- 27, 28, 29, 30 D'ABRIL I 1 DE MAIG 2012 -
Ja tocava fer una primera sortida medieval aquest any 2012 i així o hem fet de la millor manera, amb la millor gent i en un marc incomparable com es Vall-llobera.
Parlar de Vall-llobera es fer-ho de un paratge anomenat així per ser antigament habitat per llops. Compta amb 70.000m2 de bosc de roures, pins, enebres i aurons. Des de allí, a 850 metres d'alçada, es pot contemplar la plana de Vic, Collsacabra, Guillaries, Montseny i els pobles de Santa Eugènia de Berga, Taradell, San Marti de Balenyà i Seva.
Però també es un centre de tir amb arc que compta amb un bon recorregut de bosc de 3D i on es fan nombroses activitats relacionades amb aquest esport.
Al capdavant de tot això es troba la família Ruiz-Morales, encantadora on les hagi, que incansablement, dia a dia, fan possible que tot rutlli perfectament. En Rodrigo Ruiz es un incansable treballador amés de un mestre alhora de fer servir un arc. Molts poden dir que gracies a ell, a la seva dona Francesca o al seu fill Rodrigo van experimentar i gaudir del seu primer contacte amb un arc i una fletxa.
Ja feia temps que anavem contactant i organitzant aquesta trobada medieval fins que per fi arribà el dia assenyalat, el pont de maig, la millor data per dur-lo a terme. En aquesta primera edició decidirem donar obertura al públic durant els dos primers dies restant una trobada privada els altres dos
Així doncs amb cinc per endavant començarem el divendres a carregar els nostres vehicles i dirigir-nos cap a Vall-llobera on l'amic Rodrigo ja ens havia preparat una gran i agradable sorpresa doncs havia transformat en qüestió de dues setmanes bona part de l'aspecte que recordàvem de Vall-llobera. Havia construït dues torres i merlets a sobre de la casa vorejant-la, havia tancat tot l'aparcament amb unes tanques de fusta, havia posat en un tancat ovelles i en un altre uns ases que feien ambientació, havia fet més gran l'esplanada per a poder fer-hi lluites i construït un petit amfiteatre per a poder fer-hi els vestir al cavaller i els contacontes. Un gran treball només a l'abast de tan singular personatge.
I així el varem trobar quan vam arribar, treballant i decorant encara més el recinte per a fer-nos l'estada més agradable. Una vegada vam saludar-lo juntament amb la seva família, doncs érem els primers d'arribar, muntarem ràpidament les nostres tendes i pavellons medievals dins el petit tros de bosc que quedava al costat mateix de l'explanada, doncs així evitaríem que el vent, si bufava fort, s'emportés o arribés a trencar els pavellons com ja havia passat en altres trobades.
Fet això i ja començant a caure la nit arribaren els nostres companys d' Aragó de Factio Exsul i una mica més tard els amics de Feudorum Domini. Desprès de les acostumades salutacions i abraçades es van instal.lar en una sala annexa al menjador per poder passar la nit i muntar al dia següent els seus pavellons per seguidament sopar plegats al menjador continu.
Una vegada finalitzat el sopar i algunes begudes espirituoses vam seguir xerrant al porxo de la casa fins ben bé les cinc de la matinada. Alguns companys cansats del treball diari i del viatge van anar a dormir a manera que desprès de sopar s'anaven trobant cansats mentre els que anàvem quedant teniem una interessant xerrada sobre el tema de la recreació medieval.
El dissabte es presenta assolellat, cosa que varem agrair de valent doncs la previsió meteorològica pintava aigua durant el pont de maig. Ens aixecarem del llit per esmorzar i mentre els companys muntaven els seus pavellons anaven arribant nous amics com La Milicia Concejil de la Rioiia provinents de La Rioja o la gent de Gordobordón, de ofici músics, vinguts des de Saragossa i altres companys que s'uniren a nosaltres de més a prop.
Seguidament els companys de Feudorum Domini muntarem una exposició d'armament en el petit amfiteatre construït per a l'ocasió que va ser molt visitada per el públic i on explicaven a tothom com era la vestimenta civil i militar d'un noble aragonès del segle XIII. El públic restava expectant escoltant cada una de les explicacions que els hi anaven donant de cada peça de roba i armament.
Finalitzada la magistral classe de vestuari i armament medieval fou seguida per una demostració de lluita d'espasa i escut tal i com es feia a l'època. Mentrestant els encarregats dels menjars preparaven el dinar tot just al costat en una mena de barbacoa en la que feien la carn, el peix i els plats calents i en unes taules annexes preparaven les amanides per a tothom.
El dinar va transcorre amb tota normalitat, xerrant, fent bromes i felicitant als excel·lents cuiners que van fer una molt bona i gustosa feina que van agrair amb escreix els nostres paladars. En acabar l'àpat mentre uns feien una petita becaina altres gaudirem d'una encara assolellada tarda tot preparant un dels actes previstos per aquest dissabte.
I aquesta tarda de dissabte en tenia dos de marcats. El primer era la recreació d'una batalla medieval que consistia en l'atac, per part d'un exercit mercenari, i la defensa de les tropes que aquest cas protegien Vall-llobera, al seu senyor i súbdits.
L'enemic s'acostava poc a poc però amenaçant per l'ample camí que duia a l'esplanada. Feia ja una bona estona que havia estat divisat per els sentinelles de les torres que ben aviat van donar el crit d'alarma posant en peu de guerra a la petita guarnició que defensava l'indret.
Dalt les torres els arquers havien pres ja la posició, tensant arcs i nervis a l'espera dels esdeveniments. A peu de terra, s'havia format una primera línia de defensa composta per arquers amb la finalitat de delmar de entrada a l'enemic i una segona línia d'homes d'armes que s'ajustaven bé cascs i escuts delirosos d'entrar en combat.
Poc a poc els assaltants s'aproparen i es posaren a tir d'arc, moment que des de la torre es donà l'ordre als arquers de buidar els seus buiracs i abatre a quan enemic fos possible. Les fletxes volaven des de les torres i des de terra cap a la mateixa direcció on l'enemic ràpidament es defensà fent un mur d'escuts per protegir-se de tant mortífera pluja
Acabada la feina dels arquers la segona línia avança i s'establí una lluita cos a cos. La batalla era ferotge, crits punyents, cops d'espasa i escuts xocant es mesclaven en una mortífera i cruel simfonia. Poc a poc les ben entrenades tropes de Vall-llobera van fer valer la seva experiència en combat decantant a favor nostre el desenllaç final de la batalla atorgant-nos la victòria i eliminant l'enemic.
La celebració de la victòria ens va portar directament al següent acte de la tarda i aquest no era un altre que realitzar un casament medieval per sorpresa a la filla de Rodrigo.
Amb molt de compte vam anar preparant el tema, organitzant a la gent i tot el cerimonial. Els pares de la novia havien preparat unes vestidures medievals apropiades a tal esdeveniment per els dos contraents. Com a matrimonier, i per si hi havia algun dubte, comptàvem amb la sempre desinteressada col·laboració del nostre amic Enrique, que una vegada més sota l'aparença del benedictí Enrique de Çaragoça, monjo i escrivà del segle XIII oficiaria la cerimònia.
També vam contar amb la inestimable col·laboració dels companys de Gordobordón, que com hem dit abans son músics que amenitzen molts dels esdeveniments medievals que es fan en aquest país i que en saber la naturalesa de la sorpresa a fer no dubtaren en agafar els seus instruments i donar-nos un cop de mà. Amb tant bona ajuda la cosa no podia fallar tant i com va ser.
Els nuvis es canviaren de roba en un dels pavellons del campament mentre organitzàvem un improvisat altar dins d'una de les sales de la casa i fent entrar als convidats, molts dels quals pertanyents a les families dels nuvis, a la mateixa sala.
A fora, i amb l'excusa d'anar a buscar quelcom a un dels vehicles, el pare de la novia va fer que aquesta es separés un moment del nuvi que, resignat, va caure en les nostres mans preparant-se per al pitjor...mentre la novia es va trobar a l'aparcament amb una petita comitiva que junt amb els músics la portaria fins a la porta de la sala de l'altar on esperava pacientment el nuvi.
La comitiva va anant fent els pocs metres que separen l'aparcament de la casa on esperava l'impacient nuvi i quan s'ajuntaren van entrar a la sala on el nostre frare benedictí els esperava. La cerimònia va ser breu i molt emotiva amb alguns tocs de subtil humor que sempre deixa caure mossèn Enrique de Çaragoça en els seus casoris. Evidentment la boda acabà amb un més que llarg petó dels nuvis i abraçades dels pares i familiars.
Moment que vam interrompre per a cridar l'atenció de tots doncs teniem preparada una sorpresa per els nostres benefactors medievals que havien fet possible que ens trobéssim en tant bon indret, la família Ruiz-Morales i la gent de Vall-llobera. Reunits vora l'altar en Rodrigo i la Francesca els hi vam agrair la seva enorme col·laboració en poder tirar endavant la 1ª Trobada Medieval a Vall-llobera obsequiant-los amb una espasa de record amb una dedicatòria que en feia referència.
Seguidament i per acabar la cerimònia els companys de Feudorum Domini, en Carlos i la Rocío, van delitar als nuvis amb una dansa medieval que ja van ballar també en la seva pròpia boda, sota els acords de Gordobordón per finalment animar també als nuvis a dansar tal i com va ser. Més abraçades amb amics i familiars fins que una veu retrona enmig de la sala on un satisfet Rodrigo, pare de la novia, va dir: "Convido a tothom a fer un beure" i clar, això no es pot refusar i acabarem tots a la taverna.
Acabades les emocions pròpies de tal acte continuarem amb les nostres activitats doncs estava ja a tocar l'hora de sopar i les brases roents il·luminaven la cuina mentre els companys feien el sopar per a tots. Sopar que va transcórrer sense novetats destacables, pensant i preparant noves activitats per el dia següent i començant a mirar ja el cel doncs una momentània i curta ruixada havia aparegut no feia gaire estona.
I es en aquesta hora desprès de sopar on una altra figura es va fer manifestar, la del "Pekas", dit així doncs era evident la quantitat de les mateixes que duia en la cara. No es que va aterrar en aquell moment ni va aparèixer per art de màgia si no que ja des del primer moment ell i la seva parella, la Ruth, ja formaven part de nosaltres doncs des de l'inici de la nostra aventura ja estaven aquí ajudant i col.laborant en tot el que podien, fet que els hi agraïm molt.
Doncs resulta que el personatge de el Pekas, a més de ser un bon arquer, es també un consumat escalador de muntanya que domina totes les facetes de l'escalada i les seves modalitats. Aquest fet i el que en Carlos de Feudorum Domini fos també escalador, tot i que porta un bon grapat d'anys fora de la practica, va produir una interessant xerrada que per els profans en la matèria, com era els que els escoltàvem, va ser molt enriquidora per la manera d'expressar-se i la multitud de coneixements que tenen els dos.
Com que la vetllada va acabar prou tard vam anar a dormir doncs el dia següent, diumenge, s'havia de celebrar de bon matí un torneig d'arquers medievals i calia acabar d'organitzar-ho.
Per el torneig s'havien donat cita els millors arquers de la comarca abillats a la manera medieval tal i com se'ls va demanar per a poder participar-hi. L'única peça dins del vestuari que no vam considerar va ser el calçat, donat que, entre la pluja del dia anterior i que una part del torneig era sota la modalitat de recorregut de bosc, era perillós anar amb calçat medieval i vam permetre el poder anar amb botes de muntanya o calçat esportiu evitant així possibles accidents que haguessin deslluït per complert la jornada.
Una vegada explicades les regles del torneig, ben sabudes per tots els arquers, i fetes les patrulles entre les constants bromes i acudits que els mateixos arquers amb bon sentit de l'humor feien entre ells ens vam fer una foto de grup per immortalitzar l'esdeveniment abans de començar el torneig.
Els arquers per fer aquest tipus de recorregut de bosc surten en patrulles que solen ser de quatre o cinc membres cada una. La modalitat de recorregut de bosc consisteix en un circuit de 20 dianes volumètriques o comunament anomenades 3D fetes de foam, un material plàstic suficientment dens per a aguantar l'impacte d'una fletxa.
Dites dianes son en forma de figures d'animals de diferents mides, uns més grans i d'altres de menors, i que l'arquer a d'anar clavant les seves fletxes des de variables distancies, amb més o menys dificultat, a determinades zones que puntuen més o menys segons la perícia de cada arquer.
El dia era ben assolellat sense temor a pluja el que va fer que tot fos la mar de bé.
Com que havíem d'acabar d'organitzar la segona part del torneig vam sortir en la primera de les patrulles per a tenir prou temps d'arreglar-ho tot. La primera patrulla era composta per quatre persones, un gran arquer i millor persona a qui anomenaven Flautis, pel fet de fer instruments musicals, una noieta de nom Rita si no recordo malament.
Completàvem questa primera patrulla dos membres de ARCOFLIS, l'un, el benjamí del grup, en Roc Bernadí i l'altre, el més veterà, en Jaume Montull, qui escriu aquestes línies. Fetes les oportunes presentacions i sortejat l'ordre de tir en la patrulla començarem el recorregut. Donada la raresa de la vestimenta en aquest tipus de competició durant el recorregut ens vam fer nombroses fotos per recordar-ho. Sobre la puntuació de cadascú, es ja historia i crec que es el que menys ens va importar.
Quant totes les patrulles van acabar el seu recorregut i desprès d'un petit refrigeri vam aplegar a tots els arquers enmig de la esplanada per tal de començar amb el segon desafiament i últim del torneig, el concurs per eliminació, on els arquers disposaven de tres fletxes per encertar a una diana que a cada ronda es feia més petita així com augmentava la distancia a fi d'anar eliminant arquers fins que en quedes un de sol, el més hàbil i per tant guanyador del torneig.
I així va succeir, un a un o de dos en dos anaven poc a poc caient els arquers que no encertaven a la diana fins que hi va haver un clar guanyador que molt content i satisfet o celebrava esperant junt amb els altres guanyadors del recorregut de bosc l'entrega de trofeus.
Abans de fer l'entrega de trofeus als guanyadors els membres de Feudorum Domini tornaren a fer, en el nou amfiteatre, una altra magistral explicació de vestimenta medieval, en aquest cas, d'una dama medieval sota el títol despullant una dama noble del segle XIII. Els arquers asseguts a les grades escoltaven atentament cada paraula fent nombroses fotos de tot.
A continuació van vestir un cavaller del mateix segle a la manera militar o com era habitual anar a la batalla, amb tota la vestimenta, proteccions i armament que va ser també molt seguit per part dels arquers i públic assistent seguit d'una demostració de lluita d'espases molt ben feta per els companys que va arrancar forts aplaudiments.
I així va arribar també l'entrega de trofeus, primer als infantils del torneig de tir amb arc, seguit per els guanyadors de la modalitat de recorbat dones, i desprès el d'homes, continuant amb els guanyadors de la modalitat de longbow o arc recte tant de dones com posteriorment d'homes i finalment amb el guanyador del torneig d'eliminació i un altres premis sorpresa als millors vestuaris que un jurat decidí observant atentament mentre anava passant el matí a tots els participants no recreacionistes.
Tot plegat va ser un excel·lent matí que va concloure amb una botifarrada per dinar per els arquers i públic que o desitges i que va ser molt del gust de tothom. Tant mateix per els grups recreacionistes també va arribar l'hora d'un suculent dinar a base de cigrons, ou dur i bacallà preparat pels nostres experts cuiners que tenia un aspecte i un gust boníssim tal com es preveia.
La tarda va ser força tranquil.la el que aprofita el nostre frare benedictí per explicar a un atent públic un grapat de histories i de contes medievals als assistents que encara rondaven per les instal·lacions mentre alguns passaven el temps fent tir amb arc ja fos fent un altre recorregut de bosc o bé en alguna de les dianes que teniem ben al costat.
N'hi havia també que perfeccionaven la seva destresa en la lluita d'espasa lluitant entre ells a mena d'entrenament.
I un altre grup ens dedicàvem a jugar a les bitlles catalanes, un esport que ja apareix documentat a l'època medieval, amb més o menys encert.
En un altre racó de la casa algunes noies realitzaven treballs de costura, ni havia que llegien llibres i s'intercanviaven informació mentre que el sector del metall, en aquest cas en Carlos, aprofitava per seguir fent-se una cota de malla i a tal efecte anava tallant les corresponents anelles i poc a poc anar confeccionant-la amb molta paciència i habilitat. No oblidem que per fer una cota de malla es necessiten unes 20.000 anelles en la seva confecció.
Seguidament començaren els mals presagis doncs comença a ploure tal i com els parts del temps havien previst el que va ocasionar que restéssim el que quedava de tarda dins el menjador reunits i fent una mica de cultura amb les conferencies que sobre determinats temes medievals van fer els companys de Feudorum Domini. Tot molt instructiu que ens portà directament al sopar i posteriorment desprès de més xerrades a dormir esperant i desitjant que la pluja parés d'una vegada.
El dilluns va aparèixer un xic enfangat, no plovia de bon matí i les fortes ventades de la nit ja havien desaparegut. Sort que varem posar els pavellons entre els arbres i així per molt que bufava el vent de nit no es movien i no vam haver de lamentar trencadisses. El terra també oferia un bon comportament, sobretot al costat dels pavellons, doncs es drenava amb molta facilitat i velocitat impedint que hi haguessin tolls d'aigua.
L'esplanada tenia el mateix comportament, es drenava ràpid, però menys, i quant per uns instants semblava que sortia el sol i que la pluja ja s'havia acabat de sobte començà de nou i ja no va parar en quasi tot el dia impedint-nos qualsevol activitat d'exterior el que vam aprofitar per fer coses d'interior, reunions, xerrades informatives, jocs, etc. van anar omplint les hores junt amb els àpats corresponents i deixant-nos pocs minuts de treva entre ruixat i ruixat.
Ja eren prop de les cinc de la matinada, hora a la que havíem arribat quasi sense donar-nos compte del que ens divertíem jugant tots plegats. La pluja va parar feia ja una estona i vam anar a dormir.
El dimarts va despertar radiant, assolellat i quasi sense cap núvol. Els pavellons poc a poc es van anar eixugant fins al punt de assecar-se del tot així com el terra i l'esplanada. Desprès d'un magnífic esmorzar i gaudint del sol matiner que o il·luminava tot vam dedicar el matí a fer un vídeo didàctic sobre vestimenta medieval i a desmuntar el campament i carregar-lo en els nostres vehicles
Tant bon punt van estar carregats, ens canviarem de roba per a fer l'últim àpat en la companyia dels nostres amics de Vall-llobera per desprès amb gran pena acomiadar-nos d'ells fins a un proper retrobament finalitzant així la nostra primera trobada.
Més fotos de l'esdeveniment a:
Hi ha una imatge de la cuina medieval –fruit més aviat de les fantasies de Hollywood i dels àpats i recreacions medievals que es fan arreu– que presenta reis i nobles menjant amb els dits i sense capteniment. Res més lluny de la realitat: pels documents que coneixem –començant pel manual ‘Com usar bé de beure e menjar’, del gran clàssic català Francesc Eiximenis, del segle XIV–, la cuina medieval no només és rica i refinada, sinó que també les maneres de taula hi obtenen un gran predicament. Hi havia gurmets i cuiners famosos i totes les cases principals tenien cuiner.
És una cuina de reis i aristòcrates, però també de ciutadans i mercaders, que tenien accés a tota mena de productes frescos i als formatges, espècies i fruits i vins més llunyans i exòtics. Res, doncs, de la imatge distorsionada que presenta l’ús de les espècies –inclòs el sucre– com a manera d’amagar la poca frescor de certs productes: és una cuina especiada per amor al refinament i per demostrar estatus social i inclou un repertori sorprenent de salses que fan pensar en el més depurat de la cuina xinesa o àrab i la d’autor i de fusió.
Naturalment, no es coneixen els productes d’Amèrica (pebrots, tomàquets, mongetes, patates), però no per això deixa de ser un sistema alimentari molt ric en tota mena de productes, que ara semblen d’avui, com per exemple la ruca (anomenada rúcola pels cuiners), al costat d’aliments aportats pels àrabs: albergínies, espinacs, canya de sucre, arròs, fideus, taronja, espècies, xarops... Es fan servir les carxofes, les cols i les bledes, la carbassa, els alls, cebes i escalunyes, els porros, les pastanagues, xirivies i naps, els espàrrecs i espigalls, les faves, els pèsols, les llenties, els fesolets i els cigrons, i diverses herbes d’amanida i aromàtiques: escarola, enciam, xicoira, buglossa, verdolagues, créixens, lletsons, julivert, fonoll, orenga i marduix, així com una gran profusió d’espècies: canyella, pebre, pebre llong, gingebre, nou moscada, macís, clavell, safrà, cardamom, garangal (galanga), celiandre...
La fruita era molt present a la cuina: poma, pera, codony, raïm, taronja, poncem i llimona, meló, pruna, cirera, albercoc, préssec, maduixes i fruites del bosc. El mateix podem dir de la fruita seca: avellanes, nous, ametlles, pinyons, festucs, panses, castanyes, dàtils…
La carn per als més rics era l’aviram (polla, pollastre, capó, ànec, oca, colomí, paó). La de referència era el moltó o xai fet, a més del cabrit. La vedella, o vedell, era de consum escàs; en canvi, el porc era present tant en la cuina popular (cansalada) com en la dels rics (porcell). Es coneixia l’art de fer embotits, pernils i formatges. La caça era representada pel cérvol, el porc senglar, la grua, la guatlla, el tudó, la perdiu, el conill de bosc i la llebre.
Pel que fa al peix i al marisc, la cuina catalana és, segurament, la que n’utilitza un repertori més ampli, fins i tot més que l’actual, ja que inclou des de la sardina, el seitó i el bis, passant pel moll, fins al pagell, rajada, peix espasa, tonyina, orada, déntol, llobarro, llissa; sèpia, pop, calamars; llagosta, crancs… També l’anguila, el salmó i la llampresa i fins i tot la balena i el dofí (ambdós mamífers).
La base de l’alimentació popular eren els cereals (ordi, blat, etc.); els rics, a part d’aquests ingredients i verdures, fruites, etc., menjaven arròs, fideus, carns (sobretot aviram) i peix fresc o assecat (tonyina, arengades, lluç). El vi era fonamental, al costat d’altres begudes reconfortants o refrescants (com el piment, els electuaris, xarops, llet amb canyella i llimona…).
En català, de fet, s’escriuen els primers receptaris i llibres gastronòmics d’altres matèries: el ‘Llibre de Sent Soví’, el ‘Libre de totes maneres de confits’, el ‘Regiment de sanitat’ d’Arnau de Vilanova (el primer dietista), l’obra d’Eiximenis ja esmentada i fins i tot les ‘Ordinacions per al regiment de palau’, de Pere Terç.
La font d’energia de la cuina medieval –i això fins al segle XIX– és la llenya i el carbó, utilitzats tant per al foc a terra –on es cuinaven alguns plats– com per als fogons i forns –que només tenien algunes masies o cases importants–. El lloc dedicat a la cuina era una cambra especial, àmplia i ben airejada a les cases importants. Se solia situar a la planta baixa, per tenir accés directe a les entrades i sortides i a la provisió de llenya i primeres matèries.
Les tècniques i recipients usuals eren el bullit. Es feia servir l’olla o el tupí, de terrissa o metàl·lica, d’aram, amb les corresponents tapadores, el fregit, amb paelles d’aram o ferro de llarg mànec.
Hi havia tota mena de broques, punxons o forquilles de ferro, per manipular les carns i trinxar-les i per menjar a taula; culleres i llosses o cullerots de fusta; gibrells i conques, per rentar els aliments, pastar, etc.; coladors, sedassos i draps d’estamenya; esbromadores o escorredores, així com cullers foradats per a les olives, ratlladors i molinets. També fustes per tallar, tallants, ganivetes, coltells i ganivets, ratlladors i molins. El morter, a les cases importants, era fins i tot muntat en un peu, a l’altura de la persona, i tenia una gran importància.
Es menjava al menjador o tinell (com el de Barcelona), ricament adornat en les ocasions especials; els convits reials o de nobles i burgesos (com podeu veure al ‘Tirant lo Blanc’) eren d’un gran refinament i concebuts com un espectacle teatralitzat, amb música, rituals, danses, plats presentats d’una forma espectacular… L’àpat seguia un ordre jeràrquic: entrants, primers (sopes, brous, cremes, guisats o ‘cuines’), segons plats (‘pitances’, rostits, plats a la graella, panades) i ‘fi de taula’ (postres, cremes –com el famós menjar blanc–, bunyols, coques, flaons o pastissets farcits). Les cuines es menjaven en una escudella o bol i els entrants i primers plats en un ‘tallador’ (plat pla). Tot això acompanyat de servidores, tasses o copes, salseres, salers… El poble menjava a la cuina. Els seients eren baquetes o escambells. En els àpats hi és present la dona, la qual cosa no existeix en altres cultures.
