EL RITO DE ARMAR CABALLEROS EN LA EDAD MEDIA

El Orden de la caballería, que constituye un grupo nobiliar, fue primordialmente, y sobre todo en origen, el grupo militar de los protectores de la sociedad y la fe cristiana. Como decía Alfonso X en su segunda partida, el miles (que él traduce por caballero aunque en su sentido etimológico podría ser cualquier soldado), es un hombre especial, que al igual que Dios eligió entre los más duros para acaudillar militarmente a su pueblo contra Gedeón, es seleccionado por los monarcas y dirigentes, uno en mil, entre los más preparados física y moralmente, para soportar los peligros y esfuerzos que acarrea defender el código de la caballería, y convertirse en defensores de la ley (fe), la tierra y el rey (y por extensión del pueblo).

El ingreso en el ordo o clase de la caballería, aunque atestiguado al menos desde el s. XI, como un ritual, no tiene sus primeras plasmaciones doctrinales hasta finales del s. XII y, sobre todo, en el s. XIII. Ciertamente, y remitiéndonos a las fuentes documentales, debió de existir una evolución en la elaboración de este rito; en origen la imposición del cíngulo militar, a lo que habría que añadir diferencias locales, según se constata en diversas obras europeas.

En el siglo XI, el acto debió circunscribirse al aspecto más puramente militar, al acto de armarse con todas las armas, sobre todo la espada. A partir de la segunda mitad del s. XII se atestigua otro gesto fundamental en este rito, la "pescozada".

La "pescozada", o espaldarazo, era algo relativamente reciente para 1170, como lo refleja Lamberto de Ardres. Incluso el autor tiene que dejar claro que, por ejemplo, cuando el hijo de Balduino de Flandes, Arnulfo, con motivo de recibir la espada de caballero, en 1187, recibe la "pescozada" de su padre, el hijo no tenía que devolvérsela (la pescozada). Para España la primera referencia a la pescozada, aparece en el fuero de Cuenca, de principios del s. XIII. Sin embargo las fuentes no dejan claro en qué consistía esta pescozada, aunque lo más probable es que se tratase de una bofetada en la cara. De ahí se pasaría al espaldarazo o golpe en la espalda y finalmente al golpe de la espada en la cabeza del investido (ya en el s. XV)

Si bien el código caballeresco es bastante uniforme, al menos desde el s. XIII (en parte gracias a la homogeneidad de un grupo social con funciones bien definidas hasta entonces, el papel homogeneizador de las cruzadas y los libros de caballería -como el ciclo artúrico-), el rito no lo será tanto.

La segunda partida de Alfonso X (ca. 1280) junto con el Libro de la caballería de Ramón Llull son las obras de referencia que intentan fijar un ritual que se podría tomar como modelo.

Para el rey castellanoleonés los caballeros han de ser nobles de linaje (algo que luego variará con el tiempo). Los pasos a seguir serían los siguientes:

El aspirante, en primer lugar, debe pasar el día anterior en vigilia. Además debe estar vestido lo mejor posible, para lo cual será ayudado. Esa limpieza debe ser tanto física (paños y cuerpo), como espiritual. En curiosos hacer notar que Alfonso se toma la molestia en puntualizar que el ir limpio, y tomar los dos baños, (al principio de la vigilia y luego, antes de la propia ceremonia de la investidura) no implica un menoscabo de las cualidades varoniles del candidato, ni de su fortaleza, ni de su crueldad necesaria. En ese estado de recogimiento que debe ser el de la vigilia, se le informará de todo los trabajos y sufrimientos que ha de pasar al tomar la caballería. Acto seguido se pondrá a orar de rodillas, todo lo que pueda, pidiendo el perdón de sus pecados y la asistencia divina en la tarea que se le presenta. En cuanto a la vestimenta Alfonso X deja claro que antiguamente se hacía con toda las piezas armadas puestas (aunque no está claro si eso se mantiene en su ceremonial). Eso vendría a explicar la anotación de que posará de hinojos todo lo que sufra, ya que no era nada cómodo arrodillarse y mantenerse en esa postura completamente armado.

Así se supone que también pasaría la noche. En la mañana de la investidura se volvería a arreglar y descansaría brevemente en una cama. Acto seguido pasaría a oír misa.

Una vez concluida se presentará el que le ha de armarle caballero y le interrogará si está dispuesto a la investidura. Ante la respuesta afirmativa le ayudará a calzarse las espuelas, y le ceñirá la espada.

Una vez concluido todos los preparativos previos, y con la espada desenvainada se trasladará, si hace falta, al lugar de la ceremonia donde procederá a realizar un juramento triple: no dudar en morir por su ley (fe cristiana), por su señor natural, y por su tierra. Juramento que a veces so obviará más tarde.

Una vez pronunciado el juramento se le da la pescozada, para que no olvide lo que ha jurado. Al tiempo, los oficiantes y el postulante pedirán Dios no se lo permita olvidarlo. EL penúltimo acto es el beso (en el siglo XII se especifica que es en la boca) que se dan el nuevo caballero y quien le ha dado la pescozada, como símbolo de fe y de paz. Lo mismo hacen todos los caballeros presentes en señal de hermandad.

EL siguiente rito es el de ceñir la espada. Recordemos que la espada había quedado desenvainada. Ahora, el que se llamará padrino, será el que le ciña de nuevo la espada al caballero novel. Este padrino puede ser su señor natural, un caballero honrado o un caballero bueno de armas. Por último ya sólo quedará festejarlo con un gran banquete e incluso con algún torneo (aunque lo prohibiese la iglesia), coincidiendo con fechas señaladas en el calendario.

Conforme pase el tiempo ese ritual se va a simplificar en gran medida. EN parte por lo costoso de todo el ceremonial, en parte por el ingreso de pecheros (que además de estar imbuidos de ciertos ideales noble-caballerescos, buscan la confirmación de la exención del pago de impuestos al entrar en este orden nobiliar), y en parte porque cada vez se atestiguan menos ceremonias urbanas.

EL ceremonial para fines del s. XIV y el s. XV se ha reducido a ciertos puntos básicos. La limpieza y riqueza en la vestimenta del postulante y oficiantes. La vigilia de armas durante la noche (si es posible en una iglesia y si no, no importa) y, por último, el espaldarazo con la espada, que se ciñe el nuevo caballero.

Las armas, y la espada, no sólo se supone que son las herramientas básicas del nuevo caballero, sino que tienen una profunda simbología, que todos los manuales, incluido los de ingreso a las ordenes militares, se encargan de reseñar. Incluso físicamente, por dónde se colgaba la espada, se debería poder distinguir a un caballero de otro que no lo fuera, o un escudero. Así, el caballero la llevaría ceñida a la cintura, mientras que los escuderos la llevarían al cuello (al menos hasta principios del s. XIV). Otro rasgo distintivo sería el de las espuelas, siendo las de los caballeros de oro, y de plata las de los escuderos.

Desde fines del mismo s. XIII, el número de investiduras cae considerablemente. La explicación suele ser económica. El armarse caballero era un negocio extremadamente caro, sobre todo para el caballero novel, pero también para el oficiante.

La máxima decía: "no todos los nobles son caballeros, pero todos los caballeros deben ser nobles". Ahora bien, desde fines del s. XIV se atestigua la incorporación de pecheros (burgueses, comerciantes, sin nobleza de linaje), en el ordo ecuestre. El acto les confiere el título de hidalguía, pasan a formar parte de la nobleza. Pero la nobleza tradicional, y más aquellos que siguen creyendo en los valores tradiciones del orden de la caballería, se mostrarían profundamente contrariados. Así, Pero Niño, el famoso protagonista de la crónica del Victorial, y otros nobles afines se ocuparán de recalcar, no sin cierta amargura: "no todos los que ciñen espada son caballeros". Con ello se refería al cada vez más reducido grupo, que dentro de los "caballeros", seguían creyendo y obrando según el antiguo ideal, el de una caballería cuya máximo valor era la fidelidad y el sacrificio militar.

El reino de los cielos. Una de cal y otra de arena.

En la última película de Ridley Scot aparecen dos actos de amar caballeros (ca. 1185). Uno, individual, donde Balian de Ibelin es armado caballero por su propio padre a punto de fallecer. El otro, colectivo, en vísperas de la gran batalla por la defensa de Jerusalén. El acto individual está más o menos bien representado. De hecho, la bofetada que se le propina al postulante como rito de iniciación está bien atestiguada en fuentes contemporáneas (s. XII). Es una de las variantes del espaldarazo o pescozada. El nombramiento de caballeros en un acto colectivo no era infrecuente en vísperas de una gran batalla (o después de ella). En la película se usa el episodio documentado del nombramiento de caballeros de los defensores de la ciudad santa, pero lo que en la película se muestra como un acto "democrático", se arma caballero a cualquier persona incluso siendo siervo del obispo para acentuar la crítica eclesiástica, en las fuentes contemporáneas (s.XII) se deja claro que Balian sólo armó caballeros, con carácter de urgencia, a los hijos jóvenes de nobles y algunos burgueses destacados de la ciudad, nada de acto democrático con respecto a los villanos.

Caballeros y escuderos... Cómo se hace un caballero

Nadie nacía caballero. Había que investirse, lo que suponía un necesario entrenamiento durante la niñez y la juventud. La preparación era principalmente física: pesas, manejo de armas, equitación; sin olvidar otros valores como la devoción, la disciplina, los buenos modales y otras materias cortesanas. Lo habitual en el ámbito europeo es que se enviasen a los hijos (sobre los once años) a casa de un pariente o un señor con relación natural, o a una corte extranjera, para que realizara su aprendizaje como escudero, algo que solía llevar varios años. Por cierto, no parece que hubiera una edad mínima para ser caballero. Se estipulaba claramente que quien invistiera tenía que tener como mínimo catorce años, pero no se comenta nada del investido. Lo normal sería contar con esa misma edad pero no es raro encontrar investiduras de personajes más jóvenes, sobre todo a partir de los 12 años, edad que en Castilla se consideraba la mínima para ir a la guerra (según las fuentes, realmente, entre los 12 y los 17 años era la edad mínima). Límite de edad que parece ser más precoz que el que aparece en fuentes extrapeninsuales, ya que en Francia se tomaba como mínimo los 19 años.

El escuderaje podía ser bien como escudero, paje, entendiéndolo como un joven noble aún no caballero, o un peón de armas (casi siempre de origen inferior), al servicio de un caballero en las campañas de guerra o en el castillo. Esta etapa, además de entrenamiento personal, servía para forjar amistades que le pudieran ser útiles al futuro caballero, así como a reafirmar vínculos entre varias casas.

Pero ya desde la niñez el entrenamiento era necesario (sobre todo a partir de los 7 años). Este entrenamiento se realizaba de forma consciente, como algunas habilidades intelectuales (los "studia literarum", normalmente sobre escritos religiosos), y cortesanas; como inconsciente, lectura de hazañas caballerescas, juegos. algo que, por otra parte, continuaría durante toda su vida adulta, de una forma u otra. En la última etapa de la formación del joven se harían especial referencia a su formación militar y ecuestre, ayudado por largas jornadas de caza.



Para saber más:


J. Fleckenstein, La caballería y el mundo caballeresco. Madrid, 2006.
M. Keen. La caballería, Madrid, 1986.
J. Flori. Caballeros y caballería. Madrid, 2001.
J.D. Rodríguez Velasco, El debate spbre la cabllería en el siglo XV. Valladolid, 1996
N. R. Porro Girardi. La investidura de armas en Castilla. Valladolid, 1998.
M.C. Quintanilla Raso, Nobleza y caballería en la edad media, Madrid, 1996.
J. Boulton. The knights of the Crown, Brewer, 1986
M. Barber. The Knight and Chivalry (1970). Nueva edición corregida Woodbridge, 2000.

EL MARY ROSE Y SU APORTE A LA ARQUERÍA MEDIEVAL

El Mary Rose pintado por Anthony Roll

El Mary Rose era un hermoso buque y el único barco de guerra del siglo XVI rescatado del mar. Fué uno de los buques más importantes de la marina inglesa y el navío favorito del rey. Gobernado por los mejores marinos de la época y dotado de un gran armamento de artillería fué uno de los buques insignes y la nave favorita del rey Enrique VIII Tudor de Inglaterra, se hundió durante la Batalla del Solent de 1545 delante de las costas de la ciudad de Portsmouth (Inglaterra) en acción de guerra que le enfrentaba a uno de los países potenciales del momento y enemigo histórico de este país, Francia.

Tan importantes como sus restos (la parte derecha del casco) son los más de 20.000 objetos encontrados en él. La investigación arqueológica que siguió a su descubrimineto en 1971 permitió conocer mejor el diseño y la construcción navales de la Inglaterra de la época Tudor.



El Mary Rose era un buque tipo nao construido en Portsmouth entre 1509 y 1511, que debe su nombre a la hermana más querida del rey, María, y al emblema de la dinastía Tudor, la rosa. El rey Enrique VIII, uno de los fundadores de la Real Armada Inglesa lo botó en 1511

Recién llegado al trono Enrique VIII se embarcó en un ambicioso proyecto de ampliación de su fuerza naval. Los barcos de guerra y los cañones con los que iban armados, no sólo eran el máximo símbolo de poder y de riqueza del siglo XVI. Para el nuevo rey representaban una salvaguarda frente al enemigo tradicional de Inglaterra en aquellos tiempos, Francia, de invadir la isla por mar. El monarca fortificó la costa del sur y decidió aumentar la flota que había heredado, formada únicamente por cinco carracas.

El Mary Rose era una nao y hasta entonces, las naos habían sido meras naves mercantes adaptadas como barcos de guerra en caso de necesidad. Al principio se tuvo la idea de que el navío compartiera dos misiones, el de buque de guerra y el de buque de comercio para navegar a América, pero al final, tan solo fue utilizado para la misión militar, igual que el Peter Pomegrante y el Henry Grace à Dieu que se construyeron con fines estrictamente militares.

FICHA TECNICA DEL MARY ROSE:

- 45 metros de eslora x 11,7 metros de manga.

- Altura desde la quilla de 32,06 metros.

- Desplazaba 500 toneladas en el año de su inauguración y 700 toneladas en 1536.

- 78 cañones iniciales, aumentado a 91 en 1536.

- Capacidad para 200 marinos, 185 soldados y 30 artilleros.

- Línea de agua: 38,05 metros.

- Calado: 4,60 mts

Desde su construcción y hasta la llegada de esta conocida batalla naval, el Mary Rose llegó a considerarse como uno de los buques de guerra más temibles de Europa.
Los navíos de la nueva flota inglesa también fueron de los primeros en disparar lateralmente y en combatir a corta distancia. El Mary Rose llevaba en sus entrañas muchos cañones fundidos en bronce de gran peso para largo alcance y otros fundidos en hierro contra personal con lo que podía atacar disparando sus 78 cañones, colocarse al lado del barco enemigo, y, tras una lluvia de flechas y cal viva, permitir a los soldados abordarlo y capturarlo en una lucha cuerpo a cuerpo. Construido con tablazón a tope (cantos con cantos), su dimensión era más grande que los buques que hasta entonces se habían planificado, ya que por entonces los buques adoptaban una nueva forma, pero era también mucho más pequeño que el Henry grace à Dieu ( 500 toneladas frente a 1.500), lo que le hacía también más rápido. Desde su botadura fue el buque insignia de la armada inglesa casi siempre que estuvo activo participado en diversas batallas navales en Italia.

Su fama temible vino a partir del 10 de agosto de 1512 al ser comandada por el almirante inglés, Sir Edward Howard, cuando encabezó como buque insignia de otros 50 navíos ingleses ante el conflicto militar contra Francia en Brest (Bretaña). Entonces, el Mary Rose atacó al famoso navío francés del almirante Ren de Clermont, el Marie de la Cordilière posicionándose, en una muy buena situación, acabando por hundirla tras haber destrozado el buque con sus cañones, sembrando así una reputación temible ante las diferentes marinas europeas. Aunque la batalla se saldó a favor de los ingleses, el Mery Rose resultó dañado y tuvo que regresar a puerto. Tras su regreso a casa, el Mary Rose fue integrado al Alto Almirantazgo inglés, encabezado por el Primer Almirante de Enrique VIII, Sir Thomas Howard, de los duques de Howard, una de las familias más importantes de la nobleza del país.

Durante la década de 1530, los grandes barcos de la flota se reformaron y rearmaron para mejorar su maniobrabilidad y capacidad de fuego. Entre 1528 y 1536 el Mary Rose regresó a tierra para ser reconstruida y mejorada. Se quería aumentar sus posibilidades con un aumento de tonelaje en su desplazamiento, en su capacidad de armamento y de soldados. El Mary Rose fue transformado en un protótipo inicial de galeón, de 700 toneladas y 91 cañones.

En 1545 también se quiso hacer un último intento para mejorar sus capacidades, pero tal vez, esta reconstrucción fuera una equivocación histórica, ya que viendo que la armada francesa era de mayor tonelaje y de mayor capacidad, con el nuevo tipo de barco de guerra, los galeones, los ingleses quisieron mejorar el Mary Rose, en vez de construir un nuevo navío.

Pero no había tiempo ... En 1545, el rey francés, Francisco I de Francia se lanzó a invadir Inglaterra con 30.000 soldados trasportados en 225 barcos. Ante esta armada, los ingleses tan sólo opusieron 12.000 hombres y 80 barcos. El Mary Rose fue entregada al vicealmirante inglés Sir George Carew. A principios de julio de ese año los franceses atravesaron el canal de la Mancha y llegaron hasta el canal de Solent, entre el condado de Hampshire y la isla de Wight, al sur de Inglaterra.

El 18 de aquel mes la flota inglesa partió del puerto de Portsmouth y atacó a distancia a la francesa, aunque ninguno de los dos bandos sufrió daños importantes. Enrique VIII fue testigo directo de la batalla desde el Henry Grace à Dieu. A la mañana siguiente, 19 de julio de 1545, los franceses atacaron con sus galeras. Por la noche, la flota inglesa, encabezada por el Mary Rose, contraatacó. Adelantando al resto de la flota y bajo el fuego enemigo, esté viró y se detuvó para disparar sus cañones del costado y esperar refuerzos, pero una ráfaga de viento lo hizo zozobrar. Las troneras inferiores no fueron cerradas en su momento, por lo que al escorar el barco, entrró el agua dentro del barco y lo inundó rápidamente provocando su hundimiento.

Enrique VIII de Inglaterra

El el rey Enrique VIII de Inglaterra presenciaba la batalla desde la costa, dentro del castillo de Southsea y pudo ver estupefacto como aquel hermoso buque se hundía delante de la costa inglesa tras haberse posicionado en primera línea de fuego. La mayoría de su tripulación quedó atrapada en la red que protegía la cubierta de posibles abordajes y murió ahogada. A pesar de la pérdida del Mary Rose, los ingleses resistieron. Las tropas francesas, que habían invadido la isla de Wight y la costa de Sussex, se retiraron en agosto al no lograr asentar sus posiciones.

Para conocer mejor en que situación se encontraba Inglaterra y por qué entró en guerra con Francia, vamos a saber como era la vida política y social de esta potencia marina en el año del hundimiento del Mary Rose.

Papa Clemente VII

Las consecuencias de las diversas batallas acaecidas durante los últimos años de la vida del monarca inglés, Enrique VIII, nos explica la raíz de las malas relaciones con el Papado, con las diferentes potencias italianas y por supuesto, las malas relaciones con su enemigo eterno, Francia. El Papado estaba muy enfadado con el inglés por su separación de la iglesia católica, por su divorcio con la reina católica, Catalina de Aragón; por haberse casado varias veces sin la autorización de la Iglesia Romana. Enrique VIII fue excomulgado en 1533 por el Papa Clemente VII. A todo esto, se le sumó en 1536 la conocida revuelta popular de “La Peregrinación de Gracia” para acabar con los ingleses católicos romanos rebeldes que no aceptaban otra religión que la del Papa de Roma. En 1537 volvió a producirse otra revuelta del mismo nombre. Al año, Enrique VIII ordenó la destrucción de los santuarios católicos de todas sus tierras. La persecución a católicos ingleses, galeses e irlandeses seguía patente.
Entre 1536 y 1538 Enrique VIII participó en varias disputas importantes entre el Emperador Carlos V, el rey de Francia en la Guerra Italiana.

Entre 1542 y 1546 el rey inglés se alió con su ex sobrino el emperador de Carlos V para la segunda celebración de la Guerra Italiana para luchar contra Francia que se había aliado con el Imperio Otomano (turcos). España e Inglaterra se aliaron con el Imperio del Sacro Imperio Romano, con Sajonia y con Brandemburgo para parar un posible ataque europeo de los turcos. Para castigar a Francia, Inglaterra tomó la ciudad de Boulogne, en septiembre de 1544. Francia intentó rescatarla sin éxito, entonces, Francisco I, irritado por este suceso, preparó una invasión francesa a Inglaterra.

La idea de Francisco I era hacerse con la isla Wight y con otros lugares del sur de Inglaterra para luego intercambiarlas por la zona francesa que capturó Enrique VIII. 30.000 franceses y 400 barcos partieron del puerto de Havre en Francia el día 16 de julio de 1545. Dos días después tomaron la isla de Wight en la que se produjo la batalla del Solent, en la que participó el Mary Rose.

Aunque la marina inglesa era superior a la francesa, éstos se retiraron hacia la costa para atraer a los franceses y así reforzar un plan de ataque directo. Pero los franceses tomaron Wight, el 21 de julio, lugar donde arrasaron con todo lo que encontraban a su paso, e incluso, tuvieron la intención de hacer entender a los habitantes de la isla para que se pasaran a su bando, convirtiendo así la isla en su base de ataque; pero al final no se produjo, ya que se seguían fieles a su país, Inglaterra.

La batalla de Solent dio pie a la batalla de Bonchurch.
Enrique VIII falleció el 28 de enero de 1547 en el palacio de Whitehall. Fue sepultado en la Capilla de San Jorge, en el castillo de Windsor (A las afueras de Londres).

Ese mismo año morirá su enemigo, Francisco I de Francia, también enemigo de Carlos V, cuya rivalidad llegó a ser histórica. Las mentes de estos tres reyes eran opuestas entre ellos. Francia le quitaba al emperador territorios e Inglaterra a Francia. Tantas rivalidades llegaron a un juego de quita y pon que prosiguió hasta el fallecimiento de los tres monarcas. Inglaterra siempre estuvo jugando a “la visagra” según los intereses de la corona de Enrique VIII. Había años que se unía a Francia y otros, en cambio, que se unía a España.

EL MARY ROSE EN LA ACTUALIDAD

El 16 de junio de 1836 fue localizadó por un pescador y el buzo John Deane descubrió restos del buque cuando ese día salió a pescar recuperando objetos de diverso valor. Se hallaron entre los restos, partes de cañones, utensilios, maderas, etc. Los trabajos de rescate de objetos del Mary Rose prosiguieron hasta 1840, año en que se abandonaron los trabajos y se dejó al olvido. En 1965 Alexander Mc Kee comenzó su nueva búsqueda pero no será hasta dos años después cuando el profesor Harold Edgerton y utilizando un sonar, se pudo posicionar en su situación exacta. Dos años después en 1967 se constituyó en Inglaterra un comité para realizar excavaciones submarinas, se encontraron miles de objetos, así como, los restos de unos 200 miembros de la tripulación.

En 1979 se creó la Fundación “Mary Rose Trust” para estudiar, proteger y rescatar el buque. La encargada de su recuperación y estudio fue la doctora Margaret Rule del CBE con arqueólogos marinos, ingenieros reales y otros estudiosos. Gracias a las heladas temperaturas del mar, entre 2º positivos a -6ºC y con una humedad relativa del 95%. se rescató el navío el 11 de octubre de 1982 y trasladado fuera del puerto de Portsmouth (Base central de la Marina Real) donde fue introducido en una gran nave para poder ser limpiado, restaurado y estudiado. Posteriormente fue trasladado al Portsmouth Historic Dockyard (Astillero histórico de Portsmouth) donde fue abierto al público durante muchos años. El buque formó parte de una extensa colección de artefactos históricos restaurados.

Gracias a los estudios realizados previamente en la década de los 60 al buque Wasa, se pudo lograr sacar más información, siguiendo una línea de trabajo paralelo al navío sueco.
El 25 de enero de 2008 se inauguró el nuevo museo dedicado al Mary Rose, gracias al ministerio de defensa británico y al fondo del Mary Rose.
El 31 de julio del 2008, se anunció que las investigaciones científicas llegaban a la conclusión de que de los 200 hombres muertos ahogados en la catástrofe, se pudo estudiar los restos de una veintena de ellos, gracias a los permisos a la Mary Rose Trust. También se llegó a la conclusión que la tripulación del Mary Rose no eran ingleses, si no del sur del continente europeo y muy posiblemente fueran españoles. Siguiendo con los escritos que recogieron el desastre, hablaban que los marinos de esta tripulación no entendían el inglés y que no atendían a las coordenadas ni a las ordenes dadas por sus jefes. Enrique VIII tuvo una larga época de falta de tropa inglesa para la marina, por lo que acabó contratando a mercenarios mediterráneos. Según las muestras de las dentaduras, colocan en España o en Italia, los lugares de procedencia de estos marinos del Mary Rose.

Longbow

En noviembre del mismo año, se anunció que el Mary Rose hizo un viraje muy drástico que causó que se expusiera a los cañones franceses, entrando agua rápidamente por las troneras, escorando el buque.

El profesor Dominic Fontana – Universidad de Portsmouth, aclaraba que “el gatillo que hizo que la situación se descontrolase en el Mary Rose fue del navío francés que, disparó una bala de cañón hacia la cocina cuando aún estaba anclado. Habiendo un sobrepeso de carga, levantaron anclas y viraron rápidamente y forzaron la colocación del velame cuando la marea estaba girada, por lo que hizo que se expusiera indefensa hacia el ataque de su enemigo. Una fuerte ráfaga de viento hizo que cambiaran el rumbo y girasen de repente, volcándose y acabara hundido bajo el mar, ahogando a 400 personas”.
Por su parte, Hugo Montgomery del Instituto de Arqueología de la Universidad de Londres, dijo que “el Mary Rose naufragó por su tripulación mercenaria, muy probablemente de origen español o mediterráneo y que estos no entendían las órdenes de sus oficiales ingleses”.

PERO, PORQUE ES TAN IMPORTANTE EL MARY ROSE PARA LA ARQUERÍA MEDIEVAL?

Pues sobretodo por los restos encontrados en él.

El arco fue el arma suprema de la guerra en la época medieval, pero mientras que el resto de Europa estaba cambiando con el uso de armas de fuego, Inglaterra continuó utilizando el arco durante el siglo XVI. Los inventarios de armas a bordo de los buques del rey incluyen arcos y flechas. En el rescate del Mary Rose fue descubierta una colección única de utensilios de arquería de la época de los Tudor.


Un conjunto de 137 arcos y más de 3.500 flechas, muchas de ellas incendiarias y muchas más en cajas o aljabas de 24 unidades provistas de letales puntas de guerra barbadas y perfectamente engrasadas en grasa de pato, se recuperaron de la nave. La mayoría de estos se encontraron en su interior, ya sea almacenado en el sollado o listos para ser usados en la cubierta superior por debajo de la "aftercastle". La duelas de los arcos recuperados del Mary Rose estaban hechas a partir de una única viga de tejo cuya hendidura era de forma triangular.
En su construcción se mantuvo la capa de albura preservando el laminado natural de la madera. El duramen (parte de la madera localizada en la zona central del tronco y que representa la parte más antigua del árbol, tiende a ser de color oscuro y de mayor durabilidad natural. Es la madera dura que constituye la columna del árbol. Es la antigua albura que se ha lignificado (células muertas).) y la albura (parte joven de la madera, corresponde a los últimos anillos de crecimientos del árbol, producidos por el cámbium vascular en el tallo de una planta, que corresponde al único xilema funcional. La albura suele ser de un color más claro) tienen diferentes propiedades físicas: el duramen tiene un mejor rendimiento en la compresión y la albura bajo tensión.

Punta de Arco (el área más clara
muestra  la posición del tip de
cuerno antes de que se desintegrara)

Las duelas del arco estaban seccionadas en forma de D con la espalda plana de albura y el vientre redondeado del duramen. En los lados opuestos del arco se aprecian muescas que fueron cortadas en los en cada extremo para permitir montar el arco. Si bien el cambio de color en la punta del arco indicaba la existencia de culatines de cuerno, las condiciones ambientales en el lugar del naufragio no fueron favorables para la supervivencia de los mismos. La sorpresa llegó cuando Maggie Richards, el cuidador de artefactos, descubrió una al examinar una sección de la armadura de hormigón en 1998.

La longitud media de los arcos es de 1.98 metros (1.87m gama - 2,11 m). Una réplica de un arco largo encontrado en el Mary Rose podía disparar una flecha de 53,6 g a 328,0 m y una de 95,9 g a una distancia de 249,9 m. Por desgracia no había rastros de cuerdas de arco, incluso en las barricas en la bodega.

La mayoría de la flechas eran de madera de álamo, otras eran de haya, fresno y avellano. La longitud de las flechas varió entre 61 y 81 centímetros con la mayoría que tiene una longitud de 76 centímetros.

Sólo pequeños fragmentos de las plumas sobrevivieron. Estas eran de pluma de ganso o, más probablemente, cisne. Las flechas tenían un culatín de corte en los extremos, con un refuerzo de cuerno insertado en ángulo recto. Las puntas de flecha se oxidaron completamente.

Otros elementos del equipo de arquero recuperados incluyen separadores de flecha (discos de cuero con agujeros para 24 flechas), En ellas se ven las marcas de la puntada alrededor del borde del disco que indicaban que hubo una manga de tela unida para proteger los vástagos.

También encontraron los esqueletos de los que allí perdieron sus vidas. Aquellos que tenían los huesos del brazo derecho más desarrollados que los del izquierdo y desviaciones en su columna vertebral, eran sin duda, los arqueros.

Páginas web de interés:

- http://www.maryrose.org/ (en inglés)- Página oficial del buque.

- http://www.historicdockyard.co.uk/dockyard/maryrose.php (en inglés)

-http://college.hmco.com/history/readerscomp/ships/html/sh_059500_maryrose.htm (en inglés- barcos del mundo).

HALLADA LA MOMIA DEL MONARCA PEDRO EL GRANDE

Los restos de Pedro el Grande (1240-1285), monarca de la Corona de Aragón cuyos despojos son los únicos de la dinastía que nunca han sido profanados, han sido localizados intactos en una tumba en el monasterio de Santa Maria de Santes Creus (Tarragona). El excepcional hallazgo lo ha realizado un equipo de arqueólogos de la Generalitat y coincide con la celebración del 850 aniversario del complejo cisterciense.

Los restos de Pedro el Grande, hijo de Jaime I y figura clave en la historia de la Corona, se encuentran en un sarcófago de piedra y los investigadores confirman que el enterramiento se conserva en su estado original. Los despojos humanos, aparentemente embalsamados, están cubiertos por un tejido y una especie de casco cubre el cráneo del monarca. Pedro el Grande, III de Aragón, I de Valencia y II de Barcelona, fue también rey de Sicilia durante un mandato clave en la historia de la Corona (1276-1285). Sus restos permitirán esclarecer las causas de la muerte del rey así como la autenticidad de los restos de Jaume I el Conquistador (1208-1276), su padre enterrado en el monasterio de Poblet con dos cráneos de características similares en el mismo sarcófago.La Generalitat analizará el ADN de Pedro el Grande para determinar sus características físicas y genéticas, así como su dieta alimentaria. También reconstruirá el rostro del monarca. Los técnicos han accedido al sarcófago de Pedro el Grande mediante la introducción en el mismo de una cámara, un sistema no intrusivo que ha arrojado las primeras imágenes del cráneo del rey.

Pedro el Grande fue el primer monarca de la Corona en recibir sepultura en el monasterio de Santes Creus y mediante el rito europeo, lo que implicó embalsamar el cuerpo y ha permitido la conservación prácticamente
virgen de la momia del monarca. Los trabajos también han confirmado que el cuerpo fue enterrado con abundantes sustancias aromáticas florales, cómo solía hacerse en la época. Pedro el Grande permitió consolidar la expansión la expansión de la Corona de Aragón por el Mediterráneo iniciada por su padre, Jaime I. También pacificó el territorio de la Corona, amenazados por las últimas revueltas árabes y la expansión de la monarquía francesa, que llegó a tomar Girona en 1285. La expulsión de las tropas del francés Felipe III fue la última gran victoria de Pedro el Grande, lograda meses antes de fallecer. Su muerte se celebró con el primer funeral de la realeza realizado en el Monasterio de Santes Creus, abadía cisterciense del siglo XII que supone una de las joyas de las construcciones medievales en Cataluña. Además de la tumba y el mausoleo de Pedro el Grande contiene los restos de su hijo, Jaume II, y la esposa de éste, Blanca d'Anjou. Ambos restos, a diferencia de los descubiertos ahora, han sido profanados en diversas ocasiones.

Pedro el Grande medía 1,73 metros y tener buena salud, según los primeros análisis tras la apertura del sarcófago

Meses después de descubrir que en el interior del sarcófago real del monasterio de Santes Creus había los restos intactos del rey Pedro el Grande, hijo de Jaime I el Conquistador y el monarca responsable de la
expansión de la corona catalano-aragonesa por el Mediterráneo, los responsables de las investigaciones, junto con el consejero de Cultura, han explicado que han encontrado una vez abierto el sarcófago. Según han explicado, los restos de Pedro el Grande se han encontrado parcialmente momificados, es decir, que fue embalsamado, como era habitual con las figuras reales de la Europa de la época. La apertura del sarcófago indica también que Pedro el Grande era alto para la época, ya que medía 1,73 metros, y tuvo buena salud.

La Consejería de Cultura y el Museo de Historia de Catalunya han presentado los resultados preliminares de la extracción del cuerpo de Pedro III el Grande, que ha aparecido semiembalsamado. La apertura de la tumba forma parte del conjunto de actividades para conmemorar los 850 años del inicio de la construcción del monasterio de Santes Creus. El proceso de extracción y el traslado al centro de restauración de Valldoreix ha sido laborioso.

De momento, se ha descubierto que el rey medía 1,73 metros, Una altura elevada para la época en que vivió, entre el 1240 y el 1285.

No se han encontrado tesoros, pero entre los restos momificados se ha encontrado un fardo que contenía un manojo de pelo cortado, supuestamente del rey mismo, y que formaría parte de un rito funerario. Los investigadores aseguran que, del estado del cuerpo, se desprende que Pedro el Grande tuvo buena salud, No sufrió penurias y "hizo una vida de rey". Los expertos han descubierto también que en el segundo entierro le cortaron los pies porque no le cabían en el nuevo sarcófago.

Ahora esperan que elanálisis del ADN y la buena conservación del cráneo permitirán reconstruir la dieta, las
enfermedades e incluso la cara, ya que disponen de suficiente tejido facial para reconstruir los rasgos. Este análisis del ADN debe ayudar también a averiguar a quién pertenecen los dos cráneos hallados en la tumba de su padre, el rey Jaime I, el monasterio de Poblet.

El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, ha destacado que los estudios darán visibilidad en la figura del rey Pedro el Grande, de gran vocación europea y mediterránea, y al peso de Cataluña en la época. Estos descubrimientos permitirán, además, saber cómo se vivía en aquella época.

Los trabajos de investigación continuarán todavía a lo largo del 2010

Pedro III el Grande, guerrero y trovador

Hijo de Jaime I y Violant de Hungría, nació en Valencia en 1240, estaba destinado a ser el heredero de su padre en Cataluña desde los 3 años, diez años después comienza a utilizar el título de heredero de Cataluña y a los 18 años es nombrado procurador general.

Como gobernador del Principado, su gestión se caracteriza por la determinación contra las sediciones de los nobles rebeldes en Cataluña y Aragón, y en este contexto tuvo lugar el asedio y la toma del castillo de Hostoles (1258).

En 1262, debido a la muerte del infante Alfonso, pasa a ser también heredero de los reinos de Aragón y Valencia, pero no de las Baleares y los condados de Rosellón y Cerdaña, que fueron heredados por su hermano Jaime. Este hecho que desagradó el infante Pedro, y fue elorigen del futuro enfrentamiento entre los hermanos. Ese mismo año, contrae matrimonio con Constanza de Sicilia, con quien tuvo seis hijos.

La vida de Pedro III el Grande estará siempre marcada por los conflictos bélicos, y el año 1275 debe reducir una revuelta de nobles catalanes y aragoneses encabezada por su hermano de sangre Fernán Sánchez Castro, que acabará sofocante. Fernando es tomado mientras huía y ahogado en un río. Un año más tarde es coronado como monarca en Zaragoza.

Como rey, pacificarà su país derrotando las revueltas moriscas de Al-Azraq en tierras valencianas tras conquistar en 1277 la ciudad de Montesa. Esta tregua en el Reino de Valencia, le permite enfrentarse a una liga de barones rebeldes del Urgell, el Pallars y Foix, lucha que acaba con victoria del monarca catalán en el sitio de Balaguer, en el que es decisiva la actuación de los Balaguer, que se rinden al monarca.

En términos de política exterior, tejió una sofisticada red de relaciones. Casó a su hija Isabel con el rey Dionisio I de Portugal, además, prometió su primogénito Alfonso con la princesa Leonor, hija de Eduardo I de Angaterra. A través de estos matrimonios pretendía neutralizar sus vecinos del Atlántico. De cara a los vecinos mediterráneos, estableció buenas relaciones con Pisa y Génova, y a pesar de estar enfrentado con los franceses por el control de Sicilia, tenía el favor del papa Nicolás III en este asunto y de los nobles y prohombres sicilianos.

Por el sur, estableció buenas relaciones con el reino nazarí de Granada y los mariniedes de Fez, lo que favoreció mucho al comercio catalán. Además, dominaba algunas islas de la costa de Túnez y favoreció relaciones de paz con los estados musulmanes.

Pero estas alianzas no le permitieron tener un reinado en paz. Los grandes enemigos de Pedro el Grande fuiste siempre los Anjou, que le disputaban el control de la isla de Sicilia y que la invadieron en 1266 con el beneplácito del papa Clemente IV, favorable a la familia francesa. Años después, la elección de un nuevo Papa enemigo de los Anjou y el levantamiento popular de los sicilianos en 1282, llamado las Vísperas sicilianas, Pedro el Grande se decide a emprender la conquista de Sicilia, y parte en barco hasta la costa tunecina, desde donde esperaba invadir la isla. Después de unos meses la expedición catalana desembarca en el puerto de Trapani, con el beneplácito de los sicilianos. Pero la ambición de Pedro el Grande no se detiene aquí, y prosigue su viaje y ocupa Malta, Gozo y Djerba, lo que convertía Cataluña en señora del Mediterráneo occidental.

Entre conflicto y conflicto, en el año 1283 en las Cortes de Tarazona los protestatarios aragoneses, agrupados en la Unión aragonesa, presentan al rey numerosas peticiones recopiladas en el Privilegio de la Unión. Estas peticiones, una vez aceptadas, se convierten en la base del constitucionalismo catalán, y son la base del derecho municipal y del derecho público en Cataluña y un precedente en Europa, ya que establecen un funcionamiento regular de las Cortes y les da también el poder de legisladores.

Un año más tarde, el Papa Martín IV excomulga Pedro el Grande y organiza una cruzada contra Cataluña junto con los franceses. Estos, ayudados por el hermano de Pedro, el rey Jaime II de Mallorca, que les ayuda a penetrar en Cataluña, se detienen en Girona, que resiste el asedio. El sacrificio de la ciudad hace posible la llegada de Roger de Llúria y sus naves desde Sicilia, que derrotan la flota francesa. Tras la derrota de los barcos franceses, estos se han de batir en una desastrosa retirada.

Una vez expulsados los franceses, Pedro III se dispone a hacerse de nuevo al mar a castigar a su hermano, pero cae enfermo de camino al puerto y muere a los 45 años en Vilafranca del Penedés la noche del 10 al 11 de noviembre de 1285 .

La vida de Pedro el Grande no estuvo sólo marcada por las batallas, el monarca fue un gran aficionado a las letras y un buen trovador. Destacan sus coloquios en verso, sostenidos con Pedro Salvaje, continuado por el rey y cerrados por cuenta Roger Bernat III de Foix y el trovador Bernat de Auric. En estos coloquios, Pere rememora sus batallas y revive el viejo patriotismo de los trovadores con un llamamiento al pueblo occitano.

FUNDACIÓN DE UN PUEBLO: CÁRCER (VALENCIA)

Referencias históricas generales y particulares de Cárcer

Invasión árabe - Fundación del pueblo - Primeros regadíos - Dominio - Reconquista - Donaciones - Palacio señorial - Feudalismo - Escudo Municipal

Por Demetrio Cueves Suñer

Tras la derrota de las huestes del rey Don Rodrigo con toda la nobleza goda, seguida de sus mesnadas de plebeyos y esclavos de la tierra, en la batalla de Guadalete, Salado o más bien de Janda, como afirmaron los modernos historiadores, que tuvo lugar el 19 de julio del año 711, cuya derrota, según opina Gonzalo de Reparaz (1), se produjo por falta de combatividad en la nobleza y dura condición de vida a la que estaban sometidos los vasallos que no sentían el menor interés por defender las suyas, ni menos las de sus tiranos amos, opresores, dueños y señores de todos los medios de producción de sus vidas y honor, no siendo por lo tanto extraño que fueran vencidos por un ejército muy inferior en número, capitaneados por Tarik, compuesto por 7.000 bereberes mandados por 300 oficiales árabes, apoyados por otros 5.000.
Reforzados posteriormente con otros 18.000, que llegaron al mando de Muza, emprendieron la invasión de España, que consiguieron con tan reducidos efectivos y apenas resistencia ante aquel puñado de remecílíos vacilantes y carcomidos, en el corto plazo de dos años, por lo que la campaña de invasión resultó una especie de continuado paseo militar.
Llegados a nuestro valle por los años 712 ó 13, observaron la fertilidad de sus tierras del período cuaternario, suave clima, resguardado de los vientos del Norte, Oeste y Sur, por las sierras de Gabarda, Antella, Sumacárcel, Montot y Realeng. Semiabierto por Levante, por el que penetran las frescas brisas del Mediterráneo. Cruzado de Oeste a Este por el caudaloso Júcar y de Sur a Norte por su afluente Sellent, de limpias y transparentes aguas, ambos con abundante pesca. Teniendo como magnifico telón de fondo de este natural y maravilloso teatro, las azuladas montañas del Mondúber. Ante tan óptimas condiciones, encontrándolo apacible y hermoso, decidieron poblarlo y colonizarlo, fundando los pueblos en el existentes y otros que desaparecieron.
Buenos artesanos y expertos agricultores, supieron aprovechar y distribuir las aguas canalizándolas sabiamente, construyendo sus presas sobre el no Sellent.
Una de ellas estuvo situada a unos 50 m. por debajo del derramador del molino de la Caseta, de la que tomaban sus aguas las acequias de Cotes que discurría por la ladera izquierda del río, y la común de Cárcer y Alcántara que se desarrollaba por la derecha de la que más arriba del acueducto de Escalona, todavía se pueden observar restos de paredones derrumbados.
Otra presa establecida entre Cárcer y Cotes por debajo del derramador del molino así denominado, proporcionaba caudal a la acequia de Benegida.
Las de Escalona de Villanueva de Castellón y Carcagente, que tomando sus aguas del Júcar y cruzando nuestro término municipal, se desarrollan paralelamente a todo lo largo del valle, construidas por los cristianos y privilegios respectivamente otorgados en 1604 y 1654, tienen ocho o nueve siglos menos que las nuestras del Sellent.
Los musulmanes, y como en otras ocasiones expuse, edificaron el primitivo pueblo de Cárcer y su mezquita desaparecida por incendio tras haber sido habilitada para iglesia, en lo que actualmente son calles de la Iglesia, Santa Ana, San Roque, Virgen de la Seo, partida de tierras del Rabalet e inmediaciones de sus acequias de las que regaba sus huertos interiores y las tierras de las zonas inmediatas al pueblo, media y baja que parcelaron, roturaron y correctamente nivelaron en forma de terrazas, estableciendo, entre otros, el cultivo del arroz y de la morera para la cría del gusano de la seda que hasta finales del siglo pasado constituyeron en el valle su principal riqueza.
El marques de Lozoya, en su reciente y maravillosa obra (2) nos dice:
“Los moriscos eran trabajadores, mantenían el austero tenor de la vida de los pueblos de Oriente y con su trabajo y tradicional experiencia en los oficios del campo, hacían fecundas las tierras más estériles.
Como tantas veces se ha dicho, y lo confirman las sepulturas y objetos hallados al practicar excavaciones circunstanciales para fines agrícolas y edificaciones, los árabes crearon en el pueblo importante industria cerámica, alfarera, ladrillera y azulejera, fabricando piezas que por su arte, especial colorido y excelente calidad y belleza, eran incluso solicitadas por magnates que residían fuera de España.
En el monasterio de Poblet (Tarragona), formando parte de su museo, tuve ocasión de observar, hace dos meses, una pequeña colección de azulejos que en forma, tamaño, calidad, colorido y variación de dibujo, son exactamente iguales a los que en el siglo XII se producían en Cárcer, de donde probablemente procederían aquellos. Sus diseños en azul, son los mismos que ilustran mi artículo inserto en este programa en 1967.
Estos y otros muchos detalles bien conocidos, como los de la elevada contribución que Don Jaime I impuso a los moros de Cárcer.
Lo que mencionan varios historiadores regnícolas, particularmente Díago, Viciana y Escolano, respecto a su riqueza industrial y agrícola. Cantidad de establecimientos de fabricación. Número de casas habitadas que el pueblo tenía, etc., denotan que Cárcer debió tener suma importancia durante los cinco siglos que dominaron los árabes y los cuatro inmediatos que éstos lo habitaron bajo el dominio de los cristianos.
Como también se expuso en el mencionado programa de 1967, fue donado por el rey Don Jaime I a Don Pedro Fernández de Azagra, señor de Albarracín, en 5 de agosto de 1237, o sea cinco años antes de que el pueblo fuera reconquistado.
En 1 de abril de 1242, el mismo monarca donó a Gozalbo Juan Domínguez y otros 47 pobladores, lo que llamó Alquería de Cárcer, con sus pertenencias, excepto hornos y molinos que solía reservarse el rey.
Escolano, refiriéndose a esta donación, nos dice en sus décadas que el rey la hizo al entregársela Cárcer durante el primer asedio que, desde su acampada en Sellent, puso a la huerta y ciudad de Játiva, que Zurita lo fija en el año 1240, Díago en 1241 y el doctor Beuter en mayo de 1242.
Siendo esta la fecha que más se aproxima a la del 1 de abril del mismo año, expresada en la donación que menciona Escolano, la que corresponde al documento de la citada donación obrante en el Archivo de fa Corona de Aragón (Barcelona), estimo debiera considerarse como la de la reconquista de nuestro pueblo.
Es lógico suponer, que para acampar Don Jaime I en Sellent pasarían él y sus huestes por Cárcer, y que el rey, desde su acampada, por su proximidad y situación predominante del monte Realeng, a caballo entre dos valles, subiera a ése en patrulla, desde él vieran por primera vez, y en magníficas panorámicas, las ricas huertas de los valles del Cañoles y de Cárcer, ambas plagadas de pueblos y alquerías, y en la primera, recostada sobre el monte Bernisa, la populosa ciudad de Játiva, que en importancia era la segunda del reino, protegida por sus murallas y fuerte castillo, sintiendo por ello mayores deseos por reconquistarla, máxime cuando su yerno, Don Alfonso X El Sabio, al que tenía ojeriza por haber ocupado Enguera y con ella la llamada Canal de Navarrés, pretendía igualmente conquistar Játiva, o que se la diera su suegro como dote a su esposa, Doña Violante, cuya ciudad incluso llegó a atacar el castellano con resultado negativo, intentando o llegando a parlamentar por medio de emisarios, con el alcaide moro de la ciudad para negociar las condiciones de su rendición e incorporarla al reino de Castilla, por lo que Don Jaime, que era un gran guerrero y un mal político, tuvo que entregarle Villena a cambio de Enguera y luego el reino de Murcia en concepto de dote a su hija, esposa de Don Alfonso.
Estas fueron las causas por las que Murcia se incorporase a Castilla y no al reino de Valencia, como correspondía, y también por las que, a mi entender, Don Jaime 1, cruzando el Júcar, se internara hasta SeIlent para desde allí y sus avanzadas, además de realizar correrías como las que realizó sobre la huerta de Játiva, vigilar de cerca, e incluso salir al encuentro de las huestes de su yerno, establecidas en Enguera., en el caso de que éstas intentaran asomar por Anna y el “Plá de les Creuetes”, depresiones de la Foya o del Sellent por Estubeny, hacia el valle de Cárcer para alcanzar en éste al Júcar, o por la del Cañoles, desde Canals y Alcudia de Crespíns, para apoderarse de Játiva, siendo estos los motivos por los que se castellanizó el valenciano que se hablaba en la mencionada Canal de Navarrés, y de que el Montot constituya dentro de nuestra provincia, línea divisoria entre dos formas de hablar.
En 1248 ó 49, según aprecian unos u otros historiadores, o sea 6 ó 7 años después de haberse entregado Cárcer a Don Jaime, pudo éste conquistar Játiva, que durante muchos años fue cabecera de nuestra comarca.
Tras los mencionados hechos y donaciones y hasta 1274, Don Jaime l hizo en Cárcer otras 17 que comprendían casas, huertos y tierras, figurando entre ellas como pertenecientes a su término, las alquerías de Cota, que debió ser el actual Cotes, Xarquia, Garbia y Queyca, que probablemente estaría en la partida del Xocá o Socá, las que sin duda serían núcleos de población administrativamente autónomos, los que junto con Cárcer y Sumacárcer (con r final), donó al infante Don Pedro, quien en 3 de febrero de 1273 y a título de embargo por razón de deudas, cedió sus Bailías al judío David Mascarán, para que éste percibiera las rentas hasta cobrarse la deuda contraída que prematuramente’ tuvo que liquidar el propio rey Don Jaime para recuperar el pago de los réditos embargados.
Ve su primera donación a Don Pedro Fernández de Azagra que ofrece raro contraste con las que posteriormente se sucedieron, debió oriqinarse la denominación de “Cárcer de Azagra” que el pueblo conservó durante más de tres siglos, puesto que Martín Viciana en su “Crónica de Valencia”, escrita en 1562 y 63, al mencionar nuestro pueblo entre otros 62 que eran tributarios de Játiva, aplica a Cárcer la adición “de Zagra”.
En 2 de junio de 1437, o sea 200 años justos después de su primera donación, y como en otras ocasiones expuse, fue de nuevo donado Cárcer por Don Alfonso V de Aragón a Mossén Eslava. A esta familia que entroncó con las de Cucaló y Montull, perteneció el señorío del pueblo durante un período que abarca cuatro siglos, a la que por pragmática de Felipe III de’ 12 de julio de 1614 y por vía de indemnización a los efectos padecidos por la expulsión de los moriscos, le fueron donadas las tierras del término municipal que éstos abandonaron.
La donación del pueblo a los Eslavas debió motivar el que éstos, a raíz de la misma, construyeran el palacio señorial y sus anexas dependencias para servicios propios del señorío, ocupando ambos una considerable extensión.
Este palacio, que estuvo aislado por sus cuatro costados, actualmente muy reducido y en deficiente estado de conservación, ocupado por modestas viviendas particulares, tenía acequia interior para su servicio, tienda de abastecimientos y carnicería del señor en el lado Oeste, lagares para el pisado de uvas y secadero para los granos en plano más elevado a la izquierda de la puerta de entrada en el lado Sur y solar que ocupan la casa n. 3 de la calle de doña Maravilla Pascual, y n. 2 de la calle de la Iglesia, cámara alta para almacenar las cosechas, vivienda para los señores, sala donde se les rendía homenaje, departamento en la que se reunía el Consejo Municipal, cárcel particular lóbrega y húmeda en la parte Norte y muy altas al lado Este, dando vista al exterior, dos ménsulas de piedra labrada que todavía subsisten, que nuestros abuelos creían fueron horcas feudales y signo externo demostrativo de las facultades que tenían los señores, aunque bien pudieran haber sido los soportes de un mirador de’! que se divisara la partida. de tierras denominada de la Señoría. En el mismo lado y en la planta baja estuvo el ermitorio construido en 1759, del que ya hicimos mención en el programa de 1968.
Encima de la puerta de entrada existe una piedra labrada en la que debió estar esculpido el escudo señorial que algún fanático ordenaría se borrase a cincel, probablemente a raíz del Decreto de las Cortes de Cádiz de 1811 por el que se suprimieron los señoríos.
En cuerpo anexo y lado Este, separado por un callejón y en lo que actualmente son viviendas y cine teatro levantadas de planta, estuvieron emplazados los servicios de almazara para moler aceitunas y extraer el aceite, horno, granero para conservar los productos que los vasallos, colonos o aparceros entregaban al señor, cuadras, etc.
El palacio que Viciana consideró como suntuosa y hermosa casa, carece de riqueza artística y arquitectónica puesto que su fábrica es vulgar, y en la ornamentación, salvo algún pequeño detalle realizado en yeso, el arte brilla por su ausencia.
El feudalismo de horca y cuchillo, dueño y señor de todos los medios de producción, de la libertad, del honor y, en ocasiones, de’ la vida de los plebeyos y esclavos como al principio se ha dicho, empleaba a sus súbditos, además de cultivar las tierras, para hacer la guerra por su cuenta o la del rey a base de nuevas donaciones, contra los moros u otros señores y propósito de ampliar las posesiones que constituían su propio feudo en el que a los señores se les consideraba como una especie de semidioses.
De la riqueza y preponderancia que en el siglo XV tuvo el feudalismo en España, y particularmente en Castilla, cita el mencionado Marqués de Lozoya (3), entre otros casos, el de la rica hembra doña Leonor de Albuquerque, que podía ir desde la Rioja hasta Portugal, concretamente desde Belorado hasta Albuquerque, sin dejar de pisar tierras de su propiedad.
El de los Estúñigas, Condes de Plasencia, que eran dueños de media Extremadura.
El de los poderosos Condes de Haro, que controlando toda la Rioja pretendieron incorporar el país vasco a sus posesiones.
El del riquísimo Enrique de Sotomayor, que a fines del mencionado siglo XV dejó en efectivo una fortuna equivalente a cincuenta mil millones de pesetas.
Y sobre todos, el de don Juan Pacheco, Marqués de Villena, que siendo dueño de casi toda la Mancha, tenía posesiones cuya superficie era bastante mayor que la de 22.912 Km2, que conjuntamente ocupan las tres provincias de nuestro antiguo reino de Valencia, en cuyas posesiones, que se extendían desde Cuenca hasta Almería (integradas estas últimas a raíz de la reconquista de Granada en época de los Reyes Católicos,) figuraban, entre otros menos importantes, los señoríos de Belmonte, Alarcón, San Clemente, La Roda, Albacete, Villena, Utiel, lHellín, Jumilla, Yecla, Almansa, Sax, Vélez Rubio, Vélez Blanco, etc., contando el marquesado con 150.000 vasallos (30.000 tributarios cabezas de familia) y 100.000 ducados de renta al año.
Este soberbio y altivo marqués, considerándose más importante que el propio rey Enrique IV, llegó con su desacato y fuerzas a asaltar el palacio que en Segovia ocupaba aquel desdichado monarca, al que insultó.
La propiedad de las tierras en Castilla y Andalucía, a excepción del pequeño reino moro de Granada, pertenecía a 30 señores y órdenes religiosas. En Castilla el 95 O/~ de las tierras pertenecían a la aristocracia y a la Iglesia (4).
En nuestro antiguo reino, sus posesiones y facultades jurisdiccionales eran más limitadas.. No obstante, antes de la reconquista, dominando los árabes, Mohamed-ben Yusuf-ben Hud se constituyó un amplio feudo que comprendía Murcia, Orihuela, Denia y Játiva.
Del concepto que en la edad media tenía el feudalismo acerca de la dignidad humana y de sus vasallos, nos da clara idea el hecho de que el inmediato pueblo de Cotes, según consta en documento incompleto obrante en el Archivo Histórico del Reino de Valencia, cuya sigla no puedo precisar por haberla extraviado, fue vendido en 17 de febrero de 1419, por Andrés Giménez Doria y su esposa Juana, a Jaime Castellá por la suma de 75.000 sueldos, comprendiendo la venta el pueblo con todas sus fortalezas, casas, edificios, hombres y mujeres, así como la jurisdicción civil y criminal.
Esto, comparado con la actual distribución de los medios de producción y situación social, nos permite apreciar el nivel alcanzado.
Los Reyes Católicos organizaron rápidamente un ejército para rechazar a los portugueses que penetraron en España con el propósito de que en lugar de Isabel la Católica reinara doña Juana, apodada la Beltraneja. Creando contra la protesta de muchos nobles y prelados, la Santa Hermandad, que era una especie de nuestra actual Guardia Civil, y Juego el anciano Cardenal Cisneros, regente de España, señalando a los nobles desde un balcón de palacio, y como respuesta a sus intemperancias algunos cañones y la milicia ciudadana organizada, que fue la precursora de nuestro ejército permanente, y de paso decirles QUE AQUELLO ERAN SUS PODERES, consiguiera con ello imponer la autoridad en los pueblos plagados de toda clase de delincuentes y abatir las altiveces y el orgullo de la belicosa nobleza y algunos prelados de la época.
Las Cortes de Cádiz, por el indicado Decreto de 6 de agosto de 1811, incorporando a la nación todos los señoríos y jurisdicciones. Aboliendo la pena del tormento y los dictados de vasallo y vasallaje, a la vez de obligar a los señores para que deshicieran sus respectivas cárceles, acabaron con lo que en dicha fecha restaba del feudalismo.
No existe referencia ni noticia histórica a mi alcance, ni leyenda o conseja local más o menos verídica o fabulosa, transmitida a través de las generaciones, que se refiera al uso que los señores de Cárcer pudieran haber hecho de su lóbrega y húmeda cárcel y pavorosos instrumentos de miedo y terror a su servicio. Pero el hecho histórico de que el pueblo en tiempo de los señoríos tuviera 200 casas habitadas por ricos vasallos y la participación de los productos de la tierra entre señores y vasallos proporcionalmente realizada, según consta en las 25 cláusulas que comprende la carta de población otorgada en 24 de agosto de 1610, demuestran que existió, por parte de lo señores de Cárcer, generosidad, consideración social y respeto para con sus vasallos, colonos y aparceros españoles. Y como el generoso suele ser a su vez humano y bondadoso. lógicamente hay que suponer que así debió ser la justicia que administraron los del pueblo.
Si por estas razones y las de vinculación a la municipalidad, ésta dedicó una de sus calles a la Baronia y una de las partidas de tierras de su término a la Señoria. Habría sido lógico, que en lugar de los sorprendentes símbolos regionales de León y Castilla, que componen nuestro flamante escudo municipal adoptado en 1955, que no guardan ninguna relación con nuestra naturaleza y condición de valencianos, figurasen en el mismo, bajo corona mural que no significa ninguna ideología ni distinción de casta, y sí heroicidad, valor y fortaleza como la que siempre tuvo nuestro pueblo, para transformar en vergel riscos y tierras improductivas y luchar contra toda clase de adversidades, y en uno de sus cuarteles, la cruz plata sobre campo púrpura que es el de las más elevadas dignidades, alusiva a un hecho universal y religión que se profesa. En otro, las cuatro barras gules sobre campo oro representativas de Cataluña, Aragón y Valencia, su reconquista y fundación del reino. En el tercero, cascada, río, canal o compuerta sobre campo sinople representativos del agua encauzada y la tierra cultivada por nuestros antecesores y nosotros mismos, que constituyen los básicos y casi únicas elementos del patrimonio que permite nuestra forma de vida, y en el último, a la vez subdividido en cuatro, la musulmana media una plata abatida con los cuernos hacia abajo sobre campo de gules; escudete gules con franja oro sobre campo sinople; grajo sable posado o en vuelo sobre campo de plata, y flor de lis oro sobre campo de gules, cuyos cuatro símbolos heráldicos, respectivamente corresponden a los linajes Azagra, Eslava, Cucaló y Montull en los que recayó la Baronía a la que como institución, con sus defectos y virtudes, estuvo Cárcer vinculado cerca de cuatro siglos.
Profano en heráldica y amante de mi pueblo y valencianía dentro de la unidad de la Patria, estimo que todo ello realizado por mano más experta que la mía, habría constituido un conjunto armónico, expresivo y concordante con la historia de Cárcer forjada a fuerza de temple y resistencia a través de sus 1.200 años de existencia.
Notas:
(1) "Cuadernos de cultura" nº 44 p. 26
(2) "Historia de España" Vol II p. 190
"Historia de España" Vol II p. 190
(3) "O.C." Vol II p. 255 y 376
"O.C." Vol II p. 255 y 376
(4) "O.C." Vol III mapa p. 42 y 345
D.C.S.

LA OTRA CONQUISTA DE MALLORCA

La crónica árabe de la caída de la isla a manos cristianas, desaparecida casi 800 años, se publica en castellano tras el éxito de la edición en catalán

La historia la escriben los vencedores. Romanos, españoles y estadounidenses contaron en piedra, papel o en imágenes grabadas las hazañas y victorias de sus ejércitos, pero poco o nada se sabe de la versión de los vencidos sobre esos mismos hechos. En el caso de la conquista de Mallorca, que capitaneó el joven rey aragonés Jaime I en 1229, se conocía el relato de la expedición cristiana a través del Llibre dels fets, la primera de las grandes crónicas catalanas, e incluso se podían ver las imágenes del asedio y las batallas entre cristianos y musulmanes en las pinturas murales conservadas en el Museo Nacional de Arte de Cataluña y en algunas de las obras de Pere Niçard realizadas en el siglo XV. Pero han tenido que pasar casi 800 años para conocer la contracrónica de los hechos, la versión de los vencidos.
En 2001, Muhammad ben Mammar, profesor de la Universidad de Orán, revisando en una biblioteca de Tinduf (Sáhara argelino) un CD con textos árabes digitalizados, encontró un relato del siglo XIII escrito por Ibn Amira al Mahzumi llamado Tarih Mayurqa, que explicaba en 26 folios escritos por las dos caras la caída de Mallorca a manos de los catalanes. Se sabía de la existencia de este texto por referencias en obras del siglo XVI, pero nadie había encontrado el original. Ben Mammar estuvo el martes en Barcelona, en la sede del Instituto Europeo del Mediterráneo, en el acto de presentación de la versión catalana, que ya va por la tercera edición, y la castellana, que estará en la calle el 2 de junio y que ha publicado la Universidad de las Islas Baleares.
"El relato estaba perdido y yo lo he estado buscando desde 1955, año en que hice mi trabajo de fin de carrera", afirmó durante el acto el historiador Guillem Rosselló, traductor de la obra al castellano y al catalán junto con el arabista Nicolau Roser. Según Rosselló, el trabajo de comparar los hechos de 1229 que relata la crónica de Jaime I y los que narra Ibn Amira está por hacer, pero de entrada existen coincidencias: la conquista y pérdida de la mayor de las "islas orientales de Al Andalus" tuvo como excusa la captura de unas naves, el desembarco de los rum (todos los europeos no musulmanes) fue en Santa Ponça, en Porto Pi hubo un choque crucial entre los dos ejércitos y el asedio definitivo fue a Medina Mayurqa en una batalla cruenta que acabó con miles de muertos (24.000 según el autor).
Según Roser, llama la atención la imparcialidad de Ibn Amira (algo poco frecuente en los relatos cristianos) al afirmar que los rum vencieron por la división de mallorquines y almohades venidos desde Andalucía y lo bien que "Haymi I" dirigió la guerra.
Para los investigadores, que emplearon seis meses en traducir el texto del árabe al catalán, el relato de Ibn Amira es el único conocido que narra la caída de una ciudad islámica, ya que en otros casos son poesías (elegías) que lloran la pérdida. Además, según Roser y Rosselló, el texto es más que una crónica de guerra: es el mejor relato sobre la vida de la isla en la Edad Media, por eso en Mallorca ha sido un éxito y cuando se publicó "se vendió más que Zafón o Harry Potter".

LAS LLAVES DE LOS ÚLTIMOS SARRACENOS DE MALLORCA

Hallado el refugio de 30 bereberes, escenario de un episodio narrado por Jaume I

Son las tres llaves de los últimos rebeldes de Mallorca en el siglo XIII. Los restos de las piezas forjadas, que se usaron por última vez en marzo de 1230, han sido halladas en buen estado en un abrigo intacto de un acantilado donde resistieron unos veinte payeses mallorquines sarracenos, bereberes de Iraten (Artà). Aquellos isleños de Al Andalus huían de la conquista de la isla emprendida por el rey catalán Jaume I que dominó Palma (Medina Mayurka) el 31 de diciembre de 1229 y después instaló "un reino sobre el mar" y ocupó toda Mallorca. El episodio está narrado por el monarca en su crónica El llibre dels fets. Los sarracenos de Artà huyeron con las llaves de sus viviendas porque seguramente tenían previsto regresar a sus posesiones, pero quedaron cautivos, esclavizados por las tropas de los caballeros y magnates que reunió Jaume I. Ahora se ha hallado la prueba de aquella razia contra los últimos resistentes a la invasión.
"Hemos excavado un episodio que está documentado en un texto, lo que técnicamente es muy relevante. Sabemos por el rey lo que pasó y qué caballero intervino en el desalojo de los refugiados: el aragonés Pere Maça, que está retratado en murales bélicos del MNAC en Barcelona", detalla el historiador de la Universidad Autónoma de Barcelona Miquel Barceló. En la zona se apresaron unos 2000 andalusíes. Maça reclamó ballestas, picos y lanzas.
"La crónica de Jaume I nos permite una exploración insólita de una ocupación ocasional de días, entre el 24 y el 28 de marzo, con luna llena, de 1230 en que fueron capturados los payeses de las alquerías vecinas, que desconocían que lo que estaba ocurriendo era una conquista, una ocupación. Eran los vencidos", relata Barceló que bautizó el lugar con 'cova Jeroni' por el mitificado nativo jefe indio rebelde de Norteamérica.
"Excepcionalmente no hay rastros de que ese abrigo en la sierra de Artà, cerca de Ferrutx, fuera habitado antes o después de 1230. Es de muy difícil acceso y debió ser una aventura permanecer en esa rocas en desnivel, abiertas al viento, a 50 metros de altura en un acantilado", subraya el arqueólogo Mateu Riera, quien con la profesora Helena Kirchner ha desarrollado esta investigación. Unos bomberos montañeros del Consell de Mallorca descubrieron el enclave y han facilitado el trabajo de los investigadores en tan difíciles condiciones.
En la excavación ha aflorado cerámica, restos de comidas y fuego y un vertedero de esos restos. En el horno improvisado con media tinaja se halló la última comida de los cautivos: los huesos sin desmembrar de una pierna de conejo. Pero los sarracenos bereberes en fuga también comieron pescado -la cueva abierta está cerca del mar-: erizos marinos y almejas.

UN ARQUER ANOMENAT ROBIN HOOD?

LA LLEGENDA DE ROBIN HOOD

Que podríem dir d'aquest entranyable personatge que des de la nostra infància hem associat amb el tir amb arc. Durant molts anys aquest heroi mític s'ha anat transmetent de generació a generació divulgant aquesta filosofia mítica de l'heroi que a tots ens ha atret, bé a través de trobadors, joglars, llibres, còmics i posteriorment en pel.lícules que han immortalitzat a aquest personatge. Una de les qüestions principals sobre d'aquest heroi és si va existir realment o va ser una ficció medieval, producte de contes i llegendes en les petites viles angleses, que van ser cantades i divulgades per trobadors de poble en poble. Les primeres llegendes constatades daten aproximadament del 1550 segons els historiadors, després d'estudiar i contrastar manuscrits de l'època en els arxius del comtat de Nottingham apunten a la veracitat de l'existència d'aquest noble bandit.
Es creu que va viure al voltant del dècim tercer segle, hi ha un poema de William Langland escrit en 1377 que fa referència a ell, altres ressenyes històriques el situen entre 1190 i 1307. La primera narració completa basada en les llegendes que circulaven en aquella època data de 1400. Una altra gran incògnita d'aquest personatge és on va viure, hi ha una gran controvèrsia sobre dos comtats, propers entre si que van poder allotjar a aquest mític arquer: Nottingham (bosc de Sherwood) o Yorkshire (bosc de Barnsdale). Algunes balades antigues el localitzen a Barnsdale, altres posteriors el localitzen a Sherwood (Greenwood en els contes) en aquella època aquest bosc s'estenia en uns 100.000 acres, al centre d'aquest immens bosc hi havia el campament de Robin, al voltant d'un roure mil.lenari. Per la gent del lloc el bosc era un lloc perillós i no s'endinsaven en ell si no era en grups nombrosos. El lloc perfecte per viure Robin i els seus homes, allà el bosc era casa seva i el bosc els alimentava amb els nombrosos cérvols propietat del rei, els agutzils difícilment s'atrevien a entrar en aquests paratges. Un altre argument de pes per localitzar Robin en aquest bosc és el seu major enemic "l' Alguatzil de Nottingham" Quin poder o autoritat tindria aquest personatge fora del seu comtat?. Potser van ser ambdós territoris els seus dominis ja que disten només 30 Milles.
Però tot té un final, el nostre heroi sembla que va morir traït pel prior del priorat de Kirklees a mans de Sir Roger de Doncaster, allí es troba la seva possible tomba i en una lapida medieval es llegeix la inscripció: "Aquí jeu Robin Hood" potser així es va originar la llegenda que va ser explicada i transmesa de boca en boca al principi, per passar a la llegenda escrita i posteriorment a esdevenir potser en un personatge noble, bandit i advocat dels pobres evolucionant al llarg dels anys. Els primers indicis apunten a un cavaller o soldat de cavalleria, arribant a acabar com a possible comte de Nottingham donant així una versió maquillada per acontentar la noblesa lligant-la a una noble causa com eren les croades.
En l'actualitat aquest personatge ha estat immortalitzat per nombroses versions cinematogràfiques encarnades per actors com: Eroll Flynn, Kevin Costner i més recentment Russell Crowe ens han presentat a un aristòcrata noble fidel al seu rei, convertit a bandit per les circumstàncies i que lluita contra les injustícies de l'opressor enemic (els dolents de la pel.lícula).

ORÍGENS HISTÒRICS

En 1225 existeixen les primeres ressenyes escrites que es refereixen a "Robert Hod" com un bandit fugitiu, arrendatari de l'arquebisbat de York, en 1227 se'l cita com "Hobbehod". Una altra ressenya interessant data del 1850 en un document descriu a un guardaboscos Robert Hood, fill d'Adam Hood, nascut el 1280 que va viure i es va casar amb Matilda a Wakefield de Yorkshire, potser aquest Robert i Matilda són els nostres coneguts Robin i Marion.
En 1261 els arxius citen a un William de Fevre, un bandit. Un any després informes d'un oficial torna a citar a un tal "William Roberhood" o "Robinhood" potser un sobrenom, sembla que la fama del personatge va fer que tots els bandits d'aquests llocs acollissin aquest nom podent ser un sobrenom per als bandits. Abans de 1300 uns vuit personatges apareixen amb aquest sobrenom i almenys 5 amb caràcter de lladres i bandits. Sobre 1510 es publica un poema sobre Robin Hood en la qual es busca la veritable identitat d'aquest personatge, fent referències a documentació de Nottingham, Barnsdale, Sherwood i com no al Sheriff de Nottingham. Resumint sembla que va viure al segle XIII sent un personatge violent, al marge de la societat noble establerta en aquesta època, on la majoria dels camperols eren oprimits pels impostos, que moltes vegades mai arribaven al tresor reial ja que la corrupció i el suborn imperava en els estaments legals. En aquest brou de cultiu idoni la llegenda del lladre bo, que ajudava els oprimits fou encubat per la gent humil que el va establir com el seu heroi.

PERSONATGES HISTÒRICS QUE VAN PODER SER ROBIN HOOD

Amb les dades recopilades hi ha diversos possibles candidats a ser el nostre heroi però no es pot afirmar que cap d'ells ho fos

*** Robert Fitz Ooth-Comte de Huntingdon

Va néixer en 1160 i va morir el 1247, el 1746 Dr William Stukeley fixa la personalitat de Robin Hood en aquest comte que va viure a Loxley i que va viure 87 anys, Robert es va proscriure al segle XII i les seves terres van ser transmeses al comte de Chester, aquestes teories van ser rebatudes per J.C. Holt que afirma que Stukeley va alterar l'arbre genealògic de la família per afirmar les seves teories. Posteriorment Jim Lees va reafirmar les teories de Stukeley.

*** Robert de Kyme

Va néixer en 1210 i va morir el 1285, el fill gran de William de Kyme, Robert de Kyme era de Saxon, es va proscriure l'any 1226 i va viure robant i alterant la pau del regne, posteriorment en 1227 fou indultat pel rei. Segons Jim Lees Robert de Kymes mantenia una demanda territorial sobre el comtat de Huntingdon, el que va propiciar el seu salt a proscrit i el seu posterior perdó. Les línies genealògiques apunten a la veracitat de Robert Kyme com Robin Hood.

*** Robert Hood de Wakefield Rolls

Va néixer en 1110 i va morir el 1165, segons l'investigador de documentació històrica Joseph Hunter's el 1852, va arribar a la conclusió de que Robert Hood era realment Robin Hood que apareix en manuscrits en el 1316 i 1317, segons la seva teoria es va convertir a bandit per el seu suport a Thomas, comte de Lancaster qui es va revelar contra el Rei Eduard XI, a la batalla de Boroughbridge el 1322. Robert Hood va viure a Loxley prop de Sheffield, a l'edat de 15 anys va matar el seu padrastre amb una falç en una discussió, va fugir a Barnsdane i Wakefield on compareix davant els jutges per delictes menors. El 1317 el comte de Lancaster forma el seu exèrcit per lluitar contra el rei Eduard i els seus nobles, el 1322 va atacar a les forces reials a Boroughbridge i va ser derrotat i executat, de manera que tots els homes fidels a Lancaster se'ls va desposseir de les seves terres i possessions passant a ser bandits condemnats a la pobresa, Robert Hood i els supervivents van haver de buscar refugi i subsistència en els boscos de Barnsdale. Podent ser la base de llegenda que coneixem avui dia.

*** Sir Robert Foliot i descendents

En un recent llibre Tony Molyneux-Smith llança una nova teoria sobre la possible identitat de Robin Hood, situant-lo en Nottinghamshire, per a ell Robin Hood era un pseudònim de la família Foliot que mantenien una senyoria en un lloc anomenat Wellow durant el segle XIV, la proximitat amb el bosc de Sherwood permetia mantenir la relació amb els llocs que es situen les correries de Robin Hood, la família Foliot s'amagava sota aquest pseudònim per realitzar determinats delictes segons les lleis locals de l'època.

*** Robert Hod

Data de naixement i mort desconegudes el 1936 L.V.D. Owen va proposar un altre candidat al personatge de Robin Hood, basant-se en uns arxius trobats a York, de data 1226, en els quals es reflecteixen el pagament de 32 xílings i 6 centaus pels mobles i objectes de Robert Hod fugitiu segons notes adjuntes a l'escrit, sembla ser que era arrendatari de l'arquebisbat, no hi ha més evidències de les seves activitats com bandit al marge de la llei.

ORDRES MILITARS

ORDRE DE ALCÀNTARA

Les seves armes consisteixen: Creu flordelisada, de sinople.

Certs cavallers de Salamanca resseguien les riberes del riu Duero, frontera del regne lleonès amb els musulmans d'Extremadura sobre l'any 1.156, buscant el lloc adequat per alçar una fortalesa, quan van anar a trobar un vell ermità, anomenat Amando, que havia estat soldat participant en la Croada que, a Terra Santa, va portar a efecte el comte Enric de Borgonya. Aquest ermità havia aixecat una senzilla ermita en aquells paratges i quan els cavallers li van proposar els seus projectes, els va persuadir d'aixecar la fortalesa al costat de l'ermita. La fama d'aquells cavallers al cap dels quals figurava el senyor Suero Fernández Barrientos es va estendre per aquelles terres i van ser molts els que van venir a augmentar el nombre dels guerrers que constituïen la guarnició de la nova fortalesa. Per consell de l'ermità Amando, van decidir constituir-se en Ordre Militar a l'estil de les de l'Hospital i el Temple. Un monjo del Cister anomenat don Ordoño els va aconsellar que prenguessin la seva regla.

Era el Cister una reforma de l'Ordre de Sant Benet, feta a finals del segle anterior a Borgonya per sant Robert. El bisbe don Ordoño va fer venir a alguns monjos que instruïssin als cavallers a la regla. Va quedar fundada així l'Ordre qual institut era la defensa de la fe cristiana, distingint-se aleshores amb el nom d'Ordre de Sant Julià de Perero, potser perquè aquest sant era el titular de l'ermita de Amando. Els membres de l'Ordre es sotmetien als tres vots d'obediència, pobresa i castedat perpètua. Només tres dies de la setmana menjaven carn i tres dejunaven des de la Creu de setembre fins Resurrecció. Dormien vestits, guardaven silenci a l'església i refectori. El vestit consistia en una túnica de llana blanca, escapulari amb una petita capella, i sobre ell, quan sortien del convent, una capa o tabard de color negre. El cabell el portaven tallat per sobre de l'orella i la barba rodona. Quan per treva o altra raó, no s'empraven en els menesters guerrers, romanien reclosos al convent, observant com clergues la Regla.

El fundador, don Suero, va morir en combat, el succeí en la governació de l'Ordre, amb títol de prior, don Gómez Fernández, company en la fundació. Per aquell temps, del rei Ferran II de Lleó, els habitants de la població de Ciutat Rodrigo, molestaven els fronterers de Portugal, desmembrat ja, de fet, de la corona lleonesa. El seu rei Alfons Enríquez va enviar una expedició a arrasar la ciutat, confiant el comandament de les seves hosts al príncep don Sancho, que va entrar en terres de Lleó. El prior de l'Ordre del Perero, en veure com l'invasor pren les seves terres, reuneix els seus i s'incorpora a l'Exèrcit del rei Ferran. Es trava la batalla quedant aquest monarca vencedor i és llavors quan dirigeix ​​les seves armes contra els musulmans de la frontera meridional. Pren en combat les viles de Santibáñez i Milana i cau sobre la d'Alcàntara, a la qual ocupa quan tornen, i la ciutat de Càceres que dóna a guardar als Cavallers de Santiago.

L'Ordre de Perero, va ajudar al rei Ferran en totes les seves empreses militars pel que aquest monarca va declarar solemnement que la prenia sota la seva protecció i empara. Per si això no fos suficient, el Prior don Gómez es va dirigir al Papa Alexandre III donant-li compte del seu institut aprovat pels bisbes de Salamanca i Ciutat Rodrigo i demanant en el seu favor les gràcies i prerrogatives que altres anàlogues tenien concedides, el que va atorgar el Pontlfice a 29 de desembre de 1.177, mitjançant l'oportuna Butlla. Va confirmar tot el atorgat a l'Ordre una altra Butlla, aquesta del Papa Luci III, en 4 d'abril de 1.183, apareixent per primera vegada en ella el nom de Maestre donat al cap o prelat suprem de l'Ordre.

Els anys que segueixen constitueixen un continu batallar de l'Ordre al servei dels monarques cristians contra els àrabs.

Reconquerida la vila d 'Alcàntara, l'Ordre decidí el seu trasllat a aquell lloc. Però, a partir d'aquell moment, comença a denominar-se de Perero i Alcàntara, prevalent al final, aquest últim nom. Adquirint cada vegada més gran puixança, no és estrany que no passés molt temps sense que esclatessin les querelles entre Alcàntara i el Temple, arribant fins i tot al xoc armat entre ambdues Ordres, i és que el continu combatre havien fet de uns i altres uns homes endurits en cos i ànima per l'exercici de les armes. Només cal un sol exemple: "Estant el Mestre de l'Orde a Écija, se li va presentar un moro pretenent fer-se cristià i oferint en garantia la manera de prendre el castell de Pruna. Es va acceptar la seva oferta i el nou cristià els va mostrar el punt per on , amb més facilitat, podrien tirar les escales. Entraren a la vila i van passar a ganivet a tots els seus habitants i defensors quedant Pruna d'ara endavant per al rei de Castella ".

L'Ordre no només va combatre als moros, sinó que també es va barrejar en la política de l'època. Un dels seus Mestres, don Gonzalo Martínez va ser condemnat a mort per traïdor, per ordre del rei Alfons, i degollat​​. Així va veure Pere Barrantes Maldonado a l'Ordre d'Alcàntara: "La major part de la gent d 'Alcàntara són cavallers, hijosdalgos i escuders i són pocs els pagesos i gent comuna. Hi ha llinatges, la major part d'ells, nobles, de netes i antigues castes de les que ells es vanaglorien molt. És gent molt política, molt cortesana en la parla i molt apartats de tractes il.lícits. molt mesurats i atents amb els estrangers en l'art militar ".

El declivi de l'Ordre s'inicia amb els Reis Catòlics. La Monarquia espanyola estava resolta a constituir-se en unitat nacional i per tant es feia necessària la incorporació dels maestrazgos a la Corona. En 1.530, l'Ordre va obtenir del papa Climent VI, la potestat plena per corregir, alterar, limitar i reformar els seus estatuts. En 1.540, el Papa Pau III va concedir als cavallers laics d'Alcàntara relaxació del vot absolut de castedat i llibertat per disposar dels seus béns.

Quan ja no va ser necessari el seu esforç guerrer, l'Ordre d'Alcàntara es va orientar per altres camps i així establí un col·legi a la Universitat d'Alcalá que va ser posteriorment traslladat a Salamanca per acord del capítol celebrat a Madrid al 1.552.

A partir del segle XVII un cos de Cavalleria de l'Exèrcit espanyol desplega en el seu estendard la creu d 'Alcàntara. Va ser creat als Països Baixos pel Maestre de Camp don Juan Francisco Nestien, amb motiu d'augmentar les forces de cavalleria que allí operaven, sota el regnat de Felip IV.

Les accions d'aquest regiment es basen en nombrosos fets d'armes, fins a culminar en la guerra de la Independència, on el veterà terç d 'Alcàntara va lluitar a Somosierra, Aranjuez Pont del Madero, Vic, Figueres, Morvedre, Valls i València.

Aquesta és l'Ordre d'Alcàntara. Guerrera quan va haver de ser-ho, perquè així ho exigien els avatars patris. En la seva història s'encarna la història pàtria.

ORDRE DE LA CAVALLERIA DE SANTIAGO

Les seves armes consisteixen: Creu de Santiago, de gules, carregada d'un escudet d'atzur i la cadena d'or.

Aquesta Ordre Militar castellà lleonesa data la seva fundació l'any 1.158, sota el regnat d'Alfons VIII. Determinats documents, pretenen unir la fundació de l'Ordre de Santiago a la victòria de Claviño. Tot i que el rei Ramiro I fundés una germandat sota l'advocació del patró d'Espanya, mal podia tenir per objecte defensar als pelegrins si els confrares només eren tretze, en memòria de Jesucrist i els seus Apòstols. Diversos autors daten la fundació al començament del regnat de Ferran I. Però va ser sota Alfons VIII de Castella. El seu origen es va basar en les baralles entre els Castro i els Lara que van determinar cessar en elles i així es recull en el document de fundació de l'Ordre: "I els dits cavallers veient el gran perill que estava aparellat als cristians, inspirats per la gràcia del Esperit Sant, per reprimir els enemics de Crist i per defensar la seva Santa Església, van fer de si mur per trencar la supèrbia d'aquells que eren sense fe i van posar la creu en els seus pits a manera d'espasa, amb el senyal é invocació del benaurat Apòstol Santiago i van ordenar que d'ara endavant no lluitessin contra cristians, ni fessin mal ni dany a les seves coses i van renunciar i desempararen totes les pompes mundanes, i van deixar les vestidures precioses i la llargària dels cabells i totes les altres coses en les que hi ha molta vanitat i poca utilitat i van prometre no anar contra aquelles coses que les Santes Escriptures defensen i de bregar sempre contra els pagans per tenir Déu aplacat prop de si i de viure ordenadament per la Llei Divina ".

Entre els fundadors de l'Ordre es van comptar Don Pedro Fernández, Pedro Arias, el comte Don Rodrigo Álvarez de Sarrià, Don Rodrigo Suárez, Pedro Muñiz, Fernando Odoarez, senyor de la Varra i Arias Fumaz, senyor de Lentamo.

Freiles de Càceres es van anomenar els fundadors de l'Ordre, del nom de la primera ciutat posseïda en virtut de donació de Ferran II de Lleó i que van posseir poc temps, doncs va tornar a poder dels moros. Aprovadors de l'Ordre van ser Don Cerebruno i Don Pedro, arquebisbes de Toledo i Santiago i Don Juan, Don Fernando i Don Esteban, bisbes de Lleó, d'Astorga i de Zamora. El dia 29 de juliol de 1.170, va quedar fundada l'Ordre. En 1.172 s'havia estès a Castella. Cavallers d'Àvila es van agregar a la seva Regla. L'aprovació pontifícia va ser del Papa Alexandre III, per tal de que siguin criats en temor a Déu, "i per remei de la feblesa humana, es permet el matrimoni als quals no poguessin ser continents; guardant a la dona la fe no corrompuda i la dona al marit, perquè no es trenqui la continència del tàlem conjugal, segons la institució de Déu i la permissió de l'Apòstol Sant Pablo ".

Com institut militar va néixer l'Ordre de Cavalleria de Santiago i casats eren alguns dels seus fundadors. Es va convenir que quan dejunaran els freiles no convindrien amb les seves dones i durant les Quaresmes, aquestes habitarien en els monestirs amb les que no tinguessin marits. Més que institut militar, aquesta Ordre semblava una comunitat religiosa a la vista de les obligacions dels seus membres: missa diària, 23 parenostres diaris, els diumenges el sagrament de l'Eucaristia i dejunar dos Quaresmes. Se'ls imposava donar de menjar als pobres, fent de criats seus, tres vegades any i donar-los fraternalment i amb plena caritat tot el necessari. A la mort de cada Freile, el seu comanador havia de prendre a un pobre per quaranta dies, donant-los tot el necessari pel seu manteniment. El punt més delicat, era la permissió per al matrimoni, ja que cap comunitat religiosa l'admetia. Els membres de l'Ordre de Santiago no estaven obligats a fer vot de castedat. El Papa Alexandre III va redactar una Butlla, per la qual es recomanava el celibat. En els Estatuts de la fundació d'aquesta Ordre es precisava: "En conjugal castedat, vivint sense pecat, semblant als primers pares, perquè millor és casar que cremar-se".

Els càstigs s'aplicaven segons la gravetat de la falta: El més curiós era el que s'aplicava per desobediència a l'Ordre o per pecat d'ira: Es treien al Freile la creu i les vestidures. Després se li aplicaven disciplines (fuetades). Se li despullava de les armes i el cavall. Estava obligat a menjar a terra, del menjar dels servents i obligat a fer els mateixos serveis que ells. La galleda en què prenia el menjar era similar a la utilitzada per gossos i gats. No anava a Capítol i a l'església ocupava el darrer lloc. Dejunava els dimecres i divendres de cada setmana. Els càstigs s'imposaven al Freile per: Descobrir els secrets del Capítol; Ferir amb armes o pal a la dona pròpia; Per mort a home seglar o mutilació a Freile d'algun membre; Per sacrilegi; Per mentir; Del que es vanagloriés de la noblesa del seu llinatge menyspreant als altres; Per contradir al mestre. Així mateix, els freiles de l'Ordre de Santiago estaven obligats a: Ser fidels al seu rei i el seu mestre. Ser benèfics i compassius. Donar exemple de moderació i temprança. Constituir-se en esposos fidels i vigilants de la seva família. Estimar a la seva pàtria.

El capítol desè dels Estatuts de l'Ordre, diu així: "Ara, cavallers de Crist, desperteu i alcanzad de vosaltres les obres de les tenebres i vestits de les armes de la llum, perquè l'enemic, el vostre antic adversari, no vós pugui enganyar, el qual va al voltant cercant a qui faci pecar, i s'esforça en moltes maneres per vós retreure de la cursa de la justícia i de la via dreta de la veritat. Mai desistiu de la defensa dels vostres fidels i proïsmes i de la Mare Església. Cap cosa hi ha tan gloriosa ni agradable a Déu que, per defensa i conservació de la seva llei, escollir finir la seva vida per ganivet, o foc, o aigua, o captivitat, o per altres qualssevol perills que poden esdevenir. I així, freiles bé estimats, vós convé per moltes tribulacions entrar al Regne de Déu i assolir aquella benaventura que va prometre als qui l'estimen, la qual ni ull viu, ni orella ha sentit, ni cor d'home va poder pensar ni saber. D'on se segueix que si algú aprimés el seu cos per poc menjar o per grans dejunis i les forces seves defallissin per a la defensa de la llei de Déu i del proïsme, sàpiguen que va fer molt mal, i serà culpat de judici davant Déu. Que per patir els grans treballs continus, ens mostra la Sagrada Escriptura exemple d'Elías, que l'Àngel va venir a ell i li va posar sota el cap pa cuit sobre la cendra i li va dir: Aixeca't i menja, que gran camí has de caminar. I nostre Senyor al Evangeli va tenir misericòrdia de les campanyes que van venir a ell, i no els va voler enviar dejunis a casa perquè no s'aprimessin i defallissin en el camí ".

L'Ordre de Cavalleria de Santiago, amb el seu mestre investit de grans atribucions. Amb els seus tretze, a qui tocava la provisió del mestratge, amb els seus comanadors, per administrar les possessions adquirides per donació o conquesta, i amb els seus freiles, que guarnien castells o habitaven en els convents propis, o en família i que a la primera crida sortien en aguerrida tropa. Van ser l'avantguarda dels exèrcits cristians contra els moros. La història de la primera Ordre de Cavalleria espanyola està marcada per gloriosos fets d'armes, en què van prendre part no només els nobles, sinó les milícies de les ciutats incorporades a Santiago. Va ser una època de contínues lluites en les que l'Ordre de Cavalleria de Santiago sempre es va trobar a primera línia.

ORDRE DELS CAVALLERS DE RODAS

Les seves armes consisteixen: En camp de sabre, una Creu de Malta, de gules, resarcetada d'or.


L'ORDRE DE MALTA A ESPANYA. Sobre els orígens de la Sobirana Militar Orde Jerosolimitana de Malta, primerament de Sant Joan de Jerusalem i més tard dels Cavallers de Rodes i d'acord amb el que diu Alexandre d'Armengol al seu llibre "Heràldica", la causa que pot ser considerada com a més admissible és aquella que es basa en el fet que allà sobre l'any 1.048 certs comerciants de la ciutat d'Amalfi, famosos per la seva pietat i moralitat de costums, es van compadir dels pelegrins que acudien a Palestina en el seu desig de visitar els Sants Llocs , exposant-se no només als rigors del clima, a les malalties, les penalitats del seu llarg viatge i, sobretot a les vexacions de què eren objecte per part dels musulmans amb la qual cosa van posar tot el seu esforç en aconseguir del califa Husyafer una llicència per fundar un hospital a Jerusalem, als voltants del Sant Sepulcre. Ho van aconseguir i la piadosa institució va ser posada sota l'advocació de Sant Joan. De l'anterior ja hem parlat en un anterior capítol, aquell que fa a l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, de manera que el text present el que ve és a completar aquell.

Direm que passats alguns anys es va fer càrrec de l'esmentat hospital cert provençal anomenat Gerardo de Tom, formant amb les persones que el componien una comunitat. Tots aquests cavallers van formular els oportuns vots i van obtenir l'aprovació del Papa Pascual II, quedant així instituïda l'ordre religiosa. En morir Gerardo van triar els monjos per succeir-li a un cavaller francès del Delfinat anomenat Raimundo Dupuy, el qual va ser qui va decidir que la comunitat havia de no només atendre l'hospital, sinó formar un cos armat de cavallers per lluitar en defensa de la religió.

A partir d'aquest moment va quedar instituïda l'Ordre Militar. Les històries dels en aquells dies, encara anomenats Cavallers Hospitalaris, es confonen amb les Croades. Un dels projectes de l'ordre va ser apoderar-se de l'illa de Rodes i després d'una aferrissada lluita, va aconseguir els seus desitjos. Va ser a partir d'aquesta data quan els Cavallers Hospitalaris van començar a ser coneguts com els Cavallers de Rodes (any 1.310). Però la pau no era possible tenint als turcs amb les seves poderoses esquadres navegant pel mar Mediterrani. Hi va haver un primer intent sarraï per tornar a reconquerir Rodes, que va fracassar a causa del ardor amb que van combatre els seus defensors. Una segona invasió va ser pitjor, ja que els turcs es van presentar davant l'illa amb els vaixells i més de 100.000 soldats. Els Cavallers de Rodes davant tal superioritat numèrica, es van veure obligats a abandonar l'illa i van anar a establir-se a una altra, la de Malta, que els va ser oferta per l'emperador Carles V. Hi va haver nous xocs contra els turcs i les galeres de l'Ordre de Malta van prendre part en la cèlebre batalla de Lepant, amb el que es va clavar un dur cop als turcs.

Al pas del temps, l'Ordre va perdre també Malta pel fet que Napoleó Bonaparte es va apoderar d'ella, de manera que l'Ordre es va quedar sense territori propi. En línies generals, això reflecteix breument la història dels orígens de l'Ordre de Malta. Però el tema a tractar aquí, és la presència de la mateixa a Espanya. Fetes les anteriors consideracions que hem cregut imprescindibles per fixar bé el tema, és a dir, què és i què va significar l'Ordre de Malta a Espanya. Per començar, cal dir que aquesta ordre sempre va tenir grans propietats al nostre país. Però va resultar que eren els reis qui contínuament intervenien en els assumptes de l'Ordre fins al punt que es reservaven el dret de nomenar als seus grans Mestres, o concedint al seu arbitri les Encomanes, el que equivalia a disposar de les quantioses rendes de l'Ordre . Hi va haver un monarca, Carles IV, que l'any 1.802 es va atorgar a si mateix el títol de Gran Mestre de l'Orde a Espanya. L'any 1.847 va ser declarada oficialment espanyola, destinant a prestar serveis de caràcter civil (Ordre de Sant Joan) i no es van exigir probanzas de noblesa per al seu ingrés en la mateixa, Però a partir d'un Reial Decret dictat per Alfonso XII, (any 1.885) a part de reconèixer les concessions d'hàbit fetes pel Papa es va tornar a l'anterior exigència d'exigir proves de noblesa per al'ingrés en l'Ordre.

El Gran Mestre, que en l'actualitat és nomenat per l'Ordre, té la seva residència a Roma, en l'anomenat palau de Malta, i té la categoria reconeguda de Príncep sobirà, rebent el tractament de Eminència, igual que els Cardenals de l'Església . L'Ordre té per llengües oficials tres: italiana, alemanya i espanyola. Els cavallers es divideixen en "professos", el que significa que han fet vots, o "no professos". Aquesta última categoria comprèn les següents classes: - Bailios Grans Creus d'Honor i Devoció. - Senyores condecorades amb la Gran Creu de l'Honor i la Devoció. - Cavallers d'Honor i Devoció. - Cavallers de Gràcia Magistral. - Eclesiàstics condecorats amb la Creu d'Or per mèrits propis. - Donats de primera classe. - Donats de segona classe. Es distingeixen totes aquestes classes en la manera de portar la creu i determinats detalls de l'uniforme. Creiem interessant ressenyar a qui estan destinades les dignitats anteriorment esmentades. Començarem per la més alta, la de Bailio d'Honor i Devoció, per regla general, es reserva a Sobirans, Prínceps de la sang i Presidents de les Associacions de l'Ordre. Els Cavallers d'Honor i Devoció estan obligats a presentar proves de noblesa, que varien segons els països. Per exemple, a Itàlia quatre quarters blasonats de noblesa que compten per a cada un, si més no, dos-cents anys d'antiguitat. A França es dobla aquest número, i són vuit els quarters de noblesa exigits, i en el denominat Gran Priorat de Bohèmia Àustria, s'arriba als setze quarters.

Pel que fa als Cavallers de la Gràcia Magistral han de ser nobles i presentar les oportunes proves, però si no poden practicar d'una manera completa, el Gran Mestre els atorga la seva dispensa. Pel que fa a Espanya, s'ha exigit proves de noblesa, paterna i materna, bé en la forma italiana dels quatre quarters. En l'actualitat, l'ordre de Malta, després que l'any 1.955 la Santa Seu nomenada una Comissió que estudiarà la reorganització de l'Ordre, el que va donar motiu a llarguíssimes negociacions, es va arribar a l'acord de crear una nova Constitució que, el que en realitat va fer, va ser accentuar encara més la seva dependència del Vaticà. De tota manera, l'Ordre de Malta continua posseint bastant influència ja que és posseïdora de considerables béns, és considerada com a entitat sobirana i manté representació diplomàtica a més de trenta països. Els temps, implacables en el seu esdevenir, han convertit a aquesta ordre que va néixer, primer com Hospitalària, més tard com guerrera en la seva lluita contra els turcs, en una institució l'activitat es basa en les beneficències.

ORDRE DE CALATRAVA

Les seves armes consisteixen: Creu de Calatrava de gules, amb els seus quatre puntes flordelisades.


Una vegada que el rei Alfons "l'Emperador" va lliurar la Vila de Calatrava, va tenir a bé donar la mesquita major a l'arquebisbe de Toledo, per tal que la consagrés en església, i va encomanar la defensa de la plaça, en 1.150, als cavallers Templers. Eren aquests per les seves riqueses molt poderosos i pel seu esforç i empenta molt temuts. Però un cop mort el rei Alfons, els musulmans van posar tot el seu esforç en la reconquesta de Calatrava, i així Abd el Múmen es va disposar per forçar la línia del Guadiana. Tal potència van mostrar que Calatrava es va tenir per perduda i els Templers van rebutjar, jutjant el més prudent abandonar-la.

Per tant l'Orde del Temple torna la vila forta de Calatrava al rei, don Sancho. La situació es va tornar gravíssima. Si es perdia Calatrava, l'amenaça àrab planava sobre Toledo, i quant havia reconquerit, el rei Alfons VII, anava camí de perdre's. El rei Sancho va proclamar que Calatrava li seria lliurada en propietat al que decidís defensar-la, convocant un Consell amb els seus nobles, en el qual es trobava don Raimundo, abat de Santa Maria de Fitero i un monjo, anomenat Diego Velázquez, burgalès de la Bureva, gentilhome i noble, soldat del rei Alfons, i famós per les seves gestes. A la vista del silenci amb què els nobles van acollir la proposta, el monjo Velázquez, despertats els seus sentits bèl.lics, va treure a part a l'Abat Raimundo i el va instar, li va pregar i va acabar persuadint a que demanés Calatrava. Així ho va fer, el que a molts semblava temeritat o bogeria.

A la vila d'Almazán, l'1 de gener de l'any 1.158, el rei don Sancho, fill d'Alfons VII, va signar la carta de donació perpètua de la Vila i fortalesa de Calatrava a l'ordre del Cister, representada per l'Abat don Raimundo, ia tots els seus monjos, perquè la tinguessin per sempre més, i, amb ajuda del Monarca la defensessin dels enemics de Crist. Van confirmar la donació el rei de Navarra, el majordom del sobirà, el Potestat de Castella, el Senyor de Logronyo, el Primat de les Espanyes, diversos comtes, magnats i prelats, entre ells el de Sigüenza, Cerebruno, que aviat hauria d'ocupar la toledana cadira. Més tard, don Sancho, va donar als freires de Calatrava, cridant-los ja per aquest nom, el pagament i llogaret de Cirujales, al terme de Toledo, en senyal d'agraïment per haver pres la defensa de Calatrava. Van partir l'Abat don Raimundo i el seu Capità de Guerra, don Diego Velázquez, seguits d'una immensa munió de la qual molts professaven a l'Ordre Cistercenc. Els àrabs, en vista de tal multitut, van desistir i Calatrava va poder ser salvada. L'Abat va organitzar un exèrcit de més de vint mil homes que va repartir per camps i pobles.

Constituïda l'ordre, el major nervi de les seves forces bèl.liques va ser format per nombrosos cavallers que es van acomodar als costums del Cister tant com ho permet el seu ofici guerrer, unint la fatiga del soldat amb l'abstinència del cenobita (persona que professa la vida monàstica) , les fervents oracions amb el brau empenyiment en la baralla.

El promotor principal de l'Ordre de Calatrava, va ser Fra Diego Velázquez. Un cop mort, la divisió es va estendre, resistint els cavallers a tenir per superior a un Abat ia viure barrejats amb els monjos en vida contemplativa, pel que van decidir triar un Maestre de l'Ordre. Els monjos es van retirar a Pruneres i els cavallers van retenir a Ocaña convertint-se en milícia per escollir el seu cabdill.

Va ser el primer Maestre de Calatrava don García segons consta en documents del 1.164. Va aconseguir del Cister i del Pontificat la primera regla i forma de vida per l'Ordre de Calatrava. Mort, li va succeir senyor Fernando Escaza, la vida del qual va transcórrer en continu guerrejar. Foren succeint-se els Mestres i l'Ordre, convertida en formidable exèrcit, va estar en ajuda dels reis cristians. Al de Castella el van acompanyar en la conquesta de la ciutat de Conca. A l'd'Aragó en la presa de la ciutat d'Alcanyís.

La puixança de l'Ordre, va patir un terrible revés, davant l'empenta del cabdill Almansor, qui amb poderós exèrcit va prendre Calatrava, i els seus defensors van ser passats a ganivet. Amb les últimes restes de l'Ordre, el Maestre don Nuño Pérez va atacar la fortalesa de Salvatierra, convertint-la en casa de l'Ordre fins que no pogués ser recobrada la vila de Calatrava.

Els Mestres es van anar succeint i convertida novament en puixant exèrcit, va prendre part en la Batalla de les Navas de Tolosa on el seu Maestre don Ruy Díaz va quedar tan malferit en un braç que no va poder tornar a empunyar cap arma.

En els anys següents l'Ordre de Calatrava, va anar reconquerint diverses fortaleses i viles el que la va fer recobrar el seu antic esplendor, arribant el seu domini des d' Almadén fins a Toledo, des d' Argamasilla d'Alba fins a Serra Morena.

Empresa la conquesta d'Andalusia pels reis cristians, els cavallers de l'Ordre van formar sempre l'avantguarda, augmentant el seu poder amb les nombroses donacions de viles i fortaleses. A la vila de Salvatierra van alçar nou convent al qual van batejar amb el nom de Calatrava, en record i memòria al baluard del Guadiana. En els anys següents, participen en les campanyes de la Reconquesta com a força de xoc, prenent part en la conquesta de Baeza i el setge i ocupació de Còrdova.

A tant va arribar el poder d'aquesta Ordre Militar, que els reis van entrar en recel per la qual cosa van determinar que l'elecció de Mestres ho seria per designació real.

En anys posteriors, l'Ordre no només combat sense treva als musulmans sinó que s'enfronta a divisions internes. Una mostra del favor que els Pontífexs atorgaven a aquesta Ordre ho prova el fet que, dissolta la dels Templers, tots els béns que aquests posseïen li van ser lliurats a Calatrava.

Des del seu origen, dos-cents anys enrere, els cavallers de Calatrava sota de la túnica i com háhito de religió, portaven un escapulari. El Maestre senyor Gonzalo Núñez va creure que allò no diferenciava bastant als cavallers dels seglars i va obtenir del pontífex Benet XIII que en el seu lloc ostentaran una creu col.locada sobre les vestidures, insígnia que es van posar tots per primera vegada el dia dels Sants de l'any 1.397.

L'ordre de Calatrava fou poderosa en terres, viles, fortaleses, així com pel nombre dels seus vassalls en les seves pertinences escampades per tot Espanya. En no poques ocasions va intervenir en la política nacional inclinant-se segons convingués als seus interessos. Tal poder tenia, que fins als Reis Catòlics per aplacar la set de riqueses del comanador Fernán Gómez de Guzmán, van desmembrar de la Corona la vila de Fuenteovejuna, a Còrdova, per lliurar-se'la. El que va succeir, ja se sap, que el poble sencer, fart de suportar els seus abusos, va acabar penjant-l'ho.

Però els Reis Catòlics no eren sobirans capaços de suportar un altre poder que no fos el emanat de la corona per la qual cosa, sent Mestre de l'Orde don Garci López de Padilla, van determinar que havia arribat l'hora de donar fi a l'Ordre de Calatrava, de manera que la mateixa quedava incorporada a la Corona tan bon punt morís seu Maestre. Va venir així a ser don Garci López l'últim i és curiós assenyalar que el primer va ser un García.

D'aquesta manera, la sàvia política de don Fernando i donya Isabel que va fer baixar dels seus castells als senyors feudals per sotmetre'ls a la seva tutela, va treure a la corona Real de la vergonyosa servitud en què tots la mantenien, no sent els que menys els Mestres de l'Orde de Calatrava el poder, exèrcits i riqueses els portaven a estimar sobirans independents i rivals de l'únic i veritable cap de la nació.

ORDRE DELS CREUATS ESPANYOLS

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu llatina de gules, tocant amb els seus extrems les vores de l'escut.

Van ser les necessitats i defensa dels Sants Llocs del Cristianisme els que van donar origen a la creació de les Ordres de Cavalleria, o ordres militars.

Deixant de banda tot el concernent a Orient i cenyint-nos exclusivament a Espanya, la creació d'aquestes ordres no difereix gaire de les que es van originar al voltant de Jerusalem i els Sants Llocs. Si creuats van ser aquells cavallers, creuats ho van ser també quants van compondre les ordes militars espanyoles (Alcántara, Montesa, Santiago, etc.) donat que a Espanya també el cristianisme lluitava contra la religió mahometana personificada pels àrabs invasors de la Península. En les Croades que es van desenvolupar a Terra Santa no van participar els cavallers espanyols. I per a què anaven a fer-ho?. Tenien al comú enemic de la seva fe instal.lat al propi territori nacional.

Les ordes militars espanyoles són les de Santiago, Calatrava, Alcántara i Montesa. Però l'existència d'aquestes no excloïa a quants espanyols volguessin combatre a Palestina sota la Creu de Crist, inscrivint-se en les altres ordres, com ara la dels Templers, Hospitalers o del Sant Sepulcre.

Eren organitzacions meitat religioses, meitat guerreres formades per monjos que seguien les Regles d'algunes de les grans Ordres existents. Absolutament totes, precisaven per a constituir l'autorització pontifícia com Ordres Religioses que eren però, a més, la dels Reis. Però en dependre directament de la Santa Seu quedaven, per tant, exemptes en el religiós de la jurisdicció el clergat secular. Existia el vot obligatori, que gairebé sempre consistia en la castedat, pobresa i obediència, però també havien de pronunciar el trobar-se en tot moment disposats al combat contra els enemics de la religió cristiana.

En gairebé totes, es van introduir dues classes de membres: els monjos que feien la vida conventual, lliurats només a resos i pregàries i els cavallers que, sense perjudici de trobar-se també subjectes a dejunis, oracions, penitències i altres deures religiosos, disposaven de major llibertat en ser considerats com guerrers i trobar-se gairebé contínuament en campanya contra l'enemic de la fe cristiana. Absolutament tots els cavallers portaven la creu o insígnia de l'ordre a la qual pertanyien sobreposada o brodada a la capa o mantell.

Quedava una última classe, la qual es denominava dels "donats" o "servents d'armes". I a més d'aquesta classe, que podria equiparar-se a la dels escuders, les ordres comptaven amb l'ajuda de nombroses persones de la població civil que, per la seva adhesió a aquestes corporacions rebien el nom de "familiars".

Absolutament totes estaven regides per un Consell, amb càrrecs administratius, però tots subjectes a l'autoritat d'un Gran Mestre. I van ser no poques les ocasions en què el Gran Mestre d'una ordre d'aquest tipus va arribar a tenir tanta, o més autoritat que el rei i tampoc van faltar les ocasions en què es van enfrontar als seus Monarques. El poder de les ordes militars va arribar a ser enorme, tenint sota el seu comandament i jurisdicció nombroses terres, viles, castells i fortaleses. Com els seus serveis com un exèrcit en campanya eren inestimables, els reis no només no s'atrevien a plantar cara als Mestres, sinó que els cobrien de riqueses.

El declinar de les ordes militars espanyoles es va iniciar amb el regnat dels Reis Catòlics. Aconseguida l'expulsió dels moros d'Espanya, feta la unificació nacional i sense enemic, les ordes militars deixaven de tenir la principal causa de la seva existència.

La missió de les ordes militars estava complerta: els enemics de la religió cristiana havien estat vençuts a Espanya, els guerrers ja no tenien adversari a qui combatre.

Disposar d'un poder total i absorbent, sense permetre que existís un Estat dins d'un altre Estat. Aquest és el motiu pel qual, des d'un començament i no sent-li ja d'utilitat, Ferran i Isabel posessin tot el seu esforç en anar minimitzant el paper dels senyors feudals per acabar anul·lant-l'ho per complet. Acabada la Reconquesta amb la presa de Granada, l'exaltació antiga de la noblesa va haver de sotmetre al poder reial.

Els temps en què els nobles aragonesos s'atrevien a enfrontar-se al seu rei i dir-li a la cara "Cada un de nosaltres val tant com vós i tots junts més que vós", havien passat per sempre. Ni Ferran ni Isabel eren Monarques capaços de doblegar-se davant el poder del feudalisme.

Els Grans Mestres de les Ordres Militars, essencialment a Castella, disposaven d'un poder enorme i una influència social importantíssima el que els permetia alternar amb els reis en un pla d'igualtat. Malament els Reis Catòlics podien tolerar que aquesta situació seguís vigent igual al passat. Així, amb habilitat política, van incorporar els maestrazgos de la major part de les ordes militars a la Corona.

Els quantiosos béns de les ordes espanyoles van passar al poder de l'autoritat reial i terres, viles i castells van tenir pels seus únics senyors als reis. A les ordes militars ja no els va quedar res més que la denominació de institucions honorífiques. Per si això no era suficient, es va crear l'anomenat Consell de les Ordres Militars, organisme que en realitat, tan sols era el conducte pel qual a aquestes Ordres els arribava la voluntat reial. Però tot té la seva contrapartida: la noblesa mitjançant l'ingrés en les Ordres Militars, tenien riques encomanes i exempció total del pagament de tributs al tresor reial.

Aquesta organització va perdurar a Espanya fins als començaments del segle XIX, en què es van dictar lleis que anul.lar els senyorius així com multitud de drets que havien vingut formant l'antic sistema administratiu i social. Els béns que els quedaven a les ordes militars van quedar subjectes a la desamortització especialment a la llei d'1 de maig 1.855 i 11 de juliol de 1.856. L'Estat va confiscar els béns i les institucions que, en el passat van disposar de tant poder i riquesa, van quedar convertides en merament honorífiques.

La primera República va suprimir les ordes militars juntament amb les Maestranzas de Cavalleria, però posteriorment l'any 1.874, les va restablir, deixant al Pontificat que regulés la seva disciplina, el que va fer el Papa el 18 de novembre de 1.875.

Detallar les empreses guerreres de les ordes militars seria treball llarg i prolix, repetint bona part de la història d'Espanya. Però es pot dir que els seus cavallers van prendre part en totes les guerres contra els moros durant els segles XIII, XIV i XV, i que els seus Mestres anaven al capdavant de les seves hosts, morint moltes vegades en les batalles. Per citar un sol exemple, els Grans Mestres de l'Orde de Santiago, Sancho Fernández, va morir a la batalla d'Alarcos, el també Mestre Pedro Arias, en la de les Navas, i un altre Maestre, Pedro González d'Aragó, en el Lloc de Alcaraz.

Pel que fa a la riquesa que van arribar a posseir les Ordres Militars, només cal citar la de Calatrava, les possessions passaven de 350, entre viles i llocs on vivien més de 200.000 persones. Les seves esglésies eren 90 i les seves encomanes arribaven a 130 que produïen anualment més de quatre milions de reals. Pel que fa a la d'Alcántara, posseïa 35 encomanes, amb 53 viles i llogarets, dos convents de comanadors i un col · legi a Salamanca que va fundar Felip II.

ORDRE DE LES CREUADES MARINES

Les seves armes consisteixen: En camp d'or, quatre pals de gules, carregada d'una creu potenzada, d'atzur.

Conegudes són les creuades dutes a terme pels reis cristians contra els musulmans a Terra Santa, destinades a la recuperació de Jerusalem del poder otomà, però no tant aquelles altres que, sent també Croades, van tenir per escenari el mar. Una d'aquestes Croades va ser la duta a terme per Ramon Berenguer III, Comte de Barcelona. La conquesta de l'illa de Mallorca és coneguda històricament. Aquesta conquesta va tenir caràcter de Croada atès que el Papa Pasqual II va concedir les indulgències de Croada per a l'empresa militar.

Passava que les Illes Balears, en poder dels musulmans, s'havien convertit en un autèntic niu de pirates que arribaven a fer gairebé impossible la navegació per la Mediterrània, tal era la seva activitat. El comerç es veia seriosament amenaçat pels pirates barbarescos i això va ser el que va motivar la decisió d'intentar la conquesta de les Balears. Proclamada la Croada, van acudir, a la desembocadura de l'Arno, gent de totes les parts d'Itàlia, portant tot tipus de naus, ben proveïdes d'elements de guerra. La flota va partir a mitjans d'agost de l'any 1.113, aturant-se alguns dies a l'illa de Sardenya. Una vegada que van emprendre la navegació una tempesta va fer a les naus arribar a les costes de Catalunya i els tripulants van caure en l'error de confondre-les amb les de Mallorca.

Quan es van adonar de la seva equivocació, van decidir enviar una ambaixada a Ramon Berenguer III, el qual no només la va atendre sinó que es va presentar a Sant Feliu de Guíxols, lloc on la flota s'havia congregat i cal dir que hi anaven com a passatgers diversos bisbes.

Davant el Comte de Catalunya, li van exposar els seus propòsits anunciant el caràcter de Croada promulgada pel Papa, alhora que sol.licitaven la seva ajuda. El comte, després de meditar-ho, va accedir a la petició i els croats, molt contents amb la promesa, van decidir nomenar-lo cap de l'expedició.

Una nova Croada, aquest cop per mar, forçosament havia de despertar l'entusiasme d'aquells homes acostumats, com estaven, al combat contra els sarraïns. La concentració de naus es va efectuar en el port de Salou, però l'hivern estava en ple apogeu i els caps van pensar que no era l'estació més propícia per navegar: una tempesta inoportuna podia engegar a rodar tots els seus esforços, pel que van decidir esperar fins la primavera.

Però l'espera va produir alguns resultats negatius: molts nobles italians, descoratjats, van decidir tornar a la seva pàtria, emportant-se les naus amb les que anaven a col.laborar en la Croada, així com als seus homes d'armes.

Per contra, el Comte de Barcelona, totalment decidit a emprendre l'acció, va procurar, per tots els mitjans, reforçar els seus efectius amb més vaixells i més combatents. El Papa, amb la finalitat que no s'estengués el desànim, va fer una nova proclamació de Croada i va enviar a Barcelona com Llegat al Cardenal Boson per animar i concertar els esforços de tots.

El Cardenal, reunint els caps de l'expedició, els va fer arribar el missatge del Summe Pontífex: la Croada que s'havia emprendre tenia les mateixes indulgències i el mateix caràcter que quantes es van emprendre per terra a Palestina.

A la primavera de l'any 1.114 va tornar a Barcelona la flota pisana de manera que van arribar a reunir fins cinc-centes naus, emprenent la ruta el dia de la nativitat de Sant Joan Baptista, el 24 de juny.

La flota, va passar al costat de l'illa Dragonera, arribant a Eivissa i, immediatament, va desembarcar l'exèrcit que va cobrir la plana enfront de la ciutat. Però la vella urbs, fenícia, cartaginesa, romana i ara sota el poder musulmà, constituïa una fortalesa defensada per una triple muralla.

No van ser pocs els dies que hi va haver que ocupar en l'assalt, fet d'armes en el qual es van distingir, per la seva empenta, els croats italians al crit de "Déu ho vol", utilitzat ja en les Croades de Terra Santa. Però el Comte de Barcelona i els seus vassalls s'havien reservat l'atac al tercer recinte emmurallat, el més inexpugnable de tots. Tals van ser les empentes dels catalans, que la fortalesa va acabar rendint-se.

Es va procedir a demolir les fortificacions i Eivissa va quedar abandonada, emprenent els Creuats la marxa cap a Mallorca. El 21 d'agost de l'any 1.114 van albirar la badia de Palma. La conquesta d'aquesta ciutat va ser encara més difícil que la d'Eivissa, ja que la defensa dirigida pel Wali, Nazaredolo, va arribar a extrems increïbles de tenacitat i heroisme.

En l'atac, al primer recinte emmurallat, va resultar ferit el mateix comte Ramon Berenguer. En l'envestida al segon recinte emmurallat, els defensors oferiren rendir-se a canvi que els siguin respectades les seves vides. El Comte de Barcelona, va voler accedir-hi, però els croats es van negar rotundament. Ramon Berenguer, molt disgustat, va estar a punt de retirar-se amb els seus homes d'armes, però no li va quedar més remei que unir-se amb les seves hosts als atacants amb la intenció de protegir les vides dels que es lliuressin sense resistència.

L'última i pitjor de totes les batalles va ser l'assalt a l'Almudaina ia la Suda que els musulmans, sabent que no existia quarter i que, per si és vençuts havien de ser passats a ganivet pels assaltants, la van defensar, amb el valor que dóna la desesperació, preferint morir en combat abans de ser degollats un cop fets captius.

El comte Ramon Berenguer havia tingut raó en mostrar-se procliu a concedir el que els defensors demanaven que, no era tant, tan sols que les seves vides fossin respectades. Però la brutalitat dels restants croats van impedir un compromís que tanta sang hauria estalviat. Va caldre prendre torre per torre, en una batalla que semblava no tenir fi, fins que, en els primers dies d'abril de 1.115, la ciutat va quedar en poder dels croats. Els creuats italians, un cop anihilats els enemics i destruït el refugi dels pirates que tant de mal feien al seu comerç per la Mediterrània, ja no van pensar en res més que no fos tornar a la seva pàtria per gaudir del quantiós botí del qual s'havien apoderat.

Als requeriments de l'enviat del Papa que els recordava, una i altra vegada, el caràcter de Croada de l'empresa, van fer cas.

Van influir també molt en la seva decisió, les notícies que arribaven de que el califa dels almohades, Yusuff, estava preparant una poderosa flota per reconquerir l'illa i venjar a sang i foc la derrota rebuda.

D'altra banda, el Comte de Barcelona se sentia amenaçat pels moros de la Península, els de València, i al quedar-se sol tampoc estava en condicions de deixar a Mallorca una potent guarnició que fos capaç de rebutjar els atacs que, sense cap mena de dubte , emprendria el califa Yusuff. Per tant, es va reembarcar amb els seus homes i l'illa va quedar abandonada, de manera que molt aviat va ser novament ocupada pels musulmans.

D'aquesta manera el que en un principi es va iniciar com Croada per tal de reconquerir definitivament un territori ocupat pels enemics de la fe cristiana va quedar en una expedició de càstig, sense més beneficis ni profits, que el botí que els croats italians es van dur a la seva pàtria. Poc profit va treure el comte Ramon Berenguer del fet d'haver-se portat com fidel fill de l'Església atenent la petició de Croada efectuada pel Papa.

ORDRE DE L'ESTRELLA

Les seves armes consisteixen: En camp de plata, un estel de gules de vuit puntes, carregada d'un escussó d'atzur amb tres flors de lis d'or; filiera de sabre.

Finalitzada la Reconquesta espanyola, extingit l'esperit de les Croades, l'època de les grans Ordres Militars, semblava entrar ja en franc declivi. En realitat la seva utilitat havia deixat d'existir i als reis els molestava bastant el poder acumulat per aquestes ordres que entenien anava en detriment de la corona.

Això és el que els Reis Catòlics van fer a Espanya i el que, per regla general, es va començar a efectuar en tots aquells països on pervivien ordes militars. Però hi va haver una excepció: en plena decadència d'aquestes institucions i quan ja les que es creaven eren a títol merament honorífic, n'hi ha prou l'exemple de la Jarretera britànica, el rei de França, Joan II, va concebre i va portar a efecte la fundació d'una Ordre Militar que, segons els seus desitjos, "estaria formada per genets de valor i noblesa ben provada", entenent que era convenient formar un cos de Cavalleria ben armada que es convertís en la força de "elit" dels seus exèrcits. Fem un advertiment abans de continuar: es tracta d'una Ordre estrangera, no l'hauríem destacat de no ser que alguna cosa va tenir a veure amb el nostre país, especialment amb el regne de Navarra.

Joan II, va crear l'Ordre de l'Estrella: Per ingressar-hi calia acreditar la noblesa i estar disposat sempre a la defensa del seu rei i el seu país. En contrast amb altres ordres, en aquesta l'element religiós no es va tenir en compte per a res. No es va tractar de crear una organització de combatents meitat monjos, meitat soldats. No hi va haver convents de l'Ordre, ni els seus components estaven obligats a cap vot que els impedís el matrimoni, ni estaven subjectes a autoritat eclesiàstica alguna. El jurament que feien era el de lleialtat al seu rei. Està perfectament clar que el que Joan II va pretendre, va ser formar un cos militar ben organitzat, format per cavallers que tenien en alt honor pertànyer a aquest.

La creació de l'Ordre de l'Estrella va tenir un fonament clau: La Guerra dels Cent Anys.

Tot va començar quan el rei anglès, Eduard III, va decidir desembarcar en territori francès, reclamant la Corona d'aquest país per a ell. Governant fred, realista i que la seva màxima era "les coses són com són", el monarca britànic va desembarcar a Cotentin, va saquejar Caen i va arribar ràpidament als voltants de París. No obstant això, la presa de la capital francesa no era fàcil i els anglesos es van desviar cap al Nord, on es van enfrontar a l'exèrcit francès. Els anglesos els van derrotar, assentant-se a la plaça de Calais que conservarien durant segles.

Mort el rei francès, Felip IV, va ascendir al tron el seu fill Joan II. Aquest era un príncep bo, però tímid, que va estar tota la seva vida dominat pel seu gendre, el rei de Navarra, conegut generalment com Carles "el Dolent". Va ser en aquests moments quan a Joan II se li ocorregué la creació d'una Ordre de Cavalleria que es convertís en la principal força en la lluita contra els anglesos.

Represa la lluita, van ser els francesos els que van atacar, portant al front als Cavallers de la recentment creada Ordre de l'Estrella, una imponent massa de cavalleria militar. El que s'els va enfrontar va ser el Príncep de Gal.les, anomenat el "Príncep Negre", pel color de l'armadura que portava. No està de més donar algunes dades d'aquest personatge, perquè també va combatre a Espanya, aliat del rei de Castella Pere I, "el Cruel". Eduardo, Príncep de Gal.les, era el fill primogènit del rei d'Anglaterra, Eduard III. Des d'un començament es va revelar com un guerrer que va passar la major part de la seva vida lluitant per implantar els dominis dels Plantagenet a França.

L'any 1.366, va intervenir en la guerra civil castellana entre Pere I i Enric de Trastàmara, a favor del primer. A canvi de la seva ajuda militar, Pere I, es va comprometre a donar-li el Senyoriu de Biscaia i 550.000 florins.

L'exèrcit anglès del Príncep Negre va derrotar a Trastàmara a Nájera i va restablir a Pere I en el seu tron​​, però el monarca castellà no va complir allò pactat, davant la qual cosa, el Príncep Negre, va tornar a Gascunya.

Però abans d'aquestes accions, el Príncep Negre, a França, va assolar des de Bordeus tot el sud d'aquest país, fins al Llenguadoc, i dirigint-se a Poitiers es va enfrontar a l'exèrcit francès que va oposar Joan II.

Aquesta era l'ocasió perquè intervingués, com a força de la cavalleria de l'Ordre de l'Estrella. En Poitiers, els soldats del Príncep Negre destrossaren a la brillant Cavalleria de Joan II. Les impetuoses, però esbojarrades càrregues dels cavallers de l'Estrella es van estavellar davant els atrinxeraments i els arquers de la infanteria anglesa que van sembrar la mort i el desconcert en les files dels atacants. A sobre de desgràcies, Joan II, va caure presoner dels anglesos que el van conduir a Londres.

Poitiers va representar el fracàs de l'anacrònica cavalleria feudal, molt útil en els segles passats, però que en els presents ja anava coneixent els canvis que introduïen les noves tàctiques d'unes guerres molt diferents a les antigues.

L'Ordre de l'Estrella va constituir, doncs, l'última temptativa de mantenir viva aquesta tradició. Després de la batalla de Poitiers, va quedar molt delmada, fins al punt que va deixar de significar perill per als invasors anglesos.

La captivitat del rei i l'escassa edat del seu hereu Carlos, van obrir, per a la monarquia francesa, un període d'enorme inestabilitat. Esteban Marcel, prebost dels mercaders de París va intentar portar a la burgesia a un lloc preeminent convertint els Estats Generals en una mena d'Assemblea Legislativa; Parlament Anglès o les Corts dels Estats d'Aragó, per a això va organitzar una milícia popular, dotant-la de un emblema: una caputxa blauvermella. Davant l'Ordre de l'Estrella, ja en plena decadència sorgia una altra espècie de Orde Militar de caràcter eminentment popular. Simultàniament es va desencadenar un aixecament camperol. Les turbes denominats els "jacques", (els qualsevol), es van llançar, per espai de vint dies, a una violenta revolta antisenyorial, amb la seva trista seqüela de saquejos i incendis de castells i violents assassinats.

Els nobles francesos van sol.licitar l'ajuda de Carles "el Dolent", rei de Navarra. Aquest no ho va dubtar molt i va procedir a reprimir la revolta amb una duresa increïble. La repressió Senyorial va ser tremenda i va deixar al rei de Navarra situat com un paladí de la llei i l'ordre.

L'actitud de Carles davant el que quedava de l'Ordre de l'Estrella va ser d'absolut menyspreu. Per a què servia si ja no era capaç de reprimir l'aixecament d'uns quants revoltosos? El monarca navarrès que posseïa extensos territoris al sud de França era un rei astut que canviava d'aliances segons li convenia. Unes vegades s'aliava amb els anglesos i altres amb els francesos.

Mort Joan II, el tron ​​francès va recaure en Carles V, rei de França, qui, coneixent molt bé a l'altre Carlos, el navarrès, no es fiava ni poc ni molt d'ell.

El monarca francès, aprofitant una treva amb els anglesos, va decidir passar comptes amb Carles "el Dolent". En la batalla ja no van participar els Cavallers de l'Estrella, ja que l'Ordre estava pràcticament extingida. Va ser Bertrand du Guesclin qui va manar les tropes franceses que van infligir la derrota a Carles "el Dolent".

Però aquests fets corresponen a la història: Pel que fa a nosaltres de l'únic que ens ha interessat tractar és de la breu existència d'una de les últimes ordes militars europees.

ORDRE DELS MAESTRES DE ALCÀNTARA

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu de Alcàntara.

Mort el fundador de l'ordre, don Suero Fernández Barrientos, li va succeir en el govern de la mateixa, don Gómez Fernández, el seu company de fundació i, segons l'opinió d'alguns, el seu germà, ja amb el títol de prior. Ciutat Rodrigo, després de ser reconquistada del poder dels moros, estava sent repoblada per cristians, però aquests molestaven amb les seves incursions als seus veïns del regne de Portugal, separat ja de la Corona Lleonesa. Una mica fart el monarca portuguès d'aquell estat de coses, va decidir enviar una expedició de càstig que arrasés Ciutat Rodrigo, confiant el comandament de la mateixa al seu fill i hereu, el príncep don Sancho. Entrada que va ser, la força portuguesa, per terres de Lleó talant i devastant tot al seu pas, el Prior de l'Ordre d'Alcàntara es va apressar a acudir amb els seus freires i vassalls, disposat a defensar el que considerava el seu territori. Incorporats els membres de l'Ordre a l'exèrcit del rei Ferran que, advertit, anava a enfrontar-se als intrusos, es va travar la batalla en els camps de Argañán, sent els invasors derrotats i quedant morts o presoners els portuguesos que no van aconseguir escapar amb el seu príncep . Victoriós, el rei Ferran, va decidir dirigir les seves armes contra els moros de la frontera meridional del seu regne.

Traspassada la frontera i després de prendre unes quantes viles, va caure sobre la d'Alcàntara, plaça forta que, no obstant això no va poder resistir les escomeses del monarca cristià, rendint-se. Els portuguesos, volent aprofitar l'oportunitat que Ferran anava ocupat en altres llocs, van envair de nou els seus dominis, penetrant a Galícia, prenent Tuy i altres castells, per encaminar-se a marxes forçades cap a Badajoz, amb l'intent d'ocupar aquesta població, conscient això, el rei Ferran, es va encaminar a la capital extremenya i als carrers de Badajoz, es va travar la lluita. De nou, els lleonesos resulten vencedors i el rei portuguès en la seva fugida, arriba a un porticó de la ciutat i tal és el seu atordiment que xoca violentament contra una fusta, fent-se un cop tan fort que queda amb una cama fracturada i és fàcilment fet presoner per les hostes lleoneses.

Ferran no es va acontentar amb aquesta victòria i aprofita l'ocasió per atacar Càceres en poder dels moros, fent-los fugir i conquistant la ciutat. En totes aquestes guerres va servir don Gómez amb els seus freires i vassalls, però el Rei no els va fer mercè alguna del conquerit, atès que l'Ordre no tenia encara rendes ni forces per defensar-lo i l'hauria perdut. Però li va confiar domini sobre diverses viles contigües al seu territori, a la riba del Coa, i algunes heretats. Rebutjats els almohades, van entrar a Lleó i van posar setge a Ciudad Rodrigo a l'auxili del qual va córrer el rei Ferran, recolzat, també en aquesta ocasió, pel senyor Gómez i els seus freires. Els cristians, encara que inferiors en nombre, van aconseguir la victòria i a això hi van contribuir poderosament els cavallers de don Gómez. Agraït el rei per l'auxili de l'Ordre, va declarar solemnement que la prenia sota la seva protecció i emparament, mitjançant un Reial Privilegi. Sanció més alta va obtenir don Gómez per l'Ordre, en sol.licitar del Papa l'aprovació de la mateixa, el que li va ser atorgat mitjançant butlla de data 29 de desembre de 1.177. Aquí és on apareix per primera vegada la dignitat de Maestre, al qual tothom hauria de tenir obediencia i respecte.

Don Gómez desitjava estendre la seva Ordre a Castella i sabedor que Alfons VIII, preparava una irrupció en l'Extremadura musulmana, li va oferir els seus serveis que van ser acceptats. El Maestre i els seus cavallers van participar en l'enfrontament i una de les primeres places que van reconquerir va ser la de Trujillo.

Vassall don Gómez del Rei de Castella va assistir a les Corts de Carrión. S'ignora si don Gómez i els seus freires van assistir a la batalla d'Alarcos. Perduda aquella batalla pels cristians, els moros van arribar fins a Toledo, assetjant-la. En Trujillo van resistir els Cavallers de l'Ordre que la guardaven, però la seva inferioritat numèrica els va obligar a rendir-se. La mort del primer Maestre don Gómez Fernández s'hauria d'haver produït l'any 1.200, ja que s'hi va triar el seu successor. El rei Alfons de Castella, va oferir la plaça de Alcàntara a l'Ordre de Calatrava, per ser plaça molt cobejada pels moros i difícil de defensar. Els Calatrava aviat van comprendre que no els era possible atendre tan dilatada frontera. I va ser llavors quan l'Ordre de Perero es va comprometre a defensar la vila i fortalesa de Alcàntara, amb la qual cosa a partir d'aleshores així va ser coneguda: Ordre d'Alcàntara. El pas del temps va anar donant pas als consegüents Mestres d'aquesta Ordre, alhora que augmentava el seu poder. Així, el Maestre senyor Gonzalo-Martínez d'Oviedo, catorzè Maestre, va tenir un miserable final. Barrejat en les intrigues de Castella, temorós de la ira del Rei, es va refugiar al castell de València d'Alcántara, sens dubte amb l'esperança d'obtenir l'ajuda del rei de Portugal. Aquest no va arribar i les tropes del Rei van escalar durant la nit les muralles del castell, van agafar pres al mestre don Gonzalo, que va ser degollat​​.

Va continuar la successió de Mestres, uns amb més sort que altres, fins arribar al final, una mica aventurer, del senyor Martín Yañez d'Barbut. Desastrós va ser el seu final, un ermità del Santuari de la Mare de les Fites, a prop d'Alcàntara, anomenat Juan de Casaca, que gaudia fama de santedat, li va dir que sabia per revelació divina que hauria de prendre Granada sense perdre ni un sol home. El Maestre, va concedir crèdit al visionari i va enviar dos escuders al rei de Granada, per burlant-se de la seva religió i per desafiar-l'lo a singular combat entre els dos, o entre cavallers que triessin, sent dobles els moros que els cristians. Els missatgers van ser presos i maltractats el que va enfurir al Maestre i el va empènyer a marxar sobre Granada. Va sortir l'expedició, portant davant una creu i el penó de l'Ordre. Va arribar a Còrdova on ments assenyades van voler dissuadir-l'ho del seu desgavellat projecte, però va al.legar que obeïa per mandat diví, es va esvalotar el poble i fins se li van agregar 5000 ciutadans, confiant cegament en la protecció de Déu. A Egea el van matar tres cavallers i llavors va acusar a l'ermità de mentider, però aquest va assegurar que en la batalla resultaria victoriós perquè així l'hi havia revelat Déu. Mentrestant, el regne de Granada ja estava en armes: cinc mil genets i més de cent vint mil infants esperaven al tossut Maestre. Van sortir i sorprenent a les hostes de don Martín Yánez van fer tal matança que van ser pocs els que van aconseguir escapar, pagant, el crèdul Maestre, el crèdit concedit a l'ermità. I així s'arriba fins a l'últim Mestre de Alcàntara: don Alonso de Monroy, que feia el número 36. Ja no hi hagué més. No va ser la seva una vida plàcida perquè aviat es va enemistar amb els Reis Catòlics, ja que orientava les seves simpaties cap als Reis de Portugal. Va patir presó, va fugir d'ella, va travessar no pocs avatars en una època turbulenta amb les lluites civils entre els bàndols de "la Beltraneja" i la més tard reina Isabel "la Catòlica". Veient com s'acosten els seus últims anys, Monroy va tractar de reconciliar-se amb els Reis, però ja era tard, perquè tots els seus béns i mayorazgos havien passat a altres mans de les que ja no era possible arrencar-los.

Don Alonso de Monroy, fins que va morir, comptant vuitanta anys, en 1.511, sempre va ser afecte a la dinastia portuguesa. Molt millor li hauria anat sent fidel i lleial vassall dels Reis Catòlics. Amb ell va acabar la independència de l'Ordre d'Alcàntara, els cavallers que tant i tant van col.laborar a la Reconquesta.

ORDRE DELS MAESTRES DE CALATRAVA

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu de Calatrava.

No se sap amb absoluta certesa en quin any va triar l'Ordre de Calatrava al seu primer Maestre. Sembla que va ser al 1.164, però no es pot acreditar la dada. Per contra, sí es coneix el seu nom; Don García. Dades que contradiuen l'opinió formada per alguns que sostenen que va ser Nuño Pérez de Quiñones el primer Maestre, i parlen de cert Abad Rudolfo i d'un altre del nom del qual desconeixen. Donem, doncs, per fet que el primer Mestre de l'Orde de Calatrava va ser don García: Personatge que es va donar tal pressa que vingué a aconseguir, de l'Ordre del Cister i del Pontificat, la primera Regla i forma de vida per l'Ordre de Calatrava, el 25 de setembre de 1.164.

De don García, s'ignora el lloc on va néixer, tot i que se'l té per navarrès. Tampoc se sap de qui era fill, i tampoc se saben les causes de la seva mort, si va morir de forma natural o, donades les turbulències d'aquells temps, la seva fi va ser violenta. El poc que se sap d'aquest Maestre és que va defensar amb vigor el territori dominat per l'Ordre de Calatrava dels atacs dels moros durant la turbulenta minoria d'Alfons VIII.

De tota manera, els serveis que va prestar a la Corona van haver de ser fart valuosos atès que els tutors del rei li van premiar amb terres i privilegis, així com viles i castells que engrandir l'Ordre. Un dels més famosos castells lliurats al senyor García va ser el d'Almadén, juntament amb les seves terres, el que va ser tant com lliurar-li a l'Ordre les famoses mines d'aquest lloc. Mort don García, va ser enterrat al convent a la vora del Guadiana. Però, l'any 1.217, va ser traslladat el seu cos a la capella dels Màrtirs de Calatrava la Nova.

La història de l'Ordre de Calatrava continua amb la llista dels seus Mestres, alguns tan barrejats en les lluites armades, o polítiques, que van acabar tristament els seus dies, com en el cas de don Juan Núñez de Prado, XVIII Maestre, que va morir degollat ​​per ordre del rei de Castella don Pedro I, o el senyor Diego García de Padilla, que li va succeir en el càrrec i va acabar miserablement seva vida pres en una masmorra del castell d'Alcalá de Guadaira. O don Martín López de Còrdova, XX Maestre, pres, que conduït a Sevilla, va morir degollat​​. Un dels més famosos, Pedro Girón, que encara que es va dir que va morir de sobtada malaltia, es van córrer veus de que va morir enverinat. I així, amb l'esdevenir dels temps, l'Ordre de Calatrava, va arribar fins al seu últim Maestre, don García López de Padilla. No deixen de ser curiosos els designis de Déu, o del Destí, que va fer que un García fos el primer Maestre d'aquesta Ordre, i un altre García l'últim i les coincidències no acaben aquí: dos van governar durant cinc anys l'Ordre, tots dos van combatre contra els moros i tots dos van ser homes molt piadosos que mai van desenfundar l'espasa de no ser contra els enemics de la Fe El primer va obtenir del Papa Alexandre III l'aprovació de l'Ordre Militar de Calatrava. En temps de l'últim Maestre, es va arribar del Pontífex Innocenci III, lletres apostòliques que reservaven a la Santa Seu la provisió dels maestrazgos. El primer va passar la seva infantesa al palau del senyor Sancho III, el segon va ser Majordom Reial dels Reis Catòlics. L'un va barallar contra els moros als marges del riu Guadiana, l'altre ho va fer en les del Genil.

Per cert, va ser durant el Maestrat anterior, amb don Rodrigo Téllez Girón, quan va succeir el conegut fet de Fuenteovejuna, immortalitzat per la ploma de Lope de Vega. Un poble cordovès tiranitzat pel Comanador de Calatrava, Fernán Gómez de Guzmán, avar, lasciu i superb que espremia la sang dels humils camperols, atropellava la virginitat de les donzelles i es burlava de la gent gran. El que va passar ja se sap, el poble, fart d'aguantar tant despotisme, es va prendre la justícia pel seu compte. Els Reis Catòlics van manar sobreseure el procés, respectant el popular càstig. Encara Fuenteovejuna es va resistir a admetre el quedar novament sota el domini de l'Ordre de Calatrava.

Que reis hi ha a Castella que noves Ordres fan amb què desordres treuen i faran malament quan descansin de la guerres, en patir en el seu viles i llocs a homes tan poderosos per portar creus tan grans, que la hi posi el rei al pit que és per pits reials.

I és que ja, l'Ordre de Calatrava, entrava en franca decadència. No molts anys abans, el penúltim Maestre Rodrigo Téllez Girón s'havia mostrat partidari dels drets a la Corona de la senyora Juana "la Beltraneja", en contra d'Isabel, la reina de Castella. L'Ordre de Calatrava, amb el seu Mestre Rodrigo Téllez Girón va entrar en combat amb l'Ordre de Santiago, comandada pels Reis Catòlics, per lluitar contra els Calatrava. En aquestes condicions, trencats pel Maestre de Calatrava els vincles de respecte als seus sobirans i la guerra civil roent, cal imaginar fàcilment com es relaxaria la disciplina d'una Ordre que sempre s'havia caracteritzat per la seva obediència cap al poder real. El poderós es convertia en un dèspota, i els freires es lliuraven a tota classe d'excessos. Cada home armat, si podia, es convertia en un botxí i els que es deien cavallers ni feien honor a la seva paraula, ni complien els vots als que estaven obligats. En aquestes condicions va aconseguir la qualitat d'últim Mestre de l'Orde de Calatrava don Garci López de Padilla, germà de don Fernando, el desgraciat Maestre que va morir, llastimosament, a causa de la pedra llançada amb fona, sense voler, per un dels seus criats i que va anar de ple al cap. Don Garci López es va comptar entre els cavallers de Calatrava, curts en nombre, que van abraçar el partit de la reina Isabel "la Catòlica", contra "la Beltraneja". Acabat l' enfrontament, se li va reconèixer com Maestre de l'Ordre. Cal dir alguna cosa en favor d'aquest personatge: va posar ordre on regnava el desordre i va fer recuperar a l'Ordre de Calatrava seu perdut prestigi. Al capdavant dels cavallers de l'Ordre va prendre part en la conquesta d'Alhama i la gairebé inexpugnable fortalesa de la vila de Zahara.

No obstant això, l'Ordre de Calatrava estava veient els seus últims dies tal com va ser concebuda. L'any 1.845, els Reis Catòlics van donar poder i cartes a don Alfonso Gutiérrez, conseller de la Corona, i nebot polític del senyor García, perquè tractés amb l'Ordre la incorporació, d'aquesta, a la Corona Reial, tan aviat com morís seu Maestre. El 27 de setembre de 1847 moria don García López de Padilla, I amb aquesta mort, l'Ordre de Calatrava va enterrar al seu últim Maestre, deixant l'Ordre de tenir vida pròpia i d'influir directament en els destins d'Espanya, i com amb la conquesta de Granada es va complir el fi per al qual havia estat creada, l'expulsió dels àrabs i la unió de tot el territori nacional, va faltar ja la raó de seguir existint en la seva forma primitiva i va venir a ser la Creu de Calatrava com a record gloriós de un passat.

ORDRE DE MALTA

Les seves armes consisteixen: En camp de sabre, una creu de Malta d'argent, resacertada d'or.


L'Ordre dels Germans Hospitalaris o de Sant Joan de Jerusalem va ser fundada amb fins benèfics i purament pietosos, per convertir-se després en cos armat, que va adquirir gran fama per les gestes bèl.liques en les quals va participar.

En el 637, els àrabs es van estendre per Palestina, portant per capità al califa Omar. No van ser ni tan intolerants ni tan cruels com la llegenda els pinta, permetent, el califa Omar, als pelegrins, l'entrada a Jerusalem fins al punt que, per la relació d'un monjo anomenat Bernat, l'any 870, hi havia un hospital per els llatins (aquest nom es donava per distingir-los dels grecs). En 1.048, es va afegir una capella, Santa Maria de la Llatina, a càrrec de l'Ordre de Sant Benet. L'administrador, va ser Gerard de Tom, francès, nascut a Provença. Amb les Croades i un poderós exèrcit, a les ordres de Godofredo de Bouillon i Raimundo de Tolosa, va conquistar Jerusalem. A la ciutat on Jesús va predicar l'amor, aquells que es deien els seus seguidors van cometre una horrible matança. A la vista del Sant Sepulcre, transformat el furor en l'amor i horror, van deposar les armes i, posternats, van abocar llàgrimes de penediment.

Molts dels croats van renunciar a tornar a Europa i van partir el seu pa amb malalts i pelegrins. Va creure Gerard arribat el moment de constituir la comunitat, sotmetent-la a regla. Es va adoptar la regla de Sant Agustí, el negre hàbit i una creu de drap blanc amb vuit puntes, les vuit benaurances.

El Papa Pascual II, els va atorgar grans mercès en una Butlla del 1.113. Mort Gerard li va succeir Raimundo Dupuy, qui va comprendre que, en aquelles terres, la creu i l'espasa havien marxar juntes i va proposar que l'Ordre, sense deixar l'hàbit religiós, no menysprearà empunyar les armes en defensa de la cristiandat i que fossin, benèfics amb els amics i inexorables amb els enemics.

A partir de llavors l'orde de Sant Joan de Jerusalem va quedar convertida en una força militar que va intervenir contínuament contra els mahometans. No només això, sinó que, per la cobdícia d'alguns dels seus Mestres, emprenia expedicions de conquesta, per apoderar-se de terres i riqueses. Però la dominació cristiana a Jerusalem va ser efímera: el sultà Saladí, va conquistar la ciutat. Ara bé, Saladino era un home culte, generós i magnànim. Va permetre sortir, a quants volguessin fer-ho, portant-se els seus béns i va reservar als cristians el Sant Sepulcre, la llibertat de culte i la propietat de l'hospital als Cavallers de Sant Joan pel temps necessari per a la curació dels ferits, que es va calcular en un any.

Va conservar l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem algunes fortaleses a Palestina i juntament amb els Templers, van continuar guerrejant, atès que les successives croades van ser un absolut fracàs.

En 1.291, el sultà Mèlec va emprendre una gran ofensiva per llançar definitivament als cristians. L'exèrcit format per les ordres de Sant Joan de Jerusalem i el Temple, va combatre ferament, però a la fi, no va quedar més remei que embarcar cap a Xipre. Quedava Palestina perduda per la Cristiandat.

Reorganitzada l'Ordre, va tornar a intentar la reconquesta de Palestina i fins i tot van arribar a prendre Damasc, però van haver de reembarcar. L'Ordre desitjava una seu i va emprendre la conquesta de l'illa de Rodes. el que va aconseguir en 1.310. Aviat, els components de l'Ordre van començar a dir-se Cavallers de Rodes i com l'orde del Temple va ser dissolta i el seu gran Maestre i principals cavallers executats sota acusació d'heretgia, bona part de les seves riqueses van anar a parar a la de Sant Joan que es va convertir en la més rica i opulenta.

En els anys següents els Cavallers de Rodes van intervenir en moltes guerres a Europa o Orient, doncs ja no només constituïen un Exèrcit, sinó que tenien esquadra, prenent part en molts combats navals.

Els turcs van decidir ocupar l'illa, i en 1.522, es va presentar una formidable flota amb cent quaranta mil homes, manats pel paixà Mustafà. Durant sis mesos, van lluitar contra els invasors, causant-los més de quaranta mil morts, però van haver d'acceptar l'oferta del sultà Solimà i, l'1 de gener de 1.525 van sortir de la illa els últims Cavallers de Rodes.

Novament l'Ordre havia de buscar una residència. El Gran Mestre es va dirigir a l'emperador Carles V, sol licitant que els cedís una terra on fixar la seva residència. L'emperador els va oferir l'illa de Malta. Es va signar la cessió en 1.530 i l'Ordre va prendre possessió de les illes de Malta, Gozo i Trípoli. Aquestes dues últimes no van romandre molt temps en poder de l'Ordre, ja que una esquadra otomana manada pel paixà Dragut es va apoderar d'elles, vencent la resistència dels escassos defensors. L'Ordre que ja començava a denominar com "de Malta", va armar galeres i no va cessar en la seva lluita contra les naus turques. Va ser una època d'incessants combats navals. Anys després, l'Ordre de Malta va participar en la batalla de Lepant.

Va anar passant el temps i no van ser els turcs qui van expulsar els antics cavallers de Rodes de l'illa de Malta, sinó els francesos, una vegada que van enderrocar la monarquia de Lluís XVI i van establir la república.

El dia 6 de juny de 1798, va ser l'últim del poder i l'opulència de l'Ordre. Nomenat el general Bonaparte cap de l'expedició francesa a Egipte, es va presentar davant Malta, va desembarcar els seus soldats i es va apoderar de l'illa, bé gràcies al desconcert entre els defensors, bé, com sospitaven els més, per confabulació del Gran Mestre Hompesch amb els francesos.

Es va signar la capitulació l'11 de l'esmentat mes i tenint en compte els pactes que s'estipulaven a favor del Gran Mestre, una renda igual a la que perdia, la seguretat de reservar tots els seus honors i distincions; raó hi ha per presumir que no es donarien tals mercès a un vençut, sinó per via de gratitud o de recompensa.

El gran Maestre Fernando de Hompesch es va retirar a Trieste amb aquells que van voler seguir-lo, però havent mort assassinat l'any 1.801, es va proclamar protector de l'Ordre el Papa Pius VII, nomenant Gran Mestre a Ruspoli, el qual va establir la seva residència a Catània, una antiga població de Sicília.

Mentre, els habitants de Malta, mal avinguts amb els francesos, es van revoltar i d'acord amb les esquadres aliades d'Anglaterra i Portugal, van obligar a capitular a aquells, sotmetent-se al punt a la protecció i després al domini de la Gran Bretanya, ja que encara que en els preliminars de la pau, signats a Londres el 1.801, es va aconseguir la devolució de Malta a l'Ordre, ratificant després en el tractat d'Amiens de 1.802, i posteriorment al Congrés de Viena on es va reclamar el compliment d'aquella estipulació, va quedar sense cap efecte, Malta va ser adjudicada de fet a Anglaterra.

D'aquesta manera van perdre la possessió de Malta els cavallers a qui tant devia la cristiandat.

En 1.845 l'Ordre podia considerar-se virtualment dissolta, a mesura que a cada país existia i s'organitzava de diferent manera.

El poder, la riquesa i la sobirania de l'antiga Ordre dels Cavallers Hospitalaris, de Rodes, de Malta i Sant Joan de Jerusalem han vingut a reduir-se a una tradició gloriosa, a un títol merament honorífic que es concedeix com a recompensa de serveis i mèrits particularment, però sense caràcter algun religiós i moltíssim menys, militar.

ORDRE DELS MAESTRES DE MONTESA

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu Montesa.

L'Ordre de Montesa va ser creada per una butlla Papal de data 10 de juny de 1.317, vespres de l'apòstol Sant Bernabé, que comença amb les següents paraules: "Pia Matris Ecclesia cura, de fidelium salute solicita", però el veritable fundador i creador de l'ordre va ser el rei Jaume II, d'Aragó, qui els va cedir el castell de Montesa, enclavat en territori valencià, frontera amb els sarraïns d'aquella part. I d'allí haurien de partir dels cavallers de l'Ordre que es va denominar de Santa Maria de Montesa.

Però les dificultats no van ser poques. Els jutges executors, de la butlla pontifícia, anaven donant llargues a l'assumpte, motivats pels seus particulars interessos que els feien caure en contínues discrepàncies. I és que hi havia una gran dificultat: segons la butlla de fundació, era al mestre de Calatrava a qui li corresponia la creació de la nova Ordre i el armar cavallers i fer vestir l'hàbit als cavallers de Montesa. El rei En Jaume, amb temps, havia escrit al mestre calatravo perquè s'afanyés en la seva acció, però aquest que feia molt poc cas al seu rei natural, que era el de Castella, i moltíssim menys a un altre monarca estrany, com era el d'Aragó , ni es va dignar contestar aquelles cartes. Va tornar a escriure el rei i tampoc va obtenir resposta, el que no havia d'estranyar perquè el Papa també s'havia dirigit al mestre de Calatrava sense que aquest es dignés donar-li una resposta. El rei es va dirigir al Papa perquè constrenyerà al desobedient calatravo. El Pontífex va passar l'encàrrec a l'arquebisbe de València i a aquest prelat li va succeir exactament el mateix quan va tractar de comunicar-se amb el Maestre de Calatrava.

L'arquebisbe de València, fart davant aquell silenci, va decidir tallar en sec i va enviar a Castella, a la recerca del Maestre calatravo, a l'Abat del Monestir de Nostra Senyora de Benifazá, de l'Ordre del Cister. Aquest bon prelat va trobar al mestre a la vila de Martos. Davant les pretensions del nouvingut, es va negar a acudir a València, al·legant les seves obligacions per a la custòdia de la frontera que el seu rei li tenia encomanada. Quant a això de no contestar a les cartes, el Maestre al.legava que ell era home d'espasa i no de ploma i que obeïa millor les ordres del Papa matant moros que perdent el temps creant una nova ordre Militar. I el que bategava en el fons de tot aquell assumpte era que a l'Ordre de Calatrava no li anava molt bé cedir les possessions d'Aragó a una altra Ordre i fins contemplava amb horror la citada fundació de Montesa. Per fi, va cedir, enviant a València a un procurador seu, don Gonzalo Gómez.

Es va acabar nomenant primer mestre de la nova Ordre a don Guillem de Eril, home ja vell, però molt experimentat en les arts militars i no cedint a ningú en noblesa perquè davallava ni més ni menys que de don Berenguer Roger de Eril, un dels anomenats "Nou de la Fama ", a Catalunya. Poc li va durar el càrrec a Eril, perquè als setanta dies d'haver estat elegit, lliurava la seva ànima a Déu. El segon va ser don Arnau de Soler, que tampoc va deixar gran empremta en la recentment creada Ordre. El tercer va ser don Pedro de Thous i aquest sí que va ser diferent perquè era home acostumat a la brega i no l'espantava batalla més o menys. Va participar en la batalla de les Navas de Tolosa i tal seria la seva ajuda, que el rei la hi va agrair molt, tenint-lo a partir de llavors en molta estima.

Li va succeir un altre Maestre que va prestar molt bons serveis al rei d'Aragó, don Pere "el Cerimoniós". Es trobava el regne de València esvalotat per la revolta denominada, de "la Unió", per la qual alguns nobles valencians, recolzant-se en el poble, desitjaven emancipar-se de la tutela del Regne d'Aragó, constituint-se en Regne independent. Raó tenien els valencians en les seues justes queixes i els molts greuges soferts. Encomanà, el rei d'Aragó, al mestre de Montesa que posés en cintura als sediciosos. D'aquesta guerra a la qual s'anomenà, de la Unió, no parlarem. És a la història. Únicament direm que els de Montesa van ser basa molt important perquè el rei don Pere, d'Aragó, guanyés als revoltats de València. A l'hora del càstig, va utilitzar un mètode molt especial. No va fer que el botxí, o els botxins, utilitzessin l'espasa ni la destral per decapitar als caps de la Unió. Tampoc els va penjar. Resulta que hi havia una gran campana que utilitzaven els unionistes per cridar a les seves Juntes. El rei Pere, "el Cerimoniós", va fer que aquesta campana fora fosa i als principals caps els va fer empassar el bronze fos.

Com en les altres ordes militars, en aquesta també van existir Mestres qual final va ser bastant llastimós. Al desè, Felip Vives de Canyamàs, sense que se sàpiga per què, uns assassins li van donar verí. Va passar el setè que va ser don Gilabert de Monsaviu, que va donar pas al vuitè Maestre, don Luis Duspuig. Va ser un home que va conquistar per a la Corona d'Aragó el regne de Nàpols. Va estar en totes les empreses, que van ser moltes, d'Itàlia. Va prendre pel seu esforç a Bicari, escalant la muralla i en ella es va mantenir molt de temps enmig dels dards que li disparaven. I com que el terreny era relliscós i amb prou feines es podia sostenir, es va fer sostenir per les puntes de les llances dels seus cavallers. Va romandre fidel al rei, don Joan II, en totes les turbulències van tenir efecte en el seu regnat. L'Ordre de Montesa es va convertir en la principal força militar defensora del Tro.

Però ja els reis començaven a prendre part activa en l'elecció dels Mestres. A la mort del Maestre Duspuig, l'Ordre va nomenar nou Maestre a don Felip Díaz de Canyamàs, però el rei Ferran "el Catòlic", va imposar, com a tal, don Felip d'Aragó i Navarra, nebot seu, així que revocant l'anterior nomenament va donar el càrrec al seu parent. Ara que entraven don Fernando i donya Isabel a l'últim acte de la conquesta de Granada, el nou mestre de Montesa al capdavant seus cavallers va ser el primer en el perill i el més valent en la batalla. Va encerclar i prengué a Vera. Va passar a Muxacar, prop de Cartagena i així mateix la va rendir. Innombrables places fortes van sucumbir davant l'atac dels cavallers de Montesa i passant a majors, el Maestre i els seus van arribar fins Baza. Allà es va donar una forta batalla. Lluitaven els de Montesa per vèncer, però les hosts de moros que se li van enfrontar eren molt més nombroses que ells i lluitaven amb gran ferocitat. Va haver d'iniciar la retirada, però desconeixent el terreny, molts es perdien, per caure morts a cops de llança pels moros. En aquells moments no li va faltar el valor al mestre, però una arcabussada disparada a poca distància va posar fi a la seva vida ia les seves proeses, quan només comptava trenta-dos anys.

I arribem a l'últim Maestre, don Pere Lluís Garcerán de Boria, electe als disset anys. Va ser un valent i lleial servidor del rei Felip II, aconseguint les més famoses dignitats i alts llocsl. Però, al cap d'algun temps, va renunciar al mestratge en favor del rei demanant al Pontífex que incorporés l'Orde de Montesa a la Corona. Així es va fer per una butlla de Sixt V expedida a Roma sent el 15 de març de 1.587, que donava per conclosa la dignitat del Maestre.

Va acabar l'Orde de Montesa com Cavalleria Militar i des d'aquell moment va quedar incorporada a l'Estat. La seva carrera no va ser molt llarga, però la seva glòria, sí que va ser gran. Va tenir Mestres que van ser valerosos cavallers, dignes de tota lloança i els seus membres sempre es van caracteritzar pel seu culte a l'honor. Va viure dos segles i mig per entrar a la Història d'Espanya. I, en realitat, si va morir com a organització religiosa-militar, no ho va fer com a entitat honorífica: Viu i viurà la seva bandera, la Creu de Sant Jordi, com a memòria de les seves gestes.

ORDRE DE SANT JORDI

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu flordelisada, de gules.

Aquesta Ordre va ser fundada l'any 1.201, pel rei Pere II, d'Aragó i I de Catalunya, amb el títol de Ordre de Sant Jordi d'Alfama. Va rebre aquest nom atès que se li va concedir el desert d'Alfama, a unes cinc llegües de Tortosa. Per comprendre la decisió real de fundar una Ordre Militar, cal tenir en compte la personalitat del monarca i les circumstàncies que van envoltar el seu regnat.

Pere era fill primogènit d'Alfons "el Cast". Pel testament patern va rebre Aragó, Catalunya i terres al sud de França, mentre que el seu germà, Alfons, rebia Provença Millán i Gabaldá. Malgrat aquesta divisió, es va conservar, certa unió en els dominis catalano-occitans, fortalesa per l'aliança política entre ambdós germans i perquè a la mort d'Alfons de Provença, Pere va exercir la tutoria de l'jove nebot. Però per mantenir la fastuositat de la seva cort, alhora que un exèrcit ben proveït, Pere precisava diners i aquests els obtenia mitjançant l'impost de forts tributs que provocaven el descontent popular. Una de les seves idees va ser ampliar els seus dominis, emprenent la guerra contra els musulmans per tal de prendre'ls terres. Amb aquesta finalitat, en l'any 1.201, va creure molt interessant la creació d'una Ordre Militar que els seus cavallers l'ajudessin en l'empresa i amb aquesta finalitat, es va determinar a fundar l'Orde de Sant Jordi, a la qual s'afegiria, "d'Alfama", pel senyoriu que li va donar de certes terres, en realitat desèrtiques, molt properes a la vila de Tortosa. L'Ordre va decidir regir-se per la Regla de Sant Agustí (confirmada l'any 1373).

Pere va emprendre la guerra i va aconseguir, amb l'ajuda dels cavallers de la recentment creada Ordre Militar, arrabassar als musulmans de València, Ademús Castielfabib. El rei es va centrar en la seva aliança amb Castella i va tractar d'apoderar-se de l'illa de Mallorca amb una expedició que va finalitzar en fracàs. Alfonso VIII, de Castella va sol·licitar la seva ajuda per combatre el poder musulmà i els aragonesos i catalans així ho van fer, participant en la batalla de les Navas de Tolosa. Entre les hosts del rei Pere, es trobaven els Cavallers de l'Ordre de Sant Jordi, que no van dubtar a acudir a la crida del monarca.

Va venir un intent d'apoderar-se de part del País Basc, en detriment de Navarra, i els que van resultar més beneficiats van ser els castellans. L'última etapa del seu regnat es va caracteritzar per les convulsions produïdes a Occitània amb motiu del catarisme. Pere es va trobar davant un dilema, d'una banda desitjava conservar l'amistat dels nobles del Llenguadoc i de l'altra, no volia enfrontar-se al Papa que havia decretat la Croada contra els Càtars. La decisió papal d'enviar a la noblesa franca contra els albigesos (càtars) occitans, va obligar a Pere a alinear-se al costat d'aquests. No només perquè era el seu deure protegir als que eren els seus vassalls, sinó que en aquell conflicte estava en joc tota la política occitana dels seus avantpassats.

El problema afectava també a la Ordre de Sant Jordi, obligada, d'una banda a combatre amb el Rei que l'havia creat, i de l'altra, a entrar en combat amb les forces protegides pel Papa, el que repugnava al seu catolicisme. En suma, Pere i els occitans es van enfrontar a les tropes franques dirigides per Simó de Monfort. La batalla es va fer a les portes de Muret el 12 de setembre de 1.212; Pere va resultar derrotat i mort i tota Occitània va quedar en poder dels croats, de manera que les pretensions sobre totes aquestes terres van quedar definitivament arruïnades.

No per això, l'Ordre de Sant Jordi, va deixar d'existir. Va romandre, però, d'acord a les cròniques, encara que els seus cavallers eren homes de ben provat valor en la guerra, en temps de pau portaven una vida un tant relaxada. El rei Pere IV d'Aragó i III de Catalunya, anomenat "el Cerimoniós", va voler donar-li nou vigor a l'Ordre per al que va sol·licitar del Papa Gregori XI, la seva aprovació pontifícia. Aquesta li va ser atorgada i per part del Rei, l'Ordre va rebre el lloc d'Aranda.

Ja per aquell temps, l'Ordre de Sant Jordi havia iniciat la seva decadència. El seu convent era molt pobre, el nombre de cavallers era cada vegada més escàs. De tota manera, van participar en totes les empreses que va emprendre el rei Pere "el Cerimoniós", un regnat caracteritzat per convulsions internes i guerres externes, entre les quals va destacar l'anomenada "dels dos Peres", a causa de l'enfrontament dels aragonesos i catalans del rei Pere "el Cerimoniós", contra els castellans del també Pere, rei de Castella, sobrenomenat "el Cruel". A hores d'ara, l'Ordre de Sant Jordi ja estava en franca decadència i així va arribar fins al regnat de Martí "l'Humà".

Quan va succeir en el tron al seu germà Joan, es trobava a Sicília i encara va trigar gairebé un any a tornar a la Península. En 1.397, Martí, va jurar els Furs d'Aragó i en la primera etapa del seu regnat es va esforçar a acabar amb les picabaralles que hi havia en diversos punts del Regne. Va haver de passar a Sardenya per aixafar la rebel.lió dels jutges d'Arborea, que, ajudats pels genovesos, dominaven tota l'illa a excepció de Cagliari, Alghero i Longorado, que romanien fidels a la corona aragonesa.

Aquest rei va tenir la idea d'enfortir a l'Ordre de Sant Jordi, però ja era molt tard mentre estava en absoluta decadència, extingint-se a poc a poc. Va ser llavors quan Martín "l'Humà", va concebre una solució: Unir la Ordre de Sant Jordi amb la de Montesa. El Papa Benet XIII, va donar la seva aprovació i així, sense la menor dificultat, els Cavallers de Sant Jordi es van integrar en la de Montesa. Quina altra cosa podien fer? L'Ordre de Sant Jordi d'Alfama era com un feble rierol d'escasses aigües comparat amb el cabal ample i cabalós del riu de la de Montesa. Però, almenys, alguna cosa va aconseguir: que l'Ordre de Montesa, en lloc d'utilitzar la Creu dels Calatravos com a distintiu, acceptés portar la seva, la de Sant Jordi, la vermella creu del Sant.

Deu Mestres va tenir la Ordre de Sant Jordi: El primer va ser don Frey Joan d'Almenara. L'últim, don Frey Guillén Castello, que va ser a qui li va tocar veure com la seva Ordre desapareixia absorbida per la poderosa de Montesa. Durant la seva existència, que va durar dos segles, menys alguns mesos, va haver d'enfrontar-se, no poques vegades, a l'Ordre de Calatrava, tot i tenir la mateixa Regla.

Sempre va ser el seu rival i en no poques ocasions la seva enemiga. De tota manera, quan es fon Sant Jordi amb Montesa, la primera va donar a la segona la seva insígnia com a emblema, la vermella Creu de Sant Jordi, i la segona, en acollir als membres de l'altra, el seu nom i protecció.

Quan es van unir, els Cavallers de Sant Jordi ja van estar sempre al servei de la seva nova Ordre i amb els d'aquesta van participar junts, com un sol cos militar, que això va ser el que en realitat eren, en els dies de glòria de Montesa , així com en els de la seva decadència.

Es van distingir bravament lluitant a València, contra els revoltats nobles d'aquella ciutat que, recolzats pel poble, van formar l'anomenada "Unió" contra el poder centralitzador del rei Pere "el Cerimoniós", d'Aragó. Van prendre part així mateix en les guerres d'Itàlia, acompanyant a Alfons V. En un combat naval contra els genovesos els cavallers de l'Orde de Montesa, en les quals files lluitaven i als antics de la de Sant Jordi, van prendre a l'enemic cinc galeres i van fer nombrosos presoners.

Quan l'any 1.587, l'Orde de Montesa va ser incorporada a la Corona de Felip II, per butlla del Papa Sixt V, els antics cavallers de Sant Jordi ja no existien. De l'Ordre a què van pertànyer només quedava, en el millor dels casos, la seva creu i un llunyà record.

ORDRE DE SANT LLÀTZER DE JERUSALEM

Les seves armes consisteixen: Creu de Malta, resacertada d'or, carregada amb un escut de plata anagramado; estret en el cap, una creu amb els braços de sinople i gules.

Segles abans de portar a efecte les Croades, ja existien en Terra Santa institucions caritatives que cuidaven de l'assistència als pelegrins que anaven a visitar els llocs testimonis de la Passió de Jesucrist. Des de la presa de Jerusalem l'any 1.099, resultat de la Primera Croada encapçalada per Godofredo de Bouillon, els monjos de Sant Llàtzer, ocupats amb anterioritat en la cura dels leprosos, es van apressar a oferir els seus serveis. És summament curiós assenyalar que els Llatzaristes acollien a qualsevol cavaller d'una altra Ordre que contragués la lepra i, sempre que guardés la seva Regla, era ben rebut entre ells. Alguns cavallers croats van prendre el paper dels monjos anteriors i sembla que des 1.115 van formar una comunitat independent entre les Ordres orientals, prenent la Regla de Sant Agustí. Referent a això, pot citar-se una butlla de Pascual II, confirmant la Regla i una altra a 1.255 del Papa Alexandre IV, que, dos anys abans, els havia posat sota la protecció de la Santa Seu. Mentre això succeïa, els Cavallers de Sant Llàtzer prenien part en una desgraciada batalla, la de Gazza, el 18 d'octubre de 1.244, en què van morir tots ells. Ni un solament va sobreviure a aquest combat.

Altres, de la mateixa Ordre, van lluitar també sota Sant Lluís, juntament amb els Templers, els Hospitalaris i els Teutónicos, en una altra desastrosa batalla, la de Mansourach (1.250) i també van formar part de les Croades de Sant Lluís i en les expedicions a Síria (1250-1254). La fortalesa de Sant Joan d'Acre, en poder dels cristians des de la I Croada, va ser assetjada pels soldats del Sultà del Caire. Els Mestres de les ordres del Temple i de Sant Llàtzer estaven al comandament dels defensors. Tots dos caps van morir en la batalla i després d'una heroica resistència, Sant Joan d'Acre va quedar en poder dels musulmans en 1.291. I amb aquest fet quedà determinada la caiguda de tot el regne llatí de Jerusalem. Abans que això succeís, l'Ordre de Sant Llàtzer reconeguda per diversos Pontífexs, entre ells Inocenci IV i Paulo V, va tenir en Palestina grans possessions, però quan el sultà Saladí va ocupar Jerusalem, va donar un any de termini a les Ordres Hospitalàries per abandonar la ciutat.

El rei de França Lluís VII que per penitència havia emprès la Segona Croada en tornar al seu país, l'any 1.149 va portar amb ell a dotze germans de Sant Llàtzer i en 1.154, va fer donació a l'Ordre del castell de Boigny, perquè la mateixa establís la seva encomana general, estenent l'Ordre per nombroses ciutats de França. Per la seva banda, cert noble anglès, que admirava a l'Ordre, va introduir a Anglaterra als llatzaristes, que van fixar el seu domicili a la ciutat de Burton.

Tot això va provocar un gran canvi en l'Ordre perquè, protegida pels reis, va arribar un moment en què va ser més poderosa a Europa del que havia estat a Àsia. Però tornem al seu aspecte militar: després de la caiguda de Sant Joan d'Acre, els llatzaristes que van sobreviure van anar a refugiar-se a l'illa de Xipre. Altres es van establir a Sicília, en Capua, lloc del que foren estenent-se per tota Itàlia. La branca francesa de Boigny i la italiana de Capua van ser les més importants, però això no va ser obstacle perquè fundessin priorats i encomanes, a part de la de Burton, a Hongria, Flandes i altres països d'Europa.

En 1.490, el Papa Inocenci VIII va decidir unir l'Ordre de Sant Llàtzer a la de Sant Joan de Jerusalem, però la branca francesa va continuar autònoma, davant la qual cosa el Papa Lleó X va anul.lar la unificació ordenada pel seu predecessor. Per la seva banda, el rei de França Enric IV, va unir a l'Ordre de Sant Llàtzer a la del Carmel, en vista que aquesta última llanguia i era convenient la seva unificació amb una altra més poderosa

L'Ordre de Sant Llàtzer no desatenia, ni moltíssim menys, les seves obligacions militars ni la seva lluita contra el poder turc. Al segle XVII va armar una flota per combatre contra els corsaris i pirates, triant el port i ciutat de Saint Maló com a centre de les seves operacions marítimes. L'Ordre va arribar a reunir fins a deu fragates i va lluitar valerosament defensant la seguretat de les costes franceses.

En aquest mateix segle, el XVII, el Papa Gregori XIII va dictar una butlla per la qual manava incorporar l'Ordre de Sant Llàtzer a la de Sant Maurici, formant-se així l'anomenada Ordre de Sant Maurici i Sant Llàtzer, i que va ser una de les més distingides d'Itàlia. Va passar alguna cosa semblant a l'ocasió anterior, quan un altre Papa va tractar d'incorporar-la a la de Sant Joan de Jerusalem. El Priorat de Sicília va acatar la butlla pontifícia, però no va passar el mateix amb el Gran Mestre dels Llatzaristes de Boigny que, amb diversos priorats i encomanes, van continuar la seva vida independent. Entre els grans Maestres del segle XV, cal citar a Francesc de Borbó, dels marquesos de Nerestang, de Luvois, de Dangeau, el Duc de Berry, després Luis XVI i després el Comte Provença, més tard rei amb el títol de Luis XVIII. Com Cavallers de l'Ordre de Sant Lázaro en altres països, poden citar-se als Tsars de Rússia, Pau I i Alexandre I i l'Arxiduc Leopold d'Àustria. El rei Lluís XVIII de França i més tard Carles X, es van declarar protectors d'aquesta Ordre.

A França hi havia tres importants Ordres, molt antigues: La de l'Esperit Sant, la de Sant Lluís i la de Sant Miquel. Doncs bé, al costat d'elles figurava la dels Llatzaristes. Aquestes eren exigències que imposava l'ingrés a l'Ordre de Sant Llàtzer: Nou graus de noblesa, sense principi conegut, o remuntant-se a data incerta.

Passats els temps guerrers, l'Ordre de Sant Llàtzer, va romandre, no extingint-se com algunes altres. Actualment es troba representada a França, Alemanya, Itàlia, Holanda, Suïssa, Portugal i, naturalment, a Espanya. Amb data 26 de juny de 1.935 va registrar l'Ordre els seus Estatuts a Espanya. El 9 de maig de 1.940 va ser reconeguda amb caràcter oficial i declarada d'utilitat pública en tot el territori nacional, per ordre que es va publicar al BOE el 10 del mateix mes.

El seu reglament de la lluita contra la lepra, aprovat per Decret de 8 de març de 1946, concedeix i assigna a l'Ordre Militar i Hospitalària de Sant Llàtzer de Jerusalem, importants missions. Els components d'aquesta Ordre es divideixen en dos grups: Els membres i els afiliats. Només els primers i àdhuc entre aquests, els Cavallers de Justícia, poden assistir als Capítols dels seus respectius Priorats. A part dels de Justícia hi ha els de Devoció. Tots poden ser cavallers, dames o eclesiàstics, però és absolutament necessari professar la religió catòlica.

Els membres, Cavallers de Justícia, estan obligats a provar de manera indubtable, la legitimitat dels seus ascendents fins al segon grau civil inclusivament, la noblesa de cent anys de dos dels seus cognoms, un dels quals sempre serà el primer per la línia paterna i l'altre, bé el segon de la citada línia, o el primer de la materna, això queda a elecció del pretendent a l'ingrés. Els Cavallers de Justícia, usen com a distintiu una creu octogonal verda, brodada sobre el frac o l'uniforme, així com en els seus mantells capitulars. Les categories són: Gran Collaret, Gran Creu, Comendador i Cavaller. Només els membres, no així els afiliats, estan autoritzats a usar l'uniforme de l'Ordre, de drap blau fosc, amb coll i bocamànigues blanques, charreteras i pantalons galoneado. Sabre o espasí, depèn dels actes. Barret apuntat i botes de xarol. L'Ordre està regida pel Gran Mestre que ho és amb caràcter vitalici i queda autoritzat a nomenar un coadjutor. També existeix un Consell Suprem Consultiu que orienta el Gran Mestre en aquelles matèries en què es demana la seva opinió. Els afiliats, aquells que practiquen proves de noblesa són denominats com "nobles de mèrit" i els dispensats d'elles són considerats únicament com "de mèrit". Tant els primers com els segons poden tenir els mateixos graus que els membres, però no porten la creu brodada. Per a aquests, hi ha la creu anomenada de "Mèrit", dividida en quatre categories, així com medalles, concedides per rellevants serveis.

ORDRE DELS MAESTRES DE SANTIAGO

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu de Santiago. (Aquesta creu sempre es representa de gules.)

Quaranta Mestres va tenir la ordre de Santiago. El primer va ser Pedro Fernández, l'any 1.170. La seva primera acció va ser de contrarestar l'atac dels moros que talaven tota la comarca de Càceres, unint-se a Ferran II de Lleó, marxant cap a Coria, per resoldre´s en direcció a Càceres, prenent-la als moros per encaminar-se de seguida cap a Badajoz i el Castell de Almograf a la ribera del Tajo. Però no va passar molt temps sense que als musulmans els arribessin reforços d'Àfrica, els almohades, al capdavant dels quals va venir el seu Emir Usuff-Aben-Jacob. Amb aquestes forces aviat van tornar a fer-se amos de tot el perdut a Extremadura. Llavors, els Cavallers de l'Ordre de Santiago es van passar a Castella per posar-se a les ordres del Rei Alfons VIII. La Vila de Mora va ser la primera possessió de l'ordre i abans que passés molt de temps ja havien conquistat el castell de Alarilla, entrant en terres de moros per arribar fins Ruete, talànt-lo tot al seu pas.

Van tornar al seu punt de partida amb un bon nombre de presoners i gran botí per la qual cosa satisfet el Monarca els va donar la vila de Uclés l'any 1.174, en recompensa dels seus serveis. Don Pedro Fernández va marxar a Roma perquè el Papa li confirmés l'autorització papal per la seva Ordre de Cavalleria. Un cop a Castella, va ajudar al rei Alfons a recuperar el que li havia arrabassat Sancho V de Navarra en terres de la Rioja. Va planejar després la conquesta de Conca, a la qual va assetjar, durant el setge nou mesos fins que la guarnició mora no va tenir més remei que rendir-se. Guanyades també per al rei cristià van ser Alarcón i altres poblacions, sent premiada l'Ordre de Santiago amb riques heretats. Va ser per aquest temps quan, segons algunes cròniques va partir el Maestre de Santiago don Pedro Fernández, juntament amb alguns dels seus cavallers a Terra Santa, a fi de fundar allí també l'Ordre. Hi ha la dada que Bohemundo, rei d'Antioquía, en 1.180 va donar al Mestre diversos castells i llocs i en feu tot el territori que guanyés als moros. Però posant com a condició de que la campanya s'havia d'emprendre immediatament, al que no va poder comprometre's el Maestre que va emprendre el retorn a Espanya.

Poc després l'ordre va acompanyar al rei Alfons VIII cap a Andalusia, i propers a Còrdova van topar amb els cavallers de l'Ordre de Calatrava qui sostenien que aquells territoris corresponien a la seva jurisdicció. Els de Santiago es van avenir a raons i van signar la pau i concòrdia perpètua amb l'altra Ordre de Cavalleria, a la qual van cedir la vila de Alcobella, situada entre San Esteban de Gormaz i Osma, així com cent maravedissos d'or, en prova de bona voluntat, així com la vila de Ocaña. Després es van entrevistar amb els Templers i Hospitalers, comprometent-se els respectius Mestres a prestar-se mútua ajuda.

L'Ordre de Santiago es va dividir en dues províncies, amb dos priors, la de Sant Marc va estar sota el regne de Lleó, i després la de Còrdova i Sevilla per als cavallers allí residents. Es va ocupar també don Pedro Fernández de la redempció de captius i ja tenia l'Ordre dues cases destinades a aquest fi quan li va arribar la mort l'any 1.184. Ve després la llarga llista de Mestres d'aquesta Ordre. A l'IX, don Martín Peláez Barragán, es diu que el van matar els moros, però cert és que res se sap per veritat històrica. El XIII, don Rodrigo Iñiguez, va deixar el Maestrat de l'Ordre per voluntat pròpia sense que es coneguin els motius que va tenir per determinar tal resolució. El XV, don Gonzalo Ruiz Girón, ja pels anys 1.275-1280, va trobar la seva fi a causa d'una imprudència o un acte de temeritat, segons es miri. Estant en batalla contra els moros, li van tallar el pas cent genets enemics i, home de brau cor com era, es va llançar en contra, sense mirar si cavalcava sol o era seguit pels seus cavallers. Naturalment, va morir en l'intent. El VIII, don Gonzalo Pérez Martel no va poder dur a terme grans gestes perquè va tenir la mala fortuna de caure del seu cavall, morint a l'acte. El Maestre que feia el número XXIII, don Vasco López (any 1.338) no va durar molt: reunits els freires en Capítol, a la vila d'Ocaña, el van acusar de traïció i d'haver forjat moneda falsa pel que va haver de fugir a Portugal això sí, portant amb ell bestiar i joies que pertanyien a l'ordre.

Pel que fa al XXV Maestre, don Fadrique, germanastre del Rei de Castella don Pedro, va tenir mala fi perquè acusat de traïdor pel Monarca, va morir cosit a les fletxes disparades pels ballesters del Rei. El que feia el número XXXI, don Pedro Muñíz de Godoy, va morir en un enfrontament amb els portuguesos. El XXXV va ser don Álvaro de Lluna, i la seva fi va ser també violent. Preferit al principi del Rei de Castella, va caure en desgràcia a causa del poc afecte que li tenia la reina. Don Alvaro no va voler donar-se per vençut creient que el vent de adversitat duraria poc. El rei li va aconsellar que s'allunyés de Burgos.

No es va avenir a això don Álvaro i per empitjorar les coses, un frare durant el sermó del Divendres Sant el senyalà davant del rei i de tota la Cort. Enfellonit don Álvaro aquella mateixa nit va fer que fos llançat traïdorament des d'una torre el comptador Major del Monarca, don Alonso Pérez de Viviero, a qui culpava del que havia passat, al legant que li tenia mania i era qui havia empès al frare a senyalar-lo. El rei manà posar-lo pres, i tot i que don Álvaro es va lliurar sota assegurança de vida i hisenda, va ser sotmès a judici i condemnat per tirà i usurpador de la Reial Corona. A la Plaça Major de Valladolid se li va donar horrible suplici per acabar sent degollat​​, donant-se-li sepultura en el lloc destinat als malfactors.

L'últim Maestre que fa el nombre quaranta va ser don Alonso de Cárdenas, anys 1.476-1.499. Va ser home que va servir lleialment als Reis Catòlics amb singular intrepidesa i empenta, ficant-se amb els seus Cavallers a Portugal més de quinze llegües, mentre el rei portuguès lluitava en favor de la Beltraneja. Assabentat don Alonso de la mort del Maestre de Santiago va entrar el desig de ser-ho ell, però la reina Isabel la Catòlica va ser més diligent i va aconseguir que s'ajornés l'elecció del nou Maestre. Es va avenir a això Diego i mentre es resolia el plet es va dedicar a la seu que va ser ficar-se una altra vegada a Portugal en so de guerra. Els Reis Catòlics, agraint els seus serveis, van accedir que fos triat Maestre de l'Ordre de Santiago. Des d'un començament, aquest Maestre es va trobar en la guerra de Granada amb els seus freires. Allí van ser acorralats pels moros.

Els seus companys li van fer veure la necessitat de fugir, aprofitant les ombres de la nit però la resposta de l'últim Maestre va ser aquesta, "no torno jo les esquenes, per cert, a aquests moros, però sí que fujo de la teva ira, Senyor Déu, que s'ha mostrat avui contra nosaltres i t'ha plagut castigar els nostres pecats amb les mans d'aquesta gent infidels ". Treballosament va aconseguir salvar-se. Però allà van quedar gran nombre dels seus companys, morts, fins al punt que aquell lloc se li va donar el nom de "Costes de la matança". Va continuar lluitant en la guerra contra Granada i allí va estar fins a veure onejar sobre l'Alhambra l'ensenya dels Reis Catòlics. Va trigar molt poc a morir don Alonso, sent l'últim dels Mestres de l'ordre de Santiago, ja que els Reis Catòlics es van declarar en 1.493 Administradors de l'Ordre, agregant el seu Maestrat a la Corona de Castella.

ORDRE DEL SANT SEPULCRE

Les seves armes consisteixen: En una creu de Sant Joan de Jerusalem.

Aquesta Ordre va néixer en l'època de les Croades i va ser iniciativa de Godofredo de Bonillón, el conqueridor dels Sants Llocs, a la primera Croada, armant cinquanta cavallers sobre el sepulcre del Redemptor. Una Croada que es va caracteritzar per la violència de la lluita: el mateix Godofredo va declarar que en entrar a Jerusalem, els cavalls de les hosts cristianes galopaven sobre rius de sang i que aquesta "arribava fins als genolls de les seves muntures". Encara que sembla una mica exagerat tal afirmació, el cert és que, en efecte, la batalla va ser summament sagnant el que no deixa de ser un contrasentit; allà on Jesús va predicar la pau entre tots els homes, hi va haver lluita, patiment i mort.

Pel que fa a l'Ordre del Sant Sepulcre, no hi ha cap dubte que, en efecte, en la seva fundació van participar cinquanta cavallers i així ho fa notar el poeta Torquato Tasso: Són 50 Guerrier he in pure argetnto. Apiegan la tronfal perpètua coce

Aquesta Ordre constitueix una de les cinc que es van instituir en els Sants Llocs: L'Orde del Temple, l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, L'Ordre del Sant Sepulcre, els Cavallers Teutónics, i l'Ordre dels Llatzaristes. Els primers custodiaven el Temple i portaven la creu "pate" de gules; els segons usaven la creu blanca de vuit puntes: els tercers van ser cridats en el seu origen sepulturistas, els primers freires de l'Ordre que estudiem, els Cavallers Teutónics tenien cura de l'Hospital de Santa Maria i els Llatzaristes assistien als leprosos i es van distingir per la creu verda de vuit puntes.

Els sepulturistas van estar encarregats del Sepulcre des de l'any 1.098. Des d'un començament prengueren gran increment i estaven obligats a aportar 1.000 servents d'armes; dels Templers presentaven els cavallers i els cavallers de Sant Joan de Jerusalem, 50. I a la cort del rei de Jerusalem havia d'haver constantment 100 Cavallers del Sant Sepulcre per tal de cobrir les expedicions militars que s'anessin presentant.

Tal cosa va motivar que els cavallers d'aquesta Ordre prenguessin part en gairebé tots els fets d'armes a partir de l'any 1.123, lluitant al costat del rei Balduí de Jerusalem. Van estar en en el lloc de Tir, l'any 1.128 en la presa del castell de Monteferrand, en 1.146, en el lloc de Damasc, a 1.153 en la presa de Arcalea, en 1.182 a la batalla de Bethsan, en 1.180 en el lloc de Sant Joan d'Acre, en què va morir, combatent, el Prior de l'Ordre.

Amb la presa de Jerusalem pels turcs, els cavallers del Sant Sepulcre es van traslladar a Europa, estenent-se per Polònia, França, Alemanya, i Flandes, instituint diversos convents entre els quals poden citar-se els de Parma, Perusa i París.

Pel que fa al distintiu, els cavallers d'aquesta Ordre utilitzaven la creu potenzada vermella en el mantell, divina heràldica de Jerusalem, i la creu patriarcal de doble travessa sobre el pit.

Caldrà dir que en estar encarregat els Franciscans de Terra Santa, el Papa Lleó X els va autoritzar per armar cavallers del Sant Sepulcre a quants pelegrins arribaven a Jerusalem i així ho sol.licitaven, és condició indispensable pertànyer a famílies principals d'Europa.

L'any 1.480, el papa Innocenci VII va decidir incorporar l'Ordre del Sant Sepulcre a la de Jerusalem i més tard, el Pontífex Pius X es va reservar el Gran Maestrat l'any 1.904.

Pel que toca a l'uniforme, amb lleugers variants segons els països, és de drap blanc, amb xarreteres de coronal, espasa i barret de dues puntes.

En l'antiguitat existien tres classes de cavallers: D'Honor i Devoció, els de Justícia i els de Gràcia Magistral, nomenats pel Gran Mestre títol honorífic. En l'actualitat, l'Ordre es divideix en tres graus: Cavallers, Comendadores i Grans Creus. Pel que fa a aquesta ordre a Espanya, cal dir que en trobar-se el país en l'època de la Reconquesta, no calia sortir-ne per lluitar contra els mahometans. És clar que d'aquesta tasca s'encarregaven en alt grau els Cavallers Templers fins al punt que, a Catalunya, el comte sobirà Ramon Berenguer III va prendre l'hàbit d'aquesta Ordre. A Aragó, el rei Alfons I el Batallador va voler fer el mateix, però triant l'Ordre del Sant Sepulcre, i la va instituir hereva del seu regne i dominis, conjuntament amb la de l'Hospital i la del Temple, segons el seu testament de 1.134.

Heus aquí com, de fet, quedaven tres ordres militars com sobiranes del regne d'Aragó, fet insòlit no donat fins aleshores.

No obstant els seus Mestres van tenir el bon encert de declinar aquesta sobirania sobretot en comprovar que el regne s'esvalotava pel que van decidir cedir els seus drets al comte sobirà de Barcelona Ramon Berenguer IV que així cenyia en els seus polsos la Corona d'Aragó.

Molt agraït per la mercè, el sobirà català va ingressar en l'Ordre del Sant Sepulcre, però sense renunciar a la governació dels seus estats, amb la qual cosa l 'ordre va quedar fermament assentada a Catalunya. Les altres dues ordres Templers i Hospitalers, van renunciar així mateix als seus drets sobre la corona d'Aragó i l'assumpte va quedar definitivament resolt.

Els cavallers del Sant Sepulcre van continuar lluitant contra els musulmans fins al punt que el rei Jaume I, el Conqueridor els va fer objecte de grans i riques mercès.

Per indicar la descendència de l'ordre al Patriarca de Jerusalem, a les esglésies d'aquesta Ordre sempre ostentava en la seva façana la creu patriarcal de doble travessa.

Pel breu pontifici de 1.907, el Papa Pius X es va reservar el Gran Maestrat de l'Ordre, nomenant lloctinent seu al Gran Patriarca llatí de Jerusalem.

L'uniforme dels capitulars nobles d'Espanya consisteix en la casaca blanca, amb charreras de coronel i la creu vermella quíntuple al pit. Pantalons blaus amb franges daurades. Barret bicorni. Per l'or: mantell blanc amb gorgera i birret negre. La capa de passeig i el mantell tenen també la creu vermella potenzada, amb les quatre creus més petites en els angles. La venera porta com a divisa la creu patriarcal de doble travessa.

ORDRE TEUTÓNICA

Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu de sable, resacertada, de gules. Bordura del mateix esmalt.

Sent l'origen d'aquesta Ordre Militar les Croades i originada per l'atenció que van prestar els cavallers teutons que en la mateixa van participar, entenem que no està de més incloure-la en la relació d'aquestes ordres que hem desenvolupat. Es tracta d'una Ordre Religiós-militar que al principi va ser coneguda amb el nom de Cavallers Teutónics de l'Hospital de Santa Maria de Jerusalem. La data de la seva creació es fixa en l'any 1.189, durant el setge pels croats cristians de la fortalesa de Sant Joan d'Acre. Va ser llavors quan es va elevar un hospital destinat per als croats teutons.

Ara bé: l'any 1.198, els cavallers d'aquesta nacionalitat es van reunir per estudiar i portar a efecte, si existia acord, la transformació de l'Hospital de Acre en una Ordre Religiosa-Militar. Així es va determinar, nomenant al seu primer Maestre, que va ser Heinrich Walpot. El segon pas va ser l'elecció de l'hàbit, decidint que aquest fos una túnica blanca amb una creu negra.

La idea original va ser combinar els ideals hospitalaris de la Ordre de Sant Joan, amb els militars dels Templers, constituint una força de cavalleria noble destinada a la defensa de la fe. Aquest va ser el projecte original, però finalitzada la seva participació en les Croades, els cavallers de l'Ordre Teutónica van tornar a les seves terres d'origen i, en lloc de dissoldre una Ordre que havia nascut per combatre els musulmans a Terra Santa, van decidir continuar la seva obra als països del Nord d'Europa i així van fixar la seva atenció en les possibilitats que oferia l'evangelització dels territoris situats a l'Est d'Alemanya.

Això va succeir al segle XIII. La seva primera acció va ser anar a Transilvania, emprenent una sèrie d'accions bèl.liques que van finalitzar en estrepitós fracàs, ja que van ser expulsats d'Hongria per Andrés II, rei d'aquell país.

L'any 1.310, els cavallers de l'Ordre van iniciar l'ocupació de Prússia, dirigits pel seu III Gran Mestre, Herman Von Salza, van intentar entrar a la Pomerania des d'on es van estendre a Estònia.

L'Ordre concebuda com Religiosa-Militar, es va orientar gairebé exclusivament a aquesta última ocupació, atès que una vegada pacificada Prusia, van estendre el seu camp d'acció a Livonia i Curlandia.

Va ser precisament en aquesta època quan l'Ordre Teutónica es va fusionar amb una altra Ordre similar, encara que de menys importància, els anomenats Cavallers Portaespada. Les activitats de l'Ordre Teutónica, encara proclamant sempre que estaven en defensa de la fe, el que en realitat significaven era la total germanització de les terres que anaven ocupant, ja que es dedicaven a la fundació de nous nuclis de població i aquests inevitablement eren poblats per elements germans. Per a aquest designi s'utilitzava la tàctica de la fundació de grans ciutats, en detriment de la població autòctona, a la qual se sotmetia en ocasions a veritables matances, o deportándola d'unes terres que havien habitat durant segles i que, en realitat, eren seves .

L'any 1.291, la pèrdua, pels cristians, de Sant Joan d'Acre, a Terra Santa, va tallar els últims i ja molt febles vincles dels cavallers teutònics amb l'esperit de les Croades i la capital de l'Ordre i seu del Gran Maestre es va traslladar a Venècia fins a l'any 1.309, en què es va decidir instal.lar-se definitivament a Malborck, ciutat des d'on les altes jerarquies de l'Ordre dirigien totes les activitats de la mateixa.

Durant el segle XIV, l'Ordre Teutónica va arribar al període de la seva major expansió i les seves possessions van venir a constituir una mena enorme estat monàstic. Van obtenir la possessió total de la Pomerania i van adquirir el port de Danzing, van culminar el domini sobre Estònia i van ocupar l'illa de Gotland. La política d'aquesta Ordre va anar variant segons passava el temps, si al principi va ser una organització més en les Ordres de Cavalleria destinades a la defensa de la fe cristiana, aviat es va demostrar que, sota aquest pretext, el que s'anava duent a terme era una política d'agressió sobre altres estats a què es desitjava germanizar. A partir de la segona meitat del segle XIV, es va iniciar la decadència de l'Ordre Teutónica.

L'aparició d'una forta potència militar constituïda per la unió de Polònia i Lituània va significar un rude cop contra els interessos expansionistes dels cavallers teutònics. I l'Ordre va patir, enfront del rei Ladislao II, de Polònia una tremenda derrota a la batalla de Tannenberg de manera que en finalitzar la guerra per la pau de Torun (1.466) la majoria dels territoris que havien estat en possessió de l'Ordre Teutónica van passar a dependre de Polònia.

L'any 1.511 fou elegit el seu últim Gran Mestre, Albert de Brademburgo i aquí, en aquest precís moment, és quan es revela amb tota claredat que els motius que van moure a aquesta Ordre en els seus temps d'expansió no van ser religiosos, sinó polítics, ja que aquest gran mestre va abandonar el catolicisme per adherir-se a la Reforma Protestant, secularitzant l'Ordre, amb la qual cosa es va abandonar l'ideal monàstic per passar a formar un Estat hereditari format per les possessions dels Hohenzollern.

L'any 1.525 es va dur a efecte la pràctica desaparició de l'Ordre Teutónica. Ja res quedava dels seus principis, de la seva missió a Terra Santa, del seu caràcter de Hospitalaris, en els seus últims anys d'existència, els teutónicos s'havien convertit en un exèrcit regular al servei de la idea pangermánica i res més. En la seva primitiva organització, l'Ordre Teutónica comprenia als cavallers, que eren els encarregats de les missions militars, els sacerdots, de les espirituals i ritus de la fe i, una mena de llecs que eren els encarregats de servir els primers i els segons.

Els components dels dos primers grups, cavallers i sacerdots, estaven obligats a fer vots perpetus, mentre que els llecs podien abandonar l'Ordre quan ho creguessin convenient.

En un principi, cada casa, o convent de l'Ordre, havia d'estar habitada per un Comanador, dotze cavallers i sis sacerdots, a més d'un nombre indeterminat de llecs. La Direcció General de l'Orde corresponia a un gran mestre càrrec de la qual era vitalici. Ara bé, les decisions d'aquest gran mestre estaven controlades per un Capítol General format pels Mestres provincials (Armènia, Acaya, Llombardia, Pulla, Prússia, Livonia i Germania).

En la mateixa residència del Gran Maestre de l'Ordre havien de viure els altres alts dignataris, que eren, el Comendador, el Gran Mariscal, el Hospitalari i el tresorer.

La realitat històrica obliga a deixar constància de com, a l'emparament del que en un principi va constituir el mateix ideal que va empènyer als croats a Terra Santa, és a dir, la defensa de la fe cristiana, va acabar convertint a aquesta Ordre en una cosa totalment diferent al pensament dels seus fundadors.

Debilitat l'esperit de les Croades, l'Ordre Teutónica no només es va desentendre de tot el que pogués succeir a Terra Santa, sinó que va acabar esdevenint en un exèrcit, el ideal, si així pot anomenar-se, fou l'anar conquerint terres, no per estendre per elles la fe, sinó per anar poblant per elles d'elements germànics. La religiositat s'havia convertit en política al servei d'un nacionalisme que no tenia ja a veure amb els primitius orígens de l'Ordre.

ORDRE DEL TOISÓ D'OR

Les seves armes consisteixen: Toisón d'or, carregat d'un escut del mateix metall.

Aquesta Ordre va néixer en una època en què la Casa de Borgoña s'alçava amb gran pompa, orgullosa del seu poder, pretenia convertir gairebé en àrbitre d'Europa. Felipe "l'Atrevit" havia rebut en feu del seu pare el rei de França, els Estats de Borgonya. El seu fill Joan, "l' Intrèpid", o "sense Por ', home molt superb, es va barrejar en tot tipus de picabaralles hagudes durant la regència de Carles VI i amb motiu de l'estupidesa del rei, al que se li jutja històricament com un imbècil total, i els desvaris de la reina, comptant amb la força del seu bàndol va creure que havia arribat el moment de treure del mig al seu competidor per al Tron francès, el duc d'Orleans, alçant-se amb el domini de França. Va ocórrer que el dofí francès va ser més llest que ell (tot i que en aquells dies només tenia setze anys) i el va citar per celebrar una pacífica entrevista. Joan "l'Intrèpid" no va sospitar la possible trampa, el que li va costar la vida perquè en el lloc on havia de reunir-se amb el dofí, aquest el va fer assassinar en la seva presència i a la llum del dia, sense cap pudor i important-l'hi molt poc que hi hagués nombrosos testimonis del crim.

Va succeir al mort en el domini dels rics Estats de Borgonya el seu fill Felip, sobrenomenat "El Bo", jove de 23 anys, tan orgullós com el seu pare, molt ben plantat i amb fama d'intel ligent i posseïdor d'un gran talent. Des del primer instant va tenir per interés venjar-se dels assassins del seu pare. La seva primera esposa era Micaela, germana del dofí de França, promotor del crim i el seu sogre, per tant, el rei de França. Felip va apel.lar a tot per obtenir justícia: I així el Parlament francès, la nació sencera va estar de part seva. D'aquesta manera, va portar la guerra a França els habitants dels quals en lloc d'oferir resistència, ho van acollint amb simpatia.

Va fer desenterrar el cadàver del seu pare traslladant-lo amb gran pompa a Borgonya on el va fer enterrar a la catedral de Dijón, en un sumptuós sepulcre. Mentrestant, el dofí, exiliat de la cort de París, conscient del perill que l'amenaçava, va aixecar tropes per oposar-se a Felip, mentre el rei de França, Carles VI, continuava sense adonar de tot el que passava, sumit en la seva imbecil.litat.

Felip de Borgonya anava trencant gradualment els llaços de vassallatge que unien Borgonya a França. Després de la mort de la seva primera dona va contreure segon matrimoni amb Viona d'Artois, filla del poderós comte de Nevers, el que va augmentar el seu poder. Mort el rei Carles VI, va ascendir al tron de França el dofí, amb el nom de Carles VII. Però la venjança entre aquest i Felip de Borgonya continuava. El borgonyó, vidu per tercera vegada, casà amb amb la filla de Joan I, rei de Portugal. Va ser llavors quan, al cim del seu poder, Felipe "el Bo" va crear l'Ordre del Toisó d'Or, com a símbol de la seva vanitat satisfeta en col·locar-se com a monarca independent de França i obligant al rei d'aquell país, Carles VII, a retractar-se públicament de totes les ofenses li havia inferit.

Van créixer els dominis de Borgonya, bé per aliances, bé per mitjà de la conquesta. Ídol dels seus pobles, va morir Felip sense que pogués dur a terme l'últim ideal de la seva vida: organitzar una croada contra els turcs.

L'Ordre del Toisó d'Or es va anar concedint a alguns prínceps i reis estrangers: als Països Baixos, a Alemanya i als reis d'Aragó i de Navarra. Mort Felip "el Bo" va heretar el títol de Gran Mestre i cap sobirà del Toisó d'Or, el seu fill Carles, a qui la història coneix amb el sobrenom de "El Temerari", Duc de Borgonya. La vida d'aquest home va justificar el seu sobrenom. La mort li va sobrevenir davant les muralles de Nancy, l'any 1.477, plaça a la qual havia posat lloc. Durant la seva vida, va posar tot el seu esforç a potenciar l'Ordre del Toisó d'Or revestint-la de gran pompa i aparell, concedint els collarets a aquells monarques estrangers en els que buscava les aliances per als seus ambiciosos plans.

Després de la seva mort i per diverses vicissituds que no fa al cas ressaltar aquí, el Ducat de Borgonya va passar a poder de França, però no així els Països Baixos on l'emperador germànic, Frederic, va imposar el seu domini, reservant-se la potestat de ser el suprem cap de l'Ordre del Toisó d'Or, alhora que preparava la successió de l'Imperi en la persona del seu nét, el més tard emperador Carles V d'Alemanya i rei d'aquest nom, i d'Espanya: passant en l'interí per Felip "el Bell ", pare de l'anterior.

Ben coneguda és la vida de l'emperador Carles V. La seva vinguda a Espanya, les revoltes de les Comunitats i les Germanies, la seva exaltació a l'Imperi, les seves baralles amb la Santa Seu, ​​les seves guerres amb Francesc I de França, les seves empreses contra els infidels a Hongria, Alger i Tunísia, les seves negociacions amb els protestants alemanys i finalment la seva abdicació nascuda de la malaltia, en la persona del seu fill Felip II.

Heus aquí com l'Ordre del Toisó d'Or, nascuda a Borgonya va venir a parar a un rei espanyol que es va constituir, per l'herència paterna, en el seu cap suprem.

Durant l'època de Carles V van rebre el collaret de l'Ordre del Toisó d'Or molts reis, prínceps i alts senyors de la noblesa. Els reis de Portugal, d'Escòcia, de Polònia i de Dinamarca, els sobirans del Palatinado, de Saxònia, de Baviera, de Brandenburg i de Nassau. Els representants de les cases de Farnesio, Médicis, Gonzaga i Savoia, el cèlebre Andrea Doria, el duc d'Egmont, el marquès del Vast, el duc d'Alba i el rei de França Francesc I.

De sempre, l'emperador Carles V va tenir molt d'afecte a l'Ordre del Toisó d'Or, per ser de Flandes, on va néixer i va ser educat.

Amb la mort de Felip II es va iniciar el que s'ha anomenat la decadència espanyola. Tal cosa va repercutir en l'Ordre del Toisó d'Or que, conforme anava abandonant la seva condició de flamenca prenia la insígnia o estendard de la religió i de bàndol en la perllongada lluita que dividia Europa entre catòlics i protestants.

Va concloure com a cos independent i amb facultats pròpies. No tornaren a reunir-se els seus capítols i finalment va quedar reduïda a un premi de lleialtat, recompensa de serveis, trofeu de victòries, ja gairebé res flamenca i del tot espanyola.

Tres innovacions es van dur a efecte l'Ordre, ja sota la sobirania del rei d'Espanya Ferran VII: La primera, l'admissió en ella de persones no catòliques, la segona la concessió d'entrada al Tocador de la Reina (i per tant en la Reial Cambra) i la tercera, la creació d'una insígnia o distintiu per als membres del Toisó d'Or

Avui en dia, d'igual manera que s'han reduït els privilegis de l'Ordre, s'han anat simplificant les formalitats exigides en aquesta. Atorgar-la només depèn del cap suprem de la mateixa, efectuant el nomenament per mitjà d'un Reial decret. Aquell a qui ha estat atorgada queda exempt de prestar jurament, però continua sent tan cobejada com en els ja llunyans temps en què va ser instituïda per Felip "el Bo", Duc de Borgonya.