25 d’octubre 2016

AGINCOURT: 601 ANYS DESPRÉS

25 D'OCTUBRE DE 2016
Traducció i adaptació: Jaume Montull Rué 
sobre un article de Bernard Cornwell el 25 d'octubre de 2015 en el diari The Telegraf 

Avui es 25 d'octubre, una data força especial per els anglesos doncs tal dia com avui es compleixen 601 anys de la famosa batalla d'Agincourt en terra francesa.

L'any passat en seu 600 aniversari el famós escriptor Bernard Cornwell feu un article al prestigiós diari The Telegraf on, per commemorar tal data, feu un relat, a vegades de manera crítica, dels aspectes de tan famosa batalla.

Avui, just un any després, hem recuperat aquest article que hem traduït, adaptat i s'ha inclòs més documentació i per celebrar els 601 anys de la batalla d'Agincourt, el 25 d'octubre de 1415


->>>-------------------->

La batalla d'Agincourt és la història de la grandesa que l'home comú assoleix, tal i com escriu Bernard Cornwell, de manera que segueix sent important passats 600 anys


La batalla d'Agincourt es va lliurar en un camp de fang al nord de França avui fa 601 anys en diumenge - el dia de Sant Crispí 25 d'octubre 1415. Reis, prínceps, ducs i nobles van abundar en cada costat. Es va convertir aleshores i s'ha mantingut des de llavors com una de les més famoses victòries d'Anglaterra.

La llegenda de la batalla d'Agincourt diu clarament que fou guanyada pels arquers i les seves fletxes. No del tot. També va ser guanyada per homes que fan servir martells de guerra ben aplomats, maces i alabardes, pics de bec, que mal vestits lluiten cos a cos. L'enfrontament es va lliurar en un camp fins als genolls de fang, i va ser més una massacre que una batalla. En la famosa pel·lícula de Laurence Olivier, Enric V, es mostren cavallers francesos a cavall en una càrrega, però Cornwell, assegura que foren molt pocs els homes que muntaren a cavall.

Els francesos van arribar a peu, i la batalla es va reduir als homes "copejadors", altres homes armats amb martells, maces i destrals. Una espasa no podia penetrar en l'armadura i no tenia el pes suficient per a fer caure un home als seus peus, però si que amb una alabarda es podia fer caure al genet de manera ràpida i una vegada a terra era molt fàcil i simple aixecar la visera de la víctima i lliscar un ganivet a través d'un ull.

Així va ser com van morir centenars d'homes; el seu últim espectacle a la terra fou la punta d'una daga. No és un relat de la cavalleria, sinó més aviat dels homes blindats que en acte de pirateria entre uns i altre trencaven les extremitats i aixafaven cranis. En un moment de la batalla, quan Enric V s'espera un atac contra la seva retaguarda, que mai es va materialitzar, va ordenar matar als presoners acabats de capturar. Van ser assassinats. Agincourt fou brut, horrible i sense pietat, i que encara es celebri com un moment d'or en la història d'Anglaterra...

Gran part de la llegenda és certa. La major part de l'exèrcit anglès eren arquers i les seves fletxes van causar enormes danys.

Enric V era un líder inspirador. El rei va lluitar a la primera fila i tenia una espasa decorada amb la seva corona. Divuit francesos havien fet un gran jurament per matar-lo i tots ells va morir als peus de l'Enric, ja siguin sacrificats pel rei o pel seu guardaespatlles. I tot i la recent controvèrsia acadèmica, sembla segur que els anglesos van ser superats terriblement en nombre.

En l'alba freda i humida del 25 d'octubre, any 1415, ningú podia esperar que l'exèrcit d'Enric V podia sobreviure aquest dia. Tenia al voltant de 6.000 homes, més de 5.000 dels quals eren arquers, mentre que els francesos comptats eren almenys 30.000 i estaven tan segurs de la seva victòria que, abans d'unir-se a la batalla, van enviar alguns reforços nouvinguts de distància. Al vespre, del dia de Sant Crispí, el petit exèrcit anglès havia entrat en la llegenda.

El rei anglès no hauria d'haver estat a Agincourt. Enric V havia envaït Normandia en l'esperança de fer una conquesta ràpida, la de Harfleur, un port estratègic, però la tardança deguda a la tenaç defensa de la ciutat feu que el seu exercit, a la fi del setge, estigués colpejat per la disenteria, els malalts morien i la temporada de campanya arribava a la seva fi. El consell més assenyat suggereix que Enric ha de tirar pel dret i navegar de tornada a Anglaterra, però com el regne li havia prestat grans quantitats de diners per envair França i com que tot el que podia mostrar era un port colpejat i maltractat, tornar a casa s'assemblava sospitosament a una derrota.

En el seu lloc, va decidir marxar a Calais amb, probablement, res més en la ment que burlar als francesos que, tot i que s'havien reunit en un exèrcit, no havien fet absolutament res per alleujar els valents defensors de Harfleur. Enric V volia humiliar els francesos presumint de les seves banderes, però amb el dubte de que realment volia fer front a aquest gran exèrcit francès amb el seu propi exèrcit d'homes esgotats.


Els francesos havien estat ociosos durant tot l'estiu, però ara, de cop i volta, es van despertar i es van traslladar a bloquejar el camí de retirada d'Enric V.

Enric va tractar d'evitar-los. Una marxa destinada a durar vuit dies, s'estirà fins a setze. Els anglesos, esgotat el seu menjar, amb molts malalts de disenteria i xops per les pluges de tardor sense fi, van ser conduïts lluny de la costa a la recerca d'un lloc per creuar el riu Somme i després van caminar cap al nord per descobrir que l'exèrcit francès els esperava en un camp de fang entre els boscos d'Azincourt i Tramecourt. Els anglesos quedaren atrapats.


Els francesos van anar estrenyent el cercle als anglesos de tal manera que Enric V va haver de atacar-los. S'esperava que els francesos l'atacarien, i va ordenar als seus arquers que per protegir-se dels cavallers a cavall fessin un embull d'estaques afilades dissenyades per travessar als pits dels sementals. Però els francesos es van mantenir immòbils, de manera que Enric es va veure obligat a avançar sobre ells. Realment va dir "Anem, nois! '? Sembla que així fou, però siguin quines sigui les seves paraules, els anglesos es va armar amb les seves estaques i es van obrir pas entre el fang per acostar-se a la línia francesa.

I els francesos, tot i que havien d'haver vist als anglesos totalment desordenats, no van fer res. Van deixar que els homes d'Enric arribessin a estar a distància de tir i què, un cop més, les estaques estaven de nou clavades a terra i la línia de batalla es va reformar en un camp llaurat recentment que havia estat amarat per la pluja constant. Si s'hagués de suggerir una de les causes de la derrota francesa, seria potser el fang.


Ambdós bàndols es troben ara a poc més que un parell de centenars de passos de distància. Els anglesos, de manera sorprenent, han tingut temps per reposicionar-se, i ara els arquers comencen la batalla disparant una andanada de fletxes. Almenys més de cinc mil fletxes convergeixen des dels flancs, van tallar el pas als francesos que atacaren una vegada va caure la primera fletxa. atacar. Un grapat de francesos va avançar a cavall, tractant d'aconseguir un dels flancs dels arquers, però de fang, estaques i fletxes foren derrotats fàcilment aquests cavallers. Alguns dels cavalls, embogits pel dolor, galoparen cap enrere a través dels homes d'armes franceses, esquinçant les seves files en el caos.


Uns vuit mil homes d'armes francesos avançaven a peu.

Ningú sap quant de temps van perdre per cobrir els dos-cents o més passos que separaven dels homes d'armes d'Enric, però no va ser una aproximació ràpida. Estaven travessant a través d’una terra profundament arada, de traïdors solcs i plena de fang que anaven batent fent els cascs dels cavalls. I com que estaven sent colpejats per milers de fletxes es van veure obligats a tancar les seves viseres dels cascs.
Els cavallers francesos tenien molt poca visibilitat a través de les petites obertures oculars dels seus cascs, la seva respiració es va contenir, i encara seguien caient les fletxes. El veredicte convencional suggereix que els francesos van ser frenats per aquesta tempesta de fletxes, però el principal efecte de les fletxes era retardar i obligant-los a tancar les seves viseres, deixant mig cecs als atacants.

Els francesos coneixien bé als arquers anglesos i gal·lesos. L'arc llarg era capaç de disparar una fletxa sobre dos-cents passos amb una precisió que no seria igualada fins que l'arma de canó d'ànima ratllada va ser inventada. En Agincourt alguns haurien estat abatuts per fletxes amb punta barbada "puntes de caça" als pocs cavalls que van atacar la línia anglesa, però la gran majoria de les fletxes eren amb punta punxant, puntes de fletxes llargues i primes sense pues que es van fer per perforar l'armadura. Un bon arquer podia disparar fàcilment quinze fletxes per minut, per la qual cosa cinc mil cinc arquers podien disparar 75.000 fletxes en un minut; més de mil fletxes en un segon.

Per què els francesos no implementa els seus propis "longbowmen" arquers d'arc llarg? De fet, disparar un arc llarg exigia dues habilitats difícils; la primera, una habilitat per tensar un arc extraordinàriament poderós (almenys tres vegades més potent que un modern arc de competició) i la segona, perquè la corda es va assenyalar a l'orella, l'habilitat de compensar l'objectiu de la fletxa. Es requeria anys per a un home el desenvolupar els músculs i habilitat, i per raons que mai s'han entès completament, com van sorgir homes així a Gran Bretanya, però no en el continent.


*** Nota: Aquest fet sobre els arquers anglesos gens comú al continent podia ser degut a que en la Anglaterra de Eduard I es va crear l'any 1275 l'Estatut de Winchester que regulava i fixava les condicions de reclutament militar i la seva supervisió per agents de l'autoritat reial. Entre altres coses aquest Estatut obligava al continu entrenament en el noble art de la arqueria a tot mascle major de set anys tots els diumenges i festes de guardar sota l'amenaça de duríssimes penes. Així els reis s'asseguraven la disponibilitat de gran quantitat d'arquers per a les seves baralles. Per cert van ser els arquers un dels primers col.lectius que va aconseguir canviar el sistema de reclutament forçós pel de contracte mercantil passant a rebre un sou o salari.***


Així com la primera línia francesa que avança està sent colpejat en repetides ocasions per les fletxes, i tenint en compte que si una fletxa amb punxó no hagués penetrat en l'armadura de plaques, era suficient per a fer caure un home enrere. És probable que al voltant de mil fletxes estiguessin caient sobre els atacants cada segon. Si l'avanç va trigar quatre minuts (i segurament que es va perdre més temps), llavors una quantitat de 300.000 fletxes haurien pogut impactar sobre els vuit mil homes.

Fins i tot si els anglesos es trobaren per sota de les fletxes obligant a reduir la seva taxa de tir en un terç, llavors encara haurien tirat 100.000 fletxes contra els 8.000 homes que lluitaven i si la llegenda és correcta, llavors molt pocs francesos haurien pogut sobreviure.


No obstant això, el francesos van sobreviure, i la majoria van arribar a la línia dels anglesos i van començar a lluitar amb llances més curtes, alabardes, destrals i martells de guerra. La lluita es converteix en una lluita cos a cos i empenyent, una massacre al fang. Però si tantes fletxes havien disparat, com es que els francesos sempre sobreviuen per arribar a les línies angleses i començar una baralla assassina? La resposta probablement rau en la eterna carrera d'armament. La tecnologia havia avançat amb l'armadura i l'armadura de placa era en la seva majoria prou bona per resistir les puntes bodkin de les fletxes angleses.

I com eren de bones aquestes puntes? L'elaboració de les fletxes era una activitat industrial a gran escala a Anglaterra, però, pocs homes van entendre exactament el que va succeir quan el ferro es va endurir en l'acer (la tècnica habitual era afegir ossos al forn, que augmentaven el contingut de carboni) i, sens dubte, moltes de les fletxes angleses simplement s'arrugaven en contacte amb l'armadura de l'enemic.

"Tenien l'aniquilació esperada i van obtindre la victòria"
Així que els molts van arribar a ser pocs, esgotats pel fang, alguns van ser ferits i els anglesos, van gaudir tallant del luxe de tenir les viseres aixecades. El que sembla haver succeït és que la primera fila dels francesos, penosament esgotats, maltractats pel fang, ferits per les fletxes i desorganitzats pels cavalls van entrar en pànic i ensopegant amb els ferits, es van convertir en víctimes fàcils dels homes d'armes anglesos.

No hi hagués hagut l'horrible so dels martells de trituració dels cascs, els crits dels homes que van caure, i sobtadament el rang més important de França retallat i els seus homes caiguts convertits en un obstacle per als que estan darrere, que, sentint l'empenta cap endavant per les files del darrere, viatgen sobre el cossos acabats de caure i així convertir-se en víctimes. Un testimoni va afirmar que la pila de morts i moribunds era tan alt com un home, una exageració òbvia, però sens dubte, les primeres baixes franceses va fer una muralla per protegir els homes d'armes anglesos.

Els francesos havien atacat el centre de la línia anglesa on es trobaven el rei, els nobles i l'alta burgesia. El seu objectiu havia estat prendre presoners, i així arribar a enriquir-se amb els rescats, però ara que el centre era un brou de matar i, per escapar d'aquest lloc, els francesos es van ampliar el seu atac per assaltar ala arquers que probablement havien esgotat les seves fletxes. No obstant això, els arquers havien estat equipats amb alabardes, destrals i altres armes de mà, i es va defensar.



El arquers portava poca armadura, i en el fang enganxós tenien molta més mobilitat que els seus adversaris de placa blindada , i qualsevol home capaç de tensar la corda d'un arc de guerra havia de ser molt fort per tant una destral a les seves mans seria una arma espantosa . I així, els arquers es van unir a combatre cos a cos i els cansats francesos van morir per centenars.


La segona línia francesa, vuit mil homes a peu, va tractar de mantenir als seus col·legues assetjats, però ells també van ser tallats i la resta dels francesos simplement es va esvair. L'extraordinària, terrible batalla havia acabat. El camp estava ara gemegant amb homes horriblement ferits, homes estesos en piles, homes en l'asfixiant fang, els morts, els homes amarats de sang . Potser fins a cinc mil francesos van morir aquest dia mentre que les pèrdues del bàndol anglès van ser de centenars, potser no tants com dos-cents. Els pocs havien guanyat un extraordinari triomf.


Per què recordem que? Hi havia altres victòries, com Poitiers en 1356, que van ser més decisives i es pot argumentar que en Agincourt s'aconsegueix molt poc doncs a Enric V li van fer falta encara cinc anys de guerra fins que va guanyar les concessions que volia dels francesos i fins i tot llavors la seva mort prematura va demostrar aquests guanys sense valor. Shakespeare va ajudar, però Shakespeare estava jugant amb un públic que ja coneixia la història i volia escoltar-la de nou. Agincourt era famós molt abans que Shakespeare la va fer immortal, però tot i així estaven aquests altres grans triomfs com Poitiers i Crècy, així que per què Agincourt?


Devia d'haver començat amb els contes que els supervivents van dir. Ells esperaven l'aniquilació i obtingueren la victòria. Fins i tot podria ser cert que els arquers, quan la batalla havia acabat, es burlaven dels francesos mitjançant l'aixecament dels dos dits de tensar la corda  de l'arc que l'enemic havia amenaçat amb tallar a cada arquer capturat. Els homes en l'exèrcit d'Enric es creien que havien estat part d'un miracle.

Els pocs havien destruït a la majoria, i la majoria d'aquests pocs eren arquers. No eren senyors ni cavallers ni alta burgesia, però sí carnissers, forners i fabricants d'espelmes dels comtats. Eren els homes ordinaris d'Anglaterra i Gal·les, que s'havien conegut l'impressionant poder de França en la lluita cos a cos i que havien guanyat.

La batalla d'Agincourt és part de la unió d'Anglaterra, l'aparició de l'home comú com una part vital de la nació. Aquests homes comuns van tornar a Anglaterra amb les seves històries i el seu orgull, i aquestes històries van ser contades en les tavernes i una altra, com uns homes atrapats famolencs havia guanyat una victòria increïble. La història encara es recorda, fins i tot sis-cents anys més tard, perquè té tal poder . És un conte de com l'home comú pot arribar a la grandesa. És un conte anglès per a totes les èpoques, una inspiració i per poder estar orgullosos.


El període previ a la batalla d'Agincourt, 1415

<> Dimecres, 11 agost
Anglaterra salpa
Salpa la flota anglesa de Southampton, que consta de 1.500 vaixells que transporten al voltant de 11.000 homes, incloent 2.000 infants, 8.000 arquers i 65 artillers en un gran tren d'artilleria.

<> Dissabte, 14 agost
En arribar a França
L'exèrcit anglès arriba al xef-de-Caux, a l'estuari del riu Sena prop de Harfleur.

<> Dimecres, 18 de setembre
Els exèrcits francès i anglès negocien

Les tropes a Harfleur demanen una treva fins al 6 d'octubre. Aquesta sol·licitud es va rebutjar i els negociadors anglesos informaren al francesos que o es rendien al dia següent o començaria l'atac. Els francesos en una altra proposta digueren que lliurarien la ciutat el diumenge dia 22 de setembre si no els ha arribat cap ajut. Els anglesos accepten aquesta segona proposta.

<> Dimarts, 24 de setembre
En arribar a Harfleur

Enric V desmunta a la porta d'Harfleur, on ara oneja la seva bandera. Va descalç a la capella de Sant-Marti a donar gràcies a Déu per la seva victòria.

<> Dimarts, 8 d'octubre
Marxant a Calais
Enric ha decidit marxar les 100 milles cap a Calais, on es reunirà amb la flota anglesa, tot i la disminució en els seus efectius. Les tropes angleses van partir cap a Calais des de Harfleur; mentre que les forces franceses van cap el riu Somme

<> Diumenge, 20 d'octubre
Els francesos tenen intenció de batalla

L'exèrcit anglès descansa i Enric rep heralds informant de la intenció dels francesos per portar-lo a la batalla abans d'arribar a Calais.

<> Dijous, 24 d'octubre de
cara forces francès de l'Anglès

La ruta dels anglesos cap a Calais està bloquejat per les forces franceses a Agincourt. Els anglesos acampen a Maisoncelle per la nit.

<> Divendres, 25 d'octubre
La batalla. 
Els francesos són vençuts
El dia de la batalla: s'inicia en el matí quan l'exèrcit anglès marxa de Maisoncelles i pren posició a través del camí. El camp de batalla, que consta de 1.000 iardes (914,40 metres) de terreny obert s'estén entre dos boscos, va jugar amb l'avantatge de l'exèrcit d'Enric V superats en nombre, evitant ser dominats per l'exèrcit francès molt més gran i nombrós. La batalla havia acabat al migdia quan l'exèrcit francès va fugir i la resta foren presoners anglesos. Aproximadament 8.000 homes de l'exèrcit francès van perdre la vida; mentre que només hi va haver diversos centenars de víctimes en el bàndol anglès. Entre la noblesa anglesa, el Duc de York fou mort després d'haver estat trepitjat en el fang, però Enric i el seu germà ferit van sobreviure. A continuació, la marxa cap a Calais es va reprendre triomfant, després d'efectuar el saqueig del camp francès com l'acte final de la batalla.


->>>-------------------->

Dit tot això sobre la batalla de Agincourt i per coneixer millor figura de Bernard Cornwell, direm d'ell que va neixer a Londres el 23 de febrer de 1944 és un novel·lista i periodista anglès. A una edat molt jove va perdre els seus pares, un soldat de les Reials Forces Aèries Canadenques i D'una recluta del Cos Auxiliar Femení Britànic. El cognom Cornwell prové de la seva mare. Fou adoptat per els membres d'una estricta secta protestant. Cornwell va cursar diversos estudis y va arribar a ser empleat com a mestre rera el seu pas per l'Universitat

Després va treballar per la BBC i es trasllada als Estats Units on va començar les sagues històriques per les que s'ha fet famós.

En el mes de juny de 2006 fou nombrat Oficial de la Ordre del Imperi Britànic dins de la llista col·lectiva en honor a la reina Isabel II en el seu 80 aniversari.

Hi han tres series de Cornwell publicades en castellà. Son la dedicada a les llegendes artúriques composada per "El rei de l'hivern", L'enemic de Deu" i "Excalibur", la trilogia dedicada a l'arquer Thomas de Hookton personatge de "Arquers del rei", "La Batalla del Grial" i "El setge de Calais" i per últim. la ambientada en les invasions vikingues de Gran Bretanya durant el regnat d'Alfred el Gran (fins el moment) "Northumbria, l'últim regne", "Svein, el del cavall blanc", Els senyors del nord", "La cancó de l'espasa", "La terra en flames", "Mort de reis", "El Lord pagà", "El tro vacant", "Guerrers de la tempesta".

Cornwell també és autor dels nombrosos títols (més de 25) publicats sobre les aventures del fuseller Richard Sharpe com també és autor de molts altres títols publicats, entre ells el que va publicar l'any 2008 titulat "Agincourt" i "1356" l'any 2013.




30 de setembre 2016

VILAFRANCA DEL PENEDÈS 2016: EXPOSICIÓ "EL CAMPAMENT MEDIEVAL EN EL SEGLE XII"

24 I 25 DE SETEMBRE DE 2016

Dins la VIII edició de les Jornades Medievals que ARCOFLIS organitza cada any a Vilafranca del Penedès, un dels esdeveniments previstos es va celebrar els dies 24 i 25 de setembre i no va ser altra cosa que la nostra tercera exposició medieval consecutiva. Ja varem començar l'any 2014 dins la VI edició de les Jornades Medievals que muntarem l'exposició titulada "Vestir-se en temps de Pere el Gran", que tingué la seva continuïtat en la VII edició del 2015 que va portar per títol "El Guerrer Medieval". Ara en el 2016 hem fet la tercera exposició, de nom "El Campament Medieval" que al igual que les dues anteriors va tenir un gran èxit i una gran afluència de públic.

Com ja és habitual la Parròquia de Santa Maria, a qui donem de nou les gracies, que sempre s'ha interessat per l'àmbit cultural i didàctic de les nostres exposicions i esdeveniments, ens tornà a cedir de nou la Capella dels Dolors, espai que hem utilitzat sempre, per a transformar-la en una reduïda part del que seria un campament medieval del segle XIII on poder ensenyar en un petit espai tot el que fa referència al títol de l'exposició.

Així doncs a l'interior de la Capella dels Dolors muntarem diferents zones que recreaven a la perfecció aquest petit tros de campament, com per exemple, una tenda que recreava una petita capella de campanya de l'Ordre del Temple. En ella s'observa la figura d'un cavaller templer resant abans d'anar a la batalla sota la mirada del seu maestre també present.

També vam muntar una altra tenda medieval que
recreava l'estança d'un noble on s'observava la figura d'un noble cavaller davant de la seva tenda. la figura del noble duia tota la indumentària militar que utilitzaria en batalla.úniques, gambessó, cota de malla i sobreveste vestien el seu cos mentre que crespina apelfada, capmall i casc tancat li cobrien i protegien el cap. Espasa, llança i escut complementaven la vestimenta total del cavaller.

En una altre espai d'aquest improvisat campament vam muntar una zona d'entrenament d'arquers on dues figures d'aquers s'entrenaven amb els seus arcs longbow, els tipics i populars arcs de guerra anglesos fent punteria a un tronc que servia com a diana.Aquí es podien veure diferents tipus d'arcs, puntes de fletxa, ballestes, broquels, bracamartes i la vestimenta d'un arquer.

Una altra part del campament, que minimament hem recreat,
seria la zona destinada a menjador o taverna on la soldadesca i la milícia popular es trobaven per xerrar, menjar, beure i segurament explicar i fanfarronejar de les seves vivències en batalla. Aquí, al voltant de tres taules i al voltant d'un foc de campament on es cuinaven bons i calents brous es troben tres figures assegudes a taula, dos milicians que beuen i una dona que els serveix vi a les seves copes. Sobre les taules s'hi trobava la coberteria típica de la època.

I per últim i no menys important la figura d'un mercader i d'un artesà. El mercader tenia la funció de proveir de tot tipus de vestimenta, calçat, estris i armament a tota la tropa mentre que l'artesà es dedicava a arreglar roba, calçat. etc.

Durant els dos dies que estigué oberta l'exposició
vam tenir una enorme afluència de públic i com a conseqüència d'aquest èxit també vam tenir que obrir un dia més, el matí del dilluns que fou motivat degut a que els professors del col·legi de Sant Ramon de Penyafort s'interessaren per el que fèiem i volien portar els seus alumnes a l'exposició. I així es presentaren a visitar la nostra exposició més de cent alumnes del col·legi, de diferents edats en grups d'uns 25 alumnes per visita i que per espai d'una hora atenien i preguntaven per tot el que veien i escoltaven. Un fet que ens va agradar moltíssim.


Més fotos de l'esdeveniment a:

I aquest vídeo:






02 de setembre 2016

SANT FELIU DE LLOBREGAT 2016: V SANCTI FELICIS

28 D'AGOST DE 2016

Com ja comença a ser habitual, sobretot en els últims anys, a Sant Feliu de Llobregat, el grup de teatre Calaix de Sastre, organitza cada 28 d'agost una jornada medieval commemorativa de la primera referència escrita de la població de Sant Feliu per allà l'any 1002 un també 28 d'agost.

Un bon tribut a una població mil·lenària que en una de les seves places més concorregudes s'engalana i torna a l'època medieval per una tarda.

El grup Calaix de Sastre son aquells irreductibles gals, perdo, hem dit gals quan volíem dir santfeliuencs, que amb en Joan Lorenzo al capdavant com aquell vell cap Copdegarròtix també conegut com Abraracúrcix però amb l'energia i vitalitat de l'Astèrix (son pocs al grup i han de fer més d'un paper), s'encarreguen de tota la festa i la seva posada a punt.

Irreductibles per que cada any amb molt esforç i poc finançament institucional omplen cada any els jardins del Palau Falguera d'activitats per a petits i grans en un petit viatge al passat. Sota les carpes que munten s'hi poden trobar diferents tallers, de pintura, manuals, etc , retratistes, músics, petites exposicions i molts jocs per a tots.

I sota d'una d'aquestes carpes s'hi trobava ARCOFLIS, nosaltres, que per tercer any consecutiu havíem estat convidats per l'organització de l'esdeveniment i que en aquesta cinquena edició no anàvem a faltar.

Ens van encarregar dues coses, la primera era la de muntar una petita exposició d'armament i el que vam fer va ser mostrar tot el que fa referència a un arquer del segle XIII. En ella es podia trobar espases, bracamarts, broquels, cascs, fletxes, buiracs, una bona colecció de puntes de fletxa medieval, arcs longbows anglesos i mongols, entre altres coses, així com una completa mostra de com es fabrica una cota de malla.

L'altra cosa que ens van demanar, activitat ja típica de cada any, era la de fer un taller d'arqueria i d'ensenyar a tothom que ho desitges com es tira amb arc. Moltíssimes persones visitaren la nostra exposició i es sentiren arquers medievals per uns instants tirant fletxes sota la guia i atenta mirada dels nostres monitors.

I així va anar passant la tarda fins que es va fer fosc i va arribar l'hora de plegar per a nosaltres. Vam recollir les nostres coses i quan tot estigué llest encara vam poder assistir a l'últim dels actes, un recorregut en el temps en forma de teatre que mostrava al llarg dels segles i en dates concretes una part de l'historia de Sant Feliu de Llobregat.

Una vegada més agrair als Calaix de Sastre la nostra invitació i animar-los a seguir endavant amb la mateixa força i ganes en tot el que emprenguin. Gracies nois !!!


Més fotos de l'esdeveniment a:
i les fotos de Joan Lorenzo a:





20 d’agost 2016

L'ESPLUGA DE FRANCOLÍ 2016: BODA MEDIEVAL A L'ERMITA

7 D'AGOST DE 2016

Una data especialment important, almenys per a mi, el que escriu aquesta crònica doncs ha significat que per primera vegada ARCOFLIS (Arquers i Companyia de la Flor de Lis) grup de recreació històrica medieval hagi pogut fer un acte en el meu poble, L'Espluga de Francolí i més concretament a l'Ermita de la Santissima Trinitat i que aquest acte no sigui altre que celebrar el casament medieval dels nostres amics i companys de grup la Vanessa i l'Iván.

Els nostres companys de A.C.H.A. (Associació Cultural Històrica Aragonesa) tampoc s'ho volien perdre i juntament amb nosaltres vam preparar durant mesos abans tots el necessari per la jornada. Però anem a pams...

Per a fer una mica de història direm que la vila de l'Espluga de Francolí es va originar al voltant d'un castell que Ponç de Cervera va bastir damunt un turó al segle XI. Més endavant el castell va passar a dependre de Poblet i dels templers, a mitjans del segle XIII mentre que la part baixa del poble estava sota la jurisdicció dels hospitalers, que hi van establir la comanda de l'Espluga de Francolí i que van adquirir tota la senyoria el 1312, any de l'extinció de l'orde dels Templers.

Vegem com va succeir tot... El primer intent de població del lloc fou la donació de l'erm de l’Espluga per part dels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ponç (I) de Cervera, primer vescomte de Bas per matrimoni amb Beatriu, vescomtessa de Bas; la donació implicava la construcció d'una fortalesa i la celebració de mercat. El 1087 Ponç de Cervera cedí una tercera part dels dominis rebuts a l’Espluga a Mir Oromir en canvi de l'ajuda per defensar (o fortificar) l'indret, i la repoblació efectiva no començà fins a mitjan segle XII, amb la caiguda de Lleida (1149) i de les Muntanyes de Prades i Siurana (1153).

En les darreres repoblacions participaren activament els fills de Ponç, Ponç (II) de Cervera, vescomte de Bas i senyor de la part de la vila dita des d'aleshores Espluga Sobirana (mort el 1155), i Ramon de Cabrera (mort el 1172⁄82), senyor de l'Espluga Jussana. Els Cervera atorgaren encara, el 117, una interessant carta de franqueses a tots els qui volguessin acudir a l'Espluga, especialment menestrals.
El 1183 Ponç (III) de Cervera, vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa vengueren els seus drets sobre l’Espluga Sobirana a Ramon de Torroja, casat amb Gaia de Cervera (germana de Ponç); Ramon entrà en conflicte amb Poblet per una qüestió territorial al Codoç; heretà la vila sobirana el seu fill Hug de Torroja, que la llegà a la seva germana Eldiarda de Torroja, casada amb Ramon de Palau; llur fill Simó de Palau es casà amb Geralda d’Anglesola i aquesta, en quedar vídua (1247) i en virtut del testament de Simó (vescomte de Bas), cedí l’Espluga Sobirana a l'orde del Temple (1254).

Ramon de Cervera, senyor de l’Espluga Jussana, deixà els seus drets en aquesta part de la vila al seu fill dit Guillem de Guardiolada, casat amb Marquesa de Cervera; llur filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, heretà els drets, però en morir aquesta passaren a la seva germana Geralda, religiosa hospitalera a Alguaire (on també havia ingressat Marquesa); d’aquesta manera els hospitalers esdevingueren senyors de l'Espluga Jussana, vers el 1266.

Totes dues jurisdiccions s'unificaren el 1317, a l'extinció de l'orde dels templers, ja que els béns d'aquest orde a Catalunya passaren als hospitalers. De tota manera, les prestacions d'una vila i l'altra eren diferents, mentre que els serveis religiosos eren comuns a les dues comunitats. Sembla que l'Espluga Jussana prosperà molt més al llarg del segle XV que la Sobirana, molt estancada.

El segle XVI representà una nova revifalla, però el XVII, sobretot
després de la guerra dels Segadors, comportà l'abandó de moltes cases i una gran decadència econòmica i demogràfica. La represa del segle XVIII, l'abolició del règim senyorial (1833) i l'empenta del conreu de la vinya (amb el parèntesi de la fil·loxera) significaren l'inici d’un nou moment de desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural que no s'ha aturat fins a l'actualitat.

Però la nostra activitat es va centrar a l'ermita de la Santíssima Trinitat, un santuari del municipi de l'Espluga de Francolí situat en una petita vall al SE de les masies. És lloc molt frondós i ric en fonts. L'església, existent al segle XIV, fou reedificada el 1790.

Segons diu tradició, la imatge de marbre de la Trinitat es va trobar sota una vella alzina, dita l'Alzina Sagrada, propera a la capella. És lloc de molta devoció i s'hi fan aplecs el 16 i el 30 d'agost diada de Sant Ramón.

Vam arribar a l'ermita de la Santíssima Trinitat als voltants de les 10:00 del matí. Feia molta, moltíssima calor en aquests dies d'estiu com poques vegades s'havia vist i es recorda i en aquesta data no seria una excepció. Per sort vam trobar una ombra per deixar els cotxes sabedors que els nombrosos arbres de l'ermita ja ens proporcionarien una bona ombra i més frescor..

Cal dir que la parella que s'anava a casar "pels nostres mètodes medievals", la Vanessa i l'Iván, no en tenien ni idea de res del que els anava a succeir doncs creien que els dos grups havíem decidit d'anar a l'ermita a fer-nos unes fotos i passar el dia.

També hem de dir amb tota alegria que la Vanessa porta una criatura dins seu que veurà la llum d'aquí un parell de mesos i que si no es canvia d'opinió durà el nom de Carlota

Després de fer una bona ullada al preciós entorn que ens rodejava vam escollir el lloc adequat per a fer el nostre acte i conscients de la calor que feia vam creure que el lloc indicat, per la seva bellesa, era davant de l'enorme font de pedra sempre verda i plena de molsa a l'estiu i de llàgrimes gelades a l'hivern. Vaja, un entorn immillorable.

I una vegada decidit el lloc vam començar a vestir-nos per situar-nos una vegada més en el segle XIII sota l'atenta mirada d'incredulitat i curiositat d'algun particular que es va deixar caure per allí que contemplava com una quinzena d'individus amb els seus vestuaris, armes i complements feien un ràpid viatge en el temps.

Fou aleshores quan ja una vegada tots vestits i a punt que els innocents nuvis s'assabentaren de que tot allò que estàvem fent eren només els preparatius de la seva boda medieval. Com a obsequi de nuvis se'ls va regalar els vestits per l'ocasió, una saia encordada de color vermell per a ella i una saia color crema per a ell que una vegada posades els hi quedava dallò més bé.

Així doncs una vegada muntat l'altar i tots els seus estris i tothom ja preparat per la cerimònia va arribar l'oficiant que no era altre que el nostre estimat Bernat d'Olivella, arquebisbe de Tarragona, que celebraria la cerimònia de casament assistit per Ximèn Marco de Celaya, comendador de l'ordre del Temple.

A la meva dona li va tocar fer el paper de mare del nuvi i a mi personalment
em va correspondre fer de pare de la núvia i portar-la a l'altar, cosa que em va agradar molt. Així que plegats, pas a pas i flanquejats per tots els amics de la recreació varem apropar a la feliç parella fins a la celebració.

La cerimònia fou molt emotiva i molt ben portada per l'arquebisbe, home ja expert en aquests tipus d'esdeveniments i que els va recordar a tots dos els valors del matrimoni i la vida conjunta abans de donar-los la seva benedicció i declarar-los marit i muller.


I una vegada casats, els nuvis es deixaren pintar...




Després de tota la cerimònia, una vegada ens vam canviar de roba agafarem els nostres vehicles i, sense sortir de la població, vam visitar els llocs següents:


Coves de L'Espluga de Francolí
Museu de prehistòria i geologia instal·lat a l'interior d'una de les coves més llargues del món formades amb roca de conglomerat. http://www.covesdelespluga.info/ca/inici.html


Restaurant "El Gatím"
Per què no tot es fer activitats i per què ens agrada menjar bé, en un bon lloc i amb bona companyia. Nosaltres portem la gana i la Cristina Velasco i el seu equip fan la resta, molt bon servei, molts bons àpats i excel·lent tracte.   https://www.facebook.com/El-Gatim-131095755001/



Monestir de Poblet
El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l'orde del Císter fundat l'any 1150. Des de l'any 1991 és Monument Nacional declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.



Tantes emocions, calor i llocs visitats al llarg de la jornada fan que el nostre petit grup s'hagi de prendre un petit descans a l'ombra abans de d'acomiadar-nos dels nostres companys i retornar a casa. Una vegada més donar les gracies als companys de A.C.H.A. per ser, estar i compartir


Però si que resta en la memòria de tots l'enllaç de la Vanessa i l'Iván


Visca els nuvis !!! 


Més fotos de l'esdeveniment a: