PERACENSE 2011: DE RETORN AL CASTELL VERMELL

- 4, 5, 6 i 7 AGOST 2011 - 

El Castell Vermell de Peracense

La seva construcció respon a la necessitat de vigilància del congost sobre el qual s'assenta, lloc de pas per les tropes invasores de Castella durant les freqüents guerres entre els dos regnes. Les primeres notícies documentals d'existència estan en relació amb la conquesta de Albarracín, ja que va ser una de les bases que va utilitzar Pere III per prendre el senyoriu en poder de Pere de Azagra.

Es coneix que durant 1301-1317 va ser el seu alcaid Juan Ximénez de Urrea, sent en una peça clau en la defensa del Regne, gràcies a situació estratègica a la divisòria de les conques de l'Ebre i Tajo. En 1370 era alcaid Gonzalo Fernández de León i en 1373 Pedro Martínez. En 1379 el senyor Jimeno de Urrea el va donar a la Comunitat de Daroca, que va seguir nomenant els seus alcaids fins 1702. Aquesta fortalesa havia estat la més important aixecada per la Corona aragonesa. Al segle XIV va ser reparada i guarnida per utilitzar-se com a base d'aprovisionament dels seus exèrcits, de manera que va intervenir destacadament en la guerra entre Pere I de Castella i Pere IV el Cerimoniós. No va patir cap setge, ja que primera línia fronterera quedava defensada pel castell de Rodenas.

Va servir de presó en 1469 i va haver de posar-se en estat defensa en 1452. Després de la unió de Castella i Aragó amb el matrimoni dels Reis Catòlics, el castell va perdre importància i va caure en l'oblit i posterior abandonament. El seu episodi bèl·lic va ser durant les guerres carlines de 1840, quan va ser habilitat i va viure una gran activitat, albergant entre els seus murs un destacament de soldats isabelins. El 1987 es va iniciar un procés de restauració, basant-se en el projecte de l'arquitecte Pedro Ponce de León.

És, sens dubte, un dels castells més espectaculars de tot Aragó de tot Espanya, tant per la magnitud de la seva obra com per la seva ubicació, en un entorn natural de gran bellesa plàstica. Tota l'obra és de pedra roig, típica d'aquestes terres, de planta quadrada molt irregular que ocupa una superfície d'uns 4.000 metres quadrats. Els seus vessants nord són inexpugnables pel seu emplaçament natural. Està estructurat en tres recintes escalonats segons el terreny. Així, els dos inferiors se situen sobre una superfície plana en els costats sud i oest, per contra, el tercer està situat sobre una zona rocosa en l'angle nord-est.

En els costats oest i sud del citat primer recinte s'alça una muralla formant un angle nord-est. En el costat sud del primer recinte s'aixeca una muralla formant angle recte, és bastant gruixuda, ja que s'aproxima als tres metres d'espessor i està vigilada per tres torrasses, un a la cantonada i dos en el llenç sud, amb moltes sageteres i merlets antigues, està recorreguda per un camí de ronda. A l'extrem nord es troba l'entrada al primer recinte. Antigament era un estret portell en reculada que s'obria al costat del precipici, després de la seva restauració hi ha una porta que porta fins l'albacar. A l'angle sud hi havia les cavallerisses i pessebres, allà s'observen una sèrie de nínxols.

Un llarg mur porta des de la torre de l'homenatge a la muralla sud, on hi ha intercalada una torre quadrada, coneguda com de l'Hospital. Seguida d'una torre que articula els recintes exteriors i intermedis i domina un dels flancs més exposats; des d'ella neix un mur cap a l'exterior que tenia com a missió impedir el pas d'enemics des de les concavitats de les roques.

El recinte central consta d'un gran pati d'armes al qual s'accedeix al costat d'una torrassa que pogué albergar l'església, en aquest recinte hi havia les habitacions de la tropa i l'aljub principal, cobert per volta apuntada de la qual sobreviuen tres arcs de suport . A la zona alta, mirant a l'est, s'han trobat restes d'una capella i un cementiri. Aquest recinte està protegit per una grandiosa torre que alhora, defensa al tercer, que està encinglerat sobre un espectacular penyal, essent els seus elements els característics d'un emplaçament militar no palatí. Destaca la seva porta d'ingrés oberta a la roca i emmarcada per un arc. Fins aquesta torre únicament era possible l'accés amb escala de mà. Després d'ella se situa el cos de guàrdia, a manera de torrassa, defensant les portes exterior i intermèdia. És una construcció de cadirat coberta amb volta i amb escales d'accés als camins de ronda adjacents. Després d'un petit pati descobert s'arriba a la part més alta, on s'obren les estances de l'alcaid. Queda una sala amb un forn i una altra gran des de la qual s'accedeix a dues de diferent mida, una d'elles amb llar de foc interior. Des de la principal es passa a una terrassa on es troba un aljub excavat a la roca.

->>>>---------------------->

I com diem de tornada al castell vermell...

Que ganes teníem d'embarcar de nou en noves aventures després de la molt recent sortida de Anento. Si és que no parem, com fa temps es deia "viatgem més que el bagul de la Piquer"...

Agost era la data clau, el dia D i l'hora H d'un dels esdeveniments més estimats, el de Peracense. Per això durant els dies 4, 5, 6 i 7 d'agost el castell vermell de Peracense vesteix les seves millors gales doncs gent de tot arreu anaven, per uns dies, a deixar anar el seu esperit recreacionista.

Aquest mateix esperit ens contagiava a no ser prudents, jejeje, m'explicaré millor, a portar moltes més coses de les que realment anàvem a necessitar per a l'esdeveniment, fet que una vegada a les portes del castell fes que ens penedissim sobretot per la llarga caminada que hi ha des del pàrquing fins el precís punt on vam plantar els nostres pavellons, però és que aquest esdeveniment s'ho mereixia.

I en això estàvem pensant de bon matí el dijous abans de marxar, carregant el remolc amb els estris de tots i disposats a partir cap a la terolina vila encara que anteriorment vam haver de passar per la ciutat d'Osca a recollir a un dels nostres bons amics de A.C.H.A. que també s'afegia a l'esdeveniment.

Cada any es va aguditzant més l'enginy per al transport dels estris de cada recreacionista des del automòbil fins al castell. La culpa, la porta d'accés i sobretot el camí per arribar-hi. En el nostre primer esdeveniment ja vèiem com els soferts companys les passaven de tots colors per portar les seves coses sota una sufocant calor estiuenca. Així que de primeres ja vam ser pioners a apropar el cotxe per les empinades i estretes rampes d'accés al castell, una temeritat seguida després per molts, que ja no es repetiria en altres edicions. En la segona edició vam acostar el remolc carregat de gom a gom fins a la mateixa porta però el nostre remolc ara és molt gran i va totalment ple de manera que pel pes, les rampes i la grava es feia una mica perillós.

I no lluny de seguir innovant en el tema aquest any estrenàrem un mini carro amb rodes amples i grans amb capacitat per a portar fins a 500 kg de pes fàcilment arrossegats per una persona. Va ser el nova més i ens va treure molt del patiment del pesat transport.

Arribarem després de dinar al pati principal del castell on ens vam trobar amb els organitzadors de l'esdeveniment, els companys de Fidelis Regi, que ja estaven a mig muntar la seva part de campament. Després de les efusives salutacions ens van orientar on muntar els nostres pavellons i botigues i així vam començar amb el transport i el muntatge de la nostra zona.

En aquesta ocasió l'espai de ARCOFLIS comptava amb tres pavellons, una tenda normanda i un tendal de campament que juntament amb les nostres taules i banquetes compartim amb la resta del campament per fer-ne una unitat i un punt de trobada entre els grups participants així com zona comuna per als àpats.

Entre els grups participants aquest any hi havia els amfitrions de l'esdeveniment, els aragonesos Fidelis Regi, els valencians de Aliger Ferrum, els també aragonesos de Militis Christi - Ordre Calatravae, els madrilenys Axil i la seva dona, l'hospitalari català de l'Ordre de l'Acer Negre, el templer de A.C.H.A. al que va ser un honor donar-li allotjament entre nosaltres i la fugaç visita de la gent de Ferruza que també van voler sumar-se a l'esdeveniment. I per descomptat nosaltres, els membres de ARCOFLIS que novament vam tornar a acceptar gustosos la invitació dels organitzadors.

Com dic el dijous va ser dia de muntatge del campament sota una intensa calor i de rebuda de companys que d'un o d'un altre grup anaven arribant. En això que l'hora del sopar va arribar providencialment per donar-nos repòs i recuperar forces i líquids perduts durant la intensa tarda. En finalitzar el sopar van seguir les animades xerrades sota una cel estrellat en una agradable nit d'agost que vaig haver de perdre'm doncs seguia convalescent d'una recent operació i necessitava descans.

El divendres va despertar molt assolellat i amb el cel molt clar, tant que permetia veure molt bé l'increïble paisatge que s'albira des del castell, el més proper, unes increïbles formacions rocoses, i el més llunyà, unes planes de gran cromatisme sense menysprear amb això la tonalitat que de bon matí adquireix el vermellós castell.

Esmorzem amb ganes, ens rentem i esperem a veure que ens tenia preparat l'organització.

De nou per a aquest esdeveniment es van tornar a vestir les sales de l'interior del castell. En una primera, la més propera al nostre lloc, es va tornar a disposar com a ferreria instal·lant novament la forja que tan hàbilment fa servir el mestre Axil aquesta vegada acompanyat a la manxa per la seva senyora que degué d'acabar desidratada de tant foc i calor com hi havia en l'estada i segurament amb mal de cap dels molts cops que el seu marit va atiar al metall. Certament és una de les entranyables imatges que es queden a la retina d'aquest magne esdeveniment.

Una altra de les estades va ser habilitada com a capella en la qual es sentia com peix a l'aigua el cavaller hospitalari de l'Ordre de l'Acer Negre molt ben secundat per alguns altres membres de les altres ordres religioses presents i per algun company de Fidelis Regi. La verge que presidia l'improvisat altar vestia riques teles al seu voltant així com a ben treballades llums.

I en un altre lloc, d'aspecte molt més rude i freqüentat per personatges de la mateixa mida es va assentar el lloc de guàrdia. S'hi guardava la major part de l'armament existent, espases, escuts, llances, cascos, etc, s'hi podia trobar de tot, així com es trobava també amb una guàrdia de merlet tot aquell insensat que gosés entrar en aquest lloc sota les ordres que els sergents que organitzaven la defensa del castell.

Una novetat d'aquest any va ser la inclusió de la ballesta en molts dels quefers de l'esdeveniment ja que era un dels instruments indispensables per a les guàrdies i, com després veurem, també van participar activament en la batalla.

El dia va anar passant al seu ritme entre guàrdies, el menjar, partides d'escacs, algunes migdiades, tallers diversos, noies cosint, brodant, etc.

El nostre company de ARCOFLIS, Xavi, seguia raspallant una i altra vegada, sota la intensa calor, aquell pal que ja va començar a raspallar en Anento i que quan estigui finalitzat es convertirà en un mortífer arc longbow de fabricació pròpia. Ànim company que ja el volem estrenar.

Mentre les nostres dones es donaven a la confecció i costura de peces i tocats fet que les va mantenir gairebé tota la tarda en plena feina i els homes fèiem el mateix amb les nostres coses va arribar l'hora del sopar i amb ella l'arribada al castell de la comitiva dels nobles que l'endemà estaven cridats a consell per part del senyor d'Urrea. Aquesta mateixa nit es forjava, en silenci, una traïció. Després d'aquests esdeveniments el sopar no va oferir res de ser destacat.

El dissabte va tornar a presentar-se assolellat doncs lluny quedaven aquelles tempestes d'aigua que van assolar el castell i els pavellons fa ja dos anys i que encara avui en dia fan que estiguem mirant al cel a cada moment.

Mentrestant la vida seguia al castell de Rui Ximén de Urrea, el qual, sent encara tinent del castell de Peracense havia fet cridar a diversos nobles per una estranya reunió que en realitat era un parany molt ben preparada. Tenia com a finalitat la de descobrir als nobles traïdors al rei i amb això guanyar-se, el de Urrea, novament l'afecte del seu senyor reial.

En aquesta reunió van assistir els nobles. D'una part hi havia els contraris a tot el que afectava al rei amb la figura de Sancho de Antillón al capdavant i, de l'altra, a Artal de Alagón i curiosament a Ximén Cornel, acèrrim enemic del de Urrea, com a defensors de la causa Reial i per tant aliats de Rui Ximén de Urrea Les discussions cada cop van prenent posicionament en un o altre bàndol per part dels nobles presents i s'acaloren més a cada moment.

Arribats a aquest punt de crispació en les negociacions és quan don Sancho de Antillón reclama el suport del senyor de Urrea i els seus per la seva causa però davant la traïdora negativa d'aquest es repten a duel de males formes designant al vencedor com a senyor del castell i les seves possessions. Aquest desafiament tindria lloc al castell, aquesta mateixa tarda, de manera que cinc paladins de cada bàndol s'enfrontessin guanyant el que més victòries obtingués.

La notícia del desafiament va portar certa inestabilitat en el feu i la sensació d'inseguretat es posava de manifest en les contínues rotllanes d'enraonies i suposicions. Amb tot això en l'aire va transcórrer amb certa calma l'hora del menjar a l'espera del que anava a esdevenir unes hores més tard ...

Com arquers al servei del castell de Peracense, i per tant subjectes a les ordres del senyor de Urrea, havíem rebut l'encàrrec de armar-nos bé, per si les mosques, i mosques va haver. Se'ns va demanar que ens situéssim barrejats amb la gent del poble en un lloc lleugerament alt, ben acompanyats d'arc i fletxes, i així dissimulats des del nostre improvisat pedestal observàrem atentament tots els esdeveniments que s'anaven desenvolupant tement, potser, que arribés l'hora de actuar.

Sancho de Antillón i els seus homes van arribar puntualment a la cita on també el senyor de Urrea i els seus cavallers s'hi havia preparat també per al desafiament. Cinc homes contra cinc homes, a escut i espasa, sent els dos últims combatents dels mateixos desafiants, Antillón i Urrea. Amb duresa i destresa en el maneig de les armes van lluitar els cavallers amb tanta igualtat en ells que en finalitzar el quart combat es comptaven per dos les victòries de tots dos contendents de manera que el cinquè combat decidiria la seva sort.

Braus guerrers són els dos nobles, adobats en mil batalles contra l'infidel. Aquesta vegada lluitaven només per ells, per un castell, pel seu honor, la qual cosa feia de la lluita una aferrissada batalla campal, sense presoners, descantellant a cada cop les seves espases i fent retrunyir els cops en els seus escuts. En un moment. un mal cop donat per Antillón va donar avantatge tàctica al de Urrea que aviat aprofità per vèncer al seu rival. Antillón derrotat només va poder demanar clemència abans de ser expulsat del castell.

Mentre abandonaven el castell custodiats per una petita guàrdia el senyor de Urrea es disposava a tornar a la seva cambra i va ser llavors, mentre pujava els esglaons d'accés que conduïen a ells, que va aparèixer la figura d'un arquer que estava amagat en una de les torres. Ràpidament es va posar dret, tensa el seu arc i una enverinada fletxa va sortir veloç en direcció a un indefens Urrea tement tots per la seva vida.

Sort en va tenir que estava a prop don Ximén Cornel, qui sent el seu arxienemic, va mostrar una vegada més els seus dots de cavaller interposant el seu escut entre el noble i la fletxa salvant la vida del senyor de Urrea. Tot va passar molt ràpid, els vençuts marxant, l'arquer a la torre, la fletxa, els crits de traïció i els soldats del castell corrent a donar mort al franctirador quan aquest intentava escapar.

Però no va ser aquest l'últim succés. A tot això els vençuts que abandonaven les portes del castell tenien encara una altra sorpresa que donar-nos doncs Sancho de Antillón ocultava un petit exèrcit a les portes del castell que després de la traïció i encara amb les portes obertes van entrar a prendre el castell per la força. La petita guàrdia que els custodiava en sentir-se inferiors en nombre retrocediren cap a un dels patis del castell on intentaven fer-se forts esperant reforços.

I es van ajuntar al mig del pati les hosts de Urrea defensant l'entrada i les tropes invasores mentre que en l'altre extrem seguia estant el poble que havia assistit a presenciar els duels i, enmig d'ells, nosaltres, els arquers que ho havíem presenciat tot . Els invasors havien entrat ja amb Sancho de Antillón al capdavant comandant-los.
S'havien aturat un moment a calibrar forces davant del de Urrea i els seus que només veure'ls va cridar, "arquers ..."!!!

En menys que canta un gall la primera andanada de fletxes va sortir dels nostres arcs i darrere d'ella altres li van seguir. Don Sancho, molt hàbil, va manar aviat formar un mur d'escuts amb què defensar-se doncs començaven a caure els seus després dels precisos impactes de les fletxes. Després de diverses andanades els nostres homes van avançar anul·lant així la nostra posició de tir al interposar-se al mig.

Antillón ho va aprofitar manant carregar als seus ballesters que, ocults darrere dels escuts, no havien estat vistos i van començar a escombrar a les nostres primeres línies. La resta es va protegir ràpidament darrere dels escuts i es va arribar al cos a cos. La lluita va ser terrible, d'un i altre bàndol anaven caient combatents sota els ulls incrèduls i aterrits de la gent que havia quedat atrapada a l'interior del castell.

La fi de l' enfrontament estava ja proper doncs pocs quedaven ja en peu, cansats uns, ferits altres i morts els menys afortunats. Una nova trobada es va produir entre els nobles però aquesta vegada la victòria va caure del bàndol de Sancho de Antillón que havent capturat al senyor de Urrea va rebre la total rendició del castell. D'aquesta manera el senyor de Urrea va perdre el castell de Peracense a mans del seu nou propietari el senyor Sancho de Antillón per a major glòria d'aquest.

I així va acabar la batalla, els morts van ressuscitar, els arquers i ballesters recuperaren les fletxes llançades i després l'abraçada dels adversaris, com ja és tradició, ens vam fer la foto de grup per anar a refrescar-nos després a la taverna amb freda cervesa i barrejar-nos amb el públic assistent que no parava de fer-nos preguntes, fotos i d'admirar els nostres equipaments.

En aquesta harmonia va arribar la nit i amb ella el sopar i les posteriors xerrades comentant els detalls de la batalla o altres coses d'interès fins que el cansament va començar a fer efecte i ens vam anar a dormir.

El diumenge va arribar i amb ell els últims instants de permanència al castell. Té un sabor estrany doncs te gust a comiat, a desmuntatge de campament, a coses que no hem realitzat, al que si hem fet, a noves idees per al següent any, etc. Al castell seguien les guàrdies i les rutines pròpies de campament. Alguns tímidament començaven a anar desmuntant i arreglant els seus objectes per després de dinar carregar-los en els vehicles i tornant a recórrer el tortuós camí que separava el pati del castell del pàrquing.

Com és tradició cada any abans o després de dinar ens vam reunir tots sota els tendals per analitzar els aspectes positius i negatius que ha tingut l'esdeveniment. Un saludable exercici que ens ajuda a millorar en futures edicions i que ens atorga a tots la responsabilitat que aquest esdeveniment segueixi mantenint els principis i esperit amb què va ser concebut.

I tal com expliquem després va arribar l'hora de dinar, carregar els cotxes, els sempre tristos comiats amb els amics i el també anhelat retorn a casa donant l'últim cop d'ull al castell vermell.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Peracense2011

ANENTO 2011: LA GUERRA DELS DOS PERES

- 22, 23 i 24 JULIOL 2011 - 

ANENTO

Anento es troba a la província de Saragossa, situat a 929 metres d'alçada sobre el nivell del mar a la Comarca del Camp de Daroca a uns 85 km. de Saragossa capital. Té una població d'uns 150 habitants i el seu terme municipal limita amb la província de Terol.

La història de Anento transcorre paral·lelament als altres pobles de la ribera del Jiloca, al municipi es conserva la torrassa celtíber que marca l'existència d'un poblat Iber davant de l'actual ubicació ja que va estar habitat per la tribu ibera dels Bellos.

Anento té un marcat caràcter medieval en el seu traçat. Una de les seves costrucció més significatives, l'església de Sant Blai conté un ampli atri ogival.

És una construcció romànica del segle XIII, a la que més tard en el segle XIV s'afegiria el pòrtic i entrada gòtica, i la torre de pedra, adossada a l'església, sembla obra del segle XV.
És un edifici de maçoneria i pedra carreu amb volta de canó apuntat i coberta a dues aigües directament sobre la volta. Té un pòrtic als peus del segle XIX i un altre cap al sud ocupant tot el costat de l'església i la porta primitiva; aquest probablement del segle XIV. En aquest costat queda coberta la porta primitiva del segle XIII: té arc de mig punt amb dues arquivoltes decorades amb dents de serra i rosetes, del mateix moment són l'absis, la nau i la torre, amb caràcter militar.

A l'interior es conserva un ric museu: a l'absis, riques pintures murals del segle XIV i el magnífic retaule major de pintura sobre taula realitzat pel Mestre Blasco de Grañén en dates properes a 1420 i considerat com del bo i millor de l'art gòtic aragonès , dedicat a Sant Blai, Sant Zenó i el Patrocini de la Verge. En les capelles laterals, tres retaules del segle XVI: el de Sant Joan Baptista, de principis del segle XVI, el de Sant Roc i el de Sant Antoni de la segona meitat; hi ha a més algunes talles interessants així com riques obres d'orfebreria. Sense oblidar el cor que està cobert de guixeria mudèjar així com la trona, de finals del segle XV. A més després del retaule s'amaga un conjunt de frescos tardorrománics o protogòtics datats en el segle XIV, trobats en les seves parets cap a 1989.

A la part més alta de la població es troba l'ermita dedicada a Santa Bàrbara que compta amb un interessant retaule del segle XVI

Una bona influència del pas musulmà per la vila són els regadius i el castell existent ja el 1347 i situat en un bell paratge de pinedes, situat des de dalt d'un escarpe domina completament la localitat. En 1120 el rei Alfons I el va incorporar al regne d'Aragó.

L'any 1248 aquest lloc es deslliga de la dependència de Daroca per privilegi de Jaume I El Conqueridor passant a formar part de Sesma del Camp de Gallocanta en la Comunitat de Llogarets de Daroca, que el 1838 va ser dissolta.

En 1357 Anento és atacat pels castellans, en la guerra dels Peres, que si bé no van aconseguir prendre el castell si que van incendiar el poble.

Del castell queda en peu la muralla principal amb dues torres bessones, a més de les restes d'altres. Envoltat per un fossat excavat a la roca, encara es conserven restes significatives de la muralla reforçada per tres ferms torrasses. Va servir de resistència contra els soldats castellans de Pere el Cruel, en les accions dels anys 1360 i 1361.

El 1445 va tornar a l'activitat bèl.lica quan el conestable de Castella Álvaro de Lluna va atacar Aragó.

El poble presenta un interessant urbanisme en pendent amb estrets carrerons i abundància de petites places: algunes cases mostren portades d'arc apuntat, corresponents al segle XV. Sota l'església, mirant a l'horta, hi ha una casa amb les armes dels Guallart. En aquest conjunt de cases destaca l'església parroquial de Sant Blai situada a l'est i orientada en la mateixa direcció.

Com altres punts turístics cal destacar la torre celtiberica de Sant Cristòfol, el Recuenco, la bassa del molí i dos peirons molt típics del sud d'Aragó que solen consistir en una columna d'uns tres metres d'alçada feta de blocs de pedra culminada normalment en una creu de ferro o una esfera de pedra. Habitualment sol tenir una o diversos rajoles policromades amb algun motiu religiós, Mare de Déu o Sant. Mentre que un es va erigir en honor a la Verge del Pilar, l'advocació de l'altre es desconeix, de manera que s'ha col.locat un pessebre de fang en la seva fornícula.

I una altra menció especial mereix el Aguallueve, una formació calcària en la qual diverses deus d'aigua han format un espectacular relleu càrstic a l'entorn de les quals hi ha un microclima en què es troben molt diverses espècies de molses i falgueres

->>>>----------------------->

Frescs es presentaven els dies 22, 23 i 24 de juliol en què anàvem a visitar de nou la localitat saragossana de Anento. De nou, perquè és ja la tercera edició en què ARCOFLIS està present i esperem que no sigui l'última.

Anento és un d'aquests petits pobles aragonesos, amb carrers estrets i empinades costes encara que no per això mancat d'encant. És d'aquests pobles que conviden al relax i la desconnexió d'aquest atrafegat món.

La nostra partida des de Vilafranca del Penedès va estar marcada per una molt fina pluja, el que al País Basc anomenarien xirimiri o calabobos en altres llocs. Aquesta fina pluja no tenia perquè espantar ni restar ganes de fer uns quants quilòmetres per veure de nou als nostres amics i compartir altres bones estones amb toc medieval amb la gent de Anento.

Arribarem més o menys a l'hora de berenar, hora en la qual els nostres companys de AC.H.A. i Fidelis Regi, co-responsables de l'esdeveniment, ja havien muntat la seva part de campament. Després de les efusives salutacions de retrobament desenganxem el remolc del nostre cotxe, on van els estris medievals, i el acostem a la zona de campament per iniciar el muntatge dels nostres pavellons i tendes.

La zona de campament era la mateixa de cada any. Una espècie de parc amb verda herba amb frondosos arbres que ens protegeixen de l'intens sol estiuenc als que any rera any agraïm profundament la seva presència ja que creen un petit microclima, més fresc i agradable, que la intensa calor que algunes vegades es pateix a la resta de la localitat.

En el seu centre hi ha uns gronxadors i una mena de castell on juguen i es diverteixen els més menuts i aquest any hem vist com han instal.lat multitud d'aparells per fer exercici que permeten que qualsevol pugui exercitar a l'aire lliure en tan bon ambient i de manera gratuïta . Tot un encert i una gran iniciativa que hauria de ser adoptada per moltes poblacions.

Vam muntar dos pavellons i una tenda normanda i en acabar ens vam posar les vestimentes pròpies de la gent que, segles enrere, poblaven la nostra geografia. Amb això va arribar la nit i l'hora del sopar. El parc també compta amb taules per fer picnics i menjars que vam aprofitar degudament. Vam ajuntar unes quantes taules per donar cabuda a tots i ens vam posar a sopar. Com cadascun o cadascun grup portava coses diferents no eren d'estranyar les frases tipus ... passa'm el fuet, heu provat aquesta truita, eh, que porto això o allò altre, etc. de manera que a nivell gastronòmic anem que molt ben servits.

Finalitzat el sopar i adaptant-nos al programa d'actes hi havia un contacontes. Molta de la canalla del poble acompanyats pels seus progenitors i gent gran esperaven a la plaça aquest esdeveniment. L'espera va concloure quan un company de AC.H.A. nostre estimat Ramon els va explicar no un, ni dos, sinó tres contes a un públic expectant i entregat que escoltava atentament tot el que Ramon els anava comptant.

I no seria un esdeveniment medieval si en finalitzar aquest acte no ens agaféssim un temps de taverna, hores nocturnes de xerrada i relaxació amb els companys acompanyades de refrescs, aiguardents, licors i begudes espirituoses que aixequen l'ànim a més d'un igual que els escots de les taverneres que entre copa i copa ballaven al so de la música que sonava a la taverna.

Cansats pel viatge, el muntatge, les xerrades i les ballaruques nocturnes ens vam anar a dormir esperant el següent dia.
El dissabte va aparèixer tranquil, els pobladors del campament anaven a poc a poc despertant, alguns a base de cafè, altres amb una bona dutxa. Un cop tots drets i esmorzats començava una nova jornada amb moltes coses a fer.

A les tasques pròpies del campament se li van començar a sumar els actes propis del programa de l'esdeveniment i un dels primers era la desfilada en el qual el Infanzón Martín Polo, al capdavall defensor de Anento, els seus cavallers i seguici composat per músics, vilatans i belles dames, entraven triomfalment i es passejaven pels carrers de la vila rebent l'afecte dels seus habitants.

Aquesta entrada culminaria a la plaça del poble on es va seguir amenitzant l'estada del Infanzón i les seves tropes amb música i balls a càrrec del bufó Pepín Banzo. els músics de Gordobordón i les exòtiques danses orientals d'Aswan.

Tanta desfilada i ball obren la gana a qualsevol i per tal de mitigar la falta d'aliment procedirem al dinar. D'ella es va encarregar l'ajuntament per mitjà d'un càtering compost per una cassola de pagès, aigua, vi negre i melons i síndries de postres. Exquisit.

Satisfeta ja la sensació de fam provinent dels tràfecs matinals arribava l'hora del descans del guerrer. Mentre uns descansaven fent la migdiada en els seus pavellons i altres dedicaven el seu temps a xerrades i jocs diversos, un grupet vam anar passejant per un camí on ens trobavem alguna font de tant en tant per arribar finalment al Aguallueve i refrescar-nos.

Tal com hem esmentat anteriorment, el Aguallueve es tracta d'un brollador que cau contínuament en forma de gotes d'aigua, creant un espectacular relleu, amb parets de pedra i molsa, i petites grutes amagades al seu interior.

I aquí en les seves fresques, o com alguns les van definir més tard, fredes aigües va ser on el nostre petit grupet es va donar al descans. Tímidament van entrant en el seu gens càlid element aquós, cridant de fred alguns, tremolant altres, però que a l'estona gaudien de content nedant d'un extrem a un altre. Feia gust veure junts als aguerrits guerrers, els precisos arquers, les belles dames i als xavals gaudir com ningú en tan agradable entorn.

Al campament, els nois de A.C.H.A. van muntar un taller d'esgrima per a nens, un taller d'escriptura i una exposició d'armes, un arquer de ARCOFLIS anava rebaixant amb la seva eina de fuster unes seleccionades fustes que li serviran per construir-se un longbow o arc llarg creant amb això l'expectació de tots els presents.

D'altra banda dos membres de Fidelis Regi estaven també actius, un va desplegar tota la seva armadura en una manta entretenint-se a treure l'òxid de la mateixa i dedicant-se a donar explicacions als curiosos sobre qualsevol aspecte de la mateixa i l'altre s'exercitava amb una partida d'escacs en un tauler de la seva pròpia creació.

De tornada al campament vam notar que l'ambient estava enrarit i hi havia molta agitació. Es respiraven aires de propera batalla, el marc prebèl.lic era tan palpable que alguns dels arquers vam agafar els nostres arcs i ens vam anar a afinar la punteria en una zona apartada creada amb aquesta finalitat.

Un cop afinats els nostres instruments, arcs i fletxes, vam tornar al campament on les notícies no eren gens encoratjadores ja s'estava preparant la defensa d'Anento davant un imminent atac de les tropes castellanes.

I bé ... com en això de la recreació de vegades estas en un bàndol i altres en un altre doncs ens va tornar a tocar ser castellans, malvats per als anentins, com en les anteriors edicions, així que a partir d'aquest moment la narració serà explicada com arquer castellà a les ordres del rei Pere I de Castella.

La història, la següent ... En l'any 1357 les tropes del rei Pere I de Castella arrasaven les terres aragoneses en l'anomenada Guerra dels dos Peres. En el seu avanç cap a València, els castellans van assetjar Daroca i van arribar a les portes de Anento.
Martín Polo, infanzón aragonès i escuder del rei don Pedro IV d'Aragó, torna a la seva vila i decideix plantar cara als castellans i defensar Anento amb el suport de la solidesa de les seves muralles i el seu castell. La decisió de defensar la població resultaria funesta, ja que les tropes castellanes van acabar cremant el poble, però el castell va romandre invicte gràcies a la valentia de Martín Polo i els anentins.

Anento recorda aquestes tristes jornades en la recreació de la batalla per la defensa del seu castell i del seu caseriu.
I en això estem però, com hem dit, des del bàndol contrari, així que seguim narrant els fets tal com els vam viure ...

El nostre petit grup estava format per un capità, alguns homes d'armes i arquers. La nostra missió era prendre el parc on les tropes de Anento al comandament de Martín Polo s'havien fet fortes. Travessem la plaça major del poble on vam trobar poca resistència, fins a arribar a les portes del parc on es veien els pendons anentins onejant en el campament.

Eren alguns més que nosaltres però no tenien arquers. S'havien atrinxerat amb tot el que podien per evitar el nostre atac construint defenses i proteccions amb tota la fusta que van trobar en els erms propers. El cel que fins llavors era clar s'anava alternant amb núvols baixos que a estones amagaven el sol. Des d'ambdós bàndol s'ensumava la por, l'ansietat i el nerviosisme presents en qualsevol batalla.

Avancem fins posar-nos a tir de fletxa de l'enemic que, amb la veu d'alarma donada amb anterioritat, ja s'havia protegit. Ens miraven en silenci, atents a qualsevol moviment, amb els nervis tensos, acariciant les seves espases al mateix temps que subjectaven amb fermesa els seus escuts, esperant, pacients ...

De sobte va sonar una veu familiar, arquers !!! va cridar el nostre capità. Els homes d'armes van retrocedir els mateixos passos que vam avançar nosaltres per trobar-nos cara a cara amb aquell munt de fustes i escuts que tenien com a missió resistir els nostres atacs.

Cara a cara, amb les ordres clares, reduir el nombre de defensors i facititar l'atac dels nostres soldats, era el nostre moment. Les nostres mans dirigien una simfonia mortal, mentre una subjectava l'arc, l'altra col.locava, tibava i deixava anar les motíferas fletxes que rabents impactaven al seu destí, unes en els escuts, altres en els cossos dels nostres enemics.

Després de les primeres andanades els homes d'armes van prendre de nou el front, espasa en mà, i van carregar contra les forces anentines. Van haver de retirar-se ja que els anentins encara eren molts i els arquers vam haver de reduir, de nou, l'enemic. I així ho vam fer, andanades i andanades de fletxes els queien a sobre, crits punyents de dolor es sentien però no aconseguien fer callar els xiulets de les nostres fletxes.

En una ostentació d'intel ligència, Martín Polo, després de la primera massacre rebuda a causa de les fletxes havia ordenat portar del castell pals de foc amb què poder defensar-se del atac dels arquers. Això ens va sorprendre ja que a la tercera andanada havien escombrat als arquers, Jo que vaig ser ferit en un braç que em impedia utilitzar el meu arc, em vaig retirar a una posició des de la qual vaig poder veure el desenllaç de la batalla.

Els anentins després d'haver-se lliurat de l'assetjament dels arquers es van sentir forts i van sortir a camp obert a repel.lir l'invasor amb els seus escuts i espases. Les forces dels dos bàndols estaven molt igualades per la qual cosa es pressentia una dura i terrible lluita amb incert guanyador. Sang, membres retallats, munts de cadàvers i de ferits transformaren el verd paratge en un macabre escenari.

Les espases que colpejaven amb força anaven a poc a poc perdent el seu ímpetu i el cansament anava creixent per moments. Des d'ambdós contendents s'animava a no decaure i seguir la lluita amb el que es perllongava l'horror durant més temps. Uns avançaven, altres retrocedien uns metres, després al revés, sense que la batalla caigués d'una o altra mà.

A poc a poc les tropes s'anaven delmant i una nova empenta dels anentins encoratjats pel seu heroi Martín Polo van decantar la batalla al seu favor. Va ser el mateix Martín Polo qui va acabar amb la vida del nostre capità i les seves tropes van acabar per fer presoners a la resta de tropa que amb prou feines encara aconseguia estar en peu i entre les quals em trobava.

Amb gran alegria va ser aclamat el nom de Anento, Aragó i Martín Polo pels anentins que havien aconseguit repel.lir les tropes castellanes.

Una gran batalla que com sempre en finalitzar fa que a qualsevol recreacionistas participant li pugin les calors i acabi com sempre al costat de la taverna explicant com ha estat la seva particpació en la lluita i les seves impressions juntament amb els altres companys partipants. D'aquesta manera entre cerveses, rialles i xerrades va arribar l'hora de sopar.

Aquesta vegada ja en el bàndol anentí vam acudir en processó a ajuntar-nos amb el poble per sopar conjuntament. Migas, ternasco d'Aragó i mousse de maduixa van ser les viandes escollides mentre que aigua i vi negre les begudes.

I per tal com és nit d'alegria i celebració l'anteriorment esmentat bufó Pepin Banzo va amenitzar la vetllada al costat de les exòtiques ballarines de Arwen. Que per mi que el tal Pepín va a comissió dels metges locals que van haver de encaixar, de nou, més d'alguna mandíbula desencaixada per les arts humorístiques de l'esmentat bufó. I el que ens va fer riure.

Però una altra sorpresa ens esperava la nit ja que al costat de la taverna la gent de Gordobordon havien preparat un espectacle de música i foc. Unes hores més de taverna i a dormir.

El diumenge al matí, després de la rutina del despertar, vestir-se, esmorzar, etc, ens va remetre als últims actes de l'esdeveniment, la missa medieval a la Església de Sant Blai en la qual assistia tot el poble i els recreacionistas que en desfilada sortien des del campament per, un cop acabada la missa i en el pòrtic de l'església, assistir al nomenament de cavaller que feien els Fidelis Regi amb la col.laboració de AC.H.A.

Una vegada nomenat el cavaller ens dirigirem a la plaça del poble on s'hi celebraven danses i balls festius a càrrec de Gordobordon que van servir de pont per al dinar de cloenda de l'esdeveniment.
Un cop acabada la mateixa vam desmuntar els nostres pavellons, carregar de nou els nostres cotxes, acomiadar-nos dels nostres vells i nous amics fins a un molt proper esdeveniment i vam partir amb un tros de Anento en els nostres cors envers les nostres cases.

Per la nostra part dir que per molts anys més poguem assistir a les festes medievals de Anento

Més fotos de l'esdeveniment en:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Anento2011

CASP 2011, COMMEMORACIÓ DEL COMPROMÍS

- 25 JUNIO 2011 -

Història del Compromís de Casp

En 1412 un controvertit esdeveniment va estar a punt de propiciar una guerra civil a la Corona d'Aragó. El 31 de maig de 1410, la mort de Martí I, - conegut com l'Humà pel seu caràcter bondadós i per la protecció que li va prestar a les Humanitats - originà un problema successori, ja que un any abans Martí el Jove, fill de Martí I i de Maria, comtessa de Luna, havia mort també sense descendència, i del seu segon matrimoni amb Margarida de Prades, Martí I no va tenir fills.

El Tron va quedar sense hereus directes i desitjat per molts pretendents iniciant-se així un període anomenat Interregne, que va culminar amb el Compromís de Casp.

Davant aquesta situació, les Corts, reunides a Alcanyís van decidir intentar nomenar un nou rei i encomanar aquesta tasca a nou compromissaris - tres per cada un dels Estats forals - que a aquest efecte es van reunir a la localitat de Casp.

Els aspirants al Tron van ser l'infant de Castella - Ferran d'Antequera -, fill de Leonor, germana gran de Martí; Jaume, comte d'Urgell, besnét per línia paterna d'Alfons IV d'Aragó, Alfons, duc de Gandia i cosí segon de Martí i nét per línia paterna de Jaume II; Lluís, duc de Calàbria, fill del Rei de Nàpols; Lluís d'Anjou i de Violant, filla de Joan I d'Aragó i neboda carnal de Martí, i finalment Fadrique, fill natural de Martí de Sicília , legitimat per Benet XIII i per qui Martí l'Humà havia mostrat bastant afecte. Tots van enviar ambaixades per exposar els seus drets. El que menys interès va suscitar va ser el duc de Gandia, ja que era ancià i va morir aviat. Fadrique, menor d'edat, tenia pocs partidaris, el duc de Calàbria comptava amb el suport dels Lluna i va buscar també el de Granada i Anglaterra. Ferran d'Antequera tenia a Aragó un nombrós partit, la influència de Castella, la del papa Benet XIII i la de l'element eclesiàstic.

Fragment del borrador

El 15 de febrer de 1412, representants dels tres Parlaments - aragonès, català i valencià - van acordar elegir nou persones que decidissin sobre la successió en el tron, en el termini de dos mesos prorrogables per altres dos. Les deliberacions van tenir lloc a la vila de Casp, equidistant de les capitals dels tres Estats. El senyoriu de la vila es va lliurar, durant el temps que duressin les deliberacions, als nou compromissaris. Es va col.locar en la localitat una important guàrdia armada per tal de reforçar la seguretat dels comissionats.

Van ser designats compromissaris personatges de cert renom. Per Aragó, Domingo Ram, bisbe d'Osca; Francès d'Aranda, donat per la Cartoixa de Porta Coeli i Berenguer de Bardají, lletrat, per Catalunya, Pere Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, Guillem de Vallseca, lletrat i Bernat de Gualbes, lletrat i conseller de Barcelona. I per València, Bonifaci Ferrer, prior general de la Cartoixa, el mestre fra Vicent Ferrer, dominic i el lletrat Giner Rabasa, que va ser substituït per Pere Beltrán.

Arbre genealògic dels candidats al tron ​​(els aspirants van en cursiva, els reis d'Aragó en negreta).

El 18 d'abril es van reunir els compromissaris al castell de Casp, on van sentir els al.legats dels pretendents. Des del principi, la controvèrsia semblava limitada a dos dels aspirants: Ferran d'Antequera i el Comte d'Urgell. El primer compromissari que va parlar va ser Sant Vicenç, a favor de Ferran al que devia adjudicar-se el tron "per justícia, segons Déu i en la seva consciència" (indicava Zurita). L'arquebisbe de Tarragona creia "més útil" l'elecció de Ferran, tot i que considerava preferents els drets del Comte d'Urgell i el del Duc de Gandia, amb l'inconvenient que els dos eren de condició similar. A aquesta opinió es va adherir Vallseca. Pere Beltrán va declarar que no estava en condicions de fallar.

El 24 de juny es va procedir a la votació. El primer a votar a favor de Ferran va ser Sant Vicenç Ferrer i al seu vot es van adherir el seu germà Bonifaci Ferrer, els aragonesos Francès d'Aranda, Berenguer de Bardají, el bisbe d'Osca i el català Bernat de Gualbes. L'arquebisbe de Tarragona no va votar a Ferran, encara que va manifestar creure convenient després; Vallseca es va declarar obertament pel comte d'Urgell.

I així va resultar elegit l'infant de Castella, Ferran d'Antequera, fill gran de la germana gran de Martí I l'Humà per sis vots contra dos i una abstenció.

La designació de Ferran d'Antequera va correspondre així a dos regnes, Aragó i València, al suport de l'Església a través de Benet XIII i per mitjà del cartoixà Bonifaci Ferrer i el dominic Vicenç Ferrer, i la burgesia barcelonina representada pel conseller Bernat de Gualbes.

L'elecció no obeïa tant a raons de legalitat com d'utilitat. Doncs un interès econòmic vinculava a la burgesia catalana amb Ferran d'Antequera, la llana castellana de La Mesta, en mans del poderós Infant de la casa de Trastàmara, necessària per a la seva indústria tèxtil, i trobar nous mercats per als seus productes. Ferran va obtenir a Casp la unanimitat aragonesa, la majoria valenciana amb els dos vots de l'Església i la minoria catalana amb el vot del burgès Bernat de Gualbes. En donar suport a la causa de Ferran, la burgesia catalana va fer triomfar, amb la nova dinastia, la fórmula pactista com a dret constitucional de la Corona d'Aragó. Aquesta oligarquia es va fer pagar els serveis prestats a Casp. Les Corts de 1413 regularitzaria i donarien forma estable i permanent a la Diputació del General o Generalitat (Generalitat en català) i això va consagrar el triomf del principi pactista.

Els documents notarials de les deliberacions de la decisió de Casp van ser llegits solemnement el 28 de juny de 1412, després d'un sermó de Sant Vicenç. La sentència va ser molt celebrada a Aragó, menys a València i molt menys a Catalunya. Aquest descontentament va tractar de pal.liar-l'ho Sant Vicenç amb un nou sermó exaltant les virtuts de Ferran, el qual havia demostrat àmpliament la seva vàlua i dots de govern durant la seva regència a Castella, en la minoria del seu nebot Joan II, fill del seu germà Enric III.

Fernan I d'Aragó

La decisió de triar a Ferran d'Antequera va ser més per evitar una guerra amb Castella que d'altra cosa i va augmentar el malestar dins de la Corona.

D'aquesta manera la branca menor de la casa de Trastàmara va quedar instal.lada també a la Corona d'Aragó. L'establiment d'una mateixa dinastia a Castella i Aragó va ser un poderós factor en el camí de la unificació espanyola.

Amb el pas dels anys es va veure que el compromís de Casp va resultar ser més desfavorable per a Aragó que el que se suposava. La decisió que es va fer per evitar una guerra, va posar en el tron ​​a un rei que el poble no volia. En ser castellà, va eliminar molts costums aragoneses, una d'elles l'idioma aragonès (amb tots els seus dialectes), ja que va ser el principi del final d'aquesta llengua que es començaria a considerar de classe baixa, ja que en la cort es començava a generalitzar l'ús del castellà, i més endavant portaria una unió amb Castella (Ferran el Catòlic, el seu nét, es casaria amb Isabel de Castella, provocant el naixement d'Espanya) el que a la llarga perjudicaria a Aragó, quedant com terra de ningú entre Catalunya i el centre del nou regne.

El Compromís ha estat contemplat com a exemple de maduresa de les institucions de la Corona d'Aragó, que van afrontar la transició dinàstica sense caure en la guerra civil. Amb ell van quedar vinculades dinàsticament les corones d'Aragó i Castella i es va gestar la potència política hispànica que donaria els seus primers fruits a finals del segle XV.

Va ser una solució pacífica a la situació de buit monàrquic en què estava immersa la Corona d'Aragó, i com a tal, digne de commemorar.

->>>>-------------------->

...I com és digne de commemorar, ja que allà vam estar de nou. Per a nosaltres la nostra novena edició, moltes més per als nostres amics de Casp que any rere any porten a bon port tan emblemàtic esdeveniment en la geografia espanyola.

En aquesta edició de 2011 els dies 24, 25 i 26 de juny van ser els elegits per ser les dates que més s'acosten a les del 28 de juny quan va ser proclamat Ferran de Trastamara com Ferran I d'Aragó donant fi així als dies de deliberació que conformen el Compromís de Casp.

I si alguna cosa hi ha en comú cada any és l'enorme calor que regna per aquestes dates en aquesta localitat aragonesa. Temperatures de fins a 40 º s'han donat en alguna de les seves edicions i que estoicament hem aguantat en algun dels seus actes.

Més fresquets que altres anys i carregats amb molt menys material ens vam dirigir el dissabte 25 de bon matí a Casp amb la intenció de per passar el dia, participar en algun dels seus actes i saludar de nou als nostres vells amics.

El primer que vam fer en arribar va ser treure'ns la roba actual i posar-nos les nostres vestimentes medievals per a posteriori buscar als nostres amics els Sanjuanistas de Casp membres de l'ACR Penya Resaka que tenien un acte previ al menjar. Els localitzem al seu local on després de les efusives salutacions vam ser obsequiats amb freds refrescs que ens van treure per un moment la calor que pesava sobre els nostres caps.

Havien muntat un trebuchet i es procedien a traslladar-lo a la zona del Plano on seria utilitzat com a arma llancívola contra els almogàvers que regentaven la taverna d'aquesta zona. Arribats a la fi i anunciada prèviament la nostra presència vam carregar aquesta mortífera arma amb globus d'aigua i caramels que van fer les delícies de tots els assistents, uns pel dolç sabor dels caramels i altres pel refrescant globus que en explotar omplia d'aigua a la concurrència rebaixant la calor.

Finalitzat l'acte vam compartir amb els nostres amics una estona de xerrada i descans. Això últim acompanyat de cervesa freda i bones viandes és un autèntic plaer i així ho vam viure amb ells continuant més tard una ruta gastronòmica per diferents bars i restaurants que hi l'anomenen "tapa i trago" i que, en aquesta la seva 6 ª edició, per 2 € podies degustar plats i begudes en més de vint establiments de la localitat pel matí i per la tarda.

Vam seguir bona part dels establiments oberts de dia allò que ens va servir de dinar i després dels cafès i una mica de sobretaula ens va apropar a la següent activitat en la qual participaríem de forma activa.

Aquesta vegada es tractava de tir amb arc, activitat de la qual s'extreu el nostre nom. Doncs bé vam tenir l'ocasió de tirar unes quantes fletxes amb els arquers de Casp fent honor a la invitació feta dies anteriors pels amics d'Arquers Compromissaris organitzadors de la tirada.

És molt grat per a nosaltres veure com en una població com la de Casp en la qual l'esport del tir amb arc era fa només uns anys inexistent comprovar com a dia d'avui hi ha nombrosos arquers i d'un nivell molt alt. Qui sap ... potser, ens agradaria pensar així, vam tenir alguna cosa a veure amb aquesta afició aportant alguna cosa, potser les nostres visites en cada edició, etc. igual que els molts recreacionistas arquers que també visiten la ciutat del Compromís any rere any. Passa el mateix amb la població lleidatana de Ciutadilla que és també un orgull per a la arqueria.

Ens vam posar les proteccions, prepararem els arcs, vam treure les fletxes dels buiracs ja deixar-les anar sobre les improvisades dianes que en aquest cas van ser diverses fruites i llonganisses, molt d'acord amb l'ambient medieval que es respirava. Nombrós públic es va aplegar per seguir les evolucions dels arquers que per torns anaven afinant la seva punteria fletxa a fletxa.

El sopar estava previst a les nou del vespre, aviat per sopar però el següent acte així ho requeria i no era altre que la representació del Compromís i de tot el que va passar en ell. De nou i al costat de l'ACR Penya Resaka i els Sanjuanistas, amfitrions d'un improvisat sopar en la qual ens van complimentar amb tota classe de menjars i begudes, va transcórrer el sopar abans de la desfilada, en el qual participàvem cada any i que en aquest vam haver de declinar en favor del retorn a les nostres llars concloent així un dia fantàstic que se'ns va fer molt curt en companyia dels nostres amics i que esperem en futures edicions poder acompanyar de nou en tots els actes.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Caspe2011