TEROL 2011, LES NOCES D'ISABEL DE SEGURA

- 18, 19 i 20 DE FEBRER 2011 -

Encara en la memòria de l'intens fred que vam viure a Alcanyís les tropes de ARCOFLIS ens dirigim de nou a una altra de les inaludibles cites del món recreacionista, Terol.
Els dies 18, 19 i 20 de feber Terol rememora de nou com cada any les Noces d'Isabel de Segura història també coneguda per molts com Els Amants de Terol.

Milers de persones amb les seves indumentàries fan possible que en aquestes dates Terol torni al segle XIII i com no podia ser d'altra manera també participen molts grups receacionistas que munten el seu campament a la zona de l'Escalinata que és on el divendres, després d'arribar i deixar els nostres estris a la residència utilitzada com allotjament, havíem quedat per retrobar de nou als nostres amics recreacionistes

Després d'una càlida benvinguda i de les salutacions de costum ens vam ficar de ple en el campament i sent ja tard i casí l'hora de sopar vam procedir a preparar-nos per degustar l'excel lent sopar que van preparar els nostres companys de Fidelis Regi. Seguidament amb alguns companys, amb nocturnitat i alevosia, vam recórrer alguns bars de la ciutat fins gairebé a l'alba.

L'endemà, dissabte, i després d'esmorzar teniem per davant un dels primers compromisos com la batalla de l'Escalinata, molt a prop del campament, on les nostres tropes d'arquers van fer volar les seves fletxes cap a un enemic perfectament proveïda de pertrets que va acabar a cop d'espasa vencent al seu enemic provocant la fugida dels seus líders.
Seguint el programa d'actes vam arribar a la segona batalla del matí, la del Cofiero, on també va deixar anar les nostres fletxes i de la qual no comentarem res de res..

La pluja va començar a fer acte de presència un cop acabada la batalla i ens va abandonar provisionalment abans de l'hora de dinar, aquest cop preparat deliciosament pels nostres amics bascos de Iparreco Iaunac. Finalitzada aquesta vàrem passar la trde xerrant amb els nostres companys al campament fins a l'hora de l'entrada de Diego, un dels dos Amants, acte en què les tropes del campament s'uneixen a les tropes de Diego i entren a la ciutat de Terol sota l'aclamació de la seva gent.

Finalitzat aquest acte i després del sopar, aquesta vegada a càrrec dels Calatravos d'Alcanyís, va tornar la pluja a incorporar-se al campament on sota els tendalls vam tornar a gaudir d'una nova actuació de "Les Morenitos" famosos ja d'anteriors entrades en aquest bloc. Així que ajuntant les poques hores de son del dia anterior, el propi cansament del dia i la pluja que no abandonava varen fer que ens anessim aviat a dormir.

A l'alba del diumenge observem com definitivament la pluja ens havia deixat com a substitut un cel clar i blau molt d'agrair per tots que vam aprofitar de lo millor. Vam esmorzar amb ganes i vam dedicar el matí a veure el mercat i xerrar amb els companys fins a l'hora de dir-los adéu que es va produir abans de dinar ja que ens queden molts quilòmetres fins a les nostres cases. Així que una vegada acomiadats de tots aquells que vam poder i recollides les nostres coses de la residència vam tornar a casa contents i satisfets d'haver passat unes excel.lents jornades.

La història dels Amants de Terol procedeix d'una antiga tradició, que amb el pas del temps ha estat documentada. Corrien els primers anys del segle XIII i a la ciutat de Terol vivien en aquell temps Juan Diego Martínez de Marcilla i Isabel de Segura, la precoç amistat es va convertir aviat en amor. Juan Diego és rebutjat per la família d'Isabel per no disposar de béns de fortuna, però aconsegueix un termini de cinc anys per enriquir-se. Marxa a la guerra i torna a Terol just quan expira el termini atorgat i descobreix que Isabel és ja esposa d'un germà del senyor de Albarracín. El cavaller aconsegueix entrevistar-se amb la dama a casa seva i li demana un petó. Isabel li nega el petó ja que ara està casada amb un altre home i Juan Diego mor de dolor.

L'endemà es celebren els funerals de Juan Diego a San Pedro. Durant el sepeli, una dona endolada s'acosta al fèretre, és Isabel de Segura que vol donar al difunt el petó que li va negar en vida. Ho fa i sobtadament cau morta al seu costat.

En 1.555 es van descobrir les mòmies enterrades en la capella de Sant Cosme i Sant Damià. Al costat d'elles, segons el testimoni del notari Yagüe de Sales, va aparèixer un document antic que recollia el succés.
Juan de Ávalos va esculpir les estàtues jacents sota les quals reposen ara les mòmies. La freda serenitat dels Amants, les mans dels quals no arriben a ajuntar-se, és símbol d'un amor que desborda els conceptes humans.

Sens dubte les Noces d'Isabel de Segura amb el clar exemple de que l'amor veritable desafia el temps i les fronteres, és bell, emociona i sobretot és etern.

Amor, emoció, màgia, encant, fascinació, d'això i molt més en saben molt bé la gent de Terol que any rera any dins de l'incomparable marc de la seva ciutat ens ofereixen aquesta magnífica festa d'ambient medieval.
Hi trobaràs música, danses, artesans, tragafocs, contacontes, mags, malabaristes, tambors, astròlegs, dames, templers, comerciants, etc. i tota l'ambientació pròpia de l'època.

I entre els actes que s'hi recreen hi ha cercaviles, mercat medieval, jocs medievals, judicis a bruixes, exorcisme, venda d'orfes, casaments, desfilada de comeses, acampades guerreres, recepcions reials, assemblees, concurs d'estirar la corda entre ordres militars, sopars , actes culturals i un munt de sorpreses més com la "Rompida de l'Amor", acte final de les festes en què totes les parelles renoven el seu amor amb un petó amb el so dels tambors de fons.

Si alguna vegada has somiat ser un príncep o princesa, dama o cavaller, un valerós arquer, o simplement desafiar el temps i l'espai, vivint per uns dies en el món medieval, no et perdis cada any les Noces d'Isabel, t'ho dic jo que hi he estat i creu-me, t'apassionarà. Val la pena visitar i conèixer Terol, perquè no t'oblidis, Terol existeix i és preciós.

Més fotos de l'esdeveniment a:

https://picasaweb.google.com/Arcoflis/Teruel2011#

ARMES MEDIEVALS: LA DAGA RONDEL

Una daga rondel o rodella és un tipus de daga rígida europea de finals de l'edat mitjana, des del segle XIV en endavant, utilitzada per una gran varietat de gent, des de comerciants a senyors ja que, portada a la cintura, podia ser utilitzada com eina d'ús general, d'ús en la guerra o també usada en torneig com un braç lateral.

La fulla era típicament llarga i prima, mesurant 12 polzades, uns 30 centímetres o més, la daga sencera va poder ser d'unes 20 polzades, 50 centímetres. La daga rondel rep el seu nom per la seva morfologia ja que tant el protector de mà com el seu pom són circulars, rodons encara que algunes vegades presenten una forma octogonal.

La fulla era dura, feta d'acer, i l'espiga es perllongava a través del mànec cilíndric que era de fusta o os normalment tallada. En perfil, el full tenia forma de diamant, lenticular, o triangular. Aquests fulls tindrien la punta afilada com també un o ambdós vores de la mateixa ja que van ser dissenyades principalment com a arma punxant, ja sigui sota el braç, o sobre el braç agafant l'inrevés com el que pica gel, encara que també es van utilitzar per al tall . La seva fulla llarga i recta no servia per retallar l'acció d'una espasa.

Aquest tipus de dagues eren ideals per punxar en la batalla la cota de malla i, encara que no hagués estat capaç de travessar armadures de plaques, si entraven pels buits o entre les juntes d'armadures i carscos sent aquesta sovint l'única manera de matar un cavaller armat.

Hi ha alguns exemples de dagues amb quatre talls, és a dir que vista de perfil tenia forma de creu. Aquestes fulles no eren adequades per al tall o l'ús com una eina d'utilitat general sinó que s'usaven com a segon braç en batalla. Les dagues rondel que han sobreviscut, localitzades en museus i col.leccions, solen tenir sovint rica decoració amb artesania fina. Les fulles poden ser gravades, els mànecs tallats, i les guàrdies i poms altament decorats.

En una escena d'una miniatura de Girat de Rosselló que representa la construcció de dotze esglésies de França (c. 1448), els comerciants i artesans poden ser vistos fent servir dagues rondel a la cintura. Abans del 1400 les dagues eren en realitat un arma de pagès. No obstant això, en el segle XV es va convertir en l'estàndard de braç dels cavallers que les van utilitzar en combat com en la Batalla d'Agincourt en 1415. Eren segurament una arma d'últim recurs o l'última defensa per al cavaller que en l'últim moment lluitava cos a cos.

Des de que van ser capaços de penetrar una armadura, per les articulacions, o per mitjà de la visera del casc, les dagues rondel poden ser usades per forçar un cavaller desbancat o ferit a rendir-se per demanar després un bon rescat pel mateix. Les dagues també s'han llançat per abatre a cavallers enemics per obligar-los a presentar batalla, encara que una maça era potser més adequada per a aquesta tasca.

ARMES MEDIEVALS: L'ESTILET O DAGA "MISERICÒRDIA"

L'estilet és un tipus de daga o ganivet amb una fulla molt llarga i aguda de diversos dissenys, utilitzada principalment com a arma punxant. La seva secció estreta, acabada en una punta molt aguda i rígida, permet que penetri molt profundament. La majoria dels estilets no són adequats per al tall, fins i tot en aquells casos en què compten amb tall. Un típic estilet de disseny primerenc tenia un mànec de metall elaborat en una única peça de fundició i la fulla forjada a martell fins adoptar una secció transversal triangular sense vores esmolades. Altres exemples possibles són les seccions rodones, quadrades, i amb forma de diamant.

La paraula italiana "stiletto" utilitzada per designar a aquesta arma i de la qual deriva la nostra paraula estilet, prové del llatí stilus que significa estaca o instrument amb punta. L' estilet, que també rep el nom de "misericorde" (misericòrdia), va començar a guanyar fama durant l'alta edat mitjana, on era utilitzat com a arma secundària pels cavallers.

Era utilitzada per acabar amb els caiguts o els oponents greument ferits que tenien pesades armadures i que no s'esperava que sobrevisquessin. La fulla robusta i punxeguda, podia travessar amb facilitat la majoria de les malles de esglaons o trobar el seu camí a través de les plaques pectorals o les conjuntures de l'armadura d'un cavaller. Un oponent seriosament ferit, amb poques probabilitats de supervivència, rebia llavors un misericordiós "cop de gràcia" (en francès coup de grâce), d'aquí el nom de misericòrdia. Més tard els estilets de Gunner van esdevenir en eines per a mantenir nets els orificis d'encesa i el canó dels fusells, i utilitzats a la manera de les varetes per mesurar l'oli dels automòbils, comptaven amb marques inscrites indicant els nivells d'ompliment amb pólvora d'acord a les distàncies que es volguessin assolir.

La paraula stiletto és utilitzada algunes vegades en l'anglès americà per referir-se a les navalles de ressorts. La paraula estilet pot també ser utilitzada específicament per denominar a una arma blanca que exhibisca aquesta secció triangular, o fins i tot aquelles que presenten estries, com ara l'espasa curta, rapier, o épée.

ARMES RENAIXENTISTES: L'ESPASA ROBERA

El terme espasa robera (actualment també coneguda com estoc) sorgeix en el Renaixement a Espanya per designar certa classe de espasa de fulla recta i llarga, esgrimida a una mà. El nom original espanyol de l'espasa robera és tizona (no confondre amb l'espasa del Cid). Se l'anomena espasa robera perquè es carregava com un additament de la roba, generalment usada per moda i com a arma de defensa personal.

El seu nom és d'origen espanyol i apareix registrat per primera vegada en les Cobles de la fornera, de Juan de Mena, escrites entre 1445 i 1450 aproximadament:

Di, Panadera.
Un miércoles que partiera
el príncipe don Enrique
a buscar algún buen pique
para su espada ropera,
saliera sin otra espera
de Olmedo tan gran compaña,
que con mui fermosa maña
al Puerto se retrujera.

Un altre document en què s'esmenta una espasa robera és l'Inventari d'Objectes pertanyents al duc Álvaro de Zúñiga (1468).

A França es parla per primera vegada de l'espasa robera (la rapière) en documents al voltant de 1474. Ewart Oakeshott, en el seu llibre European Weapons and Armour, indica que ja a principis del segle XVI el terme estava ben establert a França, adoptant-lo aviat els anglesos. No obstant això, aquesta classe d'espasa va tenir detractors com George Silver, qui es va oposar al seu ús per temptar als homes a tenir duels.

El seu període de màxima esplendor podríem situar-lo entre 1525 i 1675 aproximadament, sent reemplaçada progressivament per l'espasí típic del segle XVIII, d'origen francès.

Almenys al segle XVI, una espasa robera no era tan sols una arma per al seu ús exclusiu de punta, amb fulla de secció estreta i agusada. En realitat, a l'Espanya de l'època qualsevol espasa destinada a un ús de dol i de vestir, acompanyant a les vestimentes d'un civil (o d'un militar en vestit civil), era anomenada robera, quedant per tant fora d'aquesta denominació només les espases purament militars, de guarnició senzilla. Trobem, per tant, durant aquest període elaborades guarnicions de llaç acompanyant a fulles relativament amples, apropiades per a un ús tant de punta com de tall, i encara estarem davant d'una espasa robera. Fins i tot a finals del segle següent (ja cap a 1660-1680), quan les fulles de fina secció quadrangular o romboïdal (anomenades verduguillos) són ja moneda comuna, algunes espases civils de fulla ampla van tornar a estar de moda a Espanya, sempre muntant guarnicions pròpies d'autèntiques espases roberas.

Hi ha tres tipus de guarnicions que hem de considerar: guarnicions de llaç, de petxines i de tassa, que de forma consecutiva van brindant una major protecció a la mà que les empunya.

Una guarnició de llaç està composta pels gavilans (la creu, pròpiament dita), llargs i generalment no gaire gruixuts, un guardamà en forma d'arc que protegeix els artells, un o dos anells perpendiculars al pla de la fulla, i una sèrie de branques que uneixen entre si tots aquests elements per l'anvers o zona exterior, i pel revers o zona interior de la guarnició. No tots aquests elements han d'estar necessàriament presents, i per això alguns autors classifiquen aquest tipus de guarnicions com de quart de llaç, mig llaç, tres quarts i de llaç sencer, en funció del nombre d'aquests elements presents. Aquesta guarnició, habitual entre 1550 i 1620 aproximadament, té l'origen en les guarnicions de patilles de finals del segle XV, i era realment eficaç per parar talls, però en alguns casos la punta del rival podia introduir-se entre els diferents ramals i danyar la mà que empunyava l'arma. Per això solien usar-se guants de cuir relativament gruixuts en lluitar amb aquest tipus d'espases.

Conforme evolucionava l'esgrima cap a un ús cada vegada major de la punta, es va fer necessària una major protecció de la mà, de manera que entre els anells de la guarnició de llaç s'afegien amb freqüència xapes metàl.liques (petxines). Amb el temps aquestes petxines van estar formades per una sola peça de xapa de ferro o acer bilobulada, que s'unia mitjançant un parell de patilles a la creu. Naixia així la guarnició de petxines, típicament espanyola, pràctica i resistent, i que gaudiria d'un període de popularitat extremadament llarg.

Per incrementar encara més la protecció de la mà, altres guarnicions pràcticament contemporànies a les de petxines presentaven no una xapa bilobulada, sinó un autèntic casquet semiesfèric, que en la pràctica prenia la forma d'un bol o tassa, sostingut igualment per un parell de patilles. Aquesta tassa, que dóna nom a aquest tipus de guarnició, unida als gavilans i el guardamà, oferia un nivell de protecció màxim de la mà, resultant simultàniament bastant lleugera. El seu ús es va estendre essencialment per Espanya i Itàlia, perdurant fins ben entrat el segle XVIII. És la clàssica guarnició que s'associaria mentalment a una robera.

L'espasa robera, sense arribar a ser una arma pesada o incòmoda de manejar, no és per descomptat el tipus d'arma que es veu en les pel.lícules "de mosqueters". Al cinema freqüentment apareixen guarnicions d'estil robera (normalment de tassa) unides a fulles d'espasa o floret de moderna esgrima esportiva, una mica més curtes i molt més lleugeres i flexibles que les autèntiques fulles originals. La robera era una arma de dimensions considerables (algunes fulles superaven folgadament el metre de longitud. La mesura varia d'acord la grandària de la persona, en un moment es va estandarditzar la seva grandària determinant que el llarg de la fulla més el llarg del braç havia de ser igual a la de la persona) i un pes apreciable (proper a un quilogram), pel que la seva esgrima ha d'adaptar-se a aquest fet. Per exemple, les accions solen donar-se en un sol temps (unint la parada i la resposta en un moviment continuat), donada la seva major inèrcia.

Tot i així, una bona peça d'època que mantingui tots el seu elements originals (guarnició, puny i pom) està dotada d'un equilibri tan perfecte que la fa molt més ràpida a la mà del que les seves dimensions puguin suggerir a primera vista. El punt d'equilibri d'aquestes espases sol situar a uns quatre dits de la guarnició, encara que això és molt variable i depèn de l'ús previst per a cada peça (és a dir, afavorint en exclusiva l'esgrima de punta o permetent el seu ús de tall).

L'escola espanyola d'esgrima amb espasa robera es denomina Veritable Destresa. Fundada sobre les bases teòriques establertes per Jerónimo Sánchez de Carranza en la seva obra De la Filosofia de les Armes i de la seva Destresa i la Aggression i Defensa Cristiana, publicada en 1569. Aquests principis van ser recollits i perfeccionats per Luis Pacheco de Narváez, mestre d'armes de Felip IV d'Espanya, que va publicar fins a onze tractats d'esgrima, sent els més importants Llibre de les grandeses de l'espasa (1600), Cent conclusions sobre les armes (1608) i Nova Ciència i Filosofia de la destresa de les armes (1632).

ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA VIKING

No hi ha evidències que donin una evolució significativa des de les velles espases romanes fins a l'últim terç del primer mil.lenni de la nostra era. Al segle XIX es troben dos jaciments arqueològics del segle V de relativa importància en aquest sentit: Kragehul Mose a Dinamarca i Vendel a Suècia. En ambdós llocs van aparèixer dues armes del tipus romà, gladio i spatha, sense gaires variacions respecte de les llatines.

Amb la denominació d'Era Víking (aprox. 700-1000 dC) coneixem, per a l'estudi de l'evolució d'aquesta eina, segons el catàleg de Petersen (1918) i Jakobsson (1992) i per descomptat, la tipologia de Oakeshott s (potser, el més gran historiador i antiquari sobre les espases), un conjunt d'espases que s'estenen per tot el nord, centre i oest d'Europa. Seguint la classificació del Dr Jan Petersen, trobaríem un total de 26 variacions de aquest grup d'armes, si bé és cert que les diferències són insignificants, reduint-se en la seva pràctica totalitat a petites variants en la forma del pom o la guarda.

Aquestes armes no són exclusives dels pobles víkings, però van ser aquests els que les van donar a conèixer al Sud del continent. Serveixi com a exemple que un dels principals jaciments d'aquest tipus d'espases rau en Schelde (Bèlgica), Holanda o Nord de França. Per cert que, en un jaciment noruec (Oppland Filke) va aparèixer una d'aquestes espases a la tomba d'un nen, arma notòriament més petita que la dels seus pares. El seu nom tradicional i comú a l'hora de classificar, des del segle XIX, és el de "Espases víkings". En aquest sentit esmentarem que al sud d'Europa encara es mantenen els models romans clàssics, adaptats i perfeccionats però gairebé sense evolució morfològica.

Aquestes noves armes classificades com víkings si manifesten una evolució morfològica que les caracteritza: Augment del gruix de la fulla cap al puny i progressiva disminució cap a la punta. Continuen sent rectes i de doble tall. La fulla no és tan aguda com es podria pensar, acabant en una punta gairebé roma, fet que denota la prioritat del tall enfront del estoc. A més, es desenvolupa notablement la longitud de la fulla, aconseguit en molts casos els 90 cm. Armes més pesades i grans (encara que no superen el quilo i mig) que les seves predecessores romanes que baixen considerablement el punt d'equilibri cap a la punta, facilitant l'esgrima en combats de formacions obertes o sense formació ja que el cop és poderós però la recuperació del arma és més pesada (més proper a la falcata que a les seves homònimes imperials).

És una arma principalment d'atac, dificultant la parada i defensa. El puny d'aquest arma és curt, el que implica l'ús amb una mà exclusivament. Aquest fet és conseqüència de la necessitat de defensa mitjançant escut (per la pròpia dificultat de l'espasa per a aquesta tasca defensiva), el que òbvia la necessitat de la utilització de l'arma a dues mans. Així mateix, la guarda de l'arma es retalla el que recolza la tesi d'usar l'arma com a element merament ofensiu, deixant la defensa del guerrer en altres mitjans actius com l'escut o passius com l'armadura. No hi ha lluites d'espasa contra espasa, com a les pel.lícules, només talls a tort ia dret (en realitat no a tort ia dret perquè la tècnica d'ús estava assentada i hi havia diferents cops preestablerts, però perquè ens entenguem, doncs no pretenem un estudi d'esgrima). Indicarem també que ja com a característica comuna, aquestes espases mantenen la estria per ambdues cares de la fulla.

Es coneixen altres tipus particulars d'espases víkings, per exemple, les britàniques (Tipologia V). Notòriament més curtes, tot just arriben als 75 cm i la guarda, també curta, es corba lleugerament cap a la fulla així com el pom en sentit contrari. Aquestes espases van ser comuns a les illes entre els anys 875-950.

D'altra banda trobem una altra subcategoria en les espases noruegues d'aquests anys (aprox. 775-900). De vegades també trobades en terres sueques i rarament a Dinamarca. Són espases on la fulla no té doble tall, més propers als sabres comuns de cavalleria llevat que posseeixen una fulla recta i el puny propi d'aquestes armes a cavall. No tenen estria i sent més curtes que les víkings característiques la punta és més aguda que les seves homònimes del sud, cosa que facilita atacs de estoc i potser fossin armes per a la cavalleria. Es conserven alguns models d'aquestes curioses armes al Scottish National Museum a Edimburg o el National Museum a Dublín. Probablement restes d'incursions de pobles escandinaus a les illes.

Pròpies del nord-oest d'Europa són les espases víkings qual pom es basa en icones zoomòrfiques i amb guardes poderoses. Serien les víkings del tipus III segons la classificació de Oakeshott. Molt comuns en la zona d'influència germànica i escasses en terres escandinaves o la península de Jutlàndia.

En fi, moltes d'aquestes espases portaven, a manera de decoració, símbols, runes o paraules en el seu full. Sempre prop del puny i poques vegades més enllà de la meitat de la fulla. També el mestre ferrer, amo del secret de la seva construcció, allotjava la seva signatura en aquestes eines de tan funest objectiu i secreta fabricació. El més conegut prové de les rodalies de Manhenim al sud-est d'Alemanya. Sota la "signatura" de Ulfberht ha nombroses espases al llarg de 200 anys, si bé és cert que no sabem si aquest nom fa referència a una persona en particular i la seva escola o a una família de ferrers. Per descomptat va haver de ser un important ferrer doncs no són poques les armes que recullen aquest nom. "Leofric me fec", "Hiltipreht", "Hartofer", "Ranvic" o "Tasvit". són altres noms comuns en algunes de les espases trobades.
També apareixen objectes que presumiblement es fabriquen incloent el nom del seu amo. Tal és el cas de "Ingelrii" amb inscripcions addicionals com "Homo Dei". Espasa víking tardana pertanyent a un creuat al voltant del any 1099 de la nostra Era i apareguda en les rodalies de Dresden.

Una evolució de l'espasa víking deriva en la coneguda com espasa normanda (950-1100 d. C). Denominada així a l'assentar-se les bases del seu desenvolupament amb l'adveniment de Carlemany al tron ​​i el màxim desenvolupament es produeix al voltant del canvi de mil.lenni. La morfologia radica bàsicament en la seva predecessora víking però s'aprecia una reducció en l'amplada de la fulla així com de la longitud. El punt d'equilibri es retrotreu cap al centre de l'arma facilitant la defensa amb la mateixa. Així mateix, es dota l'arma d'una guarda, més llarga del que augmenta la protecció de la mà que la maneja. Aquest és el pas preliminar cap a les grans espases medievals tradicionals. S'apunta ja, en aquest moment, a una espasa amb característiques ofensives i cert tarannà defensiu, a diferència de les víkings. La punta de la fulla es torna més aguda, de manera que l'estocada cobra certa importància tot i ser el tall l'atac bàsic d'aquest tipus d'espases.

Sens dubte, l'espasa Víking és la més important en l'evolució d'aquesta eina cap a l'edat mitjana. És la primera que apunta un canvi respecte de les seves predecessores. La resta no mostraran més que petites variacions morfològiques per tal d'adaptar-se a les circumstàncies guerreres del moment, sobretot l'art de l'esgrima i per descomptat, la tècnica de la seva fabricació, el que possibilita l'ús de millors aliatges i tractaments. Un altre salt quantitatiu en la fabricació de l'espasa vindrà amb el renaixement (on, com ja hem indicat, s'imposa un nou ús de ferreria donant llum a noves espases com els muntants, espasades, roperas i les seves diferents variants).