ibieca té dues joies, l'Església de Sant Miquel de Foces i els seus habitants. I des d'aquestes línies aconsellem a tothom que visitin la població i la bellesa de la seva església.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Ibieca2012

I un petit vídeo que resumeix breument tot el que va passar

QUEROL 2012

- 27, 28 I 29 JULIOL 2012 -

Encara no ens havíem tret la pols de Anento que ja estavem tornant a viatjar per un nou esdeveniment medieval, en aquest cas a la tarragonina població de Querol.
Un esdeveniment que organitzava ARCOFLIS i on com sempre havíem de donar el millor de nosaltres per a fer-ho irrepetible.

Querol es un municipi de la comarca de l'Alt Camp, presidit per les imposants ruïnes del castell de Querol que, malgrat ésser cobertes en una bona part de vegetació, donen una característica silueta a la població. Les cases s'enfilen pels vessants del turó i a la part alta s'aixeca majestuosa l'església parroquial de Santa Maria, un edifici petit construït en diverses èpoques, d'una sola nau, volta seguida d'arc apuntat i campanar quadrat amb finestres de punt rodó, finalment acabat en una coberta piramidal.

I allí ens presentarem el divendres a la tarda, després d'haver dinat i carregat el nostre vehicle. Ens dirigirem al camp de futbol de la localitat on, i per estar a uns 565 metres sobre el nivell del mar, metre més o menys, feia una calor terrible, tant terrible que ens feia suar de valent la gota grossa, mullant les nostres vestidures i fent que deixéssim el muntatge del campament per una estona més tard quan la calor hagués baixat.

Així que una bona i llarga estona després començarem el muntatge ajudats al poc temps per els companys dels Templers de Barcelona que tot just havien arribat i que ràpidament ens van oferir la seva ajuda que vam agrair dallò més.

I ja quan quasi acabàvem de muntar el campament van aparèixer els amics de Feudorum Domini de Saragossa i poc després La Milicia Concejil de la Rioiia provinents, com no, de La Rioja.

I així, aplegats els amics, vam anar a prendre possessió de la casa de colònies del poble que ens serviria de lloc on dormir, descansar i fer tots els àpats els tres dies de durada de l'esdeveniment.
La casa era tota de pedra, magnifica, i tenia de tot doncs estava molt ben equipada i situada molt prop del campament el que va fer que ens sentíssim com a casa i molt a gust gracies a l'amabilitat i bon fer de l'ajuntament de la vila.

Presa possessió de la casa la començarem a gaudir mentre esperàvem el sopar. Una vegada reposades les forces ens reunirem tots al pati de la casa on la fresca de la nit ens compensava per un dia d'autèntica calor. I d'aquesta manera a la terrassa de la mateixa passarem bona part de la nit xerrant, rient i refrescant-nos.

La claror del matí del dissabte desperta tot el grup per igual, els que dormien en el campament i els que pernoctaren a la casa de colònies. Així que havent esmorzat i conscients de la calor del dia anterior muntarem el tendal al campament per a gaudir d'una ombra constant durant tot el dia.

Allí començarem a organitzar les activitats del dia. I mentre o fèiem arribaren els companys de la colla de diables del Xavi Bernadí que venien a estrenar-se en això dels esdeveniments medievals i ajudar-nos també una mica. La primera de les activitats programades era fer un vestir al cavaller a la plaça del poble.

Val a dir que aquest dissabte era el dia del poble i a tal efecte es feia una paella d'arròs i una cantada d'havaneres a l'església de Sant Jaume de Montagut. Com que la major part de la població era allà dalt, doncs estava situada a 862 metres i a uns cinc quilometres del poble, i com també teniem molta curiositat per veure aquesta església, agafarem els cotxes i decidirem fer el vestir al cavaller en el portal de la mateixa església.

L'església de Sant Jaume de Montagut esta situada al peu del cim de Montagut, és una construcció gòtica tot i que consta una església anterior esmentada en dues butlles papals de 1154 i 1194. Al llarg del temps, l'edifici va experimentar modificacions diverses, principalment en els segles XVII i XVIII, en què es va realitzar una reforma interior en estil neoclàssic.

És d'una sola nau, de dos trams, set capelles absidals i coberta amb voltes de creueria. Exteriorment l'edifici mostra un predomini absolut de la massa sobre el buit, impressió reforçada pels contraforts i per les escasses obertures. La porta d'accés, a la façana sud, és formada per tres arcs de mig punt dovellats en degradació amb guardapols que arrenca d'una imposta. En aquesta mateixa façana s'hi eleven els dos campanars d'espadanya amb obertures també d'arc de mig punt. Exteriorment l'absis és poligonal, de set costats, amb contraforts als angles. La coberta és de teula a dues vessants.

Els darrers anys l'església ha experimentat un procés de consolidació i recuperació de les estructures més antigues, tot eliminant les motllures i els altars dels segles XVII-XVIII. El 1981 se'n va incoar expedient de declaració de bé d'interès cultural.

Quan hi vam arribar l'explanada de davant l'església estava plena de cotxes dels vilatans i veïns, es notava que alguns dels quals ja feia hores que gaudien del entorn fent passejades en un idíl·lic paisatge i unes vistes impagables.

Deixarem els nostres estris ven a la vora de la porta i una vegada acabada la missa i asseguda la gent a taula prenguérem el protagonisme i començarem a explicar com i quina vestimenta feia servir un guerrer del segle XIII tant militar com a civil.

Els prop de tres cents comensals que s'aplegaren a les portes de l'església gaudiren molt amb les explicacions i es quedaren meravellats de la gran quantitat de roba i sobretot de pes que devia suportar un guerrer medieval en aquella època i més en un dia tant calorós com o era aquest dissabte.

Finalitzada la nostra feina repartiren l'arròs per a tothom i sonaren les havaneres. Nosaltres tornarem a la casa de colònies per dinar i descansar una mica esperant que a mitja tarda la gent comences a baixar de l'església i es passes per el campament on trobarien noves activitats medievals.

La primera activitat que van trobar a la tarda va ser la de tir amb arc on tothom que o volia podia experimentar la sensació de deixar anar unes fletxes sota l'atenta observació dels nostres arquers que en tot moment donaven els millors consells per a desenvolupar cada tirada el millor possible.

Seguidament realitzarem conjuntament amb els altres grups de recreació històrica una demostració explicant com era una batalla medieval en molts dels seus aspectes. La primera de les demostracions era com un exercit es defensava del atac dels arquers i sobretot de les seves mortíferes fletxes.

Per a fer-ho els guerrers s'ajuntaven, ajuntant també els seus escuts per a protegir-se de la pluja de fletxes que els queia en cada moment. I així, amb una gran cuirassa que els protegís feta amb tots els escuts molt junts intentant evitar qualsevol forat on pogués introduir-se una fletxa es podia sortir viu d'aquella primera escomesa. No obstant la perícia i punteria dels arquers moltes vegades truncava les coses.

Els altres companys, més guerrers que arquers, posteriorment feren les seves explicacions de determinats sistemes de lluita i de com es feien servir determinades armes en batalla. Explicacions que foren seguides molt atentament per el públic i que preguntaren tot el que volien reben una acurada resposta dels nostres companys.

També van poder veure tots els assistents con eren les lluites d'espasa, molt lluny del que tenien assimilat sobretot per l'influencia del cine o la televisió i observaren que els combats i lluites no son tan coreografiades com sembla en la pantalla.

Acabades les demostracions i ja amb roba més de civil ens vam dirigir a la plaça del poble. El motiu no era altre que escoltar noves històries i contes de la mà del nostre company Enrique o fra Enrique de Çaragoça com se'l coneix en tot l'entorn medieval.

Allà el trobarem assegut en una cadira enmig de la plaça rodejat de petits i grans asseguts a terra uns i en els bancs de la plaça altres però tots escoltant amb atenció les seves històries. I es que en té una per a cada ocasió.

Durant dies i amb la complicitat d'una de les regidores de Querol havíem preparat una sorpresa i havia arribat el moment de donar-la a conèixer. Resulta que el jove batlle de Querol tot just feia poc que s'havia casat amb una bella donzella i clar, coneixent-nos, havíem de fer alguna cosa. I la vam fer...

Vam aconseguir vestir a la jove parella adequant-los a l'època que estàvem recreant en una habitació on pràcticament se'ls va tancar per que no sospitessin res. Al sortir de la mateixa es trobaren amb una guarda armada que en comitiva i seguida per tot el pobla els conduiria passant pels carrers de la població fins a les portes de l'església.

I allí evidentment els tornarem a casar, a la nostra manera, a lo medieval. Naturalment el casori fou oficiat per fra Enrique de Çaragoça que en una cerimònia molt divertida feu esclatar el riure als contraents i a tot el públic que seguia aquell enllaç.

Del sopar posterior poc a destacar, dir que va ser excel·lent només superat per la bona companyia i sintonia dels companys que entre acudit i acudit feren una nit inoblidable.

Ben dormits doncs el cansament es el que provoca despertarem el diumenge amb ganes de fer coses, sobretot els arquers, que ben aviat després d'esmorzar, ens posarem a muntar els nostres arcs i a tirar fletxes aprofitant aquell immens mur de palla que ens havien posat a la nostra disposició per a tal efecte.

I així sota una calor infernal com es natural ens vam posar a tirar fletxes doncs poques vegades aquest motiu ens a aturat de fer-ho com tampoc o va fer amb els vilatans que també es van animar a provar-ho.

Alguns dels que practicaren o feien per a perfeccionar el tir doncs poc després de migdia hi havia un torneig d'arqueria entre els querolencs que volguessin competir per a convertir-se en els millors arquers de la contrada. I d'entre ells va sortir el campió del primer torneig de tir amb arc de Querol. Felicitats al guanyador !!!

Posteriorment ens tornarem a reunir de nou a la plaça del poble per posar cloenda final a aquesta 1ª Trobada Medieval a Querol amb noves històries del nostre estimat Enrique de Çaragoça.

I així amb tot fet i havent passat un gran cap de setmana medieval, recollirem les nostres coses, ens acomiadarem dels nostres amics fins a una nova trobada i tornarem a casa cansats però satisfets.

I com es de justícia des de ARCOFLIS volem agrair a les autoritats de Querol que han fet possible aquesta primera trobada, que ens han posat al nostre abast unes instal·lacions de somni i que han vetllat en tot moment per que nosaltres ens sentíssim com a casa.

I com no al poble de Querol que tot i ser forans del mateix ens van donar el caliu de l'amistat acollint-nos com un més i a qui els hi donem també les gracies.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Querol2012

ANENTO 2012

- 20, 21 I 22 DE JULIOL 2012 -

El següent esdeveniment a la nostra agenda desprès de Casp no era altre que tornar de nou a l'aragonesa població de Anento que poc a poc s'ha anat convertint en un fix en les nostres sortides.

Parlar d'Anento seria remuntar-nos a altres entrades anteriors fetes també en aquest bloc per lo que sería repetitiu fer-les de nou ja que també es poden consultar les visites d'anys anteriors.

Així que continuant la nostra història i per a situar-nos en ella direm que ens trobem de ple en la guerra dels dos Peres, en el segle XIV, compresa entre 1356 i 1375, que va enfrontar la Corona d'Aragó i el Regne de Castella.

Els seus reis son també força coneguts doncs hi trobem Pere el Cerimoniós per part aragonesa i Pere el Cruel en la part castellana.

Anento estava a punt de ser atacada per el bàndol castellà i es preparava per la seva defensa. Aquest es el marc històric en el que iniciarem aquesta nova aventura.

Vam arribar el divendres a la tarda com es habitual en les nostres sortides. Temps per muntar el campament en el lloc de sempre en un petit parc ple d'arbres que donen una ombra molt apreciada en aquestes èpoques estiuenques.

I així entre salutacions i benvingudes dels nostres amics muntarem la nostra part del campament consistent en una tenda normanda i dos pavellons.

Aviat caigué la nit i ens ajuntarem tots el membres que formaven el campament per sopar conjuntament en les taules de fusta que de per si constitueixen el mobiliari habitual del parc.

Acabat el sopar un dels nostres companys de Feudorum Domini, l'Enrique, també conegut en el món medieval com el monjo benedicti Enrique de Çaragoça, va delectar tothom, petits i grans, amb els seus contes i histories medievals fent les delícies de tots els assistents que l'escoltaren embadalits.

Seguidament en la plaça del poble on estava situada la taverna continuarem les nostres xerrades a la frescor de la nit ben remullades per freda cervesa fins a l'hora d'anar a dormir.

El dissabte començava actiu doncs després d'esmorzar s'iniciava una desfilada per els carrers del poble on una petita comissió aniria valorant diferents portals que entraven en concurs per a veure quin era el més adient a l'època en la que ens havíem traslladat per uns dies.

La comitiva anava passant un per un pels carrers de la població aturant-se en les diferents cases concursants on erem obsequiats amb diferents menjars i begudes que ens feien suportar més agradablement la passejada.

Acabat l'acte ens dirigirem de nou a la nostra estimada ombra del campament per a treure'ns les xafogoses vestidures i armament per posar-nos més frescos i refrescant-nos també en la taverna que estava prou prop de nosaltres.

Allí mentre es començava a fer el dinar els arquers ens dedicàvem al que més ens agrada, tirar fletxes. Vam improvisar una diana amb uns sacs i des de diferents distancies i posicions ens entrenàvem en el noble art de l'arqueria cosa ben documentada en l'època medieval que recreem.

Com sempre que muntem un arc i estem a punt de tirar una fletxa s'aplega al voltant nostre una gran quantitat de gent, principalment canalla que gaudeixen dallò més en veure'ns tirar. Aquí no va ser diferent i molts espectadors seguiren amb força atenció l'evolució de les tirades.

Llavors vam sentir la veu de la Rocio, "el dinar està fet, tots a taula" i, com no, correguérem tots a taula doncs es ben sabut que la Rocio es una excel·lent cuinera i els seus plats ens fan l'estada encara més agradable.

Ben dinats mentre uns anaven al "Aguallueve" una espècie de llac a banyar-se i altres feien una petita migdiada al campament uns quants ens dirigirem al bar del poble per a fer uns cafès i passar l'estona esperant el primer acte de la tarda.

L'acte consistia en una exposició de vestuari i armament en el mateix parc al costat del campament on els companys explicaven a tothom la manera de vestir, la roba i complements així com les diferents armes que hi havia exposades.

El nostre companys Axil de Madrid també s'havia sumat a l'exposició fent un taller de confecció amb "tablets", una tècnica força complicada però en la que ell es un gran mestre.

També s'havia preparat el campament per l'ocasió i en un dels pavellons s'havia improvisat una petita capella on el nostre frare predilecte Enrique de Çaragoça atenia a tothom que passava a visitar-la.

Paralel·lament el poble havia fet també uns tallers per a la participació sobretot dels menuts fent tallers de joies i un taller on cada nen s'havia de pintar el seu escut tal i com ja fa tres anys fem en la nostra edició medieval a Vilafranca a favor de La Marató.

A la plaça del poble, on hi havia la taverna, s'hi aplegà un grup de batucada del veí poble de Romanos que a cop de tambor van fer ballar a la concurrència amb unes melodies molt ben compassades i executades per els timbalers.

Seguidament quan més gent s'havia aplegat als voltants del campament arribà una nova activitat per a nosaltres. Es tractava de d'explicar al públic en general d'una manera didàctica i visual com era una batalla en l'edat mitjana.

La primera explicació consistia en com un arquer aturava l'envestida d'un grup de guerrers que intentaven avançar protegir-se de la pluja de fletxes amb els escuts formant un mur cuirassat.

El públic contemplava la situació i animava a l'arquer a buscar el més petit forat del mur on posar la fletxa i celebrava de bon grat quan aquest trobava un espai i feia que la fletxa esquivés el mur d'escuts i impactes directament en el guerrer.

Seguidament i seguint les demostracions s'explicaren determinades armes i com era el seu funcionament en batalla. També es va poder beure com era la lluita entre cavallers que amb espasa i escut oferiren una gran exhibició enmig dels aplaudiments del públic.

En acabar deixarem les nostres eines guerreres i entre descans i cerveses fredes esperàvem el sopar que no trigaria a arribar. Al acabar de sopar tornarem a la taverna on l'Enrique, guanyador del primer premi de redacció medieval de Anento, va llegir per a tothom les seves lletres.

Acabarem la nit a la fresca del bar xerrant i quan estàvem ja ben cansats de tota la jornada vam anar a dormir.

El diumenge s'aixecà prou assolellat i calorós, cosa que vam aprofitar de bon matí per a pujar al castell, fer algunes fotos i gravar algun vídeo amb els companys de manera còmica per a riure una mica.

De tornada a l'església hi havia una conferencia sobre el castell de Anento mentre començarem a desmuntar el campament abans de dinar. Dinarem, ens despedirem dels nostres amics i tornarem a casa cansats i contents d'haver participat en una nova aventura.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Anento2012

I per a veure uns moments impagables ja que no tot a vegades es donar-se cops d'espasa o tirar amb arc:

TROBAT A BANYOLES L'ARC NEOLÍTIC MÉS ANTIC D'EUROPA

Article de ElPeriódico.cat de Antonio Madridejos/Banyoles
Divendres, 29 de juny del 2012 - 19:38h

La peça és de fusta de teix, té més de 7.200 anys i s'ha conservat intacta gràcies al fet que va estar sota l'aigua.

Les investigacions arqueològiques que des de fa dues dècades es desenvolupen al jaciment neolític de La Draga, prop de l'estany de Banyoles (Pla de l'Estany), han permès el descobriment aquest any d'una peça única. Es tracta d'un arc complet, extraordinàriament ben conservat, amb una antiguitat estimada d'entre 7.400 i 7.200 anys, fet que constitueix la peça del seu tipus més antiga trobada a Europa.

Fa uns set mil·lennis, un artesà d'una petita comunitat neolítica assentada als voltants de l'estany de Banyoles va fabricar un senzill arc de fusta que va acabar abandonat en un aiguamoll per un motiu que es desconeix, potser per una pèrdua o potser per l'enfonsament d'una casa. En una situació normal, la fusta s'hauria desfet amb el pas del temps fins a no quedar-ne el més mínim rastre, però a Banyoles l'aigua va obrar el miracle: fa 15 dies, uns arqueòlegs van desenterrar l'arc pràcticament intacte.

Sense oxigen «Les condicions anaeròbiques, sense oxigen, han afavorit la conservació de la matèria orgànica de forma extraordinària», resumeix Antoni Palomo, investigador del CSIC i codirector en el jaciment arqueològic de La Draga. «En anys anteriors (2002 i 2005) havíem trobat dos fragments d'arc, però localitzar-ne un de complet és una cosa excepcional», afegeix Raquel Piqué, investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i també codirectora de les excavacions.

Encara que a Escandinàvia i Rússia s'han descobert arcs més vells vinculats a pobles nòmades, es tracta de l'instrument del seu tipus més antic recuperat a Europa atribuïble a una societat neolítica, ja sedentària. De fet, com destaca una altra de les coordinadores, María Saña (UAB), l'arc pertany a una comunitat totalment ramadera i agricultora. «Encara que abatien senglars o toros salvatges, la caça era una activitat secundària en la seva alimentació», diu Saña, mentre ensenya alguns dels innombrables ossos trobats prop de l'arc, la majoria d'ovelles i altres animals domèstics. Possiblement, afegeix, l'arc hauria pogut tenir també un caràcter simbòlic, ornamental o fins i tot ser una arma d'atac o defensa contra altres pobles.

Fusta de teix Segons la datació científica, l'arc va ser construït cap al 5.400 o 5.200 abans de Crist. Està fet de fusta de teix, un material de gran qualitat per la seva resistència i la seva capacitat per recuperar la forma una vegada usat.

La peça va ser tallada per un sol costat, més els extrems, i es va utilitzar previsiblement amb una corda feta d'intestins d'animals. Aquest matí descansava coberta en aigua davant la mirada curiosa de les autoritats que van visitar el jaciment de La Draga, encapçalades pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i l'alcalde de Banyoles, Miquel Noguer. L'arc fa 108 centímetres, petit per abatre grans peces, però útil possiblement per a aus, diu Piqué.

Analitzat el 10% Encara que els arqueòlegs treballen des de fa més de dues dècades en el parc de La Draga, només s'ha pogut investigar a fons el 10% del territori amb senyals d'ocupació neolítica, uns 8.000 metres quadrats. Una part està submergida actualment sota les aigües del llac.

Entre altres troballes a La Draga en els últims anys destaquen 170 objectes de fusta o fibra vegetal com cullerots, falçs, pintes, fletxes i cistells. “És un jaciment excepcional per la seva antiguitat, per tractar-se d'una assentament a l'aire lliure i per les seves excel·lents condicions de conservació”, ha afirmat Palomo.

La investigació està finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat i el Ministeri d'Economia i Competitivitat. Es tracta d'un projecte d'investigació coordinat des del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles en què participen la UAB, el CSIC, el Museu d'Arqueologia de Catalunya i el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya.

JAUME I D'ARAGÓ: EL CODI MARÍTIM DE BARCELONA DE 1258

A mitjan segle XIII existia un sistema ben establert dels usos o la llei marítima de Barcelona i Tortosa a Espanya, ia Marsella, a França, a més de sistemes similars al nord d'Europa, les lleis de Oleron i les lleis de Wisby. Com es veu, aquestes lleis regulen embarcament i descàrrega dels càrrecs de noli, càrrega, els contractes, els braços, les disposicions, de rescat, peatges, i les relacions entre la tripulació i els comerciants. El conjunt es pot considerar com una codificació dels costums que s'havien desenvolupat en el període de les Croades. Velers i vaixells van ser utilitzats per al transport comercial i dels vaixells i embarcacions havien cobert les cobertes.

Sia notori a tots els que estem, Santiago, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller, en sentir les ordenances escrites a continuació, que vostè, James, els Gruny nostre fidel servidor, han fet que al nostre desig de comandament i amb el nostre consentiment, i que s'han elaborat amb l'assessorament dels honestos, homes d'aigua de Barcelona i amb base en l'ordenança de la mateixa, després d'haver sentit, vist i entès que aquestes ordenances es fes en el nostre honor, i per a l'ús i el benestar dels homes i l'aigua dels ciutadans de Barcelona, ​​després de confirmar el document per l'aplicació autèntica del nostre segell, li atorguem, aprovar i confirmar tots i cada un de les ordenances avall esmentades fetes per vostè i el va dir que els homes honestos de la nostra autoritat. Desitjant que les ordenances d'aquest pot aguantar i s'observa el temps que se'ns va dir per favor, i l'aigua els homes honrats de Barcelona, ​​al comandament dels nostres alcaldes, i els agents judicials, tant presents com futures, que observen totes i cadascuna de les regulacions a sota esmentades , amb fermesa i rigor, si esperen amb confiança per a la nostra gràcia i afecte, i que veuen que s'observen inviolablement, de manera que no els permeten ser molestat per ningú.

1. En primer lloc: ordenem, desig, i el comandament, que el capità d'un vaixell o embarcació de qualsevol tipus i els mariners i els mariners no podran sortir o sortir de la nau o embarcació en la qual van arribar, fins que tota la mercaderia, que es troba a la nau o embarcació, ser donat d'alta a la terra, i fins que aquest mateix vaixell o embarcació es buidaria de llast i amarrat. Però el capità del vaixell o el vaixell serà capaç d'anar a terra amb el seu empleat quan comença a descarregar la càrrega, si la mar es calma, i si potser el temps de manera que no pot complir amb la càrrega de la va dir el capità, si d'estar a la terra, immediatament reparar la nau, va dir o embarcació, i si no ho pot reparar en raó del temps, el seu equip té plens poders i autorització per sortir amb el vaixell o vaixell des del lloc on es va arribar, i per anar al port o fer-se a la mar. No obstant això, si el capità va dir no estar disposat a anar al seu vaixell, els seus comerciants haurà de ser capaç d'ordenar i dirigir amb fermesa, en nom del Rei i el Senyor va dir James Gruny, a la reparació del vaixell o embarcació i posar sobre la seva sanció, com el va dir James Gruny està facultat per col · locar sobre ell. D'altra banda, l'esmentat capità de la nau no s'atreveixen a quedar-se a terra fins que tota la mercaderia que va entrar a la nau o embarcació d'alta. I si els comerciants volen desembarcar del vaixell o embarcació i d'una tempesta ha de sorgir després del seu desembarcament, el capità de la nau o embarcació, si ser-hi, o de la seva tripulació, ha de tenir permís per retirar-se del lloc on va ser amb el vaixell o embarcació i amb la mercaderia continguda en aquest, i de sortir a la mar o la posada a port. Però si els mariners no ho han fet que cada un un càrrec de deu solidificació dels diners de Barcelona, ​​i el capità d'un vaixell de cinquanta solidificació, i el capità d'un vaixell de trenta solidificació, i per sobre de la sanció dictada el capitans de vaixells i embarcacions podrà ser condemnat a reparar tot el dany que els comerciants va dir que va patir per culpa seva. No obstant això, de les sancions, tant anteriors i els escrits a continuació, el Rei rebrà la meitat, i l'altra meitat es destinarà a l'Ordre d'Aigua homes de Barcelona. D'altra banda, les sancions i tots els escrits a continuació es pagaran sempre que sigui la voluntat dels homes honestos d'aigua de Barcelona.

2. També: que la finalitat que tots els vaixells i el vaixell tindrà un secretari de jurat en cada viatge, que serà secretari no escriure res en el llibre del contracte del vaixell o la nau a menys que ambdues parts estiguin presents, a saber, el capità i els comerciants, o el capità i seus mariners, i la dita escrivà ha de ser un home bo i lícit, i farà les despeses de veritable i lícita, i tots els mariners s'espera que juro als capitans dels vaixells i embarcacions que potser de les seves possibilitats, estalviarà, protegir i defensar el capità i tots els seus béns, i la seva nau o embarcació, i els seus aparells i equip, i tots els comerciants que van amb ell, i tots els seus béns i mercaderies, per mar i terra, de bona fe i sense frau. D'altra banda, el secretari va dir que serà almenys de l'edat de vint anys, i si els capitans dels vaixells o embarcacions no voleu que el dit escrivà que no podran sortir de Barcelona o en qualsevol altre lloc on pot ser, fins que tenen un altre empleat, si es pot trobar un.

3. També: manem que en cada vaixell que carrega al mar, de manera que es carrega amb mercaderies per valor de 2.000 solidificació (Barcelona diners), la meitat dels mariners de la nau amb un ofiicer estarà obligat a romandre una nit amb les seves armes a el vaixell, i després d'un vaixell s'ha carregat al mar amb mercaderies per valor de 1.000 solidificació (Barcelona diners), la meitat dels mariners d'aquest vaixell, amb un oficial està obligat a romandre en el seu vaixell per una nit amb els seus braços. També manem que el capità d'un vaixell o embarcació ha de tenir menjar a la nau o artefacte naval suficient per a quinze dies, és a dir, pa, vi, carn salada, verdures, oli, aigua i dos paquets de veles. I si el capità del vaixell o embarcació no estar disposats a fer això, deixi que un càrrec de vint solidificació, i cada un dels mariners i tripulants incórrer en una pena de cinc solidificació.

4. (Provisió per garantir l'assistència que s'ha de donar en les tempestes dels vaixells en perill).

5. També: manem que cap vaixell haurà de carregar per a un viatge ni enviar a les escombraries qualsevol mercaderia de vida i si es carrega amb mercaderies pesades, no s'atreveixen a carregar, excepte pel que fa al mitjà de la baralla, i el capità de l'embarcació prendrà el seu pot, tripulat i amb el seu aparell, igual que s'ha convingut entre el capità i els comerciants les mercaderies és, i si aquest els comerciants temen ser retinguts com a ostatges en qualsevol lloc, el capità del vaixell no entrarà amb el seu vaixell, ni anar al lloc de la celebració dels sospitosos sense el consentiment dels comerciants. A més cada vaixell s'espera que porti dos ballestes amb els seus equips, i un centenar de llances i els escuts de dues, i cada mariner s'espera tenir una llança i una espasa o un projecte de llei. I si els capitans dels vaixells no han d'observar aquesta regla s'incorrerà en una pena de deu solidificació.

6. També: ordenem que si un vaixell o embarcació o vaixell pot prendre amb la seva empresa a Barbaria o altres parts no tindrà una guàrdia, llevat que s'entengui entre el capità del vaixell i els socis de la companyia.

7. També: manem que Mariner cada vaixell que s'espera que faci la feina d'un ballistarius, portarà dos ballestes de dos peus, i una escala de l'escala, i les llances de tres-cents, i un casc i un peto o cuirassa , i una espasa recta o corba. Així mateix, el ballistarii dels altres vaixells s'espera portar a les mateixes armes, però els altres mariners en els vaixells s'espera que tindrà un peto i un casc de ferro, o Maresa COFA , i un escut, dues llances i, i una escala o una espasa corba. Però els mariners en els vaixells s'espera que porti un peto o cuirassa, escut, casc de ferro, o COFA Maresa , i les llances dues, i una escala o una espasa corba. I si la dita mariners no tenen aquestes armes, els capitans dels vaixells o els vaixells no els tindrà, i si ho fan els porten hauran de pagar una multa per cada cinquanta solidificació mariner.

8. També: manem que els mariners dels vaixells o embarcacions, s'espera que ajudi a treure el seu vaixell o pot a la riba, quan el capità del vaixell o vaixell desitjos d'haver de fer, sempre que els mariners mateixos estan presents, i seran substituïts s'espera que faci això en virtut d'un jurament pres per ells.

9. També: manem que els capitans de les barcasses i els que descarreguen a embarcacions compliran bé i en bon estat dels vaixells, embarcacions i vaixells, tota la mercaderia amb els seus barcasses i vaixells, i no es carreguen les seves barcasses o vaixells en excés, i si ho fan carregar en excés, que siguin de la jurisdicció i comandament de dos homes honestos que James Gruny o els seus locum tenens amb l'assessorament dels seus consellers s'hagin designat, i si el va dir que els capitans de barcasses transgredir el mandat i la jurisdicció de la dos homes de bé, anem a reparar tot el dany que la mercaderia ha sofert, en el coneixement dels quals dos homes de bé.

10. També: manem que cada capità d'una barcassa o un vaixell no s'atreveixen a prendre terra qualsevol mariner d'un vaixell o embarcació o vaixell fins que el vaixell o vaixell, va dir ser donat d'alta i buidatge de llast, o fins que l'embarcació, va dir ser donat d'alta, i si ho fan en contra d'això, s'espera que pagui 5 solidificació com a pena per tots els navegants que prenen de la nau o embarcació.

11. També: manem que cada co-propietari d'un vaixell o embarcació, i el comerciant tota, i cada pilot d'una nau o embarcació que accepti els salaris d'aquest vaixell o embarcació s'espera que prengui el jurament que el capità de la nau , igual que els altres marins que no siguin socis, o pilots, o comerciants, i això per un jurament pres per ells a nosaltres.

12. També: manem que un vaixell amb una coberta de coberta no es treu cap article a la terrassa coberta, excepte només els pits de mar dels mariners i comerciants, i el vi i l'aigua que són necessàries per als mariners i comerciants, i si aquest vaixell ha rebosts, no li traurà qualsevol mercaderia en els espanyols, amb l'única excepció de les seves armes i les persones o f dels mariners i comerciants, i l'aparell del vaixell, si ho desitgen, per col · locar allà. D'altra banda tots els vaixells amb una terrassa coberta tindrà quatre escuts i llances dotze, a més dels braços dels mariners i comerciants que naveguen en el vaixell abans esmentat, i si qualsevol mercaderia es realitzarà en el magatzem, haurà de pagar una multa per la mercaderia, que bé es dividirà entre el Rei Senyor i de la Societat d'Aigües dels homes.

13. També: manem que un vaixell amb dues terrasses cobertes no podran enviar o dur a les escombraries qualsevol mercaderia entre el pal major i la popa, amb l'única excepció del seu vaixell amb el seu aparell i la companyia dels mercaders, i si voleu tenir la mercaderia en el mateix lloc, pot fer a través del consentiment dels comerciants, i sense el seu consentiment no s'atreveixen a col · locar qualsevol mercaderia en el lloc, va dir. No obstant això, a la cabina de popa del vaixell que portarà a la seva empresa i la dels comerciants. D'altra banda, a la coberta superior del vaixell va dir que no s'atreveixen a portar aigua o vi, o d'altres mercaderies, excepte només els marins i els cofres dels mariners i comerciants, i en els pallols d'aquest mateix vaixell que haurà No portar a qualsevol mercaderia, amb l'única excepció dels braços que van en aquest vaixell, i l'aparell si es pot col · locar qualsevol allà, llevat que ho facin amb el consentiment de la majoria dels comerciants, i si dur a qualsevol mercaderia en els llocs, va dir, es haurà de pagar la multa imposada igual que està continguda en el paràgraf anterior.

14. També: manem que cada capità d'un vaixell o embarcació, de qualsevol tipus que sigui, haurà d'alliberar al seu vaixell o embarcació i els timons de tots els peatges a tot el domini o senyoriu que sigui, ja sigui dels cristians o àrabs, sense cap despesa ni pagament als mercaders. De la mateixa manera els comerciants han d'alliberar a tota la seva mercaderia, en qualsevol domini o senyoriu que sigui, sense cap despesa als capitans dels vaixells o vaixells, i si la senyoria va dir ha oportunitat de fer els peatges altres, deixar-los en el compromís de dos homes honestos, als que han triat en la nau o embarcació, va dir.

15. També: manem que cada comerciant i navegant que té pel seu propi compte o en companyia del seu res amics en comú a Berberia oa altres parts, abans de marxar de Barcelona haurà d'arribar a un acord amb tres o quatre o més de seus socis, com ell sigui capaç de reunir a diversos de l'esmentada empresa junts, i quan les despeses de la compra s'han fet amb la deliberació de la mateixa empresa, aquest comerciant o l'empresa que transporta les mercaderies no s'acceptarà cap mercaderia de la va dir que els socis, excepte segons el que van acordar en aquell dia en què es va comprometre, i aquest dolor sota d'un jurament que s'hagin pres per a nosaltres i els homes honrats abans esmentat.

16. També: manem que els comerciants o mariners o altres persones que porten a l'empresa a les parts no tindran els seus salaris o de tarifes ni se'ls dóna fins que tornin a Barcelona, ​​i després, quan ells han fet un acord amb els socis de la empresa per a la que tindrà i portar els seus salaris i els va amb el coneixement dels seus socis amb els que van fer l'acord sobre l'empresa abans esmentada. I si el comerciant va dir no ser un navegant o no realitzar l'ofici de mariner, que no tindran els seus salaris o tarifes.

17. També: manem que els comerciants o mariners o altres persones que porten l'empresa no s'atreveixen a portar els béns o de diners en monedes de plata per l'empresa o d'altres persones, excepte per l'empresa que es necessita. Però totes les coses que porten amb ells hauran de pertànyer a l'empresa i estar en la seva possessió, i qualsevol cosa que vendre o comprar o obtenir de qualsevol manera, que es compren i venen, en qualsevol de les parts són, pel bé i l'ús de l'empresa esmentada anteriorment.

18. També: manem que tots els homes que s'han presentat a aquesta ordenança, en qualsevol de les parts que siguin, s'estimen els uns als altres, i protegir i ajudar els altres, tant en les seves persones i en els seus béns en contra de totes les altres persones, així com si es tractés d' els béns particulars de cada un, i ho faran de bona fe i sense cap tipus de frau, en virtut d'un jurament, per a nosaltres i per als mariners honrats de Barcelona.

19. També: ordenem que si un vaixell o embarcació hauria d'haver detingut als molls de Barcelona, ​​així que no podia navegar de seguida, que tots els capitans dels vaixells i vaixells de que la societat amb els seus mariners, malgrat les seves naus o embarcacions estan preparades per vela, haurà d'ajudar a la nau o embarcació, va dir a navegar o fer a la mar i no podran sortir del vaixell o embarcació que es troba detingut fins que han navegat, i si no estan disposats a fer això, el capità de la nau o embarcació, incorrerà en pena de cinquanta solidificació i els mariners de cinc solidificació.

20. També: manem que si algun mariner de morir en el servei de qualsevol vaixell o embarcació, des del moment en què el vaixell o embarcació es va traslladar des de la riba del moll o d'un riu, o des de qualsevol port, el mariner va dir que tindrà tots els seus salaris, igual com s'ha escrit en el llibre del contracte del vaixell o embarcació. I si algun navegant estar malalt o patir lesions a les cames des del moment quan el vaixell o vaixells a la mar, el capità del vaixell o embarcació haurà de donar a aquest navegant seves necessitats en els aliments per a tota la travessia, si el navegant que el viatge, i el mariner tindrà tots els seus salaris. Però si el navegant no estar disposats a anar en el viatge, no tindrà cap salari. Però si el mariner ha acceptat aquestes vitualles lliures per fer la feina en aquesta nau o embarcació, de manera que ell no pot seguir la dita viatge al coneixement de dos homes honestos de la societat, que tindrà només la meitat del seu salari, i si el capità de la nau o embarcació, va dir s'han pagat tots els salaris als marins, no s'espera que dit d'una altra mariner en el lloc del que es va mantenir en terra. I si el capità va dir que s'ha pagat la meitat dels salaris per al mariner que es va quedar, el capità s'espera que dit d'una altra navegant en el seu lloc, i donar-li la meitat restant dels salaris que no paguen. I els mercaders s'espera que l'altra meitat dels salaris per al mariner en la posició de l'altre que no va ser.

21. També: manem que en cada vaixell o vaixell que salpi des del moll de Barcelona que seran nomenats i elegits pels homes en aquest vaixell o embarcació dos procuradors que es distingeixen pels seus coneixements i legalitat les ordres es obeeixen, tant el capità de la nau o el vaixell, i els mariners, i els mercaders que van al vaixell, i tot s'espera fer una pausa i obeir les ordres dels dos procuradors. Aquests dos procuradors triarà a altres homes de la nau amb l'assessorament dels quals faran i ordenar totes les coses que s'han de fer en aquest vaixell, i tot el que es va ordenar als set homes han de ser estrictament obeïdes per tots anem en aquest vaixell. No obstant això, en un recipient els dos procuradors triarà a dos pels consells dels que s'ordenen totes les coses que han de ser obeïdes en aquest vaixell. I l'elecció dels dos procuradors es farà d'aquí a quatre dies o vuit abans de la sortida del vaixell o embarcació, va dir des de les costes de Barcelona, ​​i com molts homes de Barcelona, ​​ja que es troben en altres llocs, àrabs o cristians, s'espera que es fer una pausa i obeir el mandat i l'assessorament dels set o quatre. I siguin quins siguin els homes escollits fan o ordenar que els faci i els ordeno en el nom del Senyor rei, i guardar la seva jurisdicció, i en nom del Consell, dels honestos, homes d'aigua de Barcelona. Però si els dos homes elegits han de partir en vaixells des del lloc on es va arribar amb el vaixell, va dir, al sortir va deixar triar-ne dos més amb l'assessorament de la va dir que cinc consellers que s'aixecarà en el seu lloc, i els dos elegits en la gots triarà dos amb l'assessorament de l'esmentada dos consellers, i si els dos elegits per aquests dos es mouran, deixar-los triar a un altre dos, i així en ordre, i tot el que es durà a terme o ordenats per les persones elegides seran estrictament per tots els altres, i això ho comandament en el nom del Senyor rei, i en virtut d'un jurament.

Donat a Barcelona, ​​al agost 16, l'any 1258.

Segell de Jaume, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, etc

Font.


De: A. de Capmany, ed. Memòries Sobre la Marina, Comerç, i Arts de l'Antiga Ciutat de Barcelona , (Madrid, 1779-1792), vol. II, pp 23-39, reimprès a Roy C. Cova i Herbert H. Coulson, eds,. Un llibre de font per a la Història Econòmica Medieval, (Milwaukee: The Bruce Publishing Co, 1936; reimpressió, Nova York. Biblo i Tannen, 1965), pp 160-168.


Analitzats per Jerome S. Arkenberg, Calç State Fullerton. El text ha estat modernitzat pel Prof Arkenberg.


Aquest text és part de la Reserva d'Internet d'origen medieval . El Llibre és un conjunt de domini públic i permeten copiar els textos relacionats amb la història medieval i bizantí.


A menys que s'indiqui el contrari la forma específica electrònica del document és d'autor. S'autoritza la còpia electrònica, la distribució en forma impresa per a fins educatius i ús personal. Si ho fa es reduplica el document, indiqueu la font. No s'atorga permís per a ús comercial.


© Paul Halsall, octubre de 1998 halsall@murray.fordham.edu