Timoteu Sydney Robert Hardy va néixer a Cheltenham, Anglaterra, el 29 d'octubre de 1925 fill de Jocelyn i Henry Harrison Hardy. Va estudiar a l'Escola de Rugby, el Magdalen College d'Oxford.
Robert Hardy és un dels actors més talentosos de la Gran Bretanya conegut per
milions d'interpretacions magistrals com ara la de Winston Churchill en "Els anys del desert"(1981), Siegfried Farnon en "Totes les criatures grans i petites", Cornelius Fudge, ministre de màgia a les pel·lícules de Harry Potter i molts més personatges de la talla de Sherlock Holmes entre altres.
La majoria de gent el coneix pels seus papers en la pantalla que li han donat gran popularitat, però, pot ser una sorpresa saber que és també un expert acadèmic, conservacionista i persona de gran prestigi en l'arc llarg o longbow.
Des de fa alguns anys és fiduciari del Fons Mundial per a la Vida Salvatge, que estava discutint sobre la moderació i l'equilibri d'una societat urbana en expansió en el camp i la vida salvatge molt abans que tot això estigues de moda.
Robert Hardy va ser, durant 11 anys, administrador de l'Armeria Reial a la HM Torre de Londres. Després es va posar en mans de fideïcomissaris designats pel Parlament que ha estat membre de la Junta on és també administrador Fiduciari del Mary Rose Trust, de la qual ha estat consultor des de 1979. Això li ha permès una oportunitat única per estudiar de primera mà l'arma que és el tema del seu primer llibre, publicat el 1976, "Longbow, a Social and Military History" (L'arc llarg, una història social i militar).
De fet, va ser la primera edició de Longbow que pel seu coneixement especialitzat va captar l'atenció de la Dra. Margaret Rule, directora d'Arqueologia del Mary Rose Trust, que va dirigir, el 1982, el projecte d'excavació i aixecament del vaixell de guerra Mary Rose, quan el primer arc llarg va ser recuperat de les restes del naufragi del vaixell de guerra d'Enric VIII.(Vegeu el Mary Rose en entrades anteriors en aquest bloc).
El segon llibre sobre arcs és una seqüela de l'anterior que porta el nom de "The Great Warbow" (El gran arc de guerra), amb Matthew Strickland que és un estudi en el focus més a prop, el seu ús tàctic i estratègic des d'abans de la batalla d'Hastings en el Mary Rose de mitjans del segle XVI.
Sobre el llibre "Longbow, a Social and Military History" dir que és un llibre meravellosament fàcil de llegir, ricament il·lustrat i ple de detalls fascinants. Segons afirma el mateix Robert Hardy "Mai ha estat fora d'impressió durant 30 anys. Els meus editors ni jo o podem creure donat que és un llibre d'enfocament estret i tècnic."
En una entrevista va quedar clar que el seu entusiasme era anterior a la seva carrera com a actor. Hi havia jugat a arcs i fletxes durant la seva infància Shropshire: "Vaig fer servir una cosa que vaig retallar de la cobertura, amb un tros de corda i una branqueta raonablement recta. Afortunadament mai he fet cap mal, però al poble l'ull d'un nen va ser tocat amb només un arc com a tanca. És bastant letal".
"Tenia uns sis o set anys quan, a casa, a l'àtic, em vaig trobar amb dos arcs llargs. Però en aquell moment jo estava massa feble per fer alguna cosa amb ells. Jo diria que eren de finals del segle XVIII i que estaven secs com ossos. Quan vaig ser prou fort per a posar-hi una corda en ells i tractar de tensar-los els vaig trencar tots dos".
"No hi havia cap tir amb arc a l'escola, almenys no que jo vaig trobar, així que hi havia un gran buit quan no vaig tocar un arc. Després, en la guerra que vaig sortir i ser entrenat a Texas on estava en un molt petit .. .. grup que van ser seleccionats com a pilots de combat putatius. Era increïble que vull dir, em va treure d'Anglaterra amb les seves privacions durant la guerra i no hi havia sucre, xocolata, crema, mantega - ridícul".
"Una de les coses que van fer en l'entrenament va ser posar arcs llargs a les nostres mans, perquè ens ensenyi l'objectiu fos i permetent la compensació de vent i aquest tipus de coses. Eren la versió americana, que és una espècie d'arc pla. És una arma molt eficient, i em vaig emportar a ella com peix a l'aigua vaig seguir tornant a preguntar si podia fer alguna cosa més i va dir: No - ho fa el reconeixement d'aeronaus".
A partir d'aquest moment el seu interès aprofundeix a poc a poc. Es convertiria en un membre de la Societat de Longbow britànica (formada en 1951), i mentre persegueix la seva carrera com a actor, passa deu anys en la investigació abans de publicar el seu llibre sobre l'arc llarg en 1976. Sovint s'ha informat també que ell va desenvolupar el seu interès en la guerra medieval després del seu paper com a Henry V en una producció teatral de l'obra de Shakespeare.
Tres anys més tard, els descobriments dramàtics en un lloc del naufragi al Solent donarien per a una nova edició. Un dia del 1979, un arc llarg va ser trobat dins del nucli del gran vaixell d'Enric VIII el Mary Rose, enfonsat en 1545. Des de fa alguns anys el pacient treball d'exploració de les restes del naufragi havia estat passant sota la inspirada direcció de l'arqueòloga marina Dra. Margaret Rule.
"El seu escriptori estava ple de volums en la fabricació de cordes, cadenes, cables, màstils, etc. sobre la construcció naval de l'època Tudor. Havia d'estar a l'aguait de tot això perquè estaven recorrent la nau sota l'aigua, abans que se l'emportessin, i ella havia d'identificar les coses mentre nedava per sota. Així que ella realment va estudiar com un dimoni i entre els llibres que llegia hi figurava el meu llibre de 1976".
"Un dia, el cap de bussejadors va sorgir portant un gran pal llarg i Margaret va dir: Déu meu, és un arc llarg. Ràpidament va calcular que sigui un dels 240 que s'esmenten en les llistes de càrrega del Mary Rose, al Anthony Roll, a la Biblioteca de Pepys en Magdalene College, Cambridge".
"Es tracta d'un catàleg de tots els vaixells del rei de l'època i del que porten: quants homes, quantes armes, quants arcs, etc. Quan ella va dir que era un longbow es va inclinar sobre la seva espatlla i va dir: " Crec que és només una pica, ja saps, és molt gran". "Després va dir: " Bé, ara, espera un minut, hi ha un llibre ". Va treure el volum del meu llibre i va dir: "Aquest home, Robert Hardy, l'hem de conseguir a ell". Va sonar el telèfon i jo estava absolutament fora de mi de l'emoció".
"Gairebé no hi ha arcs de la veritablement antics doncs mai havien pogut ser autenticats abans que des del llit
sorrejat i fosc del Solent van veure la llum un total de 138 arcs. Una troballa extraordinària. Els arcs, en general, van ser trobats en bon estat, miraculosament, i van ser portats a les sales de treball del Mary Rose Trust. Vaig ser un de l'equip de tres convidats a conservar i examinar les armes. Els meus col·legues van ser Peter Pratt, professor de física del vidre i expert en la tensió i el comportament dels materials sota tensió. El tercer membre del nostre petit grup era l'únic professor de ciència de la fusta, em sembla, que ha existit. Crec que no va ser substituït quan es va retirar. John Levy era el seu nom, al Col·legi Imperial de Ciència i Tecnologia, i ens vam ajuntar perquè tot el que havíem conegut en un simposi a la Universitat de Reading, de nou a principis dels 70, i que es va oposar a la forma en què la gent estava subestimant les habilitats dels nostres avantpassats. Hi Havia una sensació general que els nostres avantpassats de tornada en els segles XIII i XIV estaven coberts de pèl i arrossegaven els seus artells per terra".
Investigacions meticuloses de l'equip van ajudar a revelar quan experiència havia suposat l'evolució de l'arc de teix de fusta que era l'arma de guerra que tot ho conqueria per Anglaterra com es demostra a Crécy i Agincourt. L'instrument devastador va permetre als arquers llençar deu fletxes per minut a una distància de fins a 300 metres, fins i tot, arribar a penetrar una armadura de metall. La tempesta de fletxes que va caure a Agincourt va deixar la xifra de 10.000 morts francesos, caiguts al camp o massacrats poc després; increïblement les pèrdues a angleses van ser d'uns pocs centenars a tot estirar.
Abans de llegir el llibre de Robert Hardy hom pot ingènuament imaginar que per fer els seus grans arcs de guerra, els artesans anglesos simplement seleccionen branques robustes de teix d'un bosc verd proper. De fet, es selecciona la fusta del tronc i es treballa amb extraordinària cura, des del límit entre l'albura i el duramen. L'arbre també havia de ser important doncs havia d'haver crescut recte i tenir almenys 100 anys d'antiguitat. D'un registre es podrien treure només quatre o cinc arcs.
El registre es talla en parts, com una llesca de pastís o com els formatgets del Trivial, d'extrems roms. A la part exterior trobem l'albura que és la fusta més coneguda per resistir la tensió. I el que hi ha al costat d'ella és el duramen, que és totalment diferent de color. La saba (albura) és una espècie de color llimona i el cor va de marró a marró fosc, i que és la fusta més coneguda per resistir la compressió (duramen). Així s'obté un bon laminat de l'arbre. Però el teix havia de tenir altres atributs. Els millors arbres no van sortir dels verds boscos anglesos, en absolut, van venir d'Europa, dels boscos en llocs com Espanya, Àustria, Itàlia i Polònia, on els estius i els hiverns més severs fan que els arbres creixen més lentament i fins i tot lluiten per la seva supervivència que fa que desenvolupin una capacitat de recuperació especial. No creure-ho això, però ara és absolutament provat que importem tants milions de vares que les graderies de teix només ara estan començant a recuperar tots aquests centenars d'anys més tard.
Pel que fa als arquers, l'equip de Mary Rose ha demostrat fefaentment que el longbow anglès tenia un poderós 100-180 lliures de potència, el que requereix homes d'excepcional força per tensar les cordes. Jo vaig dir en la primera edició que, al meu entendre, l'arc llarg usat en batalles com Crécy, Poitiers i Agincourt - el meu instint em va dir que per ser eficaç, ha de tenir una resistència d'una cosa així com 140 a 150 lliures de potència. Vaig descobrir que hi havia un famós caçador americà anomenat Howard Hill, que caçava caça major als Estats Units i se'n va anar a l'Àfrica i va caçar un elefant amb un arc llarg. El seu arc de caça favorit era de 172 lliures de potència, que està més enllà de la capacitat de la majoria de la gent. Molts experts havien considerat aquests valors de potència com inversemblants. Però la investigació de les potències dels arcs del Mary Rose va demostrar la teoria de Hardy. D'altra banda, els esquelets dels arquers que es troben en el casc eren d'homes forts, no necessàriament alts però si amb massives desviacions dels ossos, degut segurament al seu ofici.
Pel que sembla només a través d'una llarga pràctica es podien dominar aquests formidables arcs. I la pràctica era una obligació per a tots els anglesos. En proclamació real La Taxa d'Armes (1.252) i l'Estatut de Winchester (1.285) eren dos textos legals que obligaven al continu entrenament en el noble art de l'arqueria a tot mascle major de set anys que en un dissabte o festa quan estiguessin lliures del seu treball darrere de totes les esglésies de tots els pobles del país. Així o demostren les marques d'esgarrapades a la maçoneria de moltes esglésies parroquials que mostren com els homes solien esmolar allí les seves fletxes. Són en general a la base de pilars de pedra on podien arribar-hi fàcilment, generalment al porxo on podien seure tranquil·lament i treballar fora.
Robert Hardy va parlar amb entusiasme d'AJ. Stirland, la consultora patològica del Mary Rose, que estudià l'evidència arqueològica i esquelètica dels morts per donar una idea dels homes que van servir a la nau, a partir de la seva edat i alçada per a la seva dieta i la condició física. El treball va consistir en l'estudi detallat de les restes macabres, algunes de les quals mostraven distorsions a les espatlles que poden ser el resultat de treballar amb arcs pesats.
L'arc llarg segueix sent una passió per Robert Hardy. Continua donant xerrades sobre el tema i es manté al corrent de les últimes investigacions. Fa molt poc és compli el 40 aniversari de la primera immersió al lloc del naufragi del Mary Rose, i la seva emoció per les revelacions de la nau roman incòlume. Com escriu en "Longbow", "La troballa d'aquest primer arc, a través de la superfície del Solent, va ser per a mi tan màgic com l'aparició d'Excalibur".
Entre altres coses Robert Hardy era un amic proper de l'actor Richard Burton, a qui va conèixer a la Universitat d'Oxford. La seva actuació de veu com Robin Hood en Tale Spinners per a nens, un LP de la dècada de 1960, és considerada una de les millors interpretacions de Robin Hood. La seva veu era també la veu de D' Artagnan en Els tres mosqueters, i de Frédéric Chopin, a La història de Chopin.
Va ser nomenat Comandant de l'Ordre de l'Imperi Britànic (CBE) el 1981 amb honors de la reina i un Doctorat Honoris Causa en Lletres per la Universitat de Reading el 1990. Va ser Mestre Bowyer 1990 - 1992, els seus interessos inclouen tir amb arc i equitació. És membre de la Reial Societat i el Toxophilite Longbow club britànic.
.jpg)
Com que ens va agradar tant l'últim campament no podíem esperar més per a fer-ne una nova edició. Així doncs, dos mesos després tornarem de nou a Olivella per a tornar a gaudir de nou de l'entorn, els amics i de la vida medieval en un lloc privilegiat.
.jpg)
