ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA VIKING

No hi ha evidències que donin una evolució significativa des de les velles espases romanes fins a l'últim terç del primer mil.lenni de la nostra era. Al segle XIX es troben dos jaciments arqueològics del segle V de relativa importància en aquest sentit: Kragehul Mose a Dinamarca i Vendel a Suècia. En ambdós llocs van aparèixer dues armes del tipus romà, gladio i spatha, sense gaires variacions respecte de les llatines.

Amb la denominació d'Era Víking (aprox. 700-1000 dC) coneixem, per a l'estudi de l'evolució d'aquesta eina, segons el catàleg de Petersen (1918) i Jakobsson (1992) i per descomptat, la tipologia de Oakeshott s (potser, el més gran historiador i antiquari sobre les espases), un conjunt d'espases que s'estenen per tot el nord, centre i oest d'Europa. Seguint la classificació del Dr Jan Petersen, trobaríem un total de 26 variacions de aquest grup d'armes, si bé és cert que les diferències són insignificants, reduint-se en la seva pràctica totalitat a petites variants en la forma del pom o la guarda.

Aquestes armes no són exclusives dels pobles víkings, però van ser aquests els que les van donar a conèixer al Sud del continent. Serveixi com a exemple que un dels principals jaciments d'aquest tipus d'espases rau en Schelde (Bèlgica), Holanda o Nord de França. Per cert que, en un jaciment noruec (Oppland Filke) va aparèixer una d'aquestes espases a la tomba d'un nen, arma notòriament més petita que la dels seus pares. El seu nom tradicional i comú a l'hora de classificar, des del segle XIX, és el de "Espases víkings". En aquest sentit esmentarem que al sud d'Europa encara es mantenen els models romans clàssics, adaptats i perfeccionats però gairebé sense evolució morfològica.

Aquestes noves armes classificades com víkings si manifesten una evolució morfològica que les caracteritza: Augment del gruix de la fulla cap al puny i progressiva disminució cap a la punta. Continuen sent rectes i de doble tall. La fulla no és tan aguda com es podria pensar, acabant en una punta gairebé roma, fet que denota la prioritat del tall enfront del estoc. A més, es desenvolupa notablement la longitud de la fulla, aconseguit en molts casos els 90 cm. Armes més pesades i grans (encara que no superen el quilo i mig) que les seves predecessores romanes que baixen considerablement el punt d'equilibri cap a la punta, facilitant l'esgrima en combats de formacions obertes o sense formació ja que el cop és poderós però la recuperació del arma és més pesada (més proper a la falcata que a les seves homònimes imperials).

És una arma principalment d'atac, dificultant la parada i defensa. El puny d'aquest arma és curt, el que implica l'ús amb una mà exclusivament. Aquest fet és conseqüència de la necessitat de defensa mitjançant escut (per la pròpia dificultat de l'espasa per a aquesta tasca defensiva), el que òbvia la necessitat de la utilització de l'arma a dues mans. Així mateix, la guarda de l'arma es retalla el que recolza la tesi d'usar l'arma com a element merament ofensiu, deixant la defensa del guerrer en altres mitjans actius com l'escut o passius com l'armadura. No hi ha lluites d'espasa contra espasa, com a les pel.lícules, només talls a tort ia dret (en realitat no a tort ia dret perquè la tècnica d'ús estava assentada i hi havia diferents cops preestablerts, però perquè ens entenguem, doncs no pretenem un estudi d'esgrima). Indicarem també que ja com a característica comuna, aquestes espases mantenen la estria per ambdues cares de la fulla.

Es coneixen altres tipus particulars d'espases víkings, per exemple, les britàniques (Tipologia V). Notòriament més curtes, tot just arriben als 75 cm i la guarda, també curta, es corba lleugerament cap a la fulla així com el pom en sentit contrari. Aquestes espases van ser comuns a les illes entre els anys 875-950.

D'altra banda trobem una altra subcategoria en les espases noruegues d'aquests anys (aprox. 775-900). De vegades també trobades en terres sueques i rarament a Dinamarca. Són espases on la fulla no té doble tall, més propers als sabres comuns de cavalleria llevat que posseeixen una fulla recta i el puny propi d'aquestes armes a cavall. No tenen estria i sent més curtes que les víkings característiques la punta és més aguda que les seves homònimes del sud, cosa que facilita atacs de estoc i potser fossin armes per a la cavalleria. Es conserven alguns models d'aquestes curioses armes al Scottish National Museum a Edimburg o el National Museum a Dublín. Probablement restes d'incursions de pobles escandinaus a les illes.

Pròpies del nord-oest d'Europa són les espases víkings qual pom es basa en icones zoomòrfiques i amb guardes poderoses. Serien les víkings del tipus III segons la classificació de Oakeshott. Molt comuns en la zona d'influència germànica i escasses en terres escandinaves o la península de Jutlàndia.

En fi, moltes d'aquestes espases portaven, a manera de decoració, símbols, runes o paraules en el seu full. Sempre prop del puny i poques vegades més enllà de la meitat de la fulla. També el mestre ferrer, amo del secret de la seva construcció, allotjava la seva signatura en aquestes eines de tan funest objectiu i secreta fabricació. El més conegut prové de les rodalies de Manhenim al sud-est d'Alemanya. Sota la "signatura" de Ulfberht ha nombroses espases al llarg de 200 anys, si bé és cert que no sabem si aquest nom fa referència a una persona en particular i la seva escola o a una família de ferrers. Per descomptat va haver de ser un important ferrer doncs no són poques les armes que recullen aquest nom. "Leofric me fec", "Hiltipreht", "Hartofer", "Ranvic" o "Tasvit". són altres noms comuns en algunes de les espases trobades.
També apareixen objectes que presumiblement es fabriquen incloent el nom del seu amo. Tal és el cas de "Ingelrii" amb inscripcions addicionals com "Homo Dei". Espasa víking tardana pertanyent a un creuat al voltant del any 1099 de la nostra Era i apareguda en les rodalies de Dresden.

Una evolució de l'espasa víking deriva en la coneguda com espasa normanda (950-1100 d. C). Denominada així a l'assentar-se les bases del seu desenvolupament amb l'adveniment de Carlemany al tron ​​i el màxim desenvolupament es produeix al voltant del canvi de mil.lenni. La morfologia radica bàsicament en la seva predecessora víking però s'aprecia una reducció en l'amplada de la fulla així com de la longitud. El punt d'equilibri es retrotreu cap al centre de l'arma facilitant la defensa amb la mateixa. Així mateix, es dota l'arma d'una guarda, més llarga del que augmenta la protecció de la mà que la maneja. Aquest és el pas preliminar cap a les grans espases medievals tradicionals. S'apunta ja, en aquest moment, a una espasa amb característiques ofensives i cert tarannà defensiu, a diferència de les víkings. La punta de la fulla es torna més aguda, de manera que l'estocada cobra certa importància tot i ser el tall l'atac bàsic d'aquest tipus d'espases.

Sens dubte, l'espasa Víking és la més important en l'evolució d'aquesta eina cap a l'edat mitjana. És la primera que apunta un canvi respecte de les seves predecessores. La resta no mostraran més que petites variacions morfològiques per tal d'adaptar-se a les circumstàncies guerreres del moment, sobretot l'art de l'esgrima i per descomptat, la tècnica de la seva fabricació, el que possibilita l'ús de millors aliatges i tractaments. Un altre salt quantitatiu en la fabricació de l'espasa vindrà amb el renaixement (on, com ja hem indicat, s'imposa un nou ús de ferreria donant llum a noves espases com els muntants, espasades, roperas i les seves diferents variants).

ARMES MEDIEVALS: L'ESPASA GENETA

El segle XI va estar ple de successos que van posar en perill la Guerra Santa musulmana en la nostra península. Estava perillant el poder musulmà a Hispània, i l'arribada d'ajuts del Nord d'Àfrica havien de ser reforçats amb homes nous i noves estratègies guerreres.

Els homes nous serien els "zenetes", que després haurien de dir genets, de la tribu barbaresca dels Benimerín, que venien al servei de Mohamed I de Granada. Al segle XIII s'introdueix en el nostre sòl un canvi en la forma de lluitar segons sabem per la Crònica d'Alfonso X, a causa de l'arribada dels zenetes i la nova estratègia seria el complet canvi del concepte de guerrejar, que vindria a introduir grandíssimes variacions en els arnesos de cavall i cavaller. Aquesta nova i important estratègia va ser la forma de lluitar "a la geneta".

El qualificatiu geneta, de significat incert, respon a un tipus d'espasa de producció genuïnament nassarita, introduïda a la península "musulmana" pels Zenetes. Corresponia a un tipus d'espases rectes, de doble tall amb canal fins a la meitat, d'empunyadura d'os i amb pom rodó, d'una sola mà, i els gavilans de forma arrodonida queien cap a la fulla deixant un mínim espai entre si. Però sens dubte, la seva característica més important era el grandiós treball i qualitats dels materials amb què es fabricaven les empunyadures.

Aquestes espases originals d'Al-Andalus, el territori de la Península Ibèrica que va estar sota domini musulmà, van ser en un principi armes de la cavalleria dels zenetes, però a mesura que la fama i tècnica de monta "a la geneta", i del ús d'aquestes armes per tropes "mores" dels regnes "cristians" ibèrics-o per botí de guerra-, van començar a ser emprades pels més prestigiosos nobles i guerrers de la proto Espanya de la Reconquesta, datant-se les seves primeres aparicions documentades no abans del segle XIII, i tancant-se el seu ús i fabricació "cristiana" cap al segle XV, a Toledo.

Tot i que queden pocs exemplars a tot el món, l'espasa geneta tenia dues variants molt ben diferenciades: la d'armes o de guerrejar, gairebé exemptes de decoració, els exemplars no es troben en museus, però sí se'ls fa referència en documents de l'època, i la de "parada" o "oficialia", més luxosa amb tota mena d'ornaments com el damasquinat, el niellat, el daurat, l'esmalt, la filigrana, el repussat, etc .. D'aquestes últimes són els exemplars que podem trobar en els respectius museus com l'Espasa geneta de Boabdil el Noi o la famosa i musulmana Tizona de el Cid, que han servit per catalogar aquestes espases com armes luxosament forjades i abillades dels millors materials de l'època.

Va ser per tant la nova tècnica de guerra de la cavalleria musulmana-adoptada més tard pels regnes cristians-la que va propiciar el desenvolupament de les espases genetes a Al-Andalus (Granada sobretot), més d'acord al tipus de lluita que va revolucionar les guerres de conquesta i reconquesta peninsulars

Aquesta nova forma de combat va venir a canviar el pes que el cavall hauria de suportar durant la lluita reduint el pes de les armes i de les vestimentes de defenses, així com la longitud dels estreps, ja que sobre aquests es desenvolupava la nova tècnica de combat en recolzar sobre ells tots els moviments. El guerrer àrab de la nostra península muntava fins llavors "a la brida", és a dir, amb els estreps llargs i les cames estirades com ho feien els cristians, suportant entre el cavall i el guerrer el pes de les grans rodelles i escuts de ferro, llances d'amples fulles, cuirasses de cota de malla o escates, pesats cascs metàl.lics, i de vegades, llargues i amples espases, el que feia els seus moviments lents i poc eficaços.

El concepte de la guerra va canviar en uns anys, igual que va canviar la indumentària militar. Calia aconseguir moviments ràpids i clara agilitat en la baralla. Els zenetes havien introduït l'estrep curt i havien alleugerit de pes seves defenses fent a la vegada l'espasa més curta i manejable. La tècnica de lluita dels africans acceptada pels hispà-musulmans, va acabar sent acceptada també pels cristians després de la batalla de Sierra Elvira el 1431.

La fabricació de l'espasa geneta va començar a Granada al segle XIII, però hi ha dades que deixen prou clar que aquestes espases van ser també fetes a Toledo. En la batalla de Sierra Elvira a 1431 (tornem a recordar que Granada no es reconquesta fins a 1492, mentre Toledo ho havia estat en 1085), va ser altament reconeguda pels cristians l'eficàcia d'aquesta espasa àrab i la seva manera ràpida d'usar-la.

Des de llavors i fins a finals del mateix segle que va ser organitzada la còpia de l'espasa geneta a Toledo, els espasers cristians havien intentat el canvi de model d'armes per a la guerra, així com els militars van intentar el canvi o la còpia de tàctiques en la baralla . Mentre aquests últims feien els seus canvis, els armers s'anaven acostant al model de l'espasa àrab copiant les seves característiques, que descriu Ferrandis Torres de la manera següent: "Les espases consten de puny molt curt que a penes permetien recolzar la mà per consolidar el cop; pom esfèric, de vegades aplatat, i gavilans de braços caiguts acabats generalment en caps d'animals ".

I forjant aquestes còpies van aconseguir el que es va anomenar "l'espasa de transició". Aquesta espasa de transició es barreja i es confon amb l'espasa que precedeix la de "creu" o la de "llaç" a la primera meitat del segle XV, a la qual també podria anomenar "espasa de patilles" amb els quals es protegia el dit índex del guerrer dels cops de l'espasa enemiga, quan aquest dit es passava per sota de la creu per a subjectar millor l'arma. Aquestes espases presenten les mateixes característiques generals entre si i s'ajusten a les descrites per Ferrandis Torres: puny curt per a una sola mà; pom esfèric i pesat per servir de balancí i fer còmode el seu maneig; full forta de dos talls, i gavilans caiguts.

Però ja al segle XV, i mentre Granada està encara en poder musulmà, comencen a aparèixer entre els cristians espases genetes, que si no eren botins de guerra, eren de les fetes a Toledo després d'iniciada la còpia del model granadí.

ARMES MEDIEVALS: LA SIMITARRA

La veu simitarra sembla venir de la derivació italiana "scimitarra" del shamsir persa, i serveix a occident per referir-se a qualsevol sabre corb musulmà o oriental. Per això, dins el terme simitarra,-que en si mateix no és una arma concreta-, entrarien les següents armes:

Simitarra del segle XVII, provinent de l'Índia.
Shamsir: si és d'origen persa.
Kiliç: si és d'origen otomà.
Saif: si és d'origen àrab.
Talwar: si és d'origen indi.
Nimcha: si és d'origen magribí.
Etc ..

Per tant, en ser armes que es diferencien escassament unes de les altres, però que fet i fet difereixen, el terme simitarra és una veu genèrica per a totes.

La simitarra és una arma refinada, fina i lleugera. És decididament tallant, amb un sol tall i una empunyadura protectora. El seu origen el solem trobar a Pèrsia, tot i que va ser utilitzada també a l'Índia durant els segles XIII i XIV. Sens dubte, la seva llarga i corbada fulla estava dissenyada per escombrar amb estocades als enemics, així com per apunyalar profundament. La particularitat de que sigui corba serveix perquè l'atacar a cavall el full no s'incrusti a l'oponent. En ser corba el que s'aconsegueix és que el full tall però segueixi la seva trajectòria.
Els àrabs van preferir la simitarra a l'espasa recta, i el sol fet d'evocar el seu nom ens transporta immediatament al record d'aquestes lluites entre templers i sarraïns, però també solem associar-la a fascinants personatges com Sandokan o Simbad el marí, els quals, amb seva sorprenent maneig d'aquesta arma, aconseguien el respecte dels seus adversaris.
Però un altre gran personatge que està indissolublement unit a aquesta arma va ser Saladí, sultà d'Egipte, Síria, Aràbia i Mesopotàmia, durant la Tercera Croada, que va tenir lloc entre 1187 i 1192. I grans són les proeses que es narren d'ell:

“Van ser aquests savis que van narrar al rei Abdalmalek ben-Merwan que, quan Ricard Cor de Lleó es va trobar en les croades amb l'immens Saladí, el rei cristià va creure necessari exalçar les virtuts de la seva espasa.
Per demostrar la força de la seva pesadíssima espasada, va tallar una barra de ferro.
En resposta, Saladino va prendre un coixí de seda i el va partir en dos amb la seva simitarra sense un mínim esforç, al grau que el coixí va semblar obrir-se per si mateix.
Els croats no podien creure als seus ulls i van sospitar que es tractava d'un truc. Saladí llavors va llançar un vel a l'aire i amb la seva arma el va estripar.
Era aquesta una làmina corba i prima que brillava, no com les espases dels francs, sinó amb un color blavós marcat per una miríada de línies corbes distribuïdes a l'atzar.
Els europeus van comprovar llavors que aquestes eren, precisament, les característiques, oh gran senyor!, De totes les làmines usades en l'Islam en temps de Saladí."

De la mateixa manera que l'espasa era l'esperit de la cavalleria i de l'ésser cavaller en occident, en orient la simitarra era l'arma beneïda de l'Islam, ja que era l'arma d'Al · là Així doncs, la simitarra no és que fos l'única arma de les tropes musulmanes o orientals, sinó que era un símbol. De fet, les famoses genetes ibèriques de la Conquesta eren de fulles de doble tall recte "

Les fulles, insistien els savis al voltant del rei Abdalmalek ben-Merwan, eren excepcionalment forts si les hi doblava; també eren prou dures com per conservar el tall, és a dir, que podien absorbir els cops en el combat sense trencar-se. Les seves virtuts mecàniques, així com les seves precioses marques ondulades en la superfície, es devien al material amb que estaven fetes: l'acer de Damasc.

Així, en temps dels croats, les espases de Damasc es van convertir en llegendàries. Durant segles van ser fascinació i frustració dels ferrers de part d'Europa occidental, que van tractar en va de reproduir-les. Mai van creure que tant la seva força com la seva bellesa provenien de l'alt contingut en carboni, que en les espases de Damasc estava entre 1,5 i 2,0 per cent. Així, en afegir carboni al ferro reduït, el resultat era el d'un material més dur.

L'acer, perquè això és el ferro amb carboni, es preparava a l'Índia, on se li anomenava pasta. Es venia en forma de lingots o de cercles de la mida d'una medalla gran. Es creu que les millors fulles es van forjar a Pèrsia a partir d'aquestes pastes, per fer també escuts o armadures. Encara que l'acer de Damasc es coneixia a tot l'Islam, també es coneixia en la Rússia medieval, on se l'anomenava bulat i a Espanya (que van ser portats pels moros), on es van fer famoses les espases forjades en les acereries de Toledo.

.

ARMAS MEDIEVALES: LA ESPADA BASTARDA

La espada bastarda, o espada de mano y media, es un nombre genérico que se utiliza para denominar muchas variedades de espadas europeas de hoja larga y recta, que pueden ser blandidas a media mano (emplear la siniestra para asir la hoja en su primer tercio, o como apoyo de la diestra en la empuñadura) o a dos manos. Una espada bastarda no era un tipo específico de espada, sino un arma desarrollada a partir de las espadas a una mano que apareció en prácticamente toda Europa occidental a finales del siglo XIII y que siguió en uso hasta bien entrado el siglo XVI. Es esencialmente una espada normal cuya empuñadura modificada para asirse con dos manos acabó popularizándose hasta el punto de que 9 de cada 10 espadas fabricadas en la época tenían la empuñadura así. Pero el hecho de que las espadas de esa época comenzaron a ganar longitud influyó en el razonamiento de que eran espadas a medio camino entre las alto medievales de empuñadura corta y los grandes espadones. Además, su hoja tendería poco a poco a fabricarse más fina y estilizada, usando la misma masa casi que su predecesora, pues no es más que una espada medieval mejor preparada para la esgrima y los mandoblazos.

Espada bastarda es un término del castellano moderno empleado en lugar de montante o espada larga. En francés, por el contrario, hacía referencia a las espadas que tenían la empuñadura de mano y media, pero no está claro si por estar entre la empuñadura de a una o a dos manos, o porque quienes la utilizaron lo hicieron cuando (y por el uso de las armaduras de punta en blanco), los plebeyos y mercenarios, e incluso los nobles, desdeñaron los blasones y heráldica por no portar ya escudos que no protegían más que sus armaduras. Por ello la aristocracia francesa empleó el término bastardo o bastarda para referencias a las armas y gentes del final de su gloriosa caballería feudal.

En inglés también se toma el término del francés, pero la forma preferida en este idioma es "Hand and a half sword" (espada de mano y media). Según el historiador Oakshott, las empuñaduras eran la característica principal de estas armas, no su tamaño total, lo que implica que fue más una moda debido al estilo de esgrima -se prefería no utilizar escudo- de esa época.

Algunas espadas bastardas y todas las espadas largas (del alemán "langschwert") eran armas de mano y media a dos manos, y no de una sola mano. Por tanto, las espada bastardas consideradas grandes corresponderían a las longsword de fin del medievo y principios del Renacimiento, y eran por tanto usadas a dos manos (el término mano y media es empleado para armas cuyo estilo y uso obligaban a emplear ambas manos de diversas maneras -pocas acciones se realizaban a una sola mano con estas espadas, y las suelen llamar "soltar" la espada-, lo que ratifica que no se usara a una o dos indistintamente).

Una espada bastarda, en cuanto a su peso, está bien balanceada, siendo lo suficientemente pesada como para desmontar a un jinete, pero permitiendo el manejo y la velocidad que se requieren en un campo de batalla. Al mismo tiempo, su longitud y peso la vuelven tan efectiva como un mandoble a la hora de romper formaciones de piqueros (que era el propósito original de los espadones).
Recibe su nombre por ser una hibridación de las dos espadas anteriormente mencionadas.
La versatilidad de esta espada, que podía ser empleada como una maza, como una lanza y como un hacha, logró que fuera ampliamente utilizada casi hasta el renacimiento cuando fue desplazada por el rapier o espada ropera.
La técnica empleada constaba de posiciones básicas como el gato, la dama, el rey y caballero, entre otras, además de ataques con el pomo y la guarda.

ARMAS MEDIEVALES: LA ESPADA LARGA O DE MANO Y MEDIA

La espada larga, del inglés longsword, también llamada en la península montante y en ocasiones 'espada de guerra', 'espada de mano y media' e incluso espada bastarda, es una espada europea de hoja larga, recta y doble filo, más estrecha y con cruz más amplia que la espada medieval, y con empuñadura para dos manos (o mano y media), que se usó profusamente entre los siglos XIV a XVI.

Su característica más importante fue, además de su longitud, su forma de blandirla. Estas armas se empleaban exclusivamente a dos manos, y dado que su empuñadura era de "a mano y media", ciertas, pocas, de sus formas de blandirlas podían hacerse a una mano.
La espada larga o montante, recoge en su familia a varios tipos de espadas de hoja larga de uso principal a ambas manos entre las que se encuentran las antes citadas "pero" que no engloban las grandes armas de filo a dos manos de la época y posteriores como son el mandoble-espadón, claymore y demás armas tradicionalmente llamadas "a dos manos". Esto es debido a su tamaño intermedio entre las familias de armas blancas a una mano y a dos, y a su forma y escuelas de esgrimirlas.

En el caso español, el montante (arma de doble filo a dos manos y de grandes gavilanes), es el término correcto y más técnico de llamar a la espada larga, y es genérico para las espadas usadas a ambas manos de todas las épocas. Ciertos especialistas sólo usan el término para tipos de espadas no tan grandes como los espadones suizos y alemanes.

Las espadas largas o montantes son un desarrollo natural desde las llamadas espadas medievales europeas -derivadas de las espadas nórdicas- las cuales eran blandidas a una sola mano, más anchas sobre todo en su primer tercio y con cruz más corta. Fueron, como muchas veces a lo largo de la historia, las armas defensivas (ej. armaduras) las que influyeron en el desarrollo de armas más capaces de superar tales defensas. Por ello, la espada clásica de caballero altomedieval comienza a estilizarse y alargarse, incluso haciéndose más puntiaguda para así conseguir mayor capacidad de daño y/o versatibilidad. Uno de estos desarrollos, el que nos ocupa, es el de la espada larga.

Aunque, como en muchas ocasiones, un arma o restos arqueológicos de ellas aparezcan muchos años o lustros antes de las fechas que dan los historiadores como dados para esas armas, es su uso extendido y su generalización el que nos da las fechas durante las que perduró. Por ello estos tipos de espadas, más largas que sus antecesoras, se dice que comenzaron a emplearse allá por el siglo XIII o XIV, y dejaron de estar en "gracia" en el siglo XVII.

La espada larga solía medir entre los 90 cm y 120 cm de hoja (ver datos de medidas de la Colección Wallace), lo cual, al añadir las largas empuñaduras, hacía que este tipo de espadas pasaran normalmente de 110 cm y llegaran hasta los 130 y 140 de algunos ejemplares muy grandes, y su peso solía exceder el kilo y medio. Su hoja de doble filo fue evolucionando a lo largo de los años de su exclusivo uso cortante al de casi exclusivo uso punzante cuando comenzaron a aparecer las armaduras blancas (las completas de placas de acero). Por ello pasó de tener una hoja recta y estilizada a otra con hoja romboidal y muy afilada en la punta, a la que catalogan de forma diferente, llamándolas estoque. Su guarda, gavilanes y demás partes de la empuñadura también evolucionan para poco a poco permitir un mejor uso como arma casi exclusiva de punzada.

ARMAS MEDIEVALES: LA ESPADA CLAYMORE

Una claymore (gran espada en acepción británica) es un tipo de espada escocesa cuyo uso precisaba de las dos manos para ser blandida (montante o espadón), afilada por las dos vertientes de la hoja, poseedora de una empuñadura de gran longitud (al menos un cuarto del total del arma), que permitía al usuario sustentarla sin necesidad de forzar las maniobras, ni de asirla por la base de la hoja.

Este mandoble se caracterizaba, por encima de otros detalles, por consistir su guarnición en un arriaz avanzado sobre la hoja, constituido por dos brazos simétricos rematados en volutas ornamentales (con frecuencia en un trébol de cuatro hojas) que forman un vértice triangular diseñado, configurando un potente gavilán que posibilitaba a los que las esgrimían, y que no podían protegerse con un escudo, realizar acciones de detención del arma oponente.

La claymore a dos manos era una espada de grandes dimensiones utilizados a finales de la época medieval y períodos de la Edad Moderna.
Las claymore superaban con facilidad los cuatro pies de longitud (el metro y veinte centímetros) sobrepasando 1,5 Kg de peso, siendo utilizadas y desarrolladas por los highlanders escoceses, a partir de modelos de espada de menor longitud, a las que se les realizaron modificaciones que las adaptasen al uso a doble mano, y finalmente adquiriendo los citados atributos que las hacían óptimas para bloquear los golpes de los enemigos.

En el siglo XIII estas espadas eran blandidas por los clanes escoceses en las constantes luchas fronterizas contra los ingleses entre el 1400 a 1700.

La última batalla conocida en la que se utilizaron las claymore en considerable cantidad en un número significativo fue la Batalla de Killiecrankie en 1689

El promedio del claymore  corrió alrededor de 140 cm (55 pulgadas) de longitud total, con una de 33 cm (13 pulgadas) de agarre, de 107 cm (42 pulg), y un peso de aproximadamente 5,5 libras (2,5 kg). En última instancia, el espadas largas generalmente descienden de "grandes espadas" de la parte alta y media de la época medieval, como subtipo XIII bis, con la tipología de Oakeshott.

No debemos confundir estas espadas con el arma que el famoso William Wallace usaba en el combate, ya que en este caso se trataba de una tipología distinta a las claymore, más livianas, siendo la del héroe, en realidad, una Gran espada de batalla cuya dimensión exacta llegaba a 1,67 metros, debido a que estos mandobles de corte germánico solían igualar la estatura de su dueño.

Bastante uniforme en estilo, la espada se creó con una rueda de pomo a menudo cubierta por una tuerca en forma de media luna y un guardia con, por debajo de pendiente que termina en los brazos rectos cuadrifolios y langets corriendo por el centro de la hoja de la guardia.

Otro estilo común de Claymore a dos manos, aunque menos conocida, fue la "concha de almeja empuñadura" Claymore. Tenía una guardia que consistía en dos brazos curvados hacia abajo y dos grandes, redondos, platos cóncavos que protegía el grip. Fue nombrado así porque la guardia redonda se parecía a una almeja abierta.

ARMAS MEDIEVALES: EL ALFANJE

Alfanje es un término castellano que proviene del árabe hispánico al-janyar, que significa 'el puñal', y designa una espada de hoja ancha y curva, con filo en un sólo lado (o contrafilo en su último tercio) que durante la Edad Media y hasta el Renacimiento se empleó en la Península Ibérica, buena parte del Mediterráneo y sobre todo en Italia. En castellano vulgar antiguo también se le conocía como "terciado".

El principal problema del término "alfanje" es el de definir correctamente a qué se refería realmente. En primer lugar su definición se refiere a un tipo de sable corto de ascendencia musulmano-oriental que se adoptó y modificó tanto en la península como en otras zonas cristianas del mediterráneo. También es el término que engloba a todas las armas de hoja curva, de un solo filo: desde alfanje a falchion, fauchar, bracamarte, messer, storta (todos europeos), hasta los Kiliç turcos, los talwar indios, los saif árabes, etc. Por último también se refiere, en España a cualquier arma de tajo corvada de cualquier época, como los términos emparentados de alfanjón, alfanjonazo y alfanjete, terciado o chafarote.

En su primera acepción, es en cierto modo una evolución derivada de las armas tipo sable chinas, mongolas, turcas y musulmanas, a las que se le añadió características tradicionales de las grandes hojas de tajo medievales. Por consiguiente el alfanje no es un falchion centroeuropeo ni tampoco un sable musulmán típico de Oriente Próximo, sino parte de ambos. Más corto que los sables orientales, más pesado que ellos, con un característico contrafilo que bien podría ser heredado de los longsax, cuytelos o falchion, y que tienen, como característica generalizada, los gavilanes en forma de "S" que también usan los bracamarte, messer y algunos falchion tardíos. Este tipo de alfanjes se puso de moda en grandes ciudades-estado italianas como Venecia, y de allí se exportó sus refinados acabados (ver ilustración). En un poema renacentista se afirma:

"No quise decir alfanje,
porque si alfanje nombrára
sin decir lo Damasquino,
los alfanjes se enojáran"

Alfanje sirve también para referirse a cualquier arma de tajo de hoja curvada en al menos uno de los lados, de un solo filo; desde un "storta" italiano (que es como se denominan en Italia los "alfanjes renacentistas" y no falcione, que son armas enastadas), a un Messer o Langmesser germano, al falchion inglés, al fauchar y faussar francés, etc. Pero todos ellos con la característica principal de que son armas anchas y poderosas, separándose así de la familia de los sables. En el Quijote se afirma:

"-Vos sois quien la necesita», respondió el manchego, y abrió la batalla con un tajo tan desmedido, que si el arma fuera un alfanje, allí quedara el portugués para la huesa"

También se puede referir además al término que a partir de la palabra raíz árabe-hispana al-janyar pasó a denominar "toda" arma de filo a una mano, no enastada y curva. La RAE en ediciones de otros siglos da como entrada desde alfanje, a alfanjón y alfanjonazo, hasta alfanjete, por lo que parece ser había varios formas para los distintos tamaños de las armas corvas de la época.

En la entrada castellana en el diccionario de la RAE de Autoridades de 1927 de alfanje no aclara la diferencia al confundir creencia popular actual de que son falchion europeos con la opinión la generalizada de los especialistas de que son sables de origen turco, pues de sus primeras acepciones a las últimas se pasa de espada ancha y corva, a sable corto y corvo. Por otro lado, hay fuentes como la de una reseña histórica italiana la cual relaciona los alfanges (arcaísmo de alfanje) ibéricos con las hojas largas y curvas orientales (talwar o kiliç), dando a entender que las armas curvas españolas de un solo filo de la Edad Media y Renacimiento tenían más ascendencia oriental que germana.

Es pues, que el término alfanje era el término empleado en tiempos medievales ibéricos para referirse a las armas curvas moriscas más anchas y cortas que las cimitarras, y además, también se refería -en época cervantina- a las hojas de filo curvo de origen turco-oriental (damasquino), las derivadas directamente de los talwar indios, o shamsir persas, o los kiliç turcos.
Con lo cual, el falchion europeo -al menos en sus orígenes-, "no sería un alfanje", pues un falchion estaría más bien cerca del cuytelo castellano -que bien aparece en las cántigas de Alfonso X-, del colltel aragonés por sus tremendos tajos (ambos dos son términos que se referían a hojas derivadas de los Sax y Scramasax europeos), siendo en la actualidad el término bracamarte el más aceptado como traducción de falchion, aunque a las armas a las que se debiera referirse con el término bracamarte se les cataloga la mayoría de veces en los museos españoles como sables y alfanjes, lo que lleva a confusión.

Así pues, el Alfanje, quedaría como arma de un solo filo (o con contrafilo en su último tercio) y a una mano, curva -al menos en su último tercio, más ancha que la cimitarra tendiendo a ensancharse en el tercio fuerte de la hoja, justo en el punto de persecución donde golpea y, muy cercano a la punta, ligeramente más corta en su acepción castellana que, por ejemplo, una espada medieval, una cimitarra o un talwar, algunas veces acanalada, y que era usada para tajos. Por tanto en España fue:

- El arma derivada de la que fue introducida por los moríscos en la conquista musulmana de la península, corta, ancha, corva y de un solo filo.

- El término para referirse en la península a cualquir arma de las familias de los falchion y sables turco-orientales con sus derivados de siglos posteriores: como el yatagán y kiliç turcos, los dussack y messer alemanes, los storta italianos, los bracamartes hispanos, los fauchar franceses, los Dao chinos, etc.