ARMES MEDIEVALS: LA DAGA RONDEL

Una daga rondel o rodella és un tipus de daga rígida europea de finals de l'edat mitjana, des del segle XIV en endavant, utilitzada per una gran varietat de gent, des de comerciants a senyors ja que, portada a la cintura, podia ser utilitzada com eina d'ús general, d'ús en la guerra o també usada en torneig com un braç lateral.

La fulla era típicament llarga i prima, mesurant 12 polzades, uns 30 centímetres o més, la daga sencera va poder ser d'unes 20 polzades, 50 centímetres. La daga rondel rep el seu nom per la seva morfologia ja que tant el protector de mà com el seu pom són circulars, rodons encara que algunes vegades presenten una forma octogonal.

La fulla era dura, feta d'acer, i l'espiga es perllongava a través del mànec cilíndric que era de fusta o os normalment tallada. En perfil, el full tenia forma de diamant, lenticular, o triangular. Aquests fulls tindrien la punta afilada com també un o ambdós vores de la mateixa ja que van ser dissenyades principalment com a arma punxant, ja sigui sota el braç, o sobre el braç agafant l'inrevés com el que pica gel, encara que també es van utilitzar per al tall . La seva fulla llarga i recta no servia per retallar l'acció d'una espasa.

Aquest tipus de dagues eren ideals per punxar en la batalla la cota de malla i, encara que no hagués estat capaç de travessar armadures de plaques, si entraven pels buits o entre les juntes d'armadures i carscos sent aquesta sovint l'única manera de matar un cavaller armat.

Hi ha alguns exemples de dagues amb quatre talls, és a dir que vista de perfil tenia forma de creu. Aquestes fulles no eren adequades per al tall o l'ús com una eina d'utilitat general sinó que s'usaven com a segon braç en batalla. Les dagues rondel que han sobreviscut, localitzades en museus i col.leccions, solen tenir sovint rica decoració amb artesania fina. Les fulles poden ser gravades, els mànecs tallats, i les guàrdies i poms altament decorats.

En una escena d'una miniatura de Girat de Rosselló que representa la construcció de dotze esglésies de França (c. 1448), els comerciants i artesans poden ser vistos fent servir dagues rondel a la cintura. Abans del 1400 les dagues eren en realitat un arma de pagès. No obstant això, en el segle XV es va convertir en l'estàndard de braç dels cavallers que les van utilitzar en combat com en la Batalla d'Agincourt en 1415. Eren segurament una arma d'últim recurs o l'última defensa per al cavaller que en l'últim moment lluitava cos a cos.

Des de que van ser capaços de penetrar una armadura, per les articulacions, o per mitjà de la visera del casc, les dagues rondel poden ser usades per forçar un cavaller desbancat o ferit a rendir-se per demanar després un bon rescat pel mateix. Les dagues també s'han llançat per abatre a cavallers enemics per obligar-los a presentar batalla, encara que una maça era potser més adequada per a aquesta tasca.

ARMES MEDIEVALS: L'ESTILET O DAGA "MISERICÒRDIA"

L'estilet és un tipus de daga o ganivet amb una fulla molt llarga i aguda de diversos dissenys, utilitzada principalment com a arma punxant. La seva secció estreta, acabada en una punta molt aguda i rígida, permet que penetri molt profundament. La majoria dels estilets no són adequats per al tall, fins i tot en aquells casos en què compten amb tall. Un típic estilet de disseny primerenc tenia un mànec de metall elaborat en una única peça de fundició i la fulla forjada a martell fins adoptar una secció transversal triangular sense vores esmolades. Altres exemples possibles són les seccions rodones, quadrades, i amb forma de diamant.

La paraula italiana "stiletto" utilitzada per designar a aquesta arma i de la qual deriva la nostra paraula estilet, prové del llatí stilus que significa estaca o instrument amb punta. L' estilet, que també rep el nom de "misericorde" (misericòrdia), va començar a guanyar fama durant l'alta edat mitjana, on era utilitzat com a arma secundària pels cavallers.

Era utilitzada per acabar amb els caiguts o els oponents greument ferits que tenien pesades armadures i que no s'esperava que sobrevisquessin. La fulla robusta i punxeguda, podia travessar amb facilitat la majoria de les malles de esglaons o trobar el seu camí a través de les plaques pectorals o les conjuntures de l'armadura d'un cavaller. Un oponent seriosament ferit, amb poques probabilitats de supervivència, rebia llavors un misericordiós "cop de gràcia" (en francès coup de grâce), d'aquí el nom de misericòrdia. Més tard els estilets de Gunner van esdevenir en eines per a mantenir nets els orificis d'encesa i el canó dels fusells, i utilitzats a la manera de les varetes per mesurar l'oli dels automòbils, comptaven amb marques inscrites indicant els nivells d'ompliment amb pólvora d'acord a les distàncies que es volguessin assolir.

La paraula stiletto és utilitzada algunes vegades en l'anglès americà per referir-se a les navalles de ressorts. La paraula estilet pot també ser utilitzada específicament per denominar a una arma blanca que exhibisca aquesta secció triangular, o fins i tot aquelles que presenten estries, com ara l'espasa curta, rapier, o épée.

ARMES RENAIXENTISTES: L'ESPASA ROBERA

El terme espasa robera (actualment també coneguda com estoc) sorgeix en el Renaixement a Espanya per designar certa classe de espasa de fulla recta i llarga, esgrimida a una mà. El nom original espanyol de l'espasa robera és tizona (no confondre amb l'espasa del Cid). Se l'anomena espasa robera perquè es carregava com un additament de la roba, generalment usada per moda i com a arma de defensa personal.

El seu nom és d'origen espanyol i apareix registrat per primera vegada en les Cobles de la fornera, de Juan de Mena, escrites entre 1445 i 1450 aproximadament:

Di, Panadera.
Un miércoles que partiera
el príncipe don Enrique
a buscar algún buen pique
para su espada ropera,
saliera sin otra espera
de Olmedo tan gran compaña,
que con mui fermosa maña
al Puerto se retrujera.

Un altre document en què s'esmenta una espasa robera és l'Inventari d'Objectes pertanyents al duc Álvaro de Zúñiga (1468).

A França es parla per primera vegada de l'espasa robera (la rapière) en documents al voltant de 1474. Ewart Oakeshott, en el seu llibre European Weapons and Armour, indica que ja a principis del segle XVI el terme estava ben establert a França, adoptant-lo aviat els anglesos. No obstant això, aquesta classe d'espasa va tenir detractors com George Silver, qui es va oposar al seu ús per temptar als homes a tenir duels.

El seu període de màxima esplendor podríem situar-lo entre 1525 i 1675 aproximadament, sent reemplaçada progressivament per l'espasí típic del segle XVIII, d'origen francès.

Almenys al segle XVI, una espasa robera no era tan sols una arma per al seu ús exclusiu de punta, amb fulla de secció estreta i agusada. En realitat, a l'Espanya de l'època qualsevol espasa destinada a un ús de dol i de vestir, acompanyant a les vestimentes d'un civil (o d'un militar en vestit civil), era anomenada robera, quedant per tant fora d'aquesta denominació només les espases purament militars, de guarnició senzilla. Trobem, per tant, durant aquest període elaborades guarnicions de llaç acompanyant a fulles relativament amples, apropiades per a un ús tant de punta com de tall, i encara estarem davant d'una espasa robera. Fins i tot a finals del segle següent (ja cap a 1660-1680), quan les fulles de fina secció quadrangular o romboïdal (anomenades verduguillos) són ja moneda comuna, algunes espases civils de fulla ampla van tornar a estar de moda a Espanya, sempre muntant guarnicions pròpies d'autèntiques espases roberas.

Hi ha tres tipus de guarnicions que hem de considerar: guarnicions de llaç, de petxines i de tassa, que de forma consecutiva van brindant una major protecció a la mà que les empunya.

Una guarnició de llaç està composta pels gavilans (la creu, pròpiament dita), llargs i generalment no gaire gruixuts, un guardamà en forma d'arc que protegeix els artells, un o dos anells perpendiculars al pla de la fulla, i una sèrie de branques que uneixen entre si tots aquests elements per l'anvers o zona exterior, i pel revers o zona interior de la guarnició. No tots aquests elements han d'estar necessàriament presents, i per això alguns autors classifiquen aquest tipus de guarnicions com de quart de llaç, mig llaç, tres quarts i de llaç sencer, en funció del nombre d'aquests elements presents. Aquesta guarnició, habitual entre 1550 i 1620 aproximadament, té l'origen en les guarnicions de patilles de finals del segle XV, i era realment eficaç per parar talls, però en alguns casos la punta del rival podia introduir-se entre els diferents ramals i danyar la mà que empunyava l'arma. Per això solien usar-se guants de cuir relativament gruixuts en lluitar amb aquest tipus d'espases.

Conforme evolucionava l'esgrima cap a un ús cada vegada major de la punta, es va fer necessària una major protecció de la mà, de manera que entre els anells de la guarnició de llaç s'afegien amb freqüència xapes metàl.liques (petxines). Amb el temps aquestes petxines van estar formades per una sola peça de xapa de ferro o acer bilobulada, que s'unia mitjançant un parell de patilles a la creu. Naixia així la guarnició de petxines, típicament espanyola, pràctica i resistent, i que gaudiria d'un període de popularitat extremadament llarg.

Per incrementar encara més la protecció de la mà, altres guarnicions pràcticament contemporànies a les de petxines presentaven no una xapa bilobulada, sinó un autèntic casquet semiesfèric, que en la pràctica prenia la forma d'un bol o tassa, sostingut igualment per un parell de patilles. Aquesta tassa, que dóna nom a aquest tipus de guarnició, unida als gavilans i el guardamà, oferia un nivell de protecció màxim de la mà, resultant simultàniament bastant lleugera. El seu ús es va estendre essencialment per Espanya i Itàlia, perdurant fins ben entrat el segle XVIII. És la clàssica guarnició que s'associaria mentalment a una robera.

L'espasa robera, sense arribar a ser una arma pesada o incòmoda de manejar, no és per descomptat el tipus d'arma que es veu en les pel.lícules "de mosqueters". Al cinema freqüentment apareixen guarnicions d'estil robera (normalment de tassa) unides a fulles d'espasa o floret de moderna esgrima esportiva, una mica més curtes i molt més lleugeres i flexibles que les autèntiques fulles originals. La robera era una arma de dimensions considerables (algunes fulles superaven folgadament el metre de longitud. La mesura varia d'acord la grandària de la persona, en un moment es va estandarditzar la seva grandària determinant que el llarg de la fulla més el llarg del braç havia de ser igual a la de la persona) i un pes apreciable (proper a un quilogram), pel que la seva esgrima ha d'adaptar-se a aquest fet. Per exemple, les accions solen donar-se en un sol temps (unint la parada i la resposta en un moviment continuat), donada la seva major inèrcia.

Tot i així, una bona peça d'època que mantingui tots el seu elements originals (guarnició, puny i pom) està dotada d'un equilibri tan perfecte que la fa molt més ràpida a la mà del que les seves dimensions puguin suggerir a primera vista. El punt d'equilibri d'aquestes espases sol situar a uns quatre dits de la guarnició, encara que això és molt variable i depèn de l'ús previst per a cada peça (és a dir, afavorint en exclusiva l'esgrima de punta o permetent el seu ús de tall).

L'escola espanyola d'esgrima amb espasa robera es denomina Veritable Destresa. Fundada sobre les bases teòriques establertes per Jerónimo Sánchez de Carranza en la seva obra De la Filosofia de les Armes i de la seva Destresa i la Aggression i Defensa Cristiana, publicada en 1569. Aquests principis van ser recollits i perfeccionats per Luis Pacheco de Narváez, mestre d'armes de Felip IV d'Espanya, que va publicar fins a onze tractats d'esgrima, sent els més importants Llibre de les grandeses de l'espasa (1600), Cent conclusions sobre les armes (1608) i Nova Ciència i Filosofia de la destresa de les armes (1632).

ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA VIKING

No hi ha evidències que donin una evolució significativa des de les velles espases romanes fins a l'últim terç del primer mil.lenni de la nostra era. Al segle XIX es troben dos jaciments arqueològics del segle V de relativa importància en aquest sentit: Kragehul Mose a Dinamarca i Vendel a Suècia. En ambdós llocs van aparèixer dues armes del tipus romà, gladio i spatha, sense gaires variacions respecte de les llatines.

Amb la denominació d'Era Víking (aprox. 700-1000 dC) coneixem, per a l'estudi de l'evolució d'aquesta eina, segons el catàleg de Petersen (1918) i Jakobsson (1992) i per descomptat, la tipologia de Oakeshott s (potser, el més gran historiador i antiquari sobre les espases), un conjunt d'espases que s'estenen per tot el nord, centre i oest d'Europa. Seguint la classificació del Dr Jan Petersen, trobaríem un total de 26 variacions de aquest grup d'armes, si bé és cert que les diferències són insignificants, reduint-se en la seva pràctica totalitat a petites variants en la forma del pom o la guarda.

Aquestes armes no són exclusives dels pobles víkings, però van ser aquests els que les van donar a conèixer al Sud del continent. Serveixi com a exemple que un dels principals jaciments d'aquest tipus d'espases rau en Schelde (Bèlgica), Holanda o Nord de França. Per cert que, en un jaciment noruec (Oppland Filke) va aparèixer una d'aquestes espases a la tomba d'un nen, arma notòriament més petita que la dels seus pares. El seu nom tradicional i comú a l'hora de classificar, des del segle XIX, és el de "Espases víkings". En aquest sentit esmentarem que al sud d'Europa encara es mantenen els models romans clàssics, adaptats i perfeccionats però gairebé sense evolució morfològica.

Aquestes noves armes classificades com víkings si manifesten una evolució morfològica que les caracteritza: Augment del gruix de la fulla cap al puny i progressiva disminució cap a la punta. Continuen sent rectes i de doble tall. La fulla no és tan aguda com es podria pensar, acabant en una punta gairebé roma, fet que denota la prioritat del tall enfront del estoc. A més, es desenvolupa notablement la longitud de la fulla, aconseguit en molts casos els 90 cm. Armes més pesades i grans (encara que no superen el quilo i mig) que les seves predecessores romanes que baixen considerablement el punt d'equilibri cap a la punta, facilitant l'esgrima en combats de formacions obertes o sense formació ja que el cop és poderós però la recuperació del arma és més pesada (més proper a la falcata que a les seves homònimes imperials).

És una arma principalment d'atac, dificultant la parada i defensa. El puny d'aquest arma és curt, el que implica l'ús amb una mà exclusivament. Aquest fet és conseqüència de la necessitat de defensa mitjançant escut (per la pròpia dificultat de l'espasa per a aquesta tasca defensiva), el que òbvia la necessitat de la utilització de l'arma a dues mans. Així mateix, la guarda de l'arma es retalla el que recolza la tesi d'usar l'arma com a element merament ofensiu, deixant la defensa del guerrer en altres mitjans actius com l'escut o passius com l'armadura. No hi ha lluites d'espasa contra espasa, com a les pel.lícules, només talls a tort ia dret (en realitat no a tort ia dret perquè la tècnica d'ús estava assentada i hi havia diferents cops preestablerts, però perquè ens entenguem, doncs no pretenem un estudi d'esgrima). Indicarem també que ja com a característica comuna, aquestes espases mantenen la estria per ambdues cares de la fulla.

Es coneixen altres tipus particulars d'espases víkings, per exemple, les britàniques (Tipologia V). Notòriament més curtes, tot just arriben als 75 cm i la guarda, també curta, es corba lleugerament cap a la fulla així com el pom en sentit contrari. Aquestes espases van ser comuns a les illes entre els anys 875-950.

D'altra banda trobem una altra subcategoria en les espases noruegues d'aquests anys (aprox. 775-900). De vegades també trobades en terres sueques i rarament a Dinamarca. Són espases on la fulla no té doble tall, més propers als sabres comuns de cavalleria llevat que posseeixen una fulla recta i el puny propi d'aquestes armes a cavall. No tenen estria i sent més curtes que les víkings característiques la punta és més aguda que les seves homònimes del sud, cosa que facilita atacs de estoc i potser fossin armes per a la cavalleria. Es conserven alguns models d'aquestes curioses armes al Scottish National Museum a Edimburg o el National Museum a Dublín. Probablement restes d'incursions de pobles escandinaus a les illes.

Pròpies del nord-oest d'Europa són les espases víkings qual pom es basa en icones zoomòrfiques i amb guardes poderoses. Serien les víkings del tipus III segons la classificació de Oakeshott. Molt comuns en la zona d'influència germànica i escasses en terres escandinaves o la península de Jutlàndia.

En fi, moltes d'aquestes espases portaven, a manera de decoració, símbols, runes o paraules en el seu full. Sempre prop del puny i poques vegades més enllà de la meitat de la fulla. També el mestre ferrer, amo del secret de la seva construcció, allotjava la seva signatura en aquestes eines de tan funest objectiu i secreta fabricació. El més conegut prové de les rodalies de Manhenim al sud-est d'Alemanya. Sota la "signatura" de Ulfberht ha nombroses espases al llarg de 200 anys, si bé és cert que no sabem si aquest nom fa referència a una persona en particular i la seva escola o a una família de ferrers. Per descomptat va haver de ser un important ferrer doncs no són poques les armes que recullen aquest nom. "Leofric me fec", "Hiltipreht", "Hartofer", "Ranvic" o "Tasvit". són altres noms comuns en algunes de les espases trobades.
També apareixen objectes que presumiblement es fabriquen incloent el nom del seu amo. Tal és el cas de "Ingelrii" amb inscripcions addicionals com "Homo Dei". Espasa víking tardana pertanyent a un creuat al voltant del any 1099 de la nostra Era i apareguda en les rodalies de Dresden.

Una evolució de l'espasa víking deriva en la coneguda com espasa normanda (950-1100 d. C). Denominada així a l'assentar-se les bases del seu desenvolupament amb l'adveniment de Carlemany al tron ​​i el màxim desenvolupament es produeix al voltant del canvi de mil.lenni. La morfologia radica bàsicament en la seva predecessora víking però s'aprecia una reducció en l'amplada de la fulla així com de la longitud. El punt d'equilibri es retrotreu cap al centre de l'arma facilitant la defensa amb la mateixa. Així mateix, es dota l'arma d'una guarda, més llarga del que augmenta la protecció de la mà que la maneja. Aquest és el pas preliminar cap a les grans espases medievals tradicionals. S'apunta ja, en aquest moment, a una espasa amb característiques ofensives i cert tarannà defensiu, a diferència de les víkings. La punta de la fulla es torna més aguda, de manera que l'estocada cobra certa importància tot i ser el tall l'atac bàsic d'aquest tipus d'espases.

Sens dubte, l'espasa Víking és la més important en l'evolució d'aquesta eina cap a l'edat mitjana. És la primera que apunta un canvi respecte de les seves predecessores. La resta no mostraran més que petites variacions morfològiques per tal d'adaptar-se a les circumstàncies guerreres del moment, sobretot l'art de l'esgrima i per descomptat, la tècnica de la seva fabricació, el que possibilita l'ús de millors aliatges i tractaments. Un altre salt quantitatiu en la fabricació de l'espasa vindrà amb el renaixement (on, com ja hem indicat, s'imposa un nou ús de ferreria donant llum a noves espases com els muntants, espasades, roperas i les seves diferents variants).

ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA GENETA

El segle XI va estar ple de successos que van posar en perill la Guerra Santa musulmana en la nostra península. Estava perillant el poder musulmà a Hispània, i l'arribada d'ajuts del Nord d'Àfrica havien de ser reforçats amb homes nous i noves estratègies guerreres.

Els homes nous serien els "zenetes", que després haurien de dir genets, de la tribu barbaresca dels Benimerín, que venien al servei de Mohamed I de Granada. Al segle XIII s'introdueix en el nostre sòl un canvi en la forma de lluitar segons sabem per la Crònica d'Alfonso X, a causa de l'arribada dels zenetes i la nova estratègia seria el complet canvi del concepte de guerrejar, que vindria a introduir grandíssimes variacions en els arnesos de cavall i cavaller. Aquesta nova i important estratègia va ser la forma de lluitar "a la geneta".

El qualificatiu geneta, de significat incert, respon a un tipus d'espasa de producció genuïnament nassarita, introduïda a la península "musulmana" pels Zenetes. Corresponia a un tipus d'espases rectes, de doble tall amb canal fins a la meitat, d'empunyadura d'os i amb pom rodó, d'una sola mà, i els gavilans de forma arrodonida queien cap a la fulla deixant un mínim espai entre si. Però sens dubte, la seva característica més important era el grandiós treball i qualitats dels materials amb què es fabricaven les empunyadures.

Aquestes espases originals d'Al-Andalus, el territori de la Península Ibèrica que va estar sota domini musulmà, van ser en un principi armes de la cavalleria dels zenetes, però a mesura que la fama i tècnica de monta "a la geneta", i del ús d'aquestes armes per tropes "mores" dels regnes "cristians" ibèrics-o per botí de guerra-, van començar a ser emprades pels més prestigiosos nobles i guerrers de la proto Espanya de la Reconquesta, datant-se les seves primeres aparicions documentades no abans del segle XIII, i tancant-se el seu ús i fabricació "cristiana" cap al segle XV, a Toledo.

Tot i que queden pocs exemplars a tot el món, l'espasa geneta tenia dues variants molt ben diferenciades: la d'armes o de guerrejar, gairebé exemptes de decoració, els exemplars no es troben en museus, però sí se'ls fa referència en documents de l'època, i la de "parada" o "oficialia", més luxosa amb tota mena d'ornaments com el damasquinat, el niellat, el daurat, l'esmalt, la filigrana, el repussat, etc .. D'aquestes últimes són els exemplars que podem trobar en els respectius museus com l'Espasa geneta de Boabdil el Noi o la famosa i musulmana Tizona de el Cid, que han servit per catalogar aquestes espases com armes luxosament forjades i abillades dels millors materials de l'època.

Va ser per tant la nova tècnica de guerra de la cavalleria musulmana-adoptada més tard pels regnes cristians-la que va propiciar el desenvolupament de les espases genetes a Al-Andalus (Granada sobretot), més d'acord al tipus de lluita que va revolucionar les guerres de conquesta i reconquesta peninsulars

Aquesta nova forma de combat va venir a canviar el pes que el cavall hauria de suportar durant la lluita reduint el pes de les armes i de les vestimentes de defenses, així com la longitud dels estreps, ja que sobre aquests es desenvolupava la nova tècnica de combat en recolzar sobre ells tots els moviments. El guerrer àrab de la nostra península muntava fins llavors "a la brida", és a dir, amb els estreps llargs i les cames estirades com ho feien els cristians, suportant entre el cavall i el guerrer el pes de les grans rodelles i escuts de ferro, llances d'amples fulles, cuirasses de cota de malla o escates, pesats cascs metàl.lics, i de vegades, llargues i amples espases, el que feia els seus moviments lents i poc eficaços.

El concepte de la guerra va canviar en uns anys, igual que va canviar la indumentària militar. Calia aconseguir moviments ràpids i clara agilitat en la baralla. Els zenetes havien introduït l'estrep curt i havien alleugerit de pes seves defenses fent a la vegada l'espasa més curta i manejable. La tècnica de lluita dels africans acceptada pels hispà-musulmans, va acabar sent acceptada també pels cristians després de la batalla de Sierra Elvira el 1431.

La fabricació de l'espasa geneta va començar a Granada al segle XIII, però hi ha dades que deixen prou clar que aquestes espases van ser també fetes a Toledo. En la batalla de Sierra Elvira a 1431 (tornem a recordar que Granada no es reconquesta fins a 1492, mentre Toledo ho havia estat en 1085), va ser altament reconeguda pels cristians l'eficàcia d'aquesta espasa àrab i la seva manera ràpida d'usar-la.

Des de llavors i fins a finals del mateix segle que va ser organitzada la còpia de l'espasa geneta a Toledo, els espasers cristians havien intentat el canvi de model d'armes per a la guerra, així com els militars van intentar el canvi o la còpia de tàctiques en la baralla . Mentre aquests últims feien els seus canvis, els armers s'anaven acostant al model de l'espasa àrab copiant les seves característiques, que descriu Ferrandis Torres de la manera següent: "Les espases consten de puny molt curt que a penes permetien recolzar la mà per consolidar el cop; pom esfèric, de vegades aplatat, i gavilans de braços caiguts acabats generalment en caps d'animals ".

I forjant aquestes còpies van aconseguir el que es va anomenar "l'espasa de transició". Aquesta espasa de transició es barreja i es confon amb l'espasa que precedeix la de "creu" o la de "llaç" a la primera meitat del segle XV, a la qual també podria anomenar "espasa de patilles" amb els quals es protegia el dit índex del guerrer dels cops de l'espasa enemiga, quan aquest dit es passava per sota de la creu per a subjectar millor l'arma. Aquestes espases presenten les mateixes característiques generals entre si i s'ajusten a les descrites per Ferrandis Torres: puny curt per a una sola mà; pom esfèric i pesat per servir de balancí i fer còmode el seu maneig; full forta de dos talls, i gavilans caiguts.

Però ja al segle XV, i mentre Granada està encara en poder musulmà, comencen a aparèixer entre els cristians espases genetes, que si no eren botins de guerra, eren de les fetes a Toledo després d'iniciada la còpia del model granadí.