ANENTO 2012

- 20, 21 I 22 DE JULIOL 2012 -

El següent esdeveniment a la nostra agenda desprès de Casp no era altre que tornar de nou a l'aragonesa població de Anento que poc a poc s'ha anat convertint en un fix en les nostres sortides.

Parlar d'Anento seria remuntar-nos a altres entrades anteriors fetes també en aquest bloc per lo que sería repetitiu fer-les de nou ja que també es poden consultar les visites d'anys anteriors.

Així que continuant la nostra història i per a situar-nos en ella direm que ens trobem de ple en la guerra dels dos Peres, en el segle XIV, compresa entre 1356 i 1375, que va enfrontar la Corona d'Aragó i el Regne de Castella.

Els seus reis son també força coneguts doncs hi trobem Pere el Cerimoniós per part aragonesa i Pere el Cruel en la part castellana.

Anento estava a punt de ser atacada per el bàndol castellà i es preparava per la seva defensa. Aquest es el marc històric en el que iniciarem aquesta nova aventura.

Vam arribar el divendres a la tarda com es habitual en les nostres sortides. Temps per muntar el campament en el lloc de sempre en un petit parc ple d'arbres que donen una ombra molt apreciada en aquestes èpoques estiuenques.

I així entre salutacions i benvingudes dels nostres amics muntarem la nostra part del campament consistent en una tenda normanda i dos pavellons.

Aviat caigué la nit i ens ajuntarem tots el membres que formaven el campament per sopar conjuntament en les taules de fusta que de per si constitueixen el mobiliari habitual del parc.

Acabat el sopar un dels nostres companys de Feudorum Domini, l'Enrique, també conegut en el món medieval com el monjo benedicti Enrique de Çaragoça, va delectar tothom, petits i grans, amb els seus contes i histories medievals fent les delícies de tots els assistents que l'escoltaren embadalits.

Seguidament en la plaça del poble on estava situada la taverna continuarem les nostres xerrades a la frescor de la nit ben remullades per freda cervesa fins a l'hora d'anar a dormir.

El dissabte començava actiu doncs després d'esmorzar s'iniciava una desfilada per els carrers del poble on una petita comissió aniria valorant diferents portals que entraven en concurs per a veure quin era el més adient a l'època en la que ens havíem traslladat per uns dies.

La comitiva anava passant un per un pels carrers de la població aturant-se en les diferents cases concursants on erem obsequiats amb diferents menjars i begudes que ens feien suportar més agradablement la passejada.

Acabat l'acte ens dirigirem de nou a la nostra estimada ombra del campament per a treure'ns les xafogoses vestidures i armament per posar-nos més frescos i refrescant-nos també en la taverna que estava prou prop de nosaltres.

Allí mentre es començava a fer el dinar els arquers ens dedicàvem al que més ens agrada, tirar fletxes. Vam improvisar una diana amb uns sacs i des de diferents distancies i posicions ens entrenàvem en el noble art de l'arqueria cosa ben documentada en l'època medieval que recreem.

Com sempre que muntem un arc i estem a punt de tirar una fletxa s'aplega al voltant nostre una gran quantitat de gent, principalment canalla que gaudeixen dallò més en veure'ns tirar. Aquí no va ser diferent i molts espectadors seguiren amb força atenció l'evolució de les tirades.

Llavors vam sentir la veu de la Rocio, "el dinar està fet, tots a taula" i, com no, correguérem tots a taula doncs es ben sabut que la Rocio es una excel·lent cuinera i els seus plats ens fan l'estada encara més agradable.

Ben dinats mentre uns anaven al "Aguallueve" una espècie de llac a banyar-se i altres feien una petita migdiada al campament uns quants ens dirigirem al bar del poble per a fer uns cafès i passar l'estona esperant el primer acte de la tarda.

L'acte consistia en una exposició de vestuari i armament en el mateix parc al costat del campament on els companys explicaven a tothom la manera de vestir, la roba i complements així com les diferents armes que hi havia exposades.

El nostre companys Axil de Madrid també s'havia sumat a l'exposició fent un taller de confecció amb "tablets", una tècnica força complicada però en la que ell es un gran mestre.

També s'havia preparat el campament per l'ocasió i en un dels pavellons s'havia improvisat una petita capella on el nostre frare predilecte Enrique de Çaragoça atenia a tothom que passava a visitar-la.

Paralel·lament el poble havia fet també uns tallers per a la participació sobretot dels menuts fent tallers de joies i un taller on cada nen s'havia de pintar el seu escut tal i com ja fa tres anys fem en la nostra edició medieval a Vilafranca a favor de La Marató.

A la plaça del poble, on hi havia la taverna, s'hi aplegà un grup de batucada del veí poble de Romanos que a cop de tambor van fer ballar a la concurrència amb unes melodies molt ben compassades i executades per els timbalers.

Seguidament quan més gent s'havia aplegat als voltants del campament arribà una nova activitat per a nosaltres. Es tractava de d'explicar al públic en general d'una manera didàctica i visual com era una batalla en l'edat mitjana.

La primera explicació consistia en com un arquer aturava l'envestida d'un grup de guerrers que intentaven avançar protegir-se de la pluja de fletxes amb els escuts formant un mur cuirassat.

El públic contemplava la situació i animava a l'arquer a buscar el més petit forat del mur on posar la fletxa i celebrava de bon grat quan aquest trobava un espai i feia que la fletxa esquivés el mur d'escuts i impactes directament en el guerrer.

Seguidament i seguint les demostracions s'explicaren determinades armes i com era el seu funcionament en batalla. També es va poder beure com era la lluita entre cavallers que amb espasa i escut oferiren una gran exhibició enmig dels aplaudiments del públic.

En acabar deixarem les nostres eines guerreres i entre descans i cerveses fredes esperàvem el sopar que no trigaria a arribar. Al acabar de sopar tornarem a la taverna on l'Enrique, guanyador del primer premi de redacció medieval de Anento, va llegir per a tothom les seves lletres.

Acabarem la nit a la fresca del bar xerrant i quan estàvem ja ben cansats de tota la jornada vam anar a dormir.

El diumenge s'aixecà prou assolellat i calorós, cosa que vam aprofitar de bon matí per a pujar al castell, fer algunes fotos i gravar algun vídeo amb els companys de manera còmica per a riure una mica.

De tornada a l'església hi havia una conferencia sobre el castell de Anento mentre començarem a desmuntar el campament abans de dinar. Dinarem, ens despedirem dels nostres amics i tornarem a casa cansats i contents d'haver participat en una nova aventura.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Anento2012

I per a veure uns moments impagables ja que no tot a vegades es donar-se cops d'espasa o tirar amb arc:

TROBAT A BANYOLES L'ARC NEOLÍTIC MÉS ANTIC D'EUROPA

Article de ElPeriódico.cat de Antonio Madridejos/Banyoles
Divendres, 29 de juny del 2012 - 19:38h

La peça és de fusta de teix, té més de 7.200 anys i s'ha conservat intacta gràcies al fet que va estar sota l'aigua.

Les investigacions arqueològiques que des de fa dues dècades es desenvolupen al jaciment neolític de La Draga, prop de l'estany de Banyoles (Pla de l'Estany), han permès el descobriment aquest any d'una peça única. Es tracta d'un arc complet, extraordinàriament ben conservat, amb una antiguitat estimada d'entre 7.400 i 7.200 anys, fet que constitueix la peça del seu tipus més antiga trobada a Europa.

Fa uns set mil·lennis, un artesà d'una petita comunitat neolítica assentada als voltants de l'estany de Banyoles va fabricar un senzill arc de fusta que va acabar abandonat en un aiguamoll per un motiu que es desconeix, potser per una pèrdua o potser per l'enfonsament d'una casa. En una situació normal, la fusta s'hauria desfet amb el pas del temps fins a no quedar-ne el més mínim rastre, però a Banyoles l'aigua va obrar el miracle: fa 15 dies, uns arqueòlegs van desenterrar l'arc pràcticament intacte.

Sense oxigen «Les condicions anaeròbiques, sense oxigen, han afavorit la conservació de la matèria orgànica de forma extraordinària», resumeix Antoni Palomo, investigador del CSIC i codirector en el jaciment arqueològic de La Draga. «En anys anteriors (2002 i 2005) havíem trobat dos fragments d'arc, però localitzar-ne un de complet és una cosa excepcional», afegeix Raquel Piqué, investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i també codirectora de les excavacions.

Encara que a Escandinàvia i Rússia s'han descobert arcs més vells vinculats a pobles nòmades, es tracta de l'instrument del seu tipus més antic recuperat a Europa atribuïble a una societat neolítica, ja sedentària. De fet, com destaca una altra de les coordinadores, María Saña (UAB), l'arc pertany a una comunitat totalment ramadera i agricultora. «Encara que abatien senglars o toros salvatges, la caça era una activitat secundària en la seva alimentació», diu Saña, mentre ensenya alguns dels innombrables ossos trobats prop de l'arc, la majoria d'ovelles i altres animals domèstics. Possiblement, afegeix, l'arc hauria pogut tenir també un caràcter simbòlic, ornamental o fins i tot ser una arma d'atac o defensa contra altres pobles.

Fusta de teix Segons la datació científica, l'arc va ser construït cap al 5.400 o 5.200 abans de Crist. Està fet de fusta de teix, un material de gran qualitat per la seva resistència i la seva capacitat per recuperar la forma una vegada usat.

La peça va ser tallada per un sol costat, més els extrems, i es va utilitzar previsiblement amb una corda feta d'intestins d'animals. Aquest matí descansava coberta en aigua davant la mirada curiosa de les autoritats que van visitar el jaciment de La Draga, encapçalades pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i l'alcalde de Banyoles, Miquel Noguer. L'arc fa 108 centímetres, petit per abatre grans peces, però útil possiblement per a aus, diu Piqué.

Analitzat el 10% Encara que els arqueòlegs treballen des de fa més de dues dècades en el parc de La Draga, només s'ha pogut investigar a fons el 10% del territori amb senyals d'ocupació neolítica, uns 8.000 metres quadrats. Una part està submergida actualment sota les aigües del llac.

Entre altres troballes a La Draga en els últims anys destaquen 170 objectes de fusta o fibra vegetal com cullerots, falçs, pintes, fletxes i cistells. “És un jaciment excepcional per la seva antiguitat, per tractar-se d'una assentament a l'aire lliure i per les seves excel·lents condicions de conservació”, ha afirmat Palomo.

La investigació està finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat i el Ministeri d'Economia i Competitivitat. Es tracta d'un projecte d'investigació coordinat des del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles en què participen la UAB, el CSIC, el Museu d'Arqueologia de Catalunya i el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya.

JAUME I D'ARAGÓ: EL CODI MARÍTIM DE BARCELONA DE 1258

A mitjan segle XIII existia un sistema ben establert dels usos o la llei marítima de Barcelona i Tortosa a Espanya, ia Marsella, a França, a més de sistemes similars al nord d'Europa, les lleis de Oleron i les lleis de Wisby. Com es veu, aquestes lleis regulen embarcament i descàrrega dels càrrecs de noli, càrrega, els contractes, els braços, les disposicions, de rescat, peatges, i les relacions entre la tripulació i els comerciants. El conjunt es pot considerar com una codificació dels costums que s'havien desenvolupat en el període de les Croades. Velers i vaixells van ser utilitzats per al transport comercial i dels vaixells i embarcacions havien cobert les cobertes.

Sia notori a tots els que estem, Santiago, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i Urgell i senyor de Montpeller, en sentir les ordenances escrites a continuació, que vostè, James, els Gruny nostre fidel servidor, han fet que al nostre desig de comandament i amb el nostre consentiment, i que s'han elaborat amb l'assessorament dels honestos, homes d'aigua de Barcelona i amb base en l'ordenança de la mateixa, després d'haver sentit, vist i entès que aquestes ordenances es fes en el nostre honor, i per a l'ús i el benestar dels homes i l'aigua dels ciutadans de Barcelona, ​​després de confirmar el document per l'aplicació autèntica del nostre segell, li atorguem, aprovar i confirmar tots i cada un de les ordenances avall esmentades fetes per vostè i el va dir que els homes honestos de la nostra autoritat. Desitjant que les ordenances d'aquest pot aguantar i s'observa el temps que se'ns va dir per favor, i l'aigua els homes honrats de Barcelona, ​​al comandament dels nostres alcaldes, i els agents judicials, tant presents com futures, que observen totes i cadascuna de les regulacions a sota esmentades , amb fermesa i rigor, si esperen amb confiança per a la nostra gràcia i afecte, i que veuen que s'observen inviolablement, de manera que no els permeten ser molestat per ningú.

1. En primer lloc: ordenem, desig, i el comandament, que el capità d'un vaixell o embarcació de qualsevol tipus i els mariners i els mariners no podran sortir o sortir de la nau o embarcació en la qual van arribar, fins que tota la mercaderia, que es troba a la nau o embarcació, ser donat d'alta a la terra, i fins que aquest mateix vaixell o embarcació es buidaria de llast i amarrat. Però el capità del vaixell o el vaixell serà capaç d'anar a terra amb el seu empleat quan comença a descarregar la càrrega, si la mar es calma, i si potser el temps de manera que no pot complir amb la càrrega de la va dir el capità, si d'estar a la terra, immediatament reparar la nau, va dir o embarcació, i si no ho pot reparar en raó del temps, el seu equip té plens poders i autorització per sortir amb el vaixell o vaixell des del lloc on es va arribar, i per anar al port o fer-se a la mar. No obstant això, si el capità va dir no estar disposat a anar al seu vaixell, els seus comerciants haurà de ser capaç d'ordenar i dirigir amb fermesa, en nom del Rei i el Senyor va dir James Gruny, a la reparació del vaixell o embarcació i posar sobre la seva sanció, com el va dir James Gruny està facultat per col · locar sobre ell. D'altra banda, l'esmentat capità de la nau no s'atreveixen a quedar-se a terra fins que tota la mercaderia que va entrar a la nau o embarcació d'alta. I si els comerciants volen desembarcar del vaixell o embarcació i d'una tempesta ha de sorgir després del seu desembarcament, el capità de la nau o embarcació, si ser-hi, o de la seva tripulació, ha de tenir permís per retirar-se del lloc on va ser amb el vaixell o embarcació i amb la mercaderia continguda en aquest, i de sortir a la mar o la posada a port. Però si els mariners no ho han fet que cada un un càrrec de deu solidificació dels diners de Barcelona, ​​i el capità d'un vaixell de cinquanta solidificació, i el capità d'un vaixell de trenta solidificació, i per sobre de la sanció dictada el capitans de vaixells i embarcacions podrà ser condemnat a reparar tot el dany que els comerciants va dir que va patir per culpa seva. No obstant això, de les sancions, tant anteriors i els escrits a continuació, el Rei rebrà la meitat, i l'altra meitat es destinarà a l'Ordre d'Aigua homes de Barcelona. D'altra banda, les sancions i tots els escrits a continuació es pagaran sempre que sigui la voluntat dels homes honestos d'aigua de Barcelona.

2. També: que la finalitat que tots els vaixells i el vaixell tindrà un secretari de jurat en cada viatge, que serà secretari no escriure res en el llibre del contracte del vaixell o la nau a menys que ambdues parts estiguin presents, a saber, el capità i els comerciants, o el capità i seus mariners, i la dita escrivà ha de ser un home bo i lícit, i farà les despeses de veritable i lícita, i tots els mariners s'espera que juro als capitans dels vaixells i embarcacions que potser de les seves possibilitats, estalviarà, protegir i defensar el capità i tots els seus béns, i la seva nau o embarcació, i els seus aparells i equip, i tots els comerciants que van amb ell, i tots els seus béns i mercaderies, per mar i terra, de bona fe i sense frau. D'altra banda, el secretari va dir que serà almenys de l'edat de vint anys, i si els capitans dels vaixells o embarcacions no voleu que el dit escrivà que no podran sortir de Barcelona o en qualsevol altre lloc on pot ser, fins que tenen un altre empleat, si es pot trobar un.

3. També: manem que en cada vaixell que carrega al mar, de manera que es carrega amb mercaderies per valor de 2.000 solidificació (Barcelona diners), la meitat dels mariners de la nau amb un ofiicer estarà obligat a romandre una nit amb les seves armes a el vaixell, i després d'un vaixell s'ha carregat al mar amb mercaderies per valor de 1.000 solidificació (Barcelona diners), la meitat dels mariners d'aquest vaixell, amb un oficial està obligat a romandre en el seu vaixell per una nit amb els seus braços. També manem que el capità d'un vaixell o embarcació ha de tenir menjar a la nau o artefacte naval suficient per a quinze dies, és a dir, pa, vi, carn salada, verdures, oli, aigua i dos paquets de veles. I si el capità del vaixell o embarcació no estar disposats a fer això, deixi que un càrrec de vint solidificació, i cada un dels mariners i tripulants incórrer en una pena de cinc solidificació.

4. (Provisió per garantir l'assistència que s'ha de donar en les tempestes dels vaixells en perill).

5. També: manem que cap vaixell haurà de carregar per a un viatge ni enviar a les escombraries qualsevol mercaderia de vida i si es carrega amb mercaderies pesades, no s'atreveixen a carregar, excepte pel que fa al mitjà de la baralla, i el capità de l'embarcació prendrà el seu pot, tripulat i amb el seu aparell, igual que s'ha convingut entre el capità i els comerciants les mercaderies és, i si aquest els comerciants temen ser retinguts com a ostatges en qualsevol lloc, el capità del vaixell no entrarà amb el seu vaixell, ni anar al lloc de la celebració dels sospitosos sense el consentiment dels comerciants. A més cada vaixell s'espera que porti dos ballestes amb els seus equips, i un centenar de llances i els escuts de dues, i cada mariner s'espera tenir una llança i una espasa o un projecte de llei. I si els capitans dels vaixells no han d'observar aquesta regla s'incorrerà en una pena de deu solidificació.

6. També: ordenem que si un vaixell o embarcació o vaixell pot prendre amb la seva empresa a Barbaria o altres parts no tindrà una guàrdia, llevat que s'entengui entre el capità del vaixell i els socis de la companyia.

7. També: manem que Mariner cada vaixell que s'espera que faci la feina d'un ballistarius, portarà dos ballestes de dos peus, i una escala de l'escala, i les llances de tres-cents, i un casc i un peto o cuirassa , i una espasa recta o corba. Així mateix, el ballistarii dels altres vaixells s'espera portar a les mateixes armes, però els altres mariners en els vaixells s'espera que tindrà un peto i un casc de ferro, o Maresa COFA , i un escut, dues llances i, i una escala o una espasa corba. Però els mariners en els vaixells s'espera que porti un peto o cuirassa, escut, casc de ferro, o COFA Maresa , i les llances dues, i una escala o una espasa corba. I si la dita mariners no tenen aquestes armes, els capitans dels vaixells o els vaixells no els tindrà, i si ho fan els porten hauran de pagar una multa per cada cinquanta solidificació mariner.

8. També: manem que els mariners dels vaixells o embarcacions, s'espera que ajudi a treure el seu vaixell o pot a la riba, quan el capità del vaixell o vaixell desitjos d'haver de fer, sempre que els mariners mateixos estan presents, i seran substituïts s'espera que faci això en virtut d'un jurament pres per ells.

9. També: manem que els capitans de les barcasses i els que descarreguen a embarcacions compliran bé i en bon estat dels vaixells, embarcacions i vaixells, tota la mercaderia amb els seus barcasses i vaixells, i no es carreguen les seves barcasses o vaixells en excés, i si ho fan carregar en excés, que siguin de la jurisdicció i comandament de dos homes honestos que James Gruny o els seus locum tenens amb l'assessorament dels seus consellers s'hagin designat, i si el va dir que els capitans de barcasses transgredir el mandat i la jurisdicció de la dos homes de bé, anem a reparar tot el dany que la mercaderia ha sofert, en el coneixement dels quals dos homes de bé.

10. També: manem que cada capità d'una barcassa o un vaixell no s'atreveixen a prendre terra qualsevol mariner d'un vaixell o embarcació o vaixell fins que el vaixell o vaixell, va dir ser donat d'alta i buidatge de llast, o fins que l'embarcació, va dir ser donat d'alta, i si ho fan en contra d'això, s'espera que pagui 5 solidificació com a pena per tots els navegants que prenen de la nau o embarcació.

11. També: manem que cada co-propietari d'un vaixell o embarcació, i el comerciant tota, i cada pilot d'una nau o embarcació que accepti els salaris d'aquest vaixell o embarcació s'espera que prengui el jurament que el capità de la nau , igual que els altres marins que no siguin socis, o pilots, o comerciants, i això per un jurament pres per ells a nosaltres.

12. També: manem que un vaixell amb una coberta de coberta no es treu cap article a la terrassa coberta, excepte només els pits de mar dels mariners i comerciants, i el vi i l'aigua que són necessàries per als mariners i comerciants, i si aquest vaixell ha rebosts, no li traurà qualsevol mercaderia en els espanyols, amb l'única excepció de les seves armes i les persones o f dels mariners i comerciants, i l'aparell del vaixell, si ho desitgen, per col · locar allà. D'altra banda tots els vaixells amb una terrassa coberta tindrà quatre escuts i llances dotze, a més dels braços dels mariners i comerciants que naveguen en el vaixell abans esmentat, i si qualsevol mercaderia es realitzarà en el magatzem, haurà de pagar una multa per la mercaderia, que bé es dividirà entre el Rei Senyor i de la Societat d'Aigües dels homes.

13. També: manem que un vaixell amb dues terrasses cobertes no podran enviar o dur a les escombraries qualsevol mercaderia entre el pal major i la popa, amb l'única excepció del seu vaixell amb el seu aparell i la companyia dels mercaders, i si voleu tenir la mercaderia en el mateix lloc, pot fer a través del consentiment dels comerciants, i sense el seu consentiment no s'atreveixen a col · locar qualsevol mercaderia en el lloc, va dir. No obstant això, a la cabina de popa del vaixell que portarà a la seva empresa i la dels comerciants. D'altra banda, a la coberta superior del vaixell va dir que no s'atreveixen a portar aigua o vi, o d'altres mercaderies, excepte només els marins i els cofres dels mariners i comerciants, i en els pallols d'aquest mateix vaixell que haurà No portar a qualsevol mercaderia, amb l'única excepció dels braços que van en aquest vaixell, i l'aparell si es pot col · locar qualsevol allà, llevat que ho facin amb el consentiment de la majoria dels comerciants, i si dur a qualsevol mercaderia en els llocs, va dir, es haurà de pagar la multa imposada igual que està continguda en el paràgraf anterior.

14. També: manem que cada capità d'un vaixell o embarcació, de qualsevol tipus que sigui, haurà d'alliberar al seu vaixell o embarcació i els timons de tots els peatges a tot el domini o senyoriu que sigui, ja sigui dels cristians o àrabs, sense cap despesa ni pagament als mercaders. De la mateixa manera els comerciants han d'alliberar a tota la seva mercaderia, en qualsevol domini o senyoriu que sigui, sense cap despesa als capitans dels vaixells o vaixells, i si la senyoria va dir ha oportunitat de fer els peatges altres, deixar-los en el compromís de dos homes honestos, als que han triat en la nau o embarcació, va dir.

15. També: manem que cada comerciant i navegant que té pel seu propi compte o en companyia del seu res amics en comú a Berberia oa altres parts, abans de marxar de Barcelona haurà d'arribar a un acord amb tres o quatre o més de seus socis, com ell sigui capaç de reunir a diversos de l'esmentada empresa junts, i quan les despeses de la compra s'han fet amb la deliberació de la mateixa empresa, aquest comerciant o l'empresa que transporta les mercaderies no s'acceptarà cap mercaderia de la va dir que els socis, excepte segons el que van acordar en aquell dia en què es va comprometre, i aquest dolor sota d'un jurament que s'hagin pres per a nosaltres i els homes honrats abans esmentat.

16. També: manem que els comerciants o mariners o altres persones que porten a l'empresa a les parts no tindran els seus salaris o de tarifes ni se'ls dóna fins que tornin a Barcelona, ​​i després, quan ells han fet un acord amb els socis de la empresa per a la que tindrà i portar els seus salaris i els va amb el coneixement dels seus socis amb els que van fer l'acord sobre l'empresa abans esmentada. I si el comerciant va dir no ser un navegant o no realitzar l'ofici de mariner, que no tindran els seus salaris o tarifes.

17. També: manem que els comerciants o mariners o altres persones que porten l'empresa no s'atreveixen a portar els béns o de diners en monedes de plata per l'empresa o d'altres persones, excepte per l'empresa que es necessita. Però totes les coses que porten amb ells hauran de pertànyer a l'empresa i estar en la seva possessió, i qualsevol cosa que vendre o comprar o obtenir de qualsevol manera, que es compren i venen, en qualsevol de les parts són, pel bé i l'ús de l'empresa esmentada anteriorment.

18. També: manem que tots els homes que s'han presentat a aquesta ordenança, en qualsevol de les parts que siguin, s'estimen els uns als altres, i protegir i ajudar els altres, tant en les seves persones i en els seus béns en contra de totes les altres persones, així com si es tractés d' els béns particulars de cada un, i ho faran de bona fe i sense cap tipus de frau, en virtut d'un jurament, per a nosaltres i per als mariners honrats de Barcelona.

19. També: ordenem que si un vaixell o embarcació hauria d'haver detingut als molls de Barcelona, ​​així que no podia navegar de seguida, que tots els capitans dels vaixells i vaixells de que la societat amb els seus mariners, malgrat les seves naus o embarcacions estan preparades per vela, haurà d'ajudar a la nau o embarcació, va dir a navegar o fer a la mar i no podran sortir del vaixell o embarcació que es troba detingut fins que han navegat, i si no estan disposats a fer això, el capità de la nau o embarcació, incorrerà en pena de cinquanta solidificació i els mariners de cinc solidificació.

20. També: manem que si algun mariner de morir en el servei de qualsevol vaixell o embarcació, des del moment en què el vaixell o embarcació es va traslladar des de la riba del moll o d'un riu, o des de qualsevol port, el mariner va dir que tindrà tots els seus salaris, igual com s'ha escrit en el llibre del contracte del vaixell o embarcació. I si algun navegant estar malalt o patir lesions a les cames des del moment quan el vaixell o vaixells a la mar, el capità del vaixell o embarcació haurà de donar a aquest navegant seves necessitats en els aliments per a tota la travessia, si el navegant que el viatge, i el mariner tindrà tots els seus salaris. Però si el navegant no estar disposats a anar en el viatge, no tindrà cap salari. Però si el mariner ha acceptat aquestes vitualles lliures per fer la feina en aquesta nau o embarcació, de manera que ell no pot seguir la dita viatge al coneixement de dos homes honestos de la societat, que tindrà només la meitat del seu salari, i si el capità de la nau o embarcació, va dir s'han pagat tots els salaris als marins, no s'espera que dit d'una altra mariner en el lloc del que es va mantenir en terra. I si el capità va dir que s'ha pagat la meitat dels salaris per al mariner que es va quedar, el capità s'espera que dit d'una altra navegant en el seu lloc, i donar-li la meitat restant dels salaris que no paguen. I els mercaders s'espera que l'altra meitat dels salaris per al mariner en la posició de l'altre que no va ser.

21. També: manem que en cada vaixell o vaixell que salpi des del moll de Barcelona que seran nomenats i elegits pels homes en aquest vaixell o embarcació dos procuradors que es distingeixen pels seus coneixements i legalitat les ordres es obeeixen, tant el capità de la nau o el vaixell, i els mariners, i els mercaders que van al vaixell, i tot s'espera fer una pausa i obeir les ordres dels dos procuradors. Aquests dos procuradors triarà a altres homes de la nau amb l'assessorament dels quals faran i ordenar totes les coses que s'han de fer en aquest vaixell, i tot el que es va ordenar als set homes han de ser estrictament obeïdes per tots anem en aquest vaixell. No obstant això, en un recipient els dos procuradors triarà a dos pels consells dels que s'ordenen totes les coses que han de ser obeïdes en aquest vaixell. I l'elecció dels dos procuradors es farà d'aquí a quatre dies o vuit abans de la sortida del vaixell o embarcació, va dir des de les costes de Barcelona, ​​i com molts homes de Barcelona, ​​ja que es troben en altres llocs, àrabs o cristians, s'espera que es fer una pausa i obeir el mandat i l'assessorament dels set o quatre. I siguin quins siguin els homes escollits fan o ordenar que els faci i els ordeno en el nom del Senyor rei, i guardar la seva jurisdicció, i en nom del Consell, dels honestos, homes d'aigua de Barcelona. Però si els dos homes elegits han de partir en vaixells des del lloc on es va arribar amb el vaixell, va dir, al sortir va deixar triar-ne dos més amb l'assessorament de la va dir que cinc consellers que s'aixecarà en el seu lloc, i els dos elegits en la gots triarà dos amb l'assessorament de l'esmentada dos consellers, i si els dos elegits per aquests dos es mouran, deixar-los triar a un altre dos, i així en ordre, i tot el que es durà a terme o ordenats per les persones elegides seran estrictament per tots els altres, i això ho comandament en el nom del Senyor rei, i en virtut d'un jurament.

Donat a Barcelona, ​​al agost 16, l'any 1258.

Segell de Jaume, per la gràcia de Déu, Rei d'Aragó, etc

Font.


De: A. de Capmany, ed. Memòries Sobre la Marina, Comerç, i Arts de l'Antiga Ciutat de Barcelona , (Madrid, 1779-1792), vol. II, pp 23-39, reimprès a Roy C. Cova i Herbert H. Coulson, eds,. Un llibre de font per a la Història Econòmica Medieval, (Milwaukee: The Bruce Publishing Co, 1936; reimpressió, Nova York. Biblo i Tannen, 1965), pp 160-168.


Analitzats per Jerome S. Arkenberg, Calç State Fullerton. El text ha estat modernitzat pel Prof Arkenberg.


Aquest text és part de la Reserva d'Internet d'origen medieval . El Llibre és un conjunt de domini públic i permeten copiar els textos relacionats amb la història medieval i bizantí.


A menys que s'indiqui el contrari la forma específica electrònica del document és d'autor. S'autoritza la còpia electrònica, la distribució en forma impresa per a fins educatius i ús personal. Si ho fa es reduplica el document, indiqueu la font. No s'atorga permís per a ús comercial.


© Paul Halsall, octubre de 1998 halsall@murray.fordham.edu

CASP 2012: 600 ANYS DEL COMPROMÍS

- 29, 30 DE JUNY 1 DE JULIOL 2012 -

Un any més l'aragonesa població de Casp reviu una de les celebracions històriques més esperades, El Compromís de Casp de 1412, una reunió de nou notables, tres per estat, representants dels estats d'Aragó, València i Catalunya, que tenien per objectiu decidir qui succeiria l'últim rei Martí l'Humà mort el 1410.

I clar, en aquest 600 aniversari ARCOFLIS no hi podia faltar al igual que en altres edicions anteriors.

Però situem-nos en el tram històric en el que ens trobem i en que s'emmarca el Compromís de Casp i els seus pretendents a la Corona.

Martí I l'Humà

Martí I l’Humà morí el 31 de maig de 1410 sense haver nomenat successor. Els pretendents que optaven a la corona eren:

Jaume II d’Urgell: Era el comte d’Urgell, el major terratinent de la Corona d’Aragó. Pertanyia a l’alta noblesa. Es diu que era el candidat més popular al Principat, Mallorca, la major part de València (amb especial fervor a la capital) i a les terres d’Osca (l’Aragó vell). Sembla ser que no comptava amb el suport de la baixa noblesa (cavallers i homes de paratge) ni de la burgesia. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 5è grau en línia col·lateral per via masculina. Amb la dinastia: 3r grau en línia col·lateral per via masculina (besnét del rei Alfons III el Benigne). A més a més era cunyat de Martí, en estar casat amb la seva germanastra Isabel d’Aragó (o de Fortià). Quan Isabel i Jaume es casaren ella no va haver de renunciar als drets hereditaris que pogués reclamar com a filla de Pere III el Cerimoniós.

Lluís de Calàbria: Duc d’Anjou i comte de Provença; així com rei nominal de Nàpols. Quan morí el seu pare passà a dir-se “d’Anjou” abandonant el “de Calàbria” que li havien atribuït per diferenciar pare i fill. Lluís tenia només set anys quan va morir el rei Martí, la qui defensava els seus drets a la corona era la seva àvia, l’antiga reina Violant de Bar, i el seu pare, Lluís duc d’Anjou. En general tenia el suport de tots els antiurgellistes, a destacar Roger Bernat de Pallars, Guerau Alemany de Cervelló, Pere de Fenollet i de Narbona, i Garcia Fernández de Heredia. Però més endavant, després de la mort d’aquest últim, tothom l’abandonarà per la candidatura de Ferran de Trastàmara. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 4t grau en línia col·lateral per via femenina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via femenina (nét per part de mare de Joan I d’Aragó). Quan la seva mare, de nom també Violant, es casà amb Lluís d’Anjou va haver de renunciar als drets reials, per tant jurídicament el seu fill no tenia possibilitats.

A la mort del rei aquests dos eren els principals contendents entre els quals es debatia el tron amb possibilitats reals d’arribar-hi, gràcies al recolzament dels diferents poders fàctics dels regnes. Però també n’hi havia d’altres:

Ferran d’Antequera: Infant de Castella i Duc de Peñafiel, era el major terratinent de Castella, dominava directament tota la meitat meridional d’aquest regne. Des del 1406 també n’era el regent pel seu nebot Joan II, actuant de facto com el rei, tot i que ja feia molt més temps que dirigia la política castellana a causa de les dolences del seu germà Enric III, el qual delegava sovint en ell les funcions de govern. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 3r grau en línia col·lateral per via femenina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via femenina (nét de Pere III el Cerimoniós). Quan la seva mare Elionor d’Aragó es va casar amb son pare Joan I de Castella (el primogènit del rei Enric II) els dos consogres es van discutir perquè el rei català volia que Elionor renunciés als drets reials i el rei castellà s’hi va negar rotundament, prevalent finalment la voluntat d’aquest últim. Més tard, però, Pere va decretar en el seu testament el 1387 que les dones de la família reial no podien tenir drets successoris, fet que ja era un costum secular dels regnes.

Alfons I de Gandia i de Foix, també dit Alfons el Vell (en contraposició al seu fill Alfons de Gandia i d’Arenós el Jove): Duc de Gandia. Va rebre poc suport, bàsicament a les seves pròpies terres. Com que va morir el març del 1412 els seus drets passaren al seu fill. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 5è grau en línia col·lateral per via masculina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via masculina (nét de Jaume II el Just). El seu fill tenia, com és lògic, un grau més en els dos casos: 6è i 3r respectivament.

Joan de Prades i de Foix: Comte de Prades. Germà petit d’Alfons de Gandia. Va rebre encara menys suport. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 5è grau en línia col·lateral per via masculina. Amb la dinastia: 2n grau en línia col·lateral per via masculina. Evidentment igual que el seu germà però sense possibilitats al ser el petit; però per damunt del seu nebot Alfons.

Isabel d’Aragó: Filla de Pere III el Cerimoniós i la seva última esposa Sibil·la de Fortià. Tot i que quedava automàticament descartada per ser una dona es presentaria com a candidata.

Frederic de Luna: Comte de Luna. Fill bastard o natural de Martí el Jove. En aquest moment tenia 8 anys i els seus tutors eren els cavallers germans Pere de Torrelles i de Blanes i Ramon de Torrelles i de Blanes. Parentiu: Amb Martí l’Humà: 2n grau en línia troncal il·legítima per via masculina. Amb la dinastia: 1r grau en línia troncal il·legítima per via masculina.

Els tres estats s'havien compromès prèviament a respectar, fos quina fos, la decisió dels nou notables. Fou escollit el castellà Ferran de Trastàmara dit "el d'Antequera", en detriment de l'altre candidat Jaume II d'Urgell. Fou fruit d'un interregne de dos anys molt violents, amb invasions castellanes, influències del Papa Luna i un conjunt de circumstàncies que acabaren determinant l'elecció de Ferran abans i tot que tingués lloc el Compromís.

Una decisió que va aturar sens dubte una guerra civil entre germans on la paraula va tenir més força que l'espasa, motiu sempre de cel.lebració.

I amb aquest esperit de festa marxarem de Vilafranca del Penedès sobre les quatre de la tarda. La temperatura era calorosa, d'uns 26 graus, però res d'especial si tenim en compte que quan varem arribar a Casp a les set el termòmetre marcava 39 graus, temperatura a la que estàvem acostumats doncs cada any feia més o menys la mateixa per aquestes dates.

Només arribar ja vam trobar als amics caspolins dels Santjoanistes, els arquers de ARMECAS i les trompetes i timbals dels Heràldics de Casp que tots junts, feien per el públic, un acte previ a la visita del castell consistent en una petita emboscada i aldarull entre cavallers i arquers.

Descarregat el cotxe, vam prendre possessió de la sala reservada a nosaltres per a dormir. Ens canviarem de roba per adequar-nos a l'època requerida i mentre esperàvem el primer acte del divendres, van arribar els nostres companys de A.C.H.A. que després de fer el mateix ens dirigíem plegats al primer acte.

La nostra participació començava així en una desfilada del tres estats que, partint de tres llocs diferents de la població, confluïren en la plaça davant de l'escalinata de l'església on es va fer el pregó de les festes a càrrec dels polítics

Seguidament aniríem a sopar per acabar la jornada a altes hores de la matinada fent-nos passar el calor com tant bé com vam poder abans d'anar a dormir.

El matí del dissabte era igual de calorós, ens llevàrem matí per anar a esmorzar alguna cosa i gaudir d'unes estones d'aire condicionat abans de visitar el mercat. Una vegada fet el recorregut del mateix tornarem als carrers de Casp per a reunir-nos amb els companys més dormilegues i seguir xerrant i refrescar-nos a l'ombra de una bona terrassa.

Ja quasi a l'hora de dinar tornarem al col.legi, que ens feia de residencia per aquests dies i de menjador, on dinarem juntament amb els altres grups de recreació històrica que també havien vingut a les celebracions el que ens donava també l'oportunitat de retrobar-los i saludar-los.

La segona participació de ARCOFLIS era el torneig de tir amb arc, un clàssic que es va celebrant en les últimes edicions i que va guanyant cada vegada més més adeptes. El públic va gaudir molt dels arquers i de la seva punteria, animant i fent broma amb els arquers locals doncs ja se sap que la confiança...

El torneig va ser força renyit doncs eren molt bons tots els arquers i arqueres participants. Després d'anar eliminant arquers en cada prova que es feia va quedar un clar guanyador. Per a nosaltres va recaure el tercer i quart lloc doncs Jaume Montull i el David Milà aconseguiren aquests llocs respectivament donant-nos una gran satisfacció.

A continuació i en el mateix lloc es feia una recreació d'una batalla medieval en la que unes tropes intentaven assaltar un castell fortament defensat per arquers, cavallers i homes d'armes.

Al acabar la batalla ens vam ajuntar tots per a sopar. El temps havia canviat. Del intens calor existent els dies anteriors i en les edicions anteriors havíem passat a un temps fresc, amb un molest aire que va fer que es trenqués un mite doncs sempre havia fet calor a Casp per aquestes dates

L'últim acte del dia era el de la representació del Compromís de Casp. Es feia una representació a les mateixes escales de l'església per al públic assistent on s'explicava tot el que havia succeït per elegir un nou rei, l'entrada dels compromissaris, les seves deliberacions i la sortida dels mateixos proclamant l'elecció feta i anunciant el successor.

En aquest moment es on intervenim els grups recreacionistes doncs a la sortida dels Compromissaris s'organitza una comitiva que desfila per els carrers de Casp anunciant la bona nova

La comitiva va anant circulant per els carrers principals de Casp precedida per els Heràldics de Casp que amb els seus timbals i trompetes eren seguits per els Compromissaris i la resta de grups de recreació on ens trobàvem nosaltres.

La gent no parava d'aplaudir i fer fotos a tots fins que vam arribar a una plaça on es donava per finalitzat l'acte amb l'encesa d'un cartell que deia "Caspe 1412" i un concert de música celta.

Continuarem la nit per les terrasses i carrers de la vila prou concorregudes en aquelles hores fins que vam decidir d'anar a dormir.

El diumenge al matí quedava l'últim acte de participació recreacionista, la desfilada d'acomiadament dels Compromisaris que d'una manera més informal circulava per els carrers de Casp parant de tant en tant en algún carrer o barri on els veins havien preparat diverses degustacions molt del agrat de tota la comitiva

Al acabar recollirem les nostres coses, dinarem i ens despedirem dels nostres amics fins a una nova i propera trobada.

La nostra felicitació i reconeixement a la gent de Casp que fan any rera any que ens sentim com a casa.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Caspe2012

LA CUINA MEDIEVAL CATALANA (s. XII - s. XV)

La cuina medieval catalana era rica i refinada, incloïa un repertori sorprenent de salses i era considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. En els àpats hi era present la dona, la qual cosa no succeïa en altres cultures.

Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gurmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner.

Naturalment, hi havia altres estils d’alimentació, corresponent als pagesos, a les classes pobres, als religiosos… Les receptes poden ser d’allò més simples (com ara uns espinacs bullits) o d’allò més exquisides (peces farcides).

És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.

Cronològicament, la cuina medieval va de l’alta edat mitjana a la baixa edat mitjana (segles XIV-XV), un moment en què aquesta cuina és considerada la primera del món cristià per Francesc Eiximenis i per diversos autors italians. A la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans i els cuiners italians es vanten, igualment, de cuina ‘alla catalana’ –menjar blanc, rostits, salsa ginestada, carbasses…

Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…

Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...

La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…

La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.

Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).

Es cuinava amb oli d’oliva o llard, i a vegades amb mantega, formatge, amb llet d’ametlles, agràs (sucs agres de taronja o raïm verd), vi i brou. S’empraven profusament les picades, els agredolços i els sabors ‘fortets’ o especiats.

La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).

L’actual expansió de la cuina catalana és, de fet, una segona edat d’or que ja va ser viscuda per la nostra cuina entre els segles XIV i XV, moment en què a Europa –i particularment a la refinada Itàlia de les corts de Nàpols i Roma– era considerada la cuina de referència. I això fins al punt que a la capital de la Campània el més famós i reconegut cuiner de l’Europa medieval –el Mestre Robert– escriu el famós ‘Libre de Coch’ o ‘llibre del cuiner’, on ja un gran creador comença a parlar en un llenguatge que anticipa la cuina moderna.

En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.

La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.

La cocció dels aliments es feia segons una sèrie de sistemes. La llar de foc, amb una gran campana, era per coure la carn i els peixos grans a l’ast o a la graella. El foc a terra també permet la cocció lateral, molt lenta, amb un tupí de terrissa i torrar pa. Hi havia una cremallera de ferro per als bullits i alguns fregits. Per a coccions delicades i salses es feia servir el ‘bresquet’, una mena de fogó a l’altura de la cintura. En tercer lloc hi havia el forn. No solament servia per a la cocció del pa i les fogasses o coques, sinó per a la confecció de diversos plats: d’arròs, de carn, de peix, panades, llet cuita (mena de crema catalana o flam)… Els recipients de cocció de la cuina medieval, que van romandre fins fa poc, s’emparenten naturalment amb les tècniques emprades, la majoria similars a les actuals.

Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.

Guisat, estofat, sofregit, ofegat, destil·lat: es feien servir tota mena de cassoles i olles. A vegades les cassoles tenien –i tenen– noms especials o locals: gresala, greixonera, etc.

Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.

Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.

LA MORT I ELS SEUS RITUS. PLORANERES MEDIEVALS

ALTA EDAT MITJANA

A la primera edat mitjana els ritus de la mort estaven dominats per la família i amics del difunt, qui protagonitzaven les escenes del dol i acompanyament. Aquests ritus eren fonamentalment civils i el paper de l'església es reduïa a l'absolució ántuma i pòstuma.

Sepulcre de Donya Blanca de Navarra, Nájera la Rioja

L'escena del duel es trobava dividida en dos actes successius i immediats: durant el primer, les manifestacions eren salvatges (al més pur estil antic) o així havien de semblar-ho: "a penes es constatava la mort, al seu voltant esclataven violentes manifestacions de desesperació ", circumstància que contrastava amb la calma i senzillesa del moribund tot esperant la mort. Aquests gestos de pena i dolor només eren interromputs per l'elogi del difunt, segon acte d'aquesta escena; habitualment hi havia un "guia" del duel qui s'encarregava de les paraules de comiat, fent especial èmfasi en l'espontaneïtat dels acompanyants (familiars, amics, senyors i vassalls del difunt).

El duel solia durar algunes hores, el temps de la vela, de vegades el temps de l'enterrament: un mes com a màxim en les grans ocasions; la gent es vestien de vermell, de verd, de blau, del color dels vestits més bells per honrar el mort.

BAIXA EDAT MITJANA

Les convencions socials ja no solien expressar la violència del dolor i s'inclinaven des del moment de la mort cap a la dignitat i el control d'un mateix: ja no semblava tan legítim ni tan poc tan usual perdre el control d'un mateix per plorar els morts. El duel medieval expressava l'angoixa de la comunitat visitada per la mort. Les visites del duel refeien la unitat del grup, recreaven la calor dels dies de festa (retorn a l'antic): les cerimònies de l'enterrament es convertien també en una festa de la qual no estava absent l'alegria, on el riure feia que amb freqüència les llàgrimes desapareguessin.

Detall Sepulcre de Donya Urraca Díaz d'Haro (s. XIII) Abadia de Santa Maria de Sant Salvador, Cañas, la Rioja

Allà on les manifestacions tradicionals del dolor subsistien, com en l'Espanya dels segles XIV i XV (encara persistien les ploraneres i el duel tenia per objecte descarregar el patiment dels supervivents), la seva aparença d'espontaneïtat i el seu dolorisme s'han atenuat; el que no es volia dir mitjançant paraules o gestos, es significava llavors per el vestit i el color: "Al segle XII, Baudry, abat de Bourgueil, assenyalava com raresa estranya que els espanyols es vestissin de negre en morir els seus parents".

En la segona edat mitjana, i més particularment després de l'establiment de les ordres mendicants (carmelites, agustins, caputxins i dominics), la cerimònia del duel, la vetlla i l'enterrament va canviar de naturalesa, la família i els amics, ara silenciosos, han deixat de ser els principals actors d'una acció desdramatitzada. D'ara endavant, i probablement a partir dels segles XII i XIII, els principals papers estaran reservats als sacerdots (ordres mendicants especialment), a persones semblants a monjos, laics amb funcions religioses, com les ordres terceres o els confrares, és a dir, als nous especialistes de la mort.

Així, l'acompanyament es converteix en una solemne processó escolàstica: els parents i amics no van ser per descomptat apartats, però en els seguicis ordinaris són tan discrets que arriba a dubtar de la seva presència; pobres i nens d'hospital (expòsits o abandonats) comencen a integrar el seguici segons la riquesa i generositat del difunt, alhora que intercedirien en favor seu davant la cort celestial.
Es donava en tota la geografia espanyola, però sobre el País Basc:

Imatge de ploraneres de l'Abadia de Cañas La Rioja

La processó solemne del seguici es converteix així en la imatge simbòlica de la mort i els funerals; l'ordre i composició del seguici eren fixats pel mort en el testament (costum que persisteix en els segles XVI-XVIII): "Des seu últim sospir , el mort no pertany ja ni als seus iguals o companys, ni a la seva família, sinó a l'església, la lectura de l'ofici dels morts a substituït les antigues lamentacions ". També va ser molt comú l'ofici ridícul de les ploraneres-assenyala Larramendi-, que es llogaven i pagaven perquè fossin plorant i lamentant a crits darrere del difunt (...). Hi va haver antigament a Guipúscoa semblants ploraneres, que es deien «aldeaguilleac», «adiaguilleac», «erostariac», a Biscaia. I encara que les van desterrar llargs temps ha, no només han quedat els noms bascos de les ploraneres, sinó també alguns residus d'aquella costum. Perquè les dones van seguint el cadàver del seu marit, no només plorant llàgrimes vives i serioses, sinó gemegant i parlant en veu aixecada. »Un dels decrets dictats pel bisbe de Pamplona, don Pedro Pacheco, en la seva visita pastoral verificada a Tolosa l'anus 1541, prohibeix a les dones que «plorin donin veus i palmellades, pertorbant els oficis divins», en les misses cantades de difunts. Aquest és comú en varies zones ja que hi ha casos en que l'església no permet aquesta presència, especialment dins el temple, per pertorbar a causa dels seus crits el desenvolupament normal de l'ofici.

Segons escriu el P. Fra Miguel de Alonsótegui en el capítol V del llibre 1. º de la «Crònica de Biscaia», referència recollida de la «Història General de Biscaia», de Iturriza, hi va haver en aquest Senyoriu el costum de llogar dones que a la capçalera del difunt ploressin, públicament, lloant, amb cançons tristes i laments, els adorns, les proeses i gestes del mort (...). Aquest costum va ser prohibida pel Fur de Biscaia i va caure en desús per la persuasió dels capellans, principalment, «a qui l'excessiu plor i la cridòria que formaven els impedia celebrar amb devoció els oficis divins».

Entre altres diversos autors, Gorosabel es fixa en aquestes dones que «caminaven" llanteando "(plorant)», segons la seva expressió.

Per Juan José de Basteguieta sabem que a Guipúscoa s'ha conegut a l'anomenada «Negarti plazako» (la ploranera de la plaça), i la casa on vivia se l'ha anomenada «negartijena».

Detall portada de Santa Maria de Uncastillo, Saragossa

En una altra font es troba això:

Després de la defunció el difunt era embolicat en un sudari de tela blanca i era vetllat pels familiars abans de ser enterrat. L'enterrament es realitzava de manera ràpida no només per evitar contagis i malalties sinó per allunyar el fantasma de la mort de la família o el poble.

En el cas dels més acomodats, o que el difunt formés part d'una confraria, el funeral suposava una enorme despesa, ja que incloïa un pompós seguici amb lluminàries i la processó de pobres i ploraneres contractats per a l'ocasió.

Detall Porta Speciosa de San Salvador de Leyre, Yesa, Navarra

L'enterrament per a aquests afortunats tenia lloc al cementiri parroquial i comportava sovint la sepultura perpètua, encara que la majoria eren inhumats en vasts cementiris comuns-com els de les ciutats-, simples descampats on solien realitzar tota mena d'activitats profanes (mercat, jocs , etc.).

La solemnitat caracteritzava el trasllat del cadàver des de la casa fins al lloc d'enterrament. Els familiars, companys d'ofici i les ploraneres (en major nombre quan el finat era de classe social elevada ja que rebien una gratificació) acompanyaven el cadàver.

Durant la trajectòria les campanes de les esglésies tocaven per espantar els dimonis. Cants, pregàries i plors eren els sons del seguici durant el viatge. El blanc era el color habitual del duel, estant el negre reservat per a les famílies aristocràtiques.

Cementiris i esglésies eren els llocs d'enterrament. El desenvolupament econòmic de la baixa edat mitjana va motivar la proliferació de capelles en esglésies i catedrals. Després de l'enterrament la família havia d'oferir un dinar als acompanyants. El seu objectiu era reconstruir la cohesió de la comunitat. Després del primer aniversari de la mort se celebrava una missa amb la que es posava punt final al dol que havia guardat la família.

Tomba d'un cavaller castellà.

Els gemecs femenins, que formen part del ritual mortuori i que en certa mesura perpetuen la llarga tradició de les ploraneres grecollatines. Aquests plors i gemecs rituals que trobem al voltant del llit del moribund, en la vetlla i al cementiri, són sempre produïts per dones, els "agents essencials del ritu funerari" en paraules de M. Mauss. Recordem referent a això que eren dones les que s'encarregaven del amortallament i de la vetlla del difunt. Les "pleureuses" confereixen un caire dramàtic a la mort, criden, ploren, resen, en cap moment són assistents passius, l'emoció els agita, les seves mostres de dolor són sempre apassionades. Vegem per exemple el que ens explica Mengarde Buscaih: "Quan la meva sogra va morir, vaig assistir al seu enterrament llançant tremendes vociferacions. No obstant això, tenia els ulls secs, perquè sabia que la estimada dona havia estat heretitzada en vida ". Els homes gemeguen amb discreció.

Sepulcre de Donya Urraca Díaz d'Haro (s. XIII) Abadia de Santa Maria de Sant Salvador, Cañas, la Rioja

En un document del segle XV narra això:

A Oriola es va celebrar el 2 d'octubre de 1497. Tot el Consell es va vestir de baieta, tela de llana, fluixa i de poc cos en senyal de dol. Es van disposar dos túmuls en el trajecte de la processó-soterrament, un a Santiago i un altre a la Colegiata, en la processó es van trencar tres escuts, dos banderes de dol eren portades pels dos nobles més importants de la ciutat, i al pal·li (espècie de dosser col.locat sobre quatre o més vares llargues) el portaven destacats prohoms oriolans: Masquefa, Rocamora, Fontes, Monsi de Castañeda, Maça, Rocafull i entre ells mossèn Antoni de Gasque. Cerimònia curiosa en els seus actes i popular, atès que el cavaller Joan Palomares anava preguntant als portadors de la bandera, als jurats i consellers "Quina novetat és aquesta?" I, als seus contestacions, les ploraneres i les que no ho eren d'ofici s'unien als seus crits i xiscles, mentre s'arrencaven amb les mans robes i cabells amb tota l'estridència possible.

Sepulcre del Cavaller Sancho Sáiz de Carrillo, coneguda com Les Ploraneres

La manera en què manifestaven el dolor era variada: a través de laments, (que podien adoptar fins i tot la forma de crits estentoris i descontrolats), donant-se cops al pit, (el qual de vegades deixaven al descobert), tirant-se terra sobre la cara , cap i cos, (tractant amb això d'ocultar la presumible bellesa externa), o tirar-se amb energia dels cabells, (despentinant-los, o fins i tot arrencant-los), és a dir, en conjunt manifestant una conducta que donés sentit compte del profund dolor que implicava la pèrdua d'un ésser estimat, a través d'un comportament clarament atípic i allunyat de l'estat assossegat i tranquil que era normal en la vida quotidiana.

En un altre lloc el Cid demana:

Mano que no lloguin

ploraneres que em plorin

resten les de Jimena

ense que altres llàgrimes comprin

Com veurem, suposa la pervivència medieval d'uns usos documentats en època romana, contra el fort arrelament van xocar les prohibicions reiterades de l'església i fins i tot les que provenien del poder civil.

Una d'elles, invocada tradicionalment per la historiografia donada la riquesa de detalls que aporta, correspon al sínode burgalès del bisbe Cap de Vaca de 1411. Sense cap dubte, el paràgraf que es dedica a aquesta pràctica injuriada té un gran poder evocador. S'hi censura: “el malo e aborrescido uso que cuando alguno muere los homes e las mugeres van por los barrios e por las plaças aullando e dando bozes espantables en las iglesias e otros lugares, tañendo bozinas e faziendo aullar los perros, e rascando las caras e mesando las crines e los cabellos de las cabeças, e quebrando escudos, e faziendo otras cosas que no convienen; e esto fazían los gentiles no creyendo la dicha resurrección”…

Sepulcre de Donya Tota Pérez de Azagra, segona esposa de Don Diego López de Haro

Més d'un segle després i en context sevillà es descriu el mateix gènere de celebració en aquests termes: “Assi desta manera quedó en nuestro tiempo la manera de enterrar los caballeros, que los llebaban en sus andas descubiertos, vestidos de las armas que tuvieron, y puesto el capellar de grana y calzadas las espuelas, su espada al lado y delante las banderas que habia ganado y otras muchas cosas de gentiles. A ciertas partes de la ciudad se paraban, quebrando los paveses y escudos de la casa. Llevaban una ternera que bramase, los caballos torciendo los hocicos y los galgos y lebreles que había tenido, daban de golpes para que aullasen. Tras de ellos iban las endechaderas, cantando en una manera de romances lo que había hecho y cómo había muerto. Esto quitó la Inquisición por ser color de gentiles y judíos y negocio que aprovechaba poco para el alma”. En ambdós textos es conjuguen elements que corresponen a les diferents esferes del ritual funerari. D'una banda hi ha els aspectes externs d'una ritualització del dolor els antecedents directes es troben al món romà encara que la seva incidència-fins i tot iconogràfica-ja es documenta en la civilització egípcia. Ens referim a les ploraneres. Els integrants del seguici-siguin homes o dones, però principalment aquestes últimes-ploren, s'esgarrapen, s'estiren les seves barbes i cabells i evoquen les virtuts del difunt de viva veu.

També està en connexió amb la lírica tradicional castellana, ja que està formada per cançonetes populars que es transmetien oralment per això que siguin anònimes. La forma mètrica generalment més utilitzada és la nadala.

Els seus principals gèneres són plany, plor o complanta (cançons funeràries que expressen el dolor per la mort d'un ésser estimat), maies (cançons que canten l'arribada de la primavera i l'amor en el mes de maig), cançons de treball que tracten sobre les deferents feines del camp), cançons d'amor, cants de noces ...

En el folklore apareix aquesta cançoneta titulada La Llorona, en la qual la dona s'encarrega dels serveis de les ploraneres per a les honres fúnebres del recentment mort espòs:

Llóralo bien lloradito

Que te voy a dar colmado

Y un puñadito.

Detall del Sepulcre de Donya Leonor Ruiz de Castro, Santa Maria a Villalcázar de Sirga, Palència