No hi ha evidències que donin una evolució significativa des de les velles espases romanes fins a l'últim terç del primer mil.lenni de la nostra era. Al segle XIX es troben dos jaciments arqueològics del segle V de relativa importància en aquest sentit: Kragehul Mose a Dinamarca i Vendel a Suècia. En ambdós llocs van aparèixer dues armes del tipus romà, gladio i spatha, sense gaires variacions respecte de les llatines.
Amb la denominació d'Era Víking (aprox. 700-1000 dC) coneixem, per a l'estudi de l'evolució d'aquesta eina, segons el catàleg de Petersen (1918) i Jakobsson (1992) i per descomptat, la tipologia de Oakeshott s (potser, el més gran historiador i antiquari sobre les espases), un conjunt d'espases que s'estenen per tot el nord, centre i oest d'Europa. Seguint la classificació del Dr Jan Petersen, trobaríem un total de 26 variacions de aquest grup d'armes, si bé és cert que les diferències són insignificants, reduint-se en la seva pràctica totalitat a petites variants en la forma del pom o la guarda.
Aquestes armes no són exclusives dels pobles víkings, però van ser aquests els que les van donar a conèixer al Sud del continent. Serveixi com a exemple que un dels principals jaciments d'aquest tipus d'espases rau en Schelde (Bèlgica), Holanda o Nord de França. Per cert que, en un jaciment noruec (Oppland Filke) va aparèixer una d'aquestes espases a la tomba d'un nen, arma notòriament més petita que la dels seus pares. El seu nom tradicional i comú a l'hora de classificar, des del segle XIX, és el de "Espases víkings". En aquest sentit esmentarem que al sud d'Europa encara es mantenen els models romans clàssics, adaptats i perfeccionats però gairebé sense evolució morfològica.
És una arma principalment d'atac, dificultant la parada i defensa. El puny d'aquest arma és curt, el que implica l'ús amb una mà exclusivament. Aquest fet és conseqüència de la necessitat de defensa mitjançant escut (per la pròpia dificultat de l'espasa per a aquesta tasca defensiva), el que òbvia la necessitat de la utilització de l'arma a dues mans. Així mateix, la guarda de l'arma es retalla el que recolza la tesi d'usar l'arma com a element merament ofensiu, deixant la defensa del guerrer en altres mitjans actius com l'escut o passius com l'armadura. No hi ha lluites d'espasa contra espasa, com a les pel.lícules, només talls a tort ia dret (en realitat no a tort ia dret perquè la tècnica d'ús estava assentada i hi havia diferents cops preestablerts, però perquè ens entenguem, doncs no pretenem un estudi d'esgrima). Indicarem també que ja com a característica comuna, aquestes espases mantenen la estria per ambdues cares de la fulla.
Es coneixen altres tipus particulars d'espases víkings, per exemple, les britàniques (Tipologia V). Notòriament més curtes, tot just arriben als 75 cm i la guarda, també curta, es corba lleugerament cap a la fulla així com el pom en sentit contrari. Aquestes espases van ser comuns a les illes entre els anys 875-950.
D'altra banda trobem una altra subcategoria en les espases noruegues d'aquests anys (aprox. 775-900). De vegades també trobades en terres sueques i rarament a Dinamarca. Són espases on la fulla no té doble tall, més propers als sabres comuns de cavalleria llevat que posseeixen una fulla recta i el puny propi d'aquestes armes a cavall. No tenen estria i sent més curtes que les víkings característiques la punta és més aguda que les seves homònimes del sud, cosa que facilita atacs de estoc i potser fossin armes per a la cavalleria. Es conserven alguns models d'aquestes curioses armes al Scottish National Museum a Edimburg o el National Museum a Dublín. Probablement restes d'incursions de pobles escandinaus a les illes.
Pròpies del nord-oest d'Europa són les espases víkings qual pom es basa en icones zoomòrfiques i amb guardes poderoses. Serien les víkings del tipus III segons la classificació de Oakeshott. Molt comuns en la zona d'influència germànica i escasses en terres escandinaves o la península de Jutlàndia.
En fi, moltes d'aquestes espases portaven, a manera de decoració, símbols, runes o paraules en el seu full. Sempre prop del puny i poques vegades més enllà de la meitat de la fulla. També el mestre ferrer, amo del secret de la seva construcció, allotjava la seva signatura en aquestes eines de tan funest objectiu i secreta fabricació. El més conegut prové de les rodalies de Manhenim al sud-est d'Alemanya. Sota la "signatura" de Ulfberht ha nombroses espases al llarg de 200 anys, si bé és cert que no sabem si aquest nom fa referència a una persona en particular i la seva escola o a una família de ferrers. Per descomptat va haver de ser un important ferrer doncs no són poques les armes que recullen aquest nom. "Leofric me fec", "Hiltipreht", "Hartofer", "Ranvic" o "Tasvit". són altres noms comuns en algunes de les espases trobades.També apareixen objectes que presumiblement es fabriquen incloent el nom del seu amo. Tal és el cas de "Ingelrii" amb inscripcions addicionals com "Homo Dei". Espasa víking tardana pertanyent a un creuat al voltant del any 1099 de la nostra Era i apareguda en les rodalies de Dresden.
Una evolució de l'espasa víking deriva en la coneguda com espasa normanda (950-1100 d. C). Denominada així a l'assentar-se les bases del seu desenvolupament amb l'adveniment de Carlemany al tron i el màxim desenvolupament es produeix al voltant del canvi de mil.lenni. La morfologia radica bàsicament en la seva predecessora víking però s'aprecia una reducció en l'amplada de la fulla així com de la longitud. El punt d'equilibri es retrotreu cap al centre de l'arma facilitant la defensa amb la mateixa. Així mateix, es dota l'arma d'una guarda, més llarga del que augmenta la protecció de la mà que la maneja. Aquest és el pas preliminar cap a les grans espases medievals tradicionals. S'apunta ja, en aquest moment, a una espasa amb característiques ofensives i cert tarannà defensiu, a diferència de les víkings. La punta de la fulla es torna més aguda, de manera que l'estocada cobra certa importància tot i ser el tall l'atac bàsic d'aquest tipus d'espases.
Sens dubte, l'espasa Víking és la més important en l'evolució d'aquesta eina cap a l'edat mitjana. És la primera que apunta un canvi respecte de les seves predecessores. La resta no mostraran més que petites variacions morfològiques per tal d'adaptar-se a les circumstàncies guerreres del moment, sobretot l'art de l'esgrima i per descomptat, la tècnica de la seva fabricació, el que possibilita l'ús de millors aliatges i tractaments. Un altre salt quantitatiu en la fabricació de l'espasa vindrà amb el renaixement (on, com ja hem indicat, s'imposa un nou ús de ferreria donant llum a noves espases com els muntants, espasades, roperas i les seves diferents variants).
