25 D'OCTUBRE DE 2016
Traducció i adaptació: Jaume Montull Rué
Traducció i adaptació: Jaume Montull Rué
sobre un article de Bernard Cornwell el 25 d'octubre de 2015 en el diari The Telegraf
L'any passat en seu 600 aniversari el famós escriptor Bernard Cornwell feu un article al prestigiós diari The Telegraf on, per commemorar tal data, feu un relat, a vegades de manera crítica, dels aspectes de tan famosa batalla.
Avui, just un any després, hem recuperat aquest article que hem traduït, adaptat i s'ha inclòs més documentació i per celebrar els 601 anys de la batalla d'Agincourt, el 25 d'octubre de 1415
->>>-------------------->
La batalla d'Agincourt és la història de la grandesa que l'home comú assoleix, tal i com escriu Bernard Cornwell, de manera que segueix sent important passats 600 anys
La llegenda de la batalla d'Agincourt diu clarament que fou guanyada pels arquers i les seves fletxes. No del tot. També va ser guanyada per homes que fan servir martells de guerra ben aplomats, maces i alabardes, pics de bec, que mal vestits lluiten cos a cos. L'enfrontament es va lliurar en un camp fins als genolls de fang, i va ser més una massacre que una batalla. En la famosa pel·lícula de Laurence Olivier, Enric V, es mostren cavallers francesos a cavall en una càrrega, però Cornwell, assegura que foren molt pocs els homes que muntaren a cavall.
Els francesos van arribar a peu, i la batalla es va reduir als homes "copejadors", altres homes armats amb martells, maces i destrals. Una espasa no podia penetrar en l'armadura i no tenia el pes suficient per a fer caure un home als seus peus, però si que amb una alabarda es podia fer caure al genet de manera ràpida i una vegada a terra era molt fàcil i simple aixecar la visera de la víctima i lliscar un ganivet a través d'un ull.
Així va ser com van morir centenars d'homes; el seu últim espectacle a la terra fou la punta d'una daga. No és un relat de la cavalleria, sinó més aviat dels homes blindats que en acte de pirateria entre uns i altre trencaven les extremitats i aixafaven cranis. En un moment de la batalla, quan Enric V s'espera un atac contra la seva retaguarda, que mai es va materialitzar, va ordenar matar als presoners acabats de capturar. Van ser assassinats. Agincourt fou brut, horrible i sense pietat, i que encara es celebri com un moment d'or en la història d'Anglaterra...
Gran part de la llegenda és certa. La major part de l'exèrcit anglès eren arquers i les seves fletxes van causar enormes danys.
En l'alba freda i humida del 25 d'octubre, any 1415, ningú podia esperar que l'exèrcit d'Enric V podia sobreviure aquest dia. Tenia al voltant de 6.000 homes, més de 5.000 dels quals eren arquers, mentre que els francesos comptats eren almenys 30.000 i estaven tan segurs de la seva victòria que, abans d'unir-se a la batalla, van enviar alguns reforços nouvinguts de distància. Al vespre, del dia de Sant Crispí, el petit exèrcit anglès havia entrat en la llegenda.
El rei anglès no hauria d'haver estat a Agincourt. Enric V havia envaït Normandia en l'esperança de fer una conquesta ràpida, la de Harfleur, un port estratègic, però la tardança deguda a la tenaç defensa de la ciutat feu que el seu exercit, a la fi del setge, estigués colpejat per la disenteria, els malalts morien i la temporada de campanya arribava a la seva fi. El consell més assenyat suggereix que Enric ha de tirar pel dret i navegar de tornada a Anglaterra, però com el regne li havia prestat grans quantitats de diners per envair França i com que tot el que podia mostrar era un port colpejat i maltractat, tornar a casa s'assemblava sospitosament a una derrota.
En el seu lloc, va decidir marxar a Calais amb, probablement, res més en la ment que burlar als francesos que, tot i que s'havien reunit en un exèrcit, no havien fet absolutament res per alleujar els valents defensors de Harfleur. Enric V volia humiliar els francesos presumint de les seves banderes, però amb el dubte de que realment volia fer front a aquest gran exèrcit francès amb el seu propi exèrcit d'homes esgotats.
Els francesos havien estat ociosos durant tot l'estiu, però ara, de cop i volta, es van despertar i es van traslladar a bloquejar el camí de retirada d'Enric V.
Enric va tractar d'evitar-los. Una marxa destinada a durar vuit dies, s'estirà fins a setze. Els anglesos, esgotat el seu menjar, amb molts malalts de disenteria i xops per les pluges de tardor sense fi, van ser conduïts lluny de la costa a la recerca d'un lloc per creuar el riu Somme i després van caminar cap al nord per descobrir que l'exèrcit francès els esperava en un camp de fang entre els boscos d'Azincourt i Tramecourt. Els anglesos quedaren atrapats.
Els francesos van anar estrenyent el cercle als anglesos de tal manera que Enric V va haver de atacar-los. S'esperava que els francesos l'atacarien, i va ordenar als seus arquers que per protegir-se dels cavallers a cavall fessin un embull d'estaques afilades dissenyades per travessar als pits dels sementals. Però els francesos es van mantenir immòbils, de manera que Enric es va veure obligat a avançar sobre ells. Realment va dir "Anem, nois! '? Sembla que així fou, però siguin quines sigui les seves paraules, els anglesos es va armar amb les seves estaques i es van obrir pas entre el fang per acostar-se a la línia francesa.
I els francesos, tot i que havien d'haver vist als anglesos totalment desordenats, no van fer res. Van deixar que els homes d'Enric arribessin a estar a distància de tir i què, un cop més, les estaques estaven de nou clavades a terra i la línia de batalla es va reformar en un camp llaurat recentment que havia estat amarat per la pluja constant. Si s'hagués de suggerir una de les causes de la derrota francesa, seria potser el fang.
Ambdós bàndols es troben ara a poc més que un parell de centenars de passos de distància. Els anglesos, de manera sorprenent, han tingut temps per reposicionar-se, i ara els arquers comencen la batalla disparant una andanada de fletxes. Almenys més de cinc mil fletxes convergeixen des dels flancs, van tallar el pas als francesos que atacaren una vegada va caure la primera fletxa. atacar. Un grapat de francesos va avançar a cavall, tractant d'aconseguir un dels flancs dels arquers, però de fang, estaques i fletxes foren derrotats fàcilment aquests cavallers. Alguns dels cavalls, embogits pel dolor, galoparen cap enrere a través dels homes d'armes franceses, esquinçant les seves files en el caos.
Uns vuit mil homes d'armes francesos avançaven a peu.
Ningú sap quant de temps van perdre per cobrir els dos-cents o més passos que separaven dels homes d'armes d'Enric, però no va ser una aproximació ràpida. Estaven travessant a través d’una terra profundament arada, de traïdors solcs i plena de fang que anaven batent fent els cascs dels cavalls. I com que estaven sent colpejats per milers de fletxes es van veure obligats a tancar les seves viseres dels cascs.
Els cavallers francesos tenien molt poca visibilitat a través de les petites obertures oculars dels seus cascs, la seva respiració es va contenir, i encara seguien caient les fletxes. El veredicte convencional suggereix que els francesos van ser frenats per aquesta tempesta de fletxes, però el principal efecte de les fletxes era retardar i obligant-los a tancar les seves viseres, deixant mig cecs als atacants.
Els francesos coneixien bé als arquers anglesos i gal·lesos. L'arc llarg era capaç de disparar una fletxa sobre dos-cents passos amb una precisió que no seria igualada fins que l'arma de canó d'ànima ratllada va ser inventada. En Agincourt alguns haurien estat abatuts per fletxes amb punta barbada "puntes de caça" als pocs cavalls que van atacar la línia anglesa, però la gran majoria de les fletxes eren amb punta punxant, puntes de fletxes llargues i primes sense pues que es van fer per perforar l'armadura. Un bon arquer podia disparar fàcilment quinze fletxes per minut, per la qual cosa cinc mil cinc arquers podien disparar 75.000 fletxes en un minut; més de mil fletxes en un segon.
Per què els francesos no implementa els seus propis "longbowmen" arquers d'arc llarg? De fet, disparar un arc llarg exigia dues habilitats difícils; la primera, una habilitat per tensar un arc extraordinàriament poderós (almenys tres vegades més potent que un modern arc de competició) i la segona, perquè la corda es va assenyalar a l'orella, l'habilitat de compensar l'objectiu de la fletxa. Es requeria anys per a un home el desenvolupar els músculs i habilitat, i per raons que mai s'han entès completament, com van sorgir homes així a Gran Bretanya, però no en el continent.
Així com la primera línia francesa que avança està sent colpejat en repetides ocasions per les fletxes, i tenint en compte que si una fletxa amb punxó no hagués penetrat en l'armadura de plaques, era suficient per a fer caure un home enrere. És probable que al voltant de mil fletxes estiguessin caient sobre els atacants cada segon. Si l'avanç va trigar quatre minuts (i segurament que es va perdre més temps), llavors una quantitat de 300.000 fletxes haurien pogut impactar sobre els vuit mil homes.
Fins i tot si els anglesos es trobaren per sota de les fletxes obligant a reduir la seva taxa de tir en un terç, llavors encara haurien tirat 100.000 fletxes contra els 8.000 homes que lluitaven i si la llegenda és correcta, llavors molt pocs francesos haurien pogut sobreviure.
No obstant això, el francesos van sobreviure, i la majoria van arribar a la línia dels anglesos i van començar a lluitar amb llances més curtes, alabardes, destrals i martells de guerra. La lluita es converteix en una lluita cos a cos i empenyent, una massacre al fang. Però si tantes fletxes havien disparat, com es que els francesos sempre sobreviuen per arribar a les línies angleses i començar una baralla assassina? La resposta probablement rau en la eterna carrera d'armament. La tecnologia havia avançat amb l'armadura i l'armadura de placa era en la seva majoria prou bona per resistir les puntes bodkin de les fletxes angleses.
I com eren de bones aquestes puntes? L'elaboració de les fletxes era una activitat industrial a gran escala a Anglaterra, però, pocs homes van entendre exactament el que va succeir quan el ferro es va endurir en l'acer (la tècnica habitual era afegir ossos al forn, que augmentaven el contingut de carboni) i, sens dubte, moltes de les fletxes angleses simplement s'arrugaven en contacte amb l'armadura de l'enemic.
"Tenien l'aniquilació esperada i van obtindre la victòria"
Així que els molts van arribar a ser pocs, esgotats pel fang, alguns van ser ferits i els anglesos, van gaudir tallant del luxe de tenir les viseres aixecades. El que sembla haver succeït és que la primera fila dels francesos, penosament esgotats, maltractats pel fang, ferits per les fletxes i desorganitzats pels cavalls van entrar en pànic i ensopegant amb els ferits, es van convertir en víctimes fàcils dels homes d'armes anglesos.
No hi hagués hagut l'horrible so dels martells de trituració dels cascs, els crits dels homes que van caure, i sobtadament el rang més important de França retallat i els seus homes caiguts convertits en un obstacle per als que estan darrere, que, sentint l'empenta cap endavant per les files del darrere, viatgen sobre el cossos acabats de caure i així convertir-se en víctimes. Un testimoni va afirmar que la pila de morts i moribunds era tan alt com un home, una exageració òbvia, però sens dubte, les primeres baixes franceses va fer una muralla per protegir els homes d'armes anglesos.
Els francesos havien atacat el centre de la línia anglesa on es trobaven el rei, els nobles i l'alta burgesia. El seu objectiu havia estat prendre presoners, i així arribar a enriquir-se amb els rescats, però ara que el centre era un brou de matar i, per escapar d'aquest lloc, els francesos es van ampliar el seu atac per assaltar ala arquers que probablement havien esgotat les seves fletxes. No obstant això, els arquers havien estat equipats amb alabardes, destrals i altres armes de mà, i es va defensar.
El arquers portava poca armadura, i en el fang enganxós tenien molta més mobilitat que els seus adversaris de placa blindada , i qualsevol home capaç de tensar la corda d'un arc de guerra havia de ser molt fort per tant una destral a les seves mans seria una arma espantosa . I així, els arquers es van unir a combatre cos a cos i els cansats francesos van morir per centenars.
La segona línia francesa, vuit mil homes a peu, va tractar de mantenir als seus col·legues assetjats, però ells també van ser tallats i la resta dels francesos simplement es va esvair. L'extraordinària, terrible batalla havia acabat. El camp estava ara gemegant amb homes horriblement ferits, homes estesos en piles, homes en l'asfixiant fang, els morts, els homes amarats de sang . Potser fins a cinc mil francesos van morir aquest dia mentre que les pèrdues del bàndol anglès van ser de centenars, potser no tants com dos-cents. Els pocs havien guanyat un extraordinari triomf.
Per què recordem que? Hi havia altres victòries, com Poitiers en 1356, que van ser més decisives i es pot argumentar que en Agincourt s'aconsegueix molt poc doncs a Enric V li van fer falta encara cinc anys de guerra fins que va guanyar les concessions que volia dels francesos i fins i tot llavors la seva mort prematura va demostrar aquests guanys sense valor. Shakespeare va ajudar, però Shakespeare estava jugant amb un públic que ja coneixia la història i volia escoltar-la de nou. Agincourt era famós molt abans que Shakespeare la va fer immortal, però tot i així estaven aquests altres grans triomfs com Poitiers i Crècy, així que per què Agincourt?
Devia d'haver començat amb els contes que els supervivents van dir. Ells esperaven l'aniquilació i obtingueren la victòria. Fins i tot podria ser cert que els arquers, quan la batalla havia acabat, es burlaven dels francesos mitjançant l'aixecament dels dos dits de tensar la corda de l'arc que l'enemic havia amenaçat amb tallar a cada arquer capturat. Els homes en l'exèrcit d'Enric es creien que havien estat part d'un miracle.
Els pocs havien destruït a la majoria, i la majoria d'aquests pocs eren arquers. No eren senyors ni cavallers ni alta burgesia, però sí carnissers, forners i fabricants d'espelmes dels comtats. Eren els homes ordinaris d'Anglaterra i Gal·les, que s'havien conegut l'impressionant poder de França en la lluita cos a cos i que havien guanyat.
La batalla d'Agincourt és part de la unió d'Anglaterra, l'aparició de l'home comú com una part vital de la nació. Aquests homes comuns van tornar a Anglaterra amb les seves històries i el seu orgull, i aquestes històries van ser contades en les tavernes i una altra, com uns homes atrapats famolencs havia guanyat una victòria increïble. La història encara es recorda, fins i tot sis-cents anys més tard, perquè té tal poder . És un conte de com l'home comú pot arribar a la grandesa. És un conte anglès per a totes les èpoques, una inspiració i per poder estar orgullosos.
Els francesos coneixien bé als arquers anglesos i gal·lesos. L'arc llarg era capaç de disparar una fletxa sobre dos-cents passos amb una precisió que no seria igualada fins que l'arma de canó d'ànima ratllada va ser inventada. En Agincourt alguns haurien estat abatuts per fletxes amb punta barbada "puntes de caça" als pocs cavalls que van atacar la línia anglesa, però la gran majoria de les fletxes eren amb punta punxant, puntes de fletxes llargues i primes sense pues que es van fer per perforar l'armadura. Un bon arquer podia disparar fàcilment quinze fletxes per minut, per la qual cosa cinc mil cinc arquers podien disparar 75.000 fletxes en un minut; més de mil fletxes en un segon.
*** Nota: Aquest fet sobre els arquers anglesos gens comú al continent podia ser degut a que en la Anglaterra de Eduard I es va crear l'any 1275 l'Estatut de Winchester que regulava i fixava les condicions de reclutament militar i la seva supervisió per agents de l'autoritat reial. Entre altres coses aquest Estatut obligava al continu entrenament en el noble art de la arqueria a tot mascle major de set anys tots els diumenges i festes de guardar sota l'amenaça de duríssimes penes. Així els reis s'asseguraven la disponibilitat de gran quantitat d'arquers per a les seves baralles. Per cert van ser els arquers un dels primers col.lectius que va aconseguir canviar el sistema de reclutament forçós pel de contracte mercantil passant a rebre un sou o salari.***
Així com la primera línia francesa que avança està sent colpejat en repetides ocasions per les fletxes, i tenint en compte que si una fletxa amb punxó no hagués penetrat en l'armadura de plaques, era suficient per a fer caure un home enrere. És probable que al voltant de mil fletxes estiguessin caient sobre els atacants cada segon. Si l'avanç va trigar quatre minuts (i segurament que es va perdre més temps), llavors una quantitat de 300.000 fletxes haurien pogut impactar sobre els vuit mil homes.
Fins i tot si els anglesos es trobaren per sota de les fletxes obligant a reduir la seva taxa de tir en un terç, llavors encara haurien tirat 100.000 fletxes contra els 8.000 homes que lluitaven i si la llegenda és correcta, llavors molt pocs francesos haurien pogut sobreviure.
No obstant això, el francesos van sobreviure, i la majoria van arribar a la línia dels anglesos i van començar a lluitar amb llances més curtes, alabardes, destrals i martells de guerra. La lluita es converteix en una lluita cos a cos i empenyent, una massacre al fang. Però si tantes fletxes havien disparat, com es que els francesos sempre sobreviuen per arribar a les línies angleses i començar una baralla assassina? La resposta probablement rau en la eterna carrera d'armament. La tecnologia havia avançat amb l'armadura i l'armadura de placa era en la seva majoria prou bona per resistir les puntes bodkin de les fletxes angleses.
I com eren de bones aquestes puntes? L'elaboració de les fletxes era una activitat industrial a gran escala a Anglaterra, però, pocs homes van entendre exactament el que va succeir quan el ferro es va endurir en l'acer (la tècnica habitual era afegir ossos al forn, que augmentaven el contingut de carboni) i, sens dubte, moltes de les fletxes angleses simplement s'arrugaven en contacte amb l'armadura de l'enemic.
"Tenien l'aniquilació esperada i van obtindre la victòria"
Així que els molts van arribar a ser pocs, esgotats pel fang, alguns van ser ferits i els anglesos, van gaudir tallant del luxe de tenir les viseres aixecades. El que sembla haver succeït és que la primera fila dels francesos, penosament esgotats, maltractats pel fang, ferits per les fletxes i desorganitzats pels cavalls van entrar en pànic i ensopegant amb els ferits, es van convertir en víctimes fàcils dels homes d'armes anglesos.
No hi hagués hagut l'horrible so dels martells de trituració dels cascs, els crits dels homes que van caure, i sobtadament el rang més important de França retallat i els seus homes caiguts convertits en un obstacle per als que estan darrere, que, sentint l'empenta cap endavant per les files del darrere, viatgen sobre el cossos acabats de caure i així convertir-se en víctimes. Un testimoni va afirmar que la pila de morts i moribunds era tan alt com un home, una exageració òbvia, però sens dubte, les primeres baixes franceses va fer una muralla per protegir els homes d'armes anglesos.
Els francesos havien atacat el centre de la línia anglesa on es trobaven el rei, els nobles i l'alta burgesia. El seu objectiu havia estat prendre presoners, i així arribar a enriquir-se amb els rescats, però ara que el centre era un brou de matar i, per escapar d'aquest lloc, els francesos es van ampliar el seu atac per assaltar ala arquers que probablement havien esgotat les seves fletxes. No obstant això, els arquers havien estat equipats amb alabardes, destrals i altres armes de mà, i es va defensar.
El arquers portava poca armadura, i en el fang enganxós tenien molta més mobilitat que els seus adversaris de placa blindada , i qualsevol home capaç de tensar la corda d'un arc de guerra havia de ser molt fort per tant una destral a les seves mans seria una arma espantosa . I així, els arquers es van unir a combatre cos a cos i els cansats francesos van morir per centenars.
La segona línia francesa, vuit mil homes a peu, va tractar de mantenir als seus col·legues assetjats, però ells també van ser tallats i la resta dels francesos simplement es va esvair. L'extraordinària, terrible batalla havia acabat. El camp estava ara gemegant amb homes horriblement ferits, homes estesos en piles, homes en l'asfixiant fang, els morts, els homes amarats de sang . Potser fins a cinc mil francesos van morir aquest dia mentre que les pèrdues del bàndol anglès van ser de centenars, potser no tants com dos-cents. Els pocs havien guanyat un extraordinari triomf.
Per què recordem que? Hi havia altres victòries, com Poitiers en 1356, que van ser més decisives i es pot argumentar que en Agincourt s'aconsegueix molt poc doncs a Enric V li van fer falta encara cinc anys de guerra fins que va guanyar les concessions que volia dels francesos i fins i tot llavors la seva mort prematura va demostrar aquests guanys sense valor. Shakespeare va ajudar, però Shakespeare estava jugant amb un públic que ja coneixia la història i volia escoltar-la de nou. Agincourt era famós molt abans que Shakespeare la va fer immortal, però tot i així estaven aquests altres grans triomfs com Poitiers i Crècy, així que per què Agincourt?
Devia d'haver començat amb els contes que els supervivents van dir. Ells esperaven l'aniquilació i obtingueren la victòria. Fins i tot podria ser cert que els arquers, quan la batalla havia acabat, es burlaven dels francesos mitjançant l'aixecament dels dos dits de tensar la corda de l'arc que l'enemic havia amenaçat amb tallar a cada arquer capturat. Els homes en l'exèrcit d'Enric es creien que havien estat part d'un miracle.
Els pocs havien destruït a la majoria, i la majoria d'aquests pocs eren arquers. No eren senyors ni cavallers ni alta burgesia, però sí carnissers, forners i fabricants d'espelmes dels comtats. Eren els homes ordinaris d'Anglaterra i Gal·les, que s'havien conegut l'impressionant poder de França en la lluita cos a cos i que havien guanyat.
La batalla d'Agincourt és part de la unió d'Anglaterra, l'aparició de l'home comú com una part vital de la nació. Aquests homes comuns van tornar a Anglaterra amb les seves històries i el seu orgull, i aquestes històries van ser contades en les tavernes i una altra, com uns homes atrapats famolencs havia guanyat una victòria increïble. La història encara es recorda, fins i tot sis-cents anys més tard, perquè té tal poder . És un conte de com l'home comú pot arribar a la grandesa. És un conte anglès per a totes les èpoques, una inspiració i per poder estar orgullosos.
El període previ a la batalla d'Agincourt, 1415
Anglaterra salpa
Salpa la flota anglesa de Southampton, que consta de 1.500 vaixells que transporten al voltant de 11.000 homes, incloent 2.000 infants, 8.000 arquers i 65 artillers en un gran tren d'artilleria.
<> Dissabte, 14 agost
En arribar a França
L'exèrcit anglès arriba al xef-de-Caux, a l'estuari del riu Sena prop de Harfleur.
<> Dimecres, 18 de setembre
Els exèrcits francès i anglès negocien
Les tropes a Harfleur demanen una treva fins al 6 d'octubre. Aquesta sol·licitud es va rebutjar i els negociadors anglesos informaren al francesos que o es rendien al dia següent o començaria l'atac. Els francesos en una altra proposta digueren que lliurarien la ciutat el diumenge dia 22 de setembre si no els ha arribat cap ajut. Els anglesos accepten aquesta segona proposta.
<> Dimarts, 24 de setembre
En arribar a Harfleur
Enric V desmunta a la porta d'Harfleur, on ara oneja la seva bandera. Va descalç a la capella de Sant-Marti a donar gràcies a Déu per la seva victòria.
<> Dimarts, 8 d'octubre
Marxant a Calais
Enric ha decidit marxar les 100 milles cap a Calais, on es reunirà amb la flota anglesa, tot i la disminució en els seus efectius. Les tropes angleses van partir cap a Calais des de Harfleur; mentre que les forces franceses van cap el riu Somme
<> Diumenge, 20 d'octubre
Els francesos tenen intenció de batalla
L'exèrcit anglès descansa i Enric rep heralds informant de la intenció dels francesos per portar-lo a la batalla abans d'arribar a Calais.
<> Dijous, 24 d'octubre de
cara forces francès de l'Anglès
La ruta dels anglesos cap a Calais està bloquejat per les forces franceses a Agincourt. Els anglesos acampen a Maisoncelle per la nit.
<> Divendres, 25 d'octubre
La batalla. Els francesos són vençuts
El dia de la batalla: s'inicia en el matí quan l'exèrcit anglès marxa de Maisoncelles i pren posició a través del camí. El camp de batalla, que consta de 1.000 iardes (914,40 metres) de terreny obert s'estén entre dos boscos, va jugar amb l'avantatge de l'exèrcit d'Enric V superats en nombre, evitant ser dominats per l'exèrcit francès molt més gran i nombrós. La batalla havia acabat al migdia quan l'exèrcit francès va fugir i la resta foren presoners anglesos. Aproximadament 8.000 homes de l'exèrcit francès van perdre la vida; mentre que només hi va haver diversos centenars de víctimes en el bàndol anglès. Entre la noblesa anglesa, el Duc de York fou mort després d'haver estat trepitjat en el fang, però Enric i el seu germà ferit van sobreviure. A continuació, la marxa cap a Calais es va reprendre triomfant, després d'efectuar el saqueig del camp francès com l'acte final de la batalla.
->>>-------------------->
Dit tot això sobre la batalla de Agincourt i per coneixer millor figura de Bernard Cornwell, direm d'ell que va neixer a Londres el 23 de febrer de 1944 és un novel·lista i periodista anglès. A una edat molt jove va perdre els seus pares, un soldat de les Reials Forces Aèries Canadenques i D'una recluta del Cos Auxiliar Femení Britànic. El cognom Cornwell prové de la seva mare. Fou adoptat per els membres d'una estricta secta protestant. Cornwell va cursar diversos estudis y va arribar a ser empleat com a mestre rera el seu pas per l'Universitat
Després va treballar per la BBC i es trasllada als Estats Units on va començar les sagues històriques per les que s'ha fet famós.
En el mes de juny de 2006 fou nombrat Oficial de la Ordre del Imperi Britànic dins de la llista col·lectiva en honor a la reina Isabel II en el seu 80 aniversari.
Hi han tres series de Cornwell publicades en castellà. Son la dedicada a les llegendes artúriques composada per "El rei de l'hivern", L'enemic de Deu" i "Excalibur", la trilogia dedicada a l'arquer Thomas de Hookton personatge de "Arquers del rei", "La Batalla del Grial" i "El setge de Calais" i per últim. la ambientada en les invasions vikingues de Gran Bretanya durant el regnat d'Alfred el Gran (fins el moment) "Northumbria, l'últim regne", "Svein, el del cavall blanc", Els senyors del nord", "La cancó de l'espasa", "La terra en flames", "Mort de reis", "El Lord pagà", "El tro vacant", "Guerrers de la tempesta".
