diumenge, 18 juliol de 2010

HISTÒRIA DE L'ARC


ELS SEUS ORÍGENS

Quan s'agafa un arc per primera vegada per disparar una fletxa, sense adonar-se'n s'està practicant una activitat que té prop de 20.000 anys d'antiguitat. Les pintures rupestres més antigues ja ens mostren als homes primitius caçant amb arc.
L'arc i la fletxa han estat des de sempre eines fonamentals per a la supervivència de la humanitat. Gràcies a elles l'home es va convertir en caçador. Les mateixes preses ja li proporcionaven una àmplia gamma de materials, com ara ossos, tendons, eines, abric, roba i fins i tot una dieta rica en proteïnes. La caça amb arc era bastant més segura que altres mètodes utilitzats en aquell temps, ja que permetia mantenir certa distància de seguretat. Els materials amb els quals estaven construïts aquells primitius arcs ens revelen molts secrets sobre la zona on vivien els nostres avantpassats, les eines que tenien a la seva disposició i com utilitzaven aquests arcs. Per exemple, els arcs petits eren més fàcils de manejar des d'un cavall o un carro, mentre que els arcs grans eren ideals per enderrocar objectius que es trobessin a gran distància o fins i tot dins d'un campament fortificat. 


EGIPCIS I ASSÍRIS

Grans imperis s'han establert i caigut tenint com a arma l'arc i la fletxa. Els primers a utilitzar van ser els egipcis entorn de l'any 3500 a. C. Els seus arcs eren quasi tan alts com ells mateixos i les fletxes tenien puntes de pedra o de bronze. Cap a 1800 aC, els assiris van introduir un nou disseny: un arc construït amb cuir, ivori i fusta amb el que aconseguien un perfil recorbat. Aquests arcs eren molt més potents que els utilitzats pels egipcis i, a més, comptaven amb el gran avantatge de poder disparar des d'un cavall. Va ser la peça clau que els va permetre expandir el seu imperi. Altres pobles van crear impressionants màquines de guerra en fer que els cavalls tiressin de carros en els que anaven els arquers.


ROMANS, PERSAS I MONGOLS

La superioritat en el maneig d'aquesta arma que tenien els pobles del Mig Est va durar diversos segles.
Per exemple, els romans, encara que tenen fama d'haver tingut un dels millors exèrcits del món, no van poder fer res davant les hordes d'arquers perses. Van destacar també en el maneig de l'arc pobles com els huns, assiris, hongaresos, escitas, sármatas, els pobles de l'estepa russa, l'imperi Timur, mongols, otomans, etc.
Per exemple, els romans, encara que tenen fama d'haver tingut un dels millors exèrcits del món, no van poder fer res davant les hordes d'arquers perses. Van destacar també en el maneig de l'arc pobles com els huns, assiris, hongaresos, escitas, sármatas, els pobles de l'estepa russa, l'imperi Timur, mongols, otomans, etc.


NORMANDS

Al segle XI, els normands van desenvolupar un arc gran, conegut com "longbow", que van utilitzar per defensar-se dels anglesos a la batalla de Hastings, al año1.066. A partir de llavors els anglesos van adoptar el longbow com arma principal reconeixent que el seu model havia quedat obsolet. Moltes de les llegendes que es van crear entre els segles XIII i XIV, com és el cas de Robin Hood, demostren que l'ús del longbow sa s'havia estès per tot arreu.





SEGLE XVI

Encara que el valor de l'arc com arma de guerra va declinar després de l'aparició de les armes de foc al segle XVI, el repte i la diversió que suposa disparar amb arc va garantir la seva existència. Per exemple, Enric VIII va promoure el tir amb arc com esport oficial a Anglaterra i va encarregar a Sir Christopher Morris, en 1537, la creació d'una societat d'arquers, a la qual la hi coneixeria com The Guild of St George (La Germandat de Sant Jordi). En 1545 Roger Ascham va publicar el seu llibre "Toxophilius", en què es recull el saber de l'arqueria d' aleshores i gràcies al qual els anglesos van mantenir el seu interès posat en aquest esport. A partir de 1.600 es van crear tot tipus de societats relacionades amb el tir amb arc. Les competicions i els torneigs servien per mesurar la categoria de cadascuna d'elles i van ser el primer pas en la constitució de l'esport del Tir amb Arc. El més important de tots va tenir lloc en 1673, a Yorkshire, Anglaterra i va ser l'Ancient Scorton Silver Arrow Contest, que encara persisteix en l'actualitat. Amb el pas del temps les dones també van practicar aquest esport i la primera vegada que una d'elles va entrar a formar part d'una societat d'arquers va ser en 1787.




ELS INDIS I LA GUERRA CIVIL AMERICANA

A la part nord del continent americà, els indis també utilitzaven l'arc i la fletxa per caçar. Però l'arc utilitzat per aquestes tribus era bastant més curt i feble, el caçador havia de acostar-se bastant a la presa per poder enderrocar-la. Algunes tribus índies feien campionats de caça a lloms d'un cavall, i altres practicaven aquest esport a la selva. Quan van arribar els europeus van portar amb ells el seu coneixement sobre el desenvolupament i la construcció dels arcs, de manera que van contribuir a que a Amèrica del Nord es mantingués l'interès per aquest arma. El 1828 es va crear el primer club d'arquers al nou continent, exactament el la ciutat de Filadèlfia, i es va cridar United Bowman.
Curiosament va ser la guerra civil dels Estats Units la que va imposar l'interès pel tir amb arc. Quan la guerra va acabar, la Unió va prohibir a tots els soldats de la Confederació l'ús de les armes de foc. Per aquesta raó, dos germans, Will i Maurice Thompson, van conviure amb els indis de Florida i van aprendre totes les tècniques relacionades amb aquest art. Maurice va escriure un llibre (The Witchery of Archery) que va ajudar a impulsar l'interès nacional d'aquest esport. El 1879 es va crear l'Associació Nacional d'Arquers que va ser la que es va encarregar de crear competicions a nivell nacional. L'entusiasme creat des d'aquell llavors va fer que en 1939 aparegués l'Associació Nacional de Tir de Caça.




LES OLIMPÍADES

La primera vegada que el tir amb arc va aparèixer en unes Olimpíades va ser a París, en 1900, com homenatge al guerrer mític Hèrcules, a qui es considerava el primer arquer de la Història. En els Jocs Olímpics de Sant Lluís (1904) i els d'Anglaterra (1908) es van prendre seriosament aquesta modalitat, encara que després va caure en l'oblit. Van tenir una representació; fugaç a Bèlgica (1.920) tot i que encara haurien de passar altres 52 anys perquè el tir amb arc es consolidés com a esport olímpic.
El problema existent amb les primeres competicions de tir amb arc era que no hi havia unes regles universals. Si el país encarregat de realitzar els Jocs Olímpics tenia associacions d'arquers, llavors aquest any sí que existia aquesta modalitat. Per això, quan els Jocs Olímpics requeien en algun país sense tradició arquera, en aquests Jocs no es disputaria la prova de tir. Va ser gràcies als polonesos que en 1930 van treballar durament per crear un reglament internacional. Com a resultat va sorgir la Federació Internacional de Tir amb Arc, o FITA. Va ser encarregada de regular les regles per les quals es regien les competicions internacionals, entre les quals s'incloïen les Olimpíades. Gràcies a aquest moviment es va aconseguir augmentar l'interès del públic de tot el món pel tir amb arc i el 1972 va reaparèixer definitivament com a modalitat olímpica.



ELS AVANÇOS

L'avanç de la tècnica també s'ha notat en els dissenys d'arcs i fletxes, ja que al disposar de nous materials es va aconseguir augmentar la qualitat de tir i, per tant, l'interès del públic. Però dos fets van tenir un impacte molt important. El primer va anar a càrrec de Doug Easton (1946) quan va utilitzar l'alumini per a construir les fletxes. La uniformitat i lleugeresa d'aquest material va millorar notablement els resultats dels arquers. El segon va tenir lloc en 1966, quan H.W. Allen va inventar l'arc compost. Aquest arc utilitza dues politges descentrades (és a dir, que no estan subjectes al cos de l'arc pel seu eix central) que van col · locades als extrems del cos, i gràcies a les quals es pot reduir la tensió de l'obertura i el pes de l'arc . Aquests arcs s'han fet molt populars a Amèrica del Nord tant en la modalitat de tir olímpic com en la caça.
Últimament han aparegut nous materials com el carboni que permet la construcció de fletxes molt més ràpides i lleugeres, alhora que més consistents i flexibles i a l'aparició d'accessoris intercanviables. Els arquers avui en dia poden gaudir del tir amb arc gràcies a tot aquest modern equipament.
En l'actualitat són milers els arquers que hi ha arreu del món. Una de les raons d'aquesta gran popularitat la trobem en la quantitat de modalitats existents, entre les que tenim el tir olímpic i la caça amb arc. El poden practicar homes i dones, nens i adults i també a aquells que tenen alguna discapacitat física.



Documentación: Extraído del libro “Manual de Tiro con Arco” de Kathleen M. Haywod y Catherine F. Lewis.