DEMOGRAFÍA EN LA EDAD MEDIA

Hace mil años, la población mundial era mucho más reducida que en la actualidad. Probablemente, toda Inglaterra tenía menos habitantes entonces que Manchester hoy en día, y muchos menos que el Londres contemporáneo. China debía contar con una décima parte de su población actual.

La población creció ininterrumpidamente entre los años 500 y 1900, de 200 millones a poco mas de 1600 millones en 1900. Se ve una tendencia que se remonta a la aparición de la agricultura. Hubo de transcurrir mucho tiempo para que la población empezara a aumentar rápidamente, y aunque el proceso se aceleró en el transcurso de los siglos, el crecimiento fue bastante lento en casi todos los puntos del globo hasta 1700. La razón estriba en que para que hubiera más población tenía que haber más alimentos y durante muchos siglos la única manera de obtenerlos consistió en talar bosques y cortar maleza para procurarse tierras de cultivo, tarea que también resultaba muy lenta.

A veces se malograban las cosechas o sobrevenía una epidemia de peste u otra enfermedad que diezmaba a los campesinos y no quedaba nadie para trabajar la tierra. Por eso la gente también moría de hambre, en ocasiones a millares. Entre 4350 y 1400 perecieron millones de europeos, como ocurrió en la China y la India hace apenas un siglo (o en estos mismos países y Rusia en fechas aún más recientes). Cuando se producía una catástrofe de esta naturaleza la población tardaba mucho tiempo en recuperar el nivel anterior.

Otro de los motivos por los que el crecimiento de la humanidad fue muy lento radica en el bajo índice de la esperanza de vida; incluso hace pocos siglos los europeos no llegaban a los cuarenta años, debido en parte a una alimentación peor que la actual. La mayoría de las personas crecía con un cuerpo desmedrado, huesos débiles y menores probabilidades de superar las enfermedades que los habitantes del mundo de hoy en día.

Los estudios antropológicos en los cementerios han permitido un mayor acercamiento a la demografía de la época. Podemos afirmar que la mortalidad infantil era muy elevada, estableciéndose la tasa en 45 por mil.

La esperanza de vida rondaría los 30 años, situándose la longevidad media entre 30 y 40 años para las mujeres y 45 años para los hombres.

La mayoría de los fallecimientos femeninos se producen entre los 18 y 29 años debido a fiebres puerperales o a partos difíciles.

La natalidad también era muy alta, estimándose en un 50 por mil pero las familias sólo tenían -por término medio- un par de hijos que alcanzaran el matrimonio.

La estatura media se acercaría a 1,67 metros para los hombres y 1,55 para las mujeres, estaturas bajas posiblemente debido a la malnutrición.

Entre las enfermedades mentales encontramos numerosas depresiones, neurosis que explicarían parálisis o fenómenos como las manos engarfiadas provocando que las uñas atravesaran las palmas, manías agudas acompañadas de epilepsias o estados maniacos asociados o provocados por el alcoholismo.

La poliomielitis estaría también a la orden del día debido a la desastrosa situación de los acueductos y la necesidad de consumir agua estancada.

(Estos datos han podido ser constatados gracias a los registros de los lugares de peregrinación ya que los monjes registraban los casos médicos que llegaban para intentar establecer diagnósticos siguiendo las enseñanzas de Hipócrates.)

En consecuencia, y hasta época muy reciente, se producían descensos bruscos de población a causa de la escasez y las enfermedades, a pesar de lo cual podemos decir que el número de seres humanos siguió aumentando. Después se
disparó repentinamente, gracias a una mayor producción de alimentos y a que los médicos descubrieron métodos para combatir las enfermedades, circunstancia que, en gran medida, desembocó en la invención de la «demografía» —el estudio de la población— en los dos últimos siglos. Pero de momento dejaremos a un lado este repentino incremento, pues sólo vamos a ocuparnos del crecimiento lento que se produjo entre los años 500 y 1500.

En la mayoría de los países había muchas más ciudades en 1500 que en el 500. Algunas eran muy grandes, pero por lo general no podemos decir lo mismo en el caso de Europa, si bien París, Milán, Florencia, Venecia y Génova se aproximaban a los 100.000 habitantes poco después de 1 300. Mucho antes de esta fecha, Constantinopla ocupaba más de 1.500 hectáreas cuando París apenas tenía 10. Pekín contaba con 1.000.000 de habitantes, aproximadamente, hacia el 1200 d.C., Roma con unos 20.000 (la población se había reducido con respecto a la de la época del imperio romano, que se elevaba a 1.000.000). Durante más de un milenio, la mayoría de los europeos vivió en ciudades de menos de 10.000 almas; el cambio más destacable entre el 500 y el 1500 consistió en que aumentó el numero de ciudades de ese tamaño. Además, la suerte de las grandes ciudades estaba sometida a frecuentes altibajos. Pongamos como ejemplo una vez más á Constantinopla: podía tener 300.000 habitantes en el siglo VI, pero en el XV este número se redujo a una octava parte.

En la Europa del 500 había pocos intercambios comerciales entre países e incluso entre ciudades. Un siglo más tarde se convertiría en el centro comercial más importante del mundo. Por entonces sus comerciantes llevaban ya mucho tiempo realizando transacciones con China y trayendo productos del Lejano Oriente en caravanas que recorrían la denominada «ruta de la seda» (porque por este camino se transportaba la seda china), que atravesaba el Asia Central.

En el siglo XIV establecieron centros comerciales en las costas africanas, de los que procedían los esclavos que llegaban a Europa. Sin embargo, mucho antes de esta época ya había otros pueblos que realizaban importantes actividades comerciales.

Poco a poco, los barcos pasaron a ser el vehículo más común para el transporte de mercancías a grandes distancias, sobre todo a partir del 1500. En el interior del continente europeo resultaba más fácil llevar los productos por vía fluvial que por las carreteras, que eran mucho peores que en época romana. Aparecieron las ferias, y varias ciudades se especializaron en el comercio con lugares lejanos. Durante mucho tiempo la más destacada fue Venecia, que dominaba la mayor parte del tráfico comercial marítimo con el Mediterráneo oriental y el Asia Menor.

Al igual que la población, el comercio creció muy lentamente durante mucho tiempo. El cargamento de todos los barcos que atracaban en la Venecia medieval en el transcurso de un año— podía tener cabida en un carguero actual, y aún sobraría espacio. Pero con las caravanas y los barcos llegaban otros elementos menos apreciados: por ejemplo, las ratas, portadoras de las pulgas que propagaban gérmenes desde Asia hasta Europa.

LEYES Y CASTIGOS EN LA EDAD MEDIA

Tomando como precedente el Derecho romano, la mayoría de los pueblos bárbaros que atacaron el Imperio Romano de Occidente y se asentaron en sus territorios desarrollaron una importante labor legislativa que conocemos gracias a las numerosas recopilaciones efectuadas por diversos reyes. En ellas se recogen normas tanto de origen latino como germánico, estableciendo una jurisprudencia con la que se regula la vida cotidiana.

Al estar desprovistos de escritura durante un tiempo, algunos pueblos bárbaros , como merovingios, burgundios o francos, utilizaron a especialistas que se aprendían los códigos de memoria. Estos hombres eran los portadores de la ley al memorizar los artículos para dictar las sentencias a los jueces. Nadie más conocía las leyes hasta que no pudieron ser recogidas por escrito en los diferentes códigos como el de Eurico o el Breviario de Alarico.
Alarico II encargó a una comisión de juristas prudentes (nobles y obispos) que redactaran el Código, que posteriormente sería aprobada en una Asamblea de provinciales y de obispos. El conde Aniano fue el encargado regio de extender y autorizar las copias auténticas del Código. Esta circunstancia dio pie para que a partir del siglo XVI se utilizase la expresión 'Breviarium Anianum' como sinónimo de este Código. Se trata de una ley muy importante para su tiempo, transcendiendo las fronteras del reino visigodo.
El Código se limita a recoger y estructurar las fuentes tradicionales del Derecho romano, en algunas ocasiones, la trascripción de no fue literal y se buscó una adaptación a las necesidades de la época.
El Código de Alarico II, o Breviario de Alarico, responde a la necesidad que tiene el pueblo hispanorromano de disponer de un cuerpo de leyes claro y actual por el que se habría de regir el pueblo vencido frente a los visigodos, que ya disponían del Código de Eurico.
Se conserva un buen número de ejemplos (germánicos) de castigos y multas ante determinados delitos, pudiéndose apreciar que el robo era uno de los más duramente castigados. Robar un tarro de miel por parte de un esclavo podía costarle la horca mientras que la muerte era castigada en numerosas ocasiones con el pago de una suma de dinero. Matar a uno de los miembros de la guardia del rey costaba 600 monedas de oro, la multa más alta en cuestiones de asesinato.
La ley salia castigaba con 300 sueldos a quien asesinara al comensal del rey. Cualquier animal doméstico que aplaste o devore pámpanos o racimos de los huertos privados será castigado con la muerte.
La Ley Sálica o Salia o más exactamente, las leyes sálicas, fueron un cuerpo de leyes promulgadas a principios del Siglo V por el rey Clodoveo I de los francos. Debe su nombre a la tribu de los Francos Salios. Fue la base de la legislación de los reyes francos hasta que en el Siglo XII el reino de los francos desapareció, y con él sus leyes.
Este código regía las cuestiones de herencia, crímenes, lesiones, robo, etc. y fue un importante elemento aglutinador en un reino como el franco, compuesto por varios grupos y etnias. Una parte muy concreta de este código que sobrevivió a los reyes francos y pervivió en la historia europea durante varios siglos: establecía la prohibición de que una mujer heredara el trono de Francia, y fue aprobada en 1317.
El asesinato de una mujer joven en edad de procrear era castigado con 600 sueldos mientras que si la mujer moría tras sufrir la menopausia, su asesino sólo era castigado a 200 sueldos. Esto demuestra como la sociedad germánica defendía la natalidad. Una embarazada asesinada tenía un castigo de 700 sueldos -más 600 sueldos si el feto era varón- pero si era el niño el muerto tras el consiguiente aborto, el asesino debía pagar 100 sueldos de multa. La muerte de un joven varón de menos de 12 años se castigaba con 600 sueldos mientras que una niña de esa edad sólo "valía" 200 sueldos.
Para fomentar la natalidad, el rey Gontran estableció que aquella mujer que proporcionara hierbas o plantas abortivas a otra debía de pagar 62 sueldos y medio. Si era un cuadrúpedo doméstico quien mataba a un hombre, su propietario debía de pagar la mitad de la multa por homicidio, recibiendo la familia del finado el animal como "compensación". Quien desvalije una despensa deberá pagar 15 sueldos si la despensa no tiene llave y 45 si la tiene.
El que robaba un perro debía de abrazar el trasero del animal en público. Si se negaba a ese deshonor pagaba 5 sueldos al dueño y dos de multa. El robo de un ciervo doméstico se castigaba con 45 sueldos. El robo del halcón sobre su percha tenía una multa de 15 sueldos y de 45 si el animal estaba encerrado con llave.
Un vaso de miel robado tiene una multa de 45 sueldos; si lo robado es un esclavo o un jumento, la multa desciende a 35 sueldos -por lo que se deduce que la miel era casi un objeto de lujo al ser las abejas las únicas proveedoras de azúcar en aquella época-. El hurto de un esclavo cualificado tiene una pena mayor: 62 sueldos y medio, mientras que el robo del caballo de tiro esta penado con 45 sueldos.

Para regular todos los robos que se producían, la ley salia cuenta con 22 títulos que afectan a estos delitos, de un total de 70 títulos, lo que supone casi una tercera parte. De esta manera podemos afirmar que el robo estaba a la orden del día en la sociedad altomedieval.
Sin embargo, los francos castigan todos los robos mencionados anteriormente con una multa de tres sueldos, a excepción del hurto de la reja del arado o de la pareja de bueyes, castigándose al culpable con la esclavitud. La violación y la castración son delitos castigados rigurosamente por la ley salia mientras que la lex romana no legislaba al respecto.
La castración estaba penada con una multa de 100 a 200 sueldos que podían subir a 600 si el castrado era miembro de la guardia personal del monarca. El médico que curara la víctima recibiría 9 sueldos en agradecimiento a su trabajo. Sin embargo, la castración era un castigo habitual para los esclavos que robaban, recibiendo también cuantiosos latigazos y las correspondientes torturas. En esto no difería mucho de las leyes romanas ya que consideraban que todos los criminales condenados debían ser torturados. La tortura era considerada como un sádico espectáculo para el pueblo quien acudía en masa a contemplar el tormento público.
Oficialmente estas torturas se hacían públicas para dar ejemplo del castigo aplicado a los delincuentes pero en definitiva se convirtió en una nueva fórmula de diversión. Incluso muchos de los torturados eran curados in situ para volver a recibir nuevos tormentos como nos cuenta Gregorio de Tours: "(...) estuvo colgado de un árbol con las manos atadas a la espalda, y hasta la hora novena, en que se le dejó tendido sobre un caballete, se le molió a palos, a vergazos y a correazos, y no sólo por una o dos personas, sino por todos cuantos se pudieron acercar a aquellos miserables miembros".
La violación de una mujer libre era castigada con la muerte entre los galo-romanos mientras que la de una esclava se imponía una multa por su valor. Entre los francos, esa misma violación tenía como castigo la imposición de una multa de 62 sueldos y medio, aumentada por Carlomagno hasta 200 sueldos.
La ley del emperador Mayoriano permitía al marido de la adúltera matar de un solo golpe a los amantes sorprendidos in-fraganti. Esta práctica continuó entre los francos mientras que los burgundios permitían el estrangular a la mujer y arrojarla a una ciénaga. Las legislaciones germánicas también regulaban la multa para aquel hombre que se casara con una mujer diferente a la prometida: 62 sueldos y medio. 

La ley salia preveía que el responsable de un incendio debería pagar diferentes indemnizaciones a los familiares de los muertos que se provocaron o a los implicados que habían sobrevivido. Sin embargo, los romanos castigaban a estos pirómanos con el destierro -si era noble el culpable- o a trabajos forzados en las minas si se trataba de un hombre libre.

En caso de graves daños, la muerte era el castigo que le esperaba. Para evitar una pena de muerte o un castigo en la época medieval eran frecuentes las ordalías o juicios de Dios. La más conocida era hacer caminar al acusado sobre nueve rejas de arado puestas al rojo vivo, por supuesto con los pies desnudos. Si días después las plantas de sus pies estaban sanas sería absuelto. Otra ordalía habitual era arrojar al presunto culpable a un río con una piedra de grandes dimensiones atada al cuello. Si conseguía salir del agua recibía la absolución al haber manifestado Dios su inocencia.
La ordalía o Juicio de Dios era una institución jurídica que se practicó hasta finales de la Edad Media en Europa. Su origen se remonta a costumbres paganas comunes entre los bárbaros y mediante ella se dictaminaba, atendiendo a supuestos mandatos divinos, la inocencia o culpabilidad de una persona o cosa (libros, obras de arte, etc.) acusada de pecar o de quebrantar las normas.
Consistía en pruebas que mayoritariamente estaban relacionadas con el fuego tales como sujetar hierros candentes o introducir las manos en una hoguera. En ocasiones también se obligaba a los acusados a permanecer largo tiempo bajo el agua. Si alguien sobrevivía o no resultaba demasiado dañado, se entendía que Dios lo consideraba inocente y no debía recibir castigo alguno. De estos juicios se deriva la expresión poner la mano en el fuego para manifestar el respaldo incondicional a algo o a alguien.
Otra manera de escapar de la acusación era hacer uso del derecho de asilo por el cual aquel que entrase en lugar sagrado -iglesia, catedral o templo rural- era acogido por el santo patrón y recibía su protección. El refugio se acomodaba en los atrios de los templos gracias a una triple galería de columnas adosada a la fachada occidental. Allí podían acogerse hasta doce fugitivos recibiendo techo y comida, siendo frecuentes entre ellos el adulterio y la embriaguez.
Era frecuente que los enemigos, para vengar sus afrentas, esperasen a que el acusado saliese de lugar sagrado para acabar con su vida. El papel protector de la Iglesia se afianzó gracias al privilegio de inmunidad por el cual el rey ofrecía a las tierras eclesiásticas -previa petición de un obispo o abad- la posibilidad de librarse de visitas, inspecciones o imposiciones de los funcionarios locales o de los señores que en zona inmune no podían llevar espada.

PRÁCTICAS MÉDICAS EN LA BAJA EDAD MEDIA

Varios manuscritos médicos de la Inglaterra anglosajona, escritos en inglés antiguo, han logrado sobrevivir. Aunque la mayor parte de los textos médicos datan de los siglos X al siglo XII, los académicos piensan que incluyen copias de trabajos anteriores, así como influencias más antiguas. Como lo ilustran las siguientes selecciones, tomadas de tres de estos tratados, las hierbas constituían los materiales básicos de los médicos anglosajones (o curanderos, como aquí los nombran) y, en consecuencia, sus tratamientos se reducían casi por completo a remedios botánicos.

El herbario anglosajón:
Berro (Nasturtíum)

1. En caso de que se le caiga el cabello a un hombre, exprime el jugo de la hierba llamada nasturtium, conocida como berro, colócalo en la nariz y el cabello crecerá.

2. Este berro no se cultiva, sino que crece espontáneamente en los manantiales y en los arroyuelos; también se ha constatado que en algunos lugares brota en las paredes.

3. Para una cabeza ulcerada, debido a la caspa o a la comezón, toma las semillas de esta misma planta, junto con grasa de ganso, tritúralas juntas y quitarás lo blanquecino de la caspa.

Para el dolor de cuerpo [la indigestión], toma esta misma planta, junto con la menta de campo, disuélvelas en agua y bebe la poción; el dolor de cuerpo y el mal se irán.

El curandero de Bald:

He aquí bálsamos para todas las heridas, y brebajes y purgas de todo tipo, externas o internas. Muele y mezcla llantén con manteca rancia, la fresca no sirve. Otro remedio para heridas: toma una semilla de llantén, aplástala, úntala en la herida y pronto estará mejor.

Para quemaduras, si un hombre se quemó sólo con fuego, toma azucena, flor de lis y tilo de arroyuelo; fríelos en mantequilla y úntalos de inmediato. Si se quemó con un líquido, toma la corteza del olmo y raíces de azucena, hiérbelas en leche, úntasela rápidamente tres veces al día. Para las quemaduras de sol, fríe en mantequilla varitas tiernas de hiedra y úntasela de inmediato.

El peri-didaxeon:

• Para una fractura de cabeza
Para una fractura o herida en la cabeza provocada por los humores de la cabeza, consigue betónica, tritúrala y ponla en la herida, con eso se aliviarán todos los dolores.

• Para dormir
Esto se debe hacer para el hombre que no pueda dormir; consigue ajenjo y disuélvelo con vino o agua tibia, deja que el hombre lo beba y pronto se sentirá mejor consigo mismo.

• Para manos ásperas
Esta artimaña de hechicero es buena para las manos ásperas y los dedos ásperos, conocidos como callos de niños. Toma olíbano blanco y pavesas de plata y mézclalos, luego agrégale aceite a esta mezcla, después calienta sus manos y úntalas con la mezcla que se ha hecho. Envuélvele las manos con una pieza de lino.


LA SALUD:
La práctica médica en la época carolingia hacía hincapié en la utilización de medicina herbolaria (véase el recuadro anterior) y la sangría. Aunque esta última práctica se hacía con regularidad, se recomendaba con frecuencia la moderación. Otros aconsejaban también la cautela: “Quienes se atrevan a llevar a cabo una sangría deberán asegurarse de que su mano no tiemble".

También se disponía de médicos cuando las personas padecían graves enfermedades. Muchos eran clérigos, y los monasterios instruían a los suyos propios. Las bibliotecas monásticas conservaban manuscritos médicos, copias de obras antiguas; asimismo, cultivaban hierbas para disponer de una reserva de plantas medicinales.

Los manuscritos médicos carolingios sí contenían descripciones científicas de enfermedades, recetas para pociones médicas e, incluso, consejos ginecológicos, a pesar de que los monjes no hacían grandes esfuerzos para satisfacer las necesidades médicas de las mujeres. Además, algunos manuales incluían instrucciones para realizar operaciones, sobre todo a los soldados heridos en batalla. Algunas fuentes demostraban con claridad que había técnicas precisas para amputar miembros gangrenosos:

Si debes amputar un miembro enfermo de un cuerpo sano, entonces no cortes en el limite de la carne sana, sino más allá, donde esté fresca toda la carne, de modo que se pueda hacer una mejor y más rápida curación. Cuando le apliques fuego al hombre [es decir, cauterices] toma hojas de puerro tierno y sal cernida, y cubre los lugares de manera que el calor del fuego se quite rápidamente.

Aunque los académicos no están seguros de la clase de anestesia que se usaba en tales operaciones, los manuales medievales recomendaban amapola, mandrágora y beleño, dadas sus propiedades narcóticas.

Los médicos de la Edad Media complementaban estas medicinas y las prácticas naturales con invocaciones de ayuda del otro mundo. Las influencias y los ritos mágicos se heredaron de los tiempos paganos; las tribus germánicas habían usado la medicina mágica por siglos. Los médicos recomendaban a sus pacientes que se pusieran amuletos y dijes en el cuerpo, con el fin de ahuyentar las enfermedades:

Busca un poco de excremento de lobo, preferiblemente del que contenga pequeñas astillas de huesos, e introdúcelo en un tubo para que el paciente pueda usarlo con facilidad como amuleto.

Para la epilepsia, toma un clavo de una nave náufraga, haz con él un brazalete e incrústale un trozo del corazón de un venado, extraído de su cuerpo cuando el animal estaba todavía vivo; póntelo en el brazo izquierdo; te asombrarás del resultado.

Pero, conforme los paganos se convertían al cristianismo, pronto las curaciones milagrosas mediante la intervención de Dios, Cristo o los santos reemplazaron las prácticas paganas. Las crónicas medievales son abundantes en narraciones de gente que se sanó al tocar el cuerpo de un santo. Sin embargo, el recurso a plegarias cristianas escritas y utilizadas como amuletos, nos recuerda que ambas prácticas médicas, paganas y cristianas, sobrevivieron por siglos una al lado de la otra.

La Medicina:

El diagnóstico se basaba sobre todo en la inspección de la orina, que según con los numerosos tratados y sistemas de uroscopia en existencia se interpretaba según las capas de sedimento que se distinguían en el recipiente, ya que cada una correspondía a una zona específica del cuerpo; también la inspección de la sangre y la del esputo eran importantes para reconocer la enfermedad. La toma del pulso había caído en desuso, o por lo menos ya no se practicaba con la acuciosidad con que lo recomendaba Galeno. El tratamiento se basaba en el principio de contraria contrariis y se reducía a cuatro medidas generales:

1) Sangría, realizada con la idea de eliminar el humor excesivo responsable de la discrasia o desequilibrio (plétora) o bien para derivarlo de un órgano a otro, según se practicara del mismo lado anatómico donde se localizaba la enfermedad o del lado opuesto, respectivamente.

2) Dieta, para evitar que a partir de los alimentos se siguiera produciendo el humor responsable de la discrasia. Desde los tiempos hipocráticos la dieta era uno de los medios terapéuticos principales, basada en dos principios: restricción alimentaria, frecuentemente absoluta, aun en casos en los que conducía rápidamente a desnutrición y a caquexia, y direcciones precisas y voluminosas para la preparación de los alimentos y bebidas permitidos, que al final eran tisanas, caldos, huevos y leche.

3) Purga, para facilitar la eliminación del exceso del humor causante de la enfermedad. Quizá ésta sea la medida terapéutica médica y popular más antigua de todas: identificada como eficiente desde el siglo XI a.C. en Egipto, todavía tenía vigencia a mediados del siglo XX. A veces los purgantes eran sustituidos por enemas.

4) Drogas de muy distintos tipos, obtenidas la mayoría de las diversas plantas, a las que se les atribuían distintas propiedades, muchas veces en forma correcta: digestivas, laxantes, diuréticas, diaforéticas, analgésicas, etc.

Al mismo tiempo que estas medidas terapéuticas también se usaban otras basadas en poderes sobrenaturales. Los exorcismos eran importantes en el manejo de trastornos mentales, epilepsia o impotencia; en estos casos el sacerdote sustituía al médico. La creencia en los poderes curativos de las reliquias era generalizada, y entonces como ahora se rezaba a santos especiales para el alivio de padecimientos específicos.

Los médicos no practicaban la cirugía, que estaba en manos de los cirujanos y de los barberos. Los cirujanos no asistían a las universidades, no hablaban latín y eran considerados gente poco educada y de clase inferior. Muchos eran itinerantes, que iban de una ciudad a otra operando hernias, cálculos vesicales o cataratas, lo que requería experiencia y habilidad quirúrgica, o bien curando heridas superficiales, abriendo abscesos y tratando fracturas. Sus principales competidores eran los barberos, que además de cortar el cabello vendían ungüentos, sacaban dientes, aplicaban ventosas, ponían enemas y hacían flebotomías.

ESPÈCIES, HERBES I CONDIMENTS MÉS USATS EN LA CUINA MEDIEVAL

Aquí algunes de les espècies, herbes i condiments més utilitzats en l'època medieval

ESPÈCIES

Gingebre
Té un sabor lleugerament picant i molt aromàtic i combina bé amb plats dolços i salats. Probablement va ser l'espècia preferida de la Edat Mitjana (després el pebre), encara que en el Renaixement sembla perdre terreny davant la canyella. S'usa l'arrel pelada i picada o, si no hi ha a mà, la pols d'aquesta.

Canyella
Probablement l'espècie preferida del Renaixement (deixant de banda el pebre). Té propietats antisèptiques i, sobretot, és molt aromàtica i deliciosa.

Safrà
Avui l'espècie més cara del món i tampoc barata a l'edat mitjana. Alegra el paladar i la vista.

Cardamom o Grans de Paradís
Llavor de sabor molt fort però refrescant, per a ser utilitzades amb delicadesa per als millors resultats.

Nou moscada
Aromàtica i una mica picant.

Flor de macís
És la closca de la nou moscada, de gust semblant a aquesta nou, però més amarg.

Pebre
Probablement el negre, encara que el blanc i el verd poden també haver estat utilitzats ja que procedeixen de la mateixa planta (són tractades de diferent manera). El pebre vermell procedeix d'Amèrica de manera que no s'hagués fet servir en l'època que ens ocupa.

Claus (d'olor)
Una altra espècie per a usar amb cura, però imprescindible en la cuina medieval i renaixentista. Tan associat als banquets que fins i tot "fa olor de medieval".

Coriandre o celiandre (les "llavors")
Allò que ens semblen llavors són en realitat les fruites de la planta seques. Tenen un sabor diferent al de les fulles de manera que no s'han de substituir mútuament.

HERBES

Potser les més populars fossin el julivert, el coriandre i la menta / hierbabuena. Però també herbes com el marduix i la sàlvia hi apareixen bastant. Sovint apareixen en combinació, empastifades sobre la carn o donant gust de la sopa. El gust pel coriandre i la menta en els plats salats ha perdurat en la cuina canària i d'alguns països llatinoamericans.

Una llista més completa seria:

* Sajolida
* Coriandre o celiandre
* Fonoll
* Marduix
* Orenga
* Menta o hierbabuena
* Mostassa
* Julivert (també s'usava l'arrel)
* Ruda
* Sàlvia
* Farigola

ALTRES CONDIMENTS

El gust predominant a la cuina era l'agredolç. El sucre amb agràs (suc de raïm verds, àcids o equivalent) o vinagre o suc de taronges (amargues en aquella època) és una combinació preferida. Les llimones també s'usaven però menys que les taronges, que s'usaven per al que avui la llimona (peixos, donar un toc agre, etc.). També juguen un gran paper la llet d'ametlles (aigua batuda juntament amb ametlles picades i aromatitzades), l'aigua de roses i el vi. El llardó (o bacó) s'usa tant per obtenir mantega com per suavitzar les carns i donar sabor a les verdures.

CONSERVACIÓ DELS ALIMENTS

És important examinar els mètodes de conservació dels aliments adoptats des de l'Edat Mitjana, ja que no serà fins als segles XVIII i XIX quan es produeixin significatives innovacions. Resumint molt, podem anomenar els quatre "elements" als quals es recorria per evitar el deteriorament dels aliments:

* GEL
* AIRE
* SAL
* FUM

Òbviament a cadascun corresponia un mètode de conservació:

* REFREDAR / CONGELAR
* CURAR
* Condimentar
* Fumar

Ja en l'edat mitjana existien, sobretot al Nord d'Europa, especialment a les regions alpines i prealpinas, dipòsits de neu i gel, i es coneixien les propietats conservadores de la refrigeració. Es tractava de locals-anomenats neveres o geleres-, moltes vegades en pedra i aïllats de les variacions tèrmiques, amb un baix grau d'humitat per evitar les formacions d'aigua de condensació, on el gel i la neu s'acumulaven a les estacions fredes i dels que es podien extreure reserves fins que s'esgotaven.

Sabem que en el règim alimentari de totes les classes socials, eren fonamentals els cereals i la seva conservació va ser sempre un problema de supervivència urgent. Podien ser emmagatzemats en forma de grans sencers o ja mòlts en farina, però era necessari evitar, per al gra, la germinació intempestiva, i en qualsevol cas que la presència de microorganismes i floridura comprometés la comestibilitat: per això estava molt estesa la seva dessecació al sol i l'aire. Sabem que es podien torrar i utilitzar durant tot l'any.

JACK CHURCHILL, L'ÚLTIM ARQUER EN COMBAT

Jack Churchill (Jack Malcolm Thorpe Fleming Churchill) va néixer a Hong Kong el 16 de setembre de 1906, fill de pares anglesos. L'any 1926 es va graduar com a oficial a l'acadèmia militar de Sandhurst i va tenir un període de servei a Birmània. Ja llavors, les seves excentricitats i amor per la història anglesa començava a marcar el seu caràcter. Allà on altres oficials portaven una fusta, Jack Churchill portava una Claymore. La típica espasa medieval.

Interpel.lat per la seva espasa, Churchill va afirmar: Qualsevol oficial que no porta la seva espasa, no està adequadament vestit!

Així mateix, Churchill, a més d'aprendre a tocar la gaita escocesa va començar a practicar l'arquería, en la qual aviat va despuntar. El 1936 va deixar l'exèrcit i va començar a treballar com a editor d'un diari. No obstant això, els seus coneixements de arqueria així com les seves habilitats amb la gaita, li van permetre fer petits papers secundaris en les pel·lícules Sabu i El lladre de Bagdad.

La seva habilitat amb l'arc, li va permetre formar part de la selecció nacional anglesa que va participar en el campionat mundial d'arc a Oslo el 1939, i allí li sorprengué la guerra. Després d'un retorn a Anglaterra ple de peripècies, es va enrolar de nou en l'exèrcit no sense abans passar per la botiga Purle of London, on va encarregar un longbow de fusta de teix espanyol de 100 lliures de potència construït a la manera medieval. Així mateix va encarregar un bon nombre de fletxes de caça de fusta i dos arcs d'acer. D'aquesta manera, amb els seus arcs i la seva claymore, es va unir al Manchester Regiment, just a temps d'embarcar amb la força expedicionària que va ser enviada al continent.

Durant els primers mesos de la guerra, mentre els alemanys feien miques Polònia amb la seva "guerra llampec", els anglesos i francesos es van quedar quiets en les seves posicions. La força expedicionària anglesa es va assentar al desembre sobre posicions de la línia Maginot. Churchill, va aprofitar la calma per practicar tant com va poder amb el seu arc. Lamentablement, els dos arcs metàl.lics, que sobresortien de la del darrere d'un camió on transportaven el seu equip, es van doblar més enllà de la recuperació, quan el camió va haver de fer marxa enrere contra una paret.

Va ser en aquest període d'inactivitat bèl.lica, frustrat i irritat per la política oficial de no fer res que pogués provocar als alemanys, que Churchill va decidir fer un gest simbòlic que va pensar que no només li donaria satisfacció personal sinó que crearia certa alarma i sorpresa en les línies enemigues.

El 31 de desembre de 1939, mentre estava de patrulla sobre els gelats i ondulats terrenys en terra de ningú davant de les posicions angleses, va avançar silenciosament fins a una posició que estava entre 50 i 80 metres de les trinxeres alemanyes. Va agafar una de les seves fletxes, es va endur la corda a la galta i la va deixar anar. Va escoltar com la fletxa impactava contra la terra gelada amb un sonor "crac". No hi va haver cap reacció en les línies alemanyes, així que Churchill va repetir la maniobra amb una segona fletxa. Aquesta vegada va escoltar veus alemanyes i agitació a la trinxera davant seu, encara que no va saber si havia encertat o no a algun enemic. Més tard va declarar que el que més li havia dolgut de l'episodi havia estat no haver pogut anar a recuperar les seves fletxes. (Les fletxes li havien costat cadascuna més de 10 xílings i sabia que el ministeri de la guerra no s'havia de preocupar de reposar el cost de semblant munició!).

Després les coses es van tòrcer. Quan Polònia va estar acabada, els alemanys van moure les seves forces davant de la frontera francesa i aviat els panzer alemanys rugien per les Ardenes trencant les línies aliades en dos i aïllant a la força expedicionària britànica, que va quedar aviat tancada amb l'esquena contra el mar a la ciutat costanera de Dunkerque.

El 27 de maig, Churchill estava al comandament d'una força mixta que defensava una posició en el poble de l'Épinettes. Prop de Bethune. Dos dies abans, Churchill havia estat ferit lleument però havia declinat abandonar el seu lloc. Va ser avisat de que els alemanys s'acostaven. Davant la posició britànica, a poca distància, hi havia un mur que els alemanys podien fer servir per aproximar-se a la posició britànica sense ser vistos i protegir-se darrere seu. Però a la dreta hi havia un gran graner, que quedava a l'alçada del mur, i on hi havia una gran obertura a la paret del nivell superior que es feia servir per ficar les bales de palla que es suspenien amb una politja. Aquesta obertura havia de tenir una vista clara sobre la part de darrere del mur.

Churchill va agafar a un parell de fusellers i armat amb el seu arc, va flanquejar la seva pròpia posició i després va arribar fins al graner. Després de pujar a les golfes i quedar a l'alçada de l'obertura, va veure que després del mur havien cinc soldats alemanys. Estaven a trenta metres de l'obertura del graner, sense sospitar que el grup de Churchill els acabava de prendre el flanc.

Churchill va xiuxiuejar als seus dos homes que no obrissin foc fins que la seva fletxa arribés a destí. Després havien d'obrir foc ràpid. Mentre els seus homes prenien posicions, Churchill va tensar el seu arc. Es va portar la corda a la galta i va disparar al Feldwebel (sergent) que comandava el grup d'alemanys. La fletxa va entrar per la dreta de l'alemany, enfonsant-se en el seu pit fins a les plomes. Els seus homes van obrir foc i els alemanys restants van caure com bitlles.

Jack Churchill no agradava de deixar les coses a mitges, així que va anar a tractar de recuperar la fletxa, però no va poder treure-la del cos i en el forcejament, se li va trencar, deixant la punta dins del cadàver. En aquest moment, una metralladora pesada alemanya va obrir foc sobre ells i van haver de deixar-ho tot per posar-se a cobert.

La pàgina 21 del diari de guerra de la 4 ª brigada d'infanteria amb data del 30 maig 1940 diu:

"Una de les incidències més celebrades de l'evacuació de Dunkerque va ser la visió del capità Churchill, marxant per la platja amb el seu arc i les seves fletxes. Les seves accions en el Saar amb les seves fletxes són conegudes per molts i el seu disgust per no haver pogut practicar amb elles tant com li hauria agradat, ha estat notable. El seu exemple i bona feina amb el seu grup de metralladores han estat una gran ajuda per a la 4 ª brigada d'infanteria ".

Jack Churchill "El Lluitador" com l' anomenaven els seus homes, va ser l'únic i últim soldat anglès que en segles, durant una guerra i en territori francès, havia matat a un enemic amb un arc i una fletxa.

Jack Churchill a la dreta portant una espasa

HASTINGS, CRÉCY I AGINCOURT

Tres grans batalles amb participació d'arquers

BATALLA DE HASTINGS

La plena i baixa edat mitjana, estan caracteritzades en el terreny bèl.lic per dos fets constatats, la importància de la cavalleria pesada i per l'efectivitat de l'anomenat arc anglès. A les 9 del matí del 14 d'Octubre de 1.066, a les planes de Hastings, Anglaterra, es van enfrontar l'exèrcit normand al comandament de Guillem el Conqueridor, i el rei saxó Harold. Els primers van atacar col.locant-se en tres línies, arquers, infanteria pesada i cavalleria.
La càrrega de la infanteria es va estavellar sense èxit contra la muralla d'escuts formada pels saxons, però a continuació dos simulacres de fuga per part normanda van desorganitzar files saxones, que es van dedicar a perseguir l'enemic en aparent fugida.
L'exèrcit del rei Harold fou atret a una zona descoberta, on va rebre una pluja de fletxes per part dels arquers normands, després i només després, Guillem el Conqueridor va llançar la seva cavalleria contra les disperses files saxones, que davant el que se'ls venia a sobre , es van donar a la fuga. La victòria normanda va ser total i, fins i tot, el rei Harold va morir en la batalla. Aquesta va quedar per sempre reflectida en el famós Tapís de Bayeux.

BATALLA DE CRÉCY

A la Batalla de Crécy, el 26 d'agost de 1346 dos exèrcits lluitaren, el bàndol anglès (Rei Eduard III) el componien 3.900 cavallers com a cavalleria pesada, 11.000 arquers situats en dos flancs, manats pel Príncep Negre, fill primogènit del rei , i 5.000 infants, de l'altra banda el bàndol francès (Rei Felip VI) compost de 12.000 cavallers de cavalleria pesada, 6.000 ballesters genovesos mercenaris, 20.000 membres de la milícia urbana, i una divisió de cavalleria sota el comandament exclusiu del Rei Joan de Bohèmia.
Cal dir que tota aquesta cavalleria francesa realitza un total de 16 càrregues contra les tropes angleses, però ni un sol cop, van aconseguir establir combat cos a cos. A cada càrrega es calcula que tenia un cost de 1.000 morts. Explica la història, que en aquesta batalla, els anglesos van demostrar, per primera vegada en territori continental que l'arc era superior a la ballesta tant en abast com en rapidesa de tir.

BATALLA DE AGINCOURT

En la batalla d'Agincourt (Azincourt), a les 11 hores del 25 d'octubre de 1.415 i de nou dos exèrcits enfrontats, les tropes angleses i els seus eterns enemics els francesos.
El bàndol anglès (Rei Enric V) constava de 6.000 arquers ben proveïts i 1.000 infants, mentre que en l'exèrcit francès (Condestable de França, Carles d'Albret) el formaven 10.000 infants, 4.000 ballesters genovesos, 1.600 cavallers (cavalleria pesada) i 8.000 infants.
El resultat de tan singular batalla va ser una gran victòria per l'exèrcit anglès que va perdre en la batalla 200 homes entre els quals hi havia el Duc de York i el Comte de Suffolk, mentre que en el bàndol francès van deixar les seves vides en el camp de batalla Carles d'Albret, 53 ducs, 38 comtes, 500 membres de la noblesa i 5.000 infants. La culpa, sens dubte, dels arquers anglesos i els seus temibles arcs

UN ARQUER ANOMENAT ROBIN HOOD?

LA LLEGENDA DE ROBIN HOOD

Que podríem dir d'aquest entranyable personatge que des de la nostra infància hem associat amb el tir amb arc. Durant molts anys aquest heroi mític s'ha anat transmetent de generació a generació divulgant aquesta filosofia mítica de l'heroi que a tots ens ha atret, bé a través de trobadors, joglars, llibres, còmics i posteriorment en pel.lícules que han immortalitzat a aquest personatge. Una de les qüestions principals sobre d'aquest heroi és si va existir realment o va ser una ficció medieval, producte de contes i llegendes en les petites viles angleses, que van ser cantades i divulgades per trobadors de poble en poble. Les primeres llegendes constatades daten aproximadament del 1550 segons els historiadors, després d'estudiar i contrastar manuscrits de l'època en els arxius del comtat de Nottingham apunten a la veracitat de l'existència d'aquest noble bandit.
Es creu que va viure al voltant del dècim tercer segle, hi ha un poema de William Langland escrit en 1377 que fa referència a ell, altres ressenyes històriques el situen entre 1190 i 1307. La primera narració completa basada en les llegendes que circulaven en aquella època data de 1400. Una altra gran incògnita d'aquest personatge és on va viure, hi ha una gran controvèrsia sobre dos comtats, propers entre si que van poder allotjar a aquest mític arquer: Nottingham (bosc de Sherwood) o Yorkshire (bosc de Barnsdale). Algunes balades antigues el localitzen a Barnsdale, altres posteriors el localitzen a Sherwood (Greenwood en els contes) en aquella època aquest bosc s'estenia en uns 100.000 acres, al centre d'aquest immens bosc hi havia el campament de Robin, al voltant d'un roure mil.lenari. Per la gent del lloc el bosc era un lloc perillós i no s'endinsaven en ell si no era en grups nombrosos. El lloc perfecte per viure Robin i els seus homes, allà el bosc era casa seva i el bosc els alimentava amb els nombrosos cérvols propietat del rei, els agutzils difícilment s'atrevien a entrar en aquests paratges. Un altre argument de pes per localitzar Robin en aquest bosc és el seu major enemic "l' Alguatzil de Nottingham" Quin poder o autoritat tindria aquest personatge fora del seu comtat?. Potser van ser ambdós territoris els seus dominis ja que disten només 30 Milles.
Però tot té un final, el nostre heroi sembla que va morir traït pel prior del priorat de Kirklees a mans de Sir Roger de Doncaster, allí es troba la seva possible tomba i en una lapida medieval es llegeix la inscripció: "Aquí jeu Robin Hood" potser així es va originar la llegenda que va ser explicada i transmesa de boca en boca al principi, per passar a la llegenda escrita i posteriorment a esdevenir potser en un personatge noble, bandit i advocat dels pobres evolucionant al llarg dels anys. Els primers indicis apunten a un cavaller o soldat de cavalleria, arribant a acabar com a possible comte de Nottingham donant així una versió maquillada per acontentar la noblesa lligant-la a una noble causa com eren les croades.
En l'actualitat aquest personatge ha estat immortalitzat per nombroses versions cinematogràfiques encarnades per actors com: Eroll Flynn, Kevin Costner i més recentment Russell Crowe ens han presentat a un aristòcrata noble fidel al seu rei, convertit a bandit per les circumstàncies i que lluita contra les injustícies de l'opressor enemic (els dolents de la pel.lícula).

ORÍGENS HISTÒRICS

En 1225 existeixen les primeres ressenyes escrites que es refereixen a "Robert Hod" com un bandit fugitiu, arrendatari de l'arquebisbat de York, en 1227 se'l cita com "Hobbehod". Una altra ressenya interessant data del 1850 en un document descriu a un guardaboscos Robert Hood, fill d'Adam Hood, nascut el 1280 que va viure i es va casar amb Matilda a Wakefield de Yorkshire, potser aquest Robert i Matilda són els nostres coneguts Robin i Marion.
En 1261 els arxius citen a un William de Fevre, un bandit. Un any després informes d'un oficial torna a citar a un tal "William Roberhood" o "Robinhood" potser un sobrenom, sembla que la fama del personatge va fer que tots els bandits d'aquests llocs acollissin aquest nom podent ser un sobrenom per als bandits. Abans de 1300 uns vuit personatges apareixen amb aquest sobrenom i almenys 5 amb caràcter de lladres i bandits. Sobre 1510 es publica un poema sobre Robin Hood en la qual es busca la veritable identitat d'aquest personatge, fent referències a documentació de Nottingham, Barnsdale, Sherwood i com no al Sheriff de Nottingham. Resumint sembla que va viure al segle XIII sent un personatge violent, al marge de la societat noble establerta en aquesta època, on la majoria dels camperols eren oprimits pels impostos, que moltes vegades mai arribaven al tresor reial ja que la corrupció i el suborn imperava en els estaments legals. En aquest brou de cultiu idoni la llegenda del lladre bo, que ajudava els oprimits fou encubat per la gent humil que el va establir com el seu heroi.

PERSONATGES HISTÒRICS QUE VAN PODER SER ROBIN HOOD

Amb les dades recopilades hi ha diversos possibles candidats a ser el nostre heroi però no es pot afirmar que cap d'ells ho fos

*** Robert Fitz Ooth-Comte de Huntingdon

Va néixer en 1160 i va morir el 1247, el 1746 Dr William Stukeley fixa la personalitat de Robin Hood en aquest comte que va viure a Loxley i que va viure 87 anys, Robert es va proscriure al segle XII i les seves terres van ser transmeses al comte de Chester, aquestes teories van ser rebatudes per J.C. Holt que afirma que Stukeley va alterar l'arbre genealògic de la família per afirmar les seves teories. Posteriorment Jim Lees va reafirmar les teories de Stukeley.

*** Robert de Kyme

Va néixer en 1210 i va morir el 1285, el fill gran de William de Kyme, Robert de Kyme era de Saxon, es va proscriure l'any 1226 i va viure robant i alterant la pau del regne, posteriorment en 1227 fou indultat pel rei. Segons Jim Lees Robert de Kymes mantenia una demanda territorial sobre el comtat de Huntingdon, el que va propiciar el seu salt a proscrit i el seu posterior perdó. Les línies genealògiques apunten a la veracitat de Robert Kyme com Robin Hood.

*** Robert Hood de Wakefield Rolls

Va néixer en 1110 i va morir el 1165, segons l'investigador de documentació històrica Joseph Hunter's el 1852, va arribar a la conclusió de que Robert Hood era realment Robin Hood que apareix en manuscrits en el 1316 i 1317, segons la seva teoria es va convertir a bandit per el seu suport a Thomas, comte de Lancaster qui es va revelar contra el Rei Eduard XI, a la batalla de Boroughbridge el 1322. Robert Hood va viure a Loxley prop de Sheffield, a l'edat de 15 anys va matar el seu padrastre amb una falç en una discussió, va fugir a Barnsdane i Wakefield on compareix davant els jutges per delictes menors. El 1317 el comte de Lancaster forma el seu exèrcit per lluitar contra el rei Eduard i els seus nobles, el 1322 va atacar a les forces reials a Boroughbridge i va ser derrotat i executat, de manera que tots els homes fidels a Lancaster se'ls va desposseir de les seves terres i possessions passant a ser bandits condemnats a la pobresa, Robert Hood i els supervivents van haver de buscar refugi i subsistència en els boscos de Barnsdale. Podent ser la base de llegenda que coneixem avui dia.

*** Sir Robert Foliot i descendents

En un recent llibre Tony Molyneux-Smith llança una nova teoria sobre la possible identitat de Robin Hood, situant-lo en Nottinghamshire, per a ell Robin Hood era un pseudònim de la família Foliot que mantenien una senyoria en un lloc anomenat Wellow durant el segle XIV, la proximitat amb el bosc de Sherwood permetia mantenir la relació amb els llocs que es situen les correries de Robin Hood, la família Foliot s'amagava sota aquest pseudònim per realitzar determinats delictes segons les lleis locals de l'època.

*** Robert Hod

Data de naixement i mort desconegudes el 1936 L.V.D. Owen va proposar un altre candidat al personatge de Robin Hood, basant-se en uns arxius trobats a York, de data 1226, en els quals es reflecteixen el pagament de 32 xílings i 6 centaus pels mobles i objectes de Robert Hod fugitiu segons notes adjuntes a l'escrit, sembla ser que era arrendatari de l'arquebisbat, no hi ha més evidències de les seves activitats com bandit al marge de la llei.

SABIES QUE... (II)

PUNTES DE FLETXA

*** Des del punt de vista aerodinàmic, la forma idònia d'una punta de fletxa és el cilindre rematat en con (forma d'ús o bala). Però aquesta forma, que és la utilitzada en competició, no és útil per a la caça, ja que al mateix temps que penetra en els teixits de l'animal l'astil fa de tap evitant el desencadenament de l'hemorràgia. Dit això, la forma idònia per a la caça és aquella que tenint un desenvolupament aerodinàmic suficient, permet crear una ferida àmplia que no pugui ser taponada pel mànec. La forma ideal és aquella radial amb aspes de secció hemifusiforme que deixés en l'animal una zona cruenta àmplia i impossible de taponar pel mànec. Dins d'aquest grup, l'única accessible a la seva fabricació amb els mitjans disponibles al Paleolític és la plana (de dues aspes). Aquells primitius arquers ja ho sabien.

TAXA D'ARMES

*** En l'Anglaterra medieval, La Taxa d'Armes (1.252) i l'Estatut de Winchester (1.285) eren dos textos legals que obligaven al continu entrenament en el noble art de la arqueria a tot mascle major de set anys tots els diumenges i festes de guardar sota l'amenaça de duríssimes penes. Així els reis s'asseguraven la disponibilitat de gran quantitat d'arquers per a les seves baralles. Per cert van ser els arquers un dels primers col.lectius que va aconseguir canviar el sistema de reclutament forçós pel de contracte mercantil passant a rebre un sou o salari.

DISTÀNCIA

*** Un estudi realitzat per Sixton Pope i publicat el 1974, sobre les distàncies de tir aconseguides amb rèpliques exactes de longbow medievals de teix pur, va donar com a resultat que les seves fletxes superaven el límit dels 400 metres. Aquest estudi dóna la raó a les cròniques de batalles medievals, on s'assegurava que la primera descàrrega de arqueria sobre l'enemic no es produïa mai abans dels tres-cents passos, per tal d'infringir el major dany possible a l'enemic.

BÉZIERS

*** A Béziers, antiga fortalesa gala que després va ser colònia romana, va patir un dels episodis més sagnants que es coneixen en la història de l'arquería. L'any 1.209 va ser devastada i incendiada pels croats de Simó de Monfort, a qui li va costar un gran esforç bèl.lic fer-se amb la ciutat, en part "per culpa" dels arquers que la defensaven. Tal va ser la ira d'aquest home, que va ordenar assassinar a tots els arquers, i això que era 23 de desembre, vigília de nit de Nadal. En total van morir 15.000 persones, no hi va haver pietat ni per a aquells que es van refugiar en els temples catòlics.

AMAZONES

*** Per què a les guerreres antigues se les anomena "amazones"?. Tot sembla indicar que aquest terme ve de la mitologia grega i molt concretament relacionat amb la deessa Àrtemis. Segons la mitologia descendent d'Ares, el déu de la guerra, i d'aquí la seva principal dedicació a aquest "ofici". Les amazones estaven unides pel seu caràcter guerrer, es governaven a si mateixes dirigides per una reina i s'unien amb estrangers per procrear. Aniquilaven als seus fills varons en el mateix moment del naixement, però protegien a les seves filles educándolas en l'art de la guerra. Eren temudes, admirades i combatudes.

BATALLA DE HASTINGS

*** La plena i baixa edat mitjana, estan caracteritzades en el terreny bèl.lic per dos fets constatats, la importància de la cavalleria pesada i per l'efectivitat de l'anomenat arc anglès. A les 9 del matí del 14 d'Octubre de 1.066, a les planes de Hastings, Anglaterra, es van enfrontar l'exèrcit normand al comandament de Guillem el Conqueridor, i el saxó rei Harold. Els primers van atacar col.locant-se en tres línies, arquers, infanteria pesada i cavalleria. La càrrega de la infanteria es va estavellar sense èxit contra la muralla d'escuts formada pels saxons, però a continuació dos simulacres de fuga per part normanda van desorganitzar les files saxones, que es van dedicar a perseguir l'enemic en aparent fugida. L'exèrcit del rei Harold fou atret a una zona descoberta, on va rebre una pluja de fletxes per part dels arquers normands, després i només després, Guillem el Conqueridor va llançar la seva cavalleria contra les disperses files saxones, que davant el que se'ls venia a sobre , es van donar a la fuga. La victòria normanda va ser total i, fins i tot, el rei Harold va morir en la batalla. Aquesta va quedar per sempre reflectida en el famós Tapís de Bayeux.

FERIDES

*** Quan un soldat, arquer o cavaller resultava ferit en combat, el dolor produït per les terribles fletxes, destrals, llances i espases era realment insuportable i evidentment en aquella època no existia la morfina. No obstant el sofriment era alleujat amb la rosella comuna, planta que presenta propietats narcòtiques i sedants i que en tota l'edat mitjana va ser utilitzada en ungüents més o menys màgics.

TORNEIG

*** Un dels torneigs de tir amb arc més antic, i que encara se celebra, és el conegut com Ancient Scorton Arrow i es va iniciar en Yorkshire (Anglaterra) l'any 1.673. A 1.781 es va fundar, també a Anglaterra, la Royal Toxophilite Society. És evident que en "això de la arqueria" els anglesos s'enduen la palma.

GUERRA DE LES DUES ROSES

*** Si ha existit una guerra en aquest món, on els arquers fossin els seus protagonistes, aquesta sens dubte va ser la Guerra de les dues Roses en el segle XV. Però sabem el perquè d'aquest nom?. Els rivals eren la casa dels York contra la dels Lancaster, i mentre que en l'escut d'armes dels primers figurava una rosa blanca, a la dels segons el color de la rosa era el vermell. D'aquí el nom de la Guerra de les dues Roses, una autèntica guerra civil que va tenir lloc a Anglaterra entre 1.455 i 1.485. Trenta anys de guerra que van començar només dos anys més tard d'acabar la guerra dels 100 Anys entre Anglaterra i França.

"CRÒNIQUES" DE SECCAMBI

*** En 1348, és a dir, en els començaments de la Guerra dels Cent Anys, la pesta negra va assolar Europa, causant una terrible mortaldat i greus danys econòmics. En una representació que es fa d'ella en les "Cròniques" de Seccambi (Lucca, Arxiu di Stato), que data del segle XV, (on es recullen també, entre altres fets, diversos episodis de l'esmentat conflicte anglo-francès, així com l'ascensió de la casa de Lancaster al tron ​​d'Anglaterra), es representa a la pesta com una mortífera pluja de fletxes. Que diferent manera de veure les plagues, si ho comparem amb les imatges apocalíptiques que il.lustren les nombroses reedicions del Beat realitzades en els segles X i XI!

BATALLA DE "GLADIATOR"

*** Entre les anècdotes que envolten la producció cinematogràfica de Gladiator destaquem la batalla que es produeix al principi del film, on s'observa una batalla en la qual participen nombrosos arquers. Neil Corbould, expert en efectes especials, va supervisar el llançament de 16.000 fletxes incendiàries, a la vegada que arquers autèntics i màquines especialment dissenyades llançaven altres 10.000 més per completar l'escena. Fins ara mai s'havia recreat una batalla amb tanta riquesa de detalls i mitjans. Un autèntic regal per als nostres ulls!

BATALLA DE ARSUF

*** La reconquesta de Jerusalem pel sultà Saladí l'any 1187 provocarà la Tercera Croada en què van participar Ricard I d'Anglaterra, l'emperador Frederic I i Felip II de França. Els croats anglesos van arribar a Acre des d'on es dirigeixen cap a Jaffa a través de la costa. Alguns quilòmetres a les afores d'Acre la cavalleria turca de Saladí va atacar la part posterior de la formació creuada però l'atac fou repel.lit. L'avanç de la columna croada es veuria entorpit pel continu assetjament sarraí. La fustigació va durar diversos dies fins que van arribar a Haifa. El campament creuat fou instal.lat al costat del riu rebent les provisions de la flota que avançava per la costa. A l'alba del 7 de setembre 1191 els croats van aixecar el seu campament i van creuar el riu Rachetaillee, trobant-se amb un gran exèrcit sarraí que bloquejava el seu avanç. L'exèrcit sarraí es va dirigir cap al flanc esquerre creuat i Ricard va procedir a l'organització del seu exèrcit en cinc divisions. La cavalleria turca de Saladí, recolzat per llancers àrabs i arquers nubis, va continuar el seu atac al flanc esquerre però Ricard va aguantar i va contenir l'atac, esperant el cansament de les muntures sarraïnes. A mitja tarda els cavallers hospitalaris i francesos no van resistir la pressió i es van llançar a la càrrega contra l'ala dreta de la cavalleria de Saladí. Davant l'èxit inicial Ricard va enviar als templers, bretons i angevins en una segona càrrega cap al flanc esquerre sarraí.

Veient els resultats del contraatac creuat, Saladí va enviar la seva guàrdia personal a la lluita. Els croats van aguantar un cop més l'empenta i van continuar amb el seu atac el que va provocar la derrota de bona part de les tropes sarraïnes mentre que la resta es va dispersar als turons properes a Arsuf. Les baixes de Saladí es van xifrar en uns 7.000 soldats. Després de la victòria els croats es van dirigir cap a Jaffa sense oposició, arribant a la ciutat en tres dies. Des d'allà es van dirigir a Jerusalem, arribant fins a 20 quilòmetres de la Ciutat Santa. A causa de les fortes defenses, a la proximitat de l'exèrcit de Saladí a la rereguarda i al mal temps regnant, el rei Ricard va decidir retirar-se cap Ascaló. La tercera Croada finalitzaria amb el pacte entre Saladí i Ricard pel qual es garantia a comerciants i pelegrins el lliure accés a Jerusalem, mantenint al ciutat en mans sarraïnes. La franja de terreny entre Tir i Jaffa quedava en mans creuades igual que la illa de Xipre.

SABIES QUE ...

EL CREUAT

*** Un manuscrit que data del segle XII i escrit per Roger, duc de Lunel i capità de la Primera Croada (1096-1099), va ser lliurat a l'escriptor i descendent del mateix Stephen J. Rivelle, el qual després de gairebé cinc anys d'estudi, el va convertir en el llibre "El Creuat". Aquest manuscrit-diari conté infinitat de termes i referències militars, referents a diversos artefactes de l'època, entre elles a l'arquería, tant cristiana com turca. De molt recomanable lectura, sobre el setge d'Acre, es va escriure: L'home que jo tenia al meu costat durant l'assalt, va caure amb dues fletxes clavades al pit i no havia arribat a terra quan tres més s'havien sumat a les anteriors. Els arquers turcs de dalt de la muralla no paraven de udolar i maleirnos. Quan per fi vam arribar a la part superior de la muralla, hi havia dos soldats que lluitaven per apropiar-se del mecanisme del pont. Un va proferir un crit i va caure a terra, l'altre va retrocedir dues passes, amb les plomes d'una fletxa sortint-li per la boca.

SOBRE ARQUERES

*** El terme "arquer de l'edat mitjana", pertany en general als segles XI, XII, XIII i XIV, quan estava en el seu màxim apogeu. Aquest terme, sempre fa referència al gènere masculí, i segons ens explica la història hi va haver molt poques excepcions a aquesta regla. Però alguna cosa devia passar per alt als historiadors, quan recents manuscrits datats ni més ni menys que al segle XIV, confirmen l'existència d'arqueres, almenys en l'activitat cinegètica (caça). En la guerra aquest terme no ha estat demostrat.

EL VELCRO

*** Al juliol de 1.951, en ​​un prat de Suïssa, un grup d'amics estan practicant el tir amb arc. Entre ells es troba Georges de Mestral, enginyer de professió i bon arquer, a qui aquesta excursió al prat li va semblar un martiri perquè portava un jersei de pura llana i se li van adherir les llavors dels cards. Ja a casa després d'entretenir-se en treure una a una totes les llavors, va inventar el Velcro, que tots hem utilitzat alguna vegada.

A LA XINA

*** Hi ha documents que proven que a la Xina, el tir amb arc es remunta a la dinastia Shang (1766-1027 a. de C.). Ells van ser els primers a tenir "un carro de combat" tirat per dos cavalls, que portava un conductor, un llancer i un arquer.

LA TORRE DE LONDRES

*** The Tower of London (la Torre de Londres), que durant molt temps va ser l'arsenal dels exèrcits anglesos, rebre en l'any 1.359 la gens menyspreable xifra de 20.000 arcs, 50.000 cordes per als mateixos i 850.000 fletxes com a magatzem per als seus exèrcits .
Però si això passava l'any 1.359, només un any més tard en 1.360, entre els mesos de maig i juny, la mateixa Tower of London engrosaría els seus dipòsits amb 10.000 arcs més i 500.000 noves fletxes. Evidentment Anglaterra s'estava preparant a consciència per a combatre els francesos.

BATALLA D'AGINCOURT

*** Va ser en la batalla d'Agincourt (Azincourt), eren les 11 hores del 25 d'octubre de 1.415, dia de Sant Crispí, i enfrontats dos exèrcits, les tropes angleses i els seus eterns enemics els francesos.
El bàndol anglès (Rei Enric V) constava de 6.000 arquers ben proveïts i 1.000 infants, mentre que en l'exèrcit francès (Condestable de França, Carles d'Albret) el componien 10.000 infants, 4.000 ballesters genovesos, 1.600 cavallers (cavalleria pesada) i 8.000 infants.
El resultat de tan singular batalla va ser una gran victòria per l'exèrcit anglès que va perdre en la batalla 200 homes entre els quals hi havia el Duc de York i el Comte de Suffolk, mentre que en el bàndol francès van deixar les seves vides en el camp de batalla Carles d'Albret, 53 ducs, 38 comtes, 500 membres de la noblesa i 5.000 infants.

EL BORN

*** Joan Amades, relata que a la Barcelona medieval, els arquers i ballesters es trobaven en el "born" o exterior de la muralla on tiraven una fletxa a un pal o pal vertical per provar la seva precisió. Els qui no encertaven quedaven automàticament eliminats i els que encertaven retrocedien uns passos i continuaven amb la competició fins que guanyava l'arquer que encertava a major distància. Potser és aquesta l'única vegada en què el component precisió-distància es manifesta documentalment en l'arquería.
Tot sembla indicar, que l'antic mercat del "borne" a Barcelona era justament el lloc de trobada d'aquests arquers.

JAUME I

*** El Rei Jaume I, El Conqueridor (1213-1276), fill de Pere II d'Aragó, va ser educat i entrenat en el noble art de la arqueria pels templers al castell de Montsó (Osca), qui a part d'aconsellar i assistir en les seves conquestes, van desencadenar el que avui seria una campanya publicitària a convertir-lo als ulls del poble com a defensor del Sant Grial.

BATALLA DE CRÉCY

*** A la Batalla de Crécy, el 26 d'agost de 1346 dos exèrcits lluitaren, el bàndol anglès (Rei Eduard III) el componien 3.900 cavallers com a cavalleria pesada, 11.000 arquers situats en dos flancs, manats pel Príncep Negre, fill primogènit del rei, i 5.000 infants, de l'altra banda el bàndol francès (Rei Felip VI) compost de 12.000 cavallers de cavalleria pesada, 6.000 ballesters genovesos mercenaris, 20.000 membres de la milícia urbana, i una divisió de cavalleria sota el comandament exclusiu del Rei Joan de Bohèmia .
Cal dir que tota aquesta cavalleria francesa va fer un total de 16 càrregues contra les tropes angleses, però ni un sol cop, van aconseguir establir combat cos a cos. A cada càrrega es calcula que tenia un cost de 1.000 morts. Explica la història, que en aquesta batalla, els anglesos van demostrar, per primera vegada en territori continental que l'arc era superior a la ballesta tant en abast com en rapidesa de tir.

L'ARC DE CUPIDO


*** La forma d'arc que es coneix popularment com el de Cupido (arc amb mànec endarrerit i braços molt recorbats), no és altre que el típic model que usava el poble Escita (3.000 a. de C.), segons s'ha demostrat en finalitzar els desenterraments de Pazyryk . Entre les seves característiques, la principal era la seva elevada relació tensió-llargària, amb el que un arc relativament curt, de 127 cm. de longitud, podia ser tensat fins gairebé els 90 cm. sense arribar al límit del trencament. Les fletxes que utilitzaven els habitants d'aquesta antiga civilització tenien les puntes petites, molt afilades i fetes en la seva totalitat de bronze.

EL MARY ROSE

*** Si sabem tantes coses sobre l'arquería medieval, ho devem en part a una curiosa història:
El Mary Rose era un flamant vaixell de guerra de la marina anglesa, de fet era l'orgull d'aquesta nació, fins al punt que era el vaixell insígnia de la seva armada. Era un vaixell que ja portava peces d'artilleria, en concret tres pisos de canons tant per banda de babord com d'estribord. Un dia, prop del castell de Sout Sea a Postsmounth, els portons o troneres dels seus canons estaven oberts com a mostra del seu poder militar i, va ser llavors, quan possiblement es va produir un desplaçament de càrrega degut en gran part a l'excés de pes, ja que la seva línia de flotació es trobava perillosament prop de les troneres del pis inferior i va començar a entrar l'aigua sense possibilitat de tancar el seu pas, provocant el seu enfonsament. Dels 700 tripulants, 300 eren arquers i només 40 van aconseguir salvar la seva vida aferrant-se als mastiles que emergien de la superfície de l'aigua. Era el 19 de juliol de 1545.
El cas és que després de molts esforços, la marina anglesa va aconseguir reflotar la nau a l'any 1.985 i va trobar intactes 139 longbows o arcs llargs fabricats en una exquisida fusta de teix pur, més de 2.500 fletxes, moltes d'elles incendiàries, i moltes més en caixes o buiracs de 24 unitats proveïdes de letals puntes de guerra barbades i perfectament greixades amb greix d'ànec.
També es van trobar els esquelets dels que alli van perdre la vida. Aquells que tenien els ossos del braç dret més desenvolupats que els de l'esquerre i desviacions en la seva columna vertebral, eren sens dubte els arquers.

MÉS DEL MARY ROSE

*** La història de l'enfonsament i posterior reflotació del Mary Rose és de tots coneguda, el que ja no és tan conegut és que entre el material d'arquería que es va rescatar de les profunditats, a més dels longbows i les fletxes, van aparèixer els protectors de braç que van utilitzar els arquers, però, com és possible que hagin arribat fins a nosaltres després d'estar gairebé 500 anys al fons del mar?. La resposta és senzilla, la majoria no eren de cuir, sinó d'ivori.

MAHOMA

*** La frase "Cada encert en la diana ens acosta un esglaó més a la felicitat completa" va ser dita per Mahoma, el profeta de l'Islam i a més gran arquer del que avui dia se segueix conservant el seu arc, un arc senzill d'un home senzill.

BATALLA DE HALIDON HILL

*** Una batalla poc coneguda i no menys important en el món de l'arquería va ser la de Halidon Hill, el 19 de juliol de 1333, que va enfrontar els escocesos de Moray i Douglas contra el rei Edward III d'Anglaterra, el seu exèrcit més els de Balliol i Norflolk. El rei anglès, tenia dos flancs recolzats per ambdós regiments d'arquers, dels quals a un senyal del Sheriff de Londres van llançar les seves fletxes contra l'enemic. Segons Jim Bradbury, en el seu llibre The Medieval Archers, els arquers eren exactament 4.680. Cal imaginar la mortaldat que les seves temibles fletxes causaven cada vegada que eren disparades contra l'enemic.

VIRILITAT

*** Guillermo el Conqueridor, després d'aconseguir la rendició d'Anglaterra a la batalla de Hastings l'any 1.066, va ordenar immediatament el desarmament de tots els vençuts, amb l'única excepció de que aquells que s'havien rendit se'ls permetés conservar el seu arc com a símbol de la seva virilitat.

KINDROCHIT

*** Al Castell de Kindrochit, prop d'Edimburg i relacionat amb la Batalla de Flodden, es segueixen trobant en l'actualitat, entre altres coses, meravelloses puntes de fletxa en força bon estat de conservació.