- 22, 23 i 24 JULIOL 2011 -
ANENTO
Anento es troba a la província de Saragossa, situat a 929 metres d'alçada sobre el nivell del mar a la Comarca del Camp de Daroca a uns 85 km. de Saragossa capital. Té una població d'uns 150 habitants i el seu terme municipal limita amb la província de Terol. La història de Anento transcorre paral·lelament als altres pobles de la ribera del Jiloca, al municipi es conserva la torrassa celtíber que marca l'existència d'un poblat Iber davant de l'actual ubicació ja que va estar habitat per la tribu ibera dels Bellos.
Anento té un marcat caràcter medieval en el seu traçat. Una de les seves costrucció més significatives, l'església de Sant Blai conté un ampli atri ogival.
És una construcció romànica del segle XIII, a la que més tard en el segle XIV s'afegiria el pòrtic i entrada gòtica, i la torre de pedra, adossada a l'església, sembla obra del segle XV. És un edifici de maçoneria i pedra carreu amb volta de canó apuntat i coberta a dues aigües directament sobre la volta. Té un pòrtic als peus del segle XIX i un altre cap al sud ocupant tot el costat de l'església i la porta primitiva; aquest probablement del segle XIV. En aquest costat queda coberta la porta primitiva del segle XIII: té arc de mig punt amb dues arquivoltes decorades amb dents de serra i rosetes, del mateix moment són l'absis, la nau i la torre, amb caràcter militar.
A l'interior es conserva un ric museu: a l'absis, riques pintures murals del segle XIV i el magnífic retaule major de pintura sobre taula realitzat pel Mestre Blasco de Grañén en dates properes a 1420 i considerat com del bo i millor de l'art gòtic aragonès , dedicat a Sant Blai, Sant Zenó i el Patrocini de la Verge. En les capelles laterals, tres retaules del segle XVI: el de Sant Joan Baptista, de principis del segle XVI, el de Sant Roc i el de Sant Antoni de la segona meitat; hi ha a més algunes talles interessants així com riques obres d'orfebreria. Sense oblidar el cor que està cobert de guixeria mudèjar així com la trona, de finals del segle XV. A més després del retaule s'amaga un conjunt de frescos tardorrománics o protogòtics datats en el segle XIV, trobats en les seves parets cap a 1989.A la part més alta de la població es troba l'ermita dedicada a Santa Bàrbara que compta amb un interessant retaule del segle XVI
Una bona influència del pas musulmà per la vila són els regadius i el castell existent ja el 1347 i situat en un bell paratge de pinedes, situat des de dalt d'un escarpe domina completament la localitat. En 1120 el rei Alfons I el va incorporar al regne d'Aragó. L'any 1248 aquest lloc es deslliga de la dependència de Daroca per privilegi de Jaume I El Conqueridor passant a formar part de Sesma del Camp de Gallocanta en la Comunitat de Llogarets de Daroca, que el 1838 va ser dissolta.
En 1357 Anento és atacat pels castellans, en la guerra dels Peres, que si bé no van aconseguir prendre el castell si que van incendiar el poble.
Del castell queda en peu la muralla principal amb dues torres bessones, a més de les restes d'altres. Envoltat per un fossat excavat a la roca, encara es conserven restes significatives de la muralla reforçada per tres ferms torrasses. Va servir de resistència contra els soldats castellans de Pere el Cruel, en les accions dels anys 1360 i 1361. El 1445 va tornar a l'activitat bèl.lica quan el conestable de Castella Álvaro de Lluna va atacar Aragó.
El poble presenta un interessant urbanisme en pendent amb estrets carrerons i abundància de petites places: algunes cases mostren portades d'arc apuntat, corresponents al segle XV. Sota l'església, mirant a l'horta, hi ha una casa amb les armes dels Guallart. En aquest conjunt de cases destaca l'església parroquial de Sant Blai situada a l'est i orientada en la mateixa direcció.
Com altres punts turístics cal destacar la torre celtiberica de Sant Cristòfol, el Recuenco, la bassa del molí i dos peirons molt típics del sud d'Aragó que solen consistir en una columna d'uns tres metres d'alçada feta de blocs de pedra culminada normalment en una creu de ferro o una esfera de pedra. Habitualment sol tenir una o diversos rajoles policromades amb algun motiu religiós, Mare de Déu o Sant. Mentre que un es va erigir en honor a la Verge del Pilar, l'advocació de l'altre es desconeix, de manera que s'ha col.locat un pessebre de fang en la seva fornícula.
->>>>----------------------->
Frescs es presentaven els dies 22, 23 i 24 de juliol en què anàvem a visitar de nou la localitat saragossana de Anento. De nou, perquè és ja la tercera edició en què ARCOFLIS està present i esperem que no sigui l'última. Anento és un d'aquests petits pobles aragonesos, amb carrers estrets i empinades costes encara que no per això mancat d'encant. És d'aquests pobles que conviden al relax i la desconnexió d'aquest atrafegat món.
La nostra partida des de Vilafranca del Penedès va estar marcada per una molt fina pluja, el que al País Basc anomenarien xirimiri o calabobos en altres llocs. Aquesta fina pluja no tenia perquè espantar ni restar ganes de fer uns quants quilòmetres per veure de nou als nostres amics i compartir altres bones estones amb toc medieval amb la gent de Anento.
Arribarem més o menys a l'hora de berenar, hora en la qual els nostres companys de AC.H.A. i Fidelis Regi, co-responsables de l'esdeveniment, ja havien muntat la seva part de campament. Després de les efusives salutacions de retrobament desenganxem el remolc del nostre cotxe, on van els estris medievals, i el acostem a la zona de campament per iniciar el muntatge dels nostres pavellons i tendes. La zona de campament era la mateixa de cada any. Una espècie de parc amb verda herba amb frondosos arbres que ens protegeixen de l'intens sol estiuenc als que any rera any agraïm profundament la seva presència ja que creen un petit microclima, més fresc i agradable, que la intensa calor que algunes vegades es pateix a la resta de la localitat.
En el seu centre hi ha uns gronxadors i una mena de castell on juguen i es diverteixen els més menuts i aquest any hem vist com han instal.lat multitud d'aparells per fer exercici que permeten que qualsevol pugui exercitar a l'aire lliure en tan bon ambient i de manera gratuïta . Tot un encert i una gran iniciativa que hauria de ser adoptada per moltes poblacions.
Finalitzat el sopar i adaptant-nos al programa d'actes hi havia un contacontes. Molta de la canalla del poble acompanyats pels seus progenitors i gent gran esperaven a la plaça aquest esdeveniment. L'espera va concloure quan un company de AC.H.A. nostre estimat Ramon els va explicar no un, ni dos, sinó tres contes a un públic expectant i entregat que escoltava atentament tot el que Ramon els anava comptant.
I no seria un esdeveniment medieval si en finalitzar aquest acte no ens agaféssim un temps de taverna, hores nocturnes de xerrada i relaxació amb els companys acompanyades de refrescs, aiguardents, licors i begudes espirituoses que aixequen l'ànim a més d'un igual que els escots de les taverneres que entre copa i copa ballaven al so de la música que sonava a la taverna.
Cansats pel viatge, el muntatge, les xerrades i les ballaruques nocturnes ens vam anar a dormir esperant el següent dia.
El dissabte va aparèixer tranquil, els pobladors del campament anaven a poc a poc despertant, alguns a base de cafè, altres amb una bona dutxa. Un cop tots drets i esmorzats començava una nova jornada amb moltes coses a fer.
Aquesta entrada culminaria a la plaça del poble on es va seguir amenitzant l'estada del Infanzón i les seves tropes amb música i balls a càrrec del bufó Pepín Banzo. els músics de Gordobordón i les exòtiques danses orientals d'Aswan.
Tanta desfilada i ball obren la gana a qualsevol i per tal de mitigar la falta d'aliment procedirem al dinar. D'ella es va encarregar l'ajuntament per mitjà d'un càtering compost per una cassola de pagès, aigua, vi negre i melons i síndries de postres. Exquisit.
Satisfeta ja la sensació de fam provinent dels tràfecs matinals arribava l'hora del descans del guerrer. Mentre uns descansaven fent la migdiada en els seus pavellons i altres dedicaven el seu temps a xerrades i jocs diversos, un grupet vam anar passejant per un camí on ens trobavem alguna font de tant en tant per arribar finalment al Aguallueve i refrescar-nos.
I aquí en les seves fresques, o com alguns les van definir més tard, fredes aigües va ser on el nostre petit grupet es va donar al descans. Tímidament van entrant en el seu gens càlid element aquós, cridant de fred alguns, tremolant altres, però que a l'estona gaudien de content nedant d'un extrem a un altre. Feia gust veure junts als aguerrits guerrers, els precisos arquers, les belles dames i als xavals gaudir com ningú en tan agradable entorn.
Al campament, els nois de A.C.H.A. van muntar un taller d'esgrima per a nens, un taller d'escriptura i una exposició d'armes, un arquer de ARCOFLIS anava rebaixant amb la seva eina de fuster unes seleccionades fustes que li serviran per construir-se un longbow o arc llarg creant amb això l'expectació de tots els presents. D'altra banda dos membres de Fidelis Regi estaven també actius, un va desplegar tota la seva armadura en una manta entretenint-se a treure l'òxid de la mateixa i dedicant-se a donar explicacions als curiosos sobre qualsevol aspecte de la mateixa i l'altre s'exercitava amb una partida d'escacs en un tauler de la seva pròpia creació.
De tornada al campament vam notar que l'ambient estava enrarit i hi havia molta agitació. Es respiraven aires de propera batalla, el marc prebèl.lic era tan palpable que alguns dels arquers vam agafar els nostres arcs i ens vam anar a afinar la punteria en una zona apartada creada amb aquesta finalitat.
Un cop afinats els nostres instruments, arcs i fletxes, vam tornar al campament on les notícies no eren gens encoratjadores ja s'estava preparant la defensa d'Anento davant un imminent atac de les tropes castellanes. I bé ... com en això de la recreació de vegades estas en un bàndol i altres en un altre doncs ens va tornar a tocar ser castellans, malvats per als anentins, com en les anteriors edicions, així que a partir d'aquest moment la narració serà explicada com arquer castellà a les ordres del rei Pere I de Castella.
La història, la següent ... En l'any 1357 les tropes del rei Pere I de Castella arrasaven les terres aragoneses en l'anomenada Guerra dels dos Peres. En el seu avanç cap a València, els castellans van assetjar Daroca i van arribar a les portes de Anento.
Martín Polo, infanzón aragonès i escuder del rei don Pedro IV d'Aragó, torna a la seva vila i decideix plantar cara als castellans i defensar Anento amb el suport de la solidesa de les seves muralles i el seu castell. La decisió de defensar la població resultaria funesta, ja que les tropes castellanes van acabar cremant el poble, però el castell va romandre invicte gràcies a la valentia de Martín Polo i els anentins.
Anento recorda aquestes tristes jornades en la recreació de la batalla per la defensa del seu castell i del seu caseriu.
I en això estem però, com hem dit, des del bàndol contrari, així que seguim narrant els fets tal com els vam viure ...
El nostre petit grup estava format per un capità, alguns homes d'armes i arquers. La nostra missió era prendre el parc on les tropes de Anento al comandament de Martín Polo s'havien fet fortes. Travessem la plaça major del poble on vam trobar poca resistència, fins a arribar a les portes del parc on es veien els pendons anentins onejant en el campament.
Avancem fins posar-nos a tir de fletxa de l'enemic que, amb la veu d'alarma donada amb anterioritat, ja s'havia protegit. Ens miraven en silenci, atents a qualsevol moviment, amb els nervis tensos, acariciant les seves espases al mateix temps que subjectaven amb fermesa els seus escuts, esperant, pacients ...
De sobte va sonar una veu familiar, arquers !!! va cridar el nostre capità. Els homes d'armes van retrocedir els mateixos passos que vam avançar nosaltres per trobar-nos cara a cara amb aquell munt de fustes i escuts que tenien com a missió resistir els nostres atacs. 
En una ostentació d'intel ligència, Martín Polo, després de la primera massacre rebuda a causa de les fletxes havia ordenat portar del castell pals de foc amb què poder defensar-se del atac dels arquers. Això ens va sorprendre ja que a la tercera andanada havien escombrat als arquers, Jo que vaig ser ferit en un braç que em impedia utilitzar el meu arc, em vaig retirar a una posició des de la qual vaig poder veure el desenllaç de la batalla.
Les espases que colpejaven amb força anaven a poc a poc perdent el seu ímpetu i el cansament anava creixent per moments. Des d'ambdós contendents s'animava a no decaure i seguir la lluita amb el que es perllongava l'horror durant més temps. Uns avançaven, altres retrocedien uns metres, després al revés, sense que la batalla caigués d'una o altra mà.
Amb gran alegria va ser aclamat el nom de Anento, Aragó i Martín Polo pels anentins que havien aconseguit repel.lir les tropes castellanes.
Una gran batalla que com sempre en finalitzar fa que a qualsevol recreacionistas participant li pugin les calors i acabi com sempre al costat de la taverna explicant com ha estat la seva particpació en la lluita i les seves impressions juntament amb els altres companys partipants. D'aquesta manera entre cerveses, rialles i xerrades va arribar l'hora de sopar. Aquesta vegada ja en el bàndol anentí vam acudir en processó a ajuntar-nos amb el poble per sopar conjuntament. Migas, ternasco d'Aragó i mousse de maduixa van ser les viandes escollides mentre que aigua i vi negre les begudes.
I per tal com és nit d'alegria i celebració l'anteriorment esmentat bufó Pepin Banzo va amenitzar la vetllada al costat de les exòtiques ballarines de Arwen. Que per mi que el tal Pepín va a comissió dels metges locals que van haver de encaixar, de nou, més d'alguna mandíbula desencaixada per les arts humorístiques de l'esmentat bufó. I el que ens va fer riure. Però una altra sorpresa ens esperava la nit ja que al costat de la taverna la gent de Gordobordon havien preparat un espectacle de música i foc. Unes hores més de taverna i a dormir.
El diumenge al matí, després de la rutina del despertar, vestir-se, esmorzar, etc, ens va remetre als últims actes de l'esdeveniment, la missa medieval a la Església de Sant Blai en la qual assistia tot el poble i els recreacionistas que en desfilada sortien des del campament per, un cop acabada la missa i en el pòrtic de l'església, assistir al nomenament de cavaller que feien els Fidelis Regi amb la col.laboració de AC.H.A.
Un cop acabada la mateixa vam desmuntar els nostres pavellons, carregar de nou els nostres cotxes, acomiadar-nos dels nostres vells i nous amics fins a un molt proper esdeveniment i vam partir amb un tros de Anento en els nostres cors envers les nostres cases.
Per la nostra part dir que per molts anys més poguem assistir a les festes medievals de Anento
Més fotos de l'esdeveniment en:
