Les seves armes consisteixen: En camp d'argent, una creu potenzada, de gules.
Es tracta d'una Ordre cèlebre pel seu poder i riqueses així com pel seu final, un final banyat de sang. Van ser els seus membres amos d'innombrables castells, fortaleses, terres i viles, favorits dels reis i temuts per aquests. El seu establiment data del segle XII, una època en què era costum entre els cristians fer una visita en pelegrinatge a Terra Santa. Solien desembarcar al port de Baifa i, des d'aquest lloc efectuaven el camí per terra fins a Jerusalem. Però la ruta era molt insegura, plena de bandits i per aquesta causa la pèrdua de la vida o la llibertat eren, molt sovint, el premi que els pelegrins obtenien per la seva accentuada fe. Per l'època de referència regnava a Jerusalem com el seu sobirà, el comte Balduí, germà del conqueridor de la ciutat Godofred de Bouillon. L'any 1118, nou cavallers dirigits per Hug de Pays es van presentar davant el rei Balduí II, recentment coronat, manifestant el seu desig d'assegurar la custòdia dels pelegrins que anaven a Jerusalem. El rei els va acceptar cedint-los, per viure, una part del seu palau situat en l'emplaçament del temple de Salomó. Davant el patriarca de Jerusalem, Gordond de Piquigny, realitzen els tres vots "pobresa, castedat i obediència" i com que ocupen el temple de Salomó, són anomenats "els cavallers del Temple".
Aquesta és la història oficial de la creació de l'Ordre del Temple, adoptant la divisa: "nom nobis Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam" (Res per a nosaltres, Senyor, res per a nosaltres, sinó per la glòria del teu nom ). Des del començament, l'ordre deixa ben clar que es tracta d'una cavalleria militar i així resa en els seus estatuts. "Sempre han d'acceptar el combat contra els heretges encara que estiguin en proporció de tres a un". Quant a la seves obligacions, entre altres, es dicten les següents: "menjaran carn tres vegades per setmana. Els dies que no mengin d'ella, podran menjar tres plats" i pel que fa a l'aspecte religiós, la seva obligació consisteix a combregar tres cops l'any, sentir missa tres vegades per setmana i fer almoina tres vegades per setmana.
La Regla va donar Sant Bernat i la seva creació es va dur a efecte en el Concili de Troyes, aprovada pel Papa Honori II i confirmada per Eugeni III l'any 1158. En l'hàbit, els templers van portar una creu vermella que van conservar fins a la seva extinció. La seva bandera era blanca i negra, denotant el primer color la candidesa i la confiança per als amics i el segon, la feresa amb que havien infondre el terror entre els seus enemics. L'any 1130, els templers ja constituïen un veritable exèrcit i així ho fa constar Sant Bernat quan manifesta: "Ha aparegut una nova cavalleria a la terra de l'Encarnació. És nova i encara no ha estat provada en el món, en el qual desenvolupa un doble combat tant contra els seus adversaris de carn i de sang, com contra l'esperit del mal. i als que combaten contra els vicis i els dimonis, jo els dic meravellosos i dignes de totes les lloances degudes als religiosos ". Però el quadre que sant Bernat fa dels templers no és ple que es digui de colors molt atraients: "s'afaiten els seus cabells, mai se'ls veu pentinats, rarament rentats, la barba dispersa i dura, fent pudor de pols, bruts a causa dels seus arnesos i la calor. Entre ells n'hi ha malvats, impius, raptors, sacrílegs, homicides, perjurs i adúlters. En això hi ha un doble avantatge. La partida d'aquesta gent és un alliberament per al país i Orient s'alegrarà de la seva arribada a causa dels serveis que allà podran realitzar ". Més de vint vegades, les milícies del Temple salvaran a Terra Santa de la invasió dels sarraïns i sis dels seus grans mestres moren en combat. A l'Orient contribueixen al profit de les accions bèl.liques, pillatge inclòs. I a Occident augmenten les donacions cap al Temple. Els grans senyors converteixen el Temple en el seu hereu. Fins al propi rei d'Aragó vol donar el seu regne als templaris. El clergat secular es va oposar a això, si no és així s'hagués produït una curiosa experiència. Un país sencer dirigit per una cavalleria religiosa. A l'Orient, l'Ordre és un exèrcit en combat, en Occident, una organització monacal on els seus membres estan armats per a la defensa.
El suport que sant Bernat va donar a l'Ordre va fer que fos afavorida pels senyors feudals i que els seus cavallers s'estenguessin per tot Europa i que en els seus nombrosos monestirs arribessin les generoses donacions contínuament fins al punt de convertir l'Ordre del Temple a la comunitat més rica i poderosa d'Occident. A França va tenir el seu natural seient sobrepassant en poder i riquesa a tot el que fins aleshores s'havia conegut, rivalitzant els seus grans mestres amb els reis. Certament, el Temple va tenir molts amics, però tampoc li van faltar aferrissats adversaris. Guillem de Nacy, dos anys després de mort Sant Bernat, explica de l'Ordre fets atroços, arriba a acusar als seus membres de sodomites afirmant que un dels ritus es basava en el petó que el que pretenia entrar a la Ordre havia de clavar en el membre viril del gran mestre. Eduard de Vitry, al segle XIII diu dels templers: "Educats en les delícies i vicis de l'Orient, el seu orgull no té límits. Jo ho sé i ho sé de bon origen que alguns sultans han estat rebuts en l'ordre permetent que celebrin seus ritus supersticiosos i prestin la seva adoració al fals profeta Mahoma ". "Beure com un templer" era una dita comú en aquella època i al segle XV s'assegurava que casa de templer i casa de prostitució era la mateixa cosa doncs l'Ordre mantenia prostíbuls oberts per beneficiar-se amb els ingressos que obtenien de tal negoci.
A Espanya, els reis Alfons "l'Emperador" i Alfons "el Batallador" a Castella i Aragó respectivament, van protegir als templers atorgant a l'Ordre quantioses donacions i recompenses. Hi va haver un moment en què l'orde del Temple va excedir a les Ordres de Cavalleria, de Calatrava i Alcántara fins al punt que quan els altres tenien un convent, els templers posseïen deu. Però també és cert que els cavallers del Temple participaven en totes les batalles contra els moros el que va ocasionar que els reis, agraïts per la seva inestimable ajuda, els fossin atorgant cada vegada major nombre de viles, castells, terres i riqueses. Sota tals auspicis, el nombre d'individus que componien l'Ordre augmentava sense parar sent el gran mestre de l'Orde el major senyor de tota la Cristiandat, després del Papa, els emperadors i els reis.
El seu final es troba envoltat de la violència, la sang, la tortura i la mort. I un dels esdeveniments més greus de l'edat mitjana és la dissolució de l'Ordre per decisió del Papa, així com el procés contra els principals cavallers del Temple, la seva presó, i la seva tortura per obligar-los a confessar els atroços delictes que van ser acusats . La seva caiguda va engendrar un dubte que encara avui es manté. Era l'Orde del Temple culpable dels atroços delictes de què va ser acusada o per contra tot es va deure a una baixa i rastrera política d'Estat per part del rei Felip el Formós de França, o tot es va deure a l'enveja d'aquest sobirà cap a la Ordre i el seu desig d'apoderar de les seves riqueses?.
Aquells temps resulten una mica difícils de comprendre avui, amb uns monarques que no s'aturaven davant els mitjans més baixos i deshonrosos quan s'obstinaven en l'assoliment dels seus capricis i la satisfacció del seu inesgotable set de riqueses. Llavors, a l'opinió pública no se la tenia en compte per res, era com si no existís i la justícia era burlada una i altra vegada precisament per aquells que més obligació tenien de respectar-la i fer-la complir.
Sí has arribat aquí, no hi ha dubte que t'agrada això, per tant vas a conèixer més a fons el que va ser la fascinant Ordre del Temple, incloses les seves fèrries però alhora apassionants regles.
Mai se sabrà quins objectius van portar a Jerusalem en 1.118 a Hug de Payns i als seus vuit acompanyants, entre els quals hi havia Godofred de Saint-Audemer, però sí que sabem amb certesa que van ser els fundadors de l'Orde del Temple, associació religiosa que intentava harmonitzar la vida caustral i ascètica del monjo amb la professió militar, tenint per fi la defensa dels pelegrins que arribaven a Terra Santa.
Per aquell temps regnava Balduí I, qui va brindar una calorosa acollida als "pobres soldats de Crist", com Hug de Payns i els seus vuit cavallers se feien dir.
Van passar nou anys a Terra Santa, allotjats en una part del palau, que el rei els va cedir, just a sobre de les cavallerisses de l'antic Temple de Salomó (d'aquí el nom de cavallers del Temple o Templaris).
Quan van tornar a Europa en 1.127, encapçalats per Payns, van ser rebuts amb els més alts honors, i allà els esperava el pare invisible de l'Ordre, Bernat de Clairvaux (que Dante va situar en el seu "Divina Comèdia" com l'únic home amb accés al cel més elevat). Va ser aquest monjo qui va redactar els reglaments de l'Ordre i convocà el Concili de Troyes en 1.128, al qual va assistir el propi Papa Honori II, on van ser reconeguts oficialment i se'ls va imposar un mantell blanc com a distintiu, més tard, Eugeni III, va afegir una Creu Roja Octogonal.
Els rangs i honors (de menor a major) que es van establir en l'ordre van ser:
- Servents (aspirants)
- Escuders
- Cavallers
- Priors comanadors
- Mestres
- Gran Mestre
Quan s'arribava a ser nomenat cavaller, es jurava complir amb els vots de pobresa, castedat i obediència, amb això tots els béns del recentment iniciat passaven a formar part de l'ordre.
El seu desmesurat creixement material es devia a diverses raons. En 1139 van aconseguir una butlla papal que els excloïa de la jurisprudència, tant civil com eclesiàstica, de manera que no van tornar a retre comptes ni a reis ni a bisbes, únicament al Papa. A més dels testaments i donatius que rebien, també hi havia les grans fortunes dels nobles que entraven a formar part de l'ordre. També podien recollir diners en totes les esglésies d'occident, un cop l'any. Obtenien grans beneficis comercials amb tot l'excedent que obtenien de les seves granges i rendes de comanador.
Cap a 1.170, l'Ordre s'estenia per tota França, Alemanya, Espanya i Portugal, i amb prou feines 50 anys més tard era l'imperi econòmic, militar, polític, religiós i científic més important d'Europa amb:
- 9.000 comandes (granges i cases rurals)
- Un exèrcit de 30.000 cavallers (sense comptar escuders i servents, artesans i paletes)
- Més de mig centenar de castells
- Una flota pròpia de vaixells (amb ports privats)
- La primera banca internacional
Era la fortuna més gran de tot Europa, fins al punt que reis com el de França o Aragó eren deutors del Temple. Alfons I el Batallador, va nomenar en el seu testament, com hereus del regne als Templers, encara que la noblesa aragonesa es va oposar i va aconseguir que renunciessin a l'herència, a canvi de diversos dominis i privilegis que van consolidar la seva prosperitat en el regne.
El valor dels Templers a la guerra contra els sarraïns es va fer proverbial. Quan els musulmans van conquistar Terra Santa els cavallers del Temple es van instal.lar a Xipre. A partir del segle XII es van establir a les zones frontereres de Catalunya, Aragó, Navarra i Castella, posició que els va permetre participar en les conquestes de territoris musulmans.
Eren igual d'eficients amb els comptes com amb les armes i la majoria dels reis els confiaven els seus tresors. Així a finals del segle XII va néixer el primer banc transaccional, del qual es tenen notícies. Fins i tot el rei de França, els va confiar els seus tresors i va acabar sent deutor de l'ordre. Aquest fet juntament amb la seva coneguda cobdícia pels béns aliens i la por que sentia pel poder militar del Temple, va ser el que li va decidir a acabar amb els Templers a 1.307, iniciant un procés inquisitorial contra l'ordre.
Però malgrat tot l'anterior, 200 anys més tard van ser destruïts, sense oposar resistència per part seva.
A França, en 1.314, més de 15.000 cavallers del Temple van ser detinguts, sense avís i sense més raó que un mandat reial, i condemnats a la foguera i els seus béns van passar finalment a la corona. Un fort aliat de Felip IV, va ser el visir Nogaret, maquiavèl.lic personatge que va idear el pla per a la destrucció de l'Ordre. També es va donar la circumstància que en un termini de dos anys van morir, misteriosament, dos Papes (curiosament enemics del rei de França), i va ocupar el tron papal Climent V, una persona feble i manejable, que va acatar totes les proves presentades contra els cavallers templers: heretgia, ritus blasfems (com escopir i trepitjar la creu en les iniciacions dels cavallers), sodomia, adoració de falsos ídols demoníacs com el misteriós Bafomet, etc.
Mai es van poder demostrar aquestes acusacions, encara que es conserven testimonis de cavallers templers confessant el que els seus botxins volien, sota el poder de tremendes tortures.
El Papa Climent V va suprimir l'ordre en 1.312, després del dictamen emès pel Concili de Vienne (1.311).
A Aragó, el procés inquisitorial es va saldar amb la dispersió de l'ordre, després de proclamar la seva innocència en un Concili celebrat a 1.312 a Tarragona, a València els béns de l'ordre van servir per fundar l'Ordre de Montesa en 1.317. A Catalunya i Aragó els béns van anar a parar als cavallers hospitalaris i a Castella a la corona.
El mateix Jacques de Molay (XXIV Gran Mestre), va ser cremat viu el 19-3-1.314, després de set anys de presó i tortura, davant del gran monument gòtic de Nôtre Dame. Allà es va retractar públicament de quantes acusacions s'havia vist obligat a admetre, va proclamar la innocència de l'ordre i va convidar els culpables de tot allò a unir-se, en el termini d'un any, al judici de Déu. Aquesta maledicció es va complir, el Papa Climent V, Nogaret i Felip IV van morir abans de finalitzar l'any, per causes naturals.
Després de l'extinció de l'ordre, va caure sobre Europa una etapa veritablement catastròfica, el continent es va sumir en múltiples guerres (període conegut com la Guerra dels Cent Anys).
Però amb la mort de Jacques de Molay no va acabar l'ordre. Els cavallers que van fugir a altres països van formar noves ordres com per exemple:
A Portugal la de Crist
A Finlàndia la de Sant Andreu
A Espanya la Montesa
Hi ha escrits que assenyalen que un tal Marc Larmenius, va succeir a Molay en la direcció de l'Ordre a França.
Moltes són les teories que circulen entorn d'aquests misteriosos cavallers, unes diuen que van trobar el Sant Grial, altres que van descobrir l'Arca de l'Aliança, enterrada al Temple de Salomó, però mai sabrem la veritable història.
LES REGLES DELS TEMPLERS:
Aquesta traducció de l'original, o primitiva, Regla dels Templers està basada en l'edició del 1.886 de Henri de Curzon, La Regla du Temple com a Manual Militar, o Com Exercir un Càrrec Cavalleresc. Representa la Regla donada als recentment originats Cavallers del Temple pel Concili de Troyes, 1.129, tot i que, "no s'ha d'oblidar que l'Ordre havia existit durant diversos anys i desenvolupat les seves pròpies tradicions i costums abans de l'aparició d'Hug de Payns al Concili de Troyes. Per tant, fins a cert punt, la Regla Primitiva està basada en pràctiques ja existents. " (Upton-Ward, p. 11)
Aquesta traducció és còpia de la de Judith Upton-Ward 's The Rule of the Templars, Woodbridge: The Boydell Press, 1.992, i ha estat re editada amb el seu permís. La Regla dels Templers inclou una introducció dels Upton-Ward; també la Regla dels Templers Primitiva i els seus estatuts jeràrquics, càstigs sobre regulacions de govern, vida conventual, capítols ordinaris, recepció a l'Ordre i un apèndix per Matthew Bennett, "La Regla du Temple com un manual militar, o com tenir un Càrrec Cavalleresc ". El llibre és extremadament recomanable per a aquells interessats en els Templers o en qualsevol ordre militar. Ara és assequible en format econòmic.
Les notes per la Regla Primitiva, facilitats per Mrs Upton-Ward en la Regla dels Templers, no s'inclouen en aquest text. Són de considerable interès i haurien de ser consultats per aquells que desitgin estudiar la Regla amb més detall.
LA REGLA PRIMITIVA DEL TEMPLE:
Aquí comença el pròleg a la Regla del Temple:
1. Ens dirigim, en primer lloc a tots aquells qui amb discerniment rebutgen la seva pròpia voluntat i desitgen de tot cor, servir al seu rei sobirà com a cavaller; portar amb suprem afany, i permanentment, la molt noble armadura de l'obediència. I per tant, nosaltres us convidem, a seguir els escollits per Déu d'entre la massa de perdició i a els qui ha disposat, en virtut de la seva subtil misericòrdia, defensar la Santa Església, i que vosaltres voleu abraçar per sempre.
2. Per sobre totes les coses, qualsevol que ser un cavaller de Crist, escollint aquestes sagrades ordres en la seva professió de fe, ha d'unir senzilla diligència i ferma perseverança, que és tan valuosa i sagrada, i es revela tan noble, que si es manté impol.luta per sempre, mereixerà acompanyar als màrtirs que van donar les seves ànimes per Jesucrist. En aquesta ordre religiosa ha florit i es revitalitza l'ordre cavalleresca. La cavalleria, tot i l'amor per la justícia que constitueix els seus deures, no va complir amb ells, defensant als pobres, vídues, orfes i esglésies, sinó que es van afanyar a destruir, despullar i matar. Déu que actua d'acord amb nosaltres i el nostre salvador Jesucrist; ha enviat els seus partidaris des de la ciutat Santa de Jerusalem als aquarteraments de França i Borgonya, per a la nostra salvació i mostra de la veritable fe, ja que no cessen d'oferir les seves vides per Déu , un piadós sacrifici.
3. Davant d'això nosaltres, en complet goig i germanor, per requeriment del Mestre Hug de Payns, per qui l'esmentada ordre cavalleresca ha estat fundada amb la gràcia de l'Esperit Sant, ens reunim en Troyes, d'entre diverses províncies més enllà de les muntanyes, en la festa de Sant Hilari, en l'any de l'encarnació de Crist Jesús de 1.128, en el novè any després de la fundació de l'anteriorment esmentada ordre cavalleresca. De la conducta i inicis de l'Ordre de Cavalleria hem escoltat en capítol comú de llavis del anteriorment esmentat Mestre, Germà Hug de Payns, i d'acord amb les limitacions del nostre enteniment, el que ens va semblar correcte i beneficiós lloem, i el que ens semblar erroni rebutgem.
4. I tot el que va passar en aquell Consell no pot ser explicat ni recomptat, i perquè no sigui pres a la lleugera per nosaltres, sinó considerat amb sàvia prudència, ho deixem a discreció d'ambdós nostre honorable pare el Senyor Honori i del noble Patriarca de Jerusalem, Esteve, qui coneix els problemes de l'Est i dels Pobres Cavallers de Crist, per consell del concili comú el vam aprovar unànimement. Encara que un gran nombre de pares religiosos reunits en capítol va aprovar la veracitat de les nostres paraules, però no hem de silenciar els veritables pronunciaments i judicis que van emetre.
5. Per tant jo, Jean Michel, a qui s'ha encomanat i confiat tan diví ofici, per la gràcia de Déu, he servit d'humil escrivà d'aquest document per ordre del consell i del venerable pare Bernat, abat de Clairvaux.
Els noms dels Pares que van assistir al Concili:
6. Primer va ser Mateu, bisbe d'Albano, per la gràcia de Déu, llegat de la santa Església de Roma; Renaud, arquebisbe de Reims; Henri, arquebisbe de Sens, i els seus clergues: Gocelin, bisbe de Soissons, el bisbe de París, el bisbe de Troyes, el bisbe d'Orleans, el bisbe d'Auxerre, el bisbe de Meaux, el bisbe de Chalons, el bisbe de Laon, el bisbe de Beauvais, l'abat de Vézelay, que posteriorment va ser arquebisbe de Lió i llegat de l'Església de Roma, l'abat de Cîteaux, el abat de Pontigny, l'abat de Trois-Fontaines, l'abat de St Denis de Reims, el abat de St-Etienne de Dijon, el abat de Molesme, a l'anteriorment esmentat Bernard, abat de Clairvaux : que les seves paraules de l'anteriorment esmentat va lloar francament. També van estar presents el mestre Aubri de Reims; mestre Fulcher i diversos altres que seria tediós esmentar. I dels altres que no s'han esmentat, és important assentar, en aquest assumpte, que són amants de la veritat: ells són, el comte Theobald, el comte de Nevers; Andrè de Baudemant. Van estar en el concili i van actuar de tal procedir, amb perfecte i acurat estudi seleccionant el correcte i rebutjant el que no els semblava just.
7. I també present estava el Germà Hug de Payns, Mestre de Cavalleria, amb alguns dels germans que el van acompanyar. Aquests eren Germà Roland, Germà Godefroy, i Germà Geoffroi Bisot, Germà Payen de Montdidier, Germà Archambaut de Saint-Amand. El mateix Maestre Hug amb els seus seguidors esmentats, van exposar els costums i observances dels seus humils començaments i un d'ells va dir: Ego principium qui et loquor vobis, que significa: "Jo qui parla a vosaltres sóc el principi" segons el meu personal record.
8. Va agradar al concili comú que les deliberacions es fessin allà, i l'estudi de les Sagrades Escriptures, que es van examinar profundament, amb la saviesa del meu senyor Honorius, Papa de la Santa Església de Roma i del patriarca de Jerusalem i de conformitat amb el capítol . Junts, i d'acord amb els Pobres Cavallers de Crist del Temple, a Jerusalem, s'ha de posar per escrit i no oblidat, gelosament guardat de tal manera, que per a una vida d'observança es puguin referir al seu creador; comparació més dolça que la mel en paritat amb Déu; la pietat sembla oli, i ens permet anar cap a Ell a qui desitgem servir. Per infinita seculorum secula. Amen
Aquí comença la Regla dels Pobres Cavallers del Temple:
9. Vosaltres els que renuncieu a la vostra voluntat, i vosaltres altres els que serviu a un rei sobirà amb cavalls i armes, per salvació de les vostres ànimes i per temps establert, acudireu amb desig virtuós a sentir matines i el servei complet, segons la llei canònica i els costums dels mestres de la Ciutat Santa de Jerusalem. Oh vosaltres venerables germans, que Déu sigui amb vosaltres, si prometeu menysprear el món per perpetu amor a Déu, desterrar les temptacions del vostre cos, sostingut per l'aliment de Déu, beure i ser instruït en els manaments de Nostre Senyor, al final del ofici diví, cap ha de témer entrar en batalla si per tant porta tonsura (ritu preparatori que precedia a la recepció de les antigues ordres menors).
10. Però si qualsevol germà és enviat per la tasca de la casa i per la Cristiandat a l'Est - quelcom que creiem passarà sovint - i no pot sentir el diví ofici, haurà de dir en lloc de matines trece parenostres; set per cada hora i nou per vigílies . I tots junts li ordenem que així ho faci. Però aquells que han estat enviats i no puguin tornar per assistir al diví ofici, si els és possible a les hores establertes, que no han de ser omeses, retre a Déu el seu homenatge.
La manera com han de ser rebuts els germans:
11. Si qualsevol cavaller seglar o qualsevol altre home, desitja deixar la massa de perdició i abandonar la vida secular escollint la vostra en comunitat, no consintais en rebre'l immediatament, perquè segons ha dit el meu Senyor Sant Pau: probate spiritus si ex Deo sunt. Que vol dir: "Prova l'ànima a veure si ve de Déu" No obstant això, si la companyia dels seus germans li ha de ser concedida, deixeu que li sigui llegida la Regla, i si voleu explícitament obeir els manaments de la Regla, i complau tant al Mestre com als germans el rebre, deixeu revelar el seu desig davant de tots els germans reunits en capítol i fer la seva sol.licitud amb cor digne.
Sobre cavallers excomunicats:
12. On sapigueu que es concentren cavallers excomunicats, allà us obliguem a anar, i si algú vol unir-se a l'orde de cavalleria provinent de regions llunyanes, no haureu de considerar tant el valor terrenal com el de l'eterna salvació de l'ànima. Nosaltres ordenem que sigui rebut condicionalment, que es presenti davant el bisbe de la província i li comuniqui la seva intenció. I, quan el bisbe l'hagi escoltat i absolt, l'enviarà al Maestre i germans del Temple, i si la seva vida és honesta i mereixedora de la seva companyia, si sembla just al Maestre i germans, deixeu que sigui piadosament rebut, i si morís durant aquest temps, per l'angoixa i turment que ha patit, deixeu que se li atorguin tots els favors de la germandat, donats a cadascun dels Pobres Cavallers del Temple.
13. Sota cap altra circumstància, hauran els germans del Temple de compartir la companyia dels indiscutiblement excomunicats, ni que es quedin amb les seves pertinences, i això ha de ser prohibit encaridament perquè seria terrible que fossin així mateix repudiats. Però si només li ha estat prohibit escoltar el Diví Ofici, és certament possible romandre en la seva companyia, així com quedar-se amb les seves pertinences, lliurant-les a la caritat amb el permís del seu comandant.
Sobre no acceptar nens:
14. Encara que la regla dels sants pares permet rebre a nens en la vida religiosa, nosaltres ho desaconsellem. Perquè aquell que vulgui lliurar al seu fill eternament en l'ordre cavalleresca haurà d'educar-lo fins que sigui capaç de portar les armes amb vigor, i alliberar la terra dels enemics de Jesucrist. Llavors que la seva mare i pare el portin a la casa i que la seva petició sigui coneguda pels germans, i és molt millor que no prengui els vots de menut sinó al ser major, ja que és convenient que no es penedeixi d'això, a que ho faci. I tot seguit que sigui posat a prova d'acord amb la saviesa del Maestre i germans de conformitat amb l'honestedat de la seva vida al sol.licitar ser admès a la germanor.
Sobre els que estan drets massa temps a la capella:
15. Se'ns ha fet saber, i ho hem escoltat de testimonis presencials, que de forma immoderada i sense cap restricció, vosaltres escolteu el diví ofici de peu. Nosaltres no ordenem que us comporteu d'aquesta manera, al contrari el desaprovem. Disposem, que tant els forts com els febles, per evitar desordres, cantin el salm anomenat Venite, amb la invitatori i l'himne asseguts, i diguin les seves oracions en silenci, en veu baixa sense donar veus, per no pertorbar les oracions dels altres germans.
16. Però al final dels salms, quan es canta el Glòria patri, en reverència a la Santíssima Trinitat, us posareu de peu i us inclinareu davant l'altar, mentre els febles o malalts només inclinaran el cap. Per tant manem, que quan l'explicació dels Evangelis es llegeixi, i es canti el Te deum laudamus, i mentre es canten els laudes, i les maitines s'acaben, vosaltres estigueu de peu. D'aquesta mateixa manera dictaminem que romangueu de peu durant maitines i en totes les hores de Nostra Senyora.
Sobre la vestimenta dels germans:
17. Disposem que tots els hàbits dels germans siguin d'un sol color, bé sigui blanc, negre o marró. I suggerim que tant a l'hivern com a l'estiu si és possible, portin capes blanques, ja ningú que no pertanyi l'esmentada cavalleria de Crist li serà permès tenir una capa blanca, perquè els qui hagin abandonat la vida en foscor es reconeguin els uns als altres com a éssers reconciliats amb el seu creador pel signe dels seus hàbits blancs: que significa puresa i completa castedat. La Castedat és certesa en el cor i salut en el cos. Per la qual cosa si un germà no pren vots de castedat no pot accedir a l'etern descans ni veure Déu, per la promesa de l'apòstol que va dir: Pacem sectamini cum omnibus et castimoniam sine qua nemo Deum videbit. Que vol dir: "Lluita per portar la pau a tots, mantinguet cast, sense la qual cosa ningú pot veure Déu".
18. Però aquestes vestidures s'hauran de mantenir sense riqueses i sense cap símbol d'orgull. I així, nosaltres exigim que cap germà porti pell en els seus vestits, ni qualsevol altra cosa que no pertanyi a l'ús del cos, ni tan sols una manta que no sigui de llana o be. Concertem en què tots tinguin el mateix, de manera que puguin vestir-se i desvestir-se, i posar i treure les botes amb facilitat. I el sastre, o qui faci les seves funcions, haurà de mostrar-se minuciós i tenir cura que es mantingui l'aprovació de Déu en totes les coses esmentades, perquè els ulls dels envejosos i mal intencionats no puguin observar que les vestidures siguin massa llargues o curtes; haurà de distribuir-les de manera que siguin de la mesura de qui les ha de portar, segons la corpulència de cadascun.
19. I si algú per orgull o arrogància desitja tenir per a ell un millor i més fi hàbit, doneu-li el pitjor. I aquells que rebin vestidures noves hauran immediatament de tornar les velles, perquè siguin lliurades a escuders i sergents, i sovint als pobres, segons el que consideri convenient l'encarregat d'aquest menester.
Sobre les camises:
20. Entre d'altres assumptes sobre els quals regulem, a causa del intens calor existent a l'Est, des de Pasqua fins a Tots Sants, gràcies a la compassió i de cap manera com a dret, una camisa de lli serà lliurada al germà que així ho demani.
Sobre la roba de llit:
21. Ordenem per unànimement que cada home tingui la roba i llençols d'acord amb el judici del seu Maestre. És el nostre propòsit que un matalàs, un coixí i una manta són suficients per a cada un, i aquell a qui li falti un d'aquests pot utilitzar una catifa, i una manta de lli sempre que sigui de pèl fi. I dormiran sempre vestits amb camisa i pantalons, sabates i cinturons, i on reposin haurà d'haver sempre una llum encesa fins al matí. I el Sastre s'ha d'assegurar que els germans estiguin tan bé tonsurats (tall ritual de certa porció de cabell) que es puguin examinar tant de front com d'esquena, i nosaltres ordenem que vosaltres us adheriu a aquesta mateixa conducta pel que fa a barbes i bigotis , perquè cap excés es mostri en els seus cossos.
Sobre sabates punxegudes i cordons de llaç:
22. Prohibim les sabates punxegudes i els cordons de llaç i condemnem que un germà els usi, ni els permetem als que serveixin a la casa per temps determinat; més aviat, prohibim que els utilitzin en qualsevol circumstància. Perquè és manifest i ben sabut que aquestes coses abominables pertanyen als pagans. Tampoc han de portar ni el pèl ni l'hàbit massa llargs. Perquè aquells que serveixen al sobirà creador han de sorgir de la necessitat dins i fora mitjançant la promesa de Déu mateix qui va dir: Estote mundi quia ego mundus sum. Que vol dir: "Neix com jo neixo"
Com han de menjar:
23. Al palau, o el que s'hauria de dir refectori, haureu de menjar junts. Però si teniu necessitat d'alguna cosa, ja que no esteu acostumats als utilitzats pels religiosos, en veu baixa i en privat haureu de demanar el que necessiteu a la taula, amb tota humilitat i submissió. Perquè l'Apòstol va dir: Manduca panem tuum cum Silentio. Que vol dir: "Menja el teu pa en silenci". I el salmista: Posui ori meo custodiam. Que vol dir: "Jo reprimí la meva llengua" Que vol dir que "Jo crec que la meva llengua em trairia" el que és, "Vaig callar per no parlar malament".
Sobre la lectura de la lliçó:
24. Sempre, durant el dinar i sopar al convent, que es llegeixin les Sagrades Escriptures, si això és possible. Si estimem Déu, les seves Santes paraules de i els seus Sants Manaments, desitjarem escoltar atentament, i el lector da text us reclamarà silenci abans de començar a llegir.
Sobre olles i gots:
25. Degut a l'escassetat d'olles, els germans menjaran per parelles, de manera que un pugui observar més de prop l'altre, i perquè ni l'austeritat ni l'abstinència en secret siguin introduïdes, en el menjar de comunitat. I ens sembla just que cada germà tingui la mateixa ració de vi en la seva copa.
Sobre menjar carn:
26. Haurà de ser suficient, menjar carn tres vegades per setmana, excepte per Nadal, Tots Sants, l'Assumpció i la festivitat dels dotze apòstols. Perquè s'entén que el costum de menjar carn corromp el cos. Però si un dejuni en el qual s'ha de suprimir la carn cau en dimarts, l'endemà serà donada en quantitat als germans. I els Diumenges tots els germans del Temple de, els capellans i clergues rebran dos àpats de carn en honor a la santa resurrecció de Jesucrist. I la resta de la casa, que inclou els escuders i sergents, hauran d'acontentar-se amb un dinar i estar agraïts al Senyor per ell.
Sobre els àpats entre setmana:
27. Sobre els altres dies de la setmana, que són els dilluns, dimecres i fins i tot dissabtes, els germans tinguin dos o tres àpats de vegetals o altres plats menjats amb pa, i nosaltres creiem que és suficient i ordenem que així sigui. De tal manera que aquell que no mengi en un dinar, ho faci en l'altra.
Sobre el menjar del divendres:
28. Els divendres, que s'ofereixi a tota la congregació, menjar quaresmal, sorgida de la reverència cap a la passió de Crist, i fareu abstinència des de la festivitat de Tots Sants fins a la Pasqua, excepte el dia de Nadal, l'Assumpció i la festivitat dels dotze apòstols. Però els germans febles o malalts no han de ser obligats a això. Des de Pasqua fins a la festa de Tots Sants poden menjar dues vegades, mentre no sigui abstinència general.
Sobre donar les gràcies:
29. Sempre, després de cada dinar o sopar tots els germans hauran de donar gràcies a Déu a l'església i en silenci si aquesta es troba en el lloc on mengen, i si no ho està en el mateix lloc on hagin menjat. Amb humilitat hauran de donar gràcies a Jesucrist que és el Senyor que proveeix. Deixeu que els trossos de pa trencat, siguin donats als pobres i els que estiguin en rodanxes senceres, siguin guardats. Tot i que la recompensa dels pobres sigui el Regne del cel, s'oferirà als pobres sense dubtar-ho, i la fe Cristiana us reconeixerà entre els seus, per tant concertem, que una desena part del pa sigui lliurat al vostre almoiner.
Sobre el berenar:
30. Quan cau el sol i comença la nit escolteu el senyal de la campana o la crida a oració, segons els costums del país, i acudiu tots a capítol. Però disposem que primer bereneu, si bé deixem la presa d'aquest refrigeri a l'arbitri i discreció del Maestre. Quan vulgueu aigua o ordeneu, per caritat, vi aigualit, que se us doni amb moderació. Certament, no haurà de ser en excés, sinó amb moderació. Perquè Salomó va dir: Quia vinum facit apostatare sapientes. Que vol dir que el vi corromp els savis.
Sobre mantenir-se en silenci:
31. Quan els germans surtin del capítol no han de parlar obertament excepte en una emergència. Deixeu que cadascú vagi al seu llit tranquil i en silenci, i si necessita parlar al seu escuder, l'hi haurà de dir en veu baixa. Però si per casualitat, a la sortida del capítol, la cavalleresca o la casa té un seriós problema, que ha de ser resolt abans del matí, entenem que el Maestre o el grup de germans grans que governen l'Ordre pel Maestre, puguin parlar apropiadament. I per això obliguem que sigui fet d'aquesta manera.
32. Perquè està escrit: In multiloquio non effugies peccatum. Que vol dir que el parlar en excés no està lliure de pecat. I en algun altre lloc: Mors et vita in manibus linge. Que vol dir: 'La vida i la mort estan sota el poder de la llengua.' I durant aquesta conversa nosaltres conjuntament prohibim paraules vanes i estrepitosos atacs de riure. I si alguna cosa es diu, durant aquesta conversa, que no s'hauria d'haver dit, ordenem que en ficar-se al llit reseu un parenostre amb notable humilitat i sincera devoció.
Sobre els germans convalescents:
33. Els germans que per la feina de la casa pateixin malaltia poden aixecar-se a les matines amb el consentiment i permís del Maestre o d'aquells que s'encarreguin d'aquest menester. Hauran de dir en lloc de les Matines tretze parenostres, així queda establert, de tal forma i manera que les seves paraules reflecteixin el seu cor. Així ho va dir David: Psallite sapient. Que vol dir: 'Canta amb saviesa.' I igualment va dir David: In conspectu Angelorum psallam tibi. Que vol dir: 'Jo cantaré per a tu davant dels àngels.' I deixeu que això sigui sempre així i a la discreció del Maestre o d'aquells encarregats de tal menester.
Sobre la vida en comunitat:
34. Llegim en les Sagrades Escriptures: Dividebatur singulis prout cuique opus erat. Que vol dir que a cada un li serà donat segons la seva necessitat. Per això nosaltres diem que ningú estarà per sobre de vosaltres, sinó que tots cuidareu dels malalts, i aquell que estigui menys malalt donarà gràcies a Déu i no es preocuparà, i permetreu que aquell que estigui pitjor s'humiliï mitjançant la seva debilitat i no s'enorgulleixi per la pietat. D'aquesta manera tots els membres viuran en pau. I prohibim a tots que abracin l'excessiva abstinència, sinó que fermament mantinguin la vida en comunitat.
Sobre el Maestre:
35. El Maestre pot a qui li plagui lliurar el cavall i l'armadura i el que vulgui d'un altre germà, I el germà a qui la cosa pertanyia no se sentirà vexat ni enfadat: perquè és cert que si s'enfada anirà contra Déu.
Sobre donar consells:
36. Permetre només a aquells germans que el Mestre reconeix que donaran savis i bons consells siguin cridats a reunió, i així ho ordenem, i que de cap altra manera algú pugui ser escollit. Perquè quan passi que es desitgi tractar de matèries serioses, com el lliurament de terra comunal, o parlar dels assumptes de la la casa, o rebre a un germà, llavors si el Mestre ho desitja, és adequat reunir la congregació sencera per escoltar el consell de tot el capítol, i el que consideri el Maestre millor i més beneficiós, deixar que així es faci.
Sobre els germans enviats a Ultramar:
37. Els Germans que siguin enviats a diversos països del món hauran de tenir cura dels manaments de la Regla segons la seva habilitat i viure sense desaprovació respecte a la carn i el vi, etc. perquè rebin elogi d'estranys i no tacar per fet o paraula els preceptes de l'Ordre, i per ser un exemple de bones obres i saviesa, per sobre de tot, perquè aquells amb els qui s'associïn i en que les seves posades reposin, siguin rebuts amb honor. I si és possible, la casa on dormen i s'allotgin que no quedi sense llum a la nit, perquè els tenebrosos enemics no els condueixin a la maldat, ja que Déu així ho prohibeix.
Sobre mantenir la pau:
38. Cada germà s'ha d'assegurar de no incitar o un altre a la ira o enuig, perquè la sobirana pietat de Déu veu al germà fort de mateixa manera que el feble, en nom de la Caritat.
Com han d'actuar els germans:
39. A efecte de dur a terme els seus sants deures, merèixer la Glòria del Senyor i escapar del temible foc de l'infern, és adient que tots els germans professos obeeixin estrictament al seu Maestre. Perquè res és més agradable a Jesucrist que l'obediència. Per aquesta raó, tan aviat alguna cosa sigui ordenada pel Maestre o en qui hagi delegat la seva autoritat, ha de ser obeïda sense dilació com si Crist ho hagués imposat. Per això Jesucrist per boca de David va dir i és cert: Ob auditu auris obedivit mihi. Que vol dir: 'Em va obeir tan aviat em va escoltar ".
40. Per això preguem i fermament dictaminem als germans cavallers que han abandonat la seva ambició personal i a tots aquells que serveixen per un període determinat a no sortir per pobles o ciutats sense el permís del Maestre o de qui ell hagi delegat, excepte a la nit al sepulcre i altres llocs d'oració dins dels murs de la ciutat de Jerusalem.
41. Allà, aniran els germans per parelles, d'una altra manera no podran sortir ni de dia ni de nit, i quan s'aturen en una posada, cap germà, escuder o sergent pot acudir a les estances d'un altre per a veure'l o parlar amb ell sense permís , tal com s'ha dit. Ordenem per unànime consentiment que en aquesta Ordre regida per Déu, cap germà haurà de lluitar o descansar segons la seva voluntat, sinó seguint les ordres del Maestre, a qui tots s'han de sotmetre, perquè segueixin les indicacions de Jesucrist que va dir: Non veni facere voluntatem meam , sed ejus que misit em, patris. Que vol dir: 'Jo no vaig venir a fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del meu pare qui em va enviar.'
Com han de posseir i intercanviar:
42. Sense el permís del Maestre o qui en el seu lloc tingui el càrrec, que cap germà intercanviï res amb un altre, ni així ho demani, si no és d'escàs o nul valor.
Sobre forrellats:
43. Sense permís del Maestre o qui el representi, cap germà tindrà una bossa o moneder que es pugui tancar, però els directors de cases o províncies i el Maestre no s'han d'atenir a això. Sense el consentiment del Maestre o el seu comandant, que cap germà tingui cartes dels seus parents o altres persones, però si té permís, i així ho vol el Mestre o comandant, aquestes cartes li poden ser llegides.
Sobre regals de seglars:
44. Si alguna cosa que no es pot conservar, com la carn, és regalat en agraïment, a un germà per un seglar, el presentarà al Mestre o al Comandant d'avituallament. Però si passa que un dels seus amics o parents desitja regalar-li només a ell, que no ho accepti sense el permís del Maestre o el seu delegat. És més, si el germà rep qualsevol altra cosa dels seus parents, que no ho accepti sense permís del Maestre o de qui ostenti el càrrec. Especifiquem, que els comandants o majordoms, que estan a càrrec d'aquests menesters, no s'atinguin a l'esmentada regla.
Sobre faltes:
45. Si algun germà, parlant o en soldadesca, o d'alguna altra manera, comet una pecat venial, haurà voluntàriament dir-ho al Mestre, per redimir-se amb el cor net. Si no s'acostuma a redimir-se d'aquesta manera, que rebi una penitència lleu, però si la falta és molt seriosa que s'allunyi de la companyia dels seus germans de tal manera que no mengi ni begui a la taula amb ells, si no sol, i se sotmetrà a la pietat i judici del Maestre i germans, perquè sigui salvat el dia del Judici Final.
Sobre faltes greus:
46. Per sobre de tot, hem d'assegurar-nos que cap germà, poderós o no, fort o feble, que vulgui promocionar-se gradualment esdevingui orgullós, defensi el seu crim i romangui sense càstig. Però si no vol sotmetre's per això que rebi un càstig més gran. I si misericordioses oracions del consell es resen per ell a Déu, i ell no vol esmenar-se, sinó que s'enorgulleix més i més d'això, que sigui erradicat del ramat piadós, segons el que l'apòstol diu: Auferte malum ex vobis. Que vol dir: 'Aparta els malvats d'entre els teus.' Cal per a vosaltres separar les ovelles perverses de la companyia dels piadosos germans.
47. És més, el Maestre, que ha de portar a la mà el bàcul - i bastó de comandament que sosté les debilitats i fortaleses dels altres; s'haurà d'ocupar d'això. Però també, com el meu senyor St Maxime va dir: 'Que la misericòrdia no sigui més gran que la falta, ni que l'excessiu càstig encamini al pecador a tornar a les seves males accions. '
Sobre les murmuracions:
48. Disposem per diví consell, el fet d'evitar les plagues: d'enveja, murmuració, despit i calúmnia. Per tant cada un ha de guardar gelosament els que l'apòstol va dir: Ne sis criminator et susurro in populo. Que vol dir: 'No acusis o perjudiquis al poble de Déu.' Però quan un germà sàpiga amb certesa que el seu company ha pecat, en privat i amb fraternal misericòrdia que sigui ell mateix qui l'amonesti secretament, i si no vol escoltar, un altre germà ha de ser cridat, i si els refusa a tots dos, hauran de dir-ho públicament davant el capítol. Aquells que deprecien als seus semblants pateixen de terrible ceguesa i molts estan plens de gran tristesa ja que no desarrelen l'enveja que senten cap a altres, i per això seran llançats cap a la immemorial perversitat del dimoni.
Que ningú s'enorgulleixi de les seves faltes:
49. Les paraules vanes se'n sap són pecaminoses, i les diuen aquells que se senten orgullosos del seu propi pecat davant el just jutge Jesucrist, el que queda demostrat per les paraules de David: Obmutui et silui a bonis. Que significa que un hauria fins i tot abstenir de parlar bé, i observar el silenci. Així mateix prevenir parlar malament, per evitar la desgràcia del pecat. Ordenem i fermament prohibim a un germà que conti a un altre germà o qualsevol, les valentes accions que va dur a terme en la seva vida seglar i els plaers de la carn que va mantenir amb dones immorals. Hauran de ser considerades faltes comeses durant la seva vida anterior i si sap que ha estat expressat per algun altre germà, haurà immediatament silenciar-lo, i si no pot aconseguir-ho, abandonarà el lloc sense permetre que el seu cor quedi tacat per aquestes paraules.
Que ningú demani:
50. A aquesta costum d'entre altres, ordenem que us adheriu fermament: que cap germà explícitament demani el cavall o l'armadura d'un altre. Es farà de la següent manera: si la malaltia d'un germà o la fragilitat dels seus animals o armadura és coneguda i per tant no pot fer el treball de la casa sense perill, que vagi al Mestre, i exposi la situació en sol.líciti fe i veritable fraternitat, i s'atingui a la disposició del Maestre o de qui tingui la càrrec.
Sobre animals i escuders:
51. Cada germà cavaller pot tenir tres cavalls i cap més sense el permís del Maestrat, a causa de la gran pobresa que existeix en l'actualitat a la casa de Déu i en el Temple de Salomó. A cada germà li permetem tres cavalls i un escuder, i si aquest últim serveix voluntàriament per caritat, el germà no hauria de pegar-li pels pecats que cometi.
Que cap germà pugui tenir una brida ornamentada:
52. Nosaltres prohibim seriosament a qualsevol germà que llueixi or o plata en les seves brides, estreps, i esperons. Això s'aplica si les compra, però si li són regalades en caritat, els arnesos la plata i l'or que siguin tan vells que no llueixin, que la seva bellesa no pugui ser vista per altres ni ser signe d'orgull: llavors podrà quedar-se'ls. Però si li són regalats equips nous que sigui el Mestre qui disposi d'ells com cregui oportú.
Sobre funda de llança i funda d'escut:
53. Que cap germà tingui una funda ni per a la seva llança ni per al seu escut, ja que no és cap avantatge, al contrari podria ser molt perjudicial.
Sobre les bosses de menjar:
54. Aquest mandat que establim és convenient per a tots i per això exigim sigui mantingut d'ara endavant, i que cap germà pugui fer-se una bossa per menjar de lli o llana, o de qualsevol altre material que no sigui profinel.
Sobre la caça:
55. Prohibim col.lectivament que cap germà caci una au amb una altra. No és adequat per a un religiós sucumbir als plaers, sinó escoltar voluntàriament els manaments de Déu, estar freqüentment pregant i confessar diàriament implorant a Déu en les seves oracions els pecats que hagi comès. Cap germà pot presumir de la companyia d'un home que caça a una au amb una altra. Al contrari és adequat per a un religiós actuar simple i humilment sense riure ni parlar en excés, amb raonament i sense aixecar la veu. I per això, disposem especialment a tots els germans que no s'endinsin al bosc amb llances ni arcs per caçar animals, ni que ho facin en companyia de caçadors, excepte promoguts per l'amor a salvaguardar-los dels pagans infidels. Ni haureu d'anar amb gossos, ni cridar ni conversar, ni esperonar el vostre cavall només pel desig de capturar una bèstia salvatge.
Sobre el lleó:
56. És veritat que us heu responsabilitzat a lliurar les vostres ànimes pels vostres germans, tal com ho va fer Jesucrist, i defensar la terra dels incrèduls pagans, enemics del fill de la Mare de Déu. Aquesta esmentada prohibició de caça no inclou de cap manera el lleó, ja que ve sigil.lós i envolvent a capturar la seva presa, amb les seves urpes contra l'home, i aneu amb les vostres mans contra ell.
Com poden tenir propietats i homes:
57. Aquesta bondadosa nova ordre la creiem emana de les Sagrades Escriptures i de la divina providència a la Sagrada Terra de l'Est. La qual cosa significa que aquesta companyia armada de cavallers pot matar els enemics de la creu sense pecar. Per això jutgem que heu de ser anomenats Cavallers del Temple de, amb el doble mèrit i la gallardia de l'honestedat, que pugueu posseir terres i mantenir-les, vilans i camps i els goberneu amb justícia, i imposseu el vostre dret tal i com està específicament establert.
Sobre els delmes:
58. Vosaltres heu abandonat les seductores riqueses d'aquest món i us heu sotmès voluntàriament a la pobresa, i per això hem resolt que els que visqueu en comunitat pugueu rebre delmes. Si el bisbe de la localitat, a qui el delme s'hauria de lliurar per dret, desitja donar-lo en caritat, amb el consentiment del capítol, pot donar aquests delmes que posseeix la seva Església. És més, si un plebeu guarda els delmes del seu patrimoni per a si, i en contra de l'Església, i vol cedir-los a vosaltres ho pot fer amb el permís del prelat i el seu capítol.
Sobre fer judicis:
59. Sabem, ja que l'hem vist, que els perseguidors i amants de baralles i dedicats cruelment a turmentar als fidels de la Sagrada Església i als seus amics, són incomptables. Pel clar judici del consell, ordenem que si algú en els llocs de l'Est o en qualsevol altre lloc us sol.licita parer , per creients i amants de la veritat heu de jutjar el fet, si l'altra part accedeix. Aquest mateix mandat s'aplicarà sempre que alguna cosa us sigui robat.
Sobre els germans ancians:
60. Disposem per consell compassiu perquè els germans ancians i febles siguin honrats amb diligència i rebin l'atenció d'acord amb la seva fragilitat, i cuidats per l'autoritat de la Regla en aquells menesters necessaris per al seu benestar físic, i que de cap manera se sentin afligits .
Sobre els germans malalts:
61. Que els germans malalts rebin la consideració i les atencions i siguin servits segons els ensenyaments de l'evangelista i de Jesucrist: Infirmus fui et visitastis em. Que vol dir: 'Vaig estar malalt i em vas visitar', i que això no sigui oblidat. Perquè aquells germans que estan sofrents s'han de tractar amb dolçor i cura, perquè per aquest servei, dut a terme sense titubejar, guanyareu el Regne del cel. Per tant demanem al infermer que sàvia i ferventment proveeixi el necessari als diversos germans malalts, com carn, viandes, aus i altres àpats que els retornin a la salut, segons els mitjans i possibilitats de la casa.
Sobre els germans morts:
62. Quan un germà passi de la vida a la mort, cosa de la qual ningú està exclòs, digueu missa per la seva ànima amb misericordiós cor, i que el diví ofici sigui executat pels capellans que serveixen al rei. Vosaltres que serviu a la caritat per un temps determinat i tots els germans que estiguin presents davant del cadàver resareu cien parenostres durant els set següents dies. I tots els germans que estan sota l'ordre de la casa del germà mort resessin els cent parenostres, com s'ha dit anteriorment, després de conèixer-se la mort i per la misericòrdia de Déu. També preguem i ordenem per autoritat pastoral que un captaire sigui alimentat amb carn i vi durant quaranta dies en memòria del germà mort, tal com ho fes si fos viu. Nosaltres explícitament prohibim tots els anteriors oferiments que solien fer per voluntat i sense discreció els Pobres Cavallers del Temple davant la mort de germans, en la celebració de Pasqua o altres festes.
63. És més, heu de professar la vostra fe amb puresa de cor de dia i de nit perquè puguin comparar-vos, en aquest aspecte, amb el més savi dels profetes, que va dir: Calicem salutaris accipiam. Que vol dir: 'Jo beuré de la copa de salvació.' La qual cosa significa: 'venjaré la mort de Crist amb la meva mort. Perquè de la mateixa manera en què Jesucrist va donar el seu cos per mi, de la mateixa manera estic preparat per donar la meva ànima pels meus germans. 'Aquesta és una ofrena apropiada, un sacrifici vivent i del gust de Déu.
Sobre els sacerdots i clergues que serveixen a la caritat:
64. La totalitat del concili en consell us ordena retre ofrenes i tota mena d'almoines sense importar la manera que puguin ser donades, als capellans i clergues i als que resten en la caritat per un temps determinat. Seguint els manaments de Déu nostre Senyor, els servents de l'església poden només rebre roba i menjar, i no poden presumir de posseir res llevat que el Maestre desitgi donar-li per caritat.
Sobre els cavallers seglars:
65. Aquells que per pietat serveixen i romanen amb vosaltres per un temps determinat són cavallers de la casa de Déu i del Temple de Salomó. Per tant amb pietat preguem i així disposem finalment que si durant la seva estada, el poder de Déu s'emporta a algun d'ells, per amor a Déu i propi de la fraternal misericòrdia, un captaire sigui alimentat durant set dies per a la salvació de la seva ànima, i cada germà en aquella casa haurà de resar treinta parenostres.
Sobre els cavallers seglars que serveixen per temps determinat:
66. Ordenem que tots els cavallers seglars que desitgin amb puresa de cor servir Jesucrist i la casa del Temple de Salomó per un període determinat que adquireixin, complint amb la norma, un cavall i armes adequades i tot el necessari per a la tasca. És més, que ambdues parts donin un preu al cavall i que aquest preu quedi per escrit per no ser oblidat, i deixeu que tot el que el cavaller, el seu escuder i el seu cavall necessitin, provingui de la caritat fraternal segons els mitjans de la casa . Si durant aquest temps determinat, passa que el cavall mor en el servei de la casa, si la casa ho pot pagar, el Mestre el reposarà. Si al final del seu estadía, el cavaller vol tornar al seu país, haurà de deixar a la casa per caritat, la meitat del preu del cavall, i l'altra meitat pot, si ho desitja, rebre-la de les almoines de la casa.
Sobre la promesa dels sergents:
67. Atès que els escuders i sergents que desitgin caritativament servir a la casa del Temple, per la salvació de la seva ànima i per un període determinat, vénen de regions molt diverses, és prudent que les seves promeses siguin rebudes, perquè l'enemic envejós no els faci penedir-se i renunciar a les seves bones intencions.
Sobre les capes blanques:
68. Per unànime consens de la totalitat del capítol, prohibim i ordenem l'expulsió, per viciós, a qualsevol que sense discreció hagi estat a la casa de Déu i dels Cavallers del Temple. També, que els sergents i escuders no tinguin hàbits blancs, atès que aquesta costum ha portat gran deshonra a la casa; doncs en les regions més enllà de les muntanyes falsos germans, homes casats i altres que fingien ser germans del Temple les van usar per jurar sobre elles; sobre assumptes mundans. Van portar tanta vergonya i perjudici a l'Ordre de Cavalleria que fins als seus escuders se'n van riure, i per això van sorgir molts escàndols. Per tant, que se'ls lliurin hàbits negres, però si aquests no es poden trobar, se'ls haurà de donar el que es trobi en aquella província, o el que sigui més econòmic, que és burell.
Sobre germans casats:
69. Si homes casats demanen ser admesos en la fraternitat, afavorir i ser devots de la casa, permetem que els rebeu sota les següents condicions: en morir hauran de deixar una part de les seves propietats i tot el que hagin obtingut des del dia del seu ingrés. Durant la seva estada, han de portar una vida honesta i de comprometre's a actuar en favor dels seus germans, però no hauran de portar hàbits blancs ni mandils. És més, si el senyor mor abans que la seva dona, els germans es quedaran només amb una part de la seva hisenda, deixant per a la dama la resta, a efecte que pugui viure sola d'ella durant la resta de la seva existència; ja que no és correcte davant nostre, que ella visqui com confrare en una casa al costat de germans que han promès castedat a Déu.
Sobre germanes:
70. La companyia de les dones és assumpte perillós, perquè per culpa seva el provecte diable ha desencaminat a molts del recte camí cap al Paradís. Per tant, que les dones no siguin admeses com a germanes a la casa del Temple. És per això, estimats germans, que no considerem adequat seguir aquesta costum, perquè la flor de la castedat romangui sempre impol.luta entre vosaltres.
Que no tinguin intimitat amb dones:
71. Creiem imprudent per a un religiós mirar molt la cara d'una dona. Per això cap ha de gosar a fer un petó a una dona, sigui vídua, nena, mare, germana, tia o un altre, i recomanem que la cavalleria de Jesucrist eviti costi el que costi les abraçades de dones, pels quals molts homes han mort, per que es mantinguin eternament davant Déu amb la consciència pura i la vida inviolable.
No ser padrins:
72. Prohibim que els germans, d'ara endavant, portin nens a la pila baptismal. Cap haurà de avergonyir-se de refusar a ser padrí o padrina, ja que aquesta vergonya comporta més glòria que pecat.
Sobre els manaments:
73. Totes les ordres que s'han esmentat i escrit aquí, en aquesta regla actual estan subjectes a la discreció i judici del Maestre.
Aquests són els Dies Festius i de Dejuni que tots els Germans de celebrar i observar:
74. Que sàpiguen tots els presents i futurs germans del tremp que han de dejunar en les vigílies dels dotze apòstols. Que són: Sant Pere, Sant Pau, Sant Andreu, Sant Jaume, i Sant Felip; Sant Tomàs, Sant Bartomeu, Sant Simó i Sant Judes Tadeu, Sant Mateu. La vigília de Sant Joan Baptista, la vigília de l'Ascensió i els dos dies anteriors, els dies de rogatives, la vigília de Pentecosta, les quatre Témpores, la vigília de Sant Llorenç, la vigília de Nostra Senyora de l'Ascensió, la vigília de tots Sants, la vigília de l'Epifania. I hauran de dejunar en tots els dies esmentats segons la disposició del Papa Innocenci en el Concili de la ciutat de Pisa. I si algun dels dies de dejuni cau en dilluns, hauran de dejunar el dissabte anterior. Si el Naixement de Nostre Senyor cau en divendres, els germans menjaran carn en honor de la festa. Però hauran de dejunar en el dia de Sant Marc a causa de les Lletanies: perquè així ha estat establert per Roma per als homes mortals. No obstant això, si cau durant l'octava de Pasqua, no hauran de dejunar.
Aquests són els dies de dejuni que hauran de ser observats a la Casa del Temple:
75. La nativitat de Nostre Senyor, la festa de Sant Esteve; Sant Joan Evangelista, els Sants Innocents, el vuitè dia després de Nadal que és el dia d'Any Nou, la Epifania, Santa Maria Candelaria; Sant Maties Apòstol, la Anunciació de Nostra Senyora al març, Pasqua i els tres dies següents al dia de Sant Jordi, els Sants Felip i Jaume, dos apòstols, la trobada de la Vera Creu; l'Ascensió del Senyor, Pentecosta i els dos dies següents; Sant Joan Baptista; Sant Pere i Sant Pau, dos apòstols; Santa Maria Magdalena; Sant Jaume Apòstol, Sant Llorenç, la Ascensió de Nostra Senyora, la nativitat de Nostra Senyora, la Exaltació de la Creu; Sant Mateu Apòstol, Sant Miquel, Els Sants Simó i Judes, la festa de Tots Sants; Sant Martí a l'hivern; Santa Caterina a l'hivern; Sant Andreu, Sant Nicolau a l'hivern; Sant Tomàs Apòstol.
76. Cap de les festes menors s'ha d'observar a la casa del Temple. I desitgem i aconsellem que es compleixi estrictament: tots els germans del Temple hauran de dejunar des del diumenge anterior a Sant Martí fins a la Nativitat de Nostre Senyor, llevat que la malaltia ho impedeixi. Si s'esdevé que la festa de Sant Martí cau en diumenge, els germans no han de prendre carn el diumenge anterior.
Es tracta d'una Ordre cèlebre pel seu poder i riqueses així com pel seu final, un final banyat de sang. Van ser els seus membres amos d'innombrables castells, fortaleses, terres i viles, favorits dels reis i temuts per aquests. El seu establiment data del segle XII, una època en què era costum entre els cristians fer una visita en pelegrinatge a Terra Santa. Solien desembarcar al port de Baifa i, des d'aquest lloc efectuaven el camí per terra fins a Jerusalem. Però la ruta era molt insegura, plena de bandits i per aquesta causa la pèrdua de la vida o la llibertat eren, molt sovint, el premi que els pelegrins obtenien per la seva accentuada fe. Per l'època de referència regnava a Jerusalem com el seu sobirà, el comte Balduí, germà del conqueridor de la ciutat Godofred de Bouillon. L'any 1118, nou cavallers dirigits per Hug de Pays es van presentar davant el rei Balduí II, recentment coronat, manifestant el seu desig d'assegurar la custòdia dels pelegrins que anaven a Jerusalem. El rei els va acceptar cedint-los, per viure, una part del seu palau situat en l'emplaçament del temple de Salomó. Davant el patriarca de Jerusalem, Gordond de Piquigny, realitzen els tres vots "pobresa, castedat i obediència" i com que ocupen el temple de Salomó, són anomenats "els cavallers del Temple". Aquesta és la història oficial de la creació de l'Ordre del Temple, adoptant la divisa: "nom nobis Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam" (Res per a nosaltres, Senyor, res per a nosaltres, sinó per la glòria del teu nom ). Des del començament, l'ordre deixa ben clar que es tracta d'una cavalleria militar i així resa en els seus estatuts. "Sempre han d'acceptar el combat contra els heretges encara que estiguin en proporció de tres a un". Quant a la seves obligacions, entre altres, es dicten les següents: "menjaran carn tres vegades per setmana. Els dies que no mengin d'ella, podran menjar tres plats" i pel que fa a l'aspecte religiós, la seva obligació consisteix a combregar tres cops l'any, sentir missa tres vegades per setmana i fer almoina tres vegades per setmana.
La Regla va donar Sant Bernat i la seva creació es va dur a efecte en el Concili de Troyes, aprovada pel Papa Honori II i confirmada per Eugeni III l'any 1158. En l'hàbit, els templers van portar una creu vermella que van conservar fins a la seva extinció. La seva bandera era blanca i negra, denotant el primer color la candidesa i la confiança per als amics i el segon, la feresa amb que havien infondre el terror entre els seus enemics. L'any 1130, els templers ja constituïen un veritable exèrcit i així ho fa constar Sant Bernat quan manifesta: "Ha aparegut una nova cavalleria a la terra de l'Encarnació. És nova i encara no ha estat provada en el món, en el qual desenvolupa un doble combat tant contra els seus adversaris de carn i de sang, com contra l'esperit del mal. i als que combaten contra els vicis i els dimonis, jo els dic meravellosos i dignes de totes les lloances degudes als religiosos ". Però el quadre que sant Bernat fa dels templers no és ple que es digui de colors molt atraients: "s'afaiten els seus cabells, mai se'ls veu pentinats, rarament rentats, la barba dispersa i dura, fent pudor de pols, bruts a causa dels seus arnesos i la calor. Entre ells n'hi ha malvats, impius, raptors, sacrílegs, homicides, perjurs i adúlters. En això hi ha un doble avantatge. La partida d'aquesta gent és un alliberament per al país i Orient s'alegrarà de la seva arribada a causa dels serveis que allà podran realitzar ". Més de vint vegades, les milícies del Temple salvaran a Terra Santa de la invasió dels sarraïns i sis dels seus grans mestres moren en combat. A l'Orient contribueixen al profit de les accions bèl.liques, pillatge inclòs. I a Occident augmenten les donacions cap al Temple. Els grans senyors converteixen el Temple en el seu hereu. Fins al propi rei d'Aragó vol donar el seu regne als templaris. El clergat secular es va oposar a això, si no és així s'hagués produït una curiosa experiència. Un país sencer dirigit per una cavalleria religiosa. A l'Orient, l'Ordre és un exèrcit en combat, en Occident, una organització monacal on els seus membres estan armats per a la defensa.
El suport que sant Bernat va donar a l'Ordre va fer que fos afavorida pels senyors feudals i que els seus cavallers s'estenguessin per tot Europa i que en els seus nombrosos monestirs arribessin les generoses donacions contínuament fins al punt de convertir l'Ordre del Temple a la comunitat més rica i poderosa d'Occident. A França va tenir el seu natural seient sobrepassant en poder i riquesa a tot el que fins aleshores s'havia conegut, rivalitzant els seus grans mestres amb els reis. Certament, el Temple va tenir molts amics, però tampoc li van faltar aferrissats adversaris. Guillem de Nacy, dos anys després de mort Sant Bernat, explica de l'Ordre fets atroços, arriba a acusar als seus membres de sodomites afirmant que un dels ritus es basava en el petó que el que pretenia entrar a la Ordre havia de clavar en el membre viril del gran mestre. Eduard de Vitry, al segle XIII diu dels templers: "Educats en les delícies i vicis de l'Orient, el seu orgull no té límits. Jo ho sé i ho sé de bon origen que alguns sultans han estat rebuts en l'ordre permetent que celebrin seus ritus supersticiosos i prestin la seva adoració al fals profeta Mahoma ". "Beure com un templer" era una dita comú en aquella època i al segle XV s'assegurava que casa de templer i casa de prostitució era la mateixa cosa doncs l'Ordre mantenia prostíbuls oberts per beneficiar-se amb els ingressos que obtenien de tal negoci.
A Espanya, els reis Alfons "l'Emperador" i Alfons "el Batallador" a Castella i Aragó respectivament, van protegir als templers atorgant a l'Ordre quantioses donacions i recompenses. Hi va haver un moment en què l'orde del Temple va excedir a les Ordres de Cavalleria, de Calatrava i Alcántara fins al punt que quan els altres tenien un convent, els templers posseïen deu. Però també és cert que els cavallers del Temple participaven en totes les batalles contra els moros el que va ocasionar que els reis, agraïts per la seva inestimable ajuda, els fossin atorgant cada vegada major nombre de viles, castells, terres i riqueses. Sota tals auspicis, el nombre d'individus que componien l'Ordre augmentava sense parar sent el gran mestre de l'Orde el major senyor de tota la Cristiandat, després del Papa, els emperadors i els reis.
El seu final es troba envoltat de la violència, la sang, la tortura i la mort. I un dels esdeveniments més greus de l'edat mitjana és la dissolució de l'Ordre per decisió del Papa, així com el procés contra els principals cavallers del Temple, la seva presó, i la seva tortura per obligar-los a confessar els atroços delictes que van ser acusats . La seva caiguda va engendrar un dubte que encara avui es manté. Era l'Orde del Temple culpable dels atroços delictes de què va ser acusada o per contra tot es va deure a una baixa i rastrera política d'Estat per part del rei Felip el Formós de França, o tot es va deure a l'enveja d'aquest sobirà cap a la Ordre i el seu desig d'apoderar de les seves riqueses?.
Aquells temps resulten una mica difícils de comprendre avui, amb uns monarques que no s'aturaven davant els mitjans més baixos i deshonrosos quan s'obstinaven en l'assoliment dels seus capricis i la satisfacció del seu inesgotable set de riqueses. Llavors, a l'opinió pública no se la tenia en compte per res, era com si no existís i la justícia era burlada una i altra vegada precisament per aquells que més obligació tenien de respectar-la i fer-la complir.
ELS TEMPLARIS
Sí has arribat aquí, no hi ha dubte que t'agrada això, per tant vas a conèixer més a fons el que va ser la fascinant Ordre del Temple, incloses les seves fèrries però alhora apassionants regles. Mai se sabrà quins objectius van portar a Jerusalem en 1.118 a Hug de Payns i als seus vuit acompanyants, entre els quals hi havia Godofred de Saint-Audemer, però sí que sabem amb certesa que van ser els fundadors de l'Orde del Temple, associació religiosa que intentava harmonitzar la vida caustral i ascètica del monjo amb la professió militar, tenint per fi la defensa dels pelegrins que arribaven a Terra Santa.
Per aquell temps regnava Balduí I, qui va brindar una calorosa acollida als "pobres soldats de Crist", com Hug de Payns i els seus vuit cavallers se feien dir.
Van passar nou anys a Terra Santa, allotjats en una part del palau, que el rei els va cedir, just a sobre de les cavallerisses de l'antic Temple de Salomó (d'aquí el nom de cavallers del Temple o Templaris).
Quan van tornar a Europa en 1.127, encapçalats per Payns, van ser rebuts amb els més alts honors, i allà els esperava el pare invisible de l'Ordre, Bernat de Clairvaux (que Dante va situar en el seu "Divina Comèdia" com l'únic home amb accés al cel més elevat). Va ser aquest monjo qui va redactar els reglaments de l'Ordre i convocà el Concili de Troyes en 1.128, al qual va assistir el propi Papa Honori II, on van ser reconeguts oficialment i se'ls va imposar un mantell blanc com a distintiu, més tard, Eugeni III, va afegir una Creu Roja Octogonal.
Els rangs i honors (de menor a major) que es van establir en l'ordre van ser:
- Servents (aspirants)
- Escuders
- Cavallers
- Priors comanadors
- Mestres
- Gran Mestre
Quan s'arribava a ser nomenat cavaller, es jurava complir amb els vots de pobresa, castedat i obediència, amb això tots els béns del recentment iniciat passaven a formar part de l'ordre.
El seu desmesurat creixement material es devia a diverses raons. En 1139 van aconseguir una butlla papal que els excloïa de la jurisprudència, tant civil com eclesiàstica, de manera que no van tornar a retre comptes ni a reis ni a bisbes, únicament al Papa. A més dels testaments i donatius que rebien, també hi havia les grans fortunes dels nobles que entraven a formar part de l'ordre. També podien recollir diners en totes les esglésies d'occident, un cop l'any. Obtenien grans beneficis comercials amb tot l'excedent que obtenien de les seves granges i rendes de comanador.
Cap a 1.170, l'Ordre s'estenia per tota França, Alemanya, Espanya i Portugal, i amb prou feines 50 anys més tard era l'imperi econòmic, militar, polític, religiós i científic més important d'Europa amb:
- 9.000 comandes (granges i cases rurals)
- Un exèrcit de 30.000 cavallers (sense comptar escuders i servents, artesans i paletes)
- Més de mig centenar de castells
- Una flota pròpia de vaixells (amb ports privats)
- La primera banca internacional
Era la fortuna més gran de tot Europa, fins al punt que reis com el de França o Aragó eren deutors del Temple. Alfons I el Batallador, va nomenar en el seu testament, com hereus del regne als Templers, encara que la noblesa aragonesa es va oposar i va aconseguir que renunciessin a l'herència, a canvi de diversos dominis i privilegis que van consolidar la seva prosperitat en el regne.
El valor dels Templers a la guerra contra els sarraïns es va fer proverbial. Quan els musulmans van conquistar Terra Santa els cavallers del Temple es van instal.lar a Xipre. A partir del segle XII es van establir a les zones frontereres de Catalunya, Aragó, Navarra i Castella, posició que els va permetre participar en les conquestes de territoris musulmans.
Eren igual d'eficients amb els comptes com amb les armes i la majoria dels reis els confiaven els seus tresors. Així a finals del segle XII va néixer el primer banc transaccional, del qual es tenen notícies. Fins i tot el rei de França, els va confiar els seus tresors i va acabar sent deutor de l'ordre. Aquest fet juntament amb la seva coneguda cobdícia pels béns aliens i la por que sentia pel poder militar del Temple, va ser el que li va decidir a acabar amb els Templers a 1.307, iniciant un procés inquisitorial contra l'ordre.
Però malgrat tot l'anterior, 200 anys més tard van ser destruïts, sense oposar resistència per part seva.
A França, en 1.314, més de 15.000 cavallers del Temple van ser detinguts, sense avís i sense més raó que un mandat reial, i condemnats a la foguera i els seus béns van passar finalment a la corona. Un fort aliat de Felip IV, va ser el visir Nogaret, maquiavèl.lic personatge que va idear el pla per a la destrucció de l'Ordre. També es va donar la circumstància que en un termini de dos anys van morir, misteriosament, dos Papes (curiosament enemics del rei de França), i va ocupar el tron papal Climent V, una persona feble i manejable, que va acatar totes les proves presentades contra els cavallers templers: heretgia, ritus blasfems (com escopir i trepitjar la creu en les iniciacions dels cavallers), sodomia, adoració de falsos ídols demoníacs com el misteriós Bafomet, etc.
Mai es van poder demostrar aquestes acusacions, encara que es conserven testimonis de cavallers templers confessant el que els seus botxins volien, sota el poder de tremendes tortures.
El Papa Climent V va suprimir l'ordre en 1.312, després del dictamen emès pel Concili de Vienne (1.311).
A Aragó, el procés inquisitorial es va saldar amb la dispersió de l'ordre, després de proclamar la seva innocència en un Concili celebrat a 1.312 a Tarragona, a València els béns de l'ordre van servir per fundar l'Ordre de Montesa en 1.317. A Catalunya i Aragó els béns van anar a parar als cavallers hospitalaris i a Castella a la corona.
El mateix Jacques de Molay (XXIV Gran Mestre), va ser cremat viu el 19-3-1.314, després de set anys de presó i tortura, davant del gran monument gòtic de Nôtre Dame. Allà es va retractar públicament de quantes acusacions s'havia vist obligat a admetre, va proclamar la innocència de l'ordre i va convidar els culpables de tot allò a unir-se, en el termini d'un any, al judici de Déu. Aquesta maledicció es va complir, el Papa Climent V, Nogaret i Felip IV van morir abans de finalitzar l'any, per causes naturals.
Després de l'extinció de l'ordre, va caure sobre Europa una etapa veritablement catastròfica, el continent es va sumir en múltiples guerres (període conegut com la Guerra dels Cent Anys).
Però amb la mort de Jacques de Molay no va acabar l'ordre. Els cavallers que van fugir a altres països van formar noves ordres com per exemple:
A Portugal la de Crist
A Finlàndia la de Sant Andreu
A Espanya la Montesa
Hi ha escrits que assenyalen que un tal Marc Larmenius, va succeir a Molay en la direcció de l'Ordre a França.
Moltes són les teories que circulen entorn d'aquests misteriosos cavallers, unes diuen que van trobar el Sant Grial, altres que van descobrir l'Arca de l'Aliança, enterrada al Temple de Salomó, però mai sabrem la veritable història.
LES REGLES DELS TEMPLERS:
Aquesta traducció de l'original, o primitiva, Regla dels Templers està basada en l'edició del 1.886 de Henri de Curzon, La Regla du Temple com a Manual Militar, o Com Exercir un Càrrec Cavalleresc. Representa la Regla donada als recentment originats Cavallers del Temple pel Concili de Troyes, 1.129, tot i que, "no s'ha d'oblidar que l'Ordre havia existit durant diversos anys i desenvolupat les seves pròpies tradicions i costums abans de l'aparició d'Hug de Payns al Concili de Troyes. Per tant, fins a cert punt, la Regla Primitiva està basada en pràctiques ja existents. " (Upton-Ward, p. 11)
Aquesta traducció és còpia de la de Judith Upton-Ward 's The Rule of the Templars, Woodbridge: The Boydell Press, 1.992, i ha estat re editada amb el seu permís. La Regla dels Templers inclou una introducció dels Upton-Ward; també la Regla dels Templers Primitiva i els seus estatuts jeràrquics, càstigs sobre regulacions de govern, vida conventual, capítols ordinaris, recepció a l'Ordre i un apèndix per Matthew Bennett, "La Regla du Temple com un manual militar, o com tenir un Càrrec Cavalleresc ". El llibre és extremadament recomanable per a aquells interessats en els Templers o en qualsevol ordre militar. Ara és assequible en format econòmic.
Les notes per la Regla Primitiva, facilitats per Mrs Upton-Ward en la Regla dels Templers, no s'inclouen en aquest text. Són de considerable interès i haurien de ser consultats per aquells que desitgin estudiar la Regla amb més detall.
LA REGLA PRIMITIVA DEL TEMPLE:
Aquí comença el pròleg a la Regla del Temple:
1. Ens dirigim, en primer lloc a tots aquells qui amb discerniment rebutgen la seva pròpia voluntat i desitgen de tot cor, servir al seu rei sobirà com a cavaller; portar amb suprem afany, i permanentment, la molt noble armadura de l'obediència. I per tant, nosaltres us convidem, a seguir els escollits per Déu d'entre la massa de perdició i a els qui ha disposat, en virtut de la seva subtil misericòrdia, defensar la Santa Església, i que vosaltres voleu abraçar per sempre.
2. Per sobre totes les coses, qualsevol que ser un cavaller de Crist, escollint aquestes sagrades ordres en la seva professió de fe, ha d'unir senzilla diligència i ferma perseverança, que és tan valuosa i sagrada, i es revela tan noble, que si es manté impol.luta per sempre, mereixerà acompanyar als màrtirs que van donar les seves ànimes per Jesucrist. En aquesta ordre religiosa ha florit i es revitalitza l'ordre cavalleresca. La cavalleria, tot i l'amor per la justícia que constitueix els seus deures, no va complir amb ells, defensant als pobres, vídues, orfes i esglésies, sinó que es van afanyar a destruir, despullar i matar. Déu que actua d'acord amb nosaltres i el nostre salvador Jesucrist; ha enviat els seus partidaris des de la ciutat Santa de Jerusalem als aquarteraments de França i Borgonya, per a la nostra salvació i mostra de la veritable fe, ja que no cessen d'oferir les seves vides per Déu , un piadós sacrifici.
3. Davant d'això nosaltres, en complet goig i germanor, per requeriment del Mestre Hug de Payns, per qui l'esmentada ordre cavalleresca ha estat fundada amb la gràcia de l'Esperit Sant, ens reunim en Troyes, d'entre diverses províncies més enllà de les muntanyes, en la festa de Sant Hilari, en l'any de l'encarnació de Crist Jesús de 1.128, en el novè any després de la fundació de l'anteriorment esmentada ordre cavalleresca. De la conducta i inicis de l'Ordre de Cavalleria hem escoltat en capítol comú de llavis del anteriorment esmentat Mestre, Germà Hug de Payns, i d'acord amb les limitacions del nostre enteniment, el que ens va semblar correcte i beneficiós lloem, i el que ens semblar erroni rebutgem.
4. I tot el que va passar en aquell Consell no pot ser explicat ni recomptat, i perquè no sigui pres a la lleugera per nosaltres, sinó considerat amb sàvia prudència, ho deixem a discreció d'ambdós nostre honorable pare el Senyor Honori i del noble Patriarca de Jerusalem, Esteve, qui coneix els problemes de l'Est i dels Pobres Cavallers de Crist, per consell del concili comú el vam aprovar unànimement. Encara que un gran nombre de pares religiosos reunits en capítol va aprovar la veracitat de les nostres paraules, però no hem de silenciar els veritables pronunciaments i judicis que van emetre.
5. Per tant jo, Jean Michel, a qui s'ha encomanat i confiat tan diví ofici, per la gràcia de Déu, he servit d'humil escrivà d'aquest document per ordre del consell i del venerable pare Bernat, abat de Clairvaux.
Els noms dels Pares que van assistir al Concili:
6. Primer va ser Mateu, bisbe d'Albano, per la gràcia de Déu, llegat de la santa Església de Roma; Renaud, arquebisbe de Reims; Henri, arquebisbe de Sens, i els seus clergues: Gocelin, bisbe de Soissons, el bisbe de París, el bisbe de Troyes, el bisbe d'Orleans, el bisbe d'Auxerre, el bisbe de Meaux, el bisbe de Chalons, el bisbe de Laon, el bisbe de Beauvais, l'abat de Vézelay, que posteriorment va ser arquebisbe de Lió i llegat de l'Església de Roma, l'abat de Cîteaux, el abat de Pontigny, l'abat de Trois-Fontaines, l'abat de St Denis de Reims, el abat de St-Etienne de Dijon, el abat de Molesme, a l'anteriorment esmentat Bernard, abat de Clairvaux : que les seves paraules de l'anteriorment esmentat va lloar francament. També van estar presents el mestre Aubri de Reims; mestre Fulcher i diversos altres que seria tediós esmentar. I dels altres que no s'han esmentat, és important assentar, en aquest assumpte, que són amants de la veritat: ells són, el comte Theobald, el comte de Nevers; Andrè de Baudemant. Van estar en el concili i van actuar de tal procedir, amb perfecte i acurat estudi seleccionant el correcte i rebutjant el que no els semblava just.
7. I també present estava el Germà Hug de Payns, Mestre de Cavalleria, amb alguns dels germans que el van acompanyar. Aquests eren Germà Roland, Germà Godefroy, i Germà Geoffroi Bisot, Germà Payen de Montdidier, Germà Archambaut de Saint-Amand. El mateix Maestre Hug amb els seus seguidors esmentats, van exposar els costums i observances dels seus humils començaments i un d'ells va dir: Ego principium qui et loquor vobis, que significa: "Jo qui parla a vosaltres sóc el principi" segons el meu personal record.
8. Va agradar al concili comú que les deliberacions es fessin allà, i l'estudi de les Sagrades Escriptures, que es van examinar profundament, amb la saviesa del meu senyor Honorius, Papa de la Santa Església de Roma i del patriarca de Jerusalem i de conformitat amb el capítol . Junts, i d'acord amb els Pobres Cavallers de Crist del Temple, a Jerusalem, s'ha de posar per escrit i no oblidat, gelosament guardat de tal manera, que per a una vida d'observança es puguin referir al seu creador; comparació més dolça que la mel en paritat amb Déu; la pietat sembla oli, i ens permet anar cap a Ell a qui desitgem servir. Per infinita seculorum secula. Amen
Aquí comença la Regla dels Pobres Cavallers del Temple:
9. Vosaltres els que renuncieu a la vostra voluntat, i vosaltres altres els que serviu a un rei sobirà amb cavalls i armes, per salvació de les vostres ànimes i per temps establert, acudireu amb desig virtuós a sentir matines i el servei complet, segons la llei canònica i els costums dels mestres de la Ciutat Santa de Jerusalem. Oh vosaltres venerables germans, que Déu sigui amb vosaltres, si prometeu menysprear el món per perpetu amor a Déu, desterrar les temptacions del vostre cos, sostingut per l'aliment de Déu, beure i ser instruït en els manaments de Nostre Senyor, al final del ofici diví, cap ha de témer entrar en batalla si per tant porta tonsura (ritu preparatori que precedia a la recepció de les antigues ordres menors).
10. Però si qualsevol germà és enviat per la tasca de la casa i per la Cristiandat a l'Est - quelcom que creiem passarà sovint - i no pot sentir el diví ofici, haurà de dir en lloc de matines trece parenostres; set per cada hora i nou per vigílies . I tots junts li ordenem que així ho faci. Però aquells que han estat enviats i no puguin tornar per assistir al diví ofici, si els és possible a les hores establertes, que no han de ser omeses, retre a Déu el seu homenatge.
La manera com han de ser rebuts els germans:
11. Si qualsevol cavaller seglar o qualsevol altre home, desitja deixar la massa de perdició i abandonar la vida secular escollint la vostra en comunitat, no consintais en rebre'l immediatament, perquè segons ha dit el meu Senyor Sant Pau: probate spiritus si ex Deo sunt. Que vol dir: "Prova l'ànima a veure si ve de Déu" No obstant això, si la companyia dels seus germans li ha de ser concedida, deixeu que li sigui llegida la Regla, i si voleu explícitament obeir els manaments de la Regla, i complau tant al Mestre com als germans el rebre, deixeu revelar el seu desig davant de tots els germans reunits en capítol i fer la seva sol.licitud amb cor digne.
Sobre cavallers excomunicats:
12. On sapigueu que es concentren cavallers excomunicats, allà us obliguem a anar, i si algú vol unir-se a l'orde de cavalleria provinent de regions llunyanes, no haureu de considerar tant el valor terrenal com el de l'eterna salvació de l'ànima. Nosaltres ordenem que sigui rebut condicionalment, que es presenti davant el bisbe de la província i li comuniqui la seva intenció. I, quan el bisbe l'hagi escoltat i absolt, l'enviarà al Maestre i germans del Temple, i si la seva vida és honesta i mereixedora de la seva companyia, si sembla just al Maestre i germans, deixeu que sigui piadosament rebut, i si morís durant aquest temps, per l'angoixa i turment que ha patit, deixeu que se li atorguin tots els favors de la germandat, donats a cadascun dels Pobres Cavallers del Temple.
13. Sota cap altra circumstància, hauran els germans del Temple de compartir la companyia dels indiscutiblement excomunicats, ni que es quedin amb les seves pertinences, i això ha de ser prohibit encaridament perquè seria terrible que fossin així mateix repudiats. Però si només li ha estat prohibit escoltar el Diví Ofici, és certament possible romandre en la seva companyia, així com quedar-se amb les seves pertinences, lliurant-les a la caritat amb el permís del seu comandant.
Sobre no acceptar nens:
14. Encara que la regla dels sants pares permet rebre a nens en la vida religiosa, nosaltres ho desaconsellem. Perquè aquell que vulgui lliurar al seu fill eternament en l'ordre cavalleresca haurà d'educar-lo fins que sigui capaç de portar les armes amb vigor, i alliberar la terra dels enemics de Jesucrist. Llavors que la seva mare i pare el portin a la casa i que la seva petició sigui coneguda pels germans, i és molt millor que no prengui els vots de menut sinó al ser major, ja que és convenient que no es penedeixi d'això, a que ho faci. I tot seguit que sigui posat a prova d'acord amb la saviesa del Maestre i germans de conformitat amb l'honestedat de la seva vida al sol.licitar ser admès a la germanor.
Sobre els que estan drets massa temps a la capella:
15. Se'ns ha fet saber, i ho hem escoltat de testimonis presencials, que de forma immoderada i sense cap restricció, vosaltres escolteu el diví ofici de peu. Nosaltres no ordenem que us comporteu d'aquesta manera, al contrari el desaprovem. Disposem, que tant els forts com els febles, per evitar desordres, cantin el salm anomenat Venite, amb la invitatori i l'himne asseguts, i diguin les seves oracions en silenci, en veu baixa sense donar veus, per no pertorbar les oracions dels altres germans.
16. Però al final dels salms, quan es canta el Glòria patri, en reverència a la Santíssima Trinitat, us posareu de peu i us inclinareu davant l'altar, mentre els febles o malalts només inclinaran el cap. Per tant manem, que quan l'explicació dels Evangelis es llegeixi, i es canti el Te deum laudamus, i mentre es canten els laudes, i les maitines s'acaben, vosaltres estigueu de peu. D'aquesta mateixa manera dictaminem que romangueu de peu durant maitines i en totes les hores de Nostra Senyora.
Sobre la vestimenta dels germans:
17. Disposem que tots els hàbits dels germans siguin d'un sol color, bé sigui blanc, negre o marró. I suggerim que tant a l'hivern com a l'estiu si és possible, portin capes blanques, ja ningú que no pertanyi l'esmentada cavalleria de Crist li serà permès tenir una capa blanca, perquè els qui hagin abandonat la vida en foscor es reconeguin els uns als altres com a éssers reconciliats amb el seu creador pel signe dels seus hàbits blancs: que significa puresa i completa castedat. La Castedat és certesa en el cor i salut en el cos. Per la qual cosa si un germà no pren vots de castedat no pot accedir a l'etern descans ni veure Déu, per la promesa de l'apòstol que va dir: Pacem sectamini cum omnibus et castimoniam sine qua nemo Deum videbit. Que vol dir: "Lluita per portar la pau a tots, mantinguet cast, sense la qual cosa ningú pot veure Déu".
18. Però aquestes vestidures s'hauran de mantenir sense riqueses i sense cap símbol d'orgull. I així, nosaltres exigim que cap germà porti pell en els seus vestits, ni qualsevol altra cosa que no pertanyi a l'ús del cos, ni tan sols una manta que no sigui de llana o be. Concertem en què tots tinguin el mateix, de manera que puguin vestir-se i desvestir-se, i posar i treure les botes amb facilitat. I el sastre, o qui faci les seves funcions, haurà de mostrar-se minuciós i tenir cura que es mantingui l'aprovació de Déu en totes les coses esmentades, perquè els ulls dels envejosos i mal intencionats no puguin observar que les vestidures siguin massa llargues o curtes; haurà de distribuir-les de manera que siguin de la mesura de qui les ha de portar, segons la corpulència de cadascun.
19. I si algú per orgull o arrogància desitja tenir per a ell un millor i més fi hàbit, doneu-li el pitjor. I aquells que rebin vestidures noves hauran immediatament de tornar les velles, perquè siguin lliurades a escuders i sergents, i sovint als pobres, segons el que consideri convenient l'encarregat d'aquest menester.
Sobre les camises:
20. Entre d'altres assumptes sobre els quals regulem, a causa del intens calor existent a l'Est, des de Pasqua fins a Tots Sants, gràcies a la compassió i de cap manera com a dret, una camisa de lli serà lliurada al germà que així ho demani.
Sobre la roba de llit:
21. Ordenem per unànimement que cada home tingui la roba i llençols d'acord amb el judici del seu Maestre. És el nostre propòsit que un matalàs, un coixí i una manta són suficients per a cada un, i aquell a qui li falti un d'aquests pot utilitzar una catifa, i una manta de lli sempre que sigui de pèl fi. I dormiran sempre vestits amb camisa i pantalons, sabates i cinturons, i on reposin haurà d'haver sempre una llum encesa fins al matí. I el Sastre s'ha d'assegurar que els germans estiguin tan bé tonsurats (tall ritual de certa porció de cabell) que es puguin examinar tant de front com d'esquena, i nosaltres ordenem que vosaltres us adheriu a aquesta mateixa conducta pel que fa a barbes i bigotis , perquè cap excés es mostri en els seus cossos.
Sobre sabates punxegudes i cordons de llaç:
22. Prohibim les sabates punxegudes i els cordons de llaç i condemnem que un germà els usi, ni els permetem als que serveixin a la casa per temps determinat; més aviat, prohibim que els utilitzin en qualsevol circumstància. Perquè és manifest i ben sabut que aquestes coses abominables pertanyen als pagans. Tampoc han de portar ni el pèl ni l'hàbit massa llargs. Perquè aquells que serveixen al sobirà creador han de sorgir de la necessitat dins i fora mitjançant la promesa de Déu mateix qui va dir: Estote mundi quia ego mundus sum. Que vol dir: "Neix com jo neixo"
Com han de menjar:
23. Al palau, o el que s'hauria de dir refectori, haureu de menjar junts. Però si teniu necessitat d'alguna cosa, ja que no esteu acostumats als utilitzats pels religiosos, en veu baixa i en privat haureu de demanar el que necessiteu a la taula, amb tota humilitat i submissió. Perquè l'Apòstol va dir: Manduca panem tuum cum Silentio. Que vol dir: "Menja el teu pa en silenci". I el salmista: Posui ori meo custodiam. Que vol dir: "Jo reprimí la meva llengua" Que vol dir que "Jo crec que la meva llengua em trairia" el que és, "Vaig callar per no parlar malament".
Sobre la lectura de la lliçó:
24. Sempre, durant el dinar i sopar al convent, que es llegeixin les Sagrades Escriptures, si això és possible. Si estimem Déu, les seves Santes paraules de i els seus Sants Manaments, desitjarem escoltar atentament, i el lector da text us reclamarà silenci abans de començar a llegir.
Sobre olles i gots:
25. Degut a l'escassetat d'olles, els germans menjaran per parelles, de manera que un pugui observar més de prop l'altre, i perquè ni l'austeritat ni l'abstinència en secret siguin introduïdes, en el menjar de comunitat. I ens sembla just que cada germà tingui la mateixa ració de vi en la seva copa.
Sobre menjar carn:
26. Haurà de ser suficient, menjar carn tres vegades per setmana, excepte per Nadal, Tots Sants, l'Assumpció i la festivitat dels dotze apòstols. Perquè s'entén que el costum de menjar carn corromp el cos. Però si un dejuni en el qual s'ha de suprimir la carn cau en dimarts, l'endemà serà donada en quantitat als germans. I els Diumenges tots els germans del Temple de, els capellans i clergues rebran dos àpats de carn en honor a la santa resurrecció de Jesucrist. I la resta de la casa, que inclou els escuders i sergents, hauran d'acontentar-se amb un dinar i estar agraïts al Senyor per ell.
Sobre els àpats entre setmana:
27. Sobre els altres dies de la setmana, que són els dilluns, dimecres i fins i tot dissabtes, els germans tinguin dos o tres àpats de vegetals o altres plats menjats amb pa, i nosaltres creiem que és suficient i ordenem que així sigui. De tal manera que aquell que no mengi en un dinar, ho faci en l'altra.
Sobre el menjar del divendres:
28. Els divendres, que s'ofereixi a tota la congregació, menjar quaresmal, sorgida de la reverència cap a la passió de Crist, i fareu abstinència des de la festivitat de Tots Sants fins a la Pasqua, excepte el dia de Nadal, l'Assumpció i la festivitat dels dotze apòstols. Però els germans febles o malalts no han de ser obligats a això. Des de Pasqua fins a la festa de Tots Sants poden menjar dues vegades, mentre no sigui abstinència general.
Sobre donar les gràcies:
29. Sempre, després de cada dinar o sopar tots els germans hauran de donar gràcies a Déu a l'església i en silenci si aquesta es troba en el lloc on mengen, i si no ho està en el mateix lloc on hagin menjat. Amb humilitat hauran de donar gràcies a Jesucrist que és el Senyor que proveeix. Deixeu que els trossos de pa trencat, siguin donats als pobres i els que estiguin en rodanxes senceres, siguin guardats. Tot i que la recompensa dels pobres sigui el Regne del cel, s'oferirà als pobres sense dubtar-ho, i la fe Cristiana us reconeixerà entre els seus, per tant concertem, que una desena part del pa sigui lliurat al vostre almoiner.
Sobre el berenar:
30. Quan cau el sol i comença la nit escolteu el senyal de la campana o la crida a oració, segons els costums del país, i acudiu tots a capítol. Però disposem que primer bereneu, si bé deixem la presa d'aquest refrigeri a l'arbitri i discreció del Maestre. Quan vulgueu aigua o ordeneu, per caritat, vi aigualit, que se us doni amb moderació. Certament, no haurà de ser en excés, sinó amb moderació. Perquè Salomó va dir: Quia vinum facit apostatare sapientes. Que vol dir que el vi corromp els savis.
Sobre mantenir-se en silenci:
31. Quan els germans surtin del capítol no han de parlar obertament excepte en una emergència. Deixeu que cadascú vagi al seu llit tranquil i en silenci, i si necessita parlar al seu escuder, l'hi haurà de dir en veu baixa. Però si per casualitat, a la sortida del capítol, la cavalleresca o la casa té un seriós problema, que ha de ser resolt abans del matí, entenem que el Maestre o el grup de germans grans que governen l'Ordre pel Maestre, puguin parlar apropiadament. I per això obliguem que sigui fet d'aquesta manera.
32. Perquè està escrit: In multiloquio non effugies peccatum. Que vol dir que el parlar en excés no està lliure de pecat. I en algun altre lloc: Mors et vita in manibus linge. Que vol dir: 'La vida i la mort estan sota el poder de la llengua.' I durant aquesta conversa nosaltres conjuntament prohibim paraules vanes i estrepitosos atacs de riure. I si alguna cosa es diu, durant aquesta conversa, que no s'hauria d'haver dit, ordenem que en ficar-se al llit reseu un parenostre amb notable humilitat i sincera devoció.
Sobre els germans convalescents:
33. Els germans que per la feina de la casa pateixin malaltia poden aixecar-se a les matines amb el consentiment i permís del Maestre o d'aquells que s'encarreguin d'aquest menester. Hauran de dir en lloc de les Matines tretze parenostres, així queda establert, de tal forma i manera que les seves paraules reflecteixin el seu cor. Així ho va dir David: Psallite sapient. Que vol dir: 'Canta amb saviesa.' I igualment va dir David: In conspectu Angelorum psallam tibi. Que vol dir: 'Jo cantaré per a tu davant dels àngels.' I deixeu que això sigui sempre així i a la discreció del Maestre o d'aquells encarregats de tal menester.
Sobre la vida en comunitat:
34. Llegim en les Sagrades Escriptures: Dividebatur singulis prout cuique opus erat. Que vol dir que a cada un li serà donat segons la seva necessitat. Per això nosaltres diem que ningú estarà per sobre de vosaltres, sinó que tots cuidareu dels malalts, i aquell que estigui menys malalt donarà gràcies a Déu i no es preocuparà, i permetreu que aquell que estigui pitjor s'humiliï mitjançant la seva debilitat i no s'enorgulleixi per la pietat. D'aquesta manera tots els membres viuran en pau. I prohibim a tots que abracin l'excessiva abstinència, sinó que fermament mantinguin la vida en comunitat.
Sobre el Maestre:
35. El Maestre pot a qui li plagui lliurar el cavall i l'armadura i el que vulgui d'un altre germà, I el germà a qui la cosa pertanyia no se sentirà vexat ni enfadat: perquè és cert que si s'enfada anirà contra Déu.
Sobre donar consells:
36. Permetre només a aquells germans que el Mestre reconeix que donaran savis i bons consells siguin cridats a reunió, i així ho ordenem, i que de cap altra manera algú pugui ser escollit. Perquè quan passi que es desitgi tractar de matèries serioses, com el lliurament de terra comunal, o parlar dels assumptes de la la casa, o rebre a un germà, llavors si el Mestre ho desitja, és adequat reunir la congregació sencera per escoltar el consell de tot el capítol, i el que consideri el Maestre millor i més beneficiós, deixar que així es faci.
Sobre els germans enviats a Ultramar:
37. Els Germans que siguin enviats a diversos països del món hauran de tenir cura dels manaments de la Regla segons la seva habilitat i viure sense desaprovació respecte a la carn i el vi, etc. perquè rebin elogi d'estranys i no tacar per fet o paraula els preceptes de l'Ordre, i per ser un exemple de bones obres i saviesa, per sobre de tot, perquè aquells amb els qui s'associïn i en que les seves posades reposin, siguin rebuts amb honor. I si és possible, la casa on dormen i s'allotgin que no quedi sense llum a la nit, perquè els tenebrosos enemics no els condueixin a la maldat, ja que Déu així ho prohibeix.
Sobre mantenir la pau:
38. Cada germà s'ha d'assegurar de no incitar o un altre a la ira o enuig, perquè la sobirana pietat de Déu veu al germà fort de mateixa manera que el feble, en nom de la Caritat.
Com han d'actuar els germans:
39. A efecte de dur a terme els seus sants deures, merèixer la Glòria del Senyor i escapar del temible foc de l'infern, és adient que tots els germans professos obeeixin estrictament al seu Maestre. Perquè res és més agradable a Jesucrist que l'obediència. Per aquesta raó, tan aviat alguna cosa sigui ordenada pel Maestre o en qui hagi delegat la seva autoritat, ha de ser obeïda sense dilació com si Crist ho hagués imposat. Per això Jesucrist per boca de David va dir i és cert: Ob auditu auris obedivit mihi. Que vol dir: 'Em va obeir tan aviat em va escoltar ".
40. Per això preguem i fermament dictaminem als germans cavallers que han abandonat la seva ambició personal i a tots aquells que serveixen per un període determinat a no sortir per pobles o ciutats sense el permís del Maestre o de qui ell hagi delegat, excepte a la nit al sepulcre i altres llocs d'oració dins dels murs de la ciutat de Jerusalem.
41. Allà, aniran els germans per parelles, d'una altra manera no podran sortir ni de dia ni de nit, i quan s'aturen en una posada, cap germà, escuder o sergent pot acudir a les estances d'un altre per a veure'l o parlar amb ell sense permís , tal com s'ha dit. Ordenem per unànime consentiment que en aquesta Ordre regida per Déu, cap germà haurà de lluitar o descansar segons la seva voluntat, sinó seguint les ordres del Maestre, a qui tots s'han de sotmetre, perquè segueixin les indicacions de Jesucrist que va dir: Non veni facere voluntatem meam , sed ejus que misit em, patris. Que vol dir: 'Jo no vaig venir a fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del meu pare qui em va enviar.'
Com han de posseir i intercanviar:
42. Sense el permís del Maestre o qui en el seu lloc tingui el càrrec, que cap germà intercanviï res amb un altre, ni així ho demani, si no és d'escàs o nul valor.
Sobre forrellats:
43. Sense permís del Maestre o qui el representi, cap germà tindrà una bossa o moneder que es pugui tancar, però els directors de cases o províncies i el Maestre no s'han d'atenir a això. Sense el consentiment del Maestre o el seu comandant, que cap germà tingui cartes dels seus parents o altres persones, però si té permís, i així ho vol el Mestre o comandant, aquestes cartes li poden ser llegides.
Sobre regals de seglars:
44. Si alguna cosa que no es pot conservar, com la carn, és regalat en agraïment, a un germà per un seglar, el presentarà al Mestre o al Comandant d'avituallament. Però si passa que un dels seus amics o parents desitja regalar-li només a ell, que no ho accepti sense el permís del Maestre o el seu delegat. És més, si el germà rep qualsevol altra cosa dels seus parents, que no ho accepti sense permís del Maestre o de qui ostenti el càrrec. Especifiquem, que els comandants o majordoms, que estan a càrrec d'aquests menesters, no s'atinguin a l'esmentada regla.
Sobre faltes:
45. Si algun germà, parlant o en soldadesca, o d'alguna altra manera, comet una pecat venial, haurà voluntàriament dir-ho al Mestre, per redimir-se amb el cor net. Si no s'acostuma a redimir-se d'aquesta manera, que rebi una penitència lleu, però si la falta és molt seriosa que s'allunyi de la companyia dels seus germans de tal manera que no mengi ni begui a la taula amb ells, si no sol, i se sotmetrà a la pietat i judici del Maestre i germans, perquè sigui salvat el dia del Judici Final.
Sobre faltes greus:
46. Per sobre de tot, hem d'assegurar-nos que cap germà, poderós o no, fort o feble, que vulgui promocionar-se gradualment esdevingui orgullós, defensi el seu crim i romangui sense càstig. Però si no vol sotmetre's per això que rebi un càstig més gran. I si misericordioses oracions del consell es resen per ell a Déu, i ell no vol esmenar-se, sinó que s'enorgulleix més i més d'això, que sigui erradicat del ramat piadós, segons el que l'apòstol diu: Auferte malum ex vobis. Que vol dir: 'Aparta els malvats d'entre els teus.' Cal per a vosaltres separar les ovelles perverses de la companyia dels piadosos germans.
47. És més, el Maestre, que ha de portar a la mà el bàcul - i bastó de comandament que sosté les debilitats i fortaleses dels altres; s'haurà d'ocupar d'això. Però també, com el meu senyor St Maxime va dir: 'Que la misericòrdia no sigui més gran que la falta, ni que l'excessiu càstig encamini al pecador a tornar a les seves males accions. '
Sobre les murmuracions:
48. Disposem per diví consell, el fet d'evitar les plagues: d'enveja, murmuració, despit i calúmnia. Per tant cada un ha de guardar gelosament els que l'apòstol va dir: Ne sis criminator et susurro in populo. Que vol dir: 'No acusis o perjudiquis al poble de Déu.' Però quan un germà sàpiga amb certesa que el seu company ha pecat, en privat i amb fraternal misericòrdia que sigui ell mateix qui l'amonesti secretament, i si no vol escoltar, un altre germà ha de ser cridat, i si els refusa a tots dos, hauran de dir-ho públicament davant el capítol. Aquells que deprecien als seus semblants pateixen de terrible ceguesa i molts estan plens de gran tristesa ja que no desarrelen l'enveja que senten cap a altres, i per això seran llançats cap a la immemorial perversitat del dimoni.
Que ningú s'enorgulleixi de les seves faltes:
49. Les paraules vanes se'n sap són pecaminoses, i les diuen aquells que se senten orgullosos del seu propi pecat davant el just jutge Jesucrist, el que queda demostrat per les paraules de David: Obmutui et silui a bonis. Que significa que un hauria fins i tot abstenir de parlar bé, i observar el silenci. Així mateix prevenir parlar malament, per evitar la desgràcia del pecat. Ordenem i fermament prohibim a un germà que conti a un altre germà o qualsevol, les valentes accions que va dur a terme en la seva vida seglar i els plaers de la carn que va mantenir amb dones immorals. Hauran de ser considerades faltes comeses durant la seva vida anterior i si sap que ha estat expressat per algun altre germà, haurà immediatament silenciar-lo, i si no pot aconseguir-ho, abandonarà el lloc sense permetre que el seu cor quedi tacat per aquestes paraules.
Que ningú demani:
50. A aquesta costum d'entre altres, ordenem que us adheriu fermament: que cap germà explícitament demani el cavall o l'armadura d'un altre. Es farà de la següent manera: si la malaltia d'un germà o la fragilitat dels seus animals o armadura és coneguda i per tant no pot fer el treball de la casa sense perill, que vagi al Mestre, i exposi la situació en sol.líciti fe i veritable fraternitat, i s'atingui a la disposició del Maestre o de qui tingui la càrrec.
Sobre animals i escuders:
51. Cada germà cavaller pot tenir tres cavalls i cap més sense el permís del Maestrat, a causa de la gran pobresa que existeix en l'actualitat a la casa de Déu i en el Temple de Salomó. A cada germà li permetem tres cavalls i un escuder, i si aquest últim serveix voluntàriament per caritat, el germà no hauria de pegar-li pels pecats que cometi.
Que cap germà pugui tenir una brida ornamentada:
52. Nosaltres prohibim seriosament a qualsevol germà que llueixi or o plata en les seves brides, estreps, i esperons. Això s'aplica si les compra, però si li són regalades en caritat, els arnesos la plata i l'or que siguin tan vells que no llueixin, que la seva bellesa no pugui ser vista per altres ni ser signe d'orgull: llavors podrà quedar-se'ls. Però si li són regalats equips nous que sigui el Mestre qui disposi d'ells com cregui oportú.
Sobre funda de llança i funda d'escut:
53. Que cap germà tingui una funda ni per a la seva llança ni per al seu escut, ja que no és cap avantatge, al contrari podria ser molt perjudicial.
Sobre les bosses de menjar:
54. Aquest mandat que establim és convenient per a tots i per això exigim sigui mantingut d'ara endavant, i que cap germà pugui fer-se una bossa per menjar de lli o llana, o de qualsevol altre material que no sigui profinel.
Sobre la caça:
55. Prohibim col.lectivament que cap germà caci una au amb una altra. No és adequat per a un religiós sucumbir als plaers, sinó escoltar voluntàriament els manaments de Déu, estar freqüentment pregant i confessar diàriament implorant a Déu en les seves oracions els pecats que hagi comès. Cap germà pot presumir de la companyia d'un home que caça a una au amb una altra. Al contrari és adequat per a un religiós actuar simple i humilment sense riure ni parlar en excés, amb raonament i sense aixecar la veu. I per això, disposem especialment a tots els germans que no s'endinsin al bosc amb llances ni arcs per caçar animals, ni que ho facin en companyia de caçadors, excepte promoguts per l'amor a salvaguardar-los dels pagans infidels. Ni haureu d'anar amb gossos, ni cridar ni conversar, ni esperonar el vostre cavall només pel desig de capturar una bèstia salvatge.
Sobre el lleó:
56. És veritat que us heu responsabilitzat a lliurar les vostres ànimes pels vostres germans, tal com ho va fer Jesucrist, i defensar la terra dels incrèduls pagans, enemics del fill de la Mare de Déu. Aquesta esmentada prohibició de caça no inclou de cap manera el lleó, ja que ve sigil.lós i envolvent a capturar la seva presa, amb les seves urpes contra l'home, i aneu amb les vostres mans contra ell.
Com poden tenir propietats i homes:
57. Aquesta bondadosa nova ordre la creiem emana de les Sagrades Escriptures i de la divina providència a la Sagrada Terra de l'Est. La qual cosa significa que aquesta companyia armada de cavallers pot matar els enemics de la creu sense pecar. Per això jutgem que heu de ser anomenats Cavallers del Temple de, amb el doble mèrit i la gallardia de l'honestedat, que pugueu posseir terres i mantenir-les, vilans i camps i els goberneu amb justícia, i imposseu el vostre dret tal i com està específicament establert.
Sobre els delmes:
58. Vosaltres heu abandonat les seductores riqueses d'aquest món i us heu sotmès voluntàriament a la pobresa, i per això hem resolt que els que visqueu en comunitat pugueu rebre delmes. Si el bisbe de la localitat, a qui el delme s'hauria de lliurar per dret, desitja donar-lo en caritat, amb el consentiment del capítol, pot donar aquests delmes que posseeix la seva Església. És més, si un plebeu guarda els delmes del seu patrimoni per a si, i en contra de l'Església, i vol cedir-los a vosaltres ho pot fer amb el permís del prelat i el seu capítol.
Sobre fer judicis:
59. Sabem, ja que l'hem vist, que els perseguidors i amants de baralles i dedicats cruelment a turmentar als fidels de la Sagrada Església i als seus amics, són incomptables. Pel clar judici del consell, ordenem que si algú en els llocs de l'Est o en qualsevol altre lloc us sol.licita parer , per creients i amants de la veritat heu de jutjar el fet, si l'altra part accedeix. Aquest mateix mandat s'aplicarà sempre que alguna cosa us sigui robat.
Sobre els germans ancians:
60. Disposem per consell compassiu perquè els germans ancians i febles siguin honrats amb diligència i rebin l'atenció d'acord amb la seva fragilitat, i cuidats per l'autoritat de la Regla en aquells menesters necessaris per al seu benestar físic, i que de cap manera se sentin afligits .
Sobre els germans malalts:
61. Que els germans malalts rebin la consideració i les atencions i siguin servits segons els ensenyaments de l'evangelista i de Jesucrist: Infirmus fui et visitastis em. Que vol dir: 'Vaig estar malalt i em vas visitar', i que això no sigui oblidat. Perquè aquells germans que estan sofrents s'han de tractar amb dolçor i cura, perquè per aquest servei, dut a terme sense titubejar, guanyareu el Regne del cel. Per tant demanem al infermer que sàvia i ferventment proveeixi el necessari als diversos germans malalts, com carn, viandes, aus i altres àpats que els retornin a la salut, segons els mitjans i possibilitats de la casa.
Sobre els germans morts:
62. Quan un germà passi de la vida a la mort, cosa de la qual ningú està exclòs, digueu missa per la seva ànima amb misericordiós cor, i que el diví ofici sigui executat pels capellans que serveixen al rei. Vosaltres que serviu a la caritat per un temps determinat i tots els germans que estiguin presents davant del cadàver resareu cien parenostres durant els set següents dies. I tots els germans que estan sota l'ordre de la casa del germà mort resessin els cent parenostres, com s'ha dit anteriorment, després de conèixer-se la mort i per la misericòrdia de Déu. També preguem i ordenem per autoritat pastoral que un captaire sigui alimentat amb carn i vi durant quaranta dies en memòria del germà mort, tal com ho fes si fos viu. Nosaltres explícitament prohibim tots els anteriors oferiments que solien fer per voluntat i sense discreció els Pobres Cavallers del Temple davant la mort de germans, en la celebració de Pasqua o altres festes.
63. És més, heu de professar la vostra fe amb puresa de cor de dia i de nit perquè puguin comparar-vos, en aquest aspecte, amb el més savi dels profetes, que va dir: Calicem salutaris accipiam. Que vol dir: 'Jo beuré de la copa de salvació.' La qual cosa significa: 'venjaré la mort de Crist amb la meva mort. Perquè de la mateixa manera en què Jesucrist va donar el seu cos per mi, de la mateixa manera estic preparat per donar la meva ànima pels meus germans. 'Aquesta és una ofrena apropiada, un sacrifici vivent i del gust de Déu.
Sobre els sacerdots i clergues que serveixen a la caritat:
64. La totalitat del concili en consell us ordena retre ofrenes i tota mena d'almoines sense importar la manera que puguin ser donades, als capellans i clergues i als que resten en la caritat per un temps determinat. Seguint els manaments de Déu nostre Senyor, els servents de l'església poden només rebre roba i menjar, i no poden presumir de posseir res llevat que el Maestre desitgi donar-li per caritat.
Sobre els cavallers seglars:
65. Aquells que per pietat serveixen i romanen amb vosaltres per un temps determinat són cavallers de la casa de Déu i del Temple de Salomó. Per tant amb pietat preguem i així disposem finalment que si durant la seva estada, el poder de Déu s'emporta a algun d'ells, per amor a Déu i propi de la fraternal misericòrdia, un captaire sigui alimentat durant set dies per a la salvació de la seva ànima, i cada germà en aquella casa haurà de resar treinta parenostres.
Sobre els cavallers seglars que serveixen per temps determinat:
66. Ordenem que tots els cavallers seglars que desitgin amb puresa de cor servir Jesucrist i la casa del Temple de Salomó per un període determinat que adquireixin, complint amb la norma, un cavall i armes adequades i tot el necessari per a la tasca. És més, que ambdues parts donin un preu al cavall i que aquest preu quedi per escrit per no ser oblidat, i deixeu que tot el que el cavaller, el seu escuder i el seu cavall necessitin, provingui de la caritat fraternal segons els mitjans de la casa . Si durant aquest temps determinat, passa que el cavall mor en el servei de la casa, si la casa ho pot pagar, el Mestre el reposarà. Si al final del seu estadía, el cavaller vol tornar al seu país, haurà de deixar a la casa per caritat, la meitat del preu del cavall, i l'altra meitat pot, si ho desitja, rebre-la de les almoines de la casa.
Sobre la promesa dels sergents:
67. Atès que els escuders i sergents que desitgin caritativament servir a la casa del Temple, per la salvació de la seva ànima i per un període determinat, vénen de regions molt diverses, és prudent que les seves promeses siguin rebudes, perquè l'enemic envejós no els faci penedir-se i renunciar a les seves bones intencions.
Sobre les capes blanques:
68. Per unànime consens de la totalitat del capítol, prohibim i ordenem l'expulsió, per viciós, a qualsevol que sense discreció hagi estat a la casa de Déu i dels Cavallers del Temple. També, que els sergents i escuders no tinguin hàbits blancs, atès que aquesta costum ha portat gran deshonra a la casa; doncs en les regions més enllà de les muntanyes falsos germans, homes casats i altres que fingien ser germans del Temple les van usar per jurar sobre elles; sobre assumptes mundans. Van portar tanta vergonya i perjudici a l'Ordre de Cavalleria que fins als seus escuders se'n van riure, i per això van sorgir molts escàndols. Per tant, que se'ls lliurin hàbits negres, però si aquests no es poden trobar, se'ls haurà de donar el que es trobi en aquella província, o el que sigui més econòmic, que és burell.
Sobre germans casats:
69. Si homes casats demanen ser admesos en la fraternitat, afavorir i ser devots de la casa, permetem que els rebeu sota les següents condicions: en morir hauran de deixar una part de les seves propietats i tot el que hagin obtingut des del dia del seu ingrés. Durant la seva estada, han de portar una vida honesta i de comprometre's a actuar en favor dels seus germans, però no hauran de portar hàbits blancs ni mandils. És més, si el senyor mor abans que la seva dona, els germans es quedaran només amb una part de la seva hisenda, deixant per a la dama la resta, a efecte que pugui viure sola d'ella durant la resta de la seva existència; ja que no és correcte davant nostre, que ella visqui com confrare en una casa al costat de germans que han promès castedat a Déu.
Sobre germanes:
70. La companyia de les dones és assumpte perillós, perquè per culpa seva el provecte diable ha desencaminat a molts del recte camí cap al Paradís. Per tant, que les dones no siguin admeses com a germanes a la casa del Temple. És per això, estimats germans, que no considerem adequat seguir aquesta costum, perquè la flor de la castedat romangui sempre impol.luta entre vosaltres.
Que no tinguin intimitat amb dones:
71. Creiem imprudent per a un religiós mirar molt la cara d'una dona. Per això cap ha de gosar a fer un petó a una dona, sigui vídua, nena, mare, germana, tia o un altre, i recomanem que la cavalleria de Jesucrist eviti costi el que costi les abraçades de dones, pels quals molts homes han mort, per que es mantinguin eternament davant Déu amb la consciència pura i la vida inviolable.
No ser padrins:
72. Prohibim que els germans, d'ara endavant, portin nens a la pila baptismal. Cap haurà de avergonyir-se de refusar a ser padrí o padrina, ja que aquesta vergonya comporta més glòria que pecat.
Sobre els manaments:
73. Totes les ordres que s'han esmentat i escrit aquí, en aquesta regla actual estan subjectes a la discreció i judici del Maestre.
Aquests són els Dies Festius i de Dejuni que tots els Germans de celebrar i observar:
74. Que sàpiguen tots els presents i futurs germans del tremp que han de dejunar en les vigílies dels dotze apòstols. Que són: Sant Pere, Sant Pau, Sant Andreu, Sant Jaume, i Sant Felip; Sant Tomàs, Sant Bartomeu, Sant Simó i Sant Judes Tadeu, Sant Mateu. La vigília de Sant Joan Baptista, la vigília de l'Ascensió i els dos dies anteriors, els dies de rogatives, la vigília de Pentecosta, les quatre Témpores, la vigília de Sant Llorenç, la vigília de Nostra Senyora de l'Ascensió, la vigília de tots Sants, la vigília de l'Epifania. I hauran de dejunar en tots els dies esmentats segons la disposició del Papa Innocenci en el Concili de la ciutat de Pisa. I si algun dels dies de dejuni cau en dilluns, hauran de dejunar el dissabte anterior. Si el Naixement de Nostre Senyor cau en divendres, els germans menjaran carn en honor de la festa. Però hauran de dejunar en el dia de Sant Marc a causa de les Lletanies: perquè així ha estat establert per Roma per als homes mortals. No obstant això, si cau durant l'octava de Pasqua, no hauran de dejunar.
Aquests són els dies de dejuni que hauran de ser observats a la Casa del Temple:
75. La nativitat de Nostre Senyor, la festa de Sant Esteve; Sant Joan Evangelista, els Sants Innocents, el vuitè dia després de Nadal que és el dia d'Any Nou, la Epifania, Santa Maria Candelaria; Sant Maties Apòstol, la Anunciació de Nostra Senyora al març, Pasqua i els tres dies següents al dia de Sant Jordi, els Sants Felip i Jaume, dos apòstols, la trobada de la Vera Creu; l'Ascensió del Senyor, Pentecosta i els dos dies següents; Sant Joan Baptista; Sant Pere i Sant Pau, dos apòstols; Santa Maria Magdalena; Sant Jaume Apòstol, Sant Llorenç, la Ascensió de Nostra Senyora, la nativitat de Nostra Senyora, la Exaltació de la Creu; Sant Mateu Apòstol, Sant Miquel, Els Sants Simó i Judes, la festa de Tots Sants; Sant Martí a l'hivern; Santa Caterina a l'hivern; Sant Andreu, Sant Nicolau a l'hivern; Sant Tomàs Apòstol.
76. Cap de les festes menors s'ha d'observar a la casa del Temple. I desitgem i aconsellem que es compleixi estrictament: tots els germans del Temple hauran de dejunar des del diumenge anterior a Sant Martí fins a la Nativitat de Nostre Senyor, llevat que la malaltia ho impedeixi. Si s'esdevé que la festa de Sant Martí cau en diumenge, els germans no han de prendre carn el diumenge anterior.
