VALL-LLOBERA 2012: II CAMPAMENT MEDIEVAL ARCOFLIS

- 27, 28, 29, 30 D'ABRIL I 1 DE MAIG 2012 -

Ja tocava fer una primera sortida medieval aquest any 2012 i així o hem fet de la millor manera, amb la millor gent i en un marc incomparable com es Vall-llobera.

Parlar de Vall-llobera es fer-ho de un paratge anomenat així per ser antigament habitat per llops. Compta amb 70.000m2 de bosc de roures, pins, enebres i aurons. Des de allí, a 850 metres d'alçada, es pot contemplar la plana de Vic, Collsacabra, Guillaries, Montseny i els pobles de Santa Eugènia de Berga, Taradell, San Marti de Balenyà i Seva.

Però també es un centre de tir amb arc que compta amb un bon recorregut de bosc de 3D i on es fan nombroses activitats relacionades amb aquest esport.

Al capdavant de tot això es troba la família Ruiz-Morales, encantadora on les hagi, que incansablement, dia a dia, fan possible que tot rutlli perfectament. En Rodrigo Ruiz es un incansable treballador amés de un mestre alhora de fer servir un arc. Molts poden dir que gracies a ell, a la seva dona Francesca o al seu fill Rodrigo van experimentar i gaudir del seu primer contacte amb un arc i una fletxa.

Ja feia temps que anavem contactant i organitzant aquesta trobada medieval fins que per fi arribà el dia assenyalat, el pont de maig, la millor data per dur-lo a terme. En aquesta primera edició decidirem donar obertura al públic durant els dos primers dies restant una trobada privada els altres dos

Així doncs amb cinc per endavant començarem el divendres a carregar els nostres vehicles i dirigir-nos cap a Vall-llobera on l'amic Rodrigo ja ens havia preparat una gran i agradable sorpresa doncs havia transformat en qüestió de dues setmanes bona part de l'aspecte que recordàvem de Vall-llobera. Havia construït dues torres i merlets a sobre de la casa vorejant-la, havia tancat tot l'aparcament amb unes tanques de fusta, havia posat en un tancat ovelles i en un altre uns ases que feien ambientació, havia fet més gran l'esplanada per a poder fer-hi lluites i construït un petit amfiteatre per a poder fer-hi els vestir al cavaller i els contacontes. Un gran treball només a l'abast de tan singular personatge.

I així el varem trobar quan vam arribar, treballant i decorant encara més el recinte per a fer-nos l'estada més agradable. Una vegada vam saludar-lo juntament amb la seva família, doncs érem els primers d'arribar, muntarem ràpidament les nostres tendes i pavellons medievals dins el petit tros de bosc que quedava al costat mateix de l'explanada, doncs així evitaríem que el vent, si bufava fort, s'emportés o arribés a trencar els pavellons com ja havia passat en altres trobades.

Fet això i ja començant a caure la nit arribaren els nostres companys d' Aragó de Factio Exsul i una mica més tard els amics de Feudorum Domini. Desprès de les acostumades salutacions i abraçades es van instal.lar en una sala annexa al menjador per poder passar la nit i muntar al dia següent els seus pavellons per seguidament sopar plegats al menjador continu.

Una vegada finalitzat el sopar i algunes begudes espirituoses vam seguir xerrant al porxo de la casa fins ben bé les cinc de la matinada. Alguns companys cansats del treball diari i del viatge van anar a dormir a manera que desprès de sopar s'anaven trobant cansats mentre els que anàvem quedant teniem una interessant xerrada sobre el tema de la recreació medieval.

El dissabte es presenta assolellat, cosa que varem agrair de valent doncs la previsió meteorològica pintava aigua durant el pont de maig. Ens aixecarem del llit per esmorzar i mentre els companys muntaven els seus pavellons anaven arribant nous amics com La Milicia Concejil de la Rioiia provinents de La Rioja o la gent de Gordobordón, de ofici músics, vinguts des de Saragossa i altres companys que s'uniren a nosaltres de més a prop.

Seguidament els companys de Feudorum Domini muntarem una exposició d'armament en el petit amfiteatre construït per a l'ocasió que va ser molt visitada per el públic i on explicaven a tothom com era la vestimenta civil i militar d'un noble aragonès del segle XIII. El públic restava expectant escoltant cada una de les explicacions que els hi anaven donant de cada peça de roba i armament.

Finalitzada la magistral classe de vestuari i armament medieval fou seguida per una demostració de lluita d'espasa i escut tal i com es feia a l'època. Mentrestant els encarregats dels menjars preparaven el dinar tot just al costat en una mena de barbacoa en la que feien la carn, el peix i els plats calents i en unes taules annexes preparaven les amanides per a tothom.

El dinar va transcorre amb tota normalitat, xerrant, fent bromes i felicitant als excel·lents cuiners que van fer una molt bona i gustosa feina que van agrair amb escreix els nostres paladars. En acabar l'àpat mentre uns feien una petita becaina altres gaudirem d'una encara assolellada tarda tot preparant un dels actes previstos per aquest dissabte.

I aquesta tarda de dissabte en tenia dos de marcats. El primer era la recreació d'una batalla medieval que consistia en l'atac, per part d'un exercit mercenari, i la defensa de les tropes que aquest cas protegien Vall-llobera, al seu senyor i súbdits.

L'enemic s'acostava poc a poc però amenaçant per l'ample camí que duia a l'esplanada. Feia ja una bona estona que havia estat divisat per els sentinelles de les torres que ben aviat van donar el crit d'alarma posant en peu de guerra a la petita guarnició que defensava l'indret.

Dalt les torres els arquers havien pres ja la posició, tensant arcs i nervis a l'espera dels esdeveniments. A peu de terra, s'havia format una primera línia de defensa composta per arquers amb la finalitat de delmar de entrada a l'enemic i una segona línia d'homes d'armes que s'ajustaven bé cascs i escuts delirosos d'entrar en combat.


Poc a poc els assaltants s'aproparen i es posaren a tir d'arc, moment que des de la torre es donà l'ordre als arquers de buidar els seus buiracs i abatre a quan enemic fos possible. Les fletxes volaven des de les torres i des de terra cap a la mateixa direcció on l'enemic ràpidament es defensà fent un mur d'escuts per protegir-se de tant mortífera pluja

Acabada la feina dels arquers la segona línia avança i s'establí una lluita cos a cos. La batalla era ferotge, crits punyents, cops d'espasa i escuts xocant es mesclaven en una mortífera i cruel simfonia. Poc a poc les ben entrenades tropes de Vall-llobera van fer valer la seva experiència en combat decantant a favor nostre el desenllaç final de la batalla atorgant-nos la victòria i eliminant l'enemic.

La celebració de la victòria ens va portar directament al següent acte de la tarda i aquest no era un altre que realitzar un casament medieval per sorpresa a la filla de Rodrigo.

Amb molt de compte vam anar preparant el tema, organitzant a la gent i tot el cerimonial. Els pares de la novia havien preparat unes vestidures medievals apropiades a tal esdeveniment per els dos contraents. Com a matrimonier, i per si hi havia algun dubte, comptàvem amb la sempre desinteressada col·laboració del nostre amic Enrique, que una vegada més sota l'aparença del benedictí Enrique de Çaragoça, monjo i escrivà del segle XIII oficiaria la cerimònia.

També vam contar amb la inestimable col·laboració dels companys de Gordobordón, que com hem dit abans son músics que amenitzen molts dels esdeveniments medievals que es fan en aquest país i que en saber la naturalesa de la sorpresa a fer no dubtaren en agafar els seus instruments i donar-nos un cop de mà. Amb tant bona ajuda la cosa no podia fallar tant i com va ser.

Els nuvis es canviaren de roba en un dels pavellons del campament mentre organitzàvem un improvisat altar dins d'una de les sales de la casa i fent entrar als convidats, molts dels quals pertanyents a les families dels nuvis, a la mateixa sala.

A fora, i amb l'excusa d'anar a buscar quelcom a un dels vehicles, el pare de la novia va fer que aquesta es separés un moment del nuvi que, resignat, va caure en les nostres mans preparant-se per al pitjor...mentre la novia es va trobar a l'aparcament amb una petita comitiva que junt amb els músics la portaria fins a la porta de la sala de l'altar on esperava pacientment el nuvi.

La comitiva va anant fent els pocs metres que separen l'aparcament de la casa on esperava l'impacient nuvi i quan s'ajuntaren van entrar a la sala on el nostre frare benedictí els esperava. La cerimònia va ser breu i molt emotiva amb alguns tocs de subtil humor que sempre deixa caure mossèn Enrique de Çaragoça en els seus casoris. Evidentment la boda acabà amb un més que llarg petó dels nuvis i abraçades dels pares i familiars.

Moment que vam interrompre per a cridar l'atenció de tots doncs teniem preparada una sorpresa per els nostres benefactors medievals que havien fet possible que ens trobéssim en tant bon indret, la família Ruiz-Morales i la gent de Vall-llobera. Reunits vora l'altar en Rodrigo i la Francesca els hi vam agrair la seva enorme col·laboració en poder tirar endavant la 1ª Trobada Medieval a Vall-llobera obsequiant-los amb una espasa de record amb una dedicatòria que en feia referència.

Seguidament i per acabar la cerimònia els companys de Feudorum Domini, en Carlos i la Rocío, van delitar als nuvis amb una dansa medieval que ja van ballar també en la seva pròpia boda, sota els acords de Gordobordón per finalment animar també als nuvis a dansar tal i com va ser. Més abraçades amb amics i familiars fins que una veu retrona enmig de la sala on un satisfet Rodrigo, pare de la novia, va dir: "Convido a tothom a fer un beure" i clar, això no es pot refusar i acabarem tots a la taverna.

Acabades les emocions pròpies de tal acte continuarem amb les nostres activitats doncs estava ja a tocar l'hora de sopar i les brases roents il·luminaven la cuina mentre els companys feien el sopar per a tots. Sopar que va transcórrer sense novetats destacables, pensant i preparant noves activitats per el dia següent i començant a mirar ja el cel doncs una momentània i curta ruixada havia aparegut no feia gaire estona.

I es en aquesta hora desprès de sopar on una altra figura es va fer manifestar, la del "Pekas", dit així doncs era evident la quantitat de les mateixes que duia en la cara. No es que va aterrar en aquell moment ni va aparèixer per art de màgia si no que ja des del primer moment ell i la seva parella, la Ruth, ja formaven part de nosaltres doncs des de l'inici de la nostra aventura ja estaven aquí ajudant i col.laborant en tot el que podien, fet que els hi agraïm molt.

Doncs resulta que el personatge de el Pekas, a més de ser un bon arquer, es també un consumat escalador de muntanya que domina totes les facetes de l'escalada i les seves modalitats. Aquest fet i el que en Carlos de Feudorum Domini fos també escalador, tot i que porta un bon grapat d'anys fora de la practica, va produir una interessant xerrada que per els profans en la matèria, com era els que els escoltàvem, va ser molt enriquidora per la manera d'expressar-se i la multitud de coneixements que tenen els dos.

Com que la vetllada va acabar prou tard vam anar a dormir doncs el dia següent, diumenge, s'havia de celebrar de bon matí un torneig d'arquers medievals i calia acabar d'organitzar-ho.

Per el torneig s'havien donat cita els millors arquers de la comarca abillats a la manera medieval tal i com se'ls va demanar per a poder participar-hi. L'única peça dins del vestuari que no vam considerar va ser el calçat, donat que, entre la pluja del dia anterior i que una part del torneig era sota la modalitat de recorregut de bosc, era perillós anar amb calçat medieval i vam permetre el poder anar amb botes de muntanya o calçat esportiu evitant així possibles accidents que haguessin deslluït per complert la jornada.

Una vegada explicades les regles del torneig, ben sabudes per tots els arquers, i fetes les patrulles entre les constants bromes i acudits que els mateixos arquers amb bon sentit de l'humor feien entre ells ens vam fer una foto de grup per immortalitzar l'esdeveniment abans de començar el torneig.

Els arquers per fer aquest tipus de recorregut de bosc surten en patrulles que solen ser de quatre o cinc membres cada una. La modalitat de recorregut de bosc consisteix en un circuit de 20 dianes volumètriques o comunament anomenades 3D fetes de foam, un material plàstic suficientment dens per a aguantar l'impacte d'una fletxa.

Dites dianes son en forma de figures d'animals de diferents mides, uns més grans i d'altres de menors, i que l'arquer a d'anar clavant les seves fletxes des de variables distancies, amb més o menys dificultat, a determinades zones que puntuen més o menys segons la perícia de cada arquer.

El dia era ben assolellat sense temor a pluja el que va fer que tot fos la mar de bé.
Com que havíem d'acabar d'organitzar la segona part del torneig vam sortir en la primera de les patrulles per a tenir prou temps d'arreglar-ho tot. La primera patrulla era composta per quatre persones, un gran arquer i millor persona a qui anomenaven Flautis, pel fet de fer instruments musicals, una noieta de nom Rita si no recordo malament.

Completàvem questa primera patrulla dos membres de ARCOFLIS, l'un, el benjamí del grup, en Roc Bernadí i l'altre, el més veterà, en Jaume Montull, qui escriu aquestes línies. Fetes les oportunes presentacions i sortejat l'ordre de tir en la patrulla començarem el recorregut. Donada la raresa de la vestimenta en aquest tipus de competició durant el recorregut ens vam fer nombroses fotos per recordar-ho. Sobre la puntuació de cadascú, es ja historia i crec que es el que menys ens va importar.

Quant totes les patrulles van acabar el seu recorregut i desprès d'un petit refrigeri vam aplegar a tots els arquers enmig de la esplanada per tal de començar amb el segon desafiament i últim del torneig, el concurs per eliminació, on els arquers disposaven de tres fletxes per encertar a una diana que a cada ronda es feia més petita així com augmentava la distancia a fi d'anar eliminant arquers fins que en quedes un de sol, el més hàbil i per tant guanyador del torneig.

I així va succeir, un a un o de dos en dos anaven poc a poc caient els arquers que no encertaven a la diana fins que hi va haver un clar guanyador que molt content i satisfet o celebrava esperant junt amb els altres guanyadors del recorregut de bosc l'entrega de trofeus.

Abans de fer l'entrega de trofeus als guanyadors els membres de Feudorum Domini tornaren a fer, en el nou amfiteatre, una altra magistral explicació de vestimenta medieval, en aquest cas, d'una dama medieval sota el títol despullant una dama noble del segle XIII. Els arquers asseguts a les grades escoltaven atentament cada paraula fent nombroses fotos de tot.

A continuació van vestir un cavaller del mateix segle a la manera militar o com era habitual anar a la batalla, amb tota la vestimenta, proteccions i armament que va ser també molt seguit per part dels arquers i públic assistent seguit d'una demostració de lluita d'espases molt ben feta per els companys que va arrancar forts aplaudiments.

I així va arribar també l'entrega de trofeus, primer als infantils del torneig de tir amb arc, seguit per els guanyadors de la modalitat de recorbat dones, i desprès el d'homes, continuant amb els guanyadors de la modalitat de longbow o arc recte tant de dones com posteriorment d'homes i finalment amb el guanyador del torneig d'eliminació i un altres premis sorpresa als millors vestuaris que un jurat decidí observant atentament mentre anava passant el matí a tots els participants no recreacionistes.

 

Tot plegat va ser un excel·lent matí que va concloure amb una botifarrada per dinar per els arquers i públic que o desitges i que va ser molt del gust de tothom. Tant mateix per els grups recreacionistes també va arribar l'hora d'un suculent dinar a base de cigrons, ou dur i bacallà preparat pels nostres experts cuiners que tenia un aspecte i un gust boníssim tal com es preveia.

La tarda va ser força tranquil.la el que aprofita el nostre frare benedictí per explicar a un atent públic un grapat de histories i de contes medievals als assistents que encara rondaven per les instal·lacions mentre alguns passaven el temps fent tir amb arc ja fos fent un altre recorregut de bosc o bé en alguna de les dianes que teniem ben al costat.

N'hi havia també que perfeccionaven la seva destresa en la lluita d'espasa lluitant entre ells a mena d'entrenament.

I un altre grup ens dedicàvem a jugar a les bitlles catalanes, un esport que ja apareix documentat a l'època medieval, amb més o menys encert.

En un altre racó de la casa algunes noies realitzaven treballs de costura, ni havia que llegien llibres i s'intercanviaven informació mentre que el sector del metall, en aquest cas en Carlos, aprofitava per seguir fent-se una cota de malla i a tal efecte anava tallant les corresponents anelles i poc a poc anar confeccionant-la amb molta paciència i habilitat. No oblidem que per fer una cota de malla es necessiten unes 20.000 anelles en la seva confecció.

Seguidament començaren els mals presagis doncs comença a ploure tal i com els parts del temps havien previst el que va ocasionar que restéssim el que quedava de tarda dins el menjador reunits i fent una mica de cultura amb les conferencies que sobre determinats temes medievals van fer els companys de Feudorum Domini. Tot molt instructiu que ens portà directament al sopar i posteriorment desprès de més xerrades a dormir esperant i desitjant que la pluja parés d'una vegada.

El dilluns va aparèixer un xic enfangat, no plovia de bon matí i les fortes ventades de la nit ja havien desaparegut. Sort que varem posar els pavellons entre els arbres i així per molt que bufava el vent de nit no es movien i no vam haver de lamentar trencadisses. El terra també oferia un bon comportament, sobretot al costat dels pavellons, doncs es drenava amb molta facilitat i velocitat impedint que hi haguessin tolls d'aigua.

L'esplanada tenia el mateix comportament, es drenava ràpid, però menys, i quant per uns instants semblava que sortia el sol i que la pluja ja s'havia acabat de sobte començà de nou i ja no va parar en quasi tot el dia impedint-nos qualsevol activitat d'exterior el que vam aprofitar per fer coses d'interior, reunions, xerrades informatives, jocs, etc. van anar omplint les hores junt amb els àpats corresponents i deixant-nos pocs minuts de treva entre ruixat i ruixat.

Ja eren prop de les cinc de la matinada, hora a la que havíem arribat quasi sense donar-nos compte del que ens divertíem jugant tots plegats. La pluja va parar feia ja una estona i vam anar a dormir.

El dimarts va despertar radiant, assolellat i quasi sense cap núvol. Els pavellons poc a poc es van anar eixugant fins al punt de assecar-se del tot així com el terra i l'esplanada. Desprès d'un magnífic esmorzar i gaudint del sol matiner que o il·luminava tot vam dedicar el matí a fer un vídeo didàctic sobre vestimenta medieval i a desmuntar el campament i carregar-lo en els nostres vehicles

Tant bon punt van estar carregats, ens canviarem de roba per a fer l'últim àpat en la companyia dels nostres amics de Vall-llobera per desprès amb gran pena acomiadar-nos d'ells fins a un proper retrobament finalitzant així la nostra primera trobada.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/VallLlobera2012

ARCOFLIS COMPLEIX 12 ANYS

Just avui fa ja dotze anys va néixer una associació cultural dedicada al món medieval i a fomentar el tir amb arc arreu del món.

Així ARCOFLIS veia la llum i començava a caminar, poc a poc, com els infants acabats de néixer, gatejant primer i de la mà d'altres durant un temps fins a poder caminar sol i fins i tot còrrer.

I de la mateixa manera que ens anàvem fent grans també augmentava la nostra experiència i els nostres associats tanmateix com els amics que hem anat trotant en el nostre caminar.

Moltes coses hem viscut durant aquests anys i encara més ens queden per veure, unes bones, poques dolentes, hem vist evolucionar el fenomen de la recreació històrica medieval i hem estat presents en totes les millores que això a comportat

Com diem sempre, les nostres fletxes han volat per els cels de moltes i emblemàtiques poblacions i hem participat en alguns dels millors esdeveniments de caràcter medieval que es fan.

Per això avui hem rebut moltes felicitacions dels nostres amics, companys i seguidors tant d'aquí com d'altres països, la meravella d'internet. I com exemple de tots ells el que ens envien des d'Aragó els músics de grup Lurte que ens dediquen un divertit vídeo dels seus.

Lurte. Brindis de taberna. ( video clip oficial. 2011) Neopatria

Dotze anys donen per omplir moltes pàgines i més que ens queden encara per omplir.

MOLTES GRACIES A TOTS !!! 

SEGUIREM ENDAVANT

ENTREVISTA A ARCOFLIS EN PORTAL HISTÒRIA

Publicat a la web de Portal Historia

 - 19 DE FEBRER DE 2012 -

PH - Ens agradaria saber com neix la seva associació, en el sentit de quina és la base de cara a la història i quines fites persegueixen els seus membres, i sobretot, quina imatge vol donar de cara al públic?

ARCOFLIS - Arquers i Companyia de la Flor de Lis o en la seva expressió més abreujada ARCOFLIS neix de la inquietut personal del seu fundador i president, Jaume Montull, jo mateix, que sempre m'ha agradat la història i l'arquería doncs ja de petit amb cordes i branques em feia els meus propis arcs i fletxes més o menys funcionals.

Però per buscar una data més concreta i el dia que vam agafar com a inici o creació de ARCOFLIS va ser l'1 de març de l'any 2000 quan vaig adquirir el meu primer arc somiant amb això a emular les gestes dels arquers anglesos que amb els seus temibles longbows guanyaven batalles per als seus reis i descobrir al mateix temps que pel món es feien esdeveniments medievals on poder compartir i ensenyar els meus coneixements de arqueria.

Els inicis van ser molt modestos i al costat de la meva dona vam anar els primers anys consolidant aquesta iniciativa. D'això en dóna fe l'escut que ens representa format per una flor de lis d'or sobre fons de gules (escut dels Montull) i que completem inserint una fletxa dins de la flor de lis i incloent dos arcs amb fletxa a banda i banda en record d'aquests primers anys.

Posteriorment es van anar afegint nous membres, altes i baixes, fins a consolidar el que és avui en dia ARCOFLIS,

El nostre objectiu com a associació cultural sense ànim de lucre és la de donar a conèixer la arqueria medieval i el món de la recreació històrica destacant aspectes com la vida, costums i demés d'un campament militar en els segles XII, XIII i XIV mitjançant la participació en esdeveniments medievals, mercats, formació de campaments, trobades recreacionistes, exposicions, etc.

La nostra imatge ha estat sempre la de serietat, professionalitat i respecte en tot el que fem, és la nostra filosofia i treballem perquè sigui també el nostre llegat.

Prova d'això és el nostre ampli currículum d'activitats en solitari o en la bona companyia d'altres grups o associacions de recreacionistes amb les mateixes inquietuds que nosaltres que tant ens han ajudat.

PH - Amb quin tipus d'arxius es documenten per a la recerca de localitzacions uniformitat, armes i desenvolupament dels esdeveniments ocorreguts?

ARCOFLIS - Poc és el temps de què disposem per a la investigació conjunta com a grup donada la varietat de professions dels nostres membres principal activitat de cadascú.

Tanmateix a nivell individual sí que anem treballant i investigant amb molt material que va caient a les nostres mans. A part del visual i físic que trobem en monuments, edificis etc. Les nostres fonts d'informació les trobem en llibres, publicacions i sobretot a internet.

De la mateixa manera que també aprenem molt en bescanviar informacions amb altres grups quan coincidim en algun esdeveniment.

PH - Parlant sobre les recreacions i el seu desenvolupament.
Ens podria relatar de forma breu el desenllaç d'uns d'aquests esdeveniments, perquè els lectors puguin fer-se una idea del que es poden trobar en aquest tipus d'esdeveniments?

ARCOFLIS - Més que relatar un dels esdeveniments en què participem convidaria a visitar el nostre blog http://www.arcoflis.es on s'hi poden llegir les cròniques posteriors de tots aquells esdeveniments que fem.

D'aquesta manera veient la varietat d'esdeveniments en què participem es podran fer una bona idea del que realitzem en ells i com els vivim.

PH - Com veu el públic assistent aquest tipus de recreacions?

ARCOFLIS - El públic és molt relatiu i divers i reacciona de moltes maneres diferents ja que podem arribar a passar de la cara d'autèntic astorament d'un nen quan t'hi acostes o li poses un casc sobre el seu cap als plors d'esglai pel mateix fet. Després tenim als nens que els hi expliques les coses i queden fascinats i els que no paren de fer preguntes i que volen saber-ho tot. I després els tímids al principi que a l'estona tot ho volen tocar i provar.

I sobre els adults passa gairebé el mateix ja que sovint es sorprenen per la potència dels arcs, el pes de les cotes de malla o dels cascs. Molts s'acosten a nosaltres amb conceptes erronis moltes vegades induïts per la gran pantalla que intentem desmitificar l'acte.

PH - Quines altres activitats a part de les recreacions podem trobar en aquesta associació?

ARCOFLIS - Doncs sobre tot el relacionat amb el tir amb arc doncs a part de les recreacions medievals alguns membres competeixen en torneigs i campionats d'Espanya i també el nostre gust gastronòmic que fa que ens reunim moltes vegades per degustar bones viandes.

PH - De quin tipus d'armament i equip es guarneix aquesta associació i de quina manera es instrueix els seus membres sobre aquestes determinades armes?

ARCOFLIS - Nosaltres en principi som o ens considerem arquers medievals, de manera que primer ens vestim com a tals.

A les nostres files tenim instructors de tir amb arc el que ens serveix per instruir a tot aquell que vulgui en el maneig de l'arc i tots els membres de l'associació que utilitzen l'arc estan federats esportivament a la RFETA (Reial Federació Espanyola de Tir amb Arc).

Fet això, el nostre següent pas és fer-nos amb un arc, bé compost com els asiàtics amb les seves recorbades formes o bé rectes com els longbows anglesos. I amb ells una bona provisió de fletxes.

A partir d'aquí doncs anar incrementant tot el necessari per a la vida en campament medieval, tenda o pavelló, estris, accessoris i altres.

També recreem nobles i guerrers el que fa que les nostres vestidures canviïn i amb això també el nostre armament. A l'associació tenim nombrosos cascs, espases, llances, escuts, cotes de malla, destrals, dagues i molts objectes més.

PH - Quines mesures de seguretat es prenen, tant sobre la base del recreador com al públic assistent?

ARCOFLIS - En aquest sentit procurem tenir les màximes mesures de seguretat i estem molt atents a elles. El sol fet de disparar un arc i deixar anar una fletxa és un fet que ja per si implica una certa responsabilitat i sentit comú que cal tenir en compte.

Quan en una batalla tirem fletxes als guerrers ho fem sempre amb fletxes sense punta ja que la substituïm per una gran bola de suro que fa que no es clavi ni faci tant de mal. I a part d'això aquestes fletxes només són llançades a guerrers ben protegits amb casc, cota de malla i gambesó apuntant als escuts. Disparades per bons arquers i amb sentit comú no té per què haver-hi cap problema.

La nostra associació també compta amb una assegurança de responsabilitat civil per si succeís alguna cosa.

PH - Segurament molta gent hagi pogut saber d'aquest tipus d'Associacions de forma casual, però potser la manca d'informació, unida a la poca difusió d'aquests grups, hagi pogut causar el seu desinterès per ser membre d'algunes d'aquestes associacions.

ARCOFLIS - Pot ser cert i segurament aquesta afirmació sigui més pròpia de quan vam començar fa ja dotze anys que de l'època actual on hi ha molta més informació i molts més grups o associacions de caràcter medieval.

Cercar en Internet o en pàgines web com la vostra que difon l'interès per aquests temes ajuda molt.

PH - Quins requisits i condicions s'han de complir per formar part de la seva associació?

ARCOFLIS - Doncs és molt senzill, en principi tenir ganes i gust pel medieval però també exigim pel bé comú altres conceptes més personals com a compromís, responsabilitat, companyerisme, etc. valors necessaris per al bon funcionament de qualsevol associació i que aporten molt en aquest món de la recreació.

La nostra associació també compta amb una assegurança de responsabilitat civil per si succeís alguna cosa.

PH - Què ofereix la seva associació a les persones interessades a formar-ne part?

ARCOFLIS - Oferim tot el que està a les nostres mans a tot aquell que vulgui formar part de la nostra associació. Compartim el nostre saber, experiència i valors de grup, aconsellem sobre material i vestuari i fins i tot arribem a finançar tot o part de l'equip si és necessari.

PH - Ens agradaria saber sobre quins nous projectes i esdeveniments tenen com a objectiu aquesta associació.

ARCOFLIS - Mentre segueixi el nostre esperit medieval i les forces aguantin seguirem participant i fomentant la nostra afició com fins ara.

Seguirem amb els projectes solidaris amb La Marató de TV3 organitzant les Jornades Medievals ajudant a recaptar fons per a la investigació de diverses malalties, cosa que ens omple d'orgull.

I a part d'això seguim rere de nous i interessants projectes que esperem aviat vegin la llum

REIS D'ANGLATERRA DES DE L'EDAT MITJANA

Reis i dinasties d'Anglaterra

Una relació de Reis i dinasties que governaren Anglaterra des de l'Edat Mitjana fins als nostres dies

Saxona (871-1016) (1042-1066)

Alfred el Gran · Eduard el Vell · Etelweard · Etelstan · Edmund I · Edred · Eduí · Edgard · Eduard el Màrtir · Etelred II · Edmund II · Eduard el Confessor · Harold II · Edgard Ætheling

La Casa de Wessex és la dinastia saxona que va governar el regne de Wessex, al sud-oest d'Anglaterra, i que eventualment unificaria tots els regnes d'Anglaterra sota el seu poder.

També es anomenada la casa de Cedric, ja que Cedric de Wessex (519–534) és considerat el primer rei de la nissaga. L'any 871 el seu descendent Alfred el Gran va esdevenir rei de tot Anglaterra, i la dinastia va mantenir la posició fins el 1016 amb Edmund II. Aquest període, en que el domini de la Casa de Wessex era sovint disputat pels víkings danesos, és conegut com el període saxò.

El rei danès Svend Barbaforcada va reclamar al tron el 1013, i emprengué la conquesta d'Anglaterra que acabà amb l'exili de la casa de Wessex. Ell i els seus successors regnarien fins el 1042, en que la dinastia de Wessex serie restaurada per un breu període. El 1066 els normands van conquerir Anglaterra, amb una decisiva victòria a la Batalla de Hastings en que morí Harold II, l'últim monarca de la nissaga.

Els intents dels anglosaxons de reinstaurar un rei autòcton en la persona d'Edgar Aetheling, un nét d'Edmund II, van resultar infructífers i ladinastia normanda es va perpetuar al tron. Més tard, una neboda d'Edgard (Matilde d'Escòcia) es casaria amb el rei normand Enric I, creant un vincle entre les dues cases.

Danesa (1013-1042)

Svend · Canut I el Gran · Harold I · Hardecanut

Aquesta és la llista dels monarques danesos incloent-hi els sobirans de la Unió de Kalmar.

- Regne de Dinamarca (fins al 1396)
- Unió dinàstica de Dinamarca i Noruega (1380-1396)
- Unió de Kalmar (1397-1536)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron suec (1397-1523)
- Monarques danesos que reclamaven (sovint amb èxit) el tron noruec (1397-1536)
- Regne de Dinamarca i Noruega (1536-1814)
- Regne de Dinamarca (1814-actualitat)
- Islàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. Independent amb el monarca danès com a cap d'Estat 1918-1944. República des de 1944.
- Grenlàndia integrada en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega) en 1387. (Sobirania efectiva de Dinamarca des de 1721)
- Illes Fèroe integrades en el Regne de Dinamarca (des de la unió entre Dinamarca i Noruega en 1387)

La Dinastia Oldemburg se cenyí la corona danesa entre el 1448 i el 1863, quan passà a una de les branques laterals, Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg. El Regne de Dinamarca estigué unit dinásticament amb els ducats de Slesvig i de Holstein fins al 1864.

Normanda (1066-1154)

Guillem I el Conqueridor · Guillem II el Roig · Enric I · Esteve de Blois · Emperadriu Matilde

La Dinastia Normanda és el nom amb que es coneix la nissaga de monarques que regnà alAnglaterra després de la conquesta normanda (1066) i fins l'arribada al poder de la Dinastia Plantagenet el 1154.

La dinastia fou fundada pel duc de Normandia Guillem I el Conqueridor, que liderà els exèrcits normands a la Batalla de Hastings en la que morí l'últim rei saxò Harold II. Guillem va substituir la noblesa anglosaxona per senyors continentals, introduint el feudalisme a Gran Bretanya però mantenint la dispersió de les terres. La seva tasca d'organització va consolidar la corona i va extendre el seu poder.

A la seva mort, Guillem va repartir els seus regnes entre els seus dos fills. L'hereu Robert rebé el Ducat de Normandia, mentre que Guillem II el Roig heretà Anglaterra. A la mort d'aquest en un accident de caça, Anglaterra passà a Enric Beauclerc, un altre fill de Guillem I.

El testament d'Enric Beauclerc, que morí sense descendència masculina, nomenaven a la seva filla Matilde com a hereva. Matilde, però, era rebutjada per la noblesa per la seva condició de dona i per estar casada amb Jofré V d'Anjou, enemic dels normands. Fou escollit Esteve de Blois, que era net de Guillem el Conqueridor.

L'any 1139 Matilde va aconseguir reunir prou suport per oposar-se a Esteve i s'inicià una guerra civil, que d'entrada fou favorable a Matilde. L'any 1141 va arribar a capturar Esteve i deposar-lo, però al cap de pocs mesos va perdre suports, Esteve va ser alliberat, i es va veure obligada a refugiar-se a Normandia.

Amb la mort d'Esteve l'any 1154 s'extingí la branca masculina de la dinastia Normanda. El tron d'Anglaterra passaria a la línea dels Plantagenet en la persona d'Enric II, fill de Matilde

Plantagenet (1154-1399)

Enric II Plantagenêt · Ricard I Cor de Lleó · Joan sense Terra · Enric III · Eduard I · Eduard II · Eduard III · Ricard II

Plantagenet era una dinastia d'origen francès que governà a Anglaterra des de l'extinció de ladinastia normanda el 1154 fins al 1485. Fundada pel comte d'Anjou Jofré V, la dinastia va acumular els ducats de Normandia, Bretanya, Aquitània i Gascunya.

En total quinze monarques Plantagenet van regnar a Anglaterra, incolent-hi els de les branques cadets. La línea inicial va anar des d' Enric II fins a Ricard II el 1399. Després d'ell, dues branques cadets de la línea principal anomenades Casa de Lancaster i Casa de York van disputar-se el tron en una sèrie de guerres civils conegudes com la Guerra de les Dues Roses. Ambdues línies s'extingiren amb la mort en batalla de Ricard III el 1485, i la corona passà a la dinastia Tudor.

Membres de la dinastia van integrar-se a les cases reials d'Anglaterra, Irlanda, Hongria, Polònia,Nàpols, Sicília i del Regne de Jerusalem.

El nom de Plantagenet s'atribueix a Jofré V d'Anjou perquè hom diu que tenia el costum de portar una branca de ginesta al seu casc. Sembla que aquest sobrenom fou inventat per Shakespeare.

Lancaster (1399-1461)

Enric IV, duc de Lancaster · Enric V · Enric VI

La Casa de Lancaster va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que van pertànyer tres reis d'Anglaterra durant el segle XV. El nom de la casa era degut a que tots els seus membres descendien de Joan de Gant, el 1r duc de Lancaster i tercer fill del rei Eduard III. El símbol de la casa era una rosa roja.

El primer rei de la nissaga va ser Enric Bolingbroke, fill de Joan de Gant, que es rebel·là contra Ricard II i el deposà. Enric es feu coronar com a Enric IV passant per davant de l'hereu aparent de la corona, Edmund Mortimer, de tan sols 7 anys.

Enric IV fou succeït pel seu fill Enric V, un rei guerrer que va reforçar la seva casa al tron d'Anglaterra i guanyà prestigi amb repetides conquestes en territori francès. El següent rei, però, fou Enric VI, un rei feble que patia alienacions mentals. La creixent impopularitat i els atacs de bojeria que patia el rei, així com el malestar per les derrotes a França, van moure a la casa rival de York a presentar la seva pròpia candidatura al tron. Les dues cases s'enfrontaren en una guerra civil que s'anomenaria la Guerra de les Dues Roses(l'emblema dels York era una rosa blanca).

Els Lancaster es van extingir a la Batalla de Tewkesbury el 1471, lluitant contra els York. Però la Casa de Tudor, que derrotà els York a la Batalla de Bosworth i governà Anglaterra del 1485 al 1603, descendia dels Lancasters a través de Margarida Beaufort, la besnéta de Joan de Gant, que es va casar amb el comte de Richmond Edmund Tudor i que fou la mare d'Enric VII d'Anglaterra.

York (1461-1485)

Eduard IV, duc de York · Eduard V · Ricard III

La Casa de York va ser una branca de la casa reial anglesa dels Plantagenet, a la que pertanyien tres delsreis d'Anglaterra de finals del segle XV. La Casa de York descendia d'Edmund de Langley, el primer duc de York i quart fill d'Eduard III.

Edmund de Langley, primer duc de York i quart fill d'Eduard III, tinguè dos fills: Eduard i Ricard de Conisburgh. Eduard va succeïr-lo al ducat el 1402, però morí sense descendència a la Batalla d'Azincourt el1415. El germà petit s'havia casat amb Anna de Mortimer, una besnéta de Lionel d'Anvers, el segon fill d'Eduard III. Anna també era l'hereva del comtat de March, després de la mort del seu germà Edmund el1425. Edmund havia estat l'hereu aparent a la corona anglesa abans de l'usurpació de la Casa de Lancasteren la persona d'Enric Bolingbroke, el 1399.

Ricard de Conisburgh va ser executat pel seu involucrament a la Conspiració de Southampton per deposarEnric V d'Anglaterra. Per això el ducat passà directament al seu fill, Ricard Plantagenet. A través de la seva mare, Ricard també va heredar les terres del comtat de March i els drets al tron dels Mortimer.

Tot el seu distingit llinatge, els consellers del feble rei Enric VI van denegar a Ricard Plantagenet una posició al govern. En especial el duc Joan Beaufort i la reina consort, Margarida d'Anjou, exclogueren a Ricard dels cercels de la cort.

La Guerra de les Dues Roses començà el 1455 amb la primera batalla de Sant Albans. D'entrada les intencions de Ricard eren tan sols purgar els seus oponents polítics lancastrians de la influencia que exercien sobre el rei. No va ser fins l'octubre de 1460 que va reclamar el tron per la casa de York. Aquell any els yorkistes van capturar el rei a la batalla de Northampton, però la victòria va ser efímera ja que el 30 de desembre Ricard i el seu segon fill Edmund morien a la batalla de Wakefield.

L'aspiració al tron de Ricard va ser heretada pel seu fill Eduard. Amb l'ajuda del poderós comte Ricard Neville va derrotar els lancastrians en un seguit de batalles. mentre Enric VI i Margarida d'Anjou estaven combatent al nord, Neville va prendre la capital i va fer declarar rei a Eduard el 1461. Eduard va reforçar la seva causa quan el mateix any va obtenir una victòria decisiva a la Batalla de Towton, en què l'exèrcit dels Lancaster va ser pràcticament eliminat.

La primera part del regnat d'Eduard IV va estar marcada per complots lancastrians i revoltes a favor d'Enric VI. Ricard Neville va canviar de bàndol, i va ajudar a Margarida d'Ajou i el germà rebel del rei a restaurar breument a Enric entre 1470 i 1471. Quan Eduard va recuperar el tron va aconseguir eliminar la pràctica totalitat de la Casa de Lancaster, amb Enric VI morint assassinat a la Torre de Londres el 1471.

A la mort d'Eduard el 1483, la corona va passar al seu fill de 12 anys Eduard. El germà petit d'Eduard, Ricard de Gloucester, va ser nomenat protector del jove rei, i al·legant voler protegir-los, va tancar-los a ell i al seu germà a la Torre de Londres i mai més foren vistos. Mentrestant el Parlament va declarar que els dos nois eren de fet fills il·legítims, basant-se en el fet que el matrimoni d'Eduard IV era invàlid. Ricard, era per tant l'hereu a la corona, i va ser coronat com a Ricard III el juliol de 1483.

Ricard III tenia molts enemics, principalment els simpatitzans dels Lancaster, que ara s'aplegaven al voltant d'Enric Tudor, ja que la Casa de Tudor estava estretament vinculada amb l'extingida Casa de Lancaster. Un intent d'atemptat va fracassar a finals de 1483, però el 1485 Ricard i Enric es veieren les cares a la Batalla del Camp de Bosworth. Durant la batalla, alguns dels aliats de Ricard van canviar de bàndol o bé van mantenir-se al marge de l'acció. Tot i això Ricard va liderar una última càrrega contra Enric Tudor, i va ser mort. Amb ell moria l'últim rei Plantagenet, i fou l'últim rei d'Anglaterra a morir en batalla.

Enric Tudor es va declarar rei i va prendre Elisabet de York, la filla gran d'Eduard IV, com a esposa. D'aquesta manera unia simbòlicament les cases de York i de Lancaster, i es feu coronar com a Enric VII, fundador de la dinastia dels Tudor que va regnar fins el 1603.

La família de la Pole van ser reconguts més tard com a hereus legítims dels York. Després de què Ricard de la Pole morís a la Batalla de Pavia, l'únic vestigi de la dinastia York quedà en la comtessa de Salisbury Margarida Pole.

Tudor (1485-1603)

Enric VII · Enric VIII · Eduard VI · Joana Grey · Maria I · Elisabet I

La Dinastia Tudor prové d'una família del país de Gales que acabaren sent nomenats comtes de Richmond, comtes de Pembroke, ducs de Redford i tenien consanguinitat amb els barons Grey of Wilton. Fora d'Anglaterra eren família dels reis Valois de França i dels ducs de Baviera.

El símbol de la família Tudor era la rosa dels déu pètals, anomenada la Rosa Tudor i que era de color blanc i vermell. Els Tudors arribaren a ser uns reis molt autoritaris i eren molt coneguts pel seu caràcter fort i el color roig dels seus cabells.

La dinastia Tudor regnà Anglaterra des del 1485 fins el 1603.

Mitjançant el matrimoni de la filla del rei Eduard IV d'Anglaterra, els Tudor passarien a la història d'Anglaterra com a reis. Elisabet de Plantagenet es casà amb Enric Tudor (1457-1509) fill d'Edmund Tudor, comte de Richmond (1430-1456) i de Margareth Beaufort (1443-1509). La seva descendència iniciaria la dinastia Tudor per un curt període de temps.

Estuard (1603-1714)

Jaume I d'Anglaterra (VI d'Escòcia) · Carles I · Carles II · Jaume II (VII d'Escòcia) · Maria II · Guillem III · Anna


La Dinastia Estuard neix d'una família d'origen bretó i escocès. Regnaren a Escòcia durant 343 anys (1371-1714) i a Anglaterra durant un període d'uns cent anys. En anglès el llinatge s'escriu Stuart (o Stewart), com en francès. A Escòcia s'escriu Stewart i és pronuncia "Sturt".

Els Estuards han gaudit de nombrosos títols al llarg de la història com comtes d'Arundel i de Lennox, comtes de Moray, marquesos de Bute, ducs d'Albany o ducs d'Aubigny.

El fundador de la família Estuard fou Alan Fitzalan (v1104-1177) a qui anomenaven Alain "Le Steward" Fitzalan, originari de Dol-de-Bretagne. Aquest cavaller era d'ascendència bretona i escocesa. Rebé del rei escocès el títol de Lord Great Steward of Scotland (Senyor Estuard d'Escòcia) que utilitzaran cada cap dels Estuards al llarg de les generacions. Des de la seva arribada a Escòcia, els Estuards han estat molt units a les dinasties reials del regne, els Mac Alpin i els Bruce.

El seu nét Alan es casà amb Eve de Galloway que era una néta del rei anglès Enric I, de la dinastia Normanda.

El seu descendent Robert II, fill de Walter Estuard (1292-1326), fou el primer Estuard rei d'Escòcia. Estava casat amb la princesa Marjorie Bruce d'Escòcia, filla del rei Robert I d'Escòcia. Així s'inicià el canvi de dinastia reial escocesa amb la casa Estuard.

El rei Jaume IV d'Escòcia, que heretà les males relacions amb els reis Tudors d'Anglaterra, intervingué amb un tractat de pau amb el rei Enric VII d'Anglaterra i es casà amb la princesa Margalida d'Anglaterra el 1503. D'aquest matrimoni nasqué Jaume V d'Escòcia.

Quan es quedà vídua, la reina Margalida es casà amb el cavaller Archibald Douglas, Comte d'Angus, i tornà a ser mare de nou. La seva filla fou la mare d'Enric Estuard, Lord Darnley i primer duc d'Albany, que es casà amb l'hereva al tron escocès, Maria Estuard. La darrera Estuard reina d'Escòcia, Maria I fou assassinada per ordre de la reina Elisabet I d'Anglaterra el 1587, i es generà una greu crisi social al regne escocès.

Del matrimoni d'Enric i Maria nasqué un fill, el futur Jaume VI d'Escòcia, qui heretà també el tron anglès el 1603 amb el nom de Jaume I d'Anglaterra. La unió dels trons escocès i anglès formalitzà el regne de la Gran Bretanya.

El seu fill, Carles I d'Anglaterra i d'Escòcia que tenia molt bones connexions amb França, tampoc ajudà a millorar les relacions amb els seus súbdits al casar-se el 1625 amb una princesa francesa, Enriqueta Maria de França, filla del rei Enric IV de França i Maria de Mèdici.

A Anglaterra esclatà la primera Guerra Civil el 1642. El rei Carles I Estuard, que pretenia agrupar totes les illes britàniques sota una única corona, fou capturat i ajusticiat el 1649 i s'establí una república anomenada Commonwealth d'Anglaterra.

Mort de Carles I, el succeí el seu fill, Carles II, que fou reconegut immediatament a Escòcia, però no a Anglaterra, on era viva la guerra.
Després de la derrota a la batalla de Worcester (1651) Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu. Primer s'establiren a França i després als Països Baixos espanyols i als Països Baixos del nord.

El 1660 es produí la restauració anglesa, i entre 1660 i 1685 Carles II regnà a la Gran Bretanya (Anglaterra, Gales, Irlanda i Escòcia). Molt unit a França, era un home de creences catòliques que va voler atorgar una llei que donés llibertat religiosa pel poble britànic. La coneguda llei era la "Reial Declaració de Indulgencia" de 1672, però el parlament el va obligar a retirar-la. Morí el 1685 reconvertit al catolicisme.

A Carles II el succeí el seu germà, Jaume II d'Anglaterra. Aquest nou monarca va combatre dues rebel·lions internes a Anglaterra. Morí el 1689 després convertir-se al catolicisme com havia fet el seu germà.

A Jaume II el succeïren la seva neboda Maria Estuard (coronada Maria II d'Anglaterra i Escòcia, filla de Jaume II d'Anglaterra) i el seu marit Guillem d'Orange-Nassau (que regnà com Guillem III d'Anglaterra). Foren entronitzats reis de la Gran Bretanya el 11 d'abril de 1689. Guillem III morí el 1702.

Als reis Guillem III i a Maria II d'Anglaterra, el succeïren al tron la seva filla, la princesa hereva Anna Orange, Anna I d'Anglaterra, el 1702. La futura reina havia tingut molts de problemes per donar fills sans i després de molts avortaments i nens que morien al néixer, tingué al príncep Guillem, duc de Gloucester, que morí amb onze anys el 1701, provocant una forta crisis dinàstica.

La llavors hereva al tron, fou coneguda pel famós "Acte d'Establiment" de 1701 que exclou els catòlics de pujar al tron de la Gran Bretanya, i així deixar fora de successió al pretendent més vell de la família Estuard. En cas de morir sense descendència la reina Anna, passaria el tron a la dinastia Hannover, (veure Regne de Hannover) en mans de Sofia del Palatinat, electora de Hannover, luterana i descendent del rei Jaume I Estuard d'Anglaterra. Durant el regnat de la reina Anna I, Anglaterra tingué una forta relació en la coneguda Guerra de Successió d'Espanya (1700-1715), ja que va estar al costat del pretendent al tron espanyol, l'emperador Carles VI d'Habsburg.

Aquesta reina morí el 1714 deixant al tron a Jordi I d'Anglaterra, i a la nova dinastia, els Hannover. Jordi era fill de l'hereva de la reina Anna d'Anglaterra, però aquesta morí el 28 de maig de 1714.

Hannover (1714-1901)

Jordi I · Jordi II · Jordi III · Jordi IV · Guillem IV · Victòria


La Dinastia Hannover o Casa de Hannover és una de les més importants i més antigües families de l'aristocràcia alemanya, originaria de Suàbia i Baviera.

La dinastia Hannover començà sent una sub-branca de la familia ducal de Baviera, ja que el fill petit d'Enric X de Baviera i Saxònia (v. 1100-39), Guillem, fou nomenat duc de Saxònia i la seva descendència, ducs de Brunswick-Lüneburg. El germà de Guillem fou el rei dels romans, Otto IV, el 1198 era casat amb la princesa Beatriu de Hohenstaufen i Angelina de Bizancia, per tant filla dels reis dels romans.

Fou fundada al segle X. Els seus membres han gaudit sempre d'importants distincions i títols de renom. Començaren sent ducs de Brunswick, titol que ha tingut moltes ramificacions al llarg de la seva història, arribant a l'actual branca la Hannover-Lüneburg, reconvertida de la vella Brunswick-Lüneburg.

Molts membres de la dinastia Hannover han estat reis, reis consorts i prínceps, destacant els reis Hannover de la Gran Bretanya, els reis del regne de Hannover o en especial, Otto de Brunswick-Grübenhagen, duc de Calàbria i rei consort de Nàpols al segle XIV.

És important recalcar que descendeixen dels reis anglesos de la dinastia Plantagenet, per la princesa Matilde d'Anglaterra (1156-89) casada amb Enric "El Lleó" Welf, duc de Saxonia (1129-95). Matilde era filla dels reis Enric II d'Anglaterra (1133-89) i de la famosa Elionor d'Aquitània (1122-1204).

També descendeixen de la familia reial danesa amb la que guarden molta parantela, gràcies a les moltes unions entre Hannover i Dinamarca.
Les darreres dues unions més importants de la recent història de la dinastia foren, el casament en 1938 de la princesa Frederica de Hannover, reina de Grècia, mare de la reina espanyola Sofia de Grècia; i la d'Ernest August V de Hannover casat en segones núpcies en 1999 amb la princesa Grimaldi, Carolina de Mònaco.

Saxònia-Coburg i Gotha/Windsor (1901-…)

Eduard VII · Jordi V · Eduard VIII · Jordi VI · Elisabet II

Antic ducat d'Alemanya situat a l'actual estat de Turíngia, pertanyent als anomenats Ducats Ernestins, ja que eren governats per ducs de la línia Ernestina de la casa saxona de Wettin.

El 1825 s'extingí amb Federic IV de Saxònia-Altenburg la casa ducal de Gotha-Altenburg, i es produó una reestructuració dels ducats. Federic de Saxònia-Hildburghausen fou nomenat duc de Saxònia-Altenburg, i els seus successor uniren els ducats de Saalfeld, Coburg, Lichtemberg i Gotha en un de sol.

La casa de Saxònia-Coburg-Gotha amb una hàbil política dinàstica es convertí durant el segle XIX en casa regnant de Bèlgica, Regne Unit, Portugal i Bulgària.

El primer fill d'Ernest I, Ernest II rep el ducat, però el segon fill, Albert es casà el 1840 amb la reina Victòria I del Regne Unit que havia succeït al seu oncle Guillem IV del Regne Unit el 1837. D'aquesta forma es converteix en Príncep consort i Altesa Reial d'Anglaterra. Els seus descendents regnen al Regne Unit fins a l'actualitat, encara que el 1917 van canviar el nom de la dinastia a Casa de Windsor, ja que el nom alemany de la dinastia resultava antipatriòtic durant la Primera Guerra Mundial.