La paraula italiana "stiletto" utilitzada per designar a aquesta arma i de la qual deriva la nostra paraula estilet, prové del llatí stilus que significa estaca o instrument amb punta. L' estilet, que també rep el nom de "misericorde" (misericòrdia), va començar a guanyar fama durant l'alta edat mitjana, on era utilitzat com a arma secundària pels cavallers.
![ARCOFLIS](http://3.bp.blogspot.com/-5pSuyZ-ABvk/TbBEsNgsRrI/AAAAAAAAQUE/S9U1_AoXipk/s930/fondoflis40.jpg)
ARCOFLIS (Arquers i Companyia de la Flor de Lis) és una associació de caràcter cultural sense ànim de lucre creada l'any 2000 a Vilafranca del Penedès. La nostra activitat principal és la recreació històrica medieval centrada principalment en el tir amb arc medieval i la vida en campament militar en els segles XII, XIII i XIV.
![](http://2.bp.blogspot.com/-W-wcTVW4W80/TbBPZKQPDZI/AAAAAAAAQUU/KY4j2lA0Qxg/s1600/pcta2.jpg)
13 de febrer 2011
ARMES MEDIEVALS: L'ESTILET O DAGA "MISERICÒRDIA"
La paraula italiana "stiletto" utilitzada per designar a aquesta arma i de la qual deriva la nostra paraula estilet, prové del llatí stilus que significa estaca o instrument amb punta. L' estilet, que també rep el nom de "misericorde" (misericòrdia), va començar a guanyar fama durant l'alta edat mitjana, on era utilitzat com a arma secundària pels cavallers.
08 de febrer 2011
ARMES RENAIXENTISTES: L'ESPASA ROBERA
El seu nom és d'origen espanyol i apareix registrat per primera vegada en les Cobles de la fornera, de Juan de Mena, escrites entre 1445 i 1450 aproximadament:
Un miércoles que partiera
el príncipe don Enrique
a buscar algún buen pique
para su espada ropera,
saliera sin otra espera
de Olmedo tan gran compaña,
que con mui fermosa maña
al Puerto se retrujera.
Un altre document en què s'esmenta una espasa robera és l'Inventari d'Objectes pertanyents al duc Álvaro de Zúñiga (1468).
El seu període de màxima esplendor podríem situar-lo entre 1525 i 1675 aproximadament, sent reemplaçada progressivament per l'espasí típic del segle XVIII, d'origen francès.
![](http://2.bp.blogspot.com/_AK2LzF6--mk/SmmAfvxUH4I/AAAAAAAAAWM/2O6MovIJ48Y/S660/esgrima.jpg)
Tot i així, una bona peça d'època que mantingui tots el seu elements originals (guarnició, puny i pom) està dotada d'un equilibri tan perfecte que la fa molt més ràpida a la mà del que les seves dimensions puguin suggerir a primera vista. El punt d'equilibri d'aquestes espases sol situar a uns quatre dits de la guarnició, encara que això és molt variable i depèn de l'ús previst per a cada peça (és a dir, afavorint en exclusiva l'esgrima de punta o permetent el seu ús de tall).
ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA VIKING
Aquestes noves armes classificades com víkings si manifesten una evolució morfològica que les caracteritza: Augment del gruix de la fulla cap al puny i progressiva disminució cap a la punta. Continuen sent rectes i de doble tall. La fulla no és tan aguda com es podria pensar, acabant en una punta gairebé roma, fet que denota la prioritat del tall enfront del estoc. A més, es desenvolupa notablement la longitud de la fulla, aconseguit en molts casos els 90 cm. Armes més pesades i grans (encara que no superen el quilo i mig) que les seves predecessores romanes que baixen considerablement el punt d'equilibri cap a la punta, facilitant l'esgrima en combats de formacions obertes o sense formació ja que el cop és poderós però la recuperació del arma és més pesada (més proper a la falcata que a les seves homònimes imperials).
També apareixen objectes que presumiblement es fabriquen incloent el nom del seu amo. Tal és el cas de "Ingelrii" amb inscripcions addicionals com "Homo Dei". Espasa víking tardana pertanyent a un creuat al voltant del any 1099 de la nostra Era i apareguda en les rodalies de Dresden.
07 de febrer 2011
ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA GENETA
El qualificatiu geneta, de significat incert, respon a un tipus d'espasa de producció genuïnament nassarita, introduïda a la península "musulmana" pels Zenetes. Corresponia a un tipus d'espases rectes, de doble tall amb canal fins a la meitat, d'empunyadura d'os i amb pom rodó, d'una sola mà, i els gavilans de forma arrodonida queien cap a la fulla deixant un mínim espai entre si. Però sens dubte, la seva característica més important era el grandiós treball i qualitats dels materials amb què es fabricaven les empunyadures.
![](http://lh4.ggpht.com/_2LQDxGRZvSE/TPjDQJa7IQI/AAAAAAAADMA/AQL3xBzjvRY/copiaboabdil_thumb2.jpg?imgmax=800)
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnLcNnIVIpkoPFgJPSbeTFeebKBXQdFACIcjyMwdlzcBcsXBkFaSf598Rw5rcLU49dzdaJ5CY9HYlYX0hmNwDeRUtyaV-MGObW1FcENKAAGUILAswLE30N_OyFZkhKW2qMGpXUGCiVM_Y/s200/_26.jpg)
I forjant aquestes còpies van aconseguir el que es va anomenar "l'espasa de transició". Aquesta espasa de transició es barreja i es confon amb l'espasa que precedeix la de "creu" o la de "llaç" a la primera meitat del segle XV, a la qual també podria anomenar "espasa de patilles" amb els quals es protegia el dit índex del guerrer dels cops de l'espasa enemiga, quan aquest dit es passava per sota de la creu per a subjectar millor l'arma. Aquestes espases presenten les mateixes característiques generals entre si i s'ajusten a les descrites per Ferrandis Torres: puny curt per a una sola mà; pom esfèric i pesat per servir de balancí i fer còmode el seu maneig; full forta de dos talls, i gavilans caiguts.
Però ja al segle XV, i mentre Granada està encara en poder musulmà, comencen a aparèixer entre els cristians espases genetes, que si no eren botins de guerra, eren de les fetes a Toledo després d'iniciada la còpia del model granadí.
ARMES MEDIEVALS: LA SIMITARRA
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhMJXvQDmZvJWTpP8bRh8Xb1QK1UsKqPZAGawnm6OKxBhTfE2gVaeZel4oEcSsY2cxYyV24a1xNM5YfJkcvnEyu2Zn5YYIrGU5PZ9oradfJu6OgekKoaX3rKTXrJaUbK7wB4Z4zv9Sj2jUZ/s200/Cimitarra.jpg)
Simitarra del segle XVII, provinent de l'Índia.
Shamsir: si és d'origen persa.
Kiliç: si és d'origen otomà.
Saif: si és d'origen àrab.
Talwar: si és d'origen indi.
Nimcha: si és d'origen magribí.
Etc ..
Per tant, en ser armes que es diferencien escassament unes de les altres, però que fet i fet difereixen, el terme simitarra és una veu genèrica per a totes.
Els àrabs van preferir la simitarra a l'espasa recta, i el sol fet d'evocar el seu nom ens transporta immediatament al record d'aquestes lluites entre templers i sarraïns, però també solem associar-la a fascinants personatges com Sandokan o Simbad el marí, els quals, amb seva sorprenent maneig d'aquesta arma, aconseguien el respecte dels seus adversaris.
Però un altre gran personatge que està indissolublement unit a aquesta arma va ser Saladí, sultà d'Egipte, Síria, Aràbia i Mesopotàmia, durant la Tercera Croada, que va tenir lloc entre 1187 i 1192. I grans són les proeses que es narren d'ell:
Per demostrar la força de la seva pesadíssima espasada, va tallar una barra de ferro.
En resposta, Saladino va prendre un coixí de seda i el va partir en dos amb la seva simitarra sense un mínim esforç, al grau que el coixí va semblar obrir-se per si mateix.
Els croats no podien creure als seus ulls i van sospitar que es tractava d'un truc. Saladí llavors va llançar un vel a l'aire i amb la seva arma el va estripar.
Era aquesta una làmina corba i prima que brillava, no com les espases dels francs, sinó amb un color blavós marcat per una miríada de línies corbes distribuïdes a l'atzar.
Els europeus van comprovar llavors que aquestes eren, precisament, les característiques, oh gran senyor!, De totes les làmines usades en l'Islam en temps de Saladí."
Les fulles, insistien els savis al voltant del rei Abdalmalek ben-Merwan, eren excepcionalment forts si les hi doblava; també eren prou dures com per conservar el tall, és a dir, que podien absorbir els cops en el combat sense trencar-se. Les seves virtuts mecàniques, així com les seves precioses marques ondulades en la superfície, es devien al material amb que estaven fetes: l'acer de Damasc.
Així, en temps dels croats, les espases de Damasc es van convertir en llegendàries. Durant segles van ser fascinació i frustració dels ferrers de part d'Europa occidental, que van tractar en va de reproduir-les. Mai van creure que tant la seva força com la seva bellesa provenien de l'alt contingut en carboni, que en les espases de Damasc estava entre 1,5 i 2,0 per cent. Així, en afegir carboni al ferro reduït, el resultat era el d'un material més dur.
L'acer, perquè això és el ferro amb carboni, es preparava a l'Índia, on se li anomenava pasta. Es venia en forma de lingots o de cercles de la mida d'una medalla gran. Es creu que les millors fulles es van forjar a Pèrsia a partir d'aquestes pastes, per fer també escuts o armadures. Encara que l'acer de Damasc es coneixia a tot l'Islam, també es coneixia en la Rússia medieval, on se l'anomenava bulat i a Espanya (que van ser portats pels moros), on es van fer famoses les espases forjades en les acereries de Toledo.
.![](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_snBMluHO23l_pujFCgvyxzzTQXk2VRx6V2ZW9Nshpygj6m9xFJuHrLqUQC3-wTGLdyYyePEwPPhqvWtCJQkg26z_CV35FapOfNx8ZDM5NnXOPVqZg5gGHpDME5Tjb748UGs9n-mYGIcxzA5qo86WXERa3MrRNwmSQXDhkudg=s0-d)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)