- 23, 24, 25 i 26 D'AGOST DE 2012 -
De nou, un altre esdeveniment de caire medieval se'ns venia a sobre, no era un esdeveniment qualsevol, com molts d'altres que hem fet al llarg dels més de 12 anys que portem recorrent pobles i ciutats assistint-hi. No, aquest era diferent es portava preparant molt acuradament per els nostres companys de Feudorum Domini, amfitrions del mateix i que aplegaren un bon grapat d'amics per a fer-ho possible.Però anem a pams i comencem per el principi. Com no podia ser d'un altra manera les mainades de ARCOFLIS acudiren prompte a la cita fins i tot un dia abans de la mateixa per a donar un cop de mà en els últims preparatius. Així que per una vegada partirem des de Saragossa una vegada recollit el nombrós material que els nostres com`panys havien aplegat pera a aquesta cita.
I la cita no era altra que el poble de Ibieca a la província de Osca, un poble petit de més d'un centenar d'habitants que guarden amb gran cura un dels tresors medievals com es l'església de Sant Miquel de Foces, una autentica joia.
Aquest temple, únic vestigi de Foces, poble des de fa molt de temps senyoriu pertanyent a la família del mateix nom. Va ser manada construir per Eximino I de Foces en 1249 amb la intenció d'utilitzar-la com a panteó familiar. Al 1259 la va donar a l'Orde de Sant Joan de Jerusalem. Es situa al període de transició del romànic al gòtic. Va ser declarada Monument Nacional en 1916.
Als costats o murs del creuer, amplis arcs, els buits dels quals van ser destinats per protegir els sepulcres de grans dimensions.
Dintre d'aquest gran tresor de bellesa que enclou Foces, sempre va destacar la pintura que ornamenta els buits dels sepulcres i que D. Valentín Carderera, pintor de Sant Miquel que va arribar a veure tot el creuer pintat amb passatges de la Verge, va qualificar com a obra de gran valor.
La pintura del sepulcre de D. Atho de Foces representa Jesús crucificat, amb la Verge i Sant Joan als costats al cos alt; sota s'estén una bonica orla bizantina i al centre una cartel·la amb inscripció; sota, dos àngels en actitud de volar, conduint una ànima al cel: a l'intradós de l'arc completen la decoració dos àngels i dos sants.
La decoració del segon sepulcre consisteix en Jesús crucificat també, ocupant el centre, i a ambdós costats els apòstols; una altra bonica orla bizantina que separa aquest quadre del superior que ocupa el timpà, on es representa Jesús assegut a un tron: a l'intradós, a la part alta, hi ha àngels, i sota aquests, Sant Francesc a un costat i Santa Caterina; a l'altre costat, Santa Margarida i Sant Joan Baptista.
L'església, una obra de transició entre el romànic i el gòtic, estava gairebé finalitzada en 1259.
En el seu interior hi ha un magnífic conjunt de pintura gòtica, realitzada probablement entorn de l'any 1302. En l'actualitat, després de la seva recent restauració, aquest impressionant temple medieval del segle XIII llueix de nou esplendorós. Les excavacions arqueològiques han descobert a més en el seu exterior restes d'antics murs i estructures. Els veïns de Ibieca van cada any en processó a Sant Miquel de Foces, el dissabte més proper a la festa de la Nativitat de la Mare de Déu (8 de setembre).LA HISTÒRIA DEL TEMPLE
Fent una mica de historia a finals del segle XII existia ja en Foces una església dedicada a l'arcàngel Sant Miquel, segons ens diu un document conservat a la Catedral d'Osca. Tanmateix, el superb temple que podem admirar avui és una obra posterior, del segle XIII, i la seva construcció es deu a Eximen de Foces, un dels principals nobles aragonesos de l'època.
Es coneix bé el moment en què l'església de Foces estava pràcticament acabada gràcies a dos importants documents de l'any 1259, el contingut extractar a finals del segle XVIII el Pare Osca. En el primer d'ells, Domingo de Sola, bisbe d'Osca, al.ludeix a la «preciosa i bellíssima» església en honor de Sant Miquel que Eximen de Foces «havia fet i feia construir». Pel segon document, el referit Eximen de Foces lliurava l'església de Sant Miquel i el castell i la vila de Foces als hospitalaris o santjoanistes, amb l'obligació de mantenir-hi un Comendador i tretze frares.
La Comanda santjoanista de Foces seguia existint, si més no, en 1320. En aquest any, en efecte, Guillermo Palay, «Comendador de Sant Miquel de Foces de l'Ordre de l'Hospital», va assistir a una reunió de Corts a Saragossa. Això vol dir, per tant, que els santjoanistes continuaven en Foces anys després de la data, 1309, en què la llegenda situa, com veurem després, el sagnant final dels frares.
ARQUITECTURA I PINTURA
L'església de Sant Miquel de Foces, així doncs, estava gairebé conclosa en 1259. Es tracta, en perfecte acord amb aquesta cronologia, d'una obra de transició entre el romànic i el gòtic. En romànic tardà correspon, per exemple, la bella portada, amb quatre arquivoltes de mig punt. Aquesta portada presenta evidents paral.lelismes amb la d'un altre important monument d'Osca, l'ermita de Santa Maria de Sales.L'església, d'una sola nau, té planta de creu llatina. La part més plenament gòtica correspon a la capçalera, que presenta tres absis poligonals coberts amb voltes de creueria. Els capitells tenen una bonica, i abundant, decoració escultòrica.
En els murs de l'església es poden observar nombroses marques de picapedrer. S'ha gravat a la pedra, així mateix, un curiós rellotge de sol i un escut amb una creu, que se sol relacionar amb l'Ordre de l'Hospital o Sanjuanista.
En els murs de tancament del creuer es troba disposat un magnífic conjunt de pintura mural gòtica, que fa encara més excel · lent el grandiós monument que és ja de per si Foces. Les escenes del costat de l'Epístola (a la dreta dels absis) pertanyen sobretot a la vida de Sant Joan Baptista, mentre que en el costat de l'Evangeli corresponen a les vides de la Verge i Jesús. A la part inferior d'ambdós murs estan disposats quatre sepulcres sota arcosolis apuntats, que alberguen les pintures ben conservades. En els arcosolis del mur nord o de l'Epístola, en què hi ha representats, entre altres motius, uns esplèndids Calvari i Crucifixió, es troba una importantíssima inscripció llatina, que diu el següent:
ANNO DOMINI MCCCII DIE LUN XIII KALENDAS OCTOBRIS OBIIT NOBILIS ATHO DE FOCIBUS FILIUS QUONDAM NOBILIS EXIMINI DE FOCIBUS QUI HANC ECCLESIAM EDIFICAVIT QUORUM ANIME REQUIESCANT IN PACE AMEN
"L'any del Senyor 1302, dia dilluns 19 de setembre, va morir el noble Atho de Foces, fill del noble Eximen de Foces que va construir aquesta església, les ànimes descansin en pau. Amén."
(la inscripció, curiosament, conté un error, ja que tal com va assenyalar el Pare Huesca, el 19 setembre 1302 no va caure en dilluns sinó en dimecres).
Aquesta inscripció és fonamental almenys per dos motius. En primer lloc, ens proporciona la data en què probablement es van realitzar part, si no totes, les pintures: l'any 1302. A més, ens informa que en un dels sarcòfags està enterrat Atho de Foces, i ratifica, tal com coneixíem pels documents, que l'església havia estat construïda pel seu pare, Eximen de Foces.
Pel que fa als tres sepulcres restants, el situat al costat del de Atho de Foces se sol identificar, encara que això és lluny de ser segur, amb el del mateix Eximen, mentre que en els sarcòfags del mur sud se situen, també sense major fonament, els enterraments d'altres membres de la família. Per tenir més seguretat sobre això caldria estudiar, entre altres coses, els escuts heràldics pintats en els arcosolis.
EL POBLE I EL DESPOBLAMENT
El poble o vila de Foces apareix esmentat en un document de concòrdia entre el bisbe d'Osca i l'abat de Montearagón, pocs anys posterior a la conquesta aragonesa de les terres de la Foia. Aquest poble existia encara, com hem vist, al segle XIII, quan es va construir l'esplèndida església de Sant Miquel. No obstant això, al segle XV estava despoblat.
Foces és, així doncs, una més de les nombroses poblacions medievals que van quedar desertes a conseqüència de la dura crisi del segle XIV, que va tenir en la Pesta Negra de 1348 un dels seus esdeveniments més dramàtics. Amb el temps, van desaparèixer també l'Encomana santjoanista de Foces i el senyoriu sobre el lloc, fins arribar a la situació actual, en què l'església de Sant Miquel forma part del terme municipal de Ibieca.
ELS FOCES
El poble de Foces va donar nom a una de les més importants famílies de la noblesa aragonesa dels segles XIII i XIV (no era infreqüent que un llinatge noble prengués el seu nom d'un poble o lloc, un altre exemple proper, i ben conegut, és el dels Azlor).Diversos dels membres més destacats de la família Foces portar, com a nom de pila, Ato o Jimeno (Eximen). Així, un Ato de Foces va ser un dels personatges més propers al rei Jaume I el Conqueridor durant la primera meitat del seu llarg regnat. Li va succeir en la confiança del monarca Eximen de Foces, que és, justament, qui va construir l'església de Sant Miquel de Foces. Eximen havia estat nomenat per Jaume I procurador general (una mena de Governador) del Regne de València, conquistat als musulmans poc temps abans. El fill de Eximen va ser Ato de Foces, el personatge enterrat a l'església de Sant Miquel després de la seva mort el 1302.
LES LLEGENDES
La imponent i majestuosa solitud de l'església de Foces va fer que al voltant seu sorgissin diverses llegendes, que, encara que no tenen base històrica, s'han repetint fins a l'actualitat, donant-en molts casos per certes. Per exemple, s'assegura que els frares santjoanistes de Foces utilitzaven com a hospital o hospici l'església de Santa Maria de Liesa, que igual que Foces va pertànyer a un antic poble medieval més tard despoblat, i alberga igualment un magnífic conjunt de pintura mural.
D'altra banda, durant molt de temps es va creure que Sant Miquel de Foces havia pertangut als Templers, en lloc de als Hospitalaris o Sanjuanistas. d'aquesta confusió va néixer, probablement, la més coneguda de les llegendes relacionades amb Foces. La que afirma que la nit de Sant Joan de 1309 els frares santjoanistes van ser degollats, i amb això va desaparèixer per sempre el convent (l'any 1309 és, precisament, el moment en què es produeix la destrucció de l'Ordre dels Templers a mans del rei francès Felip el Bell). Un desenvolupament encara més curiós, i amb trets fins a cert punt antisemites, d'aquesta llegenda, que també es repeteix sovint, s'ha de pel que sembla a Salvador Ayerbe, qui la va donar a conèixer en la seva obra A través del Somontano altaragonès (Osca, 1931 ). Segons aquest autor, el responsable de la matança dels santjoanistes hauria estat un mercader jueu d'Alquézar anomenat Leví, que se sentia ressentit amb un frare alquimista de Foces perquè no havia volgut posar remei al mal d'amors que patia la seva filla Esther.
I d'aquesta manera començava per a nosaltres les Exèquies d'Eximen de Foces, tema central d'aquest esdeveniment.
Arribarem el dijous al matí poc abans de l'hora de dinar al lloc on muntaríem el campament. El lloc escollit era un immens camp de blat just a 500 metres de l'església de Sant Miquel de Foces de qui teniem una vista privilegiada del temple. Feia una calor exagerada tal i com correspon al mes d'agost.Abans de posar-nos a dinar ens va donar temps a descarregar l'enorme equipatge que tots plegats portàvem per aquest esdeveniment i muntar un parell de pavellons i un tendal per a protegir-nos de la calor mentre dinarem. Al acabar decidirem continuar les tasques de muntatge unes hores més tard, quan la temperatura cedís una mica, refrescant-nos en la piscina municipal que el poble de Ibieca havia posat a la nostra disposició.
Més entrada la tarda continuarem el muntatge del campament mentre anaven arribant nous companys als que saludàvem afectuosament i que també s'afegien a muntar la seva part de campament. Cap al tard la cosa anava agafant forma doncs s'havien muntat ja un bon nombre de pavellons, tendes normandes i tendals així com s'havia configurat també la cuina.Els veïns del poble havien posat al nostres servei dos lavabos que amagarem darrere uns arbres per mantenir l'harmonia medieval del campament així com també ocultarem de la vista el enorme diposit d'aigua que el poble havia posat a la nostra disposició.
També havia augmentat el nombre de companys que havien arribat fent que el sopar fos prou animat. Al no disposar de molts luxes al campament decidirem desprès de sopar arribar-nos al poble, uns per a dormir en el poliesportiu i d'altres per a passar una estona de conversa amb els companys i amb els vilatans de Ibieca que ens van atorgar una gran rebuda.Cansats de tant muntatge i arribada l'hora vam anar a dormir al campament quedant embadalits de la claredat amb la que s'observaren els estels enmig del camp sense cap mena de contaminació lumínica.
El descans va lleugerament alterat per l'arribada de nous companys, els gironins de Casus Belic, que a les sis del matí arribaren amb els seus cotxes i es posaren immediatament a treballar al bosc, retirant troncs seca, serrant-los i transportant-los al campament.
Al llevar-nos de bon matí el divendres seguien encara treballant i de fet fins quasi l'ultim dia o van estar fent. La finalitat no era altra que construir una enorme cabana on refugiar-se tot el grup. Poc a poc l'estructura de la mateixa anava agafant forma i es començava a entreveure les dimensions de la mateixa.
Mentrestant la resta anàvem fent la nostra amb les activitats previstes o fent de tant en tant, en les hores mortes i sense cap activitat, viatges a la piscina per a refrescar-nos de l'enorme calor que feia i prendre allí algun refresc a l'ombra. Aquí es on aprofitaren els frares per a fer-se la tonsura consistent a afaitar una part dels cabells d'un clergue
Després de dinar obrirem el campament per que el nombrós public assistent el pogués visitar lliurement meravellant-se de lo ven guarnides que estaven les tendes i pavellons sobretot els que s'havien destinat a capella i el pavelló destinat a l'Eximen de Foces.La tarda s'anava esvaint poc a poc. La claredat del dia s'anava perdent, apareixien els mosquits que ens van crivellar a tots, però es notava alguna cosa. Un petit rebombori es notava en el si de la tenda d'Eximen. Gent entrant i sortint amb cara de preocupació.
El sol estava a punt de pondre's quan un soldat va sortir ràpidament de la tenda cridant "El meu senyor es mor, aviseu a l'església de Sant Miquel". Com, que el senyor Eximen de Foces es mor, el valerós cavaller. No podia ser, la noticia ens agafava a tots fora de lloc, impossible, ens dèiem els uns als altres intentant enganyar la realitat.Però no, la noticia era ben certa. Poc a poc cavallers, dames, soldats i tothom que havia escoltat la mala nova s`havia apropat al pavelló a l'espera de notícies. Res de res, el pavelló restava tancat però s'entreveia un constant moviment de gent corren d'un costat a l'altre.
Al lluny, per el camí que rodejava el campament, s'escoltaven els càntics dels frares que des de l'església de Sant Miquel de Foces s'anaven acostant. Fou en aquest moment en que s'obrí una part del pavelló i contemplarem amb estupor la figura jacent d'Eximen de Foces, prou abatut i sense forces, rodejat de la seva família i en considerable mal estat doncs tenia molt minvada la vista i la paraula.
Al arribar els frares i el capellà se'ls demana immediatament procedir a l'extremunció del cavaller a qui la vida al igual que l'ultima claror de la tarda s'apagava. Sota l'atenció del frare l'Eximen es confessà penedint-se de tots els seus pecats i demanant perdó a Deu per totes les seves faltes. El frare el va beneir amb tota solemnitat concloent així l'extremunció.
Llavors el cavaller amb la veu dèbil i trencada per el dolor intern que sentia cridà a la seva família. La seva dona Teresa, el seu fill Atho de Foces i la dona d'aquest Sança Vallés d'Antillón entraren a la tenda on el moribund els hi dirigí unes paraules poc entenedores per els assistents que en silenci restàvem dempeus al voltant de la tenda.
Seguidament Eximen de Foces cridà al seu secretari, el frare benedictí Enrique de Çaragoça, per a fer un canvi de testament per que es compleixin així les últimes voluntats. La família restava en un dels costats de l'estància escoltant amb atenció les modificacions fetes al testament que semblaven força favorables als seus interessos.
Paral·lelament, fora la tenda es procedia a complir un ritus funerari consistent en enterrar els olis, ungüents i embenats que s'havien utilitzat en el cos del senyor de Foces. Dos lacais procediren, sota les ordres d'un dels frares, a donar compliment a la cerimònia fent un bon forat on depositar tots aquests estris tal com se'ls va ordenar.
Poc a poc la vida d'Eximen de Foces s'extingia i ell conscient d'aquest fet tornà a cridar de nou a la família per acomiadar-se definitivament d'ells i de nou havent sol.licitat la presencia d'un frare, fent un últim esforç per demanar de nou el perdó diví dels seus pecats, expirà.
El frare li tancà els ulls fent un clar gest a la família que trencada pel dolor s'agenolla davant el llit del difunt pregant per la seva anima. Desencaixada estava especialment la cara de Atho de Foces quan es dirigí a la multitud allí aplegada en silenci anunciant finalment la mort del seu pare que fou immediatament seguida per les mostres de dolor dels assistents.
Desapareixia així un gran cavaller que ha passat a l'història per a ser un dels grans. El seu fill Atho de Foces anunciava al mateix temps l'inici del dol i de les exèquies fúnebres extensiva a totes les seves possessions, família i també a tot el seu personal.Acabava així el primer acte de quants s'havien de realitzar. El públic assistent queda meravellat de la gran actuació de tots els participants fent especial atenció al company Mariano que representava al difunt Eximen de Foces per el realisme amb que havia portat tota la trama.
Desprès de sopar tornarem a pujar al poble per seure a xerrar davant d'una cervesa freda i conviure també una estona amb la gent del poble que seguia comentant tots els aspectes del que havien vist. Especial va ser, com a comentari, quan va arribar Mariano, el difunt, molt aclamat i aplaudit per tots.Acabada l'ultima gota de cervesa i amb el cansament propi d'una intensiva jornada i fent-se ja tard, ens en tornarem al campament a dormir tot esperant la següent jornada que es preveia molt més dura degut sobretot a les activitats que encara quedaven pendents.
El despertar del dissabte no va ser gaire diferent del del dia anterior doncs els companys de Casus Belic seguien amb la construcció de la seva cabana. L'estat de la qual estava a punt de finalitzar-se doncs quedava ja ben poc per a la seva total construcció i posta en servei.
El matí no presentava gaire esforç. Seguia la vida en el campament, amb la feina quotidiana pròpia del mateix. La cuina estava activa i de fet quasi no va parar d'estar-ho en tots els dies que durà l'esdeveniment sota l'experta i incansable mà de la Rocio que molt ben ajudada ens cuinà com els àngels cada àpat.
De la vigilància del campament n'estava encarregat el sergent Assalit de Gúdal, fidel home d'armes del senyor Atho de Foces a qui havia acompanyat en nombroses batalles, qui estava al comandament d'una petita guàrdia que en tot moment vetllava el campament i el protegia. Tenia Assalt de Gúdal sempre al seu costat un excel·lent escuder i assistent en la figura de Roc de Martorell, un jove i prometedor guerrer.
I en aquest moment de calma i tranquil·litat, induïda sens dubte per el dol latent instal·lat en el si del campament, fou quan un dels servents, un lacai del mateix senyor de Foces, entra d'amagat a la tenda del seu senyor i robar un preciós objecte. Al ser descobert fugi corrent perseguit per tota la guàrdia la fins que fou atrapat i posat als peus dels seu senyor.
Don Atho de Foces se'l mirà i li recriminà la seva acció però a l'hora de castigar-lo fou magnànim doncs no volia cap mort més en aquells dies de preparació dels funerals del seu pare i lliberà d'una mort segura al lacai no així de l'escarni del poble doncs va ordenar situar-lo en el cep per a burla e insults de tothom.
Com a voltors la gent s'aplegà al voltant del cep on el lacai amb prou forces intentava mantenir-se dret. Una dona li tirà un enciam al cap maleint-lo per el que havia fet i ràpidament la resta de gent correspongué llançant-li tot tipus de verdures a la cara mentre era insultat i difamat per els guàrdies i els presents.
A continuació d'aquesta situació al pavelló del difunt i presidit per la viuda la senyora Teresa i el seu fill Atho de Foces, ja convertit en senyor de Foces, es va procedir a donar el condol a la família del difunt. Nobles, cavallers i dames s'acostaren a la família per a solidaritzar-se amb el seu dolor i la seva pèrdua.
Entre els nobles assistents s'hi trobava el senyor de Montcada, les seves dues filles, soldats i servents que tot just havien arribat de terres catalanes per visitar al senyor Eximen de Foces amic i company en nombroses batalles del senyor de Montcada qui no s'acabava de creure del tot que el seu amic havia finat. S'aproparen a la família expressant-los el seu dolor i renovant de nou, amb la figura del fill, l'unió d'ambdós cases.
Força estimat era el senyor de Foces doncs una petició final s'escoltà i no era altra que la que provenia dels seus servents que també volien sumar-se a les mostres de condol a la família. Anunciat així al nou senyor de Foces va permetre que els seus lacais mostressin els seus respectes per la mort del seu senyor així com també o van sol·licitar les tropes del mateix senyor a qui també se'ls concedí.
Acabat el condol tots tornarem a les nostres tasques. La guàrdia tornà a patrullar per el campament, la cuina en la seva màxima activitat doncs s'apropava l'hora de dinar i sota els tendals les dones cosien i brodaven i els homes jugaven als escacs o es dedicaven a la confecció de cota de malla.
El dinar ja estava quasi a taula i es sentia ja el seu olor. El que si estava ja finalitzada era la cabana que durant tantes hores de feina havien aixecat al costat del campament. El resultat era esplèndid i meravellós a la vista desprès de tot l'esforç emprat en la seva construcció per el que van ser força felicitats per tothom.
L'aspecte de la mateixa era imponent doncs l'alçada era prou elevada per a donar fe d'això. S'havien fet servir materials naturals com a troncs, pedres, palla, matolls, aigua, canyes i cordills per a lligar bé l'estructura. L'interior era el suficientment gran com per a romandre-hi bé tot el grup que estava format per vuit persones adultes tenint totes elles espai suficient com per a fer-hi vida i poder dormir-hi dintre.Dinarem tots junts comentant l'excel·lent de la construcció i preparant l'activitat principal d'aquestes jornades, l'enterrament d'Eximen de Foces. Com que la tarda seria llarga mentre uns descansaven fent la migdiada o es relaxaven en la piscina, uns quants posàvem a punt el material a fer servir per l'enterrament.
Entre les coses a preparar hi havia el taüt que havia de dur les restes del difunt al que faltava unir per peces prèviament muntades i preparar també els escuts, la roba del genet que duia un dels cavalls i el material i les espelmes destinades a il·luminar l'interior de l'església.
Amb tot a punt i a l'hora assenyalada es reuní als integrants de la comitiva fúnebre al poliesportiu del poble per els últims detalls i la distribució de la mateixa. D'allí, formada ja la comitiva, ens dirigíem a la plaça del poble a cercar el taüt i la família de Foces per recórrer plegats els dos kilòmetres i mig que ens separaven de l'església de Sant Miquel de Foces, lloc de l'enterrament.
La comitiva era formada per un portador de la creu que amb dos infants portadors de espelmes obrien el pas seguits dels frares que durant tot el trajecte cantaven lloances i cants religiosos. Els seguien les ordres militars representades per hospitalers, templers, l'ordre de Calatrava i l'ordre de Santiago juntament amb els estendards dels diferents grups.
Darrera de les ordres militars i els estendards continuaven la formació el cavall blanc del difunt senyor de Foces que duia únicament per muntura l'escut de la família i un antre cavall de color marró que cavalcava un cavaller perfectament armat amb els colors de Foces i portant l'estendard de la casa del seu senyor.
La part central la composaven el taüt que era portat a coll entre quatre homes forts flanquejats per quatre cavallers amics del difunt que duien cadascú l'escut del seu llinatge a les mans, el fidel sergent Assalt de Gúdal i el seu escuder Roc de Martorell que acompanyaren el fèretre fins a l'ultim moment.
A molt curta distancia eren seguits per la molt afligida família d'Eximen, la viuda, la senyora Teresa, el seu fill Atho de Foces i la seva muller la senyora Sança Vallés d'Antillón. Darrera d'ells anaven una multitud de ploraneres, lacais i poble en general. I uns metres desprès la població de Ibieca i visitants seguien la comitiva amb força interes de no perdre detall de tot el que succeïa.
Al llarg del camí s'anava ponent el sol el que atorgava bellíssimes imatges de la processo funerària i augmentava al mateix temps el cansament per la llarga distància. Sortosament podíem comptar amb la veu de Richard Bradley, un nord-americà resident a Portugal amb una veu prodigiosa pel cant gregorià que ens amenitzà tot el trajecte amb els seus càntics.
Gairebé amb l'ultima claror del dia arribarem a l'església on davant de la porta s'atura novament la comitiva per a fer un altre dels ritus de l'època, el trencament d'escuts. Els quatre cavallers que portaven a les mans els escuts del seu llinatge donaren quatre voltes al voltant del taüt per finalment aturar-se i trencar-los amb ràbia en senyal de dol. Així mateix també les dones s'estiraven els cabells i ploraven en el mateix sentit.
Finalment entrarem a l'església. El portador de la creu es posa a les escales just davant de l'altar de cara als assistents. A la seva dreta tenia els frares i alguns estendards i a la seva esquerra les ordres militars i la resta de banderoles. Com era costum a l'època dins l'església els homes es situaven a la dreta i les dones a l'esquerra tal i com es va fer.
El fèretre es va situar just al mig i la família en un dels flancs del mateix i una vegada tots situats comença la missa, en llatí, clar. Durant la mateixa tornaríem a gaudir de la veu de Richard Bradley que tornà a provocar l'admiració de tothom. La cerimònia fou prou emotiva i una vegada acabada molt aplaudida per tothom el que va fer que ens sentíssim molt orgullosos tots plegats del que havíem fet.Sortirem de l'església amb la satisfacció de la feina ben feta, cansats però molt contents. Soparem tots junts al campament i aviat anàrem a dormir a descansar de tant llarga jornada per afrontar amb garanties l'última jornada.
Calorós i assolellat també va resultar el diumenge. Al campament seguíem amb les visites per al públic però ja s'ensumava l'aire de l'últim dia, el que fa olor a desmuntatge i acomiadament, però encara quedaven hores i activitats abans de fer-ho. De bon matí el nostre company de ARCOFLIS en Xavi s'exercitava en el maneig del tir amb arc en el que es tot un mestre mentre altres esmorzaven o es vestien per el següent acte.
Ens reunirem de nou tots davant de l'església de Sant Miquel de Foces per a realitzar un acte de conversió d'una jueva a la fe cristiana, cerimònia en la que el convers rebutja les seves creences i abraça la religió catòlica i tots els seus preceptes. Acabada la conversió assistirem tots a l'església on només per els recreacionistes ens explicarien en detall tota l'ornamentació i decoració de l'església de la que més abans hem parlat.
Acabada l'interessant explicació tornarem a reunir-nos amb el públic davant de l'església per assistir a les justes en honor a Eximen de Foces presidides novament per el seu fill Atho i la seva senyora Sança. Les mateixes no eren més que un torneig entre cavallers per mesurar les seves forces honrant així les habilitats guerreres del difunt i de casa de Foces.
Molts guerrers van prendre part en el torneig demostrant les seves habilitats. Poc a poc i per eliminació anaven quedant els millors que s'enfrontarien fins a trobar un guanyador del torneig. Val a dir que la lluita final va ser molt renyida entre un sergent de l'ordre del temple a qui per amistat se li va conferir l'honor de lluitar per Foces i el sergent del mateix Atho de Foces que es negà a lluitar contra la seva pròpia casa i adopta l'emblema de castellà per a fer-ho. Amb la derrota d'aquest últim es donà per a finalitzat el torneig amb un fort aplaudiment del public de qui ens vam acomiadar donant-los les gracies.Finalitzaven així les Exèquies d'Eximen de Foces.
La resta es ben sabuda, recollir el material, carregar els nostres vehicles, acomiadant-nos dels nostres companys i de la gent del poble fins a una nova edició i tornar finalment a casa.
I desde ARCOFLIS (Arquers i Companyia de la Flor de Lis) dir el següent:
En primer lloc donar les gracies a Feudorum Domini per obrir una nova porta dins la recreació medieval al crear un nou estil de recreació que de segur marcarà tendència. Per la manera i esforç amb el que han preparat i desenvolupat aquest esdeveniment i als companys que hi han participat.
I el nostre segon agraïment per la gent de Ibieca amb el seu batlle al davant, la senyora Toña i tota la gent que ha col·laborat en tot i ens ha fet sentir com a casa. Ibieca té dues joies, l'Església de Sant Miquel de Foces i els seus habitants. I des d'aquestes línies aconsellem a tothom que visitin la població i la bellesa de la seva església.
Més fotos de l'esdeveniment a:
I un petit vídeo que resumeix breument tot el que va passar
