Reis i dinasties d'Anglaterra
Una relació de Reis i dinasties que governaren Anglaterra des de l'Edat Mitjana fins als nostres dies
Saxona (871-1016) (1042-1066)
Alfred el Gran · Eduard el Vell · Etelweard · Etelstan · Edmund I · Edred · Eduí · Edgard · Eduard el Màrtir · Etelred II · Edmund II · Eduard el Confessor · Harold II · Edgard Ætheling
La Casa de Wessex és la dinastia saxona que va governar el regne de Wessex, al sud-oest d'Anglaterra, i que eventualment unificaria tots els regnes d'Anglaterra sota el seu poder.
També es anomenada la casa de Cedric, ja que Cedric de Wessex (519–534) és considerat el primer rei de la nissaga. L'any 871 el seu descendent Alfred el Gran va esdevenir rei de tot Anglaterra, i la dinastia va mantenir la posició fins el 1016 amb Edmund II. Aquest període, en que el domini de la Casa de Wessex era sovint disputat pels víkings danesos, és conegut com el període saxò.
El rei danès Svend Barbaforcada va reclamar al tron el 1013, i emprengué la conquesta d'Anglaterra que acabà amb l'exili de la casa de Wessex. Ell i els seus successors regnarien fins el 1042, en que la dinastia de Wessex serie restaurada per un breu període. El 1066 els normands van conquerir Anglaterra, amb una decisiva victòria a la Batalla de Hastings en que morí Harold II, l'últim monarca de la nissaga.
Els intents dels anglosaxons de reinstaurar un rei autòcton en la persona d'Edgar Aetheling, un nét d'Edmund II, van resultar infructífers i ladinastia normanda es va perpetuar al tron. Més tard, una neboda d'Edgard (Matilde d'Escòcia) es casaria amb el rei normand Enric I, creant un vincle entre les dues cases.
Danesa (1013-1042)
Svend · Canut I el Gran · Harold I · Hardecanut
Aquesta és la llista dels monarques danesos incloent-hi els sobirans de la Unió de Kalmar.
- Regne de Dinamarca (fins al 1396)
- Unió dinàstica de Dinamarca i Noruega (1380-1396)
- Unió de Kalmar (1397-1536)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron suec (1397-1523)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron noruec (1397-1536)
- Regne de Dinamarca i Noruega (1536-1814)
- Regne de Dinamarca (1814-actualitat)
- Islàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. Independent amb el monarca danès com a cap d'Estat 1918-1944. República des de 1944.
- Grenlàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. (Sobirania efectiva de Dinamarca des de 1721)
- Illes Fèroe integrades en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega en 1387)
La Dinastia Oldemburg se cenyí la corona danesa entre el 1448 i el 1863, quan passà a una de les branques laterals, Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg. El Regne de Dinamarca estigué unit dinásticament amb els ducats de Slesvig i de Holstein fins al 1864.
Normanda (1066-1154)
Guillem I el Conqueridor · Guillem II el Roig · Enric I · Esteve de Blois · Emperadriu Matilde
La Dinastia Normanda és el nom amb que es coneix la nissaga de monarques que regnà alAnglaterra després de la conquesta normanda (1066) i fins l'arribada al poder de la Dinastia Plantagenet el 1154.
La dinastia fou fundada pel duc de Normandia Guillem I el Conqueridor, que liderà els exèrcits normands a la Batalla de Hastings en la que morí l'últim rei saxò Harold II. Guillem va substituir la noblesa anglosaxona per senyors continentals, introduint el feudalisme a Gran Bretanya però mantenint la dispersió de les terres. La seva tasca d'organització va consolidar la corona i va extendre el seu poder.
A la seva mort, Guillem va repartir els seus regnes entre els seus dos fills. L'hereu Robert rebé el Ducat de Normandia, mentre que Guillem II el Roig heretà Anglaterra. A la mort d'aquest en un accident de caça, Anglaterra passà a Enric Beauclerc, un altre fill de Guillem I.
El testament d'Enric Beauclerc, que morí sense descendència masculina, nomenaven a la seva filla Matilde com a hereva. Matilde, però, era rebutjada per la noblesa per la seva condició de dona i per estar casada amb Jofré V d'Anjou, enemic dels normands. Fou escollit Esteve de Blois, que era net de Guillem el Conqueridor.
L'any 1139 Matilde va aconseguir reunir prou suport per oposar-se a Esteve i s'inicià una guerra civil, que d'entrada fou favorable a Matilde. L'any 1141 va arribar a capturar Esteve i deposar-lo, però al cap de pocs mesos va perdre suports, Esteve va ser alliberat, i es va veure obligada a refugiar-se a Normandia.
Amb la mort d'Esteve l'any 1154 s'extingí la branca masculina de la dinastia Normanda. El tron d'Anglaterra passaria a la línea dels Plantagenet en la persona d'Enric II, fill de Matilde
Plantagenet (1154-1399)
Enric II Plantagenêt · Ricard I Cor de Lleó · Joan sense Terra · Enric III · Eduard I · Eduard II · Eduard III · Ricard II
Plantagenet era una dinastia d'origen francès que governà a Anglaterra des de l'extinció de ladinastia normanda el 1154 fins al 1485. Fundada pel comte d'Anjou Jofré V, la dinastia va acumular els ducats de Normandia, Bretanya, Aquitània i Gascunya.
En total quinze monarques Plantagenet van regnar a Anglaterra, incolent-hi els de les branques cadets. La línea inicial va anar des d' Enric II fins a Ricard II el 1399. Després d'ell, dues branques cadets de la línea principal anomenades Casa de Lancaster i Casa de York van disputar-se el tron en una sèrie de guerres civils conegudes com la Guerra de les Dues Roses. Ambdues línies s'extingiren amb la mort en batalla de Ricard III el 1485, i la corona passà a la dinastia Tudor.
Membres de la dinastia van integrar-se a les cases reials d'Anglaterra, Irlanda, Hongria, Polònia,Nàpols, Sicília i del Regne de Jerusalem.
El nom de Plantagenet s'atribueix a Jofré V d'Anjou perquè hom diu que tenia el costum de portar una branca de ginesta al seu casc. Sembla que aquest sobrenom fou inventat per Shakespeare.
Lancaster (1399-1461)
Enric IV, duc de Lancaster · Enric V · Enric VI
La Casa de Lancaster va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que van pertànyer tres reis d'Anglaterra durant el segle XV. El nom de la casa era degut a que tots els seus membres descendien de Joan de Gant, el 1r duc de Lancaster i tercer fill del rei Eduard III. El símbol de la casa era una rosa roja.
El primer rei de la nissaga va ser Enric Bolingbroke, fill de Joan de Gant, que es rebel·là contra Ricard II i el deposà. Enric es feu coronar com a Enric IV passant per davant de l'hereu aparent de la corona, Edmund Mortimer, de tan sols 7 anys.
Enric IV fou succeït pel seu fill Enric V, un rei guerrer que va reforçar la seva casa al tron d'Anglaterra i guanyà prestigi amb repetides conquestes en territori francès. El següent rei, però, fou Enric VI, un rei feble que patia alienacions mentals. La creixent impopularitat i els atacs de bojeria que patia el rei, així com el malestar per les derrotes a França, van moure a la casa rival de York a presentar la seva pròpia candidatura al tron. Les dues cases s'enfrontaren en una guerra civil que s'anomenaria la Guerra de les Dues Roses(l'emblema dels York era una rosa blanca).
Els Lancaster es van extingir a la Batalla de Tewkesbury el 1471, lluitant contra els York. Però la Casa de Tudor, que derrotà els York a la Batalla de Bosworth i governà Anglaterra del 1485 al 1603, descendia dels Lancasters a través de Margarida Beaufort, la besnéta de Joan de Gant, que es va casar amb el comte de Richmond Edmund Tudor i que fou la mare d'Enric VII d'Anglaterra.
York (1461-1485)
Eduard IV, duc de York · Eduard V · Ricard III
La Casa de York va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que pertanyien tres delsreis d'Anglaterra de finals del segle XV. La Casa de York descendia d'Edmund de Langley, el primer duc de York i quart fill d'Eduard III.
Edmund de Langley, primer duc de York i quart fill d'Eduard III, tinguè dos fills: Eduard i Ricard de Conisburgh. Eduard va succeïr-lo al ducat el 1402, però morí sense descendència a la Batalla d'Azincourt el1415. El germà petit s'havia casat amb Anna de Mortimer, una besnéta de Lionel d'Anvers, el segon fill d'Eduard III. Anna també era l'hereva del comtat de March, després de la mort del seu germà Edmund el1425. Edmund havia estat l'hereu aparent a la corona anglesa abans de l'usurpació de la Casa de Lancasteren la persona d'Enric Bolingbroke, el 1399.
Ricard de Conisburgh va ser executat pel seu involucrament a la Conspiració de Southampton per deposarEnric V d'Anglaterra. Per això el ducat passà directament al seu fill, Ricard Plantagenet. A través de la seva mare, Ricard també va heredar les terres del comtat de March i els drets al tron dels Mortimer.
Tot el seu distingit llinatge, els consellers del feble rei Enric VI van denegar a Ricard Plantagenet una posició al govern. En especial el duc Joan Beaufort i la reina consort, Margarida d'Anjou, exclogueren a Ricard dels cercels de la cort.
La Guerra de les Dues Roses començà el 1455 amb la primera batalla de Sant Albans. D'entrada les intencions de Ricard eren tan sols purgar els seus oponents polítics lancastrians de la influencia que exercien sobre el rei. No va ser fins l'octubre de 1460 que va reclamar el tron per la casa de York. Aquell any els yorkistes van capturar el rei a la batalla de Northampton, però la victòria va ser efímera ja que el 30 de desembre Ricard i el seu segon fill Edmund morien a la batalla de Wakefield.
L'aspiració al tron de Ricard va ser heretada pel seu fill Eduard. Amb l'ajuda del poderós comte Ricard Neville va derrotar els lancastrians en un seguit de batalles. mentre Enric VI i Margarida d'Anjou estaven combatent al nord, Neville va prendre la capital i va fer declarar rei a Eduard el 1461. Eduard va reforçar la seva causa quan el mateix any va obtenir una victòria decisiva a la Batalla de Towton, en què l'exèrcit dels Lancaster va ser pràcticament eliminat.
La primera part del regnat d'Eduard IV va estar marcada per complots lancastrians i revoltes a favor d'Enric VI. Ricard Neville va canviar de bàndol, i va ajudar a Margarida d'Ajou i el germà rebel del rei a restaurar breument a Enric entre 1470 i 1471. Quan Eduard va recuperar el tron va aconseguir eliminar la pràctica totalitat de la Casa de Lancaster, amb Enric VI morint assassinat a la Torre de Londres el 1471.
A la mort d'Eduard el 1483, la corona va passar al seu fill de 12 anys Eduard. El germà petit d'Eduard, Ricard de Gloucester, va ser nomenat protector del jove rei, i al·legant voler protegir-los, va tancar-los a ell i al seu germà a la Torre de Londres i mai més foren vistos. Mentrestant el Parlament va declarar que els dos nois eren de fet fills il·legítims, basant-se en el fet que el matrimoni d'Eduard IV era invàlid. Ricard, era per tant l'hereu a la corona, i va ser coronat com a Ricard III el juliol de 1483.
Ricard III tenia molts enemics, principalment els simpatitzans dels Lancaster, que ara s'aplegaven al voltant d'Enric Tudor, ja que la Casa de Tudor estava estretament vinculada amb l'extingida Casa de Lancaster. Un intent d'atemptat va fracassar a finals de 1483, però el 1485 Ricard i Enric es veieren les cares a la Batalla del Camp de Bosworth. Durant la batalla, alguns dels aliats de Ricard van canviar de bàndol o bé van mantenir-se al marge de l'acció. Tot i això Ricard va liderar una última càrrega contra Enric Tudor, i va ser mort. Amb ell moria l'últim rei Plantagenet, i fou l'últim rei d'Anglaterra a morir en batalla.
Enric Tudor es va declarar rei i va prendre Elisabet de York, la filla gran d'Eduard IV, com a esposa. D'aquesta manera unia simbòlicament les cases de York i de Lancaster, i es feu coronar com a Enric VII, fundador de la dinastia dels Tudor que va regnar fins el 1603.
La família de la Pole van ser reconguts més tard com a hereus legítims dels York. Després de què Ricard de la Pole morís a la Batalla de Pavia, l'únic vestigi de la dinastia York quedà en la comtessa de Salisbury Margarida Pole.
Tudor (1485-1603)
Enric VII · Enric VIII · Eduard VI · Joana Grey · Maria I · Elisabet I
La Dinastia Tudor prové d'una família del país de Gales que acabaren sent nomenats comtes de Richmond, comtes de Pembroke, ducs de Redford i tenien consanguinitat amb els barons Grey of Wilton. Fora d'Anglaterra eren família dels reis Valois de França i dels ducs de Baviera.
El símbol de la família Tudor era la rosa dels déu pètals, anomenada la Rosa Tudor i que era de color blanc i vermell. Els Tudors arribaren a ser uns reis molt autoritaris i eren molt coneguts pel seu caràcter fort i el color roig dels seus cabells.
La dinastia Tudor regnà Anglaterra des del 1485 fins el 1603.
Mitjançant el matrimoni de la filla del rei Eduard IV d'Anglaterra, els Tudor passarien a la història d'Anglaterra com a reis. Elisabet de Plantagenet es casà amb Enric Tudor (1457-1509) fill d'Edmund Tudor, comte de Richmond (1430-1456) i de Margareth Beaufort (1443-1509). La seva descendència iniciaria la dinastia Tudor per un curt període de temps.
Estuard (1603-1714)
Jaume I d'Anglaterra (VI d'Escòcia) · Carles I · Carles II · Jaume II (VII d'Escòcia) · Maria II · Guillem III · Anna
La Dinastia Estuard neix d'una família d'origen bretó i escocès. Regnaren a Escòcia durant 343 anys (1371-1714) i a Anglaterra durant un període d'uns cent anys. En anglès el llinatge s'escriu Stuart (o Stewart), com en francès. A Escòcia s'escriu Stewart i és pronuncia "Sturt".
Els Estuards han gaudit de nombrosos títols al llarg de la història com comtes d'Arundel i de Lennox, comtes de Moray, marquesos de Bute, ducs d'Albany o ducs d'Aubigny.
El fundador de la família Estuard fou Alan Fitzalan (v1104-1177) a qui anomenaven Alain "Le Steward" Fitzalan, originari de Dol-de-Bretagne. Aquest cavaller era d'ascendència bretona i escocesa. Rebé del rei escocès el títol de Lord Great Steward of Scotland (Senyor Estuard d'Escòcia) que utilitzaran cada cap dels Estuards al llarg de les generacions. Des de la seva arribada a Escòcia, els Estuards han estat molt units a les dinasties reials del regne, els Mac Alpin i els Bruce.
El seu nét Alan es casà amb Eve de Galloway que era una néta del rei anglès Enric I, de la dinastia Normanda.
El seu descendent Robert II, fill de Walter Estuard (1292-1326), fou el primer Estuard rei d'Escòcia. Estava casat amb la princesa Marjorie Bruce d'Escòcia, filla del rei Robert I d'Escòcia. Així s'inicià el canvi de dinastia reial escocesa amb la casa Estuard.
El rei Jaume IV d'Escòcia, que heretà les males relacions amb els reis Tudors d'Anglaterra, intervingué amb un tractat de pau amb el rei Enric VII d'Anglaterra i es casà amb la princesa Margalida d'Anglaterra el 1503. D'aquest matrimoni nasqué Jaume V d'Escòcia.
Quan es quedà vídua, la reina Margalida es casà amb el cavaller Archibald Douglas, Comte d'Angus, i tornà a ser mare de nou. La seva filla fou la mare d'Enric Estuard, Lord Darnley i primer duc d'Albany, que es casà amb l'hereva al tron escocès, Maria Estuard. La darrera Estuard reina d'Escòcia, Maria I fou assassinada per ordre de la reina Elisabet I d'Anglaterra el 1587, i es generà una greu crisi social al regne escocès.
Del matrimoni d'Enric i Maria nasqué un fill, el futur Jaume VI d'Escòcia, qui heretà també el tron anglès el 1603 amb el nom de Jaume I d'Anglaterra. La unió dels trons escocès i anglès formalitzà el regne de la Gran Bretanya.
El seu fill, Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia que tenia molt bones connexions amb França, tampoc ajudà a millorar les relacions amb els seus súbdits al casar-se el 1625 amb una princesa francesa, Enriqueta Maria de França, filla del rei Enric IV de França i Maria de Mèdici.
A Anglaterra esclatà la primera Guerra Civil el 1642. El rei Carles I Estuard, que pretenia agrupar totes les illes britàniques sota una única corona, fou capturat i ajusticiat el 1649 i s'establí una república anomenada Commonwealth d'Anglaterra.
Mort de Carles I, el succeí el seu fill, Carles II, que fou reconegut immediatament a Escòcia, però no a Anglaterra, on era viva la guerra.
Després de la derrota a la batalla de Worcester (1651) Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu. Primer s'establiren a França i després als Països Baixos espanyols i als Països Baixos del nord.
El 1660 es produí la restauració anglesa, i entre 1660 i 1685 Carles II regnà a la Gran Bretanya (Anglaterra, Gales, Irlanda i Escòcia). Molt unit a França, era un home de creences catòliques que va voler atorgar una llei que donés llibertat religiosa pel poble britànic. La coneguda llei era la "Reial Declaració de Indulgencia" de 1672, però el parlament el va obligar a retirar-la. Morí el 1685 reconvertit al catolicisme.
A Carles II el succeí el seu germà, Jaume II d'Anglaterra. Aquest nou monarca va combatre dues rebel·lions internes a Anglaterra. Morí el 1689 després convertir-se al catolicisme com havia fet el seu germà.
A Jaume II el succeïren la seva neboda Maria Estuard (coronada Maria II d'Anglaterra i Escòcia, filla de Jaume II d'Anglaterra) i el seu marit Guillem d'Orange-Nassau (que regnà com Guillem III d'Anglaterra). Foren entronitzats reis de la Gran Bretanya el 11 d'abril de 1689. Guillem III morí el 1702.
Als reis Guillem III i a Maria II d'Anglaterra, el succeïren al tron la seva filla, la princesa hereva Anna Orange, Anna I d'Anglaterra, el 1702. La futura reina havia tingut molts de problemes per donar fills sans i després de molts avortaments i nens que morien al néixer, tingué al príncep Guillem, duc de Gloucester, que morí amb onze anys el 1701, provocant una forta crisis dinàstica.
La llavors hereva al tron, fou coneguda pel famós "Acte d'Establiment" de 1701 que exclou els catòlics de pujar al tron de la Gran Bretanya, i així deixar fora de successió al pretendent més vell de la família Estuard. En cas de morir sense descendència la reina Anna, passaria el tron a la dinastia Hannover, (veure Regne de Hannover) en mans de Sofia del Palatinat, electora de Hannover, luterana i descendent del rei Jaume I Estuard d'Anglaterra. Durant el regnat de la reina Anna I, Anglaterra tingué una forta relació en la coneguda Guerra de Successió d'Espanya (1700-1715), ja que va estar al costat del pretendent al tron espanyol, l'emperador Carles VI d'Habsburg.
Aquesta reina morí el 1714 deixant al tron a Jordi I d'Anglaterra, i a la nova dinastia, els Hannover. Jordi era fill de l'hereva de la reina Anna d'Anglaterra, però aquesta morí el 28 de maig de 1714.
Hannover (1714-1901)
Jordi I · Jordi II · Jordi III · Jordi IV · Guillem IV · Victòria
La Dinastia Hannover o Casa de Hannover és una de les més importants i més antigües families de l'aristocràcia alemanya, originaria de Suàbia i Baviera.
La dinastia Hannover començà sent una sub-branca de la familia ducal de Baviera, ja que el fill petit d'Enric X de Baviera i Saxònia (v. 1100-39), Guillem, fou nomenat duc de Saxònia i la seva descendència, ducs de Brunswick-Lüneburg. El germà de Guillem fou el rei dels romans, Otto IV, el 1198 era casat amb la princesa Beatriu de Hohenstaufen i Angelina de Bizancia, per tant filla dels reis dels romans.
Fou fundada al segle X. Els seus membres han gaudit sempre d'importants distincions i títols de renom. Començaren sent ducs de Brunswick, titol que ha tingut moltes ramificacions al llarg de la seva història, arribant a l'actual branca la Hannover-Lüneburg, reconvertida de la vella Brunswick-Lüneburg.
Molts membres de la dinastia Hannover han estat reis, reis consorts i prínceps, destacant els reis Hannover de la Gran Bretanya, els reis del regne de Hannover o en especial, Otto de Brunswick-Grübenhagen, duc de Calàbria i rei consort de Nàpols al segle XIV.
És important recalcar que descendeixen dels reis anglesos de la dinastia Plantagenet, per la princesa Matilde d'Anglaterra (1156-89) casada amb Enric "El Lleó" Welf, duc de Saxonia (1129-95). Matilde era filla dels reis Enric II d'Anglaterra (1133-89) i de la famosa Elionor d'Aquitània (1122-1204).
També descendeixen de la familia reial danesa amb la que guarden molta parantela, gràcies a les moltes unions entre Hannover i Dinamarca.
Les darreres dues unions més importants de la recent història de la dinastia foren, el casament en 1938 de la princesa Frederica de Hannover, reina de Grècia, mare de la reina espanyola Sofia de Grècia; i la d'Ernest August V de Hannover casat en segones núpcies en 1999 amb la princesa Grimaldi, Carolina de Mònaco.
Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…)
Eduard VII · Jordi V · Eduard VIII · Jordi VI · Elisabet II
Antic ducat d'Alemanya situat a l'actual estat de Turíngia, pertanyent als anomenats Ducats Ernestins, ja que eren governats per ducs de la línia Ernestina de la casa saxona de Wettin.
El 1825 s'extingí amb Federic IV de Saxònia-Altenburg la casa ducal de Gotha-Altenburg, i es produó una reestructuració dels ducats. Federic de Saxònia-Hildburghausen fou nomenat duc de Saxònia-Altenburg, i els seus successor uniren els ducats de Saalfeld, Coburg, Lichtemberg i Gotha en un de sol.
La casa de Saxònia-Coburg-Gotha amb una hàbil política dinàstica es convertí durant el segle XIX en casa regnant de Bèlgica, Regne Unit, Portugal i Bulgària.
El primer fill d'Ernest I, Ernest II rep el ducat, però el segon fill, Albert es casà el 1840 amb la reina Victòria I del Regne Unit que havia succeït al seu oncle Guillem IV del Regne Unit el 1837. D'aquesta forma es converteix en Príncep consort i Altesa Reial d'Anglaterra. Els seus descendents regnen al Regne Unit fins a l'actualitat, encara que el 1917 van canviar el nom de la dinastia a Casa de Windsor, ja que el nom alemany de la dinastia resultava antipatriòtic durant la Primera Guerra Mundial.
